Nova Escola
Treballar en educació no és com treballar en textos, en magdalenes o en estadística. El caràcter i la personalitat són elements fonamentals en el dia a dia, i, si hom prové d’un lloc social notablement allunyat del seu lloc de destí, la tasca -en teoria- hauria de ser més complicada. Afortunadament, de tots els llocs on hauria pogut estar donant classe al llarg del meu país de patchwork, m’ha tocat un minifundi cultural on són iguals que nosaltres: Orba.
Orba és un llogaret de mil-i-escaig habitants enmig de les muntanyes -unes muntanyes ja cucades per les urbanitzacions, com passa a ca meua-. El fet que estiga enmig la muntanya ja em l’apropa a casa. Com la Font, la carretera d’entrada serpenteja com un sacre, i, com també passa al meu poble, per anar a Obra s’ha d’anar a propòsit. I és un d’aquells pobles on a la gent no se li acostuma a perdre res.
Que vaja molt bé al nou destí!! L’únic que sé d’Orba és que l’exalguacil del meu poble tota la vida solter i sense dona coneguda va acabar per enjuntar-se amb una xicota del Marroc que va conéixer a un bar d’allà perquè allà és on anava a portar els tractors que tenia, i s’anava a casar o algo aixina amb la xicota i es va reformar la casa i tot i a la façana principal va fer amb pedra un cor i dins del cor el nom de la xica, i fa uns mesos es va casar, però no amb la xica eixa sinó amb una amiga seua…
Indagaré a l’hora del pati entre els cafens de les orberes a vore què m’expliquen. Quines coses! De tot t’assabentes, Comtessa!!
Si el que no escriu una novel·la costumista és perquè no vol, que per falta de material no serà…
Ja veig que este curs estàs més prop de casa. Ens seguim per ací. Bon dia.
Sort a Orba, Marta
Pura
Tot i que tinc la sensació que estar en Orba ja és una sort per sí mateix.