La vida versió Champions League

Què vols que et diga?

Hardatxos al patchwork

Mira que em costa eixir del rovellet; i això que el meu rovell, les comarques centrals, juguen en la Champions Meteorològica dels registres de pluja. Millor m’ho posen: menys ganes d’eixir de casa. Però amb això de ser una dona alliberada -d’oposicions i compromisos- he posat la directa en la vida social. I si hi ha un lloc on m’entusiasma anar quan he d’eixir del meu país petit és Sogorb. 

La primera visita a Sogorb em va impulsar a la recerca d’una essència valenciana, tot just quan començava la meua valenciania a jornada completa. Amb el temps, després d’una recerca tan infructuosa com probablement absurda, he arribat a la conclusió que el meu país no és de Chanel. Té més aires de mercat, un puzzle d’olors, una manteta de patchwork. I Sogorb n’està a l’altra punta, de la manteta. 

Tanmateix, furgant entre pernils, entrades de bous, i cubalitres m’he trobat amb fils curiosíssims que recorden els nostres orígens lingüístics: mantenen valencianismes que, en alguns casos, nosaltres ja hem perdut. A una persona golosa se li diu  laminera (llaminera, paraula que hem perdut ací). Els poals (galledes) són pozales. I els fardatxos -o sarvatxos-, hardachos


Si algú té curiositat, ací es pot vore l’entrada de bous i cavalls retransmesa per Canal 9 el diumenge passat -el dia que nosaltres, Emili i senyora, assistírem a l’entrada).

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

  1. Hola, Marta: molt entretinguts com sempre els teus posts. Ara, diria que, més que valencianismes, els tres exemples que poses són més aviats aragonesismes del parlar anomenat «xurro» de Sogorb: ‘pozal’, ‘laminero’ i ‘laminera’ (i els ‘lamines’ [llepolies] que és el que mengen els ‘lamineros’) i ‘hardacho’ (amb totes les altres formes possibles a la Península: ‘alfardacho’, ‘algardacho’, ‘esfardacho’, ‘esgardacho’, &c., &c.)
  2. Marta, a Pedralba tenen exactament el mateix parlar que a Sogorb. Ja saps que aquestes comarques van ser repoblades per aragonesos, però també per catalans i castellans, i com que fiten amb comarques valencianoparlants, molt més potents econòmicament i demogràfica, sempre han tingut -i mantingut- valencianismes ben curiosos. A Pedralba diuen també: laminero/a, pozal, fardacho, rentarse las manos, albercoc, naranjero, pruna… i moltes més paraules.

    Per cert, no sé si la vas veure, però a Sogorb hi ha una torre que anomenen “del bochí”. I la documentació administrativa es va fer fins al s. XVII en valencià, tot i que parlaven castellanoaragonés.

  3. Hola Marta!

    Conec un peliu l’Alt Palància i et comente un parell de paraules curioses a veure si les has sentides. A Altura (a 1.5 km de Sogorb) he sentit dir amerao (suat o banyat per la pluja, o siga amerat en valencià) i també el mot rocha (o rotxa, vaja, no ho sé), que no sé d’on ve però que es refereix al carrer que parteix bona part del poble (una costera, vaja). També pozal (=poal), tot i que això ho he sentit dir més que res als meu iaio quan parlava en castellà, que només va tindre relació amb Jérica quan era molt jove, ja que ell era valencianoparlant de l’Horta. En aquest mateix poble un llaurador em descobrí el mot repecho, que és castellà però que no coneixia. A Castellnovo, quan preguntava el camí per anar a Almedíjar una senyora em va dir que “cuidado con la carretera, que hay muchas revueltas” (o siga, ‘curvas’, revoltes en valencià).

    I ara ja no en recorde més. Per cert, em fa la impressió que la gent jove ha perdut molt d’accent, no sé si conscientment o no. Una llàstima perquè és molt bonic.

    Encantat de descobrir el teu blog

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.