Els dies i les dones

Les raons que han portat a aquest adéu, als qui som a peu pla, ens importen poc. Sintonitzàvem amb la llibertat que s’hi podia entreveure entre ona i ona, com les notes en un pentagrama. Sintonitzàvem amb l’eloqüència propera, la de les coses que es diuen amb totes les paraules més que amb tots els mots, amb totes les lletres, més que amb tots els vocables. Les coses dites, explicades, de matí en matí, per ser enteses, compreses i compartides.

Bassas ha estat, és i serà molt més que aquests matins. El sabem a peu de camp retransmetent amb la mateixa professionalitat que ara, la tonalitat dels brins d’herba del Camp Nou. El sabem, una mica engavanyat, esperant que tot d’estrambòtics personatges baixin d’unes escales fent tres pics i repicó. El sabem, sabent-se riure d’ell mateix, fent de veu en off  al costat d’una Vanessa que ens ensenyà com anava allò del vídeo.  El sabem tintant amb l’humor sorgit de la ja mítica frase del Ricard Maixenchs: “…alguna pregunta més?, aquells matins que des que pujà al carro, ja vam veure que serien diferents.

A Antoni Bassas no cal desitjar-li sort. La sort és pels que no tenen altra cosa que això per tirar endavant. Començada la maduresa, només podem esperar-ne coses bones d’aquest professional. Amb un micro, amb un ploma, davant una càmera… Des d’on sigui, però practicant aquest periodisme irresponsable amb aquells que es responsabilitzaven de tants atacs contra el país, aquell periodisme nítid amb la denúncia de les injustícies i les coses que no es fan bé, aquell periodisme compacte, rodó; com els pans d’abans. No com el d’ara, meliflu, tot de molla i flonjo. Sense crosta.