Com un cavall cec

Entrevista al director de Vilaweb, Vicent Partal, que publica 9-N desclassificay. Per al Presència  Vicent Partal  Careto: No  Foto: Albert Salamé 2255#Albert Salame

La presentació es farà al fons de la llibreria. S’han de pujar unes escales. Com molts altres establiments, almenys una paret, lliure de pintura i de guix; amb els maons a la vista. És el que marquen les “modes” decoratives del moment. La nova llibreria Ona, ara a la Vila de Gràcia, ha hagut de reinventar-se. Des del 2013 que ocupa aquest espai. Des del 1962, però, que existeix apostant pels llibres en català. Malgrat que la nova ubicació no ha abandonat aquest compromís i ho celebrem.

Convocats a les set de la tarda, les cadires van ocupant-se d’àvids lectors. El presentador-autor, arriba just. Es disculpa. Prefereix parlar dret, ens diu. Molts tenen el llibre a les mans. El fullegen. Diu que no parlarà gaire, que prefereix el debat a les classes magistrals. El volum porta per títol Desclassficat: 9N Història secreta d’una votació revolucionària. N’ha estat el responsable, Vicent Partal. Pel títol, no cal fer gaires més aclariments.

A diferència del llibre anterior A un pam de la independència (2013), que recollia una bona colla de les indispensables editorials que el director de Vilaweb escriu diàriament en aquest mitjà, aquest és més condensat; el zoom es tanca. El detall és l’essencial. Encara no cent cinquanta pàgines explicant com va anar tot això del 9N. Vuit episodis amb una coda i extres i tot. Com una primera temporada d’una sèrie de ficció televisiva -digne d’HBO com a mínim- que encara no sabem com acabarà.

Val a dir que aquest país nostre és prou curiós. Si a mi fa cinc anys enrere m’haguessin dit que assistiria a un acte on la principal preocupació seria debatre si cal fer una declaració unilateral d’independència o una proclamació, hagués titllat a l’endeví de borratxo com a mínim. I és que malgrat que s’hagi signat un acord polític que inicia amb claredat un procés constituent, la por que el cel ens caigui al cap, com els irreductibles gals, sembla que atàvicament ens persegueix. La síndrome de l’ai, ai, ai -fent referència a un altre patiment endèmic: els dels culers- esmentat per un insigne blocaire que hi entén en totxanes i maons i que també era a la presentació. Arribarem a creure’ns mai que el destí del que som és només a les nostres mans?

El debat entre els assistents a la presentació fluctua entre el pessimisme i les ànsies per saber què passarà l’endemà. Un “què passarà” aplicat a la llengua, a les fronteres, a l’economia… Un “què passarà” plagat d’incerteses. Vicent Partal n’ha viscut unes quantes d’independències. Ens diu que no cal preocupar-se: que l’essencial és que ja hem desconnectat d’Espanya, que hem començat un procés imparable i irreversible, un procés històric que no podem desaprofitar i que no desaprofitarem. Al capdavall, deixant de banda la grandiosa lliçó de democràcia que suposà que més de dos milions de persones sortissin a votar aquell dia de novembre (es considerava que un milió i mig ja seria un èxit), sense oblidar els quaranta mil voluntaris que s’abocaren a col·laborar-hi, hi ha un fet que a vegades no es té en compte i és que Espanya, seguint les definicions més elementals de què ha de ser un estat, és a dir, un ens que en tot moment ha de fer garantir la llei en tot el seu territori, aquell dia nou de novembre de 2014, malgrat una prohibició expressa del seu màxim òrgan jurídic que invalidava qualsevol tipus de consulta, va ser un estat fallit. No va ser capaç d’imposar la llei impedint l’exercici de la llibertat i de la democràcia. Espanya va fer aigües. Cal tenir-ho en compte. D’aquí això de la votació revolucionària.

Del curiós toc de timbres que es pot sentir al Palau de la Generalitat anunciant que el president surt del seu despatx acompanyat d’algú, passant per com el referèndum que es va fer a Puerto Rico per decidir el seu futur dins o fora dels Estats Units va tenir alguna cosa a veure amb la “pregunta arbre” que es formulà el 9N, o quin va ser el llibre que una dirigent d’ERC va obsequiar a Rajoy el dia que els diputats anaren a Madrid a demanar la transferència de les competències necessàries per poder votar legalment, o com va ser que el grup Bloomberg decidís publicar una editorial als seus mitjans tan dura contra el govern Rajoy, són alguns dels secrets que Partal desvela amb aquella simplicitat que no en té res de simple quan se sap que tot el que s’explica ha estat perfectament contrastat.

L’èpica, malgrat que hi sura en el relat, no es planta mai davant el lector. Els fets són explicats amb escrupolosa objectivitat periodística i els seus protagonistes, allunyats del que signifiquen prevalent, a partir dels detalls més amunt apuntats i molts d’altres, el que són: persones de carn i ossos que han de prendre decisions d’acord amb les seves postures polítiques, totes absolutament legítimes. Persones amb les seves febleses i les seves emocions. Persones que per exemple, en un moment donat, no poden estar-se de fondre’s en una abraçada amb algú que, políticament, està als antípodes del model de país que ell defensa però que en canvi els uneix el desig i la voluntat que, per damunt de tot, cal tenir un país, abans de res.

El 1566, ens explica Partal, Martí Luter dinava amb el seu amic Johannes Mathesius, aquest va confessar-li que la Reforma, la més gran revolució que ha viscut Europa, la va fer “com un cavall cec que no sap on el porta el seu amo”. Veritablement, la visió de l’animal orb menat per les regnes de la incertesa és una bella visió del que ara mateix està passant al nostre país. Fa molts anys que el cavall és esperonat per una munió de ciutadans que de mica en mica, han deixat de seguir el procés des dels diaris o la televisió i ha decidit baixar al carrer i involucrar-s’hi, cadascú de la manera que ha cregut més adequada. És aquesta la lliçó. És aquesta la realitat que cal no deixar d’aprendre una vegada i una altra. No pas perquè hi hagi res de fatídic en el desenllaç, que hi pot ser, sinó perquè som nosaltres, només nosaltres, els qui menem les regnes i només a nosaltres ens pertany el dret i l’obligació d’arribar a bon port. Només a nosaltres.

(Foto: Albert Salamé)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *