PINYOLS D’AUBERCOC
Ara, a més d’aquestes dues virtuts, cal afegir al cistell, el fet que Emili Manzano sap escriure. Els seus Pinyols d’Aubercoc són com una fruita sucosa en el seu punt just de maduresa. Ni empalaga, ni es desfà als dits. Ni és verda, ni té gust de plàstic o de xarop de la tos.
Amb encara no cent trenta fulls, Manzano dibuixa un al·lot que pot ser ell o que no el pot ser, que des dels camps de la seva Mallorca, recorda els padrins i les calaixeres rebotides de secrets familiars; els caramulls de males herbes estassades i les tomàtigues per fer amb trampó; les nits de vetllar els estels a la recerca de les primeres veritats; els adéus que s’aturen i que no deixen avançar. París entre esfilagarsalls de llums titil·lants damunt el Sena…
"Els escrits que te don, lector hipotètic, són cosins germans d’aquells siulets. Son fets d’un mateix material, primigeni i humil, i els he anat confegint tira-tira, amb més perseverança que traça, a les hores més crues de l’estiu, quan el món dorm amb les persianes tancades i la carn de l’estimada dibuixa ombres adormides damunt els llençols llogats d’una casa vora del mar".
Unes memòries? Una narrativa? Un dietari? De tot una mica però res en concret. Manzano ha volgut, sobretot, que la seva ploma no faci soroll, que tot, absolutament tot el que hi surti, tingui la seva veu; ja siguin els padrins, com les llimoneres o els enyors a punt de fer sobreeixir el temps. La llengua hi és ubèrrima, potent, vegetal, com una argilaga enredant-se als ulls. Una delícia.
"Ella dorm i jo vetl amb els ulls mig clucs i una vaga impaciència davant d’un paper on vacil·len les retxes de l’escriptura. Reque-rec, reque-rec, fa el plomí d’acer en lliscar sobre les fulles de la plagueta".
He sentit dir a en Manzano que va aprofitar el fet que el fessin fora de BTVi per tant quedar-se a l’atur forçat, per posar-se a requerrequejar aquests bocins de vida sentimental i olorosa. Esperem que no calgui un altre acomiadament improcedent per veure’l lligar més bufandes al capdamunt d’un garrofer, o millor dit, hauria de dir un garrover.