M'ha arribat la notícia gràcies a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. Ho he hagut de llegir dues vegades: la Sílvia Martínez ens havia deixat.
La darrera vegada que ens havíem vist havia estat la nit del 10 d'abril del 2011. Em va sorprendre gratament trobar-me-la a la seu de CIEMEN. Amb els companys de l'Eixample Decideix havíem designat el local del carrer Rocafort com a base d'operacions per poder seguir i celebrar després, els resultats de la Consulta per la Independència que aquell dia se celebrava a Barcelona.
La nostra relació havia començat de manera virtual. Tots dos ens llegíem als respectius blocs. Els comentaris a un i a l'altre (jo més gasiu que no pas la Sílvia) sovintejaven. La Sílvia escribia amb passió, sense mossegar-se la llengua. Vull creure que va viure de la mateixa manera.
Recordo que potser la primera vegada que ens vam veure cara a cara, va ser durant una actuació que vam fer a Girona. Hi dèiem textos d'escriptors que havien estat empresonats. La gelor de la sala i el fet que no vingués gaire gent, va fer que l'escalf de la Sílvia fos doblement d'agrair.
Haver-la pogut conèixer més enllà del teclat és una de les coses que més valoro. D'aquesta manera vaig poder copsar que tota l'energia, que tota la marxa que la Sílvia portava, no era perquè sí. Malgrat el seu posat tímid, de cop i volta hi notaves un espurneig misteriós en els seu ulls. "Que sí, David. Que ho hem de fer" i somreia i sabies que hi posaria els cinc sentits en aquella empresa.
No sé quines han estat les circumstàncies de la teva mort, Sílvia. Sigui com sigui entre els molts motius que tenim per fer d'aquesta terra nostra un país de veritat, ara en tenim un altre. I és que tu haguessis volgut veure'l ben lliure. Només per això ja val la pena de no defallir. De continuar.
Una abraçada molt forta a tots els que la van estimar! Estic trist. No t'oblidarem.
Per a la C. que avui ens hauria convidat a un tall de pastís d'aniversari
No avancen les ombres d’aquest deliri. Es queden quietes, sinistrament quietes, esguardant-ho tot amb aquells ulls cecs. Les seves mirades són de napalm: gelatinós abric que ens encendrà la pell i la carn i els ossos. Tot crema. Som el foc el que tu veus. Som nosaltres cercant un nou rumb, amarats de flama. Ens reconeixem i abracem cremant un dolor eixut que no vol ni sap fer-nos res més que zombis cercant la sortida; un únic gest que ens permeti tornar a la vida ignífuga que portàvem. No et podrem dir mai la mar incendiada que ens rosega cada límit del cor, ni cada flor podrida que trobem al fons de l’armari del temps flamíger. Som el foc i no esquivem la ferida, perquè els dies ablamaran l’enyor i en retrobar-te a la fotografies, en cada esvorall de record temut, serem de nou abrigats pel foc viu que ens desfigurarà cada present fent-lo voluble al futur desconcert. Nosaltres quedem recordant qui ets. Nosaltres quedem recordant qui som. I cada nou dia que pareix l’ombra és una victòria a la mort cabrona, un camí nou per provar de comprendre qui és que permet que el temps se’ns emporti abans de veure créixer els nostres fills. Qui és que permet la sega del blat abans que les espigues bleixin d’or.
Ahir, en l'incendi que es va originar a la Terra Alta, hi van morir quatre bombers de la Generalitat. Dos més estan ferits. El vent va canviar de direcció de manera sobtada i els va atrapar. Eren les quatre de la tarda.
No conec un ofici que s'exerceixi amb tanta passió. T'ha d'agradar aquesta feina. Tots els bombers que conec -i en conec uns quants- estan formats d'aquella combinació especial feta a parts iguals de follia, responsabilitat i voluntat de servei. Bona gent. Abnegats. Totalment lliurats a una feina desagraïda, mal pagada i amb unes condicions laborals del tot rocambolesques i on les aparents millores, la majoria de les vegades, només són pur maquillatge mediàtic que no soluciona res. Fa un any, ja vam denunciar la situació del sector en motiu de la malaurada mort del David.
Probablement, com se sol dir, però, "avui això no toca". Aquestes quatre defuncions volen dir quatre famílies destruïdes i tot un grapat d'amics que s'hauran d'acomiadar per força de la seva presència. No és poden demanar responsabilitats quan un caprici de l'oratge, afegeix a les cendres del paisatge, aquestes quatre vides. El consol de l'acte de servei no consola. Tampoc la noblesa de la professió. Una cosa són les baixes i una altra de molt diferent, les persones que ja no tornaràs a veure somriure mai més.
El meu condol a les famílies i amics dels bombers morts. Tots els ànims i coratge als seus companys que encara estan treballant en les tasques d'extinció i en la impagable feina que estan portant a terme.
La tens als teus braços. Se li estan aclarint els ulls. Et diuen que encara no hi veu, però. Ha guanyat pes. Ha crescut. D'aquell cuquet flonjo i aturat, ara és una granoteta bellugadissa que es mou pels mateixos estímuls.
Et costa estar tranquil. És la primera vegada que agafes un nadó. Ella percep aquesta intraquil·litat, segur, i comença a moure's i a fer cares de desaprovació. El més senzill seria cridar a un dels pares, però no ho fas.
La bressoles, li dius coses; primer amb aquella intencionalitat carrinclona, per quedar bé amb tu mateix més que no pas amb voluntat d'incidència real. Però t'adones que això tampoc funciona. Ni tan sols per a tu.
Són les primeres coses que us dieu sense paraules. La primera vegada que esteu sols. Probablement, anys després, recordaràs aquest moment i n'escriuràs més coses mentint tot el que calgui.
Decideixes reincorporar-te una mica. No tractar-la com un farcell o un sac de patates. Sentir-t'hi còmode, desentendre't de tu mateix. La mare crida si necessites ajuda. No et donaràs per vençut, no. No la fas callar, aquelles exclamacions tant angunioses en una presència tan menuda, et fan riure i li ho dius.
Llavors ella calla i et mira sense veure't: no ha calgut ni posar-li la xupa. Ara mou els braços i obre la boca. Sense somriure't, et somriu i tu li dones un dit i ella te l'agafa i tots dos reposeu per l'influx del moment, sense saber qui abraça a qui.
No la coneixia personalment, però ens havíem aclucat mútuament els ulls a través dels respectius blocs.
Amb el temps un aprèn que pot copsar algú per la manera com escriu i la Xesca, era una verbívora vivaç, una d'aquelles persones que no els feia res de deixar-se anar damunt les tecles quan alguna cosa li tocava el cor.
És molt agraït saber que algú respon des de l'altra banda amb tanta sinceritat.
Seguia el seu hidroavió. També era companya del PEN català. Ahir em van dir que havia mort. S'apaga una veu. El meu condol més sincer a la família i als amics.
Que l'ameratge et sigui suau, Xesca, sigui en el mar que sigui.
I no s'escurça l'horitzo, no; al contrari: cada vegada es fa més enterbolilt. O això és el que es pensa. O això és el que necessita pensar. I continua sense saber qui és però les fulles cauen a la tardor i la gent menja gelats a l'estiu igualment. El vent. El troba a faltar. El mestral inclement filtrant-se carrer de la Victòria, amb el seu germà i la seva germana que li agafava un dit, els matins d'anar a col·legi...
Sap qui no vol ser. Això sí. I s'empesca personatges i regira calaixos amb papers per emprovar-se paraules d'altres o de pròpies. No sempre se'n surt i maleeix aquests moments. S'enfurisma el just per tornar a la càrrega i tornar a fracassar. No n'apendrà mai, però li estengueren el carnet del club anys enrere i les renovacions, a aquests alçades, ja són automàtiques.
El silenci l'hi agrada. I el vent. Però això ja ho hem dit. Callar, ja menys. I són moltes les veus que han passat pel sedàs de la disconformitat perquè sí, perquè no hi pot fer més. Perquè el fan emprenyar certes coses i pensa que les ha de dir. No hi ha cap heroïcitat en aquest gest: És i prou. L'assalta i no s'hi vol resistir, vet-ho-aquí.
Depèn d'un grapat de persones. La dependència és bàsica per ser lliure. Per moure's per tot arreu. Malaurat qui només es tingui a sí mateix. Malaurat el qui, fins i tot sol, es vanti de no tenir ningú. I ha estabornit distàncies quilomètriques amb un cop de ser-hi i vol creure que hi és si se'l crida amb confiança. Lamenta les pèrdues que no han sabut creure'l. Les desatencions.
De la façana, no podem reprimir-nos: si hom se li queda mirant l'abdomen, diuen, algun dia potser el cap d'un ànec o d'una bèstia semblant, el farà del tot propietari d'un d'aquells flotadors perquè els nens no s'ofeguin a les piscines o als mars. Però això s'ha de dir petit perquè podria espantar els amors: ja menjarà amanides i ajornarà els gintònics demà, segur. Seguríssim.
I les graderies són plenes de gom a gom. El partit encara és viu i pot passar de tot. Que el contrari finalment vegi que no hi ha gaire cosa a fer. Que l'àrbitre anul·li tots els còrners. Que els de seguretat no puguin contenir la riuada d'imponderables. Fins i tot fins i tot que l'horitzó s'escurci, sense cap raó justificada, només per veure què passa. Només per tocar la pera.
Les trucades perdudes a primera hora del matí: una, dues, tres... I finalment poder respondre i la notícia que et destrueix per inesperada, per malaurada, per injusta; sobretot per injusta.
Totes les trivialitats queden reduïdes a la insignificància, vagues despullat, sense saber on agafar-te, sense tenir cap referent. I has de plegar de la feina perquè no et pots concentrar i perquè plores cada dos per tres.
Busques la veu dels altres i rebentes, sense voler, la mica de cuirassa que s'han pogut fer: com tu, no poden articular més de tres paraules seguides sense sanglotar. Els has de dir que hi ets. T'han de dir que hi són.
Agafes el tren i t'hi presentes perquè no en tens prou amb la veu. I les llàgrimes tornen a brollar però en persona. I us abraceu i ploreu plegats. "Ha mort davant el mar".
No pots buscar Déu perquè Déu no hi és. No t'han ensenyat a buscar-lo, ni ganes. Totes les paraules se n'han anat. No hi ha consol. No hi ha res. Només un dolor molt gran i la seva absència injusta, aclaparadora, total.
Et reuneixes amb els amics i els germans. No vols estar sol. Comparteixes la por. La por de no saber on encabir un somriure que ja no veuràs mai més. La por a ser vulnerables, a no tenir prou forces per desfer-se d'aquesta pena grossa. I la gent va trucant i venint i es tanquen a les habitacions i ploren més.
I ho saps que només és qüestió que el temps et passi pel damunt i sàpigues posar, qui va ser, en el receptacle corresponent, però mentrestant, mentre tot plegat està en construcció, no pots sinó pensar, sense respostes, fastigosament impotent, en qui avui haurà dormit sol en un llit massa gran i en qui demanarà on és la seva mare.
La vida podria ser tot just seure a l'herba, collir una margarida i no arrencar-ne els pètals, perquè les respostes ja són sabudes, o perquè aquestes, tenen tan poca importància que descobrir-les no valdria la vida d'una flor. (José Saramago)
Quan el vent, aquest matí, ha despertat les persianes, portava endins seu, l'olor dels llibres i de les flors. Esbalandrada, la casa, el perfum ha encabit les giragonses d'aquest riu immens, enmig els mobles, els quadres, les parets... Amarades totes les estances, amb la sentor íntima de la tinta, dels pètals, s'ha eixorivit, s'ha estirat tota ella com un gat mandrós arquejant el seu cos.
Després de setmanes de només saber d'ella a través del seu company, ahir, finalment, puc parlar amb ella. La trobo molt animada i confiada. M'explica que és una llauna això de la quimioteràpia, però que tret dels dos dies primers, la resta, pot anar fent sinó s'esforça gaire. M'ha agradat parlar amb ella. Sentir-l'hi la veu. La seva empenta, la seva voluntat de passar pàgina el més aviat possible, m'imagino que la calma a ella i també ens calma a nosaltres.
Com cada any, el ritual canvi d'agenda. Un repàs per damunt del que han estat aquests dotze mesos, encara que jo sempre m'he entès millor parlant de cursos. Així el meu any natural comença després de l'estiu, al setembre.
Traspasso, a l'agenda nova, els aniversaris assenyalats. La gent sempre em diu: "Quina memòria que tens", res d'això, la meva supervivència depèn en bona mesura, d'apuntar-m'ho tot a l'agenda des de fa una pila d'anys i de no passar ni un sol dia sense consultar-la.
No m'agrada fer balanços. Adonar-me que hi ha un canvi a finals de març, absolut, total, amb dos resultats: una nova feina, molt millor que l'anterior, i l'aniversari d'algú que ja no apuntaré a l'agenda del 2008.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Estar enamorat i fer la declaració d'hisenda s'assemblen: sempre volem que ens donin coses, mai que les haguem de donar nosaltres.
