Hi hauria d’haver una aplicació per aquests mòbils tant intel•ligents que tenim tots, que ens avisés quan en una sala o altra, es pogués veure alguna cosa de José Sanchis Sinisterra.
D’aquesta manera als qui cada vegada més ens consta trobar propostes teatrals on s’hagi de fer alguna cosa més que ocupar el nostre acabament d’esquena en la butaca o cadira per avorrir-nos supinament al cap de cinc minuts, seríem una mica més feliços i no perdríem ni el nostre temps ni els nostres diners.
Fins el dia 26 de febrer a la Sala Atrium de Barcelona, Sanchis torna a fer de les seves. En aquest cas no es tracta d’un text original. Es tracta de veure-se-les amb un clàssic com és Les tres germanes de Txèkhov. Es tracta d’agafar les dissorts, anhels i esperances d’aquestes tres dones i llençar-nos-les contra el que som.
Si sabem com les gasta el dramaturg, el fet que hagi prescindit de tots els personatges per focalitzar tota la densitat dramatúrgica en les tres germanes, no ens hauria de fer res. De fet ni es nota aquesta llicència. Tots els homes i dones absents parlen per boca d’aquesta Olga (Matilda Espluga) que seria capaç de casar-se amb algú encara que no se l’estimés. D’questa Maixa (Patricia Mendoza) que malgrat tenir espòs i fill, confessa haver trobat l’amor fora de tot això. D’aquesta Irina (Mireia Trias) que un dia la vida li dóna quatre bufetades de què et penses que és això de viure, nena? i engoleix i sacrifica acabant enfonsant-se igual que les seves altres dues germanes.
La idea de Sanchis és que en el teatre hi han de passar coses. Que no pot ser que les tossetes apareguin. Que les celofanes del cony de caramelets facin acte de presència. No s’ha de donar treva a l’espectador. Vinguin, passin per aquí. Nosaltres fa mesos que assajem però res no s’acaba fins que vostè ens doni el repic de mans preceptiu. I això, aquesta nit, ho farem plegats. D’acord?
Si se signa aquest contracte, el resultat és un Txèkhov on el pas del temps –la sala plena de rellotges- aclapara aquesta província lluny de Moscou on les tres noies destil•len tota l’angoixa pròpia de la conjugació del verb “viure”. El temps extingit de les nenes malcriades que no es lleven fins a mig matí. El temps caient dels amors de serpentina i foc d’artifici. El temps ofegat del matrimoni que ens ha de realitzar, del fill que ens ha de realitzar. El temps acabat de ser veritablement allò que volem ser.
Sanchis condensa en cada gest, en cada rèplica, tot el joc de la hipocresia burgesa en elles. Olga s’erigeix com a puntal, actuant Maixa i Irina, com a contrapesos. No sé si és una decisió de Sanchis i del director, Raimon Molins. O potser és que Matilda Espluga s’ho menja tot (quina presència!), no ho sabem, el cas és que aquest pes, volgut o no, hi és.
Cal dir que la proposta de Sanchis i Molins compleix totes les expectatives si anem al teatre a fer-nos preguntes i no ha cercar respostes. Anem pujant i baixant escales d’un edifici bastit amb silencis, no gaires, amb rèpliques fora d’escena (gran aprofitament de l’espai, orgànica la inclosió del públic en tot el tinglado que se’ns presenta) i d’estar presenciant la decadència d’un món físic que té la seva contrapartida, a l’altra banda del mirall, en el mateix esberlament del món moral.
És allò tant Txèkhov de “Sembla que sigui ahir i ja ha passat un any”, dit amb veu dolça, però on tu ja comences a tancar els ulls i a enretirar-te una mica perquè saps que tard o d’hora, petaran. I com sempre, l’amanit becketià marca de la casa, dels Què?, Com?, Qui?, trencant, incomodant. L’entremaliadura d’integrar les acotacions en el muntatge.
La joguina de Sanchis és un d’aquells caramels que et fan sentir vius. Una bomba de rellotgeria escènica on t’emociones, rius, sents fàstic i a vegades dius aixòjaesveiavenir, en fracció de segons, però tot i treure’s el barret per l’ocasió i d’haver-nos-hi divertit, hi falta un punt de sal, un punt de pebre, que faci que tot plegat pugui menjar-se com un espectacle reeixit del tot i no com un exercici.
En aquest sentit, el matís hi és, però potser caldria acotar més la direcció per tal que a la proposta dramatúrgica no se li veiessin tant les vores, voler fer tantes coses alhora a vegades ofega la proposta i tot i que som una mica perapunyetes i fem trampes perquè sabíem a què anàvem, direm que hi falta una mica de cuina, sí, una mica de res, que potser el pas de les funcions sabran acabar de fer xup-xup.
Sota els àlbers la llum no hi arriba. Queda empresonada pel verd de les fulles. Pel gris dels troncs. Ja fa tres anys que passa. Tres estius, tres juliols. No hi ha cap misteri. O potser hi és tot. Representar una obra de Shakespeare en un parc de Barcelona. Concretament al de l’Estació del Nord. No s’inventen res. A l’anglosaxònia ja és usual que aquestes coses passin. Sense cap mena de suport institucional, van decidir posar-s’hi perquè sí. I nosaltres perquè sí, perquè hi xalem com a camells, perquè ja és com una petita gran tradició, els seguim la veta. Continuen, però, sense rebre ajuda oficial.
Enguany l’obra a redescobrir era El somni d’una nit d’estiu, paraules majors! Però tractant-se dels Parking Shakespeare ja ens podíem esperar que no hi serien ni gases, ni tuls, ni vaporositats. Abillaments que sempre s’han vist en muntatges d’aquesta obra i que ja cansen, sincerament. I no ens van decebre, no. Treballadors dels parcs i dels jardins. Granotes verdes. Glamur operari. Excel•lència obrera. Però és clar hi ha més coses rere les cremalleres. Això no ho direm, no. S’ha de veure i ja està.
L’obra transcorre, com sempre, amb les trapelleries de Puck desant l’amor als ulls de qui no toca. Els rei i la reina de les fades fent-la ballar als mortals i aquests, empaitant-se els uns altres: tothom enamorat i desenamorat de qui no toca. Com passa sovint a allò que en diuen la quarta paret nostra de cada dia. Joan Maria Segura, qui signa la versió i la direcció aquest cop, ha optat per la mateixa minimalitat d’altres vegades. Només que el joc dels actors, és molt més físic. A vegades feien patir tan per terra, tan arrebossats, però aquestés el ball que s’hi dóna. Ballem, doncs. I funciona. Com sempre, funciona. La farsa de la representació de la colla de Bottom és divertídissima i si ens posem ulleres per veur-hi en blanc-i-negre, s’hi entreveuen pinzellades del millor Fellini. Tendresa i somriure, tomba i tomba.
Perquè mireu que n’arriba de ser de barat fer viatjar a la gent per palaus ducals i per boscos perduts! Aquí no hi calen ni postes ni albades de sol espectaculars. Ni tossetes ni fregadís de caramelets d’eucaliptus se senten. El que no cal, no cal. I una colla d’actors s’entesten a no abandonar el fet de jugar, de divertir-se, de passar el ribot, un any més, per un text del geni anglès. I mireu que enguany, n’hi havia per plegar vist l’escàndol de Mataró.
Aneu-hi, que hi són fins aquest diumenge dia 31. Aneu-hi amb el cor disposat a deixar-se treure la pols amb la baieta del somriure –jo no conec millor medecina cardiovascular. Aneu-hi també per demostrar que els qui es disfressen i surten a explicar històries, com els qui guixen papers amb tinta, són imprescindibles. Perquè que et facin riure amb intel•ligència, va directament a incrementar la partida pressupostària d’allò més preuat que tenim: la capacitat de somiar, ja sigui una nit d’estiu o de l’hivern. Sota els àlbers o directament sota les estrelles.
Si poseu a qualsevol cercador les paraules “Shakespeare” i “park” us adonareu que a arreu del món, l’estiu, com a la tardor els bolets, és el temps en que el dramaturg anglès es representa a l’aire lliure i gratis. És tota una tradició. Per exemple, enguany, al Central Park de Nova York, tot un Al Pacino representarà El mercader de Venècia fins al 2 d’agost.
L’any passat, amb una sabata i una espardenya, la companyiaParking Shakespeare [facebook], va decidir portar a Barcelona aquesta bella tradició. Enguany hi tornen al mateix lloc: el parc de l’Estació del Nord (cada dia menys dimecres a les 19 h). Han aconseguit alguns diners públics i pel que s’ha pogut veure, van calçats amb alguna cosa més que una sabata i una espardenya. Ho agraïm. Ha tornat ha ser un plaer deixar-s’hi caure.
Enguany, l’obra a enllustrar, ha esta La comèdia dels errors, considerada la primera obra que va escriure el dramaturg. L’encarregat de donar-hi direcció, també s’hi estrenava en això de menar actrius i actors. No es notava. El Miquel Àngel Ripeu, actor versat en això de fer-nos riure, s'estrenava amb nota.
La proposta escènica de Ripeu, és una proposta minimalista. L’espai s’hi presta. Unes senzilles caixes de fusta, serveixen per delimitar els diferents espais. Se’n surt. Vestuari bigarrat. No hi hi ha leotards enguany. Però no us espanteu. Tampoc hi ha pantalles, ni gent conill, ni res d’això. El text de Shakespeare, primerenc, seguint les directrius aristotèliques de la seva poètica, tot i ser considerada una obra menor, és precisament per aquesta consideració que el repte esdevé més gran.
Ripeu basteix l’obra a partir de la naturalitat. Amb tot, no renuncia a deixar-se anar. Però s’adverteix que això és deliberat i que el nucli dramatúrgic està molt ben definit per a cada actor. Així, trobem que l’actor pot jugar amb diverses màscares, totes precises, totes ben delimitades, que permet que tots els personatges canviïn de registre, fins i tot en una mateixa escena, enriquint el muntatge. Per entendre’ns, Ripeu ferma els seus actors amb una goma elàstica que sap tensar i tensar però que sempre sap quin és el moment de fer tornar al punt original.
Ho deia el mateix Ripeu en una entrevista al voltant d’aquest muntatge: només el sexe és comparable a aquest llenguatge universal que és riure. Féu confiança a aquesta trepa i aneu a veure’ls. És gratuït i els orgasmes en forma de riallades, fingits o no, estan garantits. Teatre del bo. Una delicatessen que no s'ha de deixar passar.
No és el temps però cauen coses. Dels arbres no ho sé. Dels títols, ja més. I no de títols normals i corrents, no. Cauen coses dels títols importants. Dels Títols. Una gosadia? Potser sí. Una impertinència? Sense cap mena de dubte. Benvingudes siguin, però, totes les gosadies i totes les impertinències si s’emmotllen a la forma de la genialitat escènica.
El títol és Hamlet. Una caiguda. La caiguda. I és un buf de mestral que n’esborra la primera lletra del drama. Així, amb l’alè del vent, ens trobem davant d’aquesta escapçada en un espai nu. Només un micro de peu. Res més. Ja n’hi ha prou. Podem empassar-nos tota aquest introducció i anar a barraca, si us plau? Sí. El títol és Hamlet. Una caiguda. La caiguda. I si ho oficialitzem som davant La caiguda d’Amlet. Un text de Jordi Oriol que ell mateix interpreta. Un text de Jordi Oriol que ell mateix interpreta i que Xavier Albertí dirigeix. Albert Llanas hi posa la sonoritat.
Qui és Hamlet? D’acord, anem forts amb la pregunta. Però qui és? Per Oriol, per Albertí, és algú que se la fot. Ja ho hem dit això? Algú que cau des de molt amunt o des de molt avall. No se sap. El que se sap és que se la fot. A partir d’aquí, totes les metàfores suades serien escaients. No ho féu. Tots caiem. Tots ens aixequem. Bé, no tots. El text d’Oriol és una centrifugada trallada de la peripècia del príncep danès amb texans i samarreta de tirants. Hi és tot. Tot menys leotardos. Tot.
La destil•lació del mite, de l’home, del caigut, es fa a molts nivells. Primer en el text. Hip-hop poètic? Passi. Sofisticada stand-up comedy? Passi. Una serp sonora on les repeticions, les cacofonies, les rimes s’ajeuen al costat nostre i volen que les acaronem, però atreviu-vos-hi a acostar massa la mà: la mossada serà dolorosa. Però ja passa. Cal que passi. Oriol es queda només amb les línies més generals, talla les cordes als putxinel•lis shakespeariosos i se les cus totes damunt d’ell. Se’n va. S’eleva i s’eleva, per molt que estiguem parlant d’una davallada.
El segon nivell és l’acurada direcció d’Albertí. Les cordes que parlàvem abans són mogudes amb una sofisticació que esglaia. No hi ha posats ni afectacions. Del text al gest. Del text al gest. Un joc net d’impureses. A la sinuositat escairada del text, ple de replecs plegats i replegats; desplegats, li correspon una posada en escena virtuosa. Bellíssima. Al servei d’aquest Lenny Bruce que menja galetes de mantega amb una calavera entre mans. La producció sonora de Llanas, juga les seves cartes amb efectivitat. Hi ha la gradació justa. Es vigila que tot plegat infli l’espectacle, no que sigui un abús com moltes vegades passa en aquestes coses. Com un guant, vaja.
Piquem de mans fins a sortir-nos llagues perquè el renovat Antic Teatre i la seva programació de poesia dels dimarts dirigida per l'Eduard Escoffet –pocs espectacles podran estar a l’alçada d’aquesta ensulsiada, però- hagi recuperat aquest espectacle que es va estrenar al Temporada Alta del 2007 i que després va fer estada a la Beckett i que és una d'aquelles perles escèniques que no es poden deixar passar de cap manera.
Una botiga d’objectes rars, desfasats, fora de lloc. Un repertori d’objectes inservibles amb ínfules d’antiguitats valuoses. Cap atenció van cridar durant la seva vida útil. Cap atenció criden ara, convertides en rampoines que només acumulen pols. Som als Estats Units. En la profunditat d’aquest país. En aquesta geografia, David Mamet hi deixa els tres personatges que protagonitzen American Buffalo.
Dos, van tenir l’oportunitat de demostrar alguna cosa en el seu moment, un moment que es perd en el temps. El tercer, amb la vida per endavant, ja s’insinua que ha pres camins que no el menaran a cap lloc concret. Com els objectes de la botiga, es pensen que són especials, que finalment tindran el cop de sort. No es donarà mai. I probablement, ho saben.
Una moneda. Un paio que entra a la botiga i demana al seu propietari, el bo d’en Don, quan en vol per una moneda on hi ha un búfal gravat. Li dóna un grapat de dòlars. Don hi veu el seu moment. Envia el noi, Bob, a seguir-lo. Donaran el cop. Li fotran la moneda i tot el que puguin. Sí, el seu moment ha arribat. Finalment.
Teach, però, para l’orella. Histriònic. També ha perdut tots els trens. Vol participar de la gresca. Convenç Don per deixar fora de l’empresa al noi. Convenç Don per fer-li entendre que ell és el seu home. Ell donarà el cop. Ho valora. Desconfien. Al final… No, no hi ha cap sorpresa, o potser sí? Són ells, Teach, Bob, Don, qui porten tot el pes. És tot el que no és diu l'important.
Julio Manrique torna a enfrontar-se al mestre Mamet. Ho va fer el 2008 amb Els boscos. No la vam veure, no en podem parlar. Però sí de l’itinerari següent: Product i La forma de les coses. Totes dues, com aquest American Buffalo són obres de text que se’n diu. Personatges que parlen i parlen i parlen… Manrique en sap treure profit. Basteix el muntatge a partir d’ells. Apunta. Matisa. Però en els tres casos, sempre són rates tancades en una ratera. Obres com de cambra. El pitjor del cas és que es creuen que en poden sortir. Sempre il•lusos. Nedant cap al precipici.
En aquest cas, Manrique, emplaça els tres actors en aquesta botiga plena a vessar d’inutilitat. L’espai, barroc, participa com un quart personatge. Una escenografia de no-res considerada com un temple pel seu amo, en Don. Un refugi pel noi, en Bob. Un lloc on passar l’estona per Teach. L’estètica dels 70 tot i voler ser realista, dóna una certa caspositat afegida que en cap cas desvirtua els personatges. Els fa arrelar-se, encara més, en aquesta sensació que cap dels tres no podria ser a enlloc més que en aquesta botiga on no hi entra mai ningú. Els protegeix.
Ivan Benet és Don. Un personatge calmat. En aparença inalterable per res. Complex per dins. Benet el mastega des de la serenitat. No és una serenitat, però, que presagia la tempesta. Seria massa fàcil. Fins i tot en el seu punt de no poder més, d’estar fart de tot, el cabreig és contingut. No hi ha catarsi. Benet troba la comoditat des de la contenció sense forçar-ho. Arrodonit. Don, com la resta, va morir fa molt de temps. El seu ritme és el ritme en què s’ha anat marcint tot. Té Bob (Pol López, correcte, no dóna gaire joc el personatge) Li dóna consells. Vol fer-lo un home de profit. Redimir-se, en el fons.
La complexitat enigmàtica de Don contrasta amb la hiperactivitat de Teach, immens Marc Rodríguez, ja va demostrar de què era capaç a La forma de les coses. De la mateixa manera que la tranquil•litat que transpira Don no és forçada, el nerviosisme de Teach (comença molt amunt Rodríguez i no afluixa mai creixent i creixent) tot i que irritant, es fa desagradable pel propi personatge, no per la manera de treballar. De fet és Rodríguez qui porta el pes de l’obra, com ja he dit, a un ritme endiablat que no decau mai, s’hi deixa la pell i com a espectador, s’agraeix, molt més quan Manrique aposta per muntatges on prima la proximitat entre actor i espectador. Un tu a tu.
Manrique llegeix aquest Mamet amb rigorositat. Dirigeix sense dirigir. Vull dir, que se sap que els actors necessiten guies, però en cap cas es veuen. Com si els putxinel•lis es moguessin sols. El Mamet de Manrique és una obra petita en el format, però molt gran en l’execució. Tancada cap endins. Un lectura de la misèria humana. Un pretext argumental mínim serveix a Mamet de parlar del sempre: les persones i allò que els fa por, allò que desitgen, allò que perden… i Manrique sap fer-ne teatre, i del bo. Un plaer.
Ho anunciàvem fa uns dies. Viuda de Iguana e hijos torna a la càrrega. Si l’any passat, per aquestes mateixes dates, una colla de tarats segrestaven la mòmia de Lenin i se n’anaven a l’Àfrica a rescatar una marquesa a ritme de monges gipis, científics degenerats, exploradors sortits, bledes solellades i l’homenatge més pertorbador que s’hagi pogut fer mai a Charles Chaplin –tot això i més passava a El Projecte Alfa-, ara la companyia, ha decidit tirar per l’homenatge a les pelis d’espies dels cinquanta amb Els malvats.
Biel Perelló torna a signar un text sense fissures: compacte i rodó com un ou. Jordi Frades –aquesta vegada amb el mateix Perelló- torna a donar la direcció que cal i l’Èlia Corral, l’Ester Cort, l’Óscar Garcia, el Santi Monreal, el Pep Muñoz, la Mireia Piferrer (la nit que la vaig veure va ser substituïda per la Laia Martí) i el Miquel Àngel Ripeu es disposen a llegir la partitura amb el talent interpretatiu que els caracteritza.
De fet l’originalitat de l’argument no és tanta. És la típica història del típic esquiador olímpic americà vidu que perd el seu amic assassinat conjuntament amb dues persones més i un mim a Europa, li segresten la filla i es penja d’una dona perillosa, més dolenta que la llana de gos, que l’utilitza per passar un microfilm que segueixen els del KGB, l’FBI, i no sabem si la TIA, a l’altra banda del taló d’acer on mentalistes, jueus que ara humilien alemanys, oficials britànics que no es poden estar de fer gala del seu complex humor i un repertori variat de vilatans alemanys obtusos com ells sols, fan avançar o entorpeixen l’avenç de la història, no ho sabem, entre genials persecucions automobilístiques i d’esquiadors, fins a culminar en… No, això ho haureu de descobrir vosaltres.
La recepta es repeteix i funciona. Aquesta vegada, la trama, com és normal, es complica un xic. Perelló beu de Hitchcock, de Graham Greene, d’Orson Welles… I ho fa amb l’art habitual de bastir un text des de sota, donant tanta importància a crear un univers creïble, delirant però creïble, com a posar l’acudit, el gag, en el moment adequat. S’ha passat el ribot per damunt de l’estripada gratuïta, aquest cop, potser la sal grossa no és tant evident en aquests Els malvats, però igualment, es riu, es riu amb la complicitat d’estar sent espectador d’una proposta d’una gran intel•ligència teatral, i que ningú no se m’espanti, he dit intel•ligència teatral, ebenisteria de nivell; amb els Iguanos, l’únic que es necessita és estar predisposat a passar una bona estona i prou.
Els malvats prorroguen la seva estada al Versus Teatre[atrápalo]. I és que el fet d'haver penjat el cartell d’entrades exhaurides més d’un dia i més de dos té el seu reconeixement. Sense subvencions públiques han demostrat que tot i no rebre el favor dels de dalt, si que reben el favor dels repics de mans i ens n’alegrem. Aquest nou esglaó dels abanderats de l’humor idiota mereixa aquesta continuïtat, i més, per encabir tota la gent que s’ha quedat i es quedarà sense poder veure l’espectacle. No sempre per falta de seients (Espektra, tot i ser curta de vista, és efectiva).
Ens traiem el barret davant de la feina feta tot esperant tornar a deixar-nos rabejar de nou per tanta absurditat perfectament dirigida, tornar a deixar-nos passejar per una Europa que no existeix amb uns personatges que seria un perill per a la humanitat que existissin.
Doncs sí, quan ens pensàvem,encimbellats per la crítica especialitzada i la molt especialitzada, que almenys tardaríem dos o tres anys a poder tornar-los a veure en escena donada la complexitat intel·lectual del seu teatre, la gent de Viuda de Iguana e Hijos [facebook] tornen a delectar-nos amb un nou espectacle: ELS MALVATS.
Per la promoció que ens ha arribat, podem deduir, que almenys pel que fa a ambició ningú no els guanya: "16 localitzacions del tot el món, 45 personatges, amenaces de bomba, armes de mentida i petons de veritat" i el no menys desdenyable atreviment de proporcionar-nos "la persecució d'esquiadors més gran que s'hagi vist al teatre" (!!!)
Hem d'aturar-nos. No podem escriure amb palpitacions. N'hem vist fotos i a més de tot això que dèiem més amunt, s'hi perceben cares de malèvoles intencions, atmosferes opressives, estupendíssimes femmes fatales i què sé jo quantes coses més!
Tornen les rèpliques genials de Biel Perelló -fins i tot hi ha un dels actors que se li assemba- torna la direcció exquisida del Jordi Frades aquest cop també compartida amb l'autor Perelló, torna el mestratge d'actors d'aquells que treballen-tots-molt-bé com són Elia Corral, Ester Cort, Óscar Garcia, Santi Monreal, Pep Muñoz, Mireia Piferrer i Miquel Àngel Ripeu.
Són uns quants els que han dit que no hi surten -jo tampoc- ara, això sí, jo quan en tingui oportunitat, seré al pati de butaques omplint-me els sentits amb tot el que se'm vulgui donar.
Tot plegat s'estrenarà el proper dia 11 de desembre a la Sala Trono de Tarragona i farà temporada a Barcelona al Versus Teatre a partir del 17 de desembre.
Seria una veritable llàstima que no m'hi acompanyéssiu.
Ens ho havien dit que a principis d'aquest any, l'actor Pep Tosar, havia desembarcat al Círcol Maldà de Barcelona per tal d'establir-s'hi i fer teatre. Això de fer teatre, pot semblar una frase més, però tractant-se de Pep Tosar, no ho és en absolut.
Amb dues obres estrenades: La casa en obres i Molts records per a Ivanov(Premi de la crítica), que ens vam perdre, a principis d'aquest octubre, Tosar encetava temporada amb un nou muntatge: Nocturn, un espectacle que corroborava allò que dèiem més amunt.
A partir de l'obra d'Antonio TabuchiRèquiem, Tosar afegeix a aquest text, altres fragments de l'italià enamorat de Portugal, sobretot contes, per tal d'encaixar-los i donar-nos un espectacle sobri, íntim, preciosista i fins i tot llòbrec en l'escenografia i plantejament rítmic, peró lluminós pel que fa als resultats que assoleix.
En un Portugal intemporal, un escriptor decideix tornar a mirar-se Les temptacions de Sant Antonidel Bosch, un quadre que solia admirar amb alguns amics en el passat. D'aquesta confidència a un dels cambrers del bar del museu i de la visita que fa l'escriptor a la casa on durant un any va intentar escriure una novel·la i on va conèixer un estrafolari escriptor, Tadeus, i s'enamorà d'Isabel, assistirem a un recorregut, oníric del tot, que l'escriptor fa a través del temps per tal de demanar als fantasmes de tots dos, uns perquès que en cap cas, com sol passar en aquests casos, no apaivagaran cap incertesa. Hi ha més coses, però tot i que la història no amaga cap cop d'efecte (Tosar és savi i sap que sempre és el COM i mai el QUÈ) ens n'abstindrem de desvelar-se res més.
Amb els nocturns de Chopin de fons, la proposta de Tosar és d'una precisió subtil i emocionant. Res hi sobra: ni les projeccions, ni la música en directe. Tot emociona. El ritme cadenciós amb què es mouen els personatges atorga un tempo bell, que Tosar no fa servir en tota l'obra, només en les parts en que Isabel llegeix la carta que l'escriptor li va escriure. A aquest esllanguiment calmat, el complementa un tempo més realista que ens relata la peripècia pròpia de l'escriptor salpebrada amb un humor que resta feixuguesa a la proposta però que en cap cas s'allunya de l'atmosfera donada. Una senzilla pantalla translúcida, emfasitza físicament aquesta dualitat: la del somni i la de la realitat, sempre confonent-se.
Pel que fa a les interpretacions, Tosar, com a protagonista, imprimeix al seu personatge un allunyament de la concepció general de l'espectacle, com un espectador de tot plegat, molt ben confeccionat i acollit pels seus companys: Víctor Pi ens dóna un cambrer misteriós i un Tadeus, l'escriptor que coneix el protagonista, ple de racons i de subtileses; Anna Carné, en papers menors, demostra una gran versatilitat sempre creïble i Cecilia Ligorio és Isabel, la dona que llegeix les cartes de l'escriptor i que demostra un gran ofici començant el paper des de tan amunt i sense defallir en tot l'espectacle. Una proposta, la de Tosar, que ens reconcilia amb la fal·lòrnia aquella, cada vegada més estesa, que en el teatre l'art d'explicar una història en tota la seva dimensió, ha desaparegut. Seguirem de molt a prop aquest Círcol Maldà.
"Un dia, mirant Les temptacions de Sant Antoni vaig pensar que si l'home dels nostres temps havia perdut totes les temptacions, encara li quedava el remordiment. I així, vaig imaginar-me un personatge presa de l'obsessió del remordiment. Perquè el remordiment sí que existeix. I de vegades ens condueix on ell vol, fins i tot a la temptació suprema", ens diu Tabuchi al programa de mà.
Remordiments tindreu vosaltres si no aneu al Círcol Maldà. Teniu temps fins el dia 15 de novembre. Imprescindible de debò!
Des del passat dia 6 de setembre i fins el proper dia 4 d'octubre, es pot veure al teatre Tantarantanade Barcelona, el 5è cicle de teatre físic, dansa i perfomance.
D'entre totes les propostes, m'agradaria recomanar-vos el que s'hi podrà veure avui i demà a les 21:00.
Definir amb poques paraules que és FRUIT és una mica complicat: un devessall d'emocions filtrades per la plàstica, el gest, la dansa i la imatge, es donen la mà en aquest muntatge sense concessions a la galeria, sensual del tot.
Què fas si ets actor i t'avorreixes a l'estiu? Fàcil: agafes una obra de Shakespeare, entabanes a un grapat de col·legues de professió, compres quatre leotardos, busques un espai prou digne per a representacions teatrals a l'aire lliure i l'avorriment, per art de màgia, desapareix.
Més o menys d'aquesta manera, la companyia Parking Shakespeare, de Barcelona, ha decidit fer-se seva la iniciativa que fa molts anys que ja funciona a l'anglosaxònia i portar el geni del dramaturg anglès, a un parc de la Ciutat Comtal.
Per donar-se a conèixer i engegar, s'ha triat una comèdia: L'amansiment de la fúria. L'espai, el Parc de l'estació del Nord de Barcelona. Elles i ells són: Òscar Bosch, Mireia Cirera, Ester Cort, Òscar Garcia, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Carles Gilabert, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní i Víctor Tejera. Dirigits per Pep Garcia-Pasqual a partir d'una nova traducció de Salvador Oliva, que certifiquem, que el dia de l'estrena, va xalar d'allò més.
Hi són cada dia a les 19:00 h. fins el dia 2 d'agost i de gratis!
La comèdia, ambientada en la itàlia encara dividida en ducats, explica la història d'un pare que té dues filles, una de càndida i una mica bleda i una altra que té un geni de mil dimonis, efectivament, la fúria. Les poncelles s'han de casar i tot un reguitzell de mascles de tota mena, aniran fent les mil i una per aconseguir el seu amor o millor dit, aconseguir l'amor del seu pare i no precisament amb les seves virtuts personals sinó més aviat amb les de les seves butxaques. Els equívocs sovintegen, les disfresses més. Tothom no és qui sembla. Els criats fan d'amos, els amos de criats. Al final, com toca, la fúria serà domada i tothom beurà i es casarà i serà feliç, o no. Teatre dins del teatre. Teatre fora de teatre.
L'espai triat per la companyia per donar-se a conèixer, potencia aquesta teatralitat. Deixant de banda que la proposta ens va semblar correcte, al servei de voler fer passar una bona estona amb un text de l'oncle Will -que no és poc- amb una direcció a l'alçada de les circumstàncies i interpretacions notables, és precisament la capacitat d'emmarcar l'espectacle en un espai com aquell, el que més ens va agradar.
Com ja em dit, la comèdia juga tota l'estona amb aquest travestisme. Els personatges entren i surten -ja sigui de l'espai de representació, com dels seus personatges- i ens agrada, que l'espai, circular, pugui participar d'aquest teatre fora del teatre. Així, assistirem a les corredisses dels actors per arribar a temps a la part de l'escena on han d'aparèixer o com fan un glop d'aigua.
Tot i que aquest aspecte sembla anodí, no ens ho sembla, perquè d'aquesta manera, voltant el públic, s'aconsegueix que públic i actors, quedin a un mateix nivell i es potenciï la popularitat de la proposta; una nuesa que defuig, així, la reverència que a voltes, una obra de Shakespeare, provoca. És bo recordar que la companyia del d'Straford, fa més de de tres-cents anys, anava de poble en poble fent funció amb el més mínim.
Aplaudim aquesta fresca proposta. S'encomana, als bancs, la bona sintonia del projecte. Un parc, una tarda, una farsa i riure i deixar-se anar. Res més senzill o res més complicat. Ens agrada la murrieria i bon fer de la direcció de Pep Garcia-Pasqual i sobretot ens agrada que encara hi hagi persones que sense suport institucional -fins a la data, de subvencions res de res- encara siguin capaços d'encomanar el bon rotllo necessari per fer teatre sense cap altre compensació -i aquesta afirmació no és una llicència literària, perquè les representacions són gratuïtes i ningú cobra ni cinc- que la dels aplaudiments.
Seria una llàstima que un projecte com aquest quedés només com una provatura i no passés d'aquí. Senyors de l'Ajuntament, a posar-se les piles!, que aquests xiquets ja els han fet la feina: hi ha talent, hi ha ganes, hi ha possibilitats, "Shakespeare a la fresca?", "Shakespeare als Parcs?", facin-s'ho com vulguin però no ho deixin córrer; l'any que ve en volem més de passar les tardes mentre se'ns representa una comèdia o un drama o el què sigui.
Manuel Cuyàs deia, no fa gaire, que l'arquitecte Ricard Bofill era un arquitecte de vestíbuls. Ja pot ser un teatre, un aeroport o un edifici d'oficines: primer el vestíbul, després la resta.
El Teatre Nacional de Catalunya no s'escapa a aquesta concepció. La lluminositat rere les vidrieres amb les lletres vermelles deixant ben clar on et trobes, escampa una benignitat que el marbre blanc acull projectant-la cap a les persones que hi ha esperant d'entrar a les diferents sales.
Cada dia hi esmorzo, jo, al TNC. Hi treballo a la vora. A l'hivern al solet. A l'estiu, o almenys una part, sota una de les oliveres. Al matí hi ha poc moviment. Per això, aquest capvespre de teatre, veure tot aquell gentam amunt i avall, com si fossin figurants d'un anunci d'una coneguda marca de vermut blanc, em sorprèn amablement. Ells amb camises virolades i mocasins. Elles amb vestits blancs lluïnt tomba-i-tomba solar. Paco, la camisa; que som al Nassssional!
Sala petita. El Present vulnerable. Rara avis, la companyia d'Andrés Corchero i Rosa Muñoz, ballen poemes de Feliu Formosa. Fa anys que Corchero i Formosa col·laboren plegats. Un repte això de ballar poemes. Com és balla un poema? Com es dansen els versos? Sabem que s'han basat en el llibre Cançoner. Un bell cant a la pèrdua que Formosa va escriure en perdre la seva primera companya. Hi ha ecos de Ferrater, al meu parer. La poesia de Formosa no és senzilla. L'univers de Formosa no és senzill. Una altra joia, menys complaent que l'anterior llibre: Per puck. Un homenatge en forma de versos, al teatre.
Un dels actes més esperats d'aquesta festa major de Reus, és la recuperació, per part de la companyia local de teatre La Gata Borda [bloc i facebook], del ball parlat de Dames i Vells.
Imagineu-vos quatre vells decrèpits casats amb quatre dames que encara busquen guerra. Imagineu-vos que els tals ancians, comencen a dir penjaments de les seves esposes i aquestes dels seus marits. La cosa va pujant de to i l'esquitxada, no només afecta a les pròpies relacions matrimonials, no, sinó que també rep allò que se'n diu l'entorn.
Per posar remei a tal atzagaiada, el batlle, el rector i un mosso d'esquadra miraran de posar-hi ordre i és clar, us penseu que aquests tres en sortiran ben parats?, i ara!, també reben; i reben amb tots els noms i tots els cognoms, perquè és clar, que els han d'explicar a quatre vells i a quatre senyoretes una mica lleugeres de què significa allò de la correcció política?, tira, tira...
A grans trets, això és el que es podrà veure a la plaça del Castell de Reus demà a les 19:00 h. Però no patiu perquè l'actuació es repetirà en diferents parts de la ciutat a les 20:00 i a les 21:00 i el dia 28 tornaran a esbatussar-se més i millor i a fer sortir els colors a més d'un.
Parlar de Dames i Vells, és parlar de Tarrag..., vull dir del "barri marítim". Tot i que a Reus, al segle XVI consta que ja es feia, a la "pescadora i marinera" el ball s'ha popularitzat d'una manera espectacular i com que en sóc un admirador declarat i cada any cau l'espineta amb cargolins, lleig quedaria en aquests papers, que no en parlés. Molt més quan els responsables del ball pelacanyes, apadrinaran el ganxet.
Com que he tret el nas més d'una vegada per entre les cortines d'aquest tinglado, sé amb quina passió s'està vivint tot plegat. Crec que per Reus ha de ser tot un honor rebre aquesta recuperació. Una recuperació que més que una recuperació, en són tres:
La primera, la voluntat de tornar a Reus, un element festiu que havia quedat oblidat; allò de no saber on es va si no se sap d'on es ve.
La segona, el fet d'introduir a la festa major una mica d'esperit crític i de mala llet, sense que sigui necessari que per esdevenir un ball de veritat -de fet parlaríem de teatre, que no pas de dansa- hagi d'anar al tediós seguici i pugui tenir el seu lloc en paral·lel als altres elements.
La tercera, la voluntat d'un grup de gent jove amb iniciativa, talent, que fa les coses com Déu mana i que s'estimen la seva ciutat, per tirar endavant un projecte del qual, més enllà de la satisfacció pròpia que en pugui treure cadascú, serà Reus qui hi sortirà guanyant podent gaudir de la representació. Jo no m'ho perdria per res del món.
Em faig ressò d'una bona iniciativa que el proper dia 14 de juny es farà a l'Auditori.
Es tracta del concert benèfic basat en textos del llibre Quiet, de Màrius Serra, amb les actuacions d’El Tricicle, Nina, Quimi Portet, Gossos, Lluis Gavaldà i Joan Reig (Els Pets), Pau Riba, Pep Bou, Joan Miquel Oliver, Bruno Oro, Elisabet Raspall, Ivette Nadal, Gòspel Viu.
També Carles Capdevila, Sergi López, Albert Om, Queco Novell, Bruno Oro, Neus Bonet, Jordi Herralde, Matthew Tree, Jordi Martínez, Marta Angelat..., llegiran diversos fragments del llibre.
Màrius Serra exercirà de mestre de cerimònies en un espectacle vibrant de dues hores en el qual les lectures de breus fragments de Quiet exerciran de fil conductor entre les diverses actuacions musicals i teatrals que il·lustraran les diverses emocions que comporta la convivència amb la pluridiscapacitat.
Dos territoris d'argila. L'un a terra, l'altre és una paret. El que es trepitjarà encara conserva el color rogenc, en el que està alçat, hi ha una pàtina de blanc que cobreix la superfície. El silenci. La llum damunt l'escenari. Els estossecs que van atenuant-se, es pleguen els genolls buscant la postura adequada.
"Diferents històries. Diferents personatges. Diferents relacions. Diferents espais. Diferents moments. Es troben. Es separen. Es retroben. Sempre ens fem però la mateixa pregunta. Per què? Per què ens costa tant expressar el que sentim, el que volem, el que ens agradaria. Per què l'orgull, la raó, la por s'interposen en el camí que ens acosta a allò que desitgem? No tenim respostes, però podem reflexionar-hi".
D'aquesta manera, la gent de la Gata Borda, companyia teatral de Reus, ens presenten el seu nou espectacle Petites ocupacions, muntatge a partir del llibre de contes de l'escriptora francesa Ana Gavalda,M’agradaria que algú m’esperés en algun lloc.
Divendres 3 d'abril a les 21:00 Dissabte 4 d'abril a les 21:00 Diumenge 5 d'abril a les 18:00
Després del seu exitós primer muntatge M'agraden les fruites del bosc, aquesta jove companyia ganxeta, sota la direcció de l'Ester Cort, inicia aquest segon projecte. Una alenada d'aire fresc al teatre amb gent jove i creativa que a més ens permetrà descobrir un nou espai reusenc per fer-hi teatre.
El David va fer estudis administratius, de guió de tele i d’Humanitats. També té dos diplomes: un de natació i un altre de mecanografia. Ha fet de jardiner, de viatjant de material fotogràfic i d'enquestador.
De ben petit son pare li feia escriure rodolins després dels dinars familiars. D'aquí li ve, potser, que es posés a escriure versos més seriosos que van guanyar algun premi literari quan era jovenet. De més gran, també n'ha guanyat algun altre. Ara, a més de poesia i en aquest bloc, escriu narrativa i articles de temàtica diversa. Però no s'hi guanya la vida.
Curiós de mena, va deixar el seu Reus natal per marxar a Barcelona ja fa uns anys. És donant d'òrgans, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN català, soci del videoclub Hollywood, de l'AELC, i del Centre de Lectura de Reus, on va ser secretari de la Secció de Llengua i Literatura. Diu poemes, fa ràdio quan pot, organitza esdeveniments culturals, sap tocar "Frère Jacke" amb flauta amb el nas i es deixa dir que està més prim cada vegada que sa mare el veu.
Sota els àlbers la llum no hi arriba. Queda empresonada pel verd de les fulles. Pel gris dels troncs. Ja fa tres anys que passa. Tres estius, tres juliols. No hi ha cap misteri. O potser hi és tot. Representar una obra de Shakespeare en un parc de Barcelona. Concretament al de l’Estació del Nord. No s’inventen res. A l’anglosaxònia ja és usual que aquestes coses passin. Sense cap mena de suport institucional, van decidir posar-s’hi perquè sí. I nosaltres perquè sí, perquè hi xalem com a camells, perquè ja és com una petita gran tradició, els seguim la veta. Continuen, però, sense rebre ajuda oficial.
Si poseu a qualsevol cercador les paraules “Shakespeare” i “park” us adonareu que a arreu del món, l’estiu, com a la tardor els bolets, és el temps en que el dramaturg anglès es representa a l’aire lliure i gratis. És tota una tradició. Per exemple, enguany, al 
No és el temps però cauen coses. Dels arbres no ho sé. Dels títols, ja més. I no de títols normals i corrents, no. Cauen coses dels títols importants. Dels Títols. Una gosadia? Potser sí. Una impertinència? Sense cap mena de dubte. Benvingudes siguin, però, totes les gosadies i totes les impertinències si s’emmotllen a la forma de la genialitat escènica. 
Una botiga d’objectes rars, desfasats, fora de lloc. Un repertori d’objectes inservibles amb ínfules d’antiguitats valuoses. Cap atenció van cridar durant la seva vida útil. Cap atenció criden ara, convertides en rampoines que només acumulen pols. Som als Estats Units. En la profunditat d’aquest país. En aquesta geografia, 
Ho 
Doncs sí, quan ens pensàvem, encimbellats per 
Des del passat dia 6 de setembre i fins el proper dia 4 d'octubre, es pot veure al 
