La vida versió Champions League

Entrar en el tercer trimestre és tot un exercici de resignació. Des de gener fins a principis d’abril estar embarassada era una font d’energia renovables com feia mesos que no tenia. Matinava els caps de setmana per voluntat pròpia, sense coaccions laborals. He viatjat i treballat a gust, amb les úniques limitacions de qui porta un ésser a l’interior.

Al segon trimestre, la panxa és un símbol, més que una molèstia. Comença amb una tímida redonor, que suggereix alguna cosa més que un parell de cerveses. A mesura que avancen les setmanes als coneguts que et trobes pel carrer els costa menys donar-te l’enhorabona amb un cert convenciment.
Juntament amb l’augment d’aquest símbol, poc a poc l’interior dóna senyals de vida: de primer amb certa timidesa. Després cada vegada amb més vehemència, fins que li acabes parlant, donant els bons dies i les bones nits, i demanant-li per favor que, en cas de donar-te una patada, no trie com a objectiu el coll de l’úter, que sol ser dolorós.
El confort, l’energia i la comoditat, però, s’esvaeixen en entrar al tercer trimestre. Però eixe serà un altre post.