Els dies i les dones

Ell pitja el botó del porter automàtic.

La veu d’ella li pregunta: "Qui és?"

Somrís tot ell abans de dir: "Sóc jo".

                                                 DF

Pels qui no siguin de Vilafranca del Penedès o no escoltin cada dia la ràdio local d’aquest municipi, el nom de Jordi Teruel -rebatejat ja de per vida com el Teru amb l’afegitó "el punyeteru"- probablement no els digui res. Ara bé, pels malalts d’enganxar l’orella al transistor mentre dringuen gotims a recer de pàmpols i cups, en Teru és la veu que omple els matins, i les nits en repetició, de Ràdio Vilafranca.

El Jordi és un privilegiat. Per què?, direu, senzillament perquè xala amb la feina que fa. I aquest divertiment s’encomana i s’enganxa a la roba i al senderi d’un. I això, en els temps que corren, s’agraeix molt. L’altra tarda, després de mails i trucades per posar d’acord agendes, vam tancar-nos tots dos a l’estudi per gravar quatre veus pel programa que s’emetrà al juliol: "A la fresca!".

N’he sentit el tall de la promoció que m’imagino que aquests dies ja deu sortir per antena i la veritat és que he rigut molt. La resta ja s’anirà veient. Ja ho sabeu vilafranquins i aficionats a escoltar la ràdio via internet, aquest estiu em teniu al costat del Jordi a les ones hertzianes i com dic a la promo, a cagar a la vinya!

Enmig d’un descrèdit generalitzat pel poder judicial -au vinga, qui és capaç de posar en dubte que el  trasllat de De Juana a Madrid no és la resposta del govern a l’anunci del trencament de l’alto al foc per part d’ETA?- una bona notícia: la Núria Pòrtules tornarà a gaudir de la llibertat que mai se li hauria d’haver arrabassat.

És molt trist que el 2007 algú hagi de passar-se quatre mesos a la presó, com s’ha passat la Núria, esperant que uns senyors dictaminin si les proves aportades en les diligències prèvies són definitòries per passar a una inculpació de càrrecs efectiu. El poder judicial espanyol amb el seu braç inquisitorial que és l’Audiencia Nacional, ha exercit, exerceix i exercirà de corrector per reduir qualsevol intent de dissidència que s’aparti de "l’una, grande y libre" d’un estat espanyol que maquillat de democràcia participativa, tristament no ens hem pogut treure del damunt.

Deplorable aquest assumpte de la Núria, deplorable del tot. Presumpcions d’innocència llençades per terra, aplicació indiscriminada de tota la bestialitat de la Llei Antiterrorista a les primeres de canvi… Tot plegat com si visquéssim en un règim totalitari, en una república bananera qualsevol.

Afortunadament ara la Núria tornarà a casa. Afortunadament la seva família, els seus amics, podran tornar-la a abraçar. La firma que haurà de deixar cada dia a Girona serà l’única vergonya que haurà d’engolir per part d’un estat que no permet que hi hagi algú que cregui que una altra societat sigui possible.

Celebro que la Núria quedi en llibertat i celebro que la seva lluita pugui seguir fora dels murs de la presó. Benvinguda Núria i endavant

Feia temps que no plorava amb un llibre. N. P., de la Banana Yoshimoto, ha aconseguit fer-me estirar quatre llàgrimes. És una novel·la dura. De personatges enfrontats directament amb els seus fantasmes. Sense un argument on alleugerir tota la càrrega emocional que porten a sobre. M’ha commogut el personatge de la Sui. Es preciosa la carta que li escriu a la protagonista al final del llibre. La Yoshimoto crea un personatge totalment impossibilitat per ser feliç. Tortuós. Impredictible. Però tendre i fràgil alhora. Una perillosa sirena on poques són les cordes que et puguin fermar al pal de la nau per no llençar-te engolit per la mar.

La mort hi plana en tota la novel·la. La mort i la literatura. Un conte per qui ha mort molta gent i la seva traducció que lliga als quatre personatges. Tots ballen al so del relat. Com vivint en una realitat emmarcada dins la mateixa literatura. Pel que es desprén en l’epíleg de la pròpia autora, no devia ser fàcil escriure-la. S’hi destil·la una amargor sempre surant, com una taca d’oli, en un oceà de comprensió, d’amistat, de sinceritat, malgrat tot.

La Yoshimoto escriu a partir de la fragilitat. Un aparent lleuger canemàs abriga la història. Flueix a la perfecció la seva prosa. Depura l’estil per fer-lo accessible des de l’espiritualitat, per fer-lo proper no des d’una relació textual, sinó que sap velar les frontisses de la marqueteria pròpia de l’ofici, amb fums i boires apacibles. En aquest sentit s’assembla molt a la prosa de Murakami, però aquest es repenja encara en l’argument. No és tan despullat com la Yoshimoto. Només una lectura més professional, ens farà adonar que aquesta fluïdesa verbal, la basteix una poderosa estructura on frases en aparença fora de context i disposicions gràfiques del text, doten una càrrega poètica afegida del tot reeixida, preciosa, voluble, real, a la sensació que en tot moment són ànimes torturades, però sinceres, d’una humanitat exarcebada, les que ens fan sentir propera la seva història.

Arrabassar silencis.

Ometre, engolit,

el diàleg. Passar,

sense saber retorns.

(Negar els ulls que miren,

ignorar des del Tot.)

                  Montserrat Rodés

A Barcelona avui hem fet festa. Pel que sé, aquesta segona Pasqua, s’havia de celebrar el dilluns després de les eleccions però es va canviar per por de l’abstencionisme, en fi… M’he aixecat relativament aviat. He escrit tot el matí. Pels qui es pensen que això d’enfilar literatures és posar-se davant el paper, escriure un principi i arribar a  un final així tot seguit, res de res. Hi ha sessions de treball on sí, escrius i escrius, el que s’entén per escriure. Però després s’ha de reescriure i reescriure. Una coma, un punt, un sinònim, un gir… i tants intents de enviar-ho tot, fins i tot tu, a la paperera de reciclatge! 

A quarts de tres, amb els ulls encesos, ho he deixat córrer. Un cossiol de gaspatxo i un parell de rotllets de pernil i formatge prèviament descongelats. Una poma tallada a làmines, enfarinada i fregida d’acompanyament amb una mica de sal Maldon pel damunt. Deliciós. No he fet migdiada. El puret d’encabat de dinar. He contestat mails. He trucat a la mare: la seva escapada a Cantàbria d’aquests dies amb parada al Guggenheim de Bilbao. Res de res de la làmina de Miró que li vaig demanar que busqués. He fet el badoc a internet i he tornat a la feina. He corregit la meitat del que tenia escrit i encara hi he donat un altre ullada de dalt a baix. Força satisfet. A quarts de vuit he plegat.

Un got de llet i pa amb nocilla. M’han donat carabasses per partida doble. Surto a estirar les cames sol, doncs. Carrer Cartellà i Petrarca amunt. Temptacions d’entrar als cinemes del Passeig Maragall. Piratas del Caribe? Spiderman 3? Mandra, molta mandra. He pujat carrer d’Horta amunt. La plaça Eivissa a rebentar. Veig que al bar Quim han renovat les cadires de fora. Immillorables entrepans. Continuo pujant. Vaig amb "autèntiques avarques Pons", així que no projecto una caminada massa dilatada. M’arribo fins a l’església de Sant Joan. El temple no em diu res. Sí, en canvi, la que devia ser la rectoria. Unes vidrieres. Uns arcs ogivals. Moltes històries de majordomes i rectors, segur.  

Horta, al ser una de les viles annexionades a Barcelona, encara conserva un velam i cordatges de carrers i carrerons amb una atmosfera immòbil. Algunes botigues et fan viatjar molt enrere. Les cases, d’una planta i pis, amb balcons forjats i aquelles portasses de fusta massissa, amb picador i tot. Carrers amb xalets -aquí en diuen torres- de barcelonins que hi venien a estiuejar. Ara tot són escoles bressols, una centre de dia, una empresa d’arts gràfiques…

Baixo sense saber molt bé on sóc. Continuo gaudint de les cases. Tinc vocació de jubilat. De mica en mica recupero una mica la memòria dels carrers. Sóc a la plaça Bacardí. Un gran descobriment àmpliament explotat molts diumenges de martinis sigilosos. Un baret que no està malament però que no obren fins més tard. Terrasses a petar de gent. No sóc d’asseure’m i deixar passar el temps. Prefereixo caminar. Compro fruita a una gent xinesa. Me la menjo en arribar a casa. Rellegeixo tot el què he escrit. No està mal, respiro alleujat.

Quan ho vaig llegir, jo també em vaig posar les mans al cap. La cadena BNN, canal juvenil de la televisió pública holandesa, proposava un reality show on tres persones pendents d’un trasplantament de ronyó, competien per aconseguir aquest òrgan d’una malalta terminal.

De tot arreu les crítiques van caure com un aiguat. Fins i tot de la Comissió Europea. No era per menys. Fins on podia apretar el jou de l’audiència per arribar a extrems tants bàrbars? On era la ratlla que permetia establir un codi, no ja deontològic, sinó senzillament moral que no ens arrossegués a tots cap a la contemplació monstruosa de la nostra pròpia impossibilitat de quedar-nos amb els braços plegats?

El programa va emetre’s divendres passat. Va ser un èxit d’audiència amb gairebé 1,2 milions d’espectadors. Es va poder veure, segons llegeixo al Punt, el dia a dia de les persones que estaven pendents del trasplantament, de com els era de difícil compaginar la seva vida diària amb tots els inconvenients que les respectives malalties els provocava.

El programa va arribar al final. La malalta terminal, visiblement emocionada, estava a punt de designar el beneficiari del seu aparell de filtrat ge de la sang. Llavors, el presentador, es va dirigir als espectadors dient que tot plegat havia anat massa lluny, que aquella nit no es donaria cap ronyó i que la malalta terminal era una actriu, però no pas els concursants!

El presentador va continuar explicant que d’un bon principi, el programa havia volgut fer un toc d’atenció a la població per conscienciar-los de com d’important era que es fessin donants d’òrgans, fossin del que fossin. El fundador de la cadena de televisió Bart de Graaff havia mort esperant el preuat trasplantament divendres feia tot just cinc anys. Gràcies al programa, es van fer més de 12.000 donants, tot i que la cadena va perdre més de 100 abonats a causa del xou.

El gag està servit: una Espanya agònica està a punt de dinyar-la i tres representants de tres "comunitats autònomes" (Madrid, Euskal Herria i Catalunya) es disputen els seus òrgans. Es mostren tots els problemes que tenen les "comunitats" per tirar endavant el seu ple desenvolupament. Al final no cal ni dir quina comunitat queda elegida vencedora. Llavors el presentador anuncia que tot plegat ha estat una broma i que Espanya segueix amb la seva bona salut de ferro i que tot només ha servit per posar de relleu totes les mancances que aquestes comunitats pateixen.

Quan els altres dos concursants pregunten quants s’han adherit a la seves respectives causes, el presentador, abraçat al representant de Madrid, una rossa espectacular, els dóna uns copets a l’espatlla i tots dos marxen abraçats.

No sé si ens ho havíem dit o no que això podia passar. Ara, davant els fets consumats, les paraules dites serveixen de ben poc. Quan aquestes coses comencen així, com una febrada, amb aquella velocitat i energia que nega tota objectivitat, o t’hi llences o t’enretires; no existeix un terme mig. Vaig triar la primera opció i han estat dies i setmanes de trobar-nos per fer rodar una relació que era tot suar i tot músculs tesats donant-nos pell i abraçant-nos a l’asfalt dels dies que ens havien de veure menjant-nos la ciutat i tot el què se’ns posés al davant.

Em vas demanar que no pensés, que fruís amb la mateixa intensitat com foraden els cels les estrelles de nit; que deixés enrere la calma habitual, aquest repensar-s’ho tot dues i tres vegades. Em va agradar donar-me a l’urgència, a la rapidesa amb què tot s’esdevenia, amb què tot es transformava en un desfici de només trobar-nos i trobar-nos, matins i tardes, fora de l’univers normal de les gents normals, fora de tot. Només tu i jo i aquesta necessitat compartida de fugir, de córrer. De compartir.

Avui una tercera persona ha escrit un the end a l’aventura. Ja sé que aquestes coses poden passar, però jo no vull acceptar-ho. No puc acceptar-ho. Em queden els bons moments passats, els records, però no en tinc prou. M’ofenen els que em diuen que com més aviat en trobi una altra, millor. Encara hi havia moltes coses que m’havies de mostrar. Encara hi havia moltes, moltes coses per descobrir-nos i saber.

Aquest matí, quan t’he deixat lligada a la barana de sempre, poc em podia pensar que seria la darrera vegada que ens veuríem. En plegar i veure les cadenes tallades a terra, he entès que algú se t’havia emportat. Desitjo al fill de puta que ara pedala al teu damunt, que trobi una mica de grava i la roda li rellisqui i es trenqui un braç, potser una cama. Pel que fa a tu, espero que siguis feliç, siguis on siguis, siguis amb qui siguis.