Hi hauria d’haver una aplicació per aquests mòbils tant intel•ligents que tenim tots, que ens avisés quan en una sala o altra, es pogués veure alguna cosa de
José Sanchis Sinisterra.
D’aquesta manera als qui cada vegada més ens consta trobar propostes teatrals on s’hagi de fer alguna cosa més que ocupar el nostre acabament d’esquena en la butaca o cadira per avorrir-nos supinament al cap de cinc minuts, seríem una mica més feliços i no perdríem ni el nostre temps ni els nostres diners.
Fins el dia 26 de febrer a la Sala Atrium de Barcelona, Sanchis torna a fer de les seves. En aquest cas no es tracta d’un text original. Es tracta de veure-se-les amb un clàssic com és Les tres germanes de Txèkhov. Es tracta d’agafar les dissorts, anhels i esperances d’aquestes tres dones i llençar-nos-les contra el que som.
Si sabem com les gasta el dramaturg, el fet que hagi prescindit de tots els personatges per focalitzar tota la densitat dramatúrgica en les tres germanes, no ens hauria de fer res. De fet ni es nota aquesta llicència. Tots els homes i dones absents parlen per boca d’aquesta Olga (Matilda Espluga) que seria capaç de casar-se amb algú encara que no se l’estimés. D’questa Maixa (Patricia Mendoza) que malgrat tenir espòs i fill, confessa haver trobat l’amor fora de tot això. D’aquesta Irina (Mireia Trias) que un dia la vida li dóna quatre bufetades de què et penses que és això de viure, nena? i engoleix i sacrifica acabant enfonsant-se igual que les seves altres dues germanes.
La idea de Sanchis és que en el teatre hi han de passar coses. Que no pot ser que les tossetes apareguin. Que les celofanes del cony de caramelets facin acte de presència. No s’ha de donar treva a l’espectador. Vinguin, passin per aquí. Nosaltres fa mesos que assajem però res no s’acaba fins que vostè ens doni el repic de mans preceptiu. I això, aquesta nit, ho farem plegats. D’acord?
Si se signa aquest contracte, el resultat és un Txèkhov on el pas del temps –la sala plena de rellotges- aclapara aquesta província lluny de Moscou on les tres noies destil•len tota l’angoixa pròpia de la conjugació del verb “viure”. El temps extingit de les nenes malcriades que no es lleven fins a mig matí. El temps caient dels amors de serpentina i foc d’artifici. El temps ofegat del matrimoni que ens ha de realitzar, del fill que ens ha de realitzar. El temps acabat de ser veritablement allò que volem ser.
Sanchis condensa en cada gest, en cada rèplica, tot el joc de la hipocresia burgesa en elles. Olga s’erigeix com a puntal, actuant Maixa i Irina, com a contrapesos. No sé si és una decisió de Sanchis i del director, Raimon Molins. O potser és que Matilda Espluga s’ho menja tot (quina presència!), no ho sabem, el cas és que aquest pes, volgut o no, hi és.
Cal dir que la proposta de Sanchis i Molins compleix totes les expectatives si anem al teatre a fer-nos preguntes i no ha cercar respostes. Anem pujant i baixant escales d’un edifici bastit amb silencis, no gaires, amb rèpliques fora d’escena (gran aprofitament de l’espai, orgànica la inclosió del públic en tot el tinglado que se’ns presenta) i d’estar presenciant la decadència d’un món físic que té la seva contrapartida, a l’altra banda del mirall, en el mateix esberlament del món moral.
És allò tant Txèkhov de “Sembla que sigui ahir i ja ha passat un any”, dit amb veu dolça, però on tu ja comences a tancar els ulls i a enretirar-te una mica perquè saps que tard o d’hora, petaran. I com sempre, l’amanit becketià marca de la casa, dels Què?, Com?, Qui?, trencant, incomodant. L’entremaliadura d’integrar les acotacions en el muntatge.
La joguina de Sanchis és un d’aquells caramels que et fan sentir vius. Una bomba de rellotgeria escènica on t’emociones, rius, sents fàstic i a vegades dius aixòjaesveiavenir, en fracció de segons, però tot i treure’s el barret per l’ocasió i d’haver-nos-hi divertit, hi falta un punt de sal, un punt de pebre, que faci que tot plegat pugui menjar-se com un espectacle reeixit del tot i no com un exercici.
En aquest sentit, el matís hi és, però potser caldria acotar més la direcció per tal que a la proposta dramatúrgica no se li veiessin tant les vores, voler fer tantes coses alhora a vegades ofega la proposta i tot i que som una mica perapunyetes i fem trampes perquè sabíem a què anàvem, direm que hi falta una mica de cuina, sí, una mica de res, que potser el pas de les funcions sabran acabar de fer xup-xup.
Fotografia: Cristina Sánchez (copyright)
