Julià Canals, Aina Moll: Molins de Rei, 1984

Aviat farà trenta-cinc anys. Un servidor en tenia vint, a punt d’ésser pare. Treballava a les ordres del gran Julià Canals i Maimó, regidor de Cultura de l’Ajuntament de Molins de Rei. En Julià és una de les persones que m’ha ensenyat més en aquesta vida, sens dubte. I no sabria dir què em va ensenyar. Crec que sobretot a comunicar-me per a fer coses, coses per al bé comú. Era un mestre «negociant». Et sabia convèncer amb la mirada, amb la veu, amb les mans (de pianista)… Però sobretot amb l’exemple, amb aquell esforç inesgotable i aquella bonhomia captivadora. Quan parlava, el cap li anava molt més veloç que no la paraula, i això que xerrava de pressa, amb un discurs aparentment atropellat i clafit de crosses. Posava tant el coll en tot, que no podies fer res més sinó provar de seguir-lo —si més no, de no perdre’l de vista—, sabent d’antuvi que no l’atraparies mai. Avui, l’Escola de Música de la vila duu el seu nom. Ell —que estimava tant aquest art— la va dreçar, com també l’Escola de Belles Arts, la biblioteca, l’arxiu municipal i el Centre de Normalització Lingüística, a més d’impulsar el calendari festiu i l’immens tresor associatiu molinenc… En Julià Canals, regidor independent i lliure en aquell ajuntament comunista de la vila de Molins de Rei, comandat per la gloriosa Antònia Castellana i Aregall, em va marcar.

Si no hagués estat per ell, Molins de Rei no hauria pas tingut un dels quatre primers centres de normalització lingüística del Principat. Això fou gràcies a la connexió ràpida i efectiva entre en Julià Canals i n’Aina Moll. Tot era tempteig, encara, però n’Aina Moll va voler implantar aquells quatre primers centres en poblacions que els necessitessin i que li despertessin confiança. A Molins de Rei hi va trobar més confiança que no pas necessitat, però s’hi va abocar. Les altres ciutats eren Sabadell, Santa Coloma de Gramenet i Sant Boi de Llobregat. Després s’hi afegí Viella.

Recordo bé aquelles reunions a la Direcció General de Política Lingüística, amb la placidesa ferma de n’Aina Moll, recolzada en dos puntals robusts: el braó d’en Miquel Strubell (Servei de Normalizació) i la perseverança de n’Isidor Marí (Servei d’Assessorament). I recordo també les reunions amb la resta de tècnics dels centres de normalització, especialment en Jaume P. Sayrach, de Santa Coloma, i en Pere Pugès, de Sant Boi (que em confirmà que «Boi», al Baix Llobregat, es pronunciava amb o tancada).

Trenta anys més tard, el 2014, amb n’Assumpció Maresma se’ns va acudir de fer una sèrie d’entrevistes a «savis» de la llengua per a VilaWeb. No vam arribar a temps d’entrevistar amb prou salut Antoni M. Badia i Margarit, però sí que vam parlar amb Germà ColónJoan VenyJosep RuaixCarme JunyentGabriel Bibiloni i Vicent Pitarch. Hi volíem afegir el testimoni de n’Aina Moll, però quan li vam telefonar un familiar seu ens va dir que tenia una salut massa delicada per a una conversa llarga. En la telefonada, vaig demanar de parlar amb ella i vam xerrar cinc minuts, després de tant de temps. Dies més tard vam rebre per correu electrònic les respostes de l’entrevista escrita. Dissortadament, ens vam adonar que no encaixava en la sèrie, perquè la resta eren entrevistes molt extenses acompanyades d’un vídeo. La vam desar esperant alguna avinentesa, que no arribà. Dilluns la vam publicar: «Aina Moll: ‘El meu pare em va ensenyar que la llengua era el nostre principal signe d’identitat’»

Espero que us agradi.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dotze punts conflictius del català: què recomana la ‘Gramàtica essencial’?

El dia 17 del mes passat es va presentar la Gramàtica essencial de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (GEIEC), una obra que parteix de la Gramàtica de la llengua catalana (GIEC), editada el 2016, però en presenta el contingut d’una manera més simplificada; a més, es pot consultar a la xarxa. VilaWeb en va parlar en aquesta crònica de Bel Zaballa. En la presentació, la responsable de l’obra, Maria Josep Cuenca, va explicar que una de les grans diferències respecte de la GIEC era que s’hi havien reduït les marques bàsiques a tres: ‘no és acceptable’, ‘s’evita’ i ‘és preferible’, totes tres referides als registres formals de la llengua.

Amb la GEIEC, certament, és més fàcil d’esbrinar quines solucions recomana l’acadèmia. Això, sens dubte, serà molt valuós per als usuaris de la llengua, professionals i no professionals, que potser amb la gramàtica del 2016 s’hi perdien o no podien treure l’aigua clara de molts aspectes.

Per a demostrar fins a quin punt la GEIEC és una obra més clara —i, doncs, més útil— que la seva ‘font’, n’hem extret informació en relació amb dotze aspectes controvertits o ‘conflictius’. Cada punt, el presentem amb una frase que ja palesa la solució preferida per la gramàtica; alhora indiquem entre parèntesis l’apartat de la gramàtica on en podreu trobar l’explicació sencera. Si hi cliqueu al damunt, se us obrirà la pàgina web corresponent.

1. La Mercè és jubilada i el seu home és mort (18.3.1: Els verbs ser estar)

Sobre l’ús dels verbs ésser estar, la nova gramàtica es decanta, sense dubtar-ne, per mantenir ésser en contexts en què la interferència del castellà l’havia fet recular:

«Amb els adjectius solter, casat, jubilat, calb, cec, coix, sord, viu i mort, és tradicional i preferible l’ús del verb ser. Per a indicar únicament l’estat civil o laboral (casat, solter/fadrí, jubilat) o la característica d’una persona (calb, cec, coix, manc, sord), és preferible no apartar-se de l’ús tradicional, amb ser.»

2. Li ho portarem, la hi donem, li’n prendré cinc… (13.5.3: Combinacions de dos pronoms)

Tot i que la nova gramàtica diu que combinacions com ‘N’hi donaré’ o ‘Els hi portaré’ s’han escampat en alguns dialectes, considera que en el registre formal les formes ‘habituals’ han d’ésser les que ja prescrivia Pompeu Fabra i que s’han anat propagant en els llibres de text:

«En els registres formals és més habitual l’ús de les combinacions amb liLi ho donaréLi’n donaré. […] En els registres formals s’utilitzen les formes tradicionals, amb el pronom de datiu (els o les variants -los i ’ls) anteposat als altres pronoms: Els el donaré (, el disc, als teus germans)Podríem donar-los-la (, la cartera, als teus germans)Porta’ls-els (, els llibres, als teus amics)Els les donaré (, les pomes, als teus avis)Volem donar-los-ho (, això, als teus veïns)Dona’ls-en (, de pastís, als teus convidats)Els hi deixaré la roba (, als teus germans, a l’armari)

3. És una gramàtica pensada per (a) acontentar tothom (14.4.5: Les preposicions per per a)

Heus ací un dels aspectes de la gramàtica que ha fet córrer més tinta: l’ús de per i per a precedint una oració d’infinitiu amb valor  final. Veiem com la GEIEC, molt subtilment, es decanta per la solució fabriana (escriure per a en tots els casos, tret de quan l’oració depengui d’un verb d’acció o ‘agentiu’). Per a no separar-se de la doctrina fabriana, la redacció de la GEIEC se serveix dels adverbis ‘tradicionalment’ i ‘en general’ (les cursives són nostres):

«Tradicionalment, la preposició per alterna amb per a davant d’infinitiu amb valor final. En general, la preposició per apareix en contextos agentius, és a dir, quan la subordinada final depèn d’un verb que indica una acció atribuïda a un agent: L’Amadeu treballa moltes hores per poder pagar-se els estudis; en canvi, per a apareix quan la final es vincula a un context no agentiu, com quan depèn d’un constituent no verbal o d’un verb que no és d’acció: Necessita diners per a poder pagar-se els estudis

4. Insisteix a parlar-ne (23.5.2: Manteniment i canvi de preposicions)

La GEIEC descriu amb exemples la confusió que hi ha en l’ús de les preposicions davant un infinitiu. Certament, llegim sovint Insisteix en parlar dels temes de sempre, tot i que els llibres de text continuen dient que ha d’ésser Insisteix a parlar dels temes de sempre. La Gramàtica essencial deixa clara la preferència normativa:

«En els registres formals, és preferible fer el canvi de les preposicions en i amb a de (sovint a qualsevol de les dues) davant d’una subordinada d’infinitiu.»

5. La idea que vinguessin tots alhora no ha estat bona (23.5.1: L’elisió de preposicions àtones davant la conjunció que)

Tot i que en la lletra menuda, a la GEIEC s’esmenten frases com ara Els meus amics són contraris a que els obliguis a sortir demà, la GEIEC és taxativa a l’hora d’establir que la llengua formal ha de dir Els meus amics són contraris que els obliguis a sortir demà:

«En general, en les subordinades amb verb en forma finita, la conjunció que fa una funció de nexe i això comporta que en els registres formals s’elideixin les preposicions àtones a, deen i amb davant una oració introduïda per aquesta conjunció.»

6. Cap dels teus amics no es va presentar a l’examen (32.3.1: Els quantificadors negatius en contextos negatius)

La GEIEC es manifesta —diguem que amb un cert patiment— a favor de mantenir l’adverbi no en oracions negatives invertides (la mal anomenada ‘doble negació’). És a dir, troba que és ‘més habitual’, en els registres formals, ‘el manteniment’ del ‘no’ (Ningú no podrà afirmar el contrari, posa d’exemple). Vegem-ho:

«És possible tant el manteniment com l’elisió de l’adverbi no, encara que el manteniment és la solució més habitual en els registres formals.»

7. Dos quarts de quatre són les tres i mitja segons on (i viceversa) (28.2.2: L’expressió de les hores)

La nova gramàtica esmena la redacció de la seva ‘mare’, la GIEC, en aquest aspecte que va suscitar tanta polèmica. La gramàtica del 2016 deia (les cursives són nostres):

«Les fraccions horàries se solen expressar pel sistema de campanar, habitual en una bona part dels parlars del Principat de Catalunya i que és específic de la llengua catalana, o pel sistema de rellotge, habitual en la resta.»

Com que dient ‘se solen expressar’ es podia interpretar que tant l’un sistema com l’altre eren ‘vàlids’ a tot arreu, la Gramàtica essencial ho presenta d’una manera més clara (les cursives són nostres):

«Les fraccions horàries s’expressen en la major part del català central i nord-occidental amb el sistema de campanar, que és específic de la llengua catalana. En la resta del domini lingüístic, és d’ús general el sistema de rellotge.»

Ara no hi ha cap dubte sobre què recomana la gramàtica: un mitjà de comunicació de Barcelona o de Figueres, per exemple, ha de dir ‘dos quarts de quatre’ i un de Manacor o d’Alcoi, ‘les tres i mitja’.

8. Tornarem d’ací a un mes (14.6: Les correlacions de preposicions)

A l’hora de decantar-se cap a ‘d’ací a un mes’ o ‘d’ací un mes’, la GEIEC —com ja hem vist en algun altre apartat— fa una giragonsa: sembla que vulgui recomanar una solució i acaba preferint-ne una altra per als registres formals. En aquest cas la tradicional, ‘d’ací a’:

«També trobem la correlació de… a en la construcció temporal d’aquí a (o d’ací a), que permet calcular el moment en què tindrà lloc una situació. En aquesta construcció és habitual la supressió de la preposició a, tot i que se sol mantenir en els registres formals: Tornarem d’aquí (a) un mesEl fuster vindrà d’ací (a) dos dies

Quan diu que ‘és habitual la supressió de la preposició a‘, segurament la GEIEC hauria d’explicar que elidir una vocal àtona en contacte amb una de tònica és un fenomen molt general. D’aquest cas, vam parlar-ne en aquesta sèrie d’articles.

9. Com que l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu(26.2.2: Els nexes causals)

Si la lectura de la GIEC podia despertar cap dubte sobre les possibilitats d’introduir aquesta mena d’oracions causals, la Gramàtica essencial és taxativa:

«En els registres formals, no és acceptable l’ús de com en comptes de com queCom que l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu (i no Com l’ascensor està espatllat, haurem de pujar a peu).»

10. Fa tres dies que està engripat (en compte de Porta tres dies engripat) (28.4: Altres construccions temporals)

Amb una redacció no sabríem dir si prou aclaridora, la GEIEC ens diu que és ‘preferible’ emprar el verb fer i no pas el verb portar a l’hora de construir aquesta mena d’oracions temporals amb un significat de ‘acumulació’:

«Hi ha una construcció temporal relativament recent que equival semànticament a l’oració impersonal amb el verb fer, que és la construcció més genuïna i preferible. Es tracta de les oracions amb el verb portar en forma finita…»

Com veieu, diu que és ‘la construcció més genuïna i preferible’. Hem de suposar que una frase amb la mateixa estructura però sense valor temporal tampoc no seria considerada preferible. Per exemple, ‘Ja ha escrit deu fulls’ deu ésser preferible a ‘Ja porta escrits deu fulls’.

11. La desaparició de donat que (21.2: Les conjuncions)

Molts filòlegs es van sorprendre de veure que la gramàtica del 2016 acceptava la construcció donat que, amb valor causal, que sempre s’havia considerat un castellanisme. Doncs en la nova gramàtica n’ha desaparegut tota referència (si més no, hem estat incapaços de trobar-la-hi). La GIEC deia (la negreta és nostra):

«Tradicionalment, també s’han considerat locucions conjuntives certes formes de participi seguides de la conjunció que introductora d’una subordinada substantiva, com vist que, atès que, donat que, tret que..

En canvi, la GEIEC diu:

«Són equiparables a locucions conjuntives construccions formades per un participi seguit de la conjunció que (vist que, atès que, tret quellevat que, posat que).» [*]

12. S’ha hagut de suspendre el partit degut a les inundacions (15.4.1: Locucions prepositives)

Una altra locució causal segurament d’origen castellà que va admetre la GIEC és degut a, cosa que també va sorprendre molts professionals i usuaris de la llengua. En aquest cas, a diferència de donat que, sí que s’ha mantingut en la GEIEC:

«L’ús més freqüent [de degut] en masculí singular ha acabat convertint-lo en una locució causal que selecciona un sintagma nominal (S’ha hagut de suspendre el partit degut a les inundacions) o una oració encapçalada per el fet(Degut al fet que no hi havia aigua a les dutxes, hem deixat la competició per a la setmana entrant).»

Conclusions d’urgència

Sense haver tingut prou temps per a analitzar minuciosament la Gramàtica essencial, n’hem de concloure que, efectivament, aquesta simplificació serà útil per a qualsevol qui vulgui consultar-la. Afegim-hi encara la utilitat pel fet d’ésser consultable a internet –per bé que, ara com ara, la GEIEC no té un cercador general, una mancança que esperem que es resolgui aviat.

Quant a la reducció dràstica de marques que van anunciar els responsables de l’obra (‘no és acceptable’, ‘s’evita’ i ‘és preferible’), hem pogut veure en aquests pocs exemples que no ha acabat de reeixir, perquè n’hi apareixen més, com ara ‘és més habitual’ (o ‘formes habituals’), ‘en general’, ‘formes tradicionals’, ‘se sol mantenir’… A desgrat d’això, la solució preferent (allò que en llenguatge planer es diu ‘més correcte’) sol restar clara.

En definitiva, pensem que les orientacions aplegades en aquesta obra han de servir perquè tothom (professionals i no professionals) entengui quins són els criteris de la normativa ‘oficial’. Solament per això ja paga la pena.

Benvinguda, doncs, Gramàtica essencial.


[*] Quan ja havíem publicat l’article, un membre de la Secció Filològica del IEC ens avisa que donat que es manté en la GEIEC, tot i haver desaparegut del paràgraf que hem citat. Apareix concretament en l’apartat 26.2.2 Els nexes causals, on hi ha un paràgraf en lletra menuda que diu:

«Els nexes donat que i degut a, també basats en un participi, poden introduir una construcció causal: Vam decidir deixar-ho córrer, donat que el guany del negoci era tan petit.»

Així doncs, el castellanisme donat que tampoc no ha desaparegut de la GEIEC. Un goig sense alegria.

[Aquest article fou publicar a VilaWeb el 2-2-2019]


Vegeu també:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Per Santa Agnès, una hora més

Ací tenim els brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Per Santa Agnès, una hora més


2. Una llengua precisa


3. No enraonis!


4. Un nonagenari tractat de tu


5. Encara dieu que no ve d’aquí?


6. No fem malbé l’endemà


7. Amagar el cap sota el perfil mirant cap a un altre costat


8. Dites, com us dieu?


9. No serà pas sobrer de recordar-ho


10. És cabdal no recular


11. No tenim cap més remei que combatre la plaga


12. Pronoms febles socarrimats fa vint-i-cinc anys


13. Això sí que és cosa nostra


14. Com que «estamos en ello»?


Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Cerquem la manera d’eixir-ne

Heus ací els brins —de llengua i d’esperança— d’aquesta quinzena:

1. Cerquem la manera d’eixir-ne


2. Qui gosa malfiar-se dels ensopits?


3. Gent amb ganes de «rakhar»


4. Se me n’ha anat del cap i m’ho he descuidat


5. Una llengua que fila prim


6. Gent de tota mena


7. Volem bastir un català de pas sucat amb oli?


8. Compartir amb pau, amor i flors


9. Ja ho tenen, això, els pronoms neutres…


10. Plataforma acaba amb a


Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Una munió d’andròmines

Resultat d'imatges de junk

Ací us deixo els brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Un vailet trempat amb una munió d’andròmines


2. Els botiguers que no venen


3. Ja és massa


4. Guionistes nous per a l’anunci de la Grossa


5. L’endemà serà d’avui en vuit


6. Els tiquismiquis ens devoren la varietat


7. La vàlua dels quecs


8. L’oncle Ventura


9. No apostem tant


10. Contra el «lo» (segona part)


11. Heu cagat el tió?


12. Viu Nadal sense article


Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

#salvemelsmots

Ací trobareu tots els «brins» amb llistes de mots que perillen per una raó molt concreta: són sinònims de termes que s’assemblen a una paraula castellana i això fa que, per la pressió de la llengua dominant, el mot que no té bessó castellà vagi caient en desús.

La forma semblant a la castellana no necessàriament ha d’ésser un castellanisme. De vegades és un mot patrimonial ben genuí. Però això no impedeix que l’altra forma resulti perjudicada per la circumstància esmentada.


Primera tongada:


Segona tongada:


Tercera tongada:

 


Quarta tongada:


Cinquena tongada:


Sisena tongada:


Setena tongada:


Vuitena tongada:


Novena tongada:


Desena tongada:


Onzena tongada


Dotzena tongada


Tretzena tongada


Catorzena tongada


Quinzena tongada


Setzena tongada


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Nadal del 1938

Demà farà vuitanta anys que una noia —a punt de fer-ne tretze— escrivia una redacció escolar plena de nostàlgia, perquè enyorava una infantesa que la guerra li havia escapçat. Dos dies abans, al començament de l’hivern, havia dibuixat i pintat un precís i preciós «Paisatge hivernal» (el que encapçala aquest article), acompanyat del text «L’HIVERN», amb títol de lletres nevades. Tot el conjunt era una petita i modesta obra d’art d’una nena que deixava d’ésser nena i se’n dolia. En la segona redacció, la del dia 23, es commovia —i ens commou a tots ara— explicant com trobava a faltar el torró d’avellana i de pinyó i la rabassa i el tió. I les cançons a la vora del foc. Tot això ho expressava en un d’aquells tres quaderns del curs 1938-1939 salvats de la foguera de la por.

Com has de créixer si t’han furtat una part de la infantesa? Com t’has de mirar la vida si quan encara ets mig nen no veus sinó maldat i mort a l’entorn?

Avui, tres dies abans que aquella pubilla de tretze anys en faci noranta-tres, transcric el text que escrigué el 23 de desembre de 1938, en què gairebé no he hagut de corregir res (quants minyons de tretze anys trobaríem, ara, que fessin tan poques faltes?).

Mai més. Que puguem viure —que ens deixin viure— sempre en pau a tots: infants, joves i vells.

«NADAL

Nadal! Somni daurat de xics i grans, diada feliç, anhelada, desitjada…

Qui dels homes no somniava aquest dia feliç en què trauria la “Grossa”, la rifa que fa ric en un moment, que converteix de pobre a ric, que… Quin mortal no ho somniava?

I nosaltres, els petits, qui no esperava aquest dia per fer cagar el tió, i menjar torrons, neules, xocolata i el gros capó?

I a més a més el “pessebre” en un angle de la taula, amb les seves figuretes polides, les casetes de suro i el riuet de plata. Que bonic!

Somnis, temps passats que tardaran a tornar. Quin canvi!

Aquest any enlloc es veu l’alegria, sols el retruny del canó pertot arreu, però nosaltres esperem, esperem i desitgem que la pau torni a renéixer i que puguem tornar a celebrar aquesta diada amb alegria, i encara que siguem grans puguem cantar:

Caga, rabassa,
caga, tió.
Caga coses,
caga coses.
Caga, rabassa,
caga, tió.
Caga coses per a jo.

Quan volíem que cagués torrons, cantàvem:

Caga, tió, d’avellana, d’avellana.
Caga, tió, d’avellana i de pinyó.
I si no vols cagar, et donaré un cop de bastó.

Uns quants dies abans de Nadal cantàvem:

Per Nadal
posarem el porc en sal,
el fetget a la paella,
la mocada al gavadal;
farem rostes i tastets,
llonganisses i fuets;
del llomillo la padrina
farà una olla de tupina;
al qui sigui més panarra
li darem pa amb botifarra.
Oidà, oidà,
qui no cregui que n’hi haurà.

Quan havíem dinat ja esperàvem poder anar al cine o a algun lloc divertit i així passàvem una diada plena d’alegria.

Que alegres que eren les festes de Nadal!

Quant desitgem que puguem tornar a celebrar-les ben aviat!

Maria Pujol
23-12-1938
Callús»

 

 


Potser també us interessarà:

Tres quaderns

Què m’hi sé jo?

Coses que diu la meva mare


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Enraonem?

Heus ací els brins d’aquesta quinzena:

1. Enraonem?


2. Ho hauríem pogut fer o ho podríem haver fet?


3. Quan el bilingüisme passiu és bilingüisme gandul


4. Trieu noses per a aplegar


5. Tan proper cansa


6. Com més va, més llençols perdem


7. Comptem fins a tres, Sheila


8. Ara com ara, tot va bé


9. Som massa persones


10. Cada dia surt el sol


11. Anem a veure què diu la nova gramàtica


12. Vejam si ens aclarim


13. Fer el dit del mig no és fer la figa


14. Guionet: ara sí, ara no


Si voleu veure tots els «brins», cliqueu ací.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Coromines, Sales i el barcinocentrisme (2a corominada)

Hi ha un corpus literari molt interessant i ric que és la correspondència entre els intel·lectuals dels Països Catalans del segle XX. I dins aquest corpus, hi ocupen un lloc preeminent les lletres bescanviades entre el filòleg Joan Coromines i l’escriptor, traductor i editor Joan Sales.

Algun dia caldrà desmentir tòpics sobre el vessant lingüístic de Sales, que ha estat pintat interessadament com un precursor del català light. Llegint-ne els texts, ja n’hi hauria d’haver prou per a desmuntar aquesta visió. Avui, tanmateix, donarem la veu a Coromines.

En el llibre Llengua i Pàtria (Fundació Pere Coromines – Ara Llibres, 2017) podem llegir unes lletres magnífiques del mestre Coromines al deixeble Sales. És així, a parer meu, com s’ha d’interpretar aquesta correspondència sobre llengua, que comença ara fa poc més de seixanta anys, el dia 5 d’octubre de 1958, en una lletra extensa en què sucaria pa qualsevol  individu mínimament interessat pel català.

En aquest diàleg entre el mestre i l’alumne, Coromines és summament didàctic. S’endevina de seguida que considera Sales com un aprenent iniciat i avantatjat, que pot entendre lliçons complexes, reflexions subtils, missatges precisos.

Coromines, en aquest text, fa referència a una qüestió polèmica que preocupa el seu corresponsal: les «dificultats» de l’ortografia. Mira de donar-li entenent que pretendre canviar l’ortografia és una «idea insensata». I tot seguit s’esplaia a justificar-ho. Per centrar la qüestió, explica que una reforma d’aquesta mena té dos impediments «inherents» a la llengua.

En primer lloc, la riquesa fònica:

«La nostra llengua és molt més rica en sons que el castellà. Aquest no té més que cinc sons vocàlics i divuit sons consonàntics (parlo de sons i no de lletres): és una llengua d’una monotonia i d’una pobresa fonètica extremes. El català, en canvi, té vint-i-tres sons consonàntics diferents i té vuit vocals en lloc de les cinc castellanes. Ara bé com que català i castellà han d’expressar aquest nombre diferent de sons per mitjà del mateix nombre de lletres heretades del llatí, que no són en total més que vint-i-quatre (mentre que els nostres sons són trenta-un), salta als ulls que el català, per compensar aquest dèficit de l’alfabet llatí ha de recórrer indefugiblement a complicacions ortogràfiques que el castellà no necessita (per exemple el complicat sistema de s, ss i z).»

I en segon lloc, la riquesa dialectal. I en aquest punt escriu una lliçó magistral d’unitat de la llengua:

«Nosaltres tenim un sistema de dialectes diferenciat sobretot en qüestions de pronunciació, i aquests dialectes ens imposen encara moltes altres complicacions ortogràfiques inevitables […]. Sembla que el vostre amic Clarasó [1] proposaria de tirar al dret, riure’s dels dialectes i simplificar l’ortografia, tant si s’hi avenen els valencians etc. com si no: Barcelona, demogràficament més forta, s’imposaria als altres dialectes i els parlants d’aquests es resignarien a aquest llenguatge mig estranger per a ells, o si no, que ens abandonessin. Doncs és clar que ens abandonarien. […] I quin patriota es resignaria a reduir a poc més de la meitat el nombre de la gent que reconeixeria la nostra llengua com a pròpia? I quin patriota o quin escriptor conscient es resignaria a introduir un divorci radical entre la llengua literària del segle XX i la llengua dels Clàssics i de la Renaixença?»

Per il·lustrar aquesta reflexió, poc més endavant Coromines fa un exercici demostratiu que pot semblar una atzagaiada, però que és, en el fons, una crítica mordaç del barcinocentrisme lingüístic: tradueix uns versos del Canigó verdaguerià a «aquesta ortografia diguem-ne proletària» —com diu irònicament. Heus ací un petit fragment de l’exercici que proposa el mestre:

«Am suny jarmá lu conta da Sardanya,/ com aliga ca l alig acumpanya,/ daballa Tallaferru da Canigó um matí;/ be m sum fill da casá par la buscuria,/ cuan, al santiri mistica canturia,/ sa n entr a l armitatxa dabot da sam Martí.»

Coromines no proposa pas cap canvi de l’ortografia, però sí que gosa enumerar alguns aspectes que podrien servir per a simplificar-la sense comprometre la riquesa idiomàtica. Esmenta, per exemple, la l·l, la ç, la h i el canvi de la d i la g finals per t i c. Però admet que aquestes modificacions no servirien pas de gran cosa, perquè restaria encara el 90% de les «dificultats» ortogràfiques:

«Aquest deu per cent de guany no solament ajudaria molt poc a la gent de pocs estudis, sinó que ens costaria el tornar a caure en l’anarquia ortogràfica catastròfica dels anys noranta. Aquestes reformes les acceptaríem vós i jo si ens haguéssim begut el seny, i segurament les acceptarien algunes persones de menys cultura lingüística que vós i jo i uns quants més que aconseguíssim d’entabanar.»

Coromines era un savi amb un gran sentit de la utilitat i l’eficàcia, fonamentats en l’estudi acurat i pregon de la llengua. Era un savi prudent i per això —i perquè sabia que també era un savi prudent— pràcticament no va qüestionar ni contradir Fabra.

En fi, totes aquestes lliçons es poden resumir en una frase d’aquesta mateixa lletra:

«En tot el que sigui gramatical i ortogràfic s’ha d’anar amb peus de plom, caríssim Sales.»


[1] Segurament, l’escriptor Noel Clarasó, tal com ens diu Ramon Torrents.


També us pot interessar:


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Salvem el soldat «rai»

Salvem el soldat RAI


Si volem reeixir, no ens acluquem d’ulls als entrebancs feixucs


Que en saps res, d’un rebut a nom seu?


El darrer d’eixorivir-se


Trencadissa lingüística a l’Ajuntament de Barcelona


La millor alternativa no és pas el català de plàstic


Pensem-hi tant com puguem abans no sigui massa tard


Quan el «full» és ple


Les eles pageses i els sous de les gallines


Si mai has estat discriminat ho has estat alguna vegada


Faltar al respecte a la genuïnitat


L’embolic del gran poeta Margarit

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.