BALANCES OKTOBERFEST

Barrobés & Borges

Arxiu de la categoria: Literatura: gènere en extinció

El dia més llarg

Publicat el 6 de juny de 2009 per aniol
Avui, 6 de juny de 2009, fa 65 anys del desembarcament de Normandia i jo ho aprofito per homenatjar un dels meus llibres preferits. El dia més llarg de Cornelius Ryan és una treballada crònica dels dies anteriors i posteriors al desembarcament, que l’escriptor va reconstruir després d’entrevistar milers de soldats i veterans -d’ambdós bàndols- i de civils.
El resultat és fascinant. Lluny de tota èpica militar, es centra en els protagonistes i les persones; explica petites històries i fets que formen, entre tots, un trencaclosques divers que no es queda amb els americans i anglesos massacrats a la platja i va més enllà per explicar-nos com ho van viure des dels soldats alemanys dins els bunkers fins la senyora que va veure caure un paracaigudista al seu hivernacle.
És un gran llibre molt recomanable per a qualsevol amant de la història i per a qualsevol friki de la Segona Guerra Mundial.

La foto és la portada del DVD de la versió cinematogràfica.

Cornelius Ryan (5 de juny de 1920-23 de novembre de 1974) va escriure tres obres dedicades a la Segona Guerra Mundial: El dia més llarg (1956), Un pont massa llunyà (1974) i La darrera batalla (1966), una altra obra recomanable que utilitza la mateixa fórmula per narrar la caiguda de Berlín.

Com que no tinc a mà l’edició en català, hauré de posar-vos el primer paràgraf de l’original.

“The village was silent in the damp June morning. Its name was La Roche-Guyon and it had sat undisturbed for nearly twelve centuries in a great lazy loop of the Seine roughly midway between Paris and Normandy. For years it had been just a place that people passed through on their way to somewhere else. Its only distinction was its castle, the seat of the Dukes de La Rochefoucauld. It was this castle jutting out from the backdrop of hills behind the village that had brought an end to the peace of La Roche-Guyon”.

La niña del pozo

41 anys sense John Steinbeck

Publicat el 29 de maig de 2009 per aniol

Sembla que les entrades sobre literatura siguin terreny exclusiu del Sergi, així que ja va essent hora d’aportar-hi el meu granet de sorra. I, evidentment, en el meu camp, que és la literatura anglosaxona. I he trobat un bon motiu per homenatjar un dels meus escriptors de capçalera.
Aquest 2009 commemorem els 70 anys de la publicació de The Grapes of Wrath, Els raïms de la ira, l’obra mestra de John Steinbeck i una meravella absoluta de la literatura universal.
Aquesta novel·la retrata l’època de la Gran Depressió als EE UU, un temps funest en que famílies senceres es veien obligades a emigrar a la recerca de feina i a viure en campaments com refugiats. Curiosament, i per desgràcia, aquesta situació no està tan allunyada de la realitat americana avui, on, als afores de ciutats californianes, tornem a trobar famílies senceres vivint en campaments improvisats.

Però aquest post no tracta de política nord-americana sinó de
literatura (aquest gènere en extinció perquè avui el que compta per als
editors són els guanys per damunt de la qualitat literària).  I Els
raïms de la ira és literatura en estat pur. La novel·la alterna
passatges descriptius amb les desventures de la família Joad en la seva
migració cap a Califòrnia. I aquests passatges descriptius són, al meu
parer, el que eleven la novel·la a un nivell superior. Són pura poesia
en prosa, un èxtasi absolut –com a mínim, en la seva versió original.
No diré gaire cosa més, no faré cap anàlisi dels personatges, dels
simbolismes ni res semblant; això ho vaig deixar de fer quan vaig
acabar la carrera. L’únic que vull fer és recomanar-la a tots aquells
que no us l’hagueu llegida i que sentiu una esgarrifança quan sentiu el
noms de Zafón, Brown, Follet o altres fills del món editorial de
masses. I per què no? També a aquells que gaudiu llegint best-sellers.
Si parlem de xifres, Els raïms de la ira ha venut més de 14 milions de
còpies en els darrers 50 anys i continua venent 100.000 còpies l’any.
Està traduïda a gairebé totes les llengües de la Terra i es va endur el
Pulitzer l’any 1940.

John Steinbeck (1902-1968) va guanyar el Nobel de Literatura el 1962.
Ens va deixar perles com East of Eden (A l’Est de l’Eden), Of Mice and
Men (De ratolins i homes) i Tortilla Flat o Cannery Row entre moltes
d’altres.

Us deixo amb el paràgraf inicial de The Grapes of Wrath:

TO THE RED COUNTRY and part of the gray country of Oklahoma, the last
rains came gently, and they did not cut the scarred earth. The plows
crossed and recrossed the rivulet marks. The last rains lifted the corn
quickly and scattered weed colonies and grass along the sides of the
roads so that the gray country and the dark red country began to
disappear under a green cover. In the last part of May the sky grew
pale and the clouds that had hung in high puffs for so long in the
spring were dissipated. The sun flared down on the growing corn day
after day until a line of brown spread along the edge of each green
bayonet. The clouds appeared, and went away, and in a while they did
not try any more. The weeds grew darker green to protect themselves,
and they did not spread any more. The surface of the earth crusted, a
thin hard crust, and as the sky became pale, so the earth became pale,
pink in the red country and white in the gray country.

MARIO BENEDETTI (1920-2009)

Publicat el 20 de maig de 2009 per aniol

NO TE SALVES

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino

y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti

Postejat per la balança sergi borges.
Pel·lícula: El lado oscuro del corazón de Eliseo Subiela

Totes les veus de la terra

Publicat el 22 d'abril de 2009 per aniol

EL COMTE ARNAU

I
Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
 de l’hora matinal, que encara guarda

les quietuds de l’aire de la nit.

I surt dalt del cavall el comte Arnau,

que porta la capa blanca,

i va a veure l’abadessa
del convent de Sant Joan.

Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;

els pagesos tots tremolen…
 “És el comte Arnau!”

II

Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.

Ell travessa la capella

amb la barba escabellada

de l’orgia de la nit.

Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.
Adalaisa mig riu i està contenta:
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.

III

-Treu-te la capa, -li demana ella.

Treu-te la capa, que et veuré més gran.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.

No, que só l’abadessa de Sant Joan.

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l’hora:

el comte i l’abadessa es van mirant.

-Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:

sense toca et voldria i sense vel.

-De genolls jo et voldria en la capella:

tan gloriós, faries goig al cel.

-Pro a mi el cel no em fa goig més que si el miro

des de la terra sobre meu obert:

me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,

buit i silenciós com un desert.

El cel és el repòs de la mirada,

i és el repòs del braç i el pensament;

perxò, ajagut a terra, el cel m’agrada

i m’adormo mirant-lo fixament.

-Altre cel és per mi la tenebrosa

capella on un altar brilla tot sol:

el cos humiliat sobre una llosa,

l’ànima deslliurada aixeca el vol.

I de la terra i d’aquest món s’oblida,

sospirant per la mort que ha de venir.

-En tos llavis gruixuts, de mort al dir,

com hi oneja suaument la vida!

-Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,

vindran els cucs i se’n faran pastura.
Vull amagrir els meus llavis i el meu cos

per fer-me tornar l’ànima més pura.

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l’hora:

el comte i l’abadessa es van mirant.

-Adalaisa, tu que ets tan vividora

i que els ulls els tens plens de voluntat,

i aquesta àvida boca prenedora,

i en els teus aires tanta majestat,

¿com és que ara malparles de la vida,

per la que estàs tan fortament armada?

No t’escau la mirada esmortuïda

sota l’arc de la cella ben poblada.

Escaurà bé a tes pàl.lides germanes,

tristos cossos per sempre immaternals:

per elles són les fantasies vanes

de vagues resplendors celestials.

Però tu, performada criatura,

delícia de la terra, torna al món!

Romp el cordó que injuria ta cintura!

Arrenca’t, Adalaisa, els vels del front!-

I avança Arnau hermosament:
pro es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,

i signant-lo an el comte, li diu: -Mira:

aquest encara és més hermós que tu!

Canta una alosa de la part de fora,

per la finestra entra el sol brillant,

el cel és blau i resplendenta l’hora:

el comte i l’abadessa es van mirant.

IV

Totes les veus de la terra

criden contra el comte Arnau

perquè, volent Adalaisa,

sens ella se n’ha tornat.

-”Fill de la terra, -fill de la terra,

comte l’Arnau:

per una imatge
t’has deturat,

per un cadavre,
tu que en fas tants!”

-”Com el Sant Cristo – no n’he fet cap.”

-”Què té el Sant Cristo?
Què té el Sant Cristo,
comte l’Arnau?

És fusta morta: – no pot brotar.”

-”Ai, sí, que brota! – Ai, sí que brota!

Valga’m Déu val!

Quina mirada – ella li ha dat!”

-”Quina mirada, – quina mirada,

comte l’Arnau,

quina mirada – deu haver estat!”

Ell vol esclafir la rialla,

fa un gran crit i arrenca el plor.

Al rugit del plor que arrenca

clamorós el comte Arnau,

totes les veus de la terra

se dispersen udolant.

V

Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa

jeu adormida als peus del Cristo nu.

Arnau segueix pacient un camí negre

per dins de les muntanyes silencioses.

Per damunt de la volta hi passa un riu

una estona… Després se perd i calla…

L’Arnau de sota terra surt al porxo.

Va cercant Adalaisa entre les celdes

i la veu que adormia sa hermosura

tota ajaguda als peus del Cristo nu,

sense vels, sense toca, sense manto,

sens gesto ni defensa… Allí, adormida.

Té una gran cabellera molt frondosa.

“Quins cabells més sedosos, Adalaisa!”

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc

se li amoroseix tota la cara

com reflectant el pas serè d’un somni,

fins que mig riu molt dolçament. Li vola

una estona el somrís entorn dels llavis.

“Quins llavis amorosos, Adalaisa!”,

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Un gran sospir travessa el dormir d’ella

com onada del mar, i s’aquieta.

“Quin pit sospirador tens, Adalaisa!”,

pensa Arnau. Però calla i se la mira.

Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta’s

la pren amb un braçat i se l’emporta.

Quan surten a camp ras se fa de dia.

VI

Totes les veus de la terra

aclamen el comte Arnau

perquè de la fosca prova

ha sortit tan triomfant:

”Fill de la terra, -fill de la terra,

comte l’Arnau,

ara demana, – ara demana:

què no podràs?

-Viure, viure, viure sempre:

no voldria morir mai;

ser com roure que s’arrela

i obre la copa en l’espai.

-Els roures riuen i viuen,

pro també compten els anys.

-Dons, vull ser la roca immòbil

entre sols i temporals.

-La roca viu sense viure,

que res la penetra mai.

-Doncs, la mar somovedora

que a tot s’obre i dóna pas.

-La mar s’està tota sola,

i tu vas acompanyat.

-Doncs, ser l’aire quan l’inflama

la llum del sol immortal.

-Pro l’aire ni el sol no estimen

ni senten l’eternitat.

-Doncs: ser home sobre-home,

ser la terra palpitant.

-Seràs roure, seràs penya,

seràs mar esvalotat,

seràs aire que s’ìnflama,

seràs astre rutilant,

seràs home sobre-home,

perquè en tens la voluntat.

Correràs per monts i planes,

per la terra, que és tan gran,

muntat en cavall de flames

que no se’t cansarà mai.

El teu pas farà basarda

com el pas del temporal.

Totes les veus de la terra

cridaran al teu voltant.

Te diran ànima en pena

com si fossis condemnat.”

VII

“Tota la nit l’he cridada

i encara no ha obert els ulls.

No els obris ara, Adalaisa,

que el migdia no és per tu.

El migdia no és per tu,

de cara al cel en mos braços.
 Nit i dia i tot per mi,

que miro al dret dels meus passos!

Tu desclouràs les parpelles

quan el cel s’haurà enfosquit.”

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

Al punt de la mitjanit
 Adalaisa obre els ulls a les estrelles.
 “-Arnau, que em puges al cel?

-El nostre cel és la terra.
 -On anem, Arnau? -Pel món.
 -Pro jo miraré al cel sempre.

-Jo el miraré en els teus ulls

cada nit quan te despertis.

-Jo amb mos ulls t’alçaré al cel.

-La carga del teu cos m’aferma a terra.

-Mos ulls faran lleu mon cos.

-Tota tu ets d’eterna dura.

-Els meus ulls són cel en flor.
 -I el teu cos fruita madura!”

VIII

El comte Arnau no es lleva,

tampoc no se’n va al llit,
que corre i corre sempre,
 i sempre amb més delit.

No segueix nord ni via,

que va d’ençà i enllà.

Arreu on passa, mira:

no es cansa de mirar.

No hi ha res que el deturi,

que corre com el vent:

si algun destorb l’afronta,
 l’abat d’un cop, rient.

Perxò va deixant rastre
 de plors i de renecs;

pro els seus grans crits de “juli!”

ofeguen clams i precs.

IX

Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
 se van omplir d’una pietat tan gran

que el comte Arnau s’hi va encisar una estona,
 oblidat dels seus passos. Aviat

va sentir no tocar de peus en terra.
 Quin esglai! Va llançar un gran crit d’esglai.

Totes les veus de la terra – s’hi van arremolinar;
 pro de seguida
 l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
 i els va tornar a la terra. I digué Arnau:

“Com s’ha espessit ta figura!

La boca et surt enfora àvida i dura:

demana per l’infant.

S’ha deformat ta cintura

i el teu esguard al cel és menys brillant.
 Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
 Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu.

-Arnau, si jo era teva, no eres meu!
-Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”.

X

A punta de dematí,
les monges del monestir,

que dies ha l’havien soterrada,
 varen trobar la morta fora el sot,

que tomava la rosada.

Joan Maragall

“La teva terra” de Cesare Pavese

Publicat el 15 d'abril de 2009 per aniol

Llibre extraordinari de Cesare Pavese, autor de qui no havia llegit res encara i que he trobat fascinant. Escrita sota el prisma teòric del famós neorrealisme italià, Paese tuoi (La teva terra) és una novel·la de 120 pàgines on es produeix el xoc ben conegut entre la ciutat i el camp, esquitxat de violència glacial.

La teva terra (1941) és definit pel propi Cesare Pavese com un “sord duel de picardies”, del qual el lector és un espectador de privilegi. En aquest llibre la lectura s’entén com un exercici d’imaginació visual. Mentre el llegeixes, tens la sensació d’estar veient una pel·lícula de la qual només t’arriba el so de la lectura. El lector gaudeix de la lectura i es munta la seva pel·lícula. Per això Pavese m’ha semblat un autor fascinant.

La història narra el xoc entre Berto, un pinxo urbanita del Torí de mitjan 30, i Talino, un autèntic camperol de la zona de les Langhe, al nord d’Itàlia, zona que Pavese coneixia bé  i on cenyeix bona part de la seva narrativa.

Berto és engolit per aquest món rural i primari que el bufeteja constantment a base d’engany rere engany. Però Berto en sobreviu gràcies a la picardia que abans deia Pavese. L’orgull de la ciutat, el sentit de superioritat, la franquesa sincera i perillosa urbanita el fa sobreviure davant tot el món d’aparences de l’àmbit rural. Els personatges del camp estan formats per ells mateixos i pel mateix camp, el camp és un personatge més, i tot plegat és una simbiosi que embriaga, que distreu, que ho amara tot sense saber cap a on has de tirar. Berto hi juga fort i… li surt bé?

Talino és l’autèntic protagonista de la novel·la. Els cineastes dirien que és el personatge on recau el punt de vista narratiu i això no vol dir que aparegui constantment en l’acció narrativa. Talino juga a casa, es mou en el seu territori i la seva picardia es multiplica proporcionalment. Però, alhora, Talino és com la rata que vas arraconant contra la paret i es torna
cada cop més i més i més histèrica. Una rata histèrica deu fer molta
por.

El neorrealisme és un  tast magnífic. Tant el cinema com en la literatura. És un corrent artístic que reconeixes fàcilment i que de seguida t’atrapa. El ritme el marca la pròpia obra en si, i en el cas de Paese tuoi és un ritme trepidant i sense gaire concessions. En aquest sentit formal, l’estructuració de capítols que estableix Pavese la trobo admirable. La separació de capítols et permet agafar aire, reprendre l’alè i gaudir el màxim la lectura. És una novel·la breu i la llegeixes rapidíssimament.

La teva terra és una novel·la que va marcar tota una generació d’escriptors italians a partir de l’espècie de triangle format, com un punt de partida, per les novel·les Els Malavoglia de Giovanni Verga, Converses a Sicilia d’Elio Vittorini, i la pròpia La teva terra de Cesare Pavese.

sergi borges

Un conte català relacionat amb Benjamin Button

Publicat el 22 de febrer de 2009 per aniol

De seguida que va adonar-se que començava a rejovenir, es va comprar un bastó. Sabia que era estúpid, però tenia por que li ho notessin. El fill i la nora es van limitar a fer-li una pregunta discreta, a la qual ell contestà amb uns mots que treien importància a la cosa, si bé el to era volgudament preocupat:

– No és res: les cames que flaquegen una mica…”
Fragment inicial de El regressiu, extraordinari conte de Manuel de Pedrolo.

El podreu trobar dins el llibre Trajecte final.

Ara que tant es parla del curiós cas de Benjamin Button, Manuel de Pedrolo ja tenia un conte que en parlava, d’això.

Llegiu-lo.

sergi borges

Julio Cortázar 1984

Publicat el 13 de febrer de 2009 per aniol

Un conte molt apropiat per als temps que corren explicat pel mateix Julio Cortázar.

Homenatge dels Balances Oktoberfest a un dels escriptors més grans i espectaculars que han transitat per aquest món: Julio Cortázar.

Fa 25 anys (i unes hores) que Julio Cortázar va morir a París.

25 anys era el 1984, un any amb clares reminiscències literàries.

Jo afirmo que ningú es pot morir sense haver llegit Rayuela; des del meu punt de vista la millor novel·la en castellà del segle XX.

Tampoc podeu deixar de llegir els contes de Cortázar, un mestre del genère fantàstic.

BROSSAbalances oktoBROSSAfest

B…de Barrobés!!!

B…de Borges!!!

B …de BROSSA!!!

Els Balances Oktoberfest ens sumem a l’homenatge als deu anys de la mort de Joan Brossa promogut per abloccedari ablogcedari Joan Brossa.

Avui 30 de desembre de 2008 en commemoració dels deu anys de la mort de Joan Brossa ens convertim en  BROSSAbalances oktoBROSSAfest

Joan Brossa, un poeta irrepetible.

Foto: “El terrat de les banyes”, Poema visual de Joan Brossa.

Mercè Rodoreda (1908-2008)

Els Balances Oktoberfest no podíem deixar morir 2008 sense retre un gran homenatge a Mercè Rodoreda en l’any del centenari del seu naixement. En el món de l’art, i el de les lletres ho és, dir si una cosa és la millor o la pitjor és bastant difícil degut a la subjectivitat immanent amb que cadascú valora o li agrada el que veu, escolta o llegeix. Però sí que podem afirmar que Mercè Rodoreda és una de les millors prosistes en llengua catalana de tots els temps. I m’agradaria parlar-vos d’un dels llibres dels que menys es parla de Rodoreda: Jardí vora el mar, un llibre tranquil, suau i molt molt molt relaxant.

Podríem afirmar que La plaça del diamant és el llibre més mediàtic de Mercè Rodoreda, però des del meu punt de vista no és el millor.

També podríem sostenir que Mirall Trencat és un llibre absolutament increïble, un llibre de culte, un llibre underground, un llibre minimalista, un dels clàssics de la literatura del segle XX sense cap mena de dubte. Mirall trencat és el meu llibre favorit de Mercè Rodoreda.

Dels contes de la Mercè us en puc parlar poc perquè m’he llegit alguns esparsos fa molt de temps i la veritat és que no sé ni quin ni us el podria valorar. És una assignatura pendent.

Us voldria parlar de Jardí vora el mar. És un llibre suau, tranquil, relaxant, un llibre que aglutina tot el plaer que se sent a l’hora de llegir. Realça la lectura i realça la llengua catalana, la fa autèntica, l’engrandeix, la subliminitza. És d’aquells llibres que sembla que no passi res, però un cop l’acabes te n’adones del rerefons que amaga. És un bombargeig prosístic a base de flors, plantes, arbres i fulles. Tant de bo totes les bombes fossin llibres, i tant de bo tots fossin com Jardí vora el mar.

La normalització lingüística del català hauria de passar per llibres com Jardí vora el mar. I ens adonaríem que la nostra llengua és molt vàlida en tots els registres. També, evidentment, en el de la jardineria. 

El punt de vista de la novel·la el duu un jardiner que treballa per als Bohigues, una família burguesa de Barcelona que estiueja en una casa de camp amb un “jardí vora el mar”. Es tracta d’un retrat, un de nou, de la burgesia barcelonina vist des de les xafarderies inevitables i necessàries dels servents. Un esquadró de servents treballa per als Bohigues i tot el que els passa arriba a les oïdes del nostre jardiner, un home vidu, de caràcter afable, bon treballador i que no té mai un “no” per a ningú. O quasi mai.

Així, doncs, la relació aparentment inamovible entre senyors i servents és el fil conductor que mou la novel·la. Els senyors ja ho sabem com són: prepotents, tristos, superficials, desgraciats…Els servents: xafarders, humils, innocents, envejosos i…desgraciats, també. En aquesta relació apareix una història paral·lela que afecta tant a senyors com a servents: una ració d’Eugeni, una ració dels pares de l’Eugeni per a tothom. Ja tenim un triangle on, a l’horitzó, sempre apareix el drama rodoredià.

Un drama que s’assumeix amb una quotidianeïtat diferent a les dels altres drames rodoredians. La vida flueix, segueix, i tot queda xuclat i engolit pel meravellós “jardí vora el mar”.

El jardí, com es diu en aquests casos, és un personatge més. Així li ho diu el nostre jardiner al senyor Bellom en un moment determinat de l’obra: els til·lers parlen. El jardí acull la corrua ben diversa de personatges, entre senyors i servents, i se sotmeten als seus designis: tot el que els passa ho aboquen al jardí. Però el jardí ni s’immuta. El nostre jardiner s’encarrega que així sigui perquè el nostre jardiner encarna d’un mode humà el jardí.

Jardí vora el mar és una novel·la magnífica, gran exponent de l’anomenada novel·la psicològica, amb el segell inconsufible de Mercè Rodoreda, a part de ser un altre testimoni de la nostra societat i de l’estructura d’aquestes classes socials tan catalanes, tan barcelonines, tan nostres.

S’acaba l’any Rodoreda, però us convido a què comenci el vostre univers Rodoreda particular tot llegint Jardí vora el mar.

sergi borges

A mi me’n falten per llegir, a part dels contes com he dit abans, les novel·les El carrer de les Camèlies i Quanta, quanta guerra… 

També podeu començar el vostre univers Rodoreda llegint la brutal Mirall trencat

Foto Rodoreda: Engra59 de www.flickr.com

Gràcies, Lou (Reed).

Publicat el 28 d'octubre de 2008 per aniol

Senyores i senyors, ha de venir Lou Reed a Barcelona i recitar alguns poemes dels nostres poetes catalans en anglès per situar-nos en òrbita i recordar-nos què n’és de valuosa la nostra literatura. Us passo l’enllaç del vídeo a youtube del seu espectacle Made in Catalunya que va fer divendres passat, dia 24 d’octubre, al CCCB de Barcelona. El vídeo ja comença malament i te n’adones que els ianquis no s’enteren gaire de la pel·lícula quan, malgrat dir-se l’espectacle Made in Catalunya,  apareix sobreimpressionat “Barcelona, Spain”.

A la roda de premsa del dia anterior Lou Reed va dir molt ben dit que mentre ell estigués dient els poemes en anglès, nosaltres els estaríem rebent mentalment en català. Quina paradoxa! Això passaria si aquest país fos un país normal, que no ho és, i si la gent llegís poesia, que no ho fa. També va dir: “He gaudit molt llegint aquests poemes, alguns dels quals els podria haver escrit jo[…] i llegir-los a la terra on es van escriure és realment commovedor.”

Acompanyat per la seva dona, Laurie Anderson, la qual es trobava a Berkeley, California, i estava connectada amb nosaltres via internet, van llegir poemes de Salvador Espriu, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Enric Cassasses, Josep Carner en la seva traducció anglesa. Quina merevella! Diuen les cròniques que l’autèntica triomfadora de la nit va ser Laurie Anderson quan va recitar el Manifest groc, símbol del dadaisme, i escrit entre d’altres per Salvador Dalí.

Memorable també sentir Lou Reed recitant el poema “Amèrica” d’Enric Cassasses (el qual és al llibre “Començament dels començaments i ocasió de les ocasions”), on a la part final del poema apareixen noms de poblacions catalanes com Mataró o Granollers. Per la part que em toca vaig flipar quan el vaig sentir dir Borges Blanques.

Ara faig una crida a les institucions del nostre país, ja siguin públiques o privades, per a què agafin aquest vídeo de tres quarts d’hora i l’editin, posant els noms del poemes que reciten i subtitulant en català els poema que s’hi reciten. No és ni díficil de fer ni car i es podria repartir gratuïtament en algun dels diaris del diumenge. Això sí seria potenciar i fomentar la literatura catalana. Espero que algú reculli la demanda.

sergi borges

Homenatge a TeatreBCN

Publicat el 15 d'octubre de 2008 per aniol

En aquesta festa del mes d’octubre que estem vivint els Balances Oktoberfest, tenim un altre motiu de celebració. Hem de retre un gran homenatge a la revista especialitzada TeatreBCN, que arriba als seus 100 números. Així que, ja ho sabeu, durant el mes d’octubre, i a qualsevol dels teatres de Barcelona i de la seva àrea metropolitana, podeu recollir gratuïtament l’exemplar centenari i descobrireu que teniu a les mans la millor revista especialitzada en teatre de la ciutat.

Sempre ens queixem que tot és molt car i no hi ha res gratuït. Doncs,
no. La revista Teatre BCN és gratuïta, amb un format ideal que et permet ficar-te-la a la
butxaca de l’abric o jaqueta per poder llegir-la allà on vulguis: al metro, autobús o tranquil·lament a casa.

En aquest número 100 hi ha un dossier on s’explica tota la història de TeatreBCN i tota la seva evolució fins a aquest octubre del 2008. Per tant, no us explico res, ja ho llegireu vosaltres mateixos. El que sí m’agradaria comentar-vos és què hi trobareu a TeatreBCN.

La seva idea central és recollir tota la cartellera de la ciutat de Barcelona i àrea metropolitana. I quan dic tota és TOTA; la dels teatres de més anomenada i més importants fins als de caire alternatiu i petit format.

Les seccions de la revista ens descobreixen tots els protagonistes del fet teatral, des dels actors i actrius fins als directors i dramaturgs.

Hi ha L’entrevista, secció que recull un interviu clàssic, però també hi ha la secció Personatge, on algun actor/actriu, director/directora o autor/a escollit/da per a l’ocasió ens fa una sèrie de reflexions en veu alta al voltant del seu projecte o obra teatral.

Hi ha la secció Àlbum, secció que ret homenatge a la fotografia mostrant-nos la vida en fotos d’algú relacionat amb el teatre.

Hi ha la secció Assaig on podem veure des de dins alguns dels assajos de les obres que estan a punt d’estrenar-se, amb fotografies exclusives incloses.
  
Hi ha la Portada, secció que s’ocupa del tema que trobem a la portada de la revista i va variant segons el número, a vegades és un reportatge, a vegades una entrevista o fins i tot un anàlisi al voltant d’una obra concreta i els seus referents.

Una secció interessantíssima és el Reportatge. En aquesta secció, una de les millors de TeatreBCN, podeu conèixer a fons qualsevol qüestió relacionada amb el teatre. Hi ha hagut reportatges de períodes teatrals històrics, o la història d’algun teatre de la ciutat, o un anàlisi exhaustiu i pormenoritzat de les editorials que s’encarreguen d’editar llibres teatrals. I hi ha reportatges que traspassen el món del teatre per analitzar altres disciplines germanes com el circ, per exemple. Per a mi, Reportatge és la secció estrella, aquella on te n’adones de l’alta qualitat de TeatreBCN.

També hi ha L’Apunt. Aquesta secció recull la ploma d’algun personatge del món teatral que aporta algun anàlisi, denúncia o mancança que hi troba en el difícil món de les arts escèniques. L’apunt és una secció germana de Memòria Crítica, la secció on apareixien unes delicioses cròniques fetes pel mestre de la crítica, Gonzalo Pérez de Olaguer, recentment desaparegut.

I encara hi ha moltes seccions més. TeatreBCN tampoc oblida un gènere com la Dansa, o el teatre Familiar, aquell teatre que es fa a la ciutat dirigit per als nens i nenes, o internet, amb un recull dels webs més destacats sobre el fet teatral, ni tampoc dels llibres de teatre a la secció Basar.

Un autèntic tresor per als amants del teatre, tant per a la gent que hi forma part des de dins, com per als espectadors i devots de l’escena. Ah! Me n’oblidava, Teatre BCN també va dirigida a tots els col·leccionistes perquè en cada número apareix una postal amb la imatge del cartell d’alguna obra històrica representada a Barcelona i un petit text explicatiu al darrere. Sibaritisme pur.

sergi borges

Qui pogués tornar a la Tolosa dels Trencavel (part I)

Publicat el 9 d'octubre de 2008 per aniol

Vull iniciar un homenatge a Occitània recordant un dels seus grans trobadors, Arnaut Daniel, amb dos dels seus poemes: el que podeu escoltar en aquest vídeo gentilesa de Youtube i el que he trascrit més endavant.

Nascut el s. XII a Ribeirac, Dante el va considerar el millor trobador de tots els temps i li va dedicar un vers a la Divina Comèdia. Va escriure 18 poemes dels quals no se’n conserva la melodia i fou el creador de la Sextina estrofa. Va ser contemporani de Ricard Cor de Lleó (rei d’Anglaterra que ja desmitificaré en un post o altre) i d’Alfons el Cast. Va exercir una gran influència en poetes com Jordi de Sant Jordi.

L’aur’amara fa·ls bruels brancutz

clarzir, que·l dous’espeys’ab fuelhs,

e·ls letz becx dels auzels ramencx

te balbs e mutz, pars e non-pars.

Per qu’ieu m’esfortz de far e dir plazers

a manhs? Per ley qui m’a virat bas d’aut,

don tem morir, si·ls afans no·m asoma.


Tan fo clara ma prima lutz

d’eslir lieys, don cre·l cors los huelhs,

non pretz necx mans dos angovencs

d’autra. S’eslutz rars mos preyars,

pero deportz m’es e d’auzir volers

bos motz ses grey de lieys, don tan m’azaut

qu’al sieu servir suy del pe tro qu’al coma.

 

Amors, guara! Suy be vengutz?

Qu’auzir tem far, si·m dezacuelhs,

tals detz pecx que t’es mielhs que·t

trencx; / qu’ieu suy fis drutz cars e non vars,

ma·l cors ferms fortz me fai cobrir mans vers,

qu’ab tot lo ney

m’agr’obs us bays al caut

cor refrezir, que no·y val autra goma.

Si m’ampara silh que·m trahutz / d’aizir si

qu’es de pretz capduehls,

dels quetz precx qu’ai dedins a rencx

l’er fort rendutz clars mos pensars:

qu’ieu fora mortz mas fa·m suffrir l’espers,

que·lh prec que·m brey, qu’aisso·m te let e baut,

que d’als jauzir no·m val jois uma poma.

Douza car’a totz ayps volgutz,

sofrir m’er per os manhs orguelhs,

quar etz decx de totz mos fadencx,

don ai manhs brutz pars. E guabars

de vos no·m tortz ni·m fay partir avers,

c’anc non amey ren tant ab menhs d’ufaut,

ans voz dezir plus que Dieu silh de Doma.

Ara·t para, chans e condutz,

formir al rey que t’er escuelhs,

quar pretz, secx say, lay es doblencx

e mantengutz dars e manjars.

De joy la·t portz, son anel mir s·il ders,

qu’anc non estey jorn d’Arago que·l saut

no·y volgues ir, mas say m’an clamat: roma!

Faitz es l’acortz, qu’el cor remir totz sers

lieys cuy dompney ses parsonier, Arnaut,

qu’en autr’albir n’es fort m’entent’a soma.

 


Dogville a la nord-catalana

En una sola tarda, en un parell d’hores em vaig llegir (i es pot llegir) el llibre El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís escriptor català de la Catalunya Nord. Amb una narrativa àgil, fresca i directa Joan-Lluís Lluís esbossa la història de  Bernadette Boher, una noia que viu a Barcelona i per un assumpte de màxima urgència ha de tornar a Prats de Molló, lloc on va néixer i del qual la van desterrar per un “delicte” d’obscenitat pública. Bernadette fa el cor fort i malgrat el terror visceral que s’apodera d’ella, retorna a Prats, un feu català dominat per soldats francesos que s’ocupen de garantir que s’acompleixi l’administració francesa.
Quan les llegendes i la ignorància van de la mà, el resultat és terror líquid. Algú ha vist Dogville de Lars von Trier? En aquella pel·lícula, filmada com si es tractés d’una obra de teatre, el personatge de Nicole Kidman, tot fugint d’uns sicaris enviats pel seu pare per tal que retorni a casa, arriba a Dogville, un poble prototípic de l’Amèrica profunda. Allà la reben aparentment amb els braços oberts però la integració de la noia es va complicant degut al que dèiem abans: la ignorància. Finalment el personatge de la Kidman és una esclava del poble el qual ha bastit aquest esclavatge a partir de mentides, incultura i maldat. La venjança és inenarrable.

En el cas d’ El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís, a la ignorància de tot un poble, basada en un mestre capellà del tot funest i maligne, se suma la llegenda de l’ós del Pirineu, la qual diu que un dia baixarà un ós a Prats i s’endurà una verge, es casaran i amb aquesta unió zoofílica s’acabarà la dominància francesa a Prats i tornaran a governar forces catalanes. Per tant, cada any celebren el dia de l’ós, una disbauxa on predomina l’alcohol i l’adulteri per vanagloriar-se que cap ós ha baixat del Pirineu i tot segueix igual.

Amb la tornada de Bernadette Boher a Prats i l’aparició d’un ós a les muntanyes es disparen totes les alarmes. El poble viu en una angoixa irracional perquè associen la verge amb Bernadette i l’ós la vindrà a buscar. Malgrat que la pena de desterrament que pesa sobre Bernadette ja fa temps que ha vençut, totes les forces del poble la conviden a solucionar els seus assumptes i guillar d’allà tan ràpid com pugui. La inadaptació de la família de Bernadette, una de les poques famílies de Prats que no té un soldat francès com a hoste obligatori, fet que permet a tots els soldats francesos a viure de les famílies i viure com marajàs, agreuja la situació. El terror líquid s’apodera de Bernadette que viurà situacions delirants, situacions pròpies de l’Edat Mitjana.

Hi ha un personatge que uneix magistralment El dia de l’ós i Dogville. A la novel·la de Joan-Lluís Lluís és en Daniel, un antic amor de Bernadette, que és l’única esperança per a ella, però que no és immune al pas del temps ni als terribles costums de Prats de Molló. A Dogville hi ha un noi que rep el personatge de Nicole Kidman i sembla el seu protector fins que al final és un dels principals responsables de l’esclavatge salvatge que viu la noia. Amb aquests dos personatges es vol desmostrar que la pitjor de les ignoràncies no és la inconscient, la que està basada en la incultura, la pitjor de les ignoràncies l’encarna aquell que és conscient, que no fa res i a sobre l’agreuja.

El dia de l’ós és una novel·la de terror. A la dedicatòria, Joan-Lluís Lluís els la dedica a un o dos habitants de Prats per aviam si així el perdonen. Un llibre on el millor de tot és el tractament del temps perquè sembla basat en el dia d’avui i el dubte que et crea és saber si el que explica el llibre pugui realment passar en el dia d’avui, no només a Prats de Molló, sinó al món sencer.

sergi borges

pd: En el món sencer passen coses pitjors, sense cap mena de dubte.

“Les senyoretes de Lourdes” de Pep Coll

Publicat el 14 de juliol de 2008 per aniol

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

És que a mi tot aquest rotllo de Lourdes,
què vols que et digui…
”. Aquesta és una frase que apareix en un moment
determinat de la novel·la Les senyoretes
de Lourdes
de Pep Coll. És una frase que resumeix la meva recança davant la
idea de començar aquest llibre. Però no sé a on vaig llegir una ressenya on es
parlava que Pep Coll havia assolit una gran maduresa narrativa (o alguna cosa
semblant) amb Les senyoretes de Lourdes,
obra que va guanyar el Premi Sant Jordi 2007. Això em va atraure cap al llibre
amb la voluntat de descobrir un nou narrador vencent el “rotllo” de Lourdes. I
la veritat és que és un gran llibre aquesta biografia novel·lada sobre
Bernadette Soubirous, la nena visionària “responsable” de tot el maremàgnum que
significa avui dia el Santuari de la Mare de Déu de Lourdes.

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

Jo no sé si Pep Coll assoleix la seva maduresa narrativa, però la novel·la
te l’empasses en un moment. Amb un català col·loquial, ric, esquixat per tot de
formes del catala occidental, la novel·la combina la primera persona, amb veu
de la nena visiònaria Bernadette Soubirous, amb la tercera narrativa on es
donen  veu a la corrua de personatges que
envolten Bernadette. L’estil és lleuger, gens carregat, i compon una lectura
plena de qualitat.

 

Pep Coll és de Pessonada (Pallars Jussà) i es nota en la novel·la. Salvant
les distàncies m’ha recordat a un altre grandíssim escriptor de català
occidental com Jesús Moncada. Dic salvant les distàncies perquè comparar sempre
és dolent i no crec que a Pep Coll li agrada que li diguin que sembla a Moncada.
El que vull dir és que per la composició del llenguage i la gran aportació de
formes occidentals me l’ha recordat.

 

I arribem al tema de Lourdes i el seu sant “cristo”. A mesura que vas
llegint la novel·la et ve al cap d’un mode constant les peregrinacions a
Lourdes. L’acció del llibre es produeix a l’any 1858, és a dir fa 150 anys. Per
tant fa 150 anys de les aparicions. Fins i tot el papa Benedict anirà a Lourdes
per a la commemoració. A mesura que avances la novel·la vas fliplant.

 

 Flipes de com es va gestant un dels
centres de peregrinació mundials del catolicisme; flipes de com utilitzen a la
pobra nena; flipes com la ciutat de Lourdes, a l’ombra d’altres poblacions veïnes,
aprofita les aparicions per ser la referència de la zona; flipes amb el paper
de l’església catòlica que no aprova les aparicions fins que li comencen a
caure allau de donacions econòmiques; flipes amb el paper dels adults, família de
la nena inclosa, que aprofiten el guirigall per als seus propis beneficis
personals (diria que tots menys la pròpia mare de Bernadette); flipes com un
forat en una gruta, la cova de Massabielha, pot arribar a patir aital
transformació (a l’actualitat es pot visitar les 24 hores del dia).

 

Un altre gran idea que es desprén de la novel·la és la dels centres
mundials del catolicisme segons homes o dones. Roma, amb el Vaticà com a
principal centre de peregrinació mundial, simbolitza els homes amb els papes,
els cardenals, la cúria masculina, els guàrdies de la Ciutat del Vaticà, etc.
Per altra banda, el Santuari de la Mare de Déu de Lourdes simbolitza el món
femení encapçalat per la nena visionària, Bernadette Soubirous, que diu que ha
vist fins a 18 vegades la Santa Verge; les dones de la Congregació dels Enfants
de Marie, autèntiques motors de tirar endavant la teoria de les aparicions, i
les monges que acolliran Bernadette a la població veïna de Nevers. Diu el
llibre: “Roma és dels mascles, mentre que
Lourdes és de les dones”
.

 

Avui dia passen pel Santuari de la Mare de Déu de Lourdes més de sis
milions de persones a l’any. Us recomano aquesta novel·la on s’explica d’una
manera divertida, col·loquial i crítica com es va gestar aquest autèntic fenòmen
de masses. Us recomano que venceu el “rotllo de Lourdes”.

Normal
0
21

MicrosoftInternetExplorer4

<!–
/* Font Definitions */
@font-face
{font-family:”Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
@font-face
{font-family:”@Helvetica Neue Light”;
panose-1:2 0 4 3 0 0 0 2 0 4;
mso-font-charset:128;
mso-generic-font-family:auto;
mso-font-pitch:variable;
mso-font-signature:-1593820441 420413440 16 0 -2143354369 0;}
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Tabla normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;}

sergi borges