Si us vaga, penseu-hi

Us presento els brins d’aquesta quinzena, amics.

1. Si us vaga, penseu-hi

2. Escanyolit, escarransit, escardalenc, esquifit…

3. Em dec haver malfixat

4. No fem els ulls grossos

5. Unes quantes solucions

6. Si et fa nosa no t’hi capfiquis

7. El llepafils, esbalaït, es va esmunyir sense encaparrar-s’hi

8. Quina bravada!

9. Olora a coco?

10. Més perdut que un barb en un rostoll


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

No realitzem el préssec

Sovint confonem el llenguatge formal amb l’artificiositat, amb una expressió antinatural, de manera que fem servir mots, connectors i construccions allunyats gratuïtament de la parla habitual i espontània. És allò que alguns anomenem ‘català de plàstic‘.

A l’encapçalament de l’article en teniu un cas real.

El qui parla o escriu així parteix de la idea que el registre formal s’ha de distingir i distanciar de la parla quotidiana, sigui com sigui. De tot això, en resulta un discurs farcit d’oracions inflades i carregoses.

Avui parlarem de cinc d’aquests mots o construccions que afeixuguen l’expressió.

Realitzar
En aquesta manera artificial d’expressar-se, el verb fer es considera desgastat i, per tant, inapropiat. Per això és substituït per realitzar. Però, estrictament, realitzar vol dir ‘fer real’, és a dir, ‘fer allò que s’havia projectat’. No és un verb adient en frases com ara aquestes:

  • L’empresa va realitzar cinc-centes assistències durant l’any.
  • L’historiador ha realitzat un intent d’ordenació del material recollit.

En totes dues frases podem canviar perfectament realitzar per fer. La segona, a més, es pot simplificar si en compte de ‘ha realitzat un intent d’ordenació’ diem, simplement, ‘ha intentat ordenar’ o ‘ha provat d’ordenar’.

A nivell (de)
Heus ací una locució que ja fa anys que es va començar a escampar i que fins no fa gaire era considerada incorrecta. Hi ha moltes maneres d’evitar-la. Vegem-ne unes quantes:

  • A nivell legal, és molt clar (Legalment).
  • La vaga és multitudinària a nivell d’instituts i no tant a nivell d’escoles (alsinstituts i no tant a les escoles).
  • Són tensions que s’esdevenen a nivell de parella (en la parella).
  • Aplicarem aquestes mesures a nivell escolar (en l’àmbit).
  • Sempre es va destacar a nivell artístic (en el terreny).
  • Va adquirir un cert renom a nivell literari (en el camp).

Nivell és correcte quan vol dir ‘grau d’elevació’. Per tant, les oracions següents no tenen cap inconvenient:

  • Encara que no ho sembli, ara som a nivell del mar.
  • Estudia per arribar al nivell de preparació del seu mestre.

Iniciar(-se) i inici
Sembla mentida de quina manera els mots inici (i iniciar, als inicis, a l’inici) han desplaçat començament (començar, al començament, etc.).

  • Hem d’iniciar converses per a un pacte.
  • El programa s’inicia amb un bloc social.
  • L’inici de l’entrevista és sobtat.
  • L’empresa va néixer als inicis del segle XX.

En tots aquests casos, hi és més natural començar i començament. En lloc de als inicis potser caldria que reviféssim a la primeria (o a primeries, o de primeries, segons el lloc), una expressió ben viva fins no fa gaire temps.

Finalitzar (i finalització)
Encara més artificial que iniciar-se és l’ús de finalitzar. Costa d’entendre què hi guanyem, finalitzant les coses que abans acabàvem. Vegem-ne exemples:

  • Així ha finalitzat el seu discurs.
  • La campanya finalitzarà el dia 26.
  • No han decidit cap data de finalització de la vaga.

No cal insistir-hi: sempre que trobem finalitzar o finalització podem restaurar-hi acabar(-se) o  acabament i veurem com l’expressió és més lleugera i natural, sense encarcaraments.

Ja que
Sabem que en un text hi falta naturalitat quan s’hi fa servir a tort i a dret ja que en lloc de perquè.

  • Aquest campanar deu ser vell, ja que es veu tot ruïnós.
  • Votarà aquell partit, ja que en comparteix les idees.
  • No ho entenia, ja que era escrit en una llengua estranya.

En canvi, ja que sí que és adequat quan va (o pot anar) al començament de l’oració i precedeix una informació compartida per l’emissor i el receptor:

  • Ja que no vols venir tu, vindré jo.
  • Ja que sembla que ara es vol comprometre, mirem de parlar-hi aviat.

La llista de mots i construccions ‘de plàstic’ és, dissortadament, força més llarga. Avui n’hem fet el primer tast, però més endavant hi tornarem. Parlarem, per exemple, de l’abús o ús inapropiat de produir(-se), trobar-se, tractar-se, celebrar, ultimar, utilitzar, tenir lloc, proper (i també apropar i apropar-se), conèixer, tema, posicionament, problema, creuar

Article publicat a VilaWeb el dia 11 de maig de 2019.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Què hi ha de tall?

Ací teniu els brins de llengua d’aquesta quinzena:

1. Què hi ha de tall?

2. Si és el teu sant, per molts anys

3. Distincions subtils

4. Tan bon punt vulguem escriure bé, ho farem

5. I aquella dèria d’amoixar sotracs

6. No hi ha ni una ànima que es faci veure

7. Cinc maneres de tremolar

8. Sumem massa

9. Ho diem o odiem?

10. Escarrassem-nos a fer un bon ús de les preposicions

11. Mudat de cabòries

12. Els Sanxes


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Sinó’ o ‘si no’?: s’han acabat els dubtes

Una de les errades de llengua més freqüents neix de la confusió entre sinó i si no. Tanmateix, en la major part de contexts aquest dubte es pot resoldre.

Si observem les llengües de l’entorn, veurem que el nostre sinó s’hi tradueix de la mateixa manera que però. En occità, per exemple, és mas; en francès, mais; en italià, ma; en anglès, but… Això ens ha de fer pensar què passaria si en una frase canviéssim sinó per però. S’entendria igualment? Provem-ho, bo i reforçant aquest però amb l’adverbi afirmatiu, és a dir, però sí:

—No parlo de feina, sinó de lleure = No parlo de feina, però sí de lleure;

—No vol córrer, sinó caminar = No vol córrer, però sí caminar;

—No ho afirmo pas, sinó que ho suposo = No ho afirmo pas, però sí que ho suposo.

Tenint en compte això, doncs, ja podem formular una regla:

Quan dubtem entre ‘sinó’ i ‘si no’, canviem-ho per ‘però sí’. Si la substitució funciona, hem d’escriure ‘sinó’. Altrament, hem d’escriure ‘si no’.

 

En algun cas, el resultat de la substitució pot semblar una mica estrany, a causa de l’estructura de la frase, però intuïtivament n’entendrem el trellat:

—No tan sols ha d’ésser honrat, sinó també semblar-ho = No tan sols ha d’ésser honrat, però sí també semblar-ho.

Tanmateix, hi ha un segon ús de sinó que defuig la regla esmentada. En les frases següents, sinó equival a ‘més que‘:

—No ho va saber ningú sinó el seu germà = No ho va saber ningú més que el seu germà;

No hi havia sinó dos automòbils = No hi havia més que dos automòbils;

No diu sinó ximpleries = No diu més que ximpleries.

Ara parlem de si no. Així com la conjunció sinó té valor adversatiu –semblant a però–, si no és la combinació de la conjunció condicional si i l’adverbi negatiu no:

—Si no vols venir, no vinguis;

—I qui ho farà, si no ho feu vós?;

—No sé si no val més que pleguem.

Observem que en aquestes oracions podríem eliminar no i la frase seria possible, tot i que il·lògica: Si vols venir, no vinguis; I qui ho farà, si ho feu vós?… Tanmateix, aquesta eliminació no és possible en frases en què elidim el verb, com ara aquestes:

—Estudia, si no, l’examen t’anirà malament (Estudia, si no [estudies] l’examen t’anirà malament);

—La major part, si no tots, van arribar tard (La major part, si no [eren] tots, van arribar tard).

Ara veurem com la regla enunciada abans no s’hi pot aplicar, a aquestes frases. És a dir, que no hi funcionarà la substitució per però sí. Comprovem-ho:

—Si no vols venir, no vinguis (*Però sí vols venir no vinguis);

—I qui ho farà, si no ho feu vós? (I qui ho farà *però sí ho feu vós?);

—No sé si no val més que pleguem (No sé *però sí val més que pleguem)

A practicar

A la xarxa trobareu moltes pàgines d’exercicis sobre aquesta matèria. Us n’hem seleccionades quatre:

—La de l’espai d’aprenentatge Aula de català.

—La dels Itineraris d’aprenentatge de l’Optimot.

—Les d’Enxaneta (1 i 2).

[article publicat a VilaWeb el dia 27 d’abril de 2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Salvarem els mots?

llengua

La castellanització de la llengua és perceptible en molts aspectes. Sens dubte, la fonètica és molt evident, com també ho és la gramatical, perquè és estructural. En canvi, sembla que en el terreny del lèxic sapiguem resistir més bé. Ho sembla.

En aquest camp, hi ha un fenomen subtil, un procés gradual, que podem definir així: entre dos sinònims ‘correctes’ —tots dos registrats al diccionari normatiu—, molta gent ha acabat triant-ne un i ha abandonat justament el que havia fet servir sempre. El que ha triat és el que s’assembla més al castellà i el que ha abandonat és el que no té cap corresponent formal en aquella llengua.

 Miro d’exemplificar-ho en aquest text:

Un bon dia vam començar a inclinar-nos en lloc de decantar-nos. Ens vam afartar de les coses i no ens en vam voler atipar més. Ens adonàvem amb freqüència que la gent exagerava i poc sovint ens semblava que en fes un gra massa. Aquells qui anaven escabellats ara ja els vèiem despentinats.

I avui, cada vegada més, fem les coses maquinalment i com més va menys volem fer-les d’esme. Quantes coses que lamentem i que poques que ens saben greu… Veiem moltes imatges horroroses i no gaires d’esgarrifoses. Quan tenim tard anem de pressa perquè ja no volem fer-ne via. I s’ha acabat això de gratar-se el cap: ara ens el rasquem. Sabem perfectament que el dia que els ferros es van començar a oxidar ja no es van rovellar més.

Potser ens hauríem de demanar si preferim la modernitat dels tirants o ens estimem més l’autenticitat dels elàstics. Si paga la pena d’usar tants utensiliso val més fer servir uns quants estris. Si és normal que les malalties ja no s’encomanin perquè totes es contagien

Vist això, podem prometre que intentarem fixar-nos-hi, una mica almenys; doncs sí: fóra bo, si més no, que miréssim de parar-hi esment.

En fi, hi ha qui pensa que són els joves, que ens han fet caure en la trampa de la degradació, però a mi no em sembla que en puguem responsabilitzar el jovent, d’haver-nos ficat en aquest parany. Pensem-hi bé i fem autocrítica. Perquè és el nostre problema. O potser, ben mirat, és problema nostre.

He aplegat centenars de mots com aquests en una pàgina web: #salvemelsmots.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’any de la picor ja en teníem el pap ple

Heus ací els brins de llengua —i d’esperança— aplegats de quinze dies ençà:

1. Primer de tot, hem de bregar per sortir-nos-en

2. La memòria de mosquit a l’edat de la poca-solta

3. Matalassers o colxoneros?

4. Potser ho superarem, això del subjuntiu espuri

5. L’any de la picor ja en teníem el pap ple

6. Protegim les locucions, com més aviat millor

7. Arraulim-nos tots alhora

https://platform.twitter.com/widgets.js

8. Declarem que el foc es cala o es bota

9. Hi posem el coll o hi deixem la pell?

10. Menyspreem els castellanismes. O negligim-los

11. La mà, ni la tendim ni l’estenem

12. La qual cosa és massa encarcarada


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Llenguatou

En Ramon Sangles Moles ha encunyat un mot, llenguatou, i en el text següent explica què vol dir. Com que em sembla molt interessant i em demana que l’ajudi a difondre’l, l’he ficat dins el Clot de les Ànimes.


És un mal endèmic de molts catalans: davant una persona desconeguda, o d’aspecte forà, o fins veïna de tota la vida però que potser té una altra llengua materna, canvien de llengua: deixen la pròpia i passen al castellà. A alguns, això els pot semblar educació, però és, de fet, un suïcidi lingüístic. Per això cap altra llengua no ho practica. Si vas a viure a qualsevol país, la gent no canvia de llengua davant teu pel fet que siguis de fora. Simplement van parlant la seva, i tu vas aprenent-la, sense conflicte. I és que el suïcidi lingüístic només es practica en situacions de dominació colonial, militar i cultural, per l’acomplexament i la minva d’autoestima que comporta.

Us presento un mot nou que m’he permès de crear i que proposo a la comunitat lingüística. Ja l’hem experimentat, amb molt bon resultat! És el substantiu llenguatou -ova, que designa la persona que recorre innecessàriament i servilment a la llengua castellana.

De l’adjectiu TOU TOVA, el diccionari normatiu ens diu (entre altres coses): «Que cedeix fàcilment, no gens ferm» i «Malalt, cansat, decrèpit ». En efecte, un llenguatou o una llenguatova cedeix i canvia de llengua. I això denota decrepitud lingüística, acceptar de mica en mica la substitució de la llengua pròpia per una de forastera.

Si observem el dia a dia, comprovarem que molta gent que tracta amb clients, espectadors, pacients, comensals, usuaris, etc. fa servir d’esma el castellà. Si hom els interroga sobre aquest hàbit, uns diuen que així s’estalvien de preguntar si entenen el català: parlen en castellà amb tothom, i problema solucionat; uns altres et diuen aquella frase típica durant la Dictadura: «En castellà perquè tothom ho entengui», i així menarien la llengua a l’extinció amb l’excusa d’un suposat bé comú; uns altres et diran que la bona educació obliga…; que «pobrets, no ens entenen»…; que «vigila, que si s’enfaden, encara rebrem »… (penso en l’arrest d’Antoni Gaudí per parlar en català). Per a molts, parlar en català davant desconeguts o forasters és una tortura psicològica perquè consideren que és ofensiu. Per contra, cal veure amb quina desimboltura s’expressen les llengües foranes imposades. Hauríem d’aprendre a fer-ho a casa nostra.

D’altra banda, el llenguatou discrimina els seus interlocutors: amb la seva tovor dóna per fet que els altres, no solament no coneixen ni estimen el català, sinó que tampoc no tenen ni capacitat ni interès per aprendre’l. És tractar-los ofensivament de babaus.

Un llenguatou és una barreja d’acomplexat, covard, paternalista, mandrós, panxacontent, acomodatici, servil, llagoter, mesell… que milita contra la llengua pròpia del país sense tenir-ne la mínima consciència. Ja en sap, de parlar català, però només ho fa quan no li demana fermesa. El català va quedant aleshores com una llengua que solament «es parla en la intimitat» (parafrasejant el que va dir un polític espanyol) i ja no se sent al tren, als mercats i botigues, als bars i hospitals… I, a aquest pas, està condemnada a l’extinció (la llista de llengües desaparegudes en l’àmbit dels grans imperis —francès, espanyol, anglès, etc.— és llarguíssima).

Si tenim en compte la persecució secular del català, tant a Espanya com a França, la supervivència de la nostra llengua hauria de ser tinguda per miracle (ho exemplifiquen molts fets, però és gràfica la fúria amb què l’any 1939 l’exèrcit anomenat «nacional» va fer foguera dels inofensius i apolítics llibres i escrits que Pompeu Fabra tenia en el seu domicili badaloní…). El poble, tanmateix, s’ha mantingut fidel a la llengua rebuda dels pares i avis i besavis, i també moltes persones cultes n’han fet una llengua moderna, dotada de les eines necessàries per a afrontar el seu futur amb un mínim de tranquil·litat. Però cada segle té els seus reptes; el d’avui és que la llengua normal del carrer sigui el català. Per això no hem de ser llenguatous ni llenguatoves.

Ramon Sangles Moles
amb la col·laboració de Joan Perera, Josep Ruaix i Jordi Badia

Com sabem quan hem d’escriure «perquè», «per què» i «per a què»?

De segur que molts heu dubtat alguna vegada si havíeu d’escriure ‘perquè‘ o ‘per què‘. I és probable que algú us hagi donat una norma molt simple: quan és una interrogació, va separat; quan és resposta, junt. Doncs sí, és cert. Però s’ha de completar.

No totes les interrogacions duen un signe interrogatiu. No sé per què ho ha fetCal esbrinar per què ho ha fetNo entenc per què ho ha fet… són exemples d’interrogació sense signe. En diem interrogació indirecta, diferent de la directa: Per què ho ha fet?

A més, en català la forma aglutinada ‘perquè’ tant serveix per a indicar causa com finalitat: Ho explico perquè no ho entensHo explico perquè ho entenguis. El primer ‘perquè’ és causal i respon a la qüestió Per quina causa ho expliques?; el segon és final i respon a Amb quina finalitat ho expliques?. (En els parlars meridionals el ‘perquè’ final es converteix col·loquialment en ‘per a que’, però la normativa el bandeja en els àmbits formals.) Tant el ‘perquè’ de causa com el de finalitat poden formar part d’una interrogació directa, de manera que no sempre que vegem un interrogant hem d’escriure ‘per què’.

Per acabar-ho d’adobar, el mot ‘perquè’ també pot ésser un nom, que vol dir, precisament, ‘causa’: Ara sabrem el perquè de tot plegat.

Per a entendre tot aquest galimaties, sortosament, hi ha una regla molt simple:

Escrivim ‘per què’ quan equival a ‘per quina raó’. En tots els altres casos escrivim ‘perquè’

En la frase següent podeu comprovar si aquesta regla funciona: Em neguiteja no saber per què ho fas. Ho fas perquè no sigui dit? Digues, és perquè no vols que la gent ho sàpiga? No en sé el perquè. Explica-m’ho: per què?

Tan solament hi ha un cas de ‘per què’ que no vol dir ‘per quina raó’. És quan equival a ‘pel qual’ (o ‘per la qual’, ‘pels quals’, o ‘per les quals’): El pont per què hem passat(és a dir, El pont pel qual hem passat), Els motius per què han fet la reclamació (és a dir, Els motius pels quals han fet la reclamació). Hem exclòs aquest cas de la norma perquè és molt infreqüent i no sol originar cap confusió.

Abans d’acabar, hem de presentar el tercer element: ‘per a què‘. Té un ús molt escàs. És sempre interrogatiu i vol dir ‘amb quina finalitat’: Per a què ho reclames?, és a dir, Amb quina finalitat ho reclames?  (També ens en podem servir en les interrogatives indirectes, sense interrogant: No entenc per a què ho reclames.) Podem pensar que Per a què ho reclames? i Per què ho reclames tenen el mateix significat, però no: amb ‘per què’ és com si demanéssim Què t’impulsa a reclamar-ho? I amb ‘per a què’, Què faràs quan tinguis això que reclames? La llengua fila prim.

A practicar
A la xarxa trobareu moltes pàgines d’exercicis sobre aquesta matèria. Us n’hem seleccionades tres:


Que no s’esquerdi la precisió

Una tria garbellada dels brins d’aquestes setmanes:

1. La precisió no es pot esquerdar

2. Tots hi guanyem, amb els pronoms

3. De quan manllevàvem

4. Un jovent força murri

5. El caos ens arruïna

6. Si anem per feina no farem salat

7. «D’immediat» i més estrangerismes

8. Quin goig que feu!

9. Què costa fer safareig?

10. Propostes de millora a en Llucià Ferrer

11. A la primeria em va venir de nou

12. Desfici de botiguer

13. Al·lots, galifardeus i ganàpies

14. Se’l beu, però no se’l veu

15. Quan feu els anys?

16. Tira milles

17. Igualem massa

 


Més brins.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La vinya

Avui he de cedir la paraula a mon pare, Josep Badia i Torras, que hauria fet noranta-tres anys dilluns vinent, un dia abans del seu sant. En aquest escrit, el Jepet de cal Badia ens parla de la vinya.

Si fins ara m’havia estat de publicar-lo era per la llargària. I potser també per una certa dificultat, sobretot lèxica. Però aquests dies que l’he llegit amb cura qui-sap-les vegades m’he adonat que és una autèntica lliçó, en molts aspectes. Per poc que us interessi la natura, per poca estima que tingueu a la terra, per poc que valoreu la feina feta a consciència, aquest text us agradarà. Afegim-hi —potser hauria de dir sobretot— que del punt de vista lingüístic és un veritable tresor.

Ah, i perquè no hàgiu de cercar al diccionari, us trobareu uns quants mots definits amb un clic. (I, renoi, encara n’hi ha hagut algun que no l’he trobat almon; potser m’hi podreu ajudar…)


La vinya

Més enllà de Tots Sants, a la primeria de novembre, alguna gelada i un parell de dies de tramuntana deixaven els ceps despullats de pàmpols (pampes, en dèiem nosaltres) i, si el ramat havia seguit la vinya després de les veremes, encara més. Aleshores, si ho permetien les tasques de sembrar —que tenien prioritat— començàvem a podar els ceps. Aquesta feina, per poc que pogués, se la reservava el pare. Ell sabia més bé que ningú quins caps calia deixar a cada cep, segons la força que tenien. Els caps es deixaven amb dos brotons cada un. Algun, excepcionalment, s’allargava més per apujar un cep massa baix; aquest cap llarg s’anomenava (mai no vaig saber per què) «pistola».

La jovenalla plegàvem els sarments i els lligàvem (amb els sarments mateix o amb una corda d’espart per fer-ne feixos manejables). Cap al tard, anàvem a buscar el carro i la mula per portar-los a casa i els apilàvem al costat del cobert de l’era. Dels feixos de sarments en dèiem garbons, i de la pila, garbonera. Prèviament, havíem tret els vells —si n’havien sobrat— i els havíem entrats al cobert per cremar-los. Neta ja la vinya, es resseguien els rengs per senyalar amb una canya els ceps morts que s’haurien d’arrencar amb la pioixa. Després, amb la fanga, l’aixada i una pala es feia un clot per a plantar-hi més tard un nou peu dels que teníem a l’hort d’un any abans, ben arrelats en terra bona.

En el curs de l’hivern es vallejava en la part de la vinya que convenia més d’adobar. Els valls, oberts enmig de rengs alternatius, s’omplien seguidament amb fems i escombraries de ciutat (en aquell temps no hi havia plàstics i gairebé tot era orgànic o biodegradable, com en dirien ara). Si no hi havia res més, també s’aprofitava boll de l’era o brossa o rama de pi d’un bosc de la vora. Els ceps agraïen de poder ficar les arrels en matèria flonja que, a més, retenia la humitat de la pluja.

«Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc.»

Amb aquestes tasques es passava bona part de l’hivern a la vinya. Cap al mes de febrer o al començament de març calia llaurar amb l’arada de Badalona, que feia el solc poc fondo i lliscava molt bé arran dels ceps, sense ferir-los les arrels. Aquella eina deixava poc tros als cavador per a estovar amb els arpiots, cosa que agraïen de cor: prou feixuga que era la feina de cavar ceps tot el sant dia… També calia passar a desarrelar (en altres llocs en diuen emprimar), és a dir, llevar de les soques dels ceps els llucs bords que pugen de sota l’empelt.

Cap al final de febrer o principi de març calia empeltar els ceps refets l’any anterior, abans els plançons no es moguessin (és a dir, no hi circulés la saba que fa brotar els sarments), perquè els empelts agafessin bé. També era una tasca d’especialista que normalment feia el pare. Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc. Per a empeltar, teníem una cistella de llauna (encara la guardem al celler) amb quatre petits departaments estancs, ben soldats de les vores amb estany, a fi de portar les agulles de les diverses classes amb aigua perquè no s’assequessin, i un departament al mig per a les eines d’empeltar. No sé qui va idear l’estri, però era una veritable troballa.

Quan el pare empeltava, el mosso vell o jo passàvem davant a descalçar els peus per poder posar l’empelt un pam sota terra i, una vegada posada l’agulla i ben lligada amb ràfia, la calçàvem amb molta cura amb terra ben premuda i fina perquè l’aire no assequés el tall.

«Els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera»

Alguna vegada el pare em convidava a empeltar algun cep. Em sentia tan feliç d’aquesta mostra de confiança, que l’alegria em durava tot el dia. Jo prenia bona nota d’on s’esqueien els ceps que havia empeltat per comprovar després si havien brotat amb èxit. Val a dir que gairebé sempre reeixien, perquè procurava fer l’aprenentatge seguint els consells del pare: «Fer les coses a poc a poc, amb tota l’atenció, fins que la seguretat ens permeti de fer-les més de pressa.»

Cavades i llaurades les vinyes, refets els ceps morts amb peus americans, empeltats els arrelats de l’any anterior i tapats els valls del tros que s’havia pogut adobar, refetes i escurades amb l’aixada les rases que conduïen l’aigua, tapat algun xaragall dels marges… els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril si el temps acompanyava, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera. Si cap glaçada tardana no malmet els brots tindrem bona arrencada.

Al final d’abril ja es poden esbrollar (o esbrotjar, que en diuen en algunes contrades), és a dir, fer caure els brots que han sortit —sobretot quan el cep té força— fora de lloc, en altres parts de la soca; són brots que donarien falsos sarments sense fruit o amb fruit excessiu i que cal suprimir. També s’escapça amb un pessic el brot més alt dels dos brotons de cada cap per endarrerir-ne el creixent i equilibrar-lo amb l’altre brot, que serà el cap de l’any vinent.

Uns quants dies més tard ja es pot esgriolar, que consisteix a repassar els sarments i suprimir-ne els griols, és a dir, els llucs que surten al forcat de cada pàmpol. Cal que el sarment i els raïms rebin la saba del cep sense xucladors inútils que l’absorbeixin i, alhora, cal fer per manera que el sol penetri enmig dels sarments per endurir-los i, més tard, per madurar-ne el fruit.

«Calia ensofrar quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella»

Fetes aquestes operacions calia ensofrar. L’operació consistia a tirar sofre amb l’esquella o campana, una espècie d’ampolla de llauna amb un broc ample per a ficar-hi la pols de sofre, amb unes bales a dins per a facilitar, amb el moviment, que la pols sortís i caigués sobre els ceps, com més polvoritzat millor, per uns petits forats que hi havia a la part inferior, com un pom de regadora. El nom de «campana» o «esquella» li venia del dring que feien les bales, sobretot quan el sofre s’acabava. Es feia servir només a les primeres ensofrades, quan els brots encara eren curts i s’hi arribava bé. Més enllà, amb els brots més llargs i els fruits com balins, o quan començava a verolar, calia fer l’operació amb la màquina d’ensofrar, una motxilla amb una manxa activada amb una palanca i amb un tub de goma acabat en un petit tros de metall en forma de ventall, per a polvoritzar bé el sofre sobre els ceps.

Ensofrar era una operació enutjosa, sobretot per la irritació que el sofre produïa als ulls; et feia plorar bona estona encara que no estiguessis pas trist. Calia fer-ho quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella (els fongs).

Al començament de maig es feia la primera ensulfatada, de les tres que en anys normals —no pas massa plujosos— calia aplicar als ceps de la nostra comarca. En aquell temps es feia sempre amb caldo bordelès, que és com es coneixia la barreja de sulfat de coure i calç per a neutralitzar l’acidesa del sulfat i evitar que cremés els pàmpols dels ceps. A casa, la proporció era de doble pes de sulfat que de calç.

El dia abans d’ensulfatar calia començar a desfer el sulfat, posant-lo a remullar dins l’aigua amb un cistelló folrat amb un tros de saca perquè es dissolgués. A les vinyes teníem —a tocar dels pous que recollien les aigües de la pluja de les rases principals— unes piques fetes amb ciment i armades com els safareigs de les cases, però amb dos compartiments petits damunt els més gran, per a posar a desfer separadament el sulfat i la calç i fer-ne la barreja més endavant. Calia tenir punt a tirar sempre el sulfat sobre la calç, i no a l’inrevés, perquè aleshores es precipita i fa volves que embussen els coladors i els brocs de les màquines d’ensulfatar.

A mi, quan era jove, m’agradava molt d’ensulfatar. Com que el moment més propici per a fer-ho és de bon matí perquè fa l’ora quieta i no corre aire, molts dies ja era al tros amb la màquina a punt esperant les primeres clarors de l’albada per començar. Mantenir la pressió a l’ensulfatadora amb la palanca a la mà esquerra i dirigir amb la dreta el polvoritzador per a formar com una boira de sulfat als ceps per cada banda, procurant de mullar bé els pàmpols sense goteig, era una feina engrescadora. Encara més sabent que protegíem la collita del míldiu que, després de les pedregades, era el perill més gran. Quan el sol havia eixugat els ceps, agafaven un color blau-verd bonic que es veia de lluny. Si, del terrat de casa estant, em mirava la vinya, m’agradava de contemplar amb un cert orgull el tros que n’havia fet. Tot i les precaucions, la cara i les mans, i no cal dir la roba, acabaven també blaves de sulfat. Sort que la padrina no es descuidava mai de proporcionar-nos una roba ben vella per a aquesta feina.

«Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç»

Cap al mes de juliol, enmig del tragí del batre, algun dia feia un temporal cap al tard. L’endemà les garbes eren molles, o si més no rellents, encara que estiguessin agarberades a l’era i tapades amb un tendal. Aleshores calia aprofitar el dia i la saó per passar el tallant amb la mula pels rengs de vinya i birbar amb el xapo enmig dels ceps. Amb molt de compte, això sí: perquè, carregats de fruit com anaven i amb els sarments llargs, feia respecte de maniobrar-hi.

Si el temps era plujós es feia una última ensulfatada pels volts de la Mare de Déu d’agost perquè el sarment postés [1] més bé i el raïm estigués més protegit; es resseguien amb sofre, un dia clar, alguns ceps que presentessin cendrosa o malura; es cavava alguna clapa de gram perquè es morís amb el sol, triant-lo bé de la terra perquè no es tornés a agafar; i s’esperava, guaitant al cel amb angúnia quan sortien bromades del cantó de llevant, per por d’una pedregada. Déu nos en guard!

Les feines de la vinya que ens corresponien ja eren fetes, a la mida dels nostres coneixements i de les nostres forces. Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç.

Josep Badia i Torras


[1] El verb postar no l’he sabut trobar en cap diccionari.


Més escrits d’en Josep Badia i Torras.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.