De lletra tocats
Deia Gabriel Ferrater que de nit, en un cafè, es podia tenir pare. De nit, en una ciutat, Manresa, que no coneixes i on arribes amb el temps una mica just, ni la urgent paternitat demanada al google maps perquè et faci de guia i que no acaba de rutllar del tot, et deslliura d’exercir l’ofici més vell del món: preguntar. Afortunadament, els manresans, són poc donats a l’antipatia i menen aquest que us escriu fins al lloc on se l’espera.
Aquesta història comença al Canonge, minuts després de les nou del vespre. Diré poemes dels meus Derelictes dins el Cercatasques que cada any es celebra dins el Festival Literari Tocats de Lletra a la capital del Bages. No seré sol. Llistat de còmplices: Gemma Arimany, Míriam Cano, David Caño, David Castillo, Joan Duran, Xavier Giol, Núria Martínez-Vérnis, Maria Antònia Massanet i Jordi Valls. Amb alguns ja havíem perpetrat altres delictes poètics, amb d’altres encetarem tot just la coneixença aquesta mateixa nit.
Ens criden a entaular-nos. A la taula del davant, ara ens imiten altres poetes que han participat en el recital de cloenda del Festival. Quin goig que fan totes dues esteses de versaires! Alguns establerts, d’altres més cadells. Aquella dolça olor de sinalefa acabada de tallar, d’hemistiqui que encara belluga… Sopem a base de bé. Corre la vianda i el vi. No ens podem encantar, però. Toca la campaneta del primer round.
Encetarem a La Gramola aquesta ofrena de versos la Gemma Arimany, el Jordi Valls i servidor. L’espai sembla fet expressament. La llum hi és avara. Els parroquians amb el got ple. Les amigues de la llibreria Papasseit, ens faran els honors de presentar-nos. Disposem els nostres poemes en tres rondes. Els hulahops de la Gemma, la poesia porcina i bigarrada del Jordi… Quins cracs!
La propera parada la fem al Cercle Artístic de Manresa. Ara és la corporeïtat dels versos de la Maria Antònia dits amb el seu illenc accent la que ens indaga, les converses de la Míriam amb el seu estimat T. S. Eliot les que ens commouen. El Joan parlant amb Klee de tu a tu, el que ens dibuixa al rostre una boca de pam. Quin gust!
Encara no hem exhaurit la nit. A la mateixa llibreria Papasseit som convocats. El David Caño, llença contra el públic, sagetes de poemes enverinats: versos que fan riure pel com, no pas pel que, que fan forat endins. La Núria es deixondeix en l’habitual mostrari de fer la poesia una Festa del Verb. Les majúscules són totes seves. El Xavi diu ara que no s’hi veu i s’apropa a un llum de peu i ens la passa a nosaltres tota la lluminositat dels seus poemes que són vius i lliures. El David Castillo, davant un faristol, s’indigna poèticament parlant, i nosaltres amb ell. Grandiosos!
Al Trasteret, Albert Palomar, posarà la cirereta al pastís a cop de guitarra elèctrica. Som amics de la nit. Som amics dels poemes que s’han dit d’onze maneres diferents. Cadascú amb la seva veu. Cadascú amb la seva cadència. Quanta riquesa! Quanta riquesa!, en això de reviure, en rengles curts, tota la misèria i la grandesa de l’experiència passada pel sedàs del mot.
Pel que queda de nit, molts, no cal dir, decidim fer honor a la mala fama que precedeix el nostre ofici i donem oportunitat a les males llengües: ens la beurem a galet. Encara que aquesta crònica no hi entri en el relat, no és pas per callar res fora de mida, que a quarts de dotze del matí, amb el cap a quarts de quinze, això sí, seiem diligents esmorzant al bar. Encara s’esperaven més coses de nosaltres.
Així, mentre una vegada més els incansables somriures de la gent de la Papasseit paraven a la Plana de l’Om tot el seu repertori d’armes carregades de futur, acompanyant els amics de la Terrícola, encara ens tocava dir més poemes al Joan i a mi, acompanyats d’altres poetes. Complim davant un auditori reduït però suficient.
I ara sí, amb tot Manresa dinant, toca dir adéu, toca agafar el tren i reconstruir el vitrall de tants bons moments passats a glops de paisatge interromput per les capcinades que s’imposen. No pas perquè estiguem fatigats de dir o d’escoltar poemes, d’això mai, sinó perquè com al poeta del meu poble, el cap sempre ens ha d’anar ben ple d’una altra cosa que per sempre més, per sempre més, per moltes coses que ens passin, sempre jutjarem més important.
(Foto: Genís Sàez)