Addicta de les sèries (o la friki que duc dins meu)

Sóc addicta a les sèries de TV, ho reconec. Quan en descobreixo una que m’agrada i la trobo per Internet, em puc empassar temporades senceres una rere l’altra. Però com que aquest apunt està dedicat a la friki que duc a dins, avui em limitaré a parlar d’algunes de les sèries que he seguit i que podríem inscriure dins el gènere de la ciència ficció.
Abans, però, vull parlar d’un record televisiu (ara tot m’ho baixo per Internet i la tele la tinc apagada). Tinc una vaga imatge, de quan era molt petita, d’uns nens viatjant per unes coves i topant-se amb personatges diversos a la recerca d’una cosa anomenada “el nidus” per TV1 (no n’hi havia d’altra). És allà, borrosa, atrapada a la meva retina, ha sobreviscut dins la meva memòria per alguna raó. Però és tan vaga que és impossible treure’n l’entrellat. Però avui dia això no és un problema perquè hi ha una cosa anomenada Google, que és l’invent del segle. Posant la paraula “nidus” de seguida vaig a parar a un blog que em dona la solució: “Dentro del laberinto” (Títol original: “Return to the Labyrinth”) Una sèrie britànica que TV1 va passar a principis dels 80. Es veu que anava de tres nens que viatjaven per l’espai i el temps per coves i subterranis buscant el tal “nidus”, una mena d’objecte màgic. Dic “es veu” perquè no me’n recordo gens. Però que m’hagi quedat gravada la seva existència diu molt de la meva tendència a aquests tipus de gèneres. Sóc una friki. Des que tinc us de raó. 
 

Ja més crescudeta, i a la televisió també, em vaig enganxar a una de les grans: The X-files. Cal donar cap explicació? Mulder, Scully. The truth is out there. Un clàssic del gènere, trencadora i pionera al seu moment. Va generar un moviment de fans increïble. Va arribar a autoparodiar-se a sí mateixa en alguns episodis –per mi, els millors de la saga.

D’aquests temps televisius algunes grans contribucions a la meva vida les van fer TV3 i el C33.

Una d’elles és “El Salt” (Quantum Leap), la història del doctor Sam Beckett, que durant un experiment, es quedava atrapat en un salt temporal que el duia a dins de personatges reals de diverses èpoques (homes, dones, famosos i fins i tot una mona en una ocasió). Poca ciència i més aviat les historietes del personatge resolent les situacions rocambolesques. Però, eh, m’encantava. 
Una altra, tot i que no sóc una trekkie ni parlo Klingon ni aquestes coses, va ser Star Trek: la nova generació, que feien cada nit al Canal33, si mal no recordo. “Capità, a pont”. Jo vull un d’aquests pins que em teletransportin. I un simulador, potser també… 
A Tv3 també hi vaig començar Stargate SG-1 (aquesta va durar força temporades i les darreres les vaig veure per Internet).  Va generar diversos Spin-offs, que no vaig seguir. La llista de sèries que tinc pendents és llarga i va augmentant dia a dia. 
Farscape  la vaig descobrir un dissabte al matí, de casualitat. Era la història d’un astronauta de la Terra que va a parar a una nau vivent a l’altra banda de l’univers. Tenia un punt infantiloide – produït suposo per la mà de la Henson Factory a l’hora de crear alguns dels extraterrestres, però tenia elements imaginatius i era australiana, cosa que també aporta varietat. 
A la tele també havia vist part d’una sèrie, que a mi, sincerament, em produeix el que se’n diuen “mixed feelings”, la famosa Buffy del Joss Whedon, que a tot arreu és considera un clàssic de culte i que jo sempre he trobat força tonta. De totes maneres, aquesta entra en el gènere fantàstic i no de sci-fi i per tant, l’aparquem i seguim amb el tema que ens ocupava (abans que em matí algú, perquè si parlem de fenomen fan, lo de Buffy no ho supera res). El mateix Whedon, però, va crear una altra sèrie que sí m’agradava força: Firefly, una barreja impossible de naus espacials i western, i que vaig seguir a Sky One, quan vivia a Anglaterra. Els personatges estaven ben trobats i tenia un punt fosc i un punt humorístic. Només en van fer una temporada però un temps després van tenir el detall de concloure-la per als seguidors amb la pel·lícula Serenity
Justament quan vivia a Anglaterra, la BBC va rellançar un dels seus personatges més famosos: el Doctor Who, generant força expectació. I se’n va sortir prou bé (És un dels exemples reeixits d’actualització d’una sèrie juntament amb la magnífica Battlestar Galactica, de la qual en parlaré més avall). Tant bé, de fet, que va a acabar generant un spin-off pensat per a un públic més adult (Doctor Who és per a tots els públics i per veure-la en família amb els nens, la qual cosa vol dir zero violència i zero sexe), Torchwood, la tercera temporada de la qual –Children of Earth- és una petita meravella de 5 capítols d’una hora de durada centrada en una sola línia argumental. 
Ara deixem la televisió de banda. L’era d’Internet ha obert el paradís a la gent com jo. Ja no hem d’esperar que una cadena estatal es digni a comprar una sèrie per poder-la veure (doblada i en l’horari que els doni la gana –la incompetència dels caps de programació de TV1 ha matat més d`una sèrie i a TV3 tampoc es queden curts). Podem seguir-les al dia i en versió original o podem recuperar temporades senceres de coses perdudes o acabar sèries que les cadenes aquí cancel·len després d’una temporada (TV3, capteu la indirecta?) 
I en aquest gènere, la gran sèrie de la darrera dècada, per mi: Battlestar Galactica, tot i el mal que li va fer la vaga de guionistes i un final dubtós. Reinventa una sèrie dels anys 70 on uns robots creats per la humanitat anomenats cylons s’havien rebotat. Ara els cylons han tornat, evolucionats, tenen forma humana i un pla per acabar amb la humanitat. De fet, estan a punt d’aconseguir-ho al primer capítol. Tan sols sobreviuran a l’atac uns milers de persones a bord de la Galactica, una nau de combat antiga que estaven a punt de convertir en museu, i algunes naus més. I d’aquí començarà la odissea de fugida i recerca d’una nova llar. La sèrie ens deixa personatges memorables, sobretot un: el Dr. Gaius Baltar, un dels millors personatges que he vist a la tele (juntament amb l’Al Swearengen de Deadwood, sèrie magnífica ambientada a l’oest americà).  El final la va deslluir una mica. 
Però cap final és pitjor que el de Lost. L’altra gran sèrie de la dècada en termes de fenomen fan. Confesso que tinc un número de loteria amb la combinació 4, 8, 15, 16, 23, 42. I no sóc l’única, ni de bon tros.  Va generar tantes expectatives, tantes preguntes i tants misteris que al final no va saber-los resoldre i va decebre mig planeta, que ara en renega. Què cony era l’illa?  A veure si al final… http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/199712  Però com diuen en castellà “que nos quiten lo bailao” per com en vam gaudir i com ens va sorprendre durant 6 temporades.
Altres intents de recuperar sèries d’èxit no han tingut la sort del Doctor o de Galactica. Recordeu Diana menjant ratolins vius als anys 80?  El 2009 algú va voler ressuscitar V i els llangardaixos i fer-los aterrar de nou a la terra però sense tanta laca. L’intent es va quedar en dues temporades, sense final ni resolució de cap mena. Es deixava veure però no matava. 
Després hi ha sèries que prometen i acaben degenerant (els exemples més bèsties tot i que no són del gènere que ens ocupa ben bé en són True Blood, que ha passat a ser directament infumable i Herois, que finalment van cancel·lar perquè ja no sabien què fer-ne). No tant exagerat, potser, com això però Déu n’hi do és el cas de Fringe. Va començar com una còpia modernitzada de les X-Files però va aconseguir captar el meu interès amb un gir de guió en que apareixia un univers paral·lel. Després se’ls en va anar l’olla del tot. La van acabar per evitar-ne la cancel·lació. 
I de moment ho deixo aquí. Això eren alguns exemples de Sci-Fi. Després vindrien les de fantasia, les històriques o d’època, les basades en clàssics de la literatura (els britànics són els reis d’aquestes adaptacions), les contemporànies, les d’humor britànic i els sitcoms, etc…
I anar fent… Live long and prosper.

La nena del pou
Aquesta entrada ha esta publicada en Antològiques i patològiques. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Addicta de les sèries (o la friki que duc dins meu)

  1. Eduard diu:
    Totalment d’acord amb el comentari sobre la mania de TV3 de començar sèries i després deixar-les penjades. 
  2. Marc diu:
    Sí, és veritat, al final tampoc sabrem com acabava Dr. Slump!!!

Respon a Marc Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*