Els dies i les dones

Llegir The Audacity of Hope (L’audàcia de l’esperança) del candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, Barack Obama, no crec que faci mal a ningú. Tret d’alguns capítols com els titulats “Fe”, “Raça” o “Família”, que no m’han interessat gens, el mateix de sempre, la resta és un compendi del que pensa aquest senyor passat pel sedàs de tot el seu equip. La veritat és que està ben escrit, però està massa ple d’aquells enlairaments patris que quan comencen a prendre el vol, es tallen d’arrel per no semblar massa pedants, quedant en simples vols gallinacis.

A la sèrie de televisió The West Wing, aquests moments, venien donats per una música tota pomposa, un primer pla del president Barlett i el discurset de marres, moralitzant, tendenciosament moralitzant. Però com que es tractava de tele, t’ho empassaves i després reunies el teu equip i encarregaves enquestes preguntant, per exemple, als assistents de la propera calçotada, si defensar que la part de baix de la ceba no s’ha de tallar, et faria baixar la popularitat.

Obama és un professional de la política. Tot el llibre està escrit amb tiralínies. S’hi percep aquesta voluntat de quedar bé amb tot els seus votants. Un cristià afroamericà que aparentment diu les coses pel seu nom, que fa sortir Kennedy amb comptagotes, que no deixa de llençar sagetes al matrimoni Clinton. Que comprèn les penalitats de la classe mitjana i el perill que aquesta desaparegui, que creu que la inversió en Educació, en ciència i tecnologia, i en energia, serà clau pel desenvolupament futur del país, que l’exèrcit s’ha de retirar d’Irac, que s’ha de reformar la Seguretat Social…

Hi havia un home de celles arquejades que va fer sortir el seu avi afusellat en el seu discurs d’investidura i que també ho havia de canviar tot. No va canviar res. La baixada de l’arbre dels somnis, estirat per part d’estremenys i andalusos, devia ser molt més casposa de la que patirà el senador Obama i el seu equip. Substituir la gasolina dels cotxes per etanol? Titllar la política de Kissinger, cito literalment, d’“estratègicament impecable”?

Encara que no ens acabem de creure que Obama pugui fer pel seu país tot el que ens diu que li agradaria fer, hi reconeixem almenys una renovació del discurs usual sabent sent permeable a moltes de les nous reptes i característiques del segle XXI. Amb tot,  jo juraria que ha tingut al seu costat en Josh Lyman, en Sam Seaborn o el mateix Toby Ziegler, barallant-se entre ells mentre polien el text.

 No sé què va ser abans en el món del porno: que les actrius decidissin prescindir de qualsevol rastre pilós del seu cos o que comencessin a tatuar-se. En els cossos sabuts que un pot trobar per aquests móns de Déu, aquesta absència total de vellositat, tret d’algun cas puntual, és rar de trobar. Sí que en canvi, els tatuatges, en les dones, fa anys que s’hi veuen.

Un dels més normals de trobar, són aquella mena d’arabescs a la ronyonada. Nenes amb texans baixos, amb els ossos dels malucs al descobert, ofereixen la vista d’aquests acabaments d’esquena bellament ornats. En la postura del gosset, en una producció pornogràfica, quan l’actor interpreta amb tota la intensitat endins l’actriu, posada de genolls i oferint-nos el seu darrera de proporcions variables, són agradables de veure aquests dibuixos movent-se al ritme de l’envestida.

 No sé si en el porno homosexual entre homes, aquesta tirada a decorar-se les lumbars, ha tingut la mateixa sort que entre les seves col•legues fèmines. No hi tinc tirada. Sense voler faltar a ningú, en el cas dels homes, la limitació de tria alhora de la interacció dramàtica és ben sabuda, d’aquí que potser sí que ben mirat, la decoració d’aquesta part del cos, per part dels homes, no seria cap bestiesa. Estaria del tot justificada d’acord amb aquesta falta d’opcions.

 De propostes de què s’hi podrien pintar n’hi ha moltes. I qui diu pintar, diu escriure. Jo no sé si creure-m’ho, però m’han dit que corren per la xarxa unes imatges que corroboren aquestes elucubracions meves. Algú bastant semblant a un ministre espanyol d’origen valencià interacciona damunt un altre actor, que s’assembla molt, al poc que queda de catalanisme dins el pessecé.

 Damunt l’esquena del segona no hi ha dibuixos, no. Pel que m’han dit, hi ha tot una tirallonga infinita de lletres precedides per un número. Com una mena d’articulat. I és veu que fa patxoca i tot la passió amb que el primer, en recitar amb el seu accent oblidat per falta d’ús, allò que llegeix, arremet contra l’altre, que sembla que no hi sigui, pobret. I això que deien que no tenia ni un pèl de tonto.

El paper era penjat on sempre, al costat de la porta d’entrada de l’escala. Subjectat amb un cel·lo maldestre, temia si precipitar-se o no en el buit del marbre que uns cubans molt simpàtics, fan brunyir amb una maquinota que no em deixa fer la migdiada, un cop setmana.

Com sempre, el paperet, era escrit en català i en castellà. Demanava que s’apuntessin les lectures, abans del proper dimecres. Hi he passat de llarg. Quan tornés de la feina, ja miraria el comptador i hi apuntaria el numeret preceptiu. Però en mirar-me l’imprès de més a prop, m’he adonat que aquell document, no era pas de la companyia del gas. Tampoc del de la llum o de l’aigua.

He encès el llum de l’entrada per veure’l millor. Efectivament, aquelles columnes amb la majoria de les cel·les en blanc, en cap cas demanaven que s’hi escrivís alguna mena de consum. Per molt estrany que em semblés, em demanaven que hi escrivís una cosa molt més íntima. Hi havia una nota introductòria:

“Estimat blocaire, l’Acadèmia de les Bones Lletres Internàutiques, està recopilant informació sobre la nostra blocosfera per tal d’emetre un informe que permeti saber en quina situació es troben els blocs escrits en català. De moment, et demanem que escriguis, en l’apartat corresponent, el nom del teu bloc i les visites acumulades fins a la data. Moltes gràcies per la teva col·laboració”.

Cal dir que el registre, no era només dels blocs de la meva escala, sinó que aplegava blocs de tot el barri. Alguns hi havien deixat la informació requerida. S’hi podia llegir: “El bloc del bloc”, 4587 visites; “Desbrossant”, 8723 visites; “La noia de la Riera”, 774532 visites; “Sóc el millor”, 589 visites… La llista era més llarga.

Com que abans de marxar de casa, havia mirat les estadístiques del meu bloc, ha estat tot un gust apuntar, amb retolador vermell el número de visites que tot just avui hem aconseguit entre tots. Així, al llistat, sota els blocs citats, s’hi pot llegir: “Els dies i les dones”, 100.000 visites. I m’he emocionat. Gràcies a tots!

El pintor Fortuny és un geni. Jo també. Gaudí és un geni, jo també. Fortuny, Prim i Gaudí són de Reus. Jo també, perquè com va escriure el genial filòsof Francesc Pujols, en el nostre país hi ha molta gent que sense ser de Reus quasi ho semblen. (Salvador Dalí)

Em faig ressò de la campanya iniciada per Plataforma per la Llengua per tal de protestar contra el fet que la cadena de televisió Telecinco s’hagi adherit al Manifiesto por una lengua común.

La mateixa entitat va començar una campanya “El català, llengua comuna” que posava en entredit el manifest anterior.

Si feu click aquí i podreu participar-hi enviant tres mails: un directament al senyor Paolo Vasile, Conseller Delegat de la cadena per l’adhesió; un altre al Ministeri d’Indústria, Turisme i Comerç per la concessió pública a un canal de televisió que insulta als catalans i un tercer als anunciants que fan servir Telecinco per fer publicitat dels seus productes.

Us emplaço a participar-hi massivament i a difondre la campanya.

(Des de fa uns mesos, sóc al Facebook. Què et sembla, estimat lector, si ens fem amics i ens hi llegim les cares, a més de les paraules?)

La vida podria ser tot just seure a l’herba, collir una margarida i no arrencar-ne els pètals, perquè les respostes ja són sabudes, o perquè aquestes, tenen tan poca importància que descobrir-les no valdria la vida d’una flor. (José Saramago)

Per què només es va fer servir una setmana? Per què l’urgència de la venda? Què és un violí de tres-quarts?

 I no voler-ne saber cap de les respostes reals.

Les preguntes ja te les has començat a contestar dibuixant paraules, frases, damunt el paper, damunt la pantalla. Com sempre.

Quan es calla tot es mor una mica. Sobretot quan el silenci, no és conreu del respecte, de la contemplació, i s’alia amb la repressió, amb l’ordre, amb la imposició. Som, per tant, Diem. I aquest Dir, ens fa paraula i ens fa silenci també. Però silenci quan ho volem, no pas quan ho volen. Silenci quan ens cal, no pas quan els cal. Pels qui hi treballem amb les paraules, ho sabem què costa fer-les sorgir i llençar-les perquè es facin de tots. Però i quan ni tan sols se’ns permet de fer-les néixer aquestes paraules? Quan algú ens fa callar abans i tot, de dir res, d’escriure res?

Llavors, s’ha d’actuar. Des d’Amnistia Internacional, des del PEN Català, des de Reporters Sense Fronteres, s’ha d’actuar. Aquest silenci que mortifica, que amaga moltes coses, s’ha de denunciar, s’ha de fer audible. Què millor que els poemes, les cançons, per omplir aquest callar imposat?

Ahir, al Teatre Romea de Barcelona, vam ser uns quants els qui vam decidir que s’havia de fer alguna cosa. Que no podia ser que d’aquí menys de quinze dies, a Pequín, se celebrin uns Jocs Olímpics que són pur maquillatge. Que no pot ser que encara avui l’assassí de José Couso no tingui cara. Que tampoc el tingui el de l’Anna Politkòvskaia. Que a l’Irac cada setmana hi mori un periodista. Que a Algèria es persegueixi l’amazig. Que… El regne del silenci imposat és tant extens que no acabaríem mai.

Enrique Badosa, Jesús Lizano, Joaquín Marco, Marta Pessarrodona, Jaime Siles, Álex Susanna, Jordi Virallonga, David Castillo, Enric Cassasses, Reinaldo Aparicio Viera, Joan Vinuesa, Ana Aguilar Amat, Josep Pedrals, Gerard Quintana, Lídia Pujol, Paco Ibáñez, Roger Mas, Quico Pi de la Serra i jo mateix Fórem els qui vam esverlar aquest callar, aquest no dir, aquesta porció de no-res. Quin gran espectacle que va coordinar la Carme Portacelli! Quin honor, quin plaer participari-hi.

Diem i per això Som. Som i per això diem, pels qui no poden, ara com ara, des de cada silenci imposat, ni dir, ni ser.

Dilluns dia 21 de juliol al Teatre Romea de Barcelona a les 21:00 h, un grup de poetes i cantautors, han decidit fer aquest recital per recaptar fons per la campanya que Amnistia Internacional porta a terme per defensar el dret a la llibertat d’expressió a la Xina. Hi donen suport, a més, Reporters Sense Fronteres i el PEN Català.

Hi intervindran els poetes: Enrique Badosa, Jesús Lizano, José Corredor Mateos, Joaquín Marco, Marta Pessarrodona, Jaime Siles, Álex Susanna, Cristina Peri Rossi, Jordi Virallonga, David Castillo, Enric Cassasses, Reinaldo Aparicio Viera, Joan Vinuesa, Ana Aguilar Amat i  Josep Pedrals.

I els Cantautors: Gerard Quintana, Lídia Pujol, Paco Ibáñez, Roger Mas i Quico Pi de la Serra.

En aquest acte hi llegiré la traducció al català del poema “Juny” de Shi Tao, feta per Manel Ollé.

Quedeu tots convidats! 

Avui és el darrer dia que Antoni Bassas despertarà a molts catalans. Aquest despertar admet tots dos sentits. El primer, el de fer-los conscienciar de les lleganyes matinals i menar-los, sense massa incidents, cap al cafè amb llet primer. El segon, el d’inocular-los, a través de la seva veu -aquesta veu!- un parer, una manera de pensar, que els permeti enfrontar-se amb les lleganyes i el cafè d’abans, amb armes suficients.

M’afegeixo al dol i a la indignació que aquests dies el col·lectiu de bombers voluntaris pateix. El passat dia 12 de juliol a les 20:25, en un accident de tràfic, moria un bomber voluntari del parc de Castellar del Vallès. Televisió de Catalunya no va informar d’aquesta mort en cap dels telenotícies. Tan sols va emetre breus al canal de notícies del 3/24. Una curiosa manera d’informar, la de “la nostra”.

Els parcs de bombers de Catalunya es divideixen en dos: els integrats per bombers professionals i els de bombers voluntaris. Totes dues menes de bombers, tenen la mateixa formació, només que els primers, cobren un sou fixe i tenen una plaça assignada, com a funcionaris que són, mentre que els segons, malgrat fer la mateixa feina i tenir la mateixa formació, repeteixo, només cobren quan han d’actuar (sempre molts i molts mesos després) i han d’estar tot el dia amb el mòbil a l’orella pendents que no els truquin per alguna sortida.

El meu germà és bomber voluntari. Sé del que parlo. Una feina com aquesta, només pot fer-se si la teva vocació i la teva voluntat de servei, està per damunt de qualsevol cosa. Les condicions que ofereix la Generalitat són indignants. I el més dolent del cas és que els canvis només es produeixen quan no hi ha res a fer i sempre, quan s’han de lamentar morts pel mig. Vegi’s, com a darrera vergonya, el cas dels camions anomenats egipcis, que no oferien les mesures de seguretat mínimes i van haver de ser retirats.

El bombers voluntaris de Catalunya són un luxe pel país. Molts parcs, a més de les tasques pròpies d’extinció d’incendis, fan cremes puntuals per mantenir el bosc net i a més, en molts casos, constitueixen unitats d’emergència mèdica per molts pobles aïllats on l’arribada d’una ambulància es fa difícil o on no hi ha un metge fixe. Encara avui, no s’ha vertebrat un pla integral que permeti una actuació més efectiva dels bombers voluntaris. És cada ajuntament que estableix convenis de col·laboració segons les necessitats malgrat que cada vegada més els boscos estan més abandonats i el risc de foc creix de manera alarmant.

Us imagineu que en el cos de Mossos d’Esquadra, convivissin els Mossos professionals i els voluntaris? Que un Mosso voluntari estigués dinant, i de sobte, li sonés el mòbil i marxés corrent perquè uns atracadors han pres hostatges en un banc, posem pel cas? Doncs perquè aquesta situació rocambolesca, s’admet quan es declara un incendi en un bosc o quan hi ha un accident de tràfic? Perquè no es pot buscar una sortida imaginativa que acabi amb aquesta precarietat?

El David no tornarà per més notícies que es donin de la seva mort en acte de servei, però em sembla que el mínim homenatge que es mereix algú que ha perdut la seva vida per ajudar els altres, és que la televisió que es diu d’aquests altres, n’informi puntualment. 

El David, ara, batega en molts i molts de cors que salten de la seva cadira cada vegada que se’ls reclama per apagar les flames dels nostres boscos, per rescatar un excursionista que s’ha perdut pel bosc o donar assistència en un accident de tràfic. Sí, el David batega en tots i cadascun d’aquests cors, ben fort, sota el jaquetó.

Us imagineu que estiguéssiu navegant i de sobte, us apareguessin uns simpàtics policies, com els de la imatge, i us diguessin que la pàgina on esteu a punt d’entrar, pot comportar-vos més d’un problema? Doncs això, no és tret d’un llibre d’Orwell o de Huxley, no, això està passant a la Xina. El país que està a punt d’organitzar els propers Jocs Olímpics. Ens ho contà Yu Zhang, president del PEN xinès independent, dilluns a Barcelona.

No fou fins el 1994 que internet s’implantà d’una manera regular a la Xina. La progressió d’usuaris fou espectacular. De fet, parlar de xifres a la Xina, és acabar en l’espectacularitat, els seus 100 milions d’habitants, donen molt de joc. El fet que la Xina sigui un dels estats policials més grans del món, va fer que ja el 1996, es crees una secció de la policia per controlar internet. El 1998 començà a operar una Oficina d’Inspecció de la Xarxa que evolucionarà fins a convertir-se en un departament independent, el 2002 amb capacitat il·limitada per fer registres i detencions.

Cal dir que en el moment que Bejing presenta la seva nominació als JJOO, el 2001, tot s’accelera. A la creació del Golden Shield, el 1998, un gran tallafocs que impedia als usuaris entrar en segons quines pàgines, el desembre del 2000 una resolució del Govern, equiparava entrar a algunes webs com una vulneració greu de la Seguretat Nacional i la seva responsabilitat criminal consegüent.

A partir de l’any 2000, doncs, la policia controla d’una manera absoluta la xarxa augmentant la pressió de manera gradual, fins que el 2004, es decideix començar amb les inspeccions i les detencions. Així, aquell mateix any, 200.000 cibercafès són clausurats per ser sospitosos d’activitats que atempten contra la Seguretat Nacional i alguns periodistes i escriptors, que havien mostrat el seu desacord amb la situació del país, són arrestats. Fins a la data, 83 detinguts són a la presó per escrits penjats a internet o amb alguna activitat relacionada amb internet. 

Es calcula que una força de 50.000 policies vigilen diàriament la xarxa. I és que a partir del 2004 tots els usuaris han de registrar-se abans, donant les seves dades personals i els cibercafès i altres establiments, estan obligats a informar de les dades de tots els usuaris. El 2006 s’impossibilità la creació i l’accés a qualsevol fòrum civil o polític. La censura és absoluta.

La immninència dels Jocs Olímpics, ha augmentat el control a internet. Així, tenim casos com el de Guo Qhighai, condemnat a 5 anys de presó per haver publicat alguns articles en pàgines a l’estranger. Hua Jia, el darrer detingut, el 2007, està complint una pena de 3 anys de presó per 5 articles i 2 entrevistes.

El cas més greu, fou el de Shi Tao, protagonista de la campanya del PEN Internacional condemnat a 10 anys de presó per un únic article.

Avui en dia, simpàtiques icones de policies surfejant damunt ratolins, apareixen diàriament a les pantalles, per tal de denunciar comportaments estranys o advertir-te de què et pot passar. Amb tot, Zhang, constata que la situació a la Xina, després de la matança de Tiananmen, el 1989, ha millorat i que internet, malgrat les restriccions absolutes, és una eina importantíssima per connectar tots els dissidents del país i per difondre la situació de la Xina a tot el món. L’increment de la pressió internacional, amb campanyes com la d‘Amnistia Internacional, encara que amb timidesa, resten una mica d’impunitat a l’acció del govern xinès.

Té dues opcions: pot usar l’alfabet a plena llum, redactar articles, intervius, ressenyes, cròniques, etc., o pot, en canvi, fer literatura. Si vol i si pot fer literatura, li cal un pou. Sense pou, no hi ha literatura.

Manuel Baixauli. L’home manuscrit 

Dilluns que ve, dia 14 juliol  a les 19:30 al Col·legi de Periodistes de Catalunya (Rambla Catalunya, 10 – Barcelona) Amnistia Internacional (AI) conjuntament amb el PEN Català, organitza la xerrada:

“La censura d’Internet a la Xina dels Jocs Olímpics”, a càrrec de Yu Zhang, periodista i president del PEN xinès independent. [L’acte a Facebook]

En l’acte hi intervindran, a més, Manel Ollé, membre del Comitè d’Escriptors Empresonats del PEN Català i Pep Parés, president d‘Amnistia Internacional Catalunya

Aquest acte, s’emmarca dins les jornades que AI i el PEN Català han preparat, aprofitant la presència, als Països Catalans, de Yu Zhang, i que s’afegeix a la campanya “Saps a què es juga a la Xina?” que la mateixa ONG està portant a terme per denunciar la situació de vulneració reiterada que es pateix a la Xina, dels Drets Humans, i que culminarà, el dia 21 de juliol, amb un recital al Teatre Romea de Barcelona, on hi actuaran diversos artistes per recaptar fons per la campanya i solidaritzar-se amb la causa.

Des del PEN Internacional, també s’han iniciat diverses accions per deunciar la situació a la Xina, com la que endegà el PEN Americà o la campanya Relleu del poema. En acabar l’acte, Yu Zhang llegirà el poema de Shi Tao Juny, que ha viatjat per tot el món, en la seva llengua original i després serà llegit en català.  Precisament, aquest mes, la revista Literata, se’n fa ressò de la campanya, amb un article.

Us convido a què hi participeu i que en feu difusió. Recollint el testimoni de tants atacs com vam patir i encara els que patim, per assolir la normalitat del nostre país, hem de deixar clar al món, que en el camp de la solidaritat, els Països Catalans sempre obtindran la medalla d’or.

Més avall, podreu consultar el pdf amb tots els actes.

Remunto Passeig de Gràcia des de Plaça Catalunya. No tinc pressa. Bado. L’estol de turistes no difereix massa del que es pot trobar Rambla avall. Només que aquí, es barregen amb les dependentes de les diferents botigues de marca que surten a fumar i a parlar pel mòbil. Ara entro en una llibreria. Remeno sense esma. En surto només amb el recull d’articles d’en Julià Guillamon, Uh, Gabirú. L’enceto tot caminant. Topo amb un japonesos molt llejtos que retraten La Pedrera. Val la pena. Serà el meu nou llibre per llegir al metro. Promet. Anava avisat i previngut

Malgrat que el concert és a les 20:30, una hora abans, al Palau Robert, totes les cadires ja estan ocupades. Gent gran, en la seva majoria. Ja veig que ens tocarà estar drets. Dues dones permanentades, discuteixen per una cadira lliure. “Seu Maria, que no et convé alterar-te”, l’estira de la brusa el marit, ja assegut. Faig una cervesa a la Rambla de Catalunya. Llegeixo uns quants articles més de Guillamon. Se m’emporta.

L’O. arriba a l’hora justa. Tot ple com un ou. El Plagueter i na Mimar. Guillem i Ovidi. Les vacances de tots dos. Els mots rellisquen vius, plens, rotunds, entre magnòlies i palmeres i avets, en la veu del Plagueter, que també sap dir-se Biel Mesquida. Quin guster! Li robem l’expressió.  Hi ha una acordió i una guitarra i un piano. Raül Costafreda i Dani Espasa se n’encarreguen. Hi són Guillem d’Efak i Ovidi Montllor. Hi són vius, plantats. Les seves paraules, la seva sornegueria resistent, perquè sí, perquè vull. Canta na Mimar. Sap dir-se Maria del Mar Bonet.

Ara dansen els mots i tot l’aire és d’un negre que als tres anys va fer cap a Manacor. Tot l’aire és d’un alcoià que va fer tots els oficis del món. En Biel Diu. La Maria del Mar Canta. Les veus es confonen. S’enlairen. Ens colpeixen. No són paraules antigues. Són les d’ara. Aquesta Espanya que ens podreix, diu Guillem. Sóc un català del País Valencià, diu l’Ovidi.

Darrerament, la salut de Montllor, torna a fer patxoca. L’homenatge al Palau, recollit en aquest disc. El Teatre Lliure que reposarà el muntatge del Coral Romput… En Guillem també mereix que torni a ser nostre. Que la gent el canti, el digui, el senti. Necessitem aquests artistes perquè no callaven, perquè deien el que calia, perquè diuen el que cal. I la veu del Biel, potent, enrabiant-se amb els verbs i engallinant-nos la pell; la veu de la Maria del Mar Bonet, bastint pals i ormeigs de les Illes calmes pel de la samarreta vermella, són un plaer d’escoltar i de viure. Gràcies a tots dos pel regal.