La vida versió Champions League

L’alemany sempre se m’ha resistit. Podria fer-me l’ànim de parlar txec, búlgar o eslau antic. Però amb l’alemany no hi ha hagut mai manera. De xicoteta vaig anar a una escoleta alemanya, on a la mestra li dèiem “tante” (tia, en alemany). Deu ser alguna mena de trauma infantil. No recode perquè. El que sí recorde -millor que l’escoleta- va ser el meu primer viatge a Alemanya, a Berlín.

Corria el 3 d’agost de 1990, el dia que Irak va invadir Kuwait, i enfilariem dos mil quilòmetres en les següents catorze hores. Al cotxe: calor i maletes. I una pica amb un martell. 
Després d’alguns dies trotant per la Selva Negra, finalment arribàrem a la nostra destinació: la capital. En recorde pocs detalls, però hi ha escenes que les tinc tatuades al lòbul frontal. La imatge que sempre conserve és la mon tio Salvador, pujat a una cadira, pic i martell al costat d’un alemany autòcton, amb qui no s’entenia ni un borrall, però amb qui compartia la gana de tirar el mur al terra. Recorde molts carrers que semblaven estar en obres. Entre paret i paret, metres de carrer sense adoquinar, que em cridà també l’atenció. Físicament, Berlín continuava partida. 

Amb el temps i les classes d’història de la Maite Bosch i la Fina Vilardaga he anat entenent que la caiguda d’aquell mur representava molt més del que veia amb ulls de preadolescent. I ara que sóc gran aprofite per a decorar moments històrics com hui amb aquelles impressions incipients, de qui ha vist passar alguna cosa gran sense saber ben bé perquè. Amb aquestes imatges i amb trossets del mur de Berlín que encara conservem a casa.

Mai no m’ha agradat Halloween. Amb una festa tan nostrada com Tots Sants –i la Castanyada, a Catalunya-, em costa fer-me a la idea d’haver de celebrar aquesta pantomima del terror perquè va inclosa en el meu salari. Però ser professora d’anglès té les seues pegues –poques, però en té. I aquesta és una d’elles. Estic condemnada a repartir caramels, somriures  i caretes de personatges funestos durant els pròxims 35 finals d’octubre de la meua vida. 

La globalització hi té molt a vore, en aquesta expansió –plaga, en diria jo- de la castanyada americana. Però també qüestions climàtiques; aquests dies en què les partides de pilota valenciana a l’hora del pati es traslladen al porxo perquè al trinquet hi fa una calor nuclear, no em puc imaginar a cap valent embafant-se acastanyes i boniatos torrats.

Halloween ha arribat amb força a Orba, degut possiblement a l’empelt anglés que corre encada carrer del poble. A una setmana per a la festa s’havien multiplicat com a bolets les publicitats anunciant festes de Halloween (pronunciat Kalouín pels autòctons, que la fonètica anglesa és molt sofrida). A classe, com no podia ser menys, també l’hem celebrat –d’una manera més íntima i menys espectacular: mirant una pel·lícula de terror-. Almenys m’he relaxat uns minuts observant com els pilotaris més valents de la classe s’estremien en les cadires tot cridant a la vista d’una bruixa malvada de sèrie B. No els agafa tanta por quan els dic que tenen examen. Alguna cosa hauré de fer. Potser disfressar-me de bruixa?

I és ací on arriben els xiquets anglesets, uns xiquets sense cap altre contacte escolar que l’anglès de Gran Bretanya, en un entorn casolà que intuïsc idèntic al de la terra originària -galetes de mantega incloses-. Tot és en anglès: els pubs, els amics dels pares, i els fills dels amics dels seus pares. I la tele. 

És poc convenient que, actualitzant el bloc amb la poca freqüència amb què ho faig, l’òmpliga en les meues estones lliures de nimietats com la que va a continuació: però la d’ahir és d’aquelles anècdotes que semblen més extretes del diari de la Bridget Jones que de la vida real. El que em dispose a narrar jure que és cert i real com que a bandera olímpica està formada per cinc cercles. 

Crec que tots els anys per aquesta època escric algun post sobre la pluja; però no ho puc evitar. El setembre a la Safor sol recordar al diluvi universal. L’any passat, treballant en els paisatges llunars de la Vila, apenes en vaig tastar quatre gotes. Però enguany, ancorada a les portes de Laguar, me n’he adonat que treballe al cor de les tempestes.

En la poca experiència com a docent, podria dir que m’he trobat en quatre circumstàncies molt distintes, una a cada punt cardinal: de la classe mitja-alta anglesa vaig passar al Bronx, i més tard, de la Vila perifèrica he passat al cor de la Marina. I les condicions de treball d’un lloc a un altre canvien completament la vida d’una mestra. Ací va la comparació de les dos últimes radiografies laborals.

Si algú té curiositat per saber com és Orba, La comtessa d’Angeville i Toni de l’hostal hi han anat. 

* No cal ni dir que tots els noms dels alumnes que apareixen en aquest bloc estan readaptats.

Treballar en educació no és com treballar en textos, en magdalenes o en estadística. El caràcter i la personalitat són elements fonamentals en el dia a dia, i, si hom prové d’un lloc social notablement allunyat del seu lloc de destí, la tasca -en teoria- hauria de ser més complicada. Afortunadament, de tots els llocs on hauria pogut estar donant classe al llarg del meu país de patchwork, m’ha tocat un minifundi cultural on són iguals que nosaltres: Orba.

Orba és un llogaret de mil-i-escaig habitants enmig de les muntanyes -unes muntanyes ja cucades per les urbanitzacions, com passa a ca meua-. El fet que estiga enmig la muntanya ja em l’apropa a casa. Com la Font, la carretera d’entrada serpenteja com un sacre, i, com també passa al meu poble, per anar a Obra s’ha d’anar a propòsit. I és un d’aquells pobles on a la gent no se li acostuma a perdre res. 

Quan hom veu l’amabilitat que brolla del 95% de la població americana amb què s’ha topat li costa de creure que els Estats Units siga un país abonat a les guerres. La sorpresa, més enllà de l’amabilitat quotidiana, es fa extensiva quan veu l’orgull de la intensivíssima vida democràtica d’aquestes terres.

Per fi arribem a una ciutat més típicament americana: edificis horitzontals, moquetes, bèisbol, centres comercials a mansalva, i Freedom Trail. El manual de Boston for dummies -Boston per a tanoques- ja ens ho advertí: les complicacions de la ciutat no són els mapes, els edificis, la circulació o el café. Són el dialecte i els semàfors.