La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

La panxa al segon trimestre

Publicat el 14 d'abril de 2010 per martainsa
Entrar en el tercer trimestre és tot un exercici de resignació. Des de gener fins a principis d’abril estar embarassada era una font d’energia renovables com feia mesos que no tenia. Matinava els caps de setmana per voluntat pròpia, sense coaccions laborals. He viatjat i treballat a gust, amb les úniques limitacions de qui porta un ésser a l’interior.

Al segon trimestre, la panxa és un símbol, més que una molèstia. Comença amb una tímida redonor, que suggereix alguna cosa més que un parell de cerveses. A mesura que avancen les setmanes als coneguts que et trobes pel carrer els costa menys donar-te l’enhorabona amb un cert convenciment.
Juntament amb l’augment d’aquest símbol, poc a poc l’interior dóna senyals de vida: de primer amb certa timidesa. Després cada vegada amb més vehemència, fins que li acabes parlant, donant els bons dies i les bones nits, i demanant-li per favor que, en cas de donar-te una patada, no trie com a objectiu el coll de l’úter, que sol ser dolorós.
El confort, l’energia i la comoditat, però, s’esvaeixen en entrar al tercer trimestre. Però eixe serà un altre post.
Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari

Dansa de la pluja

Publicat el 10 d'abril de 2010 per martainsa
Quan arriba Sant Josep desitjaria amagar-me del bon temps reculant cap a l’hivern i amagant-m’hi sota dos pams de neu. I m’esperaria allà, com una ossa prenyada, fins que la llosa de l’estiu m’assegurara que l’esclat de les flors ha donat el seu fruit. I si no puc fer totes eixes coses, preferiria portar la pluja a aquests dies fantàstics que ens han eixit de pasqua. I que ploguera molt. I fort. I tots els dies, fins al mes de juny.  

No és que estiga cultivant la ciència del mal rotllo, ni em trobe especialment malencònica. No tinc cap atac de romanticisme, tampoc -malgrat la sobredosi de Chopin que inunda aquests dies l’espai sonor de la meua vida en parella-. És l’al·lèrgia al pol·len, que m’inunda els pulmons com milions de puntets d’ela geminades i m’ofega. L’única manera d’evitar atacs de bronquitis, tos i asma és envoltant-me d’una bombolla d’aire pur, i el purificador d’aire ha pres per a mi dimensions de bombona d’oxigen aeronàutic.
Enguany l’escenari de l’al·lèrgia resulta particularment dramàtic, perquè s’ha duplicat la quantitat de pol·len en l’aire respecte a anys anteriors, i perquè precisament enguany no puc prendre pràcticament cap medecina. Evidentment, les poques coses que m’ha donat el metge les aspire metòdicament, però amb la sensació que funcionen com pistoletes d’aigua en la guerra d’Afganistan. Entretant, amb la persiana baixada per què no em vegen els veïns, improvise alguna dansa de la pluja amb tot i panxa. I decidisc, en vista del poc èxit, a vore si un hipotètic post de la pluja fes més efecte. Tinc poca fe, però. Paciència, tanmateix, molta. 
Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari

Tot canvia abans

Publicat el 7 de març de 2010 per martainsa
Diuen que la vida et canvia quan tens un fill. Potser això val per als hòmens. Per a nosaltres, no. La vida ja ha canviat. I no em referisc ja al tret més notori, a la panxa coronada per una cirereta en forma de melic al revés. Tampoc no em referisc al fet de pensar i repensar en com acabarà tot açò, que d’alguna manera ha d’acabar, perquè els embarassos -encara que a voltes no ho parega- no són per a sempre. Ni tan sols pense en la reestructuració brutal que ha sofert casa en les últimes setmanes -i la que m’espera per setmana santa-. És que ara ja no estic mai sola. 

I mai significa ni per anar al bany, ni per a la dutxa, ni per cap de les intimitats diàries humanes imaginables. Sé que porte alguns mesos -cinc- aixina. Però abans era fàcil oblidar-se’n. Com a molt, tenia els marejos. Després, una certa redonor incòmoda. Ara no. Als cinc mesos la companyia es converteix en uns tocs d’atenció forts, concrets, imprevisibles, vehements. Hi ha una personeta que comença a reclamar l’atenció. Conscient d’això, li parle. Perquè parlar-li és l’única manera que té de saber que estic a l’altra banda de la panxa les vint-i-quatre hores del dia. 
Algun dia em voré pel passeig parlant sola de cara a la panxa, com si fóra la loca dels paperets. 

Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari

Llibres ací

Publicat el 20 de febrer de 2010 per martainsa

Molts dels autors de la Safor continuen exercint de saforencs encara que la vida els porte lluny. Pel que es veu, això (quasi) sempre ho acaben reflectint en la seua obra. I em resulta extremadament curiós. En les presentacions dels seus llibres arriba un moment on l’autor/a recorda en veu alta els dies de llum i joventut al poble, a Gandia o entre tarongers. Tothom, entre les cadires, assenteix empàticament. Amb la meua excepció, naturalment.  

I no és que no vulga empatitzar amb els autors; és que els meus records tenen més a vore amb l’olor de rata de metro morta, o amb la llòbrega claror dels florescents del Liceu. I mentre els de la sala recorden col·lectivament els dies de platges sense adulterar, em mire el melic i els seus voltants en expansió pensant que canviaré els meus records urbans per un esdevenidor perenne i més fructífer. I els records ja els empraré quan llija els llibres de la gent d’ací. 
Publicat dins de 2500 caràcters a doble espai | Deixa un comentari

Semiclandestins

Publicat el 18 de febrer de 2010 per martainsa

La postguerra ha quedat enrere. Ens deixen per fi els dies d’amagar-nos pels racons foscos tu i jo, com qui feia alguna cosa il·legal. Entre els fogons clandestins, cuinàvem el que podíem a deshora. Entretancàvem els ulls passejant la vista entre les ratlles de tots aquells papers que s’havien anat acumulant al llarg de les prestatgeries, buscant la llum.Se’n van per fi totes les ombres, i s’obren davant nostre tots els racons de les possibilitats. Per fi tenim la casa assortida de làmpades.  

Publicat dins de Apunts diaris | Deixa un comentari

Primavera a Polònia

Publicat el 21 de gener de 2010 per martainsa

Creia que aquestes coses no eren tan sobtades, i que la naturalesa feia el seu camí subtil. No ha estat així. De les redonors amb aparença de sobredosi de torrons nadalenca he passat a una aparença clara de prenyada en qüestió de dies. Com la primavera a Polònia, que es desperta un dia exultant i comple les avingudes militars de la capital amb flaires de muntanya. 

El melic va perdent territori, i la pell del bombo es tensa dia rere dia, que no guanye per a cremes antiestries. I encara queden unes quantes primaveres poloneses per esclatar dins meu. 

 

No n’estic acostumada, a tindre panxa. Fa anys que vaig abandonar l’aparença de nimfa de riu, però sempre m’he conformat amb les formes que l’edat m’ha donat. Això és distint. Aquestes formes no me les ha fetes l’edat. Me les ha fet Emili. I em costa acostumar-me. Se’m fa ja incòmoda, en algunes ocasions; i quan pense que encara queden cinc mesos per davant m’entren marejos i ganes d’eixir del propi cos. L’embaràs -i el meu és desitjadíssim- no és fàcil. 
Diuen que encara és massa prompte per a notar res, però com a bona hipocondríaca que coneix el seu cos, sospite que els copets discrets que comence a rebre tímidament ara ací, ara allà, quan menys te’ls esperes són de la personeta de dins, que comença ja a reclamar les seues atencions. Probablement és en aquests instants quan deixe de pensar en eixir del propi cos: aleshores concentre tota l’atenció en aquests colpets i em compensen les incomoditats i els mals de ronyons. I m’entusiasma pensar que les primaveres que encara queden dins meu portaran més sensacions i més moviments aliens. 
Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari

What to expect

Publicat el 10 de gener de 2010 per martainsa
El primer dia que vaig donar positiu vaig córrer a la llibreria a buscar un llibre d’embarassada. Si anava a Ambra, la meua llibreria de capçalera, podia alçar sospites trobant-me algú entre passadissos i prestatgeries. Per tant em vaig allargar fins al centre comercial d’Ondara, al Book World, on no m’he trobat mai cap conegut, i les dependentes angleses em cobraren tan agradosament com discreta el meu exemplar del best-seller What to expect when you are expecting. 

No només es tracta d’un llibre de capçalera fantàstic -que té, a més, té les mesures en unitats internacionals, i parla de quilos i de centímetres en comptes de lliures i polzades-. També té tot un arsenal de suport a les embarassades en la pàgina web, amb newletters, Facebook i, el meu preferit: fòrums. 
És un gran suport, això de trobar tot de futures mares que tenen problemes similars als que una té. A banda, també hi ha preocupacions i obsessions culturals estranyíssimes, curioses, que, vistes des d’ulls valencians, són un veritable entreteniment. Hi ha una enquesta, per exemple, sobre si ja hem comprat als fills el vestit d’arribada a casa, el “home coming outfit”. També m’he trobat amb una quantitat enorme de xiques que tenen tres i quatre fills; discussions sobre si posar animalets, lletres o dibuixets a les parets de l’habitació; i, la perla de la corona, una conversa on el tema són els embarassos no previstos i clarament no desitjats. Les clavegueres de l’embaràs. Quin morbo.
Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari

La casca i reis

Publicat el 5 de gener de 2010 per martainsa
Enguany no he demanat res als reis, i això que he estat bona xica. Però últimament tinc la sensació que les coses ja han anat prou bé soletes, que al llarg de l’any se m’ha anat concedint tot el que he anat demanant. És hora de ser raonables: ho tinc tot. No pense temptar la sort; no vullc res. Amb què em quede com estava, prou. Tanmateix, hi ha un regal que tot els anys SSMM Els Reis d’Orient em porten: La casca. 

Quan arriben els volts de Nadal i, sobretot, reis, a les estadístiques del bloc ressorgeix com un bolet aquest post sobre La casca. No sé si és per gent que en busca informació perquè la coneix, o perquè en aquestes dates en sent a parlar. M’alegraria que, siga quina siga la raó, contribuira a l’expansió de la tradició de la casca. Que això del roscó de reis, almenys ací a la Safor, és tota una novetat. Que ací el que s’ha portat tota la vida són les casques. 
En desconec la recepta, però a casa, les matriarques en són totes unes expertes, en aquest dolç. Recorde ajudar a la Tia Teresa en època de reis a posar grans de cafè a les boques de les serps, quan encara tenia el forn -tindria jo 5 o 6 anys-. D’aleshores ençà no hem perdut mai el costum, a casa, de continuar fent casques. I ara que vaig pel camí de convertir-me jo mateixa en una matriarca, començaria a ser hora d’aprendre a fer aquest dolç tan antic. A banda de la forma de serp, sé que la casca porta molta ametla i ou, i em recorda fortament a alguns dolços que he tastat en alguna Haima -per festes de Gandia-. És una dolçor gens ambafosa. Supose que és per això, que a la casca li van tan bé tots els dolços i caramels que l’adornen. Però mentre els caramels es poden menjar tot l’any, per a mi el veritable sabor de Reis és el gust de la casca. 
Publicat dins de Producte de temporada | Deixa un comentari

La panxa (1r trimestre)

Publicat el 3 de gener de 2010 per martainsa

La panxa d’una embarassada és hipnòtica. Es tracta d’una redonor on inevitablement van a parar mans conegudes i no tant conegudes, i confesse jo mateixa haver caigut en la temptació de tocar panxes embarassades -després de demanar el permís pertinent-. Desafortunadament, es tracta d’una redonor costosa, que només abarca una part -la meitat?- de l’embaràs. L’altra meitat s’inicia amb una panxa normal, i continua amb una deformació corporal constant, implacable i en ocasions, gens clara.

Ara mateix, no em caben els pantalons normals; he hagut d’anar a buscar ja roba a la tenda de maternitat. La meua redonor, però, no és gens òbvia. Pareix -i en part ho deu ser- una sobredosi de torrons, pastissets de Nadal i pernil salat, combinada amb una definitiva manca d’exercici. Només quan m’amague darrere la roba de maternitat s’endevina un inici de panxa. Però dubte que els meus alumnes, que encara no saben fins a quin punt em resultarà impossible acompanyar-los al viatge de final de curs, puguen culpar les meues redonors de cara i de cos al meu no tan incipient embaràs. 
Mentrestant, a casa, en pijama, comence a adquirir la mania de tocar-me la panxa -sense demanar-me permís- com si a cada carícia se m’arredonira un poquet més. La part positiva de començar el segon trimestre d’embaràs, panxes a banda, és que les nàusees i les manies alimentàries han remitit radicalment. Torne a sentir-me una persona humana, útil i de profit, i amb més energia que mai. La perspectiva és continuar aixina tres mesets més. L’últim trimestre tornarem a parlar, de panxes i energies.  
Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari

La tele de Monleon

Publicat el 29 de desembre de 2009 per martainsa

Monleon era una icona per a la nostra generació. Els que ens havíem criat berenant paella russa no ens hem pogut estar de sentir la mort d’aquest showman -que ja estava retirat dels escenaris- precisament ahir mateix. Recorde que en aquells temps -els inicis de Canal 9-, vaig sentir més d’una crítica al programa i al presentador. Però aquelles crítiques no sabien què vindria després de Monleon…

Estic segura que no sóc l’única que, entre jocs d’infantesa, es va posar una vedriola a cada mamella i va començar a cantar allò de “a guanyar diners, on estan, on estan, a guanyar diners…”. Més d’una volta vaig sentir els meus progenitors posar-se les mans al cap en vore el programa, comparant-lo -necessàriament- amb el Filiprim, un tant més cast, i començar una filera de crítiques apocalíptiques (en sentit Umberto Eco). Anys més tard és possible que jo mateixa m’unira a les crítiques. I ara, aquells són els bells i bons temps de la nostra tele.
De Canal 9 no ha tornat mai més a eixir una icona tan clara i popular com Monleon -no sé si perquè els valencians ens hem tornat moixos, que no crec, perquè no han sabut trobar les persones adients, o perquè la meitat dels programes de producció pròpia els fan amb Telemadrid, que és una altra televisió amb garantia de qualitat com tothom sap-. Des de fa un temps, des d’aquesta televisió infame que no crec que merescam,  li reconec el talent a Monleon: com a showman, com a creador d’un producte audiovisual propi i únic, i com patrimoni comú de milers de valencians d’una manera com poca gent ha aconseguit ser en aquest país en els últims anys. 
Publicat dins de SMS, TDT, WWW | Deixa un comentari

Una vida nova

Publicat el 25 de desembre de 2009 per martainsa
Qui espere un post nadalenc demanant tot ple de regals per a l’any nou ja pot redirigir-se a la pàgina d’El Corte Inglés, que ací no trobarà el que busca. Tampoc pretenc escriure un post sobre els propòsits de l’any nou; si m’he de fer a la idea d’alguna nova afició -parapent- o propòsit -aprendre anglès?- faig tard. S’han acabat els dies dels reptes amb data de caducitat. Comencem una vida nova, que espere que perdure més enllà de nosaltres mateixos. 

És una vida que se m’arrauleix a l’interior de les entranyes, i aquestes setmanes només puc seguir amb escasses fotografies mensuals en blanc i negre; una vida que m’ha fet desistir de les cerveses, em fa odiar l’olor del cafè, i em fa dormir com mai no he dormit abans -per molt que coste de creure-. Emili i jo esperem una criatura. 
No podria imaginar un millor projecte per a rematar aquest any esplèndid, que marcaré en roig en el meu calendari vital: una boda, una plaça, un/a fill/a. Imagine que ara només em falta plantar un arbre, escriure un llibre. Però amb el teu permís, convalidaré el meu arbre per les quatre plantes que tinc a casa -inclòs el cactus de l’ordinador-, i el meu llibre per aquest bloc amb sabatilles d’estar per casa i batí -i ara amb panxa, també-, i em centraré en fer créixer una nova personeta en algun lloc de per ací dins. 
Publicat dins de Dies de panxa | Deixa un comentari

Enric

Publicat el 21 de desembre de 2009 per martainsa
Crec que ja en vaig parlar, anteriorment, en el bloc; no només li professe admiració professional, sinó estima personal. Darrere la mirada patològicament tímida s’hi amaguen ulls de pintor, converses senzilles de bar, intrincades històries tipogràfiques. I parle en present perquè encara em costa digerir que Enric ens haja deixat. 

Feia temps que no hi parlava; me l’havia trobat molt de tant en tant, en els últims anys. Però seguia el seu treball amb avidesa; últimament, amb l’exposició “Retrats de l’invisible”, però durant la trajectòria -des que vaig ser coneixedora del seu treball fins ara-, també li he anat seguint les passes amb les il·lustracions, els dissenys. La imagineria editorial sencera passava per les mans d’Enric, per la seua mirada penetrant d’un House calculador però afable. 
El món de la cultura valenciana està de dol, aquests dies. Hem perdut una imatge clara del disseny valencià: a una imatge quotidiana, senzilla, amb plantejaments intrincats. La joventut que servava encara em fa més increïble la pèrdua, més dolorosa. Com si haguera deixat el dibuix de la seua obra a mig fer, quan encara li quedava pintura, idees, mans. I en tenim poques, de mans com les teues, Enric.

A mode d’adéu virtual, m’acomiade, com no podia ser d’una altra manera, amb un

Sol bes

Publicat dins de Personatges | Deixa un comentari

Crònica a la Ciutat de València

Publicat el 14 de desembre de 2009 per martainsa
Han triat el dia que s’acabava el món per fer entrega dels Premis Ciutat de València. Ben pensat; si s’ha d’acabar el món, com a mínim que siga amb una estatueta a la mà. El premi el recollia Juli, pel seu poemari Raspall. Encara no l’he llegit, però fa bona pinta. Segons explica Juli, es tracta d’un poemari inspirat en la infantesa i tendra joventut, i precisament València és un dels escenaris on té lloc aquesta part de la seua vida. Hui, data d’entrega del premi, hem anat la família en desbandada cap a València, a donar-li tot el suport a Juli i, de passada -per a què enganyar-vos- a fer-nos un retrat amb Rita.

Al contrari del que m’esperava, l’Alcaldessa anava vestida de negre, amb un escot que li dissimulava les sines. A dreta i esquerra, com dos lladres entre un Jesucrist carnós, penjaven de l’alcaldessa la Regidora de cultura i l’escriptora (i periodista) Isabel San Sebastian com a artista convidada. D’Isabel en sabia poca cosa més que estava encasellada entre els dolents en la meua subdivisió infantil del món en blanc i negre. 
Fora del que m’esperava, la dona no ha dit cap bajanada que em pareguera especialment escandalosa. En un discurs tediós, repetitiu i ensenyorit, crec que ha acabat comentant alguna cosa sobre la manca de cervells a Espanya; tal i com van les coses últimament, no seré jo qui li discutisca aquestes coses. 
Al final de l’acte, passats els parlaments, ens hem beneficiat en massa d’un sopar frugal a base del càtering de l’ajuntament, que per a aquestes coses no s’està de despeses, en un dels magnífics salons de marbre del consistori. Entre canapè i canapè, m’ha semblat vore a ma tia Teresa -ella sí, vestida d’un roig ben viu- agafant-se a Rita Barberà per a fer-s’hi un retrat; i poc després he pogut sentir com ma mare iniciava una conversa amable amb l’Alcaldessa en persona sobre el poc ús que, com a valenciana, fa Rita del valencià. “Poquet a poquet”, li ha dit Rita. “Ja t’he sentit dir alguna cosa. Ja estic contenta”, li ha respost ma mare. I ha girat cua satisfeta.
Publicat dins de Maruja 2.0 | Deixa un comentari

Literatura escatològica

Publicat el 8 de desembre de 2009 per martainsa
De la facultat de filologia de Barcelona en recorde tres xicotets plaers: el claustre, la biblioteca i els banys. I tots tres -com en tota bona universitat- induien a la lectura. Oh, aquelles converses de la porta del bany, un precedent literari del messenger, com distreien. A voltes hi entrava només per vore si alguna conversa havia evolucionat. O m’esperava que quedara lliure algun bany que feia temps que no visitava per a tindre noves lectures. 

Els temps de la universitat han passat -afortunadament-, però no els dels banys exposats als bolígrafs erudits. I és que tenim conversa, les dones. Estic segura que els labavos dels hòmens no estaven tan farcits de polèmiques com les dones, que dialogaven d’amors, odis, política, dolors menstruals i qualsevol altre tema que puguera eixir d’una estilogràfica. 
Ara, a l’escola, els banys de les mestres estan impul·luts. S’ha acabat la literatura automàtica -aquella sorgida de les necessitats imperioses del cos-. Afortunadament tots els dimecres tinc un curset de mestra d’anglès a un institut. I quan hi vaig, ara que últimament estic més abonada als banys que mai, torne a disfrutar de la literatura de les portes dels banys: un tant menys elaborada que la universitària, menys sorgida de les necessitats fisiològiques que potser de l’avorriment. Però em reconforta observar que les generacions que venen continuen conservant segons quins gèneres literaris. 
Publicat dins de 2500 caràcters a doble espai | Deixa un comentari

Finestres

Publicat el 5 de desembre de 2009 per martainsa

D’hivern quan arribava la nit, m’agradava mirar les finestres de les cases al barri. En tenia un fum a l’abast del balcó de l’habitació: un barri de nínxols immigrants tot per a mi, on cada família continuaria sent, pels segles dels segles, tan anònima i desubicada com jo mateixa. Però a la nit, a l’hivern, cadascuna d’aquelles postals era una postal de calma, familiar, d’una casa sense problemes. Perquè els problemes no es veuen mai des de la finestra.

Ara que m’he fet gran continua agradant-me mirar les finestres de les cases i furtar -discretament- trossets d’intimitat dels veïns. En aquesta finca, on hi ha famílies joves, de traficants, d’ex-presidiaris, delinqüents i gent de bé, mesclats i desproporcionadament repartits per cada escala, també sembla que l’hivern repatreix trossos de pau entre les cases.

Quan era adolescent aquestes postals m’alleujaven els propis problemes. Ara que sóc adulta i que ja no en tinc, de problemes, continuen tranquilitzant-me, les finestres. Donen un aire de beatitud a un poble on a hom, després de pensar-hi conscientment, li agafen ganes de criar-hi els fills. I passar també a formar part d’aquestes postals nocturnes d’hivern, on, vistes des de fora, els problemes no existeixen i irradien calma i beatitud.
Publicat dins de Apunts diaris | Deixa un comentari