La vida versió Champions League

Cada poble celebra aquesta data d’una manera: els americans i els del nord d’Europa en general, heredant la tradició escandinava, són els qui reben els regals més prompte, coincidint amb el nadal -i unint tradició cristiana i tradició pagana. A França al Père Noël l’acompanya el Père Fouettard, que va pegant amb un fuet (d’ací el nom) als xiquets que es porten malament. A Rússia els apareix el Dada Marioz, o algun nom semblant, que significa l’Avi congelat (no podia tindre un altre nom, pobre iaio), que els porta regals, i als polonesos, ells sempre tan catòlics, els ve Svienti Micouai (escrit alguna cosa pareguda a això: Swjety Micolaj, i és Sant Nicolau en polonès) el dia 7 de gener. Al País Basc i a Catalunya també arrela la tradició pagana, que els ve de les muntanyes: el caga tió i l’Olentzeiro (una mena de llenyataire). I si m’estireu molt, a Galícia, tot i que està desapareixent, hi havia la tradició de guardar el tronc que cremava la nit de Nadal, i en nits de forta tempesta es tornava a utilitzar, per allunyar els mals esperits. I a la Safor, també tenim una tradicioneta pròpia: la casca.

I dic a la Safor, perquè sé que a la comarca de l’horta això ja no es coneix -o s’ha perdut del tot, si és que alguna volta ho van tindre-. Potser a les comarques colindants a la Safor encara hi ha pobles on es fa, com la Vall d’Albaida, la Costera o la Marina, i no sé si a la Ribera també. De fet, la casca no té molt de secret: és simplement un dolç característic de la contrada, una mena de rosca de reis pròpia.
No sé per on començar a indagar en això dels orígens de la casca, però pel que he sentit, es veu que té algun orígen musulmà. Es tracta d’un dolç fet amb pasta d’ametló, una pasta dolça -però no embafosa- que recorda lleugerament als dolços que et prens en les haimes mentre et prens una tassa de tè de menta. N’he vist de moltes formes. A casa, que tenim una tradició pastissera arrelada, sempre les he vistes en forma de serp, però una serp arredonida, que s’intenta menjar la cua amb la boca. També està la versió avorrida de la casca: en forma de rosca, sense serp ni res. El dolç, com és poc dolç, se sol acompanyar amb tota mena de dolços, i pel voltant de la serp es posen caramels, bombons,… I tot es posa dins d’una caixa, que és la caixa de la casca, i es guarda tot l’any destinada únicament a aquesta fi.
La tradició diu que són els reis els que porten la casca als xiquets (senyor rei, les garrofes i la palla per al seu rossí, i la casca i lo demés, -o la casca i els joguets-, "pa" mi). Tanmateix, com jo m’he criat en una cultura mixta, això que els reis de Barcelona em portaren la casca es veu que no colava, i vaig créixer sabent que els joguets me’ls podia portar qui vulguera, però la casca me la feia ma tia.
Enguany encara no he vist la meua casca, i no sé per on para la meua caixa de la casca -tot i que estava convençuda que estava al rebost, on descansa tot l’any!-; però potser és que els reis volen compensar que no me la van portar en tota la infantesa per portar-me-la ara 😉