La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Déjà vu

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

D’algunes ciutats europees que he visitat en
coneixia necessàriament referències: la Torre
Eiffel, els Champs Eliseés, Versailles i el Pompidou a Paris;
el Big Ben, Buckinham Palace, el British o la Tate a Londres; l’Hérmitage a Petersburg, La Tetriakov i el Volshoi a
Moscú.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Però Nova York, una capital annexa a Europa en un
altre continent, a més de referents culturals també arribem amb referents
cinematogràfics. Quan encara o ha aterrat l’avió ja podem descobrir des de
l’aire una sèrie d’edificis que ens hem cansat de vore a través de la gran
pantalla. Però no només són els grans edificis –o la seua absència, en dos casos-
el que ens crida l’atenció. No són només les extraordinàries col·leccions del
Moma, la exorbitant col·lecció del Museu d’història natural –que conté el
meteorit més gran exposat al públic del món-, el museu Guggenheim. Són els
altres llocs, els llocs anònims. Són els carrers retratats per Woody, les
avingudes catastròfiques de les pel·lícules absurdes dels diumenges per la
vesprada; els carrers de Spiderman, el metro de Ghost, els cotxes de Taxi
Driver.

Potser és per això que és tan fàcil acostumar-s’hi,
a NY. Passat el primer ensurt, el de “ostres, estic xafant una vorra d’un
carrer de Nova York”, adaptar-se a la fesonomia urbana és tan inevitable com
natural; i la simpatia que brolla dels habitants de la ciutat fan que el
tràngol no siga arribar, sino anar-se’n.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Números

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Pel que es veu, una de les coses –quotidianes- de
les quals en presumeixen els manhattians és el caos. “Aquesta és una ciutat de
bojos! Cadascú va al seu ritme, hi ha gent de tot i per a tot, i tot plegat és
un caos”. Podria estar d’acord en les primeres afirmacions. Però no en
l’última.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Orientar-se per ací és senzillíssim. Tret del “casc antic” –també conegut
com la part financera, on els carrers tenen nom-, l’eixample de la poma es va
fer amb números. Ja me’ls imagine. “I ara que hem gastat tots els noms, què
fem, ens esperem a tindre més història, per a posar-li noms als carrers’” “No
home, no. Posem-hi números, i avall que fa baixada”. Aixina, no es precís
conèixer les parts de la corona Catalano-aragonesa, ni l’ordre d’importància
dels grans personatges masculins. Els números són internacionals i
pronunciables. I després de l’u ve el dos. I punt.

Aquest, afegit al fet que Manhattan està rodejada per quatre cossos d’aigua
–i una servidora, que és mediterrània per necessitat, sempre se serveix de les
grans masses d’aigua per a orientar-se-, fan que abans d’arribar ja es puga
saber com arribar als llocs.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Ben arribats

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

Tant me fa el que diguen els antisistema. Els
Estats Units continuen al capdamunt del meu rànquing de països acollidors del
món. Encara no porte ni 24 hores a la ciutat i ja tinc la sensació de formar
part de la ciutat. Aquesta és la primera parada per una ruta que ens portarà
també a Boston, Philadelphia i Washington. En tot cas, tinc la sensació d’estar
en la més europea de les ciutats americanes: un apèndix d’Europa un tant
extremat, hiperbòlic, monstruós.

<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;}
@page Section1
{size:612.0pt 792.0pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:36.0pt;
mso-footer-margin:36.0pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

La mesura de Nova York, com en totes les coses,
comença pel café. El que per a  nosaltres
és una beguda poc més llarga que un “xupito”, ací medeix tres pams. Em costa
agafar deu sobrets de sucre –furtivament, els sis últims- per endolcir-lo com
cal. Si la proporció del café és aquesta, ni m’imagine les proporcions d’altres
coses.

Si bé és cert que una de les primeres coses que
crida l’atenció ésl’amabilitat, una volta passada l’aduana el turista pot patir
una sobredosi de sentits. I el que més crida l’atenció és la vista. NY No
presumeix d’edificis alts per caprici. La competició d’altura continua vigent
hui en dia, malgrat els perills que això comporta. I quan hom es resigna a
deixar de buscar el final dels gratacels i abaixa la vista el cor del
capitalisme transforma la ciutat en un missatge massiu: benvinguts. Passeu i
gasteu. Ho tenen ben muntat, ací.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

300

A banda d’incrementar les hores de son -fins a quantitats inusitades-, ser funcionària m’ha fet re-descobrir la geografia valenciana. Perquè això de ser funcionari, que té la cosa bona que el sou és per a tota la vida -tot i que treballar no és optatiu, com alguns es pensen-, té la cosa roïn que et poden enviar on brama la tonyina -és a dir, de Santa Pola cap avall, però d’això de la tonyina en sap més la Comtessa d’Angeville.

Ajude a fer llistes a Emili, que va a les adjudicacions presencials, mentre jo m’he de fer a la idea de triar 300 escoles per a la meua adjudicació virtual. 300. I amb abnegació espartana -el nombre s’ho mereix- rebusque entre els rimalls de la memòria les carreteres de les comarques centrals, per a basar amb raons de seguretat vial les escoles on vull anar més enllà de la Safor. 
No sé si aquest sistema d’adjudicació de places és apte per a ludòpates. Aquest Bingo burocràtic ens mantindrà a l’espera fins a mitjans d’agost com a molt prompte, i fins a principis de setembre com a molt tard. L’elecció és a l’estil de les pinyates: anem a cegues, ja que no sabem si el poble triat té alguna demanda de mestre d’anglés o ja està tot copat. Algunes veus diuen que amb aquest sistema hi ha més perill de fer maganxes; però, entre nosaltres, qui té un as amagat a la màniga l’hi té sempre, en persona i en virtual. 

Start spreading the news

Alguna volta he parlat de la descompressió: que és com la dels bussejadors, però amb la feina. Després de la competició “dos mesos obstacles” -que no és olímpica, però podrien fer-la, ara que he entrenat-, una pensava tot d’idees per a descomprimir-se: no fer res, anar a la platja, endreçar la meua vida, anar de rebaixes, començar un llibre sense remordiments, acabar de vore BattleStar Galactica i començar la tercera temporada de Queer as Folk. Crec que les he acabat fent totes, de manera tan caòtica com descompressora. 

Però totes les coses s’acaben, i no voldria continuar molt més en aquest estat d’astènia estiuenca, malgrat que l’estiu és una estació que s’ho mereix. Que no fa ganes de res, i menys quan bufa el ponent -que ja ho diuen, que de ponent ni aigua ni gent-. En tot cas, ara que ja som tres funcionaris més a la família -tres! Emili, Juli i jo! Enguany és l’any del triplet!-, és hora de donar la cara en afers posposats, com la lluna de mel, que ja veia que ens caducava. 

El destí escollit és un recorregut per l’est dels Estats Units. La parada estrella del viatge, pel que veig, és New York, i ara ja porte dos dies per casa cantant Frank Sinatra i donant patades a l’estil de la Liza Minnelli (salvant les diferències). L’única cosa que em mosqueja és que a La City no s’hi dorma, que amb les coses del dormir no s’hi juga. Ja buscaré compensació. Mentre escric Emili repassa -amb passió matemàtica- llibres d’art pel dia que passarem al Moma, i a mi, que a l’esiu m’agafa pel jazz, m’està costant triar un lloc on anar a passar una vetllada jazzística. S’accepten suggerències.
 

D’acampada

Matinar abans de les sis és un sinònim de tortura en la majoria dels casos; tanmateix la setmana passada em recordà a les excursions de quan era scout i prometia que faria “lo millor” -el lema de Baden Powell-. I l’experiència que m’esperava va ser, realment, el més a prop que he estat dels scouts des d’aquells anys d’adolescència responsable; una experiència un tant més rància, i definitivament més castissa. Destinació: Xest. Objectiu: fer “lo millor”. 

A 40 minuts de la Safor cap al nord, tombant alguns quilòmetres en direcció a l’interior -al Wild West- hi ha un cuc espacial que porta al viatger al Valle de los Caídos sense pràcticament eixir de València. L’indicador de la carretera indicava Xest “complejo educativo”. Vist des de lluny, sí que acomplexa un poc pensar que es pot impartir pedagogia en aquell conglomerat tardofranquista. La impressió, a mesura que hom s’hi apropa, és que el campus de Xest podria albergar l’entrenament d’algun grup paramilitar resguardat dels aires neodemocràtics que amb prou feines sembla que hagen arribat. L’Ibiza se m’estremeix quan travessa la barrera de la Levantina de Seguridad que resguarda aquest “complexe” històric: un exèrcit de banderes ens obri pas lentament cap a l’edifici on m’examinaré de les oposicions. Esbufegue d’alleugiment: almenys no tenen àligues. 
Dubte entre si “L’encuentro nacional de exalumnos” s’ha organitzat el mateix dia de les oposicions per a fer ambient o per a fer una ostentació de poder de convocatòria. Enyorant la panyoleta, aconseguisc aparcar enfront de l’edifici una hora abans de començar l’examen. Sospire profundament enmig de la boira nicotínica. Com a bona scout arrufe el nas. I com a bona scout m’encamine cap a l’examen per a fer “lo millor”. L’entorn m’estimula a buscar una plaça per a corcar cucs espaciotemporals com aquest.

Atzar

Els símptomes són clars: nàusees matinals, hiperventilació, dolor al sotaventre, cansament i, en el cas de les dones, transtorns hormonals. Aquests són els símptomes d’un opositor normal a una setma a de la prova final. M’havien advertit que era dur, però passar-ho és més dur del que hom imagina. Hom se sent atrapat per la coordenada temps: no es pot avançar -que passe ja, l’examen-, ni es pot tirar enrere -he de preparar més coses. Preparar més coses. Més coses. Més-.

Sé que el camí de l’autocompassió és tan improductiu com inevitable; però arribe a les portes de les oposicions amb la sensació que l’atzar m’ha posat entrebancs en els últims mesos. De març a juny m’ha sembrat el camí d’esdeveniments que absorbeixen temps i dedicació, d’aquells que només passen una vegada a la vida, o una vegada a l’any. I han decidit vindre tots de la maneta. 
A poc més de vint-i-quatre hores de la primera gran prova per aconseguir un demà més tranquil només espere que el mateix atzar que m’ha furtat els dies i les hores tinga ara la compassió, l’encert -o la justícia- de fer-me costat.  

L’hort de Pataetes

No hi vaig entrar mai. Mentre alguns horts de La Plana havien estat sempre de subsistència, i pertanyien a gent coneguda, amb cara i ulls, -i aprofitàvem la confiança per acaçar-nos a taronges-, l’hort de Pataetes estava tancat al xicotet públic com nosaltres. Era un hort adult, de tarongers seriosos i collites generoses. Es cuidava durant tot l’any, i m’agradava especialment en estiu quan, amb la calor de la nit, amb la finestra oberta, sentia el rumor de l’aigua escampant-se per les venes d’aquell bé de Déu de fanecades.

Patadetes es podia dedicar només a això, fa uns anys. El pujol ubicat enfront de ma casa -La Plana és de tot menys plana-, cobria una part molt visible de la zona, i la verdor perenne era emblemàtica per a la gent no només de la Plana -érem quatre gats, la meitat família-, sinó de la gent de la Font que pujava al poliesportiu a nadar. Però el negoci no dóna per a més.

Visc rodejada de discursos importants, apocalíptics, integrats, discursos de nacions emergents, de nacions impotents, de països valencians, d’espanyes opressores i polítics adulterats. I mentre posem la vista al cadafal, el nostre món se’ns ensorra al voltant. Ens despisten, ens fan mirar cap a un altre costat mentre fulminen a colp de serra la gerontocràcia vegetal. No només és qüestió de paisatge; és una qüestió d’arrels. I les estan tallant. Ens les estan tallant.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Companyia vegetal

Tinc aquest post a la recambra des que tot va començar, però l’amor vegetal de Lucrècia i l’inici de la campanya de la Piga m’han incitat a, per fi, deixar-lo escrit. 
És evident que no puc tindre animals de companyia a casa; des d’aquesta resignada butaca albire pràcticament tota la casa. No cal dir més. Però he trobat la millor manera de tindre una de les companyies més divertides -i relativament menys espaioses- a què puc aspirar: els girasols. 

Fa uns mesos vaig comprar unes llavoretes de girasols. Els vaig estar cuidant i observant amorosament dins de casa, protegint-los de les inclemències de març fins que va ser l’hora d’eixir al món exterior: el balcó. Al llarg de les setmanes cada dia han anat donant una alegria. Que si mira que aquesta fulleta és nova, que si pareix que li ix d’ací un brot. Però va arribar un moment en què, com programats per un cronòmetre biològic, començaren a reaccionar a la llum del sol com sargantanes. Un dia, quan vaig eixir a regar-los a les set, me’ls vaig trobar girats de cul al dormitori, tots alhora, muntant guàrdia cara al mar. Per la vesprada,  en tornar cap a casa em saludaven agraïts, mostrant-me totes les fulles. Va ser d’un dia a un altre, ho jure, i el seu joc capriciós m’ha portat de cap tot aquest temps. El naixement de les flors -grogues i grans com ulls sorpresos- m’ha decorat la primavera. 
 
I trobe que per a tota aquella gent que realment no puga tindre animals de companyia, que no els agafe i després els abandone. Si hom vol diversió i alegria en tornar a casa, els girasols són una alternativa inofensiva i gratificant, que només demana a canvi un rajolinet d’aigua. 

La vida en un llit

De qualsevol recent casada que titulara aixina un post se’n podria esperar una luxúria, alegria, voluptuositat i satisfaccions dignes de Lucrècia de Borja. M’agradaria. Però no és el cas. La vida en un llit és un post convalescent, amb punts i sutures, resignació i paciència, que únicament recorda a la sagrada unió matrimonial per allò de “en la salut i en la malaltia”.

Val a dir que tinc els gens mig revoltats per aquest estat d’insusual inactivitat. De ser un nervi cafeter he passat a esllanguir-me parsimoniosament al sofà, amb una mà a la panxa i l’altra al comandament a distància o, amb el temps, al teclat del portàtil. 
Confirmada teoria que no sóc una bona convalescent -no costava d’imaginar-, em limite a professar agraïment entre el meu entorn a tort i dret. Primer de tot a Emili, la meua fortificació de malvestats vitals, que ha estat -literalment- la paret sòlida on em m’he pogut recolzar aquests dies. I després, agraïment a l’extens entorn Mediterrani i a les mares, que em tornen a mimar en aquest temps de pròrroga de fer de filla absoluta.

Anatomia de Marta

Circumstàncies alienes a la meua voluntat em porten a l’IVI, una de les clíniques punteres valencianes. Els dies abans els he passat bevent-me sèries de metges, i en arribar a la clínica tinc la sensació que em trobaré a tot de doctores nimfòmanes intentant fer-se a doctors coixos i insolents. Res més lluny. El que em trobe a l’IVI és la porta del segle XXII. I m’alegra informar-vos que al segle XXII la gent és molt amable. 

L’edifici en si reflecteix serenitat, i això és una cosa molt positiva quan saps que no n’eixiras sense que et fiquen algun bisturí per dins. El que més m’agrada és aquesta combinació de modernitat i ancestralitat: les formes rectes i serenes de l’arquitectura moderna se suavitzen amb tocs de venus de pedra i de fusta estratègicament colocades. No hi ha dubte de l’especialització del centre. És un culte a la dona. I, de passada, a la fertilitat. M’agrada que el meu país tinga llocs com este. M’omple d’orgull i satisfacció…
I just quan l’anestèsia comença a filtrar per les venes, em ve al cap la llegenda urbana sobre la relació entre la casa reial espanyola i l’IVI, i l’origen valencià de les infantes. Em gire de cara a l’anestesista amb la sensació d’haver-me begut tres litres de cassalla. Agafe aire per a fer-li la pregunta i….

La guerra dels vèrtexs

No sé si és freqüent que, en arribar als trenta –als trenta de veritat,
els que destrueixen la barricada dels 29 rere la qual m’ha agradat amagar-me
durant un any- es cree una guerra de vèrtexs en la piràmide de Maslow. Les
prioritats s’han dedicat en els últims mesos a disputar-se el primer lloc com
candidats famolencs a l’olor de la derrota de Brown. 

Certament, si l’any passat arribava als 29 com si en tinguera 18, enguany arribe als trenta i me’ls sent com si en fóren 35. A l’horitzó de la meua recén encetada trentena -unes hores-, se’m desplega un calendari atrafegat; tant, que les oposicions no deixen de quedar sempre en un segon terme. I no acabe de saber si això és bo o roïn. 
Mentre espere a recuperar el meu xicotet balanç universal -encara que siga assimètric, em disculpareu l’hermetisme-, em dedique a encadenar capítols de sèries. Fet i fet, després de dinar mataré deu minutets anant a votar, encara que siga sense gana. Al capdavall, el vot compta igual sense tindre en compte el nivell d’entusiasme. 

No sóc futbolera

Hi ha diversos tipus de futbolers: els qui fins i tot miren els partits de la Champions quan el seu equip no juga, els qui miren i pateixen tots els partits del seu equip i finalment els qui pateixen el seu equip només quan s’acomboien. Confesse que no sóc cap heroïna: pertany a l’últim grup. 

De fet, sóc del Barça no perquè tinga la sang blaugrana, ni per cap pedrea de la loteria genètica. Ho sóc perquè em vaig criar al districte de Sarrià-Sant Gervasi, i, sobretot, per les retransmissions radiofòniques del Puyal. Altres hagueren estat les circumstàncies, m’estaria menjant els punys blancs a mos redó. 
Però això d’enguany no té nom. Veure el barça i ser barcelonista aquesta temporada ha estat el que més a prop de l’orgasme múltiple s’ha pogut trobar el gènere masculí: un Barça que juga bé, que goleja, ple de canterers i amb un entrenador també de la cantera. Amb aquest pòker d’asos i aquests trossos d’hòmens, és impossible no acabar l’any sent futbolera del tipus 2 -a risc d’acabat diabètica per una sobredosi de dolce vita-. 

Piràmide de Maslow

Si l’examen en comptes de ser de qualsevol dels 25 temes oficials fóra de tècniques d’estudi, trauria la plaça sens dubte. M’he quedat afònica en sis mesos explicant-los als meus de la ESO com havien d’estudiar. Però, com diuen els castellans, en casa d’herrero cuchillo de palo.

Estic oficialment agobiada. I com més pense en tot el que em queda per estudiar, més ganes m’entren de fer altres coses. Recorde de l’època d’estudiant -una època que encara no s’ha acabat, ara que ho pense- que en exàmens era quan més neta tenia la casa, i quan més originals eren els meus sopars. Ara mateix acabe d’acabar-me una sopa d’alvocat que feia feredat. 
En general, la gent que oposita s’ha començat a agobiar abans. Jo és que vaig retardada en aquestes coses, que sempre he estat de reaccions lentes. Quan a tothom se li posaven els pèls de punta per la programació de les oposicions, una servidora voleiava pels caps preocupats pensant en el dia de la boda. Afiançada la vida sentimental, ara em falta afiançar la professional. D’això se’n diu la Piràmide de Maslow. Mentrestant, com em va passar en el mes d’abril, apareixen els nervis i els insomnis. Però com sóc positiva de mena, em consola pensar que per ahi ja hi he passat. I va eixir tot bé. Ara tampoc no té perquè fallar res. 

Calor i neurones

Afortunadament per a la meua autoestima, fa temps que vaig deixar de tindre contacte amb la Tatiana. Aquella russa de metre huitanta i dos pams de bellesa -un als tacons i un altre a la minifaldilla- i una servidora, de fet, mai no ens vam arribar a entendre. I no per qüestions lingüístiques, sinó per allò de la filosofia de la vida. Tanmateix, tenia curioses teories antropològiques. 

Una d’elles deia que els països, com més a prop de l’equador estaven situats, menys probabilitat tenien de tindre grans escriptors o intel·lectuals; perquè com feia més calor, es pensava pitjor. No sé si els russos que viuen -paret amb paret- al meu costat hi estarien d’acord -estic per ficar un dia el cap al seu balcó i preguntar-los-ho-; el que es a mi, se’m van posar els pèls com estalagmites. Però hui mentre conduia cap a casa i feia llista interna de les coses -intel·lectuals- que tenia pendents per fer aquesta tarda, notava que les neurones se’m ficaven al ralentí de tanta calor.  
Des que he tornat a les aules -després del permís de matrimoni- note els estudiants rebolicats com en un niu d’abelles. La meua vida laboral s’assembla ara més a una peli de la Michelle Pfeiffer que a “El professor” de Frank McCourt. Calcule que part d’aquesta revolució la fan en part les temperatures, que aixafen les voluntats adolescents i a mi m’aplanen com a una premenopàusica esbufegant. Vorem quan arribe el mes de juny.