Enguany se celebra el quinzè aniversari de la mort de Joan Fuster. La seva obra pesa. El seu rigor, la seva adscripció a un compromís. Un intel·lectual a l’antiga. Li tocà néixer en un país prou curiós: el valencià. He intentat entendre’l aquest país, i com més m’hi he endinsat, més dubtes m’han aparegut. Dubto que es pugui prendre com una totalitat. Penso que és més un colossal mirall que un bon dia, algú, va trencar en milers i milers de trossets.
Probablement Fuster ho sabia. Es posà a la feina, des de Sueca, de tornar a reconstruir l’espill. Penso que se’n va sortir a mitges. Va tenir la virtut de tocar allò que no sona als qui el volien només dedicat a exercir de Montaigne de Ribera Baixa. Un caramel massa temptador això de reconstruir països per un sentimental militant com era Fuster.
El 1977 Montserrat Roig va entrevistar-lo a la televisió. El personatge s’hi revela amb tota la capacitat de seducció intacta. Probablement sigui un dels testimonis més valuosos per poder donar a conèixer a les noves generacions qui era Joan Fuster i sobretot per no oblidar-lo.
Però en el camp de la política només va arribar a ser un alumne avantatjat amb fusta per tocar la fibra des d’un punt de vista principatí. I li va faltar tocar ferro o la fibra als valencians i al País Valencià.
No es va gravar el comentari que et vaig deixar al teu regal dels tres lliuraments de l’entrevista d’en Fuster per na Montserrat Roig. Llevat que tots dos fumaven molt – coses d’un temps – els vaig trobar autèntics i en Fuster, murri de mena, trobo que es va despullar força. Em va agradar. Gràcies.