PICASSO DEVORA
Picasso és un artista que sempre et supera. Ara mateix, al museu de Barcelona, s’hi pot admirar la voracitat amb què el pintor es va empassar París en poc menys de deu anys. Aviat està dit. L’exposició Devorar París. Picasso 1900-1907 ens hi submergeix. París el 1900 era la Ciutat. L’Exposició Internacional que faria moure més de cinquanta milions de persones, era el Lloc. Amb una mà al davant i una altra al darrera, Picasso hi fa cap per veur-hi una de les seves obres que s’hi exposaria, avui desapareguda.
L’enamorament és instantani. Tot i que no s’hi instal•larà definitivament fins el 1904, aquell primer contacte será definitiu. Ja no s’hi mourà fins que els nazis als anys quaranta del segle passat, el facin fora. París el portaran a Barcelona, Casas i Russiñol. Són ells els primers a evidenciar que a Montmartre hi passen massa coses com per quedar-se a Catalunya. Són ells els primers a dir que París s’hi ha d’anar. Que qualsevol que es vulgui dir artista, hi ha de treure el cap sí o sí.
Picasso ja és el que ho ha après tot a Horta de Sant Joan. El que s’ha fet assidu dels Quatre Gats. S’ho mira tot amb aquells ulls grans que té de només dinou anys. París, dieu? Doncs París. El 1901 a la Galeria Vollard hi exposarà amb el pintor Iturrino. Per primera vegada es poden veure bona part dels quadres que va pintar per donar-se a conèixer per primera vegada a la capital del món. Frenètic treball (més de 65 obres). Hi ha Cézanne i hi ha Van Gogh. Però per damunt de tot, hi ha Picasso. Sempre hi ha Picasso.
Un discurs –recomano la visita guiada: professional i didáctica alhora- ens deixa veure com la pinzellada vigorosa, gruixuda del principi, va deixant pas, durant aquests anys, a un aprimament progressiu fins a desembocar en el sacseig que provoca l’aparició de les Demoiselles d’Avinyó el 1907. Anys prolífics on la pintura va de bracet amb l’aroma canalla de Montmarte on Suzanne Valadon –quin preciós retrat no s’hi pot veure de Tolousse Lautrec!- encara hi era la reina.
L’exposició ha estat organitzada a mitges amb el Van Gogh Museum d’Amsterdam. D’aquí que s’hi puguin admirar nombroses obres de l’holandès. I no us cregueu que són obres menors, no. Un s’hi quedaría a viure en aquella sala. Montmarte: molí i horts del 1887, o l’impressionant Taula de café amb absenta del mateix any, on els reflexos del got i dels vidres són d’una finor de taques de blanc o o també Retrat de Camile Roulin una captació del moment per fer-lo anar més enllà de l’eternitat, són bufetades a l’ànima, plas-plas.
Només una pega hi vaig trobar. I és que l’època blava quedava una mica coixa. Només es cita la mort de Casagemas. És una baixada als inferns per Picasso. Una caiguda en picat. Puvis de Chavannes hi és evident, però cal veure La vida per entendre-ho millor. Probablement és un parèntesi simbolista que feia trontollar el discurs de l’exposició, d’aquí aquest passar-hi de puntetes.
Sigui com sigui, baixeu pel carrer Princesa. Despisteu als guiris indicant-los que el Museu que busquen del geni és al Tibidado, a Montjuïc o a Hong Kong –així estareu més tranquils- i un cop al carrer Montcada, amb els guants de boxa que haureu portat al sarró, poseu-vos-els i emprengueu un combat amb tanta bellesa com us estomacarà. Ni parlar-ne de guanyar ni un sol assalt. Picasso, Van-Gogh, sempre, sempre , guanyen per ko. Amb un quants blaus i potser un ull de vellut, la vostra sensibilitat masegada us farà persones molt millors. Seguríssim.