La vida versió Champions League

Cada dia falta menys per a deixar el pis de València i tornar a casa. És curiós, vaig tindre una època en què el que més desitjava era viure a València, en un pis d’estudiants, i ara que hi estic, el que tinc més ganes és de tornar a casa. La veritat és que el pis està pervertidament a prop de la facultat -a uns 69 segons-, i d’això me n’enrecordaré el semestre que ve, quan haja de vindre per les vesprades a fer un parell d’assignatures i cursos de doctorat.
El pis està molt bé, el veïnat i el porter són certament curiosos. I com a bon bloc de pisos, corren un seguit d’enraonies per l’escala.
Una d’elles és que es diu que en un dels pisos viu la mare de Santiago Calatrava in person, i que Calatrava vivia en el bloc de xicotet. No sé si és veritat o no, però per si de cas, cada volta que baixe els sis pisos per les escales -a princip de curs ho havia de fer perquè vam tindre l’ascensor espatllat durant tres setmanes, ara ho faig per gust-, baixe aspirant l’aire que m’envolta, per veure captar qualsevol partícula de genialitat que es poguera deixar Calatrava en l’ambient. Però crec que aquestes coses no van per partícules, és quelcom més profund, i l’única cosa que aconseguisc respirar són les partícules d’olor de l’alcohol que consumeix el porter, un bon home que em diu bonica tots els dies, quan em dispose a recórrer els 69 segons que em separen de l’aula 26 -on tinc la majoria de classes-, però un bon home que també té un color de pell poc saludable. En fi.
D’ací a unes setmanetes del que parlaré és de la gent del tren… em tocarà veure més món. Quin remei…