Són curiosos els mecanismes que activen els records. L’any 2000 jo patia del cor. No el que és l’aparell en sí. Sinó més aviat el que l’envolta. Patia del cor, sí. I per aclarir-me una mica les idees, vaig decidir fer una escapada a Madrid.
Sabia que al Reina Sofía, per homenatjar el 75è aniversari del pintor (per dir-ne d’una manera que probablement queda coixa) se li preparava una exposició antològica. Una excusa com una altra per evadir-se uns dies i deixar-se abassegar per una realitat que no tenia res a veure amb el teu dia a dia i que em permetria aparcar una mica els mals d'aquí dintre.
Va ser la primera vegada que vaig comparèixer davant Antoni Tàpies. Va ser tota una experiència. Suposo que la meva sensibilitat aquells dies estava una mica exaltada. Però vull creure que l’art de Tàpies les té aquestes coses. No pots restar igual, ni durant, ni després d’haver-te plantat davant d’alguna de les seves obres.
Des d’aquell dia, trobar-me davant alguna de les seves creacions, sempre m’ha ofert una porta, una finestra, on entrar a una interrogació profunda, exaltada, meravellosa. Un convit a arrenglerar les quatre coses essencials que ets i tens i centrifugar-les molt endins per acordar una experiència difícil de descriure només amb paraules.
Ahir va morir l’artífex de tot plegat. Tot el seu llegat (aquí hi hauria d’anar un adjectiu que no trobo i que potser no vull trobar) seguirà desenredant la trena de les partícules més elementals dels nostre ésser. Ens posarà a prova a molts nivells. Sotragades a l’essencial. Sacsejades a les veracitats més absolutes.
Sempre cal tornar a Tàpies. El març del 2010 va ser la darrera vegada que ens vam retrobar. Impossible pensar que la pols de marbre, que els grumolls de terra, se n’aniran o patiran cap mena de modificació només perquè l’home que ho va fer possible ha deixat el món terrenal. Seguiran intactes els senders a recórrer. Seguiran intactes els camins a descobrir. Amb el cor baldat o amb el cor sencer, seguiran. A reveure mestre. Benvingut, mestre.
(Il·lustració: Cartell que Tàpies va fer pel PEN Català amb motiu del Dia Internacional de l'Escriptor Empresonat el 2003)
Picasso és un artista que sempre et supera. Ara mateix, al museu de Barcelona, s’hi pot admirar la voracitat amb què el pintor es va empassar París en poc menys de deu anys. Aviat està dit. L’exposició Devorar París. Picasso 1900-1907 ens hi submergeix. París el 1900 era la Ciutat. L’Exposició Internacional que faria moure més de cinquanta milions de persones, era el Lloc. Amb una mà al davant i una altra al darrera, Picasso hi fa cap per veur-hiuna de les seves obres que s’hi exposaria, avui desapareguda.
L’enamorament és instantani. Tot i que no s’hi instal•larà definitivament fins el 1904, aquell primer contacte será definitiu. Ja no s’hi mourà fins que els nazis als anys quaranta del segle passat, el facin fora. París el portaran a Barcelona, Casas i Russiñol. Són ells els primers a evidenciar que a Montmartre hi passen massa coses com per quedar-se a Catalunya. Són ells els primers a dir que París s’hi ha d’anar. Que qualsevol que es vulgui dir artista, hi ha de treure el cap sí o sí.
Picasso ja és el que ho ha après tot a Horta de Sant Joan. El que s’ha fet assidu dels Quatre Gats. S’ho mira tot amb aquells ulls grans que té de només dinou anys. París, dieu? Doncs París. El 1901 a la Galeria Vollard hi exposarà amb el pintor Iturrino. Per primera vegada es poden veure bona part dels quadres que va pintar per donar-se a conèixer per primera vegada a la capital del món. Frenètic treball (més de 65 obres). Hi haCézanne i hi ha Van Gogh. Però per damunt de tot, hi ha Picasso. Sempre hi ha Picasso.
Un discurs –recomano la visita guiada: professional i didáctica alhora- ens deixa veure com la pinzellada vigorosa, gruixuda del principi, va deixant pas, durant aquests anys, a un aprimament progressiu fins a desembocar en el sacseig que provoca l’aparició de les Demoiselles d’Avinyó el 1907. Anys prolífics on la pintura va de bracet amb l’aroma canalla de Montmarte on Suzanne Valadon –quinpreciós retratno s’hi pot veure de Tolousse Lautrec!- encara hi era la reina.
L’exposició ha estat organitzada a mitges amb el Van Gogh Museum d’Amsterdam. D’aquí que s’hi puguin admirar nombroses obres de l’holandès. I no us cregueu que són obres menors, no. Un s’hi quedaría a viure en aquella sala. Montmarte: molí i horts del 1887, o l’impressionant Taula de café amb absenta del mateix any, on els reflexos del got i dels vidres són d’una finor de taques de blanc o o també Retrat de Camile Roulin una captació del moment per fer-lo anar més enllà de l’eternitat, són bufetades a l’ànima, plas-plas.
Només una pega hi vaig trobar. I és que l’època blava quedava una mica coixa. Només es cita la mort de Casagemas. És una baixada als inferns per Picasso. Una caiguda en picat. Puvis de Chavannes hi és evident, però cal veure La vidaper entendre-ho millor. Probablement és un parèntesi simbolista que feia trontollar el discurs de l'exposició, d'aquí aquest passar-hi de puntetes.
Sigui com sigui, baixeu pel carrer Princesa. Despisteu als guiris indicant-los que el Museu que busquen del geni és al Tibidado, a Montjuïc o a Hong Kong –així estareu més tranquils- i un cop al carrer Montcada, amb els guants de boxa que haureu portat al sarró, poseu-vos-els i emprengueu un combat amb tanta bellesa com us estomacarà. Ni parlar-ne de guanyar ni un sol assalt. Picasso, Van-Gogh, sempre, sempre , guanyen per ko. Amb un quants blaus i potser un ull de vellut, la vostra sensibilitat masegada us farà persones molt millors. Seguríssim.
La Fundació Antoni Tàpies torna a obrir les seves portes. L'edifici de Domènech i Montaner, séu de l'Editorial Montaner i Simon a finals del XIX, torna a mostrar Tàpies a la seva ciutat. Aquest passat cap de setmana hi vam anar a treure el cap.
Convé anar refrescant Tàpies. Jo el vaig descobrir a la retrospectiva que va fer al MCARS el 2000. Hi vaig tornar a la que va fer elMACBA el 2004; recordo que en aquella ocasió hi vaig anar amb la meva germana.
Aquesta reinauguració, deixant de banda poder admirar l'edifici renovat, permet veure, per una part, la col·lecció privada d'objecte artístics del pintor i, per una altra, una mostra de l'obra des dels anys 90 del segle XX fins ara.
També el famós i polèmic mitjó, ara, en una maqueta de només 3 metres (l'original n'havia de tenir 18) instal·lat a la terrassa de la casa.
Tàpies, amb la seva pintura, planteja paranys, dubtes.
No hi ha manera d'escapar-ne. Una deconstrucció d'allò quotidià confrontant-ho amb una plàstica tel·lúrica. Malgrat la tècnia, malgrat els materials, el discurs de Tàpies és molt conservador. Tan sols poua en els Grans Dubtes. Els esmicola i els torna a bastir per fer-ne petites portes a la reflexió. Miralls que ens retornen una imatge nítida de la condició humana, nua, sense oripells.
Centrant-nos en la producció que es pot veure, Tàpies no decep. Malgrat els anys, la força segueix intacte. Hi ha el rastre de la vellesa. Aquest cap dibuixat amb llapis d'on li surten uns filferros del nas i la boca. Aquest rostre incert amb mans per ulls i que il·lustra aquest apunt (la visita comentada, excel·lent per cert, ens parla de la barata de sentits a una certa edat) tornen a fer-nos trontollar. L'evidència de la fi o del començament.
Fonamental començar per baix la visita -són al soterrani els objectes que volten la biblioteca de Tàpies- per tal de veure la varietat d'influències. Peces de la Xina, de l'Àfrica, talles romàniques, gravats de Picasso o fins i tot una partitura de John Cage.
La visita guiada -la recomano!- incideix en aquesta circumstància: fer adonar la relació entre aquells objectes per tal de recollir-ne els estímuls i, ja a les plantes superiors, resseguir-ne el rastre. La influència tamisada.
Com és obvi, moltes vegades, l'informalisme burleta, de xiquet entremaliat -mai he cregut que Tàpies fos un provocador- pot ser un escull a superar si no es veu, si no se sent Tàpies, amb les ulleres correctes. Jo crec que val la pena transitar per la casa del carrer Aragó lleuger de roba, obert de mires, per deixa-nos rabejar d'interrogants.
Avui m'hagués agradat acomiadar-me del mestre Palau. Però des de dissabte que arrossego un fort encostipat que ahir em va donar febre i tot. No he anat a treballar, tampoc. M'he quedat a casa rellegint els articles que ahir es varen publicar. Jordi Coca, David Castillo, Julià Guillamon, Pilar Parcerisas, glossaren en els seus respectius escrits, una panòramica del que representava Palau per la nostra Cultura.
Matí resplendent. Com que encara cueja això del meu braç, desenfeinat i de baixa, m'arribo al Museu Picasso. Fins a finals de març es pot veure tot un reguitzell de quadres de la col·lecció particular del propi pintor malagueny. La mostra és prou curiosa i com sempre, la gent del Museu, té cura d'informar-nos amb deteniment, de cada obra que veiem, d'on puja i d'on baixa.
Se'ns avisa del concepte de modernitat de Picasso. Aquest enquadrament de l'obra d'art dins un irreal present. Dic irreal perquè malgrat que Picasso en dirà present, tampoc és ben bé el present allò que embolcalla l'obra. Nostàlgia d'eternitat, n'he sentit a dir a Narcís Comadira. Deixar constància d'un moment i fer-lo etern, deia l'escultor Joan Rebull. És a dir, que l'obra, el quadre en aquest cas, tingui una entitat pròpia, que tingui plena i vigent actualitat siguin quins siguin els ulls del segle amb què es miren.
Fins al 7 d'agost es pot veure al Museo del Palacio de Bellas Artes de Ciudad de México, l'exposició Frida Kahlo, 1907-2007. Homenaje nacional. Ambiciosa mostra, fins a la data la més completa, de la vida i obra de la pintora mexicana Frida Kahlo. Casada amb el també pintor Diego Rivera, la seva vida en comú fou tota una odissea marcada per les infidelitats mútues i per haver topat dos universos amb totes les seves constel·lacions, planetes i galàxies; incapaços de transigir o d'adaptar-se a una convivència en pau.
Fins el 27 de febrer es pot veure al Centre Cívic de Torre Llobeta a Nou Barris, l'exposició de fotografies "En blanc i negre" de Josep Saiz. Com el seu títol ens avisa, res de color. La llum agafada per les solapes i obligada a enllustrar paisatges i persones. La majoria de fotografies són de Barcelona, d'aquests darrers cinc anys. L'ull de Saiz és un un ull inquiet, que cerca sempre l'apunt pintoresc, un pèl burleta. La influència del gran Brassaï hi és innegable.
Si el genial fotògraf hongarès ens donà una visió decadent de París, Saiz, potser sense tantes pretensions testimonials, ens ofereix una mirada de la ciutat jugant amb elements semblants. La recerca d'una certa intemporalitat, defugir la plasmació de fets contemporanis, Barcelona com a escenari urbà, però sense voler-ne fer mai una exaltació. Incessant joc de cercar personatges fora de context, els clarobscurs de la quotidianitat.
Un dels plaers més vius que sento de viure a Barcelona és poder veure pintura sempre que vull. El triangle fornat pel MNAC, el Picasso i la Fundació Miró, assedega la meva necessitat de llençar tot el que tinc a dins contra les teles i rebre'n el que em vulguin donar amb l'ànima oberta, expectant; amb una voluntat d'aprendre, de sentir, de gaudir plenament estimulat, com foll.
L'estiu de 1874 a Roma hi fa molta calor. El pintor arriba a casa seva, a la "ciutat eterna", procedent de París i es troba el jardí del tot sec. El servei no ha pensat en regar-lo. La xafogor és insuportable, el pintor no pot dormir i s'enutja de veure aquell jardí sec, descuidat, malaltís. Degut a la temperatura o a un petit refredat de bronquis, té petits atacs d'asma. Intenta treballar una mica a l'estudi però la calor és impenitent.
El pintor decideix fer les maletes i buscar, amb la seva família, una mica d'alleujament a la costa napolitana. Té intenció de visitar un amic, també pintor, a Venècia, així li ho fa saber per carta. Però la trobada no arriba. El dia 4 d'agost en una altra carta al mateix amic, el pintor explica que han visitat el poble de Portici, al peu del Vesuvi, vora Herculano, i que han llogat una casa, "Villa Arate":
Som ací -li diu- des de fa més de quinze dies perfectament instal·lats, prenent banys de mar. Estic molt content d'haver-me decidit a venir. Som a la platja i anem de casa a l'aigua sense que ningú ens vegi. La vida és fàcil i barata, i els habitants gentils. Tot això fa que jo treballi poc: he vist alguns temes que només tu podries pintar bé i te'ls deixo per quan vinguis.
A Portici, però, el pintor hi treballarà força. Deixa que la llum entri a la seva paleta. S'oblida de l'obscurantisme de la seva pintura de "casaques" que tanta fama i renom li donaren. Malauradament no podrem fruir de gaires obres d'aquesta nova etapa. El novembre del mateix any, el pintor reusenc Marià Fortuny moria a Roma quan només tenia trenta-sis anys.
Una de les obres de l'època de Portici és el retrat anomenat "El nen de Portici". Mha fet gràcia que el brivall que va servir de model a Fortuny, ara decidís emprendre l'aventura d'obrir un bloc. Pel que veig, no s'ha estat de visitar la ciutat del seu autor.
M’arriba el catàleg de la darrera exposició de l’Ester Ferrando: eDe cos absent i altres restes orgàniques”. Podria fer trampa. Dir que vaig veure la instal·lació i fer-ne un apunt a partir del que es pot veure a les excel·lents fotografies.
Però no ho faré. L’exposició se’m va passar. I em sap greu. Però estem de sort. Vaig fer els deures per a una altra mostra. Es va poder veure a Valls, a la reconvertida capella de Sant Roc. Si no vaig errat, era una cosina germana d’aquesta. Els reciclo. Provem-ho?
L’Ester Ferrando torna a esquinçar un element tan natural com és l’aigua fent-lo desplaçar a dos extrems simbòlics. L’un, la vida, perfectament definit –Zeus i els seus espermatozoides damunt el mar- i un altre, la mort, recolzaten aquest cas per un element crossa: banyeres a mode de taüts.
Totes dues es parlen, s’intercanvien cromos. Es relacionen. És evident que una no pot viure sense l’altre, però no hi ha literatura en aquesta unió com tampoc en l’execució de l’obra.
Hi ha una perversitat latent, inusitada, intensa, que fa correspondre totes dues, en un pla no pas de complaença sinó de disconformitat metafísica, d’empipadora nosa conceptual per a l’espectador.
Precisament l’essència d’aquesta instal·lació defuig d’entrar en una confrontació entre aquestes dues grans consignes.
A mig camí entre una i l’altra, l'Ester Ferrando hi acampa. Es crea una república independent. Endreça un punt voyeur per mirar que s’hi cou en un bany. Algú ho apuntava en una crítica. Tot plegat una estranya i enigmàtica -o potser hauríem de dir enigmagmàtica?- corporeïtat feta de sang i de carn.
Una mena de monstre a mig fer, sense pell, sense cap gràcia per instal·lar-se en el que som. Desagradable, potser, com tot el que amaguem. Aquest ésser no és complet. S’intueix. Batega en cada banyera amb un deix de vida però també amb un deix de mort alhora. És gran haver assolit això. Molt més si ens acostem amb la lupa de la forma.
Tant en el plantejament com en la seva execució, tot hi és netament metafísic, pur. La nostra curiositat no ensopega amb escletxes, amb els cantells, amb les textures. De seguida es veu projectada al pla més escaient per copsar-ne totes les mirades que se'ns proposen.
Com tota experiència artística que ha assolit els seus objectius, no és pas una companya amigable que ens riu tots els acudits o que es mostra submisa als nostres desitjos.
Imaginem-nos que els nostres sogres vinguin a visitar el nostre pis hipotecadíssim per primera vegada, i descobrim que algú ha escrit eputa” amb pintallavis al mirall del rebedor i que no hi ha manera d’esborrar-ho. Una mica així són les coses d’art de l’Ester Ferrando. Quotidianes però torbadores.
Passejo aquests dies per l'interessantíssim "Crítica i crítiques. Escrits d'art" del Daniel Giralt-Miracle magistralment prologat per Vicenç Altaió. Diu el traficant d'idees:
"Els humans hem ideat tres sistemes que no pertanyen al real: la religió, que s'instaura damunt la fe; l'ètica, al damunt de la qual ens interrelacionem; i l'estètica, dins la qual ens expressem fora de la funció. El primer sistema és pretesament superior, alhora que dogmàtic; el segon sistema, equivalent al que és consubstancial humà, estableix els codis del comportament moral i llurs pactes; i el darrer -l'art-, prenent de la religió la capacitat de desplaçar-nos cap a la il·lusió d'un enllà, fa de la transcendència una metafísica, i, de l'ètica, n'infringeix les regles de convivència pràctica per permetre una manifestació humana alliberada".
I pensar que hi ha persones que perden el temps llegint coses com el "Codi Da Vinci"!
"Era en aquelles tèmpores [1958] que va ocórrer un succés entre divertit i lamentable que té veure amb la relació del personal del Centre [de Lectura de Reus] -assalariat i directiu- amb els visitants que pujaven l'escalinata de la casa amb algun motiu o altre per resoldre o per inquirir.
Un dia del final de juliol, calorós i feixuc, entre les 4 i les 5 de la tarda, un homenet procedent de Mont-roig, baixetó i vermell de cara, es va presentar en un Centre desert, davant del taulell del conserge. Al darrera del taulell, hi havia, ben arrepapat, el conserge Ambròs, de rostre encara més vermell que el del visitant.
L'Ambròs feia una mitja becaina, confortat per una digestió ben aconduïda a través d'un priorat de Poboleda, begut amb porró, al qual de forma confessada, era, com tants ciutadans conterranis, morigeradament fidel a l'hora de la manduca. El foraster va dir al conserge que li faria il·lusió de fer una exposició de les seves pintures a la sala del Centre.
El conserge va prendre nota del nom: Joan Miró, i li va dir que ja ho comunicaria als principals. Al cap d'un parell d'hores, l'Ambròs, conserge, va traslladar el nom i la petició al vocal delegat senyor Joan Besora. (Per cert, el senyor Besora també dibuixava i acoloria, a més d'escriure teatre en vers). "Miró de Mont-roig? -diu que va dir el vocal delegat-; deu seu un pagès que pinta".
I després d'aquesta sentència ja no es va prendre la molèstia ni de passar-ho a la directiva. Hi havia molts pintors aficionats de la comarca que haurien volgut exposar al Centre."
Xavier Amorós. Temps estranys. Clarobscurs en la llarga postguerra reusenca. Llibre segon, 1951-1960.
La mostra compta amb una trentena llarga de pintures, la majoria executades amb escaiola i pintura plàstica. Cada pintura va acompanyada d'un petit aforisme. D'aquí el títol de la mostra.
Xiulada de terra, de llum i de terròs bombat a cops de fang. Melodia mística i tel·lúrica fantasia feta rel d'ocre i d'argila. L'obra feta misteri. El misteri fet esperit de dubte davant l'inefable i davant la constatació del no-ser. Recomençar amb les mans buides. Les esperances buides. Els records fets perspectiva, ombra, catarsi.
Tot això ha estat Miquel Barceló aquesta nit a l'interessantíssim "Mar de fang" que els del 33 ens han mostrat. Un seguiment dels dos anys de projecció i creació de la capella de Sant Pere a la catedral de Mallorca. En paraules del mateix Barceló: entendre l'art com una metàfora mòbil de l'univers.
Aquesta tarda al Centre de Lectura de Reus es posarà fi a les jornades que des de dimarts, s'han dedicat a analitzar la relació entre l'escultor Joan Rebull i les avantguardes dels anys 20 i 30.
Després de la bona acollida que va tenir l'exposició que es va fer l'any 2004 al Reina Sofía de Madrid, en Joan Abelló Juanpere, comissari d'aquella mostra i apassionat de l'obra de l'escultor, va decidir tirar endavant aquest congrés.
He d'agrair que en Joan tingués l'amabilitat de convidar-me a participar en aquestes jornades després de llegir els articles que jo havia publicat a la revista del Centre de Lectura de Reus sobre Rebull, per l'interès que sempre m'ha suscitat la seva obra i per la relació que va tenir l'artista amb el meu besavi matern, Conrad Felip Pagès i després amb el meu avi, Conrad Felip Sugranyes.
La meva xerrada va ser programada per dimecres dins el títol de "Joan Rebull i la Nova Figuració", vaig poder assistir a totes les ponències que es van donar aquell dia.
La de la Teresa Álix, que va traçar unes interessans relacions entre alguns dibuixos de Rebull i d'altres de l'escola futurista; la del Pepe Corredor-Matheos que va posar de relleu la atemporalitat de l'obra de l'escultor i la de la Teresa Camps que va fer un repàs a la figura femenina de l'època a partir d'alguns models de Rebull.
Després d'un animat dinar que el mòbil no va deixar gaudir del tot al Sr. Corredor (tot just se li havia atorgat el Premio Nacional de Poesía) em va tocar a mi. Vaig centrar la meva intervenció en la necessitat de no veure l'obra de Rebull com només una obra que propugna el neo-classicisme, sinó com una obra plenament moderna i malauradament poc difosa i coneguda.
La cirereta al pastís, la taula rodona posterior on a les persones citades, s'afegí Daniel Giralt-Miracle, que va fer una breu dissertació tot comentant l'anècdota sobre la resposta que sempre donava Rebull quan se li preguntava quina mena d'escultura feia: "jo faig escultura de la bona", contestava l'artista.
Una gratificant experiència que esperem que permeti que, de mica en mica, l'obra de Joan Rebull i Torroja sigui valorada justament.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Picasso és un artista que sempre et supera. Ara mateix, al 
La 
