Tal i com havia anunciat, ahir a la tarda, a l’FNAC de Plaça Catalunya, es va fer la presentació del llibre La Catosfera Literària. Hi vam ser aquests: Judit, Sani, Vicent, Enric, Veí, Toni i jo mateix, a la taula, però a la sala, hi havia molta concurrència blocaire. El Toni al seu Entrellum, n’aixeca acta notarial i a més hi penja fotos. La que il·lustra aquest apunt d’avui, en un moment de la meva intervenció, la hi manllevo d’ell.
Totes les aportacions van ser molt interessant i sempre és un plaer desvirtualitzar aquells amb qui ja existeixen complicitats en forma de comentaris i d’intercanvi de correus electrònics. Constatar que aquesta cordialitat continua i s’aferma així que s’encaixen les mans, no les virtuals, sinó les de veritat, sempre és un plaer afegit. Molt més quan, a més, et permet conèixer persones com en Sani Girona, tot vitalitat i energia i empenta.
Per la meva banda, em vaig limitar a explicar com va començar aquesta aventura dels Dies i les Dones, que aviat farà quatre anys! Vaig obrir aquest bloc, com una llibreta, un quadern, dels molts que els lletraferits sempre anem embrutant amb lletres. Amb tot, de seguida em vaig adonar que tot plegat començava a prendre unes dimensions que s’escapaven d’aquella privacitat del quadern íntim, personal, donat que la publicitat del bloc, malgrat que moltes vegades tu tens la sensació que allò que escrius no surt del teu ordinador, la veritat que en en prémer la pastilla del “publicar”, les conseqüències són imprevisibles i sorprenents.
De la mateixa manera com un actor assaja la seva obra cada dia o l’atleta surt a córrer, per estar a to, per mi, enfrontar-me a aqueta pantalla, constitueix l’entrenament diari per mantenir-me en forma com a escriptor, ni més ni menys, per tant, tot el què ha vingut després en forma de trobades, coneixences i descobertes, ha estat un regal absolut i total que no para de sorprendre’m i agradar-me. Propina, gratificant propina.
La Catosfera creix amb un força inusitada. El Toni, ahir, s’emocionava amb el mapa puntejat amb tots els blocaires dels Països Catalans, comparteixo la commoció, i aquest apel·latiu, no és una manera de parlar, l’afaiçonament d’aquests Països Catalans damunt la pantalla, era real, agradablement visible.
La virtualitat bastida ja fa temps que constitueix una realitat paral·lela a la mateixa realitat, es va dir ahir. Ho comparteixo. Saber establir ponts entre totes dues, és el repte que ens hauríem de proposar entre tots. La xarxa bull d’iniciatives, de propostes, d’adhesions… i és una llàstima que tot quedi, només, als servidors.
