La vida versió Champions League - Què vols que et diga?

Post amb xancles

Publicat el 18 de maig de 2009 per martainsa

Ara ma casa ja no té 3 pisos. De viure en una habitació de 60 metres quadrats diàfans i terrassa, he passat a compartir un pis deu metres quadrats més gran. Això pot semblar una inconveniència, però en realitat viure en un bloc de pisos és molt més divertit. Sense anar més lluny, a Emili li ha caigut al damunt el càrrec de president d’escala. I això em converteix, si mal no vaig errada, en la primera dama. Arribar i moldre.

En arribar a casa m’he posat els meus pantalons casolans preferits: uns pantalos comprats al Primark pagats amb dos lliures després d’esquivar les dures crítiques a l’estampat per part de les meues xiques de Londres. Tenen quadres escocesos de color rosa, rematats amb un ribet de color verd pistatxo que conjunta a parts iguals amb els quadres escocesos roses i el meu sentit de l’estètica.

Fa deu minuts, empastifada d’alvocat i i ceba, decidisc baixar el fem i el reciclatge. Acompanyant els pantalons d’inspiració celta porte la samarreta de Nunca mais -la que té unes taques de lleixiu en forma de costa da morte (una metàfora)-.Les parets de l’escala s’esquitxen amb el “xap-xap” de les xancles a mesura que baixe les escales; em dringuen les claus de casa que porte penjant del coll com un esquellot. I baixe l’últim tram d’escales -a l’estil de Scarlett O’Hara- en el moment de màxima retenció d’espera de l’ascensor. El xap-xap s’atura mentre les mirades es desvien cap a l’origen de l’olor de ceba. Tal imatge només es pot definir amb un adjectiu: Glamour.

Publicat dins de Maruja 2.0 | Deixa un comentari

La X de sempre

Publicat el 17 de maig de 2009 per martainsa

El post d’Anotacions rizomàtiques em torna a commoure. Me’n vaig assabentar per Mails per a Hipàtia, del vol de l’Hidroavió. I sent un pesar estrany. L’havíem trobat a faltar des de ja feia setmanes; i de tant en tant retornàvem cap a les botes vaqueres, on, a partir dels comentaris, ens assabentàvem de l’evolució dels motors a mode de parte mèdic virtual. Ara és quan ens comencem a fer a la idea que no es tornarà a actualitzar, el bloc. Però ens quedem amb la X de sempre.

Els blocs els llig amb pantumfles. Ara que he canviat de vida, els arribe a llegir espaterrada al sofà. A voltes comente amb Emili algun post divertit. Altres voltes són motiu d’inici de converses nocturnes, d’aquelles converses amb entonació de bona nit. La X, com altra gent -més enllà del llistat d’ací a la dreta-, en formava part, d’aquestes pantumfles, d’aquestes converses quotidianes. De la ruta del colesterol, que diu la comtessa (perquè el món dels blocs és com un poble). D’aquest ritual d’anar a dormir, del café després de dinar, o les vesprades ocioses dels diumenges.

En bona part són gent que no coneixem en carns i ossos. Són/m gent virtual. Però precisament l’element virtual, que perd en matisos personals,- sempre dic que Emili és una persona molt més divertida en directe que en els seus escrits abstractes-, guanya en estabilitat. Qui està a la xarxa està disponiblesempre, només a un clic de distància. I quan una persona sent una flargant necessitat d’aferrar-se a la vida, això li ha d’ajudar a sobrepassar aquesta mena de buit que causen les desgràcies inevitables. Hem perdut la força de l’hidroavió. Però sempre ens podem aferrar a la X de sempre. La X de sempre.

Publicat dins de Apunts diaris | Deixa un comentari

Sol beS

Publicat el 12 de maig de 2009 per martainsa

Els records de les seues il·lustracions comencen, per a mi, en un moment íntimament important: El Bruixot Tararot, i el descobriment que la manera que jo parlava no es materialitzava només en l’oralitat casolana, sinó que també s’escrivia. Que els presents de subjuntiu no acabaven necessàriament amb el punt de la i. Aquesta nit, fent zàpping entre coixins, me’l trobe en el millor -Emili em rectifica: l’únic- programa cultural del país a Punt 2: Encontres.

Malgrat la timidesa patològica darrere la qual s’amaga una distància social previsora -inusual en aquestes terres-, ens vam fer companys de cafè de bar fa anys, durant la meua etapa de llibres i pous. Després dels meus temps postadolescents l’he anat trobant en algunes ocasions: a la Universitat d’Estiu, a presentacions i actes. I malgrat fer-me jo gran, ell sembla haver pactat amb Wilde a través, qui sap, de la seua pintura.

Ara una selecció d’il·lustracions i pintures correran la nostra geografia, dibuixos que formen part de l’imaginari col·lectiu, amb un estil molt propi, característic, poètic. Retrats de l’invisible sembla, des del que deixa entreveure la finestra virtual, un recull d’imatges serenes i suggerents; bombons visuals, sorpreses agradables, com descobrir l’existència de Tristam Shandy.

Publicat dins de Personatges | Deixa un comentari

Canvi d’estat

Publicat el 6 de maig de 2009 per martainsa

És la primera volta a la vida que canvie d’estat. De la líquida solteria he passat a aquest vaporós estat de casada, un canvi recordat per la lleu molèstia de l’anell daurat a l’anular esquerre. Des que me’l va posar Emili, divendres passat a les set i escaig de la vesprada, encara no me l’he tret. La molèstia se subsana per la gràcia que em fa mirar-me’l. I és que portar un anell de casada és més hipnòtic que portar les ungles pintades. Prova-ho!

Qualsevol que haja estat fan (i estudiant!) d’en Tusón segur que no pot evitar una certa visió antropocèntrica en aquestes coses. Sé que físicament no ha canviat res des de la setmana passada -tret de l’anell que em rellueix sota la pantalla del portàtil-; però la meua consciència antropocèntrica indoeuropeista em remou els àtoms cada vegada que recorde l’enfilall de fórmules rituals -que no és només un si, o un no, que això només passa a les pel·lícules americanes, i els americans tècnicament no són indoeuropeus-. Alguna cosa ha canviat. Ara no parle del meu xic, ni del meu novio. Ara Emili és el meu Home. I jo, la Dona. Si continue madurant a aquest ritme, en comptes de cumplir-ne 30 en juny, hauré de començar a témer per la menopausa.

Pel que fa a perspectiva del nostre matrimoni -i ho dic ara que estic en plena lluna de mel escarfoxada al sofà de casa acabant entregues retardades i estudiant oposicions-, no és gens romàntica. No vull romeus i julietes. Preferisc els Simpson: una cosa casolana, diària i divertida, tan senzilla i necessària com beure aigua.

Publicat dins de Apunts diaris | Deixa un comentari

Entre bastidors

Publicat el 28 d'abril de 2009 per martainsa

La casa relluïx amb la lluentor de les neteges d’abans, d’aquelles neteges profundes de les cases antigues. Fa olor a fusta i a plantes, a totes les plantes que han florit per a l’ocasió (no sé si en senyal d’agraïment, o al dictat ferri de la mare). El menjador del segon pis s’ha transformat en un aparador latent, esperant l’exposició del vestit de núvia, i de tots els detalls que l’acompanyen: les sabates, la lligacama, el vano, el coixí dels anells i el vel. Tot -tret de les sabates- fet a casa, a mà. Puntes de coixí de punta en blanc, rere un batalló de boixets, i una guerra de dos anys lliurada amb fils contra les hores. Aixina és ma mare.

El dia abans d’un casament, és costum al poble que la núvia expose el vestit, les sabates, les arracades i tot allò que envolta la celebració de la feminitat tradicional, en una espècie de culte a la fertilitat difuminat -per a no espantar-. Jo no em vaig criar amb aquest costum, i la primera vegada que es va casar una amiga i em van proposar d’anar a vore-li el vestit se’m va fer fins i tot violent. Però es tracta d’una mena de ritual pre-iniciàtic. La gràcia de tot açò, en el meu cas, és que el vestit me l’ha fet ma mare. Durant dos anys. De boixets. Cua i tot.

Hi ha qui trobarà curiosa tanta tradició reconcentrada. A altra gent els posarà els pèls de punta d’horror. A mi, en canvi, m’esborrona. Em case igual que ma mare, i ma tia Teresa, i ma tia Sunsión; i igual que aquelles que tenen la meua edat i parlen el meu dialecte. Amb un vestit fet per ma mare. I a mi, que em van parir ploranera, em puja un nosequè a tres dies del casament, i no sé si és per la felicitat de casar-me, o per aquest sentiment de pertinença radical.

Publicat dins de XX / XY | Deixa un comentari

Gymkana

Publicat el 25 d'abril de 2009 per martainsa

Prepara una boda és com fer una gymkana*. Que quina és la diferència entre una gymkana, i una gimcana de les de tota la vida? Que això primer, com el nom indica, és considerablement més complicat. I superada la primera etapa, vas a la segona pantalla, on el monstre en comptes d’un en té tres, de caps, i el teu personatge s’ha polit una vida.

Ara, en temps de descompte, a la plantalla final no em queden vides de bonus. El monstre de tres caps en té set, i Zelda lluita amb els peus lligats -una cadena a cada cama-. Al fons, el premi. I el rellotge va cap enrere. Tic, tac. Tic, tac. Tic. Tac. Ai.

La bona conclusió de tot açò és que el matrimoni que ho supera és per a tota la vida: no només perquè la idea de tooornaaar a preparar tot açò faria posar els pèls de punta, sinó perquè superar l’última pantalla és una demostració que ja podem fer qualsevol cosa junts amb un mínim de coordinació. Potser és per això que últimament tinc certa sensació d’haver madurat -no m’estranyaria que començara a eixir-me acné altra volta-; una maduració a trompicons, com la d’una poma caient de l’arbre. Però possiblement també la més efectiva i la més radical.

*L’ortografia de gymkana no és cap invent meu. Ho he vist escrit de mil maneres, i aquesta (amb i grega i amb ka) n’és el promig estadístic; he aprofitat la metàfora de l’ortografia per a fer el post. Espere que em permeteu la llicència i que disculpeu el mal d’ulls.

Publicat dins de Producte de temporada | Deixa un comentari

Monotemàtica

Publicat el 15 d'abril de 2009 per martainsa

A Polònia les bodes duren 3 dies. O més. Les bodes tradicionals. Com la nostra. Quan me’n vaig assabentar -tenia 20 anys- se’m posaren els pèls de punta. 3 dies!! Ara, ni m’espanta ni em sorprén. La meua fa ja tres mesos que dura. Perquè casar-se no és només un dia. No. El dia de la boda és com el dia del Cristo. Com la traca final, per entendre’ns. És el dia que tot s’acaba. Prèviament hi ha tota una sèrie de preparatius i convencions que s’han de seguir al peu de la lletra, i formen part d’alguna espècie de ritual que Marvin Harris m’hauria d’explicar un dia d’aquests.

I és que això de casar-se -que és la manera més fàcil de fer les coses per a un home, i la manera més complicada de fer les coses per a una dona- és més important per la proclamació social d’independència que per la cerimònia en sí. Vist aixina, em resultaria més fàcil, probablement, agafar l’altaveu dels nostres pobles i proclamar amb allò de -“Es faaaaa sabeeeer!! que a partir d’ara, Marta i Emili són matrimoni i, per tant, un nucli semi-independent de les seues respectives famílies, tenint en compte que la independència social i/o familiar total i absoluta és una utopia en aquesta contrada; una utopia a la qual tampoc no és del tot recomanable arribar, ja que tots desitgem “que em quede com estava i prou”-.

Resultaria més fàcil fer bando. Però el vestit, els anells i vore a tooota la família sencera (ojo, que en voregem 90, només de família), i toooots els amics junts fan més comboi.

Publicat dins de Producte de temporada | Deixa un comentari

Amor quotidià d’oposats

Publicat el 9 d'abril de 2009 per martainsa

Em va enamorar la seua impertinència descentralitzada, amb un cert aire de qui ha anat i ha tornat però sense ganes, amb marcada indiferència. I les seues cames. Aquelles cames d’esportista nat -també sense ganes- camuflades sota un banyador d’estiu roig qualsevol. Voregen els cinc anys, de la troballa afortunada del meu pol oposat.

Sóc el peix i les verdures. Ell, la carn roja, cremant. Sóc les tasses de tè de la tarda. Ell, la cocacola durant el dinar. Sóc la llengua, la lletra, el viatge. Ell, matemàtica des de casa estant. Ell és Wagner, Beethoven, l’òpera. Jo, dels grups de la ràdio de moda. Sóc les veles, l’encens, les olors. Ell és cadira i ordinadors. És de GPS, de viatge organitzat. Jo, de camins de terra, de mapes caducats.

Un amor quotidià entre extrems. El roig i el blau. Cel i muntanya. I mentre pense com n’arribem a ser, ell i jo, d’oposats, exclama somrient que som complementaris.

Publicat dins de Apunts diaris | Deixa un comentari

Road movie

Publicat el 31 de març de 2009 per martainsa

El millor sistema per a que et pare la Guàrdia Civil és tenint un cotxe vell matrícula de Barcelona. Darrere d’aquestes matrícules els agents no hi solen veure a catalanes reciclades en valencianes-mestres-d’anglés, sinó algú exòtic i apassionant; i, fruit d’un impuls sobtat irrefrenable, em desvien per a un “control rutinari”. En dues setmanes m’han parat tres voltes. Ho jure. I el carnet de conduir em va caducar just a l’inici del frenesí tricorni.

Fins ara m’havia trobat agents joves, als quals els explicava que sí, que el carnet estava caducat, però que estava en procés d’anar a renovar-me’l, que a la que em casara, aprofitant els dies de festa, pujava a València, en plan Tio Canya, a Trànsit, per a fer les gestions pertinents.

Però hui la cosa ja no ha colat. M’ha aturat el John Wayne reencarnat en agente de la autoridad, amb ganes de festa; que de tots els vehicles que eixien de l’autopista només m’ha seleccionat a mi, la matrícula de Barcelona empaperada d’ITVs. En veure’m el carnet caducat he començat la cantinella de la renovació, una cantinella que he anat disminuïnt a mesura que se’m mirava de fit a fit. I llavors m’he fet xicoteta, xicoteta com la Madó Cullereta, i m’he tornat de la mida d’una cullereta de café. I a mesura que una servidora disminuïa, la Rottenmeier amb pereta creixia proporcionalment.

“Però vosté sap que no hi ha res en aquest món tan ocupat com una nòvia? Que és que els carnets de conduir no haurien de caducar a un mes vista de la boda” li deia. Si ja ho vaig dir, que la meua especialitat no és parlar amb desconeguts. Perquè he continuat parlant-li de la disminució del pes i, finalment, del trasbals de les hormones. I no sé si han estat els kilos, les hormones, o la col·lecció d’invitacions de boda que he escampat damunt del capot per a donar suport a la tesi de la boda, però l’home, a la que li plorava la segona llagrimeta, m’ha dit que me n’anara, ale, de cap a renovar-me el carnet. Que no em denunciava perquè tenia tota la documentació en regla, i que no em disgustara, que yo a usté, señorita, no la he reñido, que la he tratao bién, eh?

En el fons, estic segura que m’ha deixat anar perquè jo no era la immigrant que s’esperava.

Publicat dins de Rodamón | Deixa un comentari

Si vols caldo

Publicat el 27 de març de 2009 per martainsa

A voltes em costa resistir la temptació d’escriure un llibre sobre teoria de la quotidianitat, a l’estil de llei de Murphy, o tractat de Tsun Zu. Com no puc permetre’m aquest luxe, em conformaré en escriure un post. La teoria de hui es titula “Si vols caldo, nyas tres tasses”, també coneguda com “el carbó sotmés a pressió produeix diamants”.

Potser queda un poc pretensiós això dels diamants, però no he estat capaç de trobar una metàfora millor. Porte uns quants mesos estudiant oposicions. A més, he pagat uns centenars d’euros per portar endavant alguna espècie de minitesina, però els llibres d’investigació m’estant costant d’agafar.I ara que s’apropa tot això del casament, i mire com al calendari queden cada volta menys fulles entre el present i les oposicions, em dedique a acceptar altres feines amb dates d’entrega aparentment impossibles entre tanta tasca pendent.
SI no recorde malament, un cas semblant em va passar l’any passat pels volts de Nadal, i després al mes de juny. I sota aquestes condicions rendia moltíssim més que en mesos anteriors, quan no tenia tanta feina. No sé si és una cosa generalitzada, però a les meues neurones els va el rollo “hard love”. Des que se m’ha reduït la quantitat d’hores que estic a casa, i ara que s’apropa tot, alguna cosa dins està començant a funcionar realment bé. La pressió ajuda, i el perill d’embafament amb tant de caldo em compensa per l’increment en l’efectivitat de resultats. Potser és la remanència de la manera de fer periodística -entregues a última hora, teclejant a cinc mil revolucions sota el lema “no penses, escriu!”-. Després de sobreviure a la temporada “hard love” vindrà un temps de descompressió. Però tinc la sensació que després d’això caldrà buscar més carbó per a continuar sentint-me viva.

Publicat dins de Apunts diaris | Deixa un comentari

Suposar virtuts

Publicat el 22 de març de 2009 per martainsa

Puc adormir-me en qualsevol lloc i a qualsevol hora del dia. Puc entrar en directe a la de tres, parlant per a tota una comarca sobre pràcticament tots els temes. Puc separar en lexemes i morfemes una paraula de qualsevol llengua eslava -des del macedoni fins al bielorrús, passant pel sorabi-. Però no em demaneu que mantinga una conversa socialment virtuosa amb una persona que acabe de conèixer, o algú que apenes conec, perquè tinc un percentatge elevat de possibilitats d’amollar un improperi o algun comentari estrany.

No puc dir que el talent social estiga entre les meues virtuts. Em costa improvisar temes de conversació amb desconeguts. Que no se’m malinterprete: les classes plenes d’adolescents efervescents no se’m donen malament. Però allò del talent social amb persones individuals i tangibles em costa més. Sóc animal solitari. No acostume a anar de compres col·lectives, ni se m’ocorre quedar per a preparar una festa. No sé si al capdavall és manca de talent social o mandra, però alguna cosa m’exclou de les de la meua espècie. Em costa recordar què cal per als compromisos, o quin és el savoir fair d’algunes situacions. I ara, a mesura que la vida se m’apropa inexorablement als trenta, tot l’entorn es converteix en un compromís social que s’escapa a la meua comprensió, però el pes del qual note que recau, per alguna estranya raó, en mi.

Algunes voltes, després del costum de ficar alguna pota, se m’ha passat pel cap excusar-me, comentar a la persona del davant que no estic acostumada a l’afabilitat social, que faig el que puc, però que, en el fons -perquè aquestes virtuts socials per alguna raó s’atribueixen a les del meu gènere- sóc un home. Després m’ho repense i somric amablement, a mode d’excusa. Alguna cosa em diu que això no solucionaria res. Enlloc d’això, preferisc fer-ho públic al bloc. Perquè recau en nosaltres, les dones, això dels compromisos socials? No en teníem prou amb allò del parirás con dolor?

Publicat dins de XX / XY | Deixa un comentari

La punteta de l’iceberg

Publicat el 19 de març de 2009 per martainsa

Durant molts anys les falles van ser per a mi un excentricisme folclòric que no arribava a mig somriure de zàping. Després de les primeres falles in situ, vaig tancar la festa a la carpeta oficial de les tocades d’ous -i m’enclaustrava uns dies al meu búnquer made in moros i cristians, una festa igual d’ostentosa i primitiva, però meua, al capdavall-. Afortunadament, un passeig per Gandia en falles -fa 5 anys- de la mà d’un jutge de falles em van il·luminar en la part exterior de la festa. Però desenganyeu-os: un monument de falla només és la punta de l’iceberg.
Enguany, precisament, tenia més ganes que mai d’eixir a disfrutar de la festa. Desafortunadament, m’he convertit des de fa uns dies en un catàleg de virus primaverals -que quan Pepe, el metge em va donar el diagnòstic, amigdalitis, bronquitis i rinitis alèrgica, tot a la una com Fuenteovejuna, em van vindre ganes de cantar-li Bingo-.
En tot cas, gràcies a la falla d’El Mosquit he pogut infiltrar-me dins el món de la falla des de fa uns mesos: primer com a col·laboradora del llibret, i després com a jurat de llibres de falla de Gandia. Els tinc tots el casa, i són una meravella. Desconeixia la quantitat -i qualitat, en molts casos- de textos. I aquesta també és només una altra de les puntetes de l’iceberg. Emissions falleres, ofrenes de flors, partides de truc, llibret, falla, desfilades, coreografies, pintes, brials i sabates, teatre de Ligorio Ferrer, pirotècnia i mascletaes… La cremà pot ser hui, però moltes voltes és fàcil oblidar que hi ha molt més darrere de les falles a més de l’espectacularitat voluptuosa d’aquest art efímer.

I si algú té curiositat, qui també ha participat en el llibret faller, en una col·laboració que m’ha paregut genial és Emili, amb aquest poema sobre Obama.

Publicat dins de Producte de temporada | Deixa un comentari

Quàntica pràctica

Publicat el 10 de març de 2009 per martainsa

Des que tinc el bloc no havia estat mai tant de temps sense escriure. Des de que tinc el bloc tampoc no m’havia posat a preparar un casament. Deu ser això. Queden poc menys de dos mesos per al gran dia, i en comptes de posar-me la crema hidratant pels matins, el que faig és untar l’agenda amb anti-aging, a vore si aixina aconseguisc traure algunes hores. Accelerador de partícules? Que es casen a la valenciana, aquests científics suïssos!! Ja voran com se’ls acceleren les partícules!

Alguns dies, quan arribe a casa i comprove que l’anti-aging no ha fet efecte, m’endormisque al sofà i se’m desperta l’altra Marta, la xava. Perquè jo tenia una Marta barcelonina dins; una per a qui el món el conformava una habitació immigrada plena de llibres amb un piano. I després venia la resta. Venia el Tibidabo, el Conservatori i el Liceu francés. Venia el Bloc d’Estudiants Independentistes, els Via Fora i la literatura russa. I en tota aquesta mescla, li resultaven equidistantment indistints l’església i el matrimoni.

Aquella Marta s’ha anat adormint a dins, amb els anys, supose, substituint el mapa del metro per les comarques centrals, i els acudits de bascos pel Xavi Castillo. Però de tant en tant es desperta. Com hui. Es desperta amb un gin tonic a les mans, posat de sobrada, i se’m riu a la cara. No entén qui em mana clavar-me en aquests embolics, ni que les coses siguen tan complicades. No entén que resulte més senzill participar en l’organització d’un cicle de poesia catalana contemporània a la UB -a l’empar de la Marisa- que una simple unió entre un home i una dona. Bah, no li feu cas: és pel xoc de cultures. L’envie a llegir Fredydurke. A vore si s’adorm. O madura. O s’adapta. Després creue els dits per a que no se’m desperte un altre dia enmig d’una classe de secundària. No me la imagine discutint amb el Yónatan.

Publicat dins de Remember when... | Deixa un comentari

Pintant parets a l’oli

Publicat el 24 de febrer de 2009 per martainsa

Una de les característiques que més criden l’atenció en el recorregut diari per les marines és el transcurs del paisatge. És impossible creuar les muntanyes sense fer breus viatges cap als temps dels moriscos. Al final, quan Santa Bàrbara trau el nas per l’hortizó, la terra ja ha adquirit quelcom de llunar, i cap subconscient no s’estranyaria trobar un dia d’aquests a Neil Armstrong al peatge, intentant cobrar els 6 euros (i mig) que pague d’autopista cada dia (d’anada).

De tornada cap a casa, per la vesprada, el desert alacantí es difumina en vinya passada la Bèrnia -el túnel del Mascarat-. Avançant amb parsimònia, em torbe recitant les cadenes muntanyoses com una pregària: Puigcampana, Bèrnia, Montgó, Segària. Aquesta última -que pareix un home mort-, es desfà en marjal, i la planúria m’obre pas cap al meu país petit.

Les fronteres de la meua comarca es dibuixen, en aquestes circumstàncies, des de l’horitzó, i obrin la la porta acollidores. Perquè la Safor té això: es pot palpar amb els ulls. El circ de la Safor al sud, el Montdúver al nord, i la Vall del riu Vernissa a l’interior. Enmig d’aquestes quatre parets que són ma casa, els pobles -cada volta menys menuts- disparen cadascú el seu campanar cap amunt, com una bengala. I és divertit, amb aquestes formes, pintar les parets de casa en un post a l’oli com aquest.

Publicat dins de Terra | Deixa un comentari

Gaubança matinal

Publicat el 22 de febrer de 2009 per martainsa

Les marmotes necessitem un estímul extraordinari per alçar-nos tots els dies a les set. El mes de novembre va ser la novetat de la feina. En arribar a desembre, l’estímul m’arribà gràcies a un regal en forma d’olor a cafè i pensament a George Clooney. Ara, quan la imatge de George Clooney em recorda més al despertador que a la sensualitat de la varietat aràbiga, el contrapes que m’ajuda a incorporar-me pels matins se m’encén puntualment a les 6.59: la ràdio.

Em pose les sabatilles i em rente les dents endollada a la ràdio nacional de PRISA, perquè s’ha passat les últimes setmanes informant puntualment de la cremà dels ninots manifassers que ens manen ja des d’abans que jo tinguera dret a vot -calcula els anys-. El ninot central de la falla, representat per un elefant gegant en equilibri, a la vista de l’arribada dels bombers, sent olor a fum i es remou desinquet. I és la recreació en aquesta íntima gaubança, en aquesta convicció que no hay mal que dure cien años, ni cuerpo que lo resista, que reactive les neurones i carregue la bateria per a un nou dia.

De camí cap a la Vila la joia es transforma en morbo, i a l’alçada de Terra Mítica me’n passe a ràdio 9, per a escoltar allò que ells anomenen tertúlia; desenganyeu-vos, no és més que una gran orgia col·lectiva, on es dediquen a masturbar-se mútuament i a flagel·lar qualsevol amenaça externa, sense deixar sentir veus opositores al pensament únic del règim. L’única possibilitat que acaben arrencant-se-la d’un mos uns contertulis a uns altres és per la cisma que assetja al partit de la veritat única i de la democràcia absoluta. Tot arribarà: el dia de demà ja tindré una altra excusa per alçar-me pletòrica a les set del matí.

Publicat dins de SMS, TDT, WWW | Deixa un comentari