POETES I ZOMBIS
Llegeixo les bases del II Premi de poesia Vila de Cambrils. Hi ha una cosa que de seguida em crida l’atenció, una clàusula del tot inèdita dins del món dels premis literaris en català i que no havia vist mai a enlloc fins avui. Diu, concretament, a l’apartat referit a la presentació de les obres: “(…) no podran presentar-se obres de persones que hagin mort abans de la convocatòria”.
A partir d’aquest requeriment, es desprèn, per exemple, que un poeta que hagi decidit seguir el sender d’altres poetes que han abandonat abans de temps aquest món, dies abans de la convocatòria, i hagi deixat als seus familiars o a la seva amant, instruccions per presentar-se a la segona edició de premi literari de Cambrils, no podrà optar-hi? Se li farà aquest lleig quan tots sabem que els poetes, des de temps immemorials, es dediquen només a tres coses: perseguir jovenetes per convertir-les en les seves muses, emborratxar-se i plegar veles així que la joveneta entronitzada i l’alcohol engolit ja no li apaivaguen els seus pesars interiors?
La condició també impossibilita el fet que al premi s’hi pugin presentar zombis.
Imagineu-vos que un dia es dóna, com a la sèrie Walking Dead, una epidèmia d’una estranya malaltia on la gent es transforma en zombi i els infectats ataquen als sans per cruspir-se’ls. Imagineu-vos que un dia, al metro, un d’aquesta morts-vius clava una queixalada a un poeta (ells sempre a la lluna!).
Malgrat que en el poeta de seguida se li intueixi aquell color característic de ciri trencat i se li endevini la fam de carn fresca, com a bon zombi que ara és, l’exercici de la poesia no és quelcom que es pugui abandonar així com així quan ets pres de les seves xarxes. D’aquesta manera, encara que el poeta ja formi part del regne dels difunts, el poeta zombi, a més de buscar aliment, no podrà abstenir-se d’escriure poemes i és clar, tindrà tot el dret legítim de presentar-los a premis literaris ja sigui a Mollerussa, Picamoixons o a la mateixa Cambrils.
Començo a sospitar que aquesta condició, però, es va incloure per prevenir precisament aquest tipus de situacions. Entenc que en cas que el poeta zombi resulti guanyador, tenir a la sala de plens una persona que es va descomponent voltat per un núvol de mosques i que no para de voler mossegar al públic i als regidors –encara que siguin de l’oposició- no queda gaire lluït. A més, pels familiars, també ha de ser una molèstia triar un restaurant on celebrar el guardó, després. Algú sap si a Cal Gatell, per exemple, s’hi admeten zombis?
Normalment en aquest tipus de casos sempre hi ha una tieta soltera i romàntica que apel•la, ni que sigui per allò que en diuen el dret a la pataleta, a les paraules de Shylock a El mercader de Venècia per rescabalar al seu nebot de la injustícia que suposa una discriminació així amb allò del “Si ens punxen, ¿no sagnem? ¿No riem, quan ens feu pessigolles? Si ens doneu verí, ¿no ens morim?”, paraules que, en aquest cas, tractant-se d’un zombi, no tenen cap mena de valor, perquè la resposta, invariablement a totes aquestes qüestions, tractant-se d’un zombi –tieta, deixi-ho córrer- és No.