Els dies i les dones

David Figueres

TATUAT

 No sé què va ser abans en el món del porno: que les actrius decidissin prescindir de qualsevol rastre pilós del seu cos o que comencessin a tatuar-se. En els cossos sabuts que un pot trobar per aquests móns de Déu, aquesta absència total de vellositat, tret d’algun cas puntual, és rar de trobar. Sí que en canvi, els tatuatges, en les dones, fa anys que s’hi veuen.

Un dels més normals de trobar, són aquella mena d’arabescs a la ronyonada. Nenes amb texans baixos, amb els ossos dels malucs al descobert, ofereixen la vista d’aquests acabaments d’esquena bellament ornats. En la postura del gosset, en una producció pornogràfica, quan l’actor interpreta amb tota la intensitat endins l’actriu, posada de genolls i oferint-nos el seu darrera de proporcions variables, són agradables de veure aquests dibuixos movent-se al ritme de l’envestida.

 No sé si en el porno homosexual entre homes, aquesta tirada a decorar-se les lumbars, ha tingut la mateixa sort que entre les seves col•legues fèmines. No hi tinc tirada. Sense voler faltar a ningú, en el cas dels homes, la limitació de tria alhora de la interacció dramàtica és ben sabuda, d’aquí que potser sí que ben mirat, la decoració d’aquesta part del cos, per part dels homes, no seria cap bestiesa. Estaria del tot justificada d’acord amb aquesta falta d’opcions.

 De propostes de què s’hi podrien pintar n’hi ha moltes. I qui diu pintar, diu escriure. Jo no sé si creure-m’ho, però m’han dit que corren per la xarxa unes imatges que corroboren aquestes elucubracions meves. Algú bastant semblant a un ministre espanyol d’origen valencià interacciona damunt un altre actor, que s’assembla molt, al poc que queda de catalanisme dins el pessecé.

 Damunt l’esquena del segona no hi ha dibuixos, no. Pel que m’han dit, hi ha tot una tirallonga infinita de lletres precedides per un número. Com una mena d’articulat. I és veu que fa patxoca i tot la passió amb que el primer, en recitar amb el seu accent oblidat per falta d’ús, allò que llegeix, arremet contra l’altre, que sembla que no hi sigui, pobret. I això que deien que no tenia ni un pèl de tonto.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Tribuna per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent