La vida versió Champions League

Enguany no he demanat res als reis, i això que he estat bona xica. Però últimament tinc la sensació que les coses ja han anat prou bé soletes, que al llarg de l’any se m’ha anat concedint tot el que he anat demanant. És hora de ser raonables: ho tinc tot. No pense temptar la sort; no vullc res. Amb què em quede com estava, prou. Tanmateix, hi ha un regal que tot els anys SSMM Els Reis d’Orient em porten: La casca. 

Quan arriben els volts de Nadal i, sobretot, reis, a les estadístiques del bloc ressorgeix com un bolet aquest post sobre La casca. No sé si és per gent que en busca informació perquè la coneix, o perquè en aquestes dates en sent a parlar. M’alegraria que, siga quina siga la raó, contribuira a l’expansió de la tradició de la casca. Que això del roscó de reis, almenys ací a la Safor, és tota una novetat. Que ací el que s’ha portat tota la vida són les casques. 

En desconec la recepta, però a casa, les matriarques en són totes unes expertes, en aquest dolç. Recorde ajudar a la Tia Teresa en època de reis a posar grans de cafè a les boques de les serps, quan encara tenia el forn -tindria jo 5 o 6 anys-. D’aleshores ençà no hem perdut mai el costum, a casa, de continuar fent casques. I ara que vaig pel camí de convertir-me jo mateixa en una matriarca, començaria a ser hora d’aprendre a fer aquest dolç tan antic. A banda de la forma de serp, sé que la casca porta molta ametla i ou, i em recorda fortament a alguns dolços que he tastat en alguna Haima -per festes de Gandia-. És una dolçor gens ambafosa. Supose que és per això, que a la casca li van tan bé tots els dolços i caramels que l’adornen. Però mentre els caramels es poden menjar tot l’any, per a mi el veritable sabor de Reis és el gust de la casca.