Els dies i les dones

De vegades el passat pot conjugar-se en present i viceversa. Aquestes coses, però, s’han de saber fer. Dedicar-se a moure les busques del rellotge vital cap a l’esquerra, a vegades, té conseqüències nefastes. L’ahir, segons com, més val deixar-lo com està perquè l’ara és feble i tot s’ho acaba empassant el futur.

De tota manera hi ha vegades que els astres i els caixers automàtics es conjuren perquè el viatge sigui factible. Els primers perquè ens esguarden des de fa massa. I és molt possible que els que tenim damunt el cap, encara guardin a la memòria moltes de les bandes sonores que ens van fer tal i com som ara. Els segons, perquè sense voler la cosa, algú et diu que ha anat a treure diners i així de passada, ha vist que encara hi quedaven entrades per un concert. Que si hi volies anar. Que si volies viatjar.

I dius que sí, perquè és el teu germà qui t’ho proposa. I dius que sí perquè la teva germana que no els ha vist mai en directe, també es prendrà la nit del dissabte lliure de pitets i biberons i serà amb vosaltres abraçant, doncs, aquesta estranya aliança entre el firmament i les màquines que escupen diners i entrades. Figueras Power.

A Tarragona sóm Festa Major, la Tecla. A Reus també, la Cori. I es deserta de la segona –no ho dieu a ningú- i s’enfila cap al barri marítim amb el cos una mica compungit per allò de les persones del verb que dèiem més amunt, per allò de no ser embranzida de nostàlgia, per allò de no voler-se emmirallar en un temps on tot era més senzill d’explicar. Jo no les tenia totes. Anava errat.

Comencen més o menys puntuals. No més de vint minuts tard. Trepitgem l’arena. No he entès mai aquesta gent que s’ho mira tot des de la barrera. S’ha de ser a baix, als concerts, amb una sola veu. Aquí fa quatre dies s’hi estossinaven toros, aquesta nit, l’únic que quedarà perjudicat, serà la gola de tant cantar. I es fa el silenci del que tot comença. Aquell mormol de la gent que encara fa posar la pell gallina. I quan ja ens crèiem restituïts a la nostra dermis original, hi ha un crit que dóna la bona nit, malparits. I tots ens en fem a l’instant de malparits i tornem a tenir la pell i el cor i tot el dedins gallinaci més no poder.

 Gerard Quintana sembla regredit als temps de llavors. Aprimat. Amb els cabells una mica més curts. Energia, molta, molta energia. Flanquegen el gironí, Cuco Lisícic, de negre, a la seva esquerra. El gran Josep Thió a la seva dreta, sobri, també de fosc. Cadascú apadrinant un dels dos nous músics que s’han afegit a la gira. Rock-and-roll.

Les cançons es desgranen amb una força que ja havíem oblidat una mica de res.
De fet, fins que al 1991 no va sortir el Ben Endins, els dos primers discos, no reflectien el que era aquesta banda. Sopa de Cabra era i és una banda de directe, potent, guitarrera, energètica, i han passat els anys i han passat moltes coses, que deia l’Estellés, però tornen, i tornen amb unes ganes de deixar ben clar que de la memòria dels dies dels noranta fins aquest nou segle encetat, encara es pot crear bellesa a glops de decibelis ben trenats, contundents, inapel•lables. La poesia del temps que s’atura entre lletres redescobertes en els confins del teu jo.

No hi ha concessions a la galeria. Deixant de banda tota la martingala del retorn, Sopa de Cabra s’hi deixa l’ànima a l’escenari. I és curiós perquè en cap moment no es té la sensació d’habitar un temps on es vivia de dissabte en dissabte i on es portaven els cabells molt més llargs. El seu rock-and-rolll és d’ara, les seves cançons ens parlen de nosaltres però sense gota de nostàlgia. Suposo que aquesta és la grandesa de la immortalitat dels himnes que t’has fet teus. Permeteu-me la carallotada.

No és una recreació dels concerts que vam viure, no, Sopa de Cabra ha tornat i no sabem si volen quedar-se o què, però emocionen, ens trenquen, ens rebreguen com la primera vegada i som feliços que així sigui. Tornar a bramar “I’m a working in a Ninyi’ns mine…”és un petit orgasme indissimulat. The shadow of Ninyin sempre present supervisant-ho tot des d’alguna banda. Joder con el poder i tal, no…

Més orgasmes: Bloquejats, M’enganxo i Mala sang, una cançó del Cuco, que sempre m’ha agradat molt. Constatar que a War, d’en Marley, malauradament encara se li poden afegir massa conflictes internacionals per resoldre (gràcies Gerard per recordar la pobra gent de Txetxènia!). I que sota una estrella hi haurà algú sempre que sigui com nosaltres. I dir-los el que hem vist en l’horitzó que tots portem a dins. I és igual que les princeses hagin tirat el temps per la finestra.

Tot queda igual, o més o menys igual i la vida és això, assistir a un concert amb els teus germans (F. com et vam trobar a faltar!) i quedar estragat per més de dues hores de concert i donar riquesa, i dona-ho tot, perquè dissabte dia 24 de setembre, Sopa de Cabra es va quedar amb nosaltres i de quina manera!

Aquest matí fa olor de pebrot i de cafè. La llum hi és escassa. Llum d’estiu agònic. Llum d’escorrialles d’agost. Sortir a perdre les garrofes fa mandra. La fosca. La nit. El senyor vermell del semàfor. El senyor verd del semàfor. Tenen massa presència. Els cotxes que han tornat de la platja. De la muntanya. L’asfalt de nou trepitjat pels pneumàtics que xerriquen. Hi ha estudiants d’adolescència uniformada plens de lleganyes i de restes d’amors d’estiu enganxats a la roba. L’acnè. Les carteres penjades a nivell del cul. Les faldilles plisades. Les ortodòncies. Les perles als lòbuls de les orelles. Tot el futur. També hi ha els universitaris. Amb les carpetes a mode d’escut. Sense carteres, ja. Fan també tuf d’amors passatgers. Però més elaborats. Amb més regust de suor aprofitada. De besos arrapats i bèsties. Tot el passat.

L’espera del tren. El compte enrere al rellotge digital. Els homes amb bosses de plàstic de supermercat. L’esmorzar. El dinar. La son desada en un túper de somnis millors. El tititititititi de les portes que es tanquen. La densitat de la gent aplegada a la cua del vagó. Les aixelles que aviat deixaran de pudir l’amargor a la vista per camuflar-se en mànigues allargades d’olors anònimes. La densitat de la gent. La somnolència clavada a les pestanyes. El somnabulisme discret. El cafè amb llet micronejat ballant la lambada a l’estómac. El fresseig d’altres passos de ball digestius. Valsos de sucs de taronja. Sambes de torrades amb margarina. Miratges. En aquest país ningú no esmorza com caldria. Ningú. I després surt el sol. I brilla tot el dia. O això diuen.

Dirigeix amb autoritat tots els seus súbidts. Tots els seus capricis són portats a la pràctica. Res del que ell vulgui o necessiti es qüestiona. Des del seu tron, segueix totes les operacions sense perdre pistonada. Obre un ulls com a plats davant la més petita de les accions. Es neguiteja si alguna ordre no és executada amb un mínim de celeritat. S’enfada si en la consecució, alguna de les seves indicacions, no s’ha sabut interpretar amb total correcció. La gent que té al seu servei, ja li sap els gustos i les necessitats. No cal que parli. Basta un gest, una insinuació, perquè tots, com una sola persona, es moguin per correspondre al desig del moment.

Ell sap que el seu regnat serà llarg. Que tot just ha adquirit les responsabilitats i que no està disposat a perdre-les a cap preu. Saber-se les vint-i-quatre hores responsable, almenys, d’un parell de persones, li ha afaiçonat un rostre que tots sabem que només es mira el futur, malgrat que a estones, pugui semblar donat a comportar-se d’una manera aleatòria o portat pel caprici.

Ara que en un moment donat, se’m relleva de les meves obligacions fragmentàries i esparses (encara que al contracte s’hi dibuixin també les traces del sempre més) i se’m promociona a ser la persona que ell tingui més a la vora; dubto si la meva manera d’actuar li és del tot plaent, si aquest sobtat ascens, és del seu grat o no.

 De sobte, però, els meus dubtes s’esvaneixen del tot. Sense que jo ho hagi demanat, sense creure haver-ho merescut, al pit de la meva samarreta hi apareix una condecoració en forma d’illa. Cofoi per la gratificació crido als altres per lluir amb orgull el premi atorgat.

I em resisteixo a que la medalla em sigui retirada de seguida. Beso les galtes plenes d’aquest reietó que fa quatre dies només era un fesol en una ecografia i ara ja és capaç de regraciar els qui el necessitem tant com ell a nosaltres, amb el que a simple vista pot semblar una glopada de llet, però que en veritat (que això quedi entre tu i jo, Joan, des del teus sis mesos i des del setè any que el teu oncle lletraferit perpretra aquest bloc) és la condecoració més gran de totes les que podré mai rebre de ningú.

La tarda s’infla de verd. Dos quarts de cinc. El batall del campanar ho subratlla dues vegades. La lenta aroma del cafè esvaït, la punta d’un cigar exhalat de fum blau. S’ha vençut la sonsònia de la capçinada davant la telesèrie tot just reempresa. Bufa un ponent prim. S’amestrala, potser? Les capçades dels vellaners, de tots els verds que dèiem, es desglacen en vellanes que van caient rítmiques a terra. La terra vermella per la falta de pluges perd importància: hi ha ocres i arams que s’hi conjuren. És massa aviat pel festival de rojos que vindran d’aquí un mes.

Trametre, de nou, una instància al nou curs. Desentendre’s de pensar que tot comença al gener. Fa molts anys que penso que tot recomença així que el setembre enceta la segona quinzena. Les primeres mànigues llargues. Xancletes i abarques que es resisteixen a la dictadura dels mitjons. Desar al calaix un altre estiueig i preveure albirar l’horitzó amb les camises a punt. Fer cau i net amb la platxèria una mica enervant de l’agost, encara que enguany no ens podem queixar, treure la pols a les propostes que al juny es van quedar al tinter i valorar-les amb l’ambició justa i necessària.

Prendre’s, just abans que tot comenci a bullir, una setmana de fugida. Desatendre en la mesura del possible, la safata d’entrada de molts impacients que ja han desdonat l’estiu. Resistir-se encara a establir-se plenament en el tràfec d’un quefer arbitrari, nerviós, impertinent, per la seva mateixa naturalesa d’estar format per tot de coses noves que no s’han provat abans. Mentrestant, perfilar encara, damunt aquesta cua d’estiu climatològic, una inversió de dies llargs de descans ribetejats del nerviosisme del qui no sap encara molt bé què l’espera a ciutat.

 Els poemes sabran deixar de ser només noms d’arxiu a l’ordinador i seran dits i llegits en llibres i recitals? Els contes seleccionats saltaran finalment a alguna mena de recull més ambiciós? Agradaran a algú més els personatges de l’obra de teatre que s’ha de reescriure, encara està verda, no de veritat, no es pot ensenyar, bé, d’acord perquè ets tu, però diga’m seriosament el què et sembla, sense cap compromís, eh? I sobretot, per damunt de tot, hi haurà uns llavis nous per tornar aprendre a besar?

Diuen que els encarregats d’encerar el terra de l’hotel Palace de Madrid, abans de començar, sempre busquen Josep Duran i LLeida per veure com li refulgeix la testa. D’aquesta manera saben amb quin grau de responsabilitat han de fer la feina aquell dia. A Madrid es considera que el que hi té a dins del cap, Don Iosep, és molt important, però és clar, en política, el que compta és l’aparença i la matèria gris del lleidatà, ni al Palace, ni a la Carrera de San Jerónimo, no s’ha tingut en compte aquesta vegada. Tot ha quedat en la superfície.

Emprenyat, el lleidatà, ha parlat d’un xoc de trens. I tots han mirat cap a un altra banda. Rubalcaba perquè haurà de comandar una oposició que fa molta mandra de liderar. Zapatero perquè si existís un Polònia espanyol, ja hauria de sortir al darrer gag compartint pis amb Aznar i González. Rajoy perquè tot de sastres que ja comencen a emprobar-li infinitat de pells de xai. Xoc de trens.

Si em de seguir amb la metàfora del d’Unió, s’hauria d’aclarir de quins trens se’ns parla. Si dels regionals que cada vegada més s’assemblen als de la línea regular entre Bombai i Nova Dehli o si dels falsos TGV deficitaris on l’únic que hi deu guanyar duros deu ser el fabricant d’auriculars que en cada viatge una simpàtica hostessa et regala. De xocs, no cal donar-ne exemples. Parlant de Convergència i Unió, els seus xocs, són els xocs de boquilla, els xocs del qui dia passa, any empeny. Els xocs del peix al cove. Els xocs d’aixecar la mà i acotxar el cap.

Avui és un dia trist. Aquella bagassa que des del 1978 menja bombons de licor instal•lada al meublé Espanya, deixant-se afalagar en castís, finalment será retocada. Xapa i pintura. I tot perquè els mercats estan nerviosos. Tot perquè la senyora Merkel comença a adonar-se que la festa li sortirà cara. Quatre telefonadetes i au, a canviar-se de roba: la senyora Saenz de Santamaría, deixa a la taquilla del congrés el seu vestuari moral de la Sección Femenina adaptada als nous temps per parlar de responsabilitat històrica. El senyor Rubalcaba, llençant veces a les famílies socialistes perquè l’encara president, pugui posar alguna cosa més al currículum que haver portat a l’Estat el matrimoni entre homosexuals. Ah sí, hi havia una cosa que es deia el Partit dels Socialistes de Catalunya? Encara existeix?

A tres mesos perquè la legislatura s’acabi, a la meretriu se li posaran unes quantes pòlvores de talc, una mica de vermell als llavis, una peineta nova i au, a córrer. Ja tindrem límits d’endeutament constitucionals. Que traduït vol dir un nou dogal per escanyar, ara sí, amb totes les de la llei, allò que se’n diuen Comunitats Autònomes i que molts anomenem país. Referèndums, diuen? I ara, no hi ha temps. A més, això és més cosa d’aquells peluts que fan pudor i que ocupen places i fan música amb cassoles. Costa massa una cosa com aquesta.

Ho saben que enviant quatre mails, hi hauria tot de bona gent, la millor que jo he conegut mai, que es posaría les piles avui mateix per tornar a fer brunyir de veritat un mot com és Democràcia amb un somriure d’orella a orella, perquè el passat 10 d’abril que ja hi van sortir al carrer a preguntar a la gent, a fer-les participar de debò?

Però ho dèiem al començament. Aquí l’únic que val són les aparences. L’únic que val és que com des de 1714 ens la tornaran a colar per l’escaire. Que brilli la calva de Duran i Lleida. Que brilli el terra del Palace. Hi ha un tren que va sortir ja fa un temps i en el qual molts ja hi tenim bitllet comprat. El nostre tren no xocarà perquè nosaltres mirem a Brussel•les i a Nova York i anem ben provistos d’ulleres de sol per protegir-nos de l’únic estel amb estela de quatre barres que pot fer ombra a tanta degeneració. Propera estació: l’Estat propi. Brillant o no, però propi.

Picasso és un artista que sempre et supera. Ara mateix, al museu de Barcelona, s’hi pot admirar la voracitat amb què el pintor es va empassar París en poc menys de deu anys. Aviat està dit. L’exposició Devorar París. Picasso 1900-1907 ens hi submergeix. París el 1900 era la Ciutat. L’Exposició Internacional que faria moure més de cinquanta milions de persones, era el Lloc. Amb una mà al davant i una altra al darrera, Picasso hi fa cap per veur-hi una de les seves obres que s’hi exposaria, avui desapareguda.

L’enamorament és instantani. Tot i que no s’hi instal•larà definitivament fins el 1904, aquell primer contacte será definitiu. Ja no s’hi mourà fins que els nazis als anys quaranta del segle passat, el facin fora. París el portaran a Barcelona, Casas i Russiñol. Són ells els primers a evidenciar que a Montmartre hi passen massa coses com per quedar-se a Catalunya. Són ells els primers a dir que París s’hi ha d’anar. Que qualsevol que es vulgui dir artista, hi ha de treure el cap sí o sí.

Picasso ja és el que ho ha après tot a Horta de Sant Joan. El que s’ha fet assidu dels Quatre Gats. S’ho mira tot amb aquells ulls grans que té de només dinou anys. París, dieu? Doncs París. El 1901 a la Galeria Vollard hi exposarà amb el pintor Iturrino. Per primera vegada es poden veure bona part dels quadres que va pintar per donar-se a conèixer per primera vegada a la capital del món. Frenètic treball (més de 65 obres). Hi ha Cézanne i hi ha Van Gogh. Però per damunt de tot, hi ha Picasso. Sempre hi ha Picasso.

Un discurs –recomano la visita guiada: professional i didáctica alhora- ens deixa veure com la pinzellada vigorosa, gruixuda del principi, va deixant pas, durant aquests anys, a un aprimament progressiu fins a desembocar en el sacseig que provoca l’aparició de les Demoiselles d’Avinyó el 1907. Anys prolífics on la pintura va de bracet amb l’aroma canalla de Montmarte on Suzanne Valadon –quin preciós retrat no s’hi pot veure de Tolousse Lautrec!- encara hi era la reina.

L’exposició ha estat organitzada a mitges amb el Van Gogh Museum  d’Amsterdam. D’aquí que s’hi puguin admirar nombroses obres de l’holandès. I no us cregueu que són obres menors, no. Un s’hi quedaría a viure en aquella sala. Montmarte: molí i horts del 1887, o l’impressionant Taula de café amb absenta del mateix any, on els reflexos del got i dels vidres són d’una finor de taques de blanc o o també Retrat de Camile Roulin una captació del moment per fer-lo anar més enllà de l’eternitat, són bufetades a l’ànima, plas-plas.

Només una pega hi vaig trobar. I és que l’època blava quedava una mica coixa. Només es cita la mort de Casagemas. És una baixada als inferns per Picasso. Una caiguda en picat. Puvis de Chavannes hi és evident, però cal veure La vida per entendre-ho millor. Probablement és un parèntesi simbolista que feia trontollar el discurs de l’exposició, d’aquí aquest passar-hi de puntetes.

Sigui com sigui, baixeu pel carrer Princesa. Despisteu als guiris indicant-los que el Museu que busquen del geni és al Tibidado, a Montjuïc o a Hong Kong –així estareu més tranquils- i un cop al carrer Montcada, amb els guants de boxa que haureu portat al sarró, poseu-vos-els i emprengueu un combat amb tanta bellesa com us estomacarà. Ni parlar-ne de guanyar ni un sol assalt. Picasso, Van-Gogh, sempre, sempre , guanyen per ko. Amb un quants blaus i potser un ull de vellut, la vostra sensibilitat masegada us farà persones molt millors. Seguríssim.

Aquest país penjat a les faldes de Collserola dóna una vista de Barcelona lluminosa, apamada i singular. No és una vista acostumada. L’enquadrament te’l limita, a tramuntana, la Sagrada Família amb la torre Agbar al darrera, com un diorama. La distància, que en realitat és un passeig –de Fort Pienc cap al propi barri de la basílica- queda aquí superposada, com si les agulles de trencadís i el fal•lus virolat, estiguessin a tocar.

A l’altra banda, a migjorn, Montjuïc, amb el MNAC als peus. Al darrera, el port professional. El lloc on el flamant batlle Trias, potser en un atac de megalomania, ha expressat darrerament que hi vol fer un barri nou de trinca. Fan molta por aquest tipus de propostes. Ja ho sentirem a dir. Sigui com sigui, entre les pinedes, aquí dalt, la demiúrgia s’encomana.

Al fons, el mar és com una escuma de barrufet esclarit amb un nuvolet de calitja flotant-hi. L’Adrià hi faria festes. La llum s’estergeix als edificis, una llum molt blanca que dissipa la boirina habitual de la ciutat. Són com peces de dòmino. El blanc refulgeix i enlluerna i les finestres són punts tatuats a les fitxes. Tot és com en una maqueta.

Al migdia s’ha fet un bany de piscina acompanyats de cossos estirats dins de la proporció objectiva de cossos que es poden estirar sense causar esglais innecessaris. Vull dir que, a les piscines privades, la concentració de carn oferta al sol, sempre s’escapa d’aquella turgència desmillorada de la platja pública. La catàrsi col•lectiva de bandejar la vergonya per mostrar-se tal i com nostresenyor ens va portar al món -de cintura cap a munt- propicia quadres desagradables d’inflors i desinflors grotescos que trobo que no calen.

I que consti que nosaltres som aquests que a l’ombra, blancs com glops de llet, abans de l’esplaix aquàtic, barregem cervesa amb llimonada i mengem patates fregides aromatitzades artificialment i portem samarreta perquè l’airet que passa fa posar la pell de gallina i perquè les nostres corpentes tampoc no serveixen d’exemple de res. A la representació femenina, però, se la salva del tot i no pas per cortesia sinó per aclaparant constatació visual.

I es dina tard perquè avui som festa. Amanida de pasta i uns calamarsets amb una picada extraordinària. Tot regat amb vi que per refredar-lo s’hi han capbussat tots els secundaris de la Sirenita del Disney fets glaçons falsos de plàstic. I es menja gelat i després del cafè i els espirituals un es deixa abaltir l’ésser fent capcinades davant una pel•lícula estirat damunt un sofà de qualsevol manera, perquè el brogit de la ciutat, el tràfec ordinari, queda lluny, allà avall, i som nosaltres déus o persones, tant i fa, els qui gaudim i acaronem aquest tipus de paisatges de desvagament encantador d’agost amb les mans plenes de gratitud cap als magnífics amfitrions, mentre per la terrassa s’hi esbalandra olor de sol i llum de reïna.

Llegeixo les bases del II Premi de poesia Vila de Cambrils. Hi ha una cosa que de seguida em crida l’atenció, una clàusula del tot inèdita dins del món dels premis literaris en català i que no havia vist mai a enlloc fins avui. Diu, concretament, a l’apartat referit a la presentació de les obres: “(…) no podran presentar-se obres de persones que hagin mort abans de la convocatòria”.

 A partir d’aquest requeriment, es desprèn, per exemple, que un poeta que hagi decidit seguir el sender d’altres poetes que han abandonat abans de temps aquest món, dies abans de la convocatòria, i hagi deixat als seus familiars o a la seva amant, instruccions per presentar-se a la segona edició de premi literari de Cambrils, no podrà optar-hi? Se li farà aquest lleig quan tots sabem que els poetes, des de temps immemorials, es dediquen només a tres coses: perseguir jovenetes per convertir-les en les seves muses, emborratxar-se i plegar veles així que la joveneta entronitzada i l’alcohol engolit ja no li apaivaguen els seus pesars interiors?

La condició també impossibilita el fet que al premi s’hi pugin presentar zombis.

Imagineu-vos que un dia es dóna, com a la sèrie Walking Dead, una epidèmia d’una estranya malaltia on la gent es transforma en zombi i els infectats ataquen als sans per cruspir-se’ls. Imagineu-vos que un dia, al metro, un d’aquesta morts-vius clava una queixalada a un poeta (ells sempre a la lluna!).

Malgrat que en el poeta de seguida se li intueixi aquell color característic de ciri trencat i se li endevini la fam de carn fresca, com a bon zombi que ara és, l’exercici de la poesia no és quelcom que es pugui abandonar així com així quan ets pres de les seves xarxes. D’aquesta manera, encara que el poeta ja formi part del regne dels difunts, el poeta zombi, a més de buscar aliment, no podrà abstenir-se d’escriure poemes i és clar, tindrà tot el dret legítim de presentar-los a premis literaris ja sigui a Mollerussa, Picamoixons o a la mateixa Cambrils.

Començo a sospitar que aquesta condició, però, es va incloure per prevenir precisament aquest tipus de situacions. Entenc que en cas que el poeta zombi resulti guanyador, tenir a la sala de plens una persona que es va descomponent voltat per un núvol de mosques i que no para de voler mossegar al públic i als regidors –encara que siguin de l’oposició- no queda gaire lluït. A més, pels familiars, també ha de ser una molèstia triar un restaurant on celebrar el guardó, després. Algú sap si a Cal Gatell, per exemple, s’hi admeten zombis?

Normalment en aquest tipus de casos sempre hi ha una tieta soltera i romàntica que apel•la, ni que sigui per allò que en diuen el dret a la pataleta, a les paraules de Shylock a El mercader de Venècia per rescabalar al seu nebot de la injustícia que suposa una discriminació així amb allò del “Si ens punxen, ¿no sagnem? ¿No riem, quan ens feu pessigolles? Si ens doneu verí, ¿no ens morim?”, paraules que, en aquest cas, tractant-se d’un zombi, no tenen cap mena de valor, perquè la resposta, invariablement a totes aquestes qüestions, tractant-se d’un zombi –tieta, deixi-ho córrer- és No.

El taulell de la farmàcia és al final de tot. Per arribar-hi ha de traspassar tota la botiga: medecines i productes cosmètics el flanquegen.

En arribar davant la dependenta -bata blanca, cua de cavall, arracades grosses, ulls foscos- li dóna un Bon dia i deixa anar:

-Taps de suro de silicona per a les orelles, sisplau?

Ella esclafeix una riallada, es tapa la boca amb la mà. “Ai, perdoni”. Entra dins la rebotiga, remena un calaix i apareix amb una aproximació del que ell ha demanat. No se li ha esvaït el somrís de la cara.

-Aquests li aniran bé. De silicona m’ha dit, oi?

Ell, enriolat, fa que sí; dóna la targeta. Ella la passa pel lector de la màquina. No pot reprimir un altre esclafit. “Ai, perdoni”. Ell recull la targeta. També riu. Riuen.

CREPUSCLE

És precisa la llum que lenta encén
les capçades dels pins i les alzines.

Aquest capvespre em pertany des de sempre:
una ombra d’extinció sembrant la nit.

No penso en el dia que se m’esmuny
entre els meus altres dies traspassats.

Penso que sóc lliure per estimar,
d’aquest reducte ataronjat fonent-se,
cada matís i cada fulla incerta.

Aplego amb totes dues mans el gest
de la tarda perseguint els poemes
que hauré d’aprendre a escriure de bell nou.

Mentre visqui sabent com es marceixen
les hores enredades en un bosc,
cap altre espectacle em commourà tant.

                                                     David Figueres

Ja hi tornem a ser!

Enguany es commemora el 60è aniversari de la Convenció de Ginebra sobre l’Estatut del Refugiat. Un instrument que va néixer responent a l’allau de refugiats que es donaren durant la Segona Guerra Mundial.

Dilluns dia 20 de juny a les 18:00 hores a la Biblioteca Jaume Fuster se celebrarà un acte per tal de recordar aquest aniversari.

En nom del PEN Català i com a membre que sóc del seu Comitè d’Escriptors Empresonats, tindré l’honor de llegir el manifest redactat per diverses organitzacions que es dediquen a treballar pels Drets Humans.

Anit corria una lluna plena, pleníssima, Vicent.

Anit els seus rajos, dallaven els carrers i era tot un deliri veure l’argent llepant tota la ciutat.

Em van convidar a llegir poemes, Vicent. Els meus poemes. I va ser un vespre d’escoltar. I va ser un vespre de versos. Un vespre de síl·labes.

Això va ser molt abans de la lluna. De l’argent, Vicent. Una mica abans.

Els versos van anar corrent. Els versos, Vicent, ja ho saps, sempre corren.

Corren i ens diuen. Ens diuen, perquè som. Ens diuen perquè volem ser.

I ahir Vicent, calia ser. Volia ser. Volíem ser.

Als poemes que he escrit amb la urgència o la peresa dels dies, te m’hi vas escolar, Vicent.

Sent on érem, però, no podia ser de cap altra manera.

I així, en acabar, Vicent, després d’haver deixat dit un bocí del que tinc, del que temo, del que perdo, del que guanyo, del que estimo, vaig dir-te a tu, Vicent.

Anit, Vicent, assumírem la veu d’un poble. I assumint-lo vam ser poble, Vicent. Molt més poble.

Anit Vicent. Anit.

El Departament de Cultura vol fer desaparèixer la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). Ras i curt. Segons els senyors que manen, cal aprimar l’administració. Massa organismes, massa punyetes. Res, senyors de les lletres, a partir de ja, obrim només una finestreta i tots a passar per l’adreçador.

Malament quan un país no sap distingir entre el que el converteix precisament en això, un país, i l’administració normal d’aquest mateix. Encara que el clima actual ens porta a posar-nos tots l’abric de l’acotar el cap, la bufanda del qui dia passa any empeny, de vegades cal saber quan toca posar-se la samarreta del no ens toqueu el que no sona i sortir al carrer per dir que no s’hi val a posar-ho tot al mateix cistell.

Aquest carrer, per la gent de les lletres, però, no és un carrer d’asfalt o llambordes. El nostre carrer és la pàgina en blanc. Ja sigui el blanc de la cel•lulosa, ja sigui el blanc dels píxels. El blanc. I a partir d’aquí, el guixarem amb mots que diguin que no pot ser que un organisme que ha passat tantes dificultats per afaiçonar-se, que ha estat orgull tenaç dels escriptors que se l’han feta seva generació a generació, que ha sabut evolucionar -malgrat els migrats recursos- endegant mil projectes engrescadors sempre al servei dels escriptors, de la literatura, de les lletres del país, s’esvaeixi així com així.

No pot ser que els senyors que manen tant vulguin portar tota la vida una taca a la corbata que els recordi, que amb la seva acció, els apropa massa perillosasment a aquella colla de militars que el 1939 ja van treure’s la ILC del damunt.

Per poder seguir amb més detall tota la qüestió, poder adherir-se a la causa i donar un cop de mà per impedir-ho, s’ha obert aquest bloc (que corri!).

Personalment us recomano la lectura de l’article del Jaume Subirana. En subscric cada coma.

Indignem-nos, lletraferis. Indignem-nos!