La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Dansa de la pluja

Quan arriba Sant Josep desitjaria amagar-me del bon temps reculant cap a l’hivern i amagant-m’hi sota dos pams de neu. I m’esperaria allà, com una ossa prenyada, fins que la llosa de l’estiu m’assegurara que l’esclat de les flors ha donat el seu fruit. I si no puc fer totes eixes coses, preferiria portar la pluja a aquests dies fantàstics que ens han eixit de pasqua. I que ploguera molt. I fort. I tots els dies, fins al mes de juny.  

No és que estiga cultivant la ciència del mal rotllo, ni em trobe especialment malencònica. No tinc cap atac de romanticisme, tampoc -malgrat la sobredosi de Chopin que inunda aquests dies l’espai sonor de la meua vida en parella-. És l’al·lèrgia al pol·len, que m’inunda els pulmons com milions de puntets d’ela geminades i m’ofega. L’única manera d’evitar atacs de bronquitis, tos i asma és envoltant-me d’una bombolla d’aire pur, i el purificador d’aire ha pres per a mi dimensions de bombona d’oxigen aeronàutic.
Enguany l’escenari de l’al·lèrgia resulta particularment dramàtic, perquè s’ha duplicat la quantitat de pol·len en l’aire respecte a anys anteriors, i perquè precisament enguany no puc prendre pràcticament cap medecina. Evidentment, les poques coses que m’ha donat el metge les aspire metòdicament, però amb la sensació que funcionen com pistoletes d’aigua en la guerra d’Afganistan. Entretant, amb la persiana baixada per què no em vegen els veïns, improvise alguna dansa de la pluja amb tot i panxa. I decidisc, en vista del poc èxit, a vore si un hipotètic post de la pluja fes més efecte. Tinc poca fe, però. Paciència, tanmateix, molta. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.