La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Finestres

D’hivern quan arribava la nit, m’agradava mirar les finestres de les cases al barri. En tenia un fum a l’abast del balcó de l’habitació: un barri de nínxols immigrants tot per a mi, on cada família continuaria sent, pels segles dels segles, tan anònima i desubicada com jo mateixa. Però a la nit, a l’hivern, cadascuna d’aquelles postals era una postal de calma, familiar, d’una casa sense problemes. Perquè els problemes no es veuen mai des de la finestra.

Ara que m’he fet gran continua agradant-me mirar les finestres de les cases i furtar -discretament- trossets d’intimitat dels veïns. En aquesta finca, on hi ha famílies joves, de traficants, d’ex-presidiaris, delinqüents i gent de bé, mesclats i desproporcionadament repartits per cada escala, també sembla que l’hivern repatreix trossos de pau entre les cases.

Quan era adolescent aquestes postals m’alleujaven els propis problemes. Ara que sóc adulta i que ja no en tinc, de problemes, continuen tranquilitzant-me, les finestres. Donen un aire de beatitud a un poble on a hom, després de pensar-hi conscientment, li agafen ganes de criar-hi els fills. I passar també a formar part d’aquestes postals nocturnes d’hivern, on, vistes des de fora, els problemes no existeixen i irradien calma i beatitud.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.