El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Joan Fuster: clar i català

0

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Joan Fuster: clar i català


Enorgullim-nos-en


Ha provat l’estiu?


Escaure


Morta la cuca, mort el verí


Barrip-barrap


Cessats?


Autoodi


Olor de Gessamí


No fem malbé la llengua


La panxa regirada


Ni per pensament


No ve d’aquí


Sense pèls a la llengua


No ens hi conformem


Tant sí com no


Fer el paperina


Pam i pipa


A mata-degolla


Ranejar


Per si no fos prou


Com més aviat millor


Cap d’arengada


Ara i adés


Plàstic? Al contenidor groc


Trossos


No cal ni dir-ho


Tinguem nervi


Fer-se vell


I la ganyota, què?


Cap de broma


Permetem massa


No tocar ni quarts ni hores


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Deu refranys catalans intraduïbles

2
Publicat el 20 d'agost de 2022

VilaWeb

Els refranys o dites, igual com les frases fetes, ocupen una part de la llengua molt singular, segurament la més essencial. Als filòlegs, quan ens demanen com traduiríem tal o tal dita del castellà al català ja comencem a suar. De primer, perquè probablement haurem de recórrer al diccionari. I, en segon lloc, perquè gairebé segur que la solució que donarem no serà satisfactòria.

Bé, doncs això mateix passa a la inversa. Hi ha una munió de refranys catalans que si s’han de traduir al castellà perden la gràcia. O perden força. O són tan diferents, formalment, que sembla que vulguin dir una altra cosa. O, simplement, no els coneix ningú.

Avui en veurem deu, d’aquests. Som-hi.

1. A cada bugada perdem un llençol

Un refrany molt adient per a molts aspectes i molts moments de l’actualitat. Ens parla de l’empitjorament, no pas sobtat, sinó progressiu, que va passant de mica en mica, d’una manera que sovint pot arribar a ser imperceptible. No he sabut trobar cap traducció satisfactòria al castellà. La Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) de Víctor Pàmies recull Cada coladita, una rasgadita (‘Cada bugadeta, una esquinçadeta’), tot i que sembla que té un altre significat.

2. Qui no té feina el gat pentina

Un poble treballador havia d’engendrar una dita com aquesta. No tan sols hem creat frases fetes positives, com ara anar per feina o posar fil a l’agulla, o aquell imperatiu som-hi!, sinó que reservem una “floreta” al qui es dedica a malparlar, a criticar, a bescantar els altres, o simplement és un perepunyetes. És un refrany molt transparent, que no demana explicació, perquè tothom es pot imaginar un individu, escarfoxat al sofà, pentinant un felí. Rodamots ens diu que a Mallorca es diu també Qui no té res que fer, pentina pets. I la PCCD ens informa que en castellà hi ha qui diu El que no tiene qué hacer, con el culo caza moscas (‘Qui no sap què fer, amb el cul caça mosques’), un refrany poc emprat, si mirem el Google. També hi trobem dos sinònims, si més no parcials, Distreure’s amb la cua del ruc i Qui no té maldecaps, se’n busca.

3. A la taula i al llit, al primer crit

Heus ací un dels refranys catalans més coneguts. És una dita que he sentit tota la vida, ja de ben petit, com un crit de disciplina: quan t’avisin per venir a dinar o per anar a dormir, afanya’t i sense rondinar. La PCCD de Víctor Pàmies ens diu que en castellà és A la mesa llaman, santa palabra (‘A taula criden, santa paraula’), un refrany que gairebé no he trobat enlloc fent una recerca de Google. Al Refranero multilingüe del Centro Cervantes no en saben re de re. Amb això, em sembla que el podem considerar un intraduïble.  

4. Qui dia passa, any empeny

La gràcia d’aquest refrany és que cadascú l’aplica com vol. Si sou dels qui van ajornant les solucions, dels qui es desentenen de les dificultats quotidianes, dels qui romancegen, fan el ronsa, gansegen, us encanten… (ja veieu que no cal dir procrastinar), aquest refrany us escau. Si sou dels qui van resolent les coses a mesura que es van presentant, de mica en mica, també fa per vosaltres. En castellà no hi ha un sol refrany per a tots dos significats: amb el primer, Mañana serà otro día (‘Demà serà un altre dia’); amb el segon, Quien pasa punto pasa mucho (‘Qui passa punt passa molt’), poc conegut.

5. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era

Una dita catalana encara ben viva i que ens fa pensar en el temps de segar i batre, quan les eres dels masos eren una polseguera contínua. Apel·la a aquesta virtut (?) tan catalana de la prudència, de la moderació: no t’emboliquis, per què t’hi fiques?, deixa-ho estar, tingues seny… (Però –ai, las– també volem rauxa i, sobretot, compromís: que la prudència no ens faci traïdors.) A la PCCD trobem que l’equivalent castellà és Quien no quiera ver lástimas no vaya a la guerra (‘Qui no vulgui veure llàstimes, que no vagi a la guerra’), però el Refranero de l’Instituto Cervantes no en sap res i a Google n’hem trobat poques referències. Ara, que l’una llengua parli de la feina de pagès i l’altra de la guerra és digne d’estudi…

6. Tota pedra fa paret

Aquest el vaig aprendre d’un ex-company de feina valencià. Però es veu que es diu (o es deia) a tot arreu! És molt bonic de veure l’entrada que hi dedica la PCCD (quin monument que es mereix, Víctor Pàmies!), perquè ens en reporta vint-i-quatre variants, de nord a sud (el Rosselló, Fraga, les terres de Ponent, la Selva, el Baix Ebre, el Baix Maestrat, la Safor, la Marina, l’Alacantí…). I, entre les variants, n’hi h algunes de menors (De tota pedra fa paret, Tota pedra fa marge) i alguna d’allargada i divertida, com aquesta cançó de Sant Vicent del Raspeig: “Mira tu que té collons:/ tota pedra fa paret,/ i el que s’encanta no els tasta,/ i el que l’agarra, ‘pa’ ell.” Si hi penseu bé, és un sinònim de De mica en mica s’omple la pica, que té un significat més ampli. Diuen que en castellà és Un grano no hace granero, pero ayuda al compañero (‘Un gra no fa graner, però ajuda el company’), però el Cervantes ens informa que és poc usat.

7. Qui no té un all té una ceba

Un altre refrany “molt català”, que expressa una manera d’ésser moderada. Nosaltres no som gens taxatius. La perfecció no existeix i per això podem trobar pèls a tot arreu. Tothom té un defecte o altre. De fet, segons alguns manuals, la traducció al francès és Tout le monde a ses défauts (‘Tothom té els seus defectes’). I la castellana, Quien no cojea, renquea (‘Qui no coixeja, ranqueja’), que, segons el Centro Virtual Cervantes, ha caigut en desús.

8. A l’estiu tota cuca viu

Heus ací un refrany lligat al temps, al bon temps, a l’alegria i la vitalitat de l’estiu. Té variants a gavadals, de verdes i de madures. (N’hi ha una de coneguda en uns quants indrets del País Valencià: A l’estiu la figa crida el piu, que ens fa pensar en aquell altre refrany, també intraduïble, que diu: Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.) De les possibles traduccions al castellà, tan sols una té una mínima –però molt mínima– presència a Google: En verano cada rana lava su paño (‘A l’estiu, cada granota renta el seu drap’). Però no és ni de bon tros un refrany tan viu –ni tan vivaç– com el nostre.

9. Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit

Una dita molt catalana, la dita de la responsabilitat i l’autonomia. Si pot ser, que no hagis de menester ningú. Refia’t de tu mateix, que no et donaran mai duros a quatre pessetes. És una dita antiga, però alhora ben actual, que serveix per a educar en valors, com diuen ara. L’equivalent castellà, segons la PCCD, és ¿Quieres tener buen criado? Sírvete por tu mano (‘Vols tenir bon criat? Serveix-te per la teva mà’), però el refranyer de l’Institut Cervantes no en sap res i a Google hi escasseja.

10. Menjar poc i pair bé

Un consell per a moderar l’ambició, un cant a la ponderació, a la feina ben feta, sense pressa. En trobem referències al Principat, a la Franja i a les Illes, però no al País Valencià. Hi ha un refrany més llarg i complet, molt semblant: Menjar molt i pair bé no pot ser. Les versions en castellà que trobo són: Comida atropellada, mal sentada (‘Menjar atropellat escau malament’) i Pollino que me lleve y no caballo que me arrastre (‘Pollí que em porti i no pas cavall que m’arrossegui’). Sens dubte, no són ni de bon tros tan coneguts com el nostre.

I dues propines…

11. Feina feta no té destorb

Heus ací un altre refrany “ben català”, referit a la feina. I a la responsabilitat. Enllestim, traguem-nos-ho de sobre i no hi haurem de pensar més; com més aviat comencem més aviat acabarem… No l’he pogut incloure en la llista principal, perquè sí que té una correspondència en castellà, No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy (‘No deixis per demà allò que puguis fer avui’), però formalment són tan allunyats que no he volgut deixar de reivindicar la parèmia catalana.

12. Ell s’entén i balla sol

Aquest refrany tampoc no hi hauria d’ésser, en aquesta llista, perquè sí que té un corresponent en castellà: “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como” (‘Joan Colom, jo m’ho guiso, jo m’ho menjo’). I n’he volgut parlar justament per això, perquè estic tip de sentir el “Juan Palomo” a tot arreu, també als mitjans de comunicació que tenen per missió normalitzar la llengua catalana. Si us plau, salvem els refranys catalans!


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Mestressa, tenim més quaderns!

0
Publicat el 15 d'agost de 2022

 

Te’n vas anar d’aquest món pensant que el teu pare havia cremat tots els teus quaderns d’escola, llevat de tres. En vam parlar en aquest article, ara fa quatre anys. Doncs resulta que se n’havien conservat una pila! I fa poc, de casualitat, els vam recuperar. Molts són de l’any 40 i 41, quan estudiaves a l’Acadèmia Cots de Manresa: quaderns de gramàtica, d’història i, sobretot, de comptabilitat. La cal·ligrafia, que ja és bona en els quaderns de la infantesa, és impecable en aquestes pàgines de la teva pubertat.

Dels quaderns anteriors, del 1937 al 1939, quan estudiaves a l’escola de Callús, en podrem extreure molt material, potser d’interès per a historiadors i tot. Avui parlarem de dos escrits.

El primer és com un cop de sabre. Poques pàgines abans, hi ha la darrera pàgina en català (la conjugació del verb “cabre”) i, una mica més enrere, una llarga redacció titulada “Els Reis Mags”, amb uns dibuixos magnífics. Començava així:

Avui, 6 de gener, quan en la nostra terra regnava la pau, era una diada molt divertida, principalment pels petitets.

 

I tot això s’acaba de cop i volta, amb una crònica del canvi de règim:

El primer día de clase después de la guerra

Después de casi un mes de vacaciones forzosas, hoy día 13 de febrero hemos reanudado la clase.

Por razón de estar muy cerca el frente y sentirse todo el día gran cañoneo y aviación, el día 20 del pasado mes se cerraron las escuelas. Estubieron en ellas igual como en otros locales muchos soldados rojos pocos días antes de entrar las tropas nacionales en el pueblo…

I, després d’un relat força neutre i objectiu, acabaves així:

Nosotros gritamos:

¡Arriba España!

¡Viva Franco!

 

Després d’aquestes pàgines, el català —i l’alegria— desapareix del quadern.

El segon escrit que vull reproduir és de gairebé dos anys abans, quan tu en tenies deu. Parles de la gran “desobediència” d’un company de classe, Josep Badia, amb qui quinze anys més tard et vas casar i vas acabar tenint-hi nou fills. Aquell dia de 1937, el Badia la va fer grossa.

 

Desobediència de Josep Badia

Ahir a la tarda va passar un cas lamentable a la nostra escola.

El noi Josep Badia va desobeir per tres vegades al senyor Mestre.

Primerament vàrem fer mapes i ell va tombar, tot distret, una cadira i per càstig li van dir que es posés mitja hora de genolls i no s’hi va posà. El senyor Mestre degut al seu treball no s’hi fixà. Després a la classe de problemes, ell era el primer d’una secció i per tant s’havia de cuidar de la mateixa. Va castigar als nens als nens Pich 3e i Foses. El primer s’esmanà i el segon continuà sense fer el seu deure. El Badia va castigar a posar els braços enlaire al Pich i aquest va exclamar: «¡A veure si me n’hi faràs posar tres!» El Badia es posà a riure i vingué un noi que acabava de copiar el problema i veient que’l primer reia va dir: «—Això és magnífic!» Varen anar a dir-ho al senyor Mestre i el va fer posar de genolls junt amb els altres i Badia altra volta desobeí.

Quan vàrem sortir, el senyor Mestre li va dir que s’havia de quedar una hora de genolls, per desobediència. Però ell a pesar de tot s’escapà.

Avui al matí el senyor Mestre li ha dit a veure si volia creure. Ell contestà que si. Llavors li ha manat posar-se tres hores de genolls, o bé si no volia creure, més aviat hi feia nosa que servei, perquè si tots féssim com ell, no semblaria un col·legi, sinó una sala de ball, i tampoc aprendriem res. Ell preferí posar-se tres hores de genolls. Aquestes tres hores de genolls són: una per tombar la cadira, l’altre per haver rigut i no creure a la classe de problemes i la última per haver marxat.

Nosaltres creiem que’l Badia té culpa i per tant es mereix el càstig corresponent; però demanem que’l perdoni una mica.

 

Maria Pujol

28-4-1937

Callús

Ja ho veus, mestressa: hem trobat una mina.

Siguis on siguis, espero que passis un bon dia del sant. Per molts anys!


Potser també us interessarà:

Com un moixó [2-2-2021]

Noranta-cinc nadals [24-12-2020]

Nadal del 1938 [22-12-2018]

Tres quaderns [14-9-2018]

El dia que ma mare em va convertir en un aliat [8-3-2018]

Què m’hi sé jo? [30-12-2015]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Com podem dir ‘temazo’ sense sotmetre’ns a l’espanyol?

0
Publicat el 5 d'agost de 2022

VilaWeb

 

És habitual de sentir, sobretot als mitjans de comunicació, frases com “Escoltem ara un tema dels Pets”, “Tot seguit sonarà un tema que Raimon va compondre als anys setanta”, etc. És a dir, tema com a sinònim de cançó. Els diccionaris no el recullen pas, aquest significat, però sí un de relacionat. El DIEC, per exemple, diu que un tema és el “motiu melòdic d’una composició musical”, una definició que ja havia registrat Pompeu Fabra i que també ens serveix, si fa no fa, l’Alcover-Moll (“tros de melodia que conté o expressa la idea dominant d’una composició musical”). Més endavant, en les llengües influïdes per l’anglès tema va passar a anomenar la música identificativa d’un film (banda sonora) i al final, sobretot –hi insistim– als mitjans de comunicació, va acabar designant qualsevol cançó.

Tanmateix, de fa uns quants anys en espanyol s’ha escampat un terme nou, derivat d’aquest: temazo. Amb el sufix augmentatiu –azo, tan corrent i productiu en la llengua veïna, es vol designar una cançó de molt de renom, molt coneguda, que té molta requesta; o que és molt bona en opinió de qui parla. El terme, no cal dubtar-ne, ja s’ha escampat de mala manera entre el jovent –i no tan jovent– dels Països Catalans, com deveu haver pogut comprovar si heu vist Eufòria.

I com n’hem de dir en català? 

Com que no sóc gens partidari de copiar de l’espanyol gratuïtament, sobretot quan pren solucions individuals, no compartides amb la resta de llengües, primer de tot he volgut mirar com ho diuen, per exemple, l’anglès, el francès, l’italià i el portuguès. Són llengües fortes, que creen, que sovint s’empesquen solucions més o menys “independents”. Si la recerca no ha fallat (i si ha fallat demano comprensió a l’amable lector), l’anglès en diu banger, que significa ‘automòbil vell i atrotinat’ i també ‘embotit’; l’italià en diu pezzo forte (‘fragment fort’, ‘peça forta’) o pezzone; el francès, tuerie (‘matança’) o tube (‘tub’), tot i que són molt habituals, simplement, super chanson o chanson géniale; i el portuguès, segons les meves fonts, petardo i pedrada.

De tota manera, em fa l’efecte que la necessitat que ha tingut l’espanyol d’inventar un terme col·loquial per a aquest concepte no l’han tinguda les altres llengües. De fet, l’anglès fa anys i panys que ens va encomanar hit (‘cop’), que es va escampar per totes les llengües amb un significat semblant (‘peça musical molt escoltada, de molt de succés’).

Ara com ara, veig que les propostes que s’han fet circular als mitjans catalans són simples adaptacions de temazo. A TV3 i Catalunya Ràdio proposen temarro i, prioritàriament, temacle (!). Informalment, també s’han suggerit supertema, temarracle, cançonot, temarracu o senyor tema. Sembla, doncs, que l’únic dubte que tinguem és si hem d’admetre temazo (amb aquest so de la zeta espanyola, aliè al català) o l’hem d’adaptar mínimament. Amb moral de perdedor, actuem sempre pensant que tot allò que ens allunyi de l’espanyol fracassarà de totes passades.

M’agradaria que encaréssim les innovacions amb moral de guanyador. Per començar, potser podríem eixamplar una mica el ventall. No cal que sempre diguem un sol mot, no cal que repetim sempre la mateixa denominació. Per exemple, podem dir que és una cançó collonuda, molt ben parida, espaterrant, de conya… I si el registre no és vulgar, podem qualificar-la de magnífica, fascinant, genial, boníssima, d’allò que no hi ha, de categoria, de primera, que fa goig… I si tant ens cal trobar una manera de dir-ho en un sol mot, nosaltres, com el portuguès petardo, també tenim un terme pirotècnic per a dir que una cosa és molt bona. Hi ha l’expressió de traca i mocador, amb un significat molt ampli. Doncs per què no en podem dir una traca, d’una supercançó? La traca no tan sols és nostra, molt nostra, sinó que, a més, ens deixa garratibats, sense alè. És so i és vibració. I festa i emoció.

No dic que aquesta hagi d’ésser la solució definitiva. Però demano que a l’hora de fer propostes siguem imaginatius i audaços, creatius i atrevits. Que no siguem submisos. Que bastim una llengua lliure, independent, sense renúncies. Que superem el mesellisme lingüístic. I que, sense apocament, fem circular aquestes propostes genuïnes pels nostres mitjans de comunicació.

Als joves, potser els hauríem de deixar alguna opció més que la còpia i la submissió.

Què hi dieu? Teniu més propostes? Podeu deixar-ne –i explicar-les– en un comentari (si sou subscriptors) o bé a Twitter (@jbadia16).


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Justa la fusta!

0
Fotografia: Latifah Sheïl’a.

Us presento els brins d’aquestes darreres setmanes, amics:

Justa la fusta!


La fi del cagaelàstics


Saaanta Llúcia


Masculins que ens fan ballar el cap


A còpia de dir-ho ens hi avesarem


Entaforats en la genuïnitat


Mig mig


Femenins que no sabem que ho són


El súmmum


Tip del 360


Carrinclons


No tinguis por…


Girem, girem


Massa afectats


A la Filològica regalen lupes


I quina calor…


Plàstic que ve a tomb?


El tresor de la figa


Reeixir sense quallar


Desenrotlleu-vos


Quin sol


Cerques abusives


Xarona i sense hort


A les dues setmanes?


Davant o no?


Per a res


El brindis, amb xampany, tu


L’orella per dins i per fora


La mà quieta


No primeu


El plàstic creix


Més plàstic


De bé a bé


Si no t’enfades no et desenfadis


Què enteneu?


Substància grisa


Lentament o progressivament?


Descurança publicitària


A cop calent


Quina malícia!


Per aquí enllà


Masculí o femení? Depèn


Cuines a mesura


Guingueta, sense apocament


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , | Deixa un comentari

“On estàs?” o “On ets”? Com ho hem de dir?

0

VilaWeb

L’ús erroni del verb estar en compte d’ésser (o ser) és com més va més estès. Avui la pressió del castellà ens fa trobar naturals unes certes construccions o frases que abans qualsevol parlant hauria refusat.

Vegem tot seguit, amb explicacions simples i exemples, l’ús d’aquests dos verbs quan parlem de la presència en un lloc.

Quan fem servir ‘ésser’ (en un lloc)?

1. Arribar o haver arribat a un lloc

Si volem dir ‘arribar a un lloc’ (o ‘haver arribat a un lloc’) emprem el verb ésser. De vegades va precedit d’adverbis com ara ja i finalment: “Ja som a casa”, “Finalment, som a l’aeroport”; o bé aviat i de seguida: “Puja pel carrer del mig i de seguida hi seràs”, “Caminant tan de pressa, aviat hi sereu”, “Quan vam ser davant la casa, vam trencar a l’esquerra”. Josep Tarradellas, l’any 1977, quan va exclamar “Ja sóc aquí”, també volia dir “Ja he arribat a Catalunya”.

2. Trobar-se circumstancialment en un lloc

Un altre ús del verb ésser cada vegada és més arraconat per estar és aquest: la mera presència, ocasional, en un lloc. Quan demanem a algú on es troba en aquell moment hem de dir “On ets?” i no pas “On estàs?” (que vol dir una altra cosa, com veurem més endavant). De la mateixa manera direm frases com ara “Som a prop de casa”, “Aquell dia érem a la Vall d’Albaida”, “Ara que ets aquí, ajuda’m”… Per això, quan els pares d’en Patufet el cridaven deien “Patufet, on ets?”.

3. Existir, haver-hi en un lloc

Un ús més formal del verb ésser, el trobem en frases en què significa ‘existir’ o ‘haver-hi’. És un ús molt antic, que ja apareix en texts medievals, com ara en aquest exemple de Curial e Güelfa: “Car yo no crech sia caualler en lo mon mills amat de una senyora que vos sots de la Guelfa” [“Car jo no crec que hi hagi cap cavaller en el món més estimat d’una senyora que vós ho sou de la Güelfa”]. Amb aquest ús també el veiem en frases en què no hi ha cap expressió de lloc, com aquella tan coneguda del bisbe Torras i Bages, “Catalunya serà cristiana o no serà”, en què el segon serà equival a ‘existir’.

Quan fem servir ‘estar (en un lloc)’?

En català estar en un lloc vol dir ‘passar-hi temps’. Molt sovint, aquest temps és explícit: “Vaig estar tot el matí al mercat”, “Vam estar tres hores a casa seva”… Però de vegades, el circumstancial de temps no hi és, tot i que l’equivalència d’estar amb ‘passar temps’ és clara: “Feia fresca i vam estar al jardí” (és a dir, “vam passar temps al jardí, vam passar una estona al jardí”). És corrent d’emprar el verb estar amb pronom, estar-se: “Feia fresca i ens vam estar al jardí.” I ara filem prim: si diem “Vaig veure que estava davant seu” hem de sobreentendre que hi passava temps, que s’hi mantenia una estona. Altrament, hauríem de dir “Vaig veure que era davant seu” (ocasionalment).

Amb aquest ús, el verb estar pot ésser sinònim de “romandre”: “Al matí, t’hauràs d’estar a casa fins que arribem” (és a dir, “hauràs de romandre a casa”). I també pot equivaler a ‘viure’, ‘residir’: “Quan va néixer en Roc, la meva filla estava a Anglaterra” (“vivia a Anglaterra”), “On us esteu ara?” (“On residiu?”). I, per extensió, pot voler dir ‘treballar’. “Estic en una empresa tèxtil”; “—On està ara en Gerard? —Està en un institut de Menorca.”

Hi ha una frase del diccionari Fabra que resumeix molt bé tot això que acabem d’explicar: “Demà serem a Vic a les vuit. Hi estarem quatre hores.”

Un dels gramàtics que han estudiat més a fons l’ús genuí dels verbs ésser i estar i les diferències d’ús entre l’un i l’altre és Jaume Vallcorba i Rocosa. En va escriure llibres, estudis monogràfics i articles, com ara aquest, publicat a la revista Llengua Nacional, l’any 2003. Si en voleu saber més, podeu consultar la seva Obra gramatical i lingüística completa, en tres volums.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Fotre”, el Messi dels verbs catalans

0

VilaWeb

El verb “fotre” és probablement un cas únic: és un vulgarisme que amb el temps ha agafat una munió de significats i que, alhora, forma part de moltes locucions i frases fetes. Com passa a molts vulgarismes, la llengua ha creat unes quantes alternatives per evitar-lo (eufemismes).

  1. El significat original: ‘copular’

En els Usatges de Barcelona, del segle XIII, ja hi trobem això: “Qui ociurà son senyor…, ho li fotrà sa muler, o li tolrà sa muler o son castel” [“Qui matarà el seu senyor…, o se li cardarà la muller, o li prendrà la muller o el castell”]. Avui dia aquest ús ha reculat molt, per bé que els diccionaris encara el registren.

  1. Sinònim del verb “fer”

A tot arreu on emprem “fer” podem emprar “fotre”, si ens expressem en un registre col·loquial o vulgar. Això sí, el canvi de “fer” per “fotre” moltes vegades hi afegeix enuig, sorpresa xocant, befa… Per exemple, quan diem “Què fots?” és molt probable que estiguem sorpresos o indignats, més que no pas si demanem, simplement, “Què fas?”. Imaginem-nos que mirem un espectacle, la televisió o qualsevol acció: sens dubte, manifestarem una sorpresa més grossa si diem “Què foten ara?” que no pas si diem “Què fan ara?”.

  1. Sinònim de “donar” (un cop)

El verb “fotre” es fa servir especialment per a assenyalar accions agressives, com a sinònim de “donar” o “clavar” un cop, una empenta… Com que els mots informals o vulgars n’atreuen més, no són estranyes construccions com ara fotre una hòstia, fotre un calbot, fotre un mastegot, fotre’s una nata

  1. Sinònim de “perjudicar”

També és molt corrent l’ús de “fotre” amb el significat de ‘perjudicar’ o ‘molestar’, generalment amb intenció de fer mal. Ho veiem en frases com ara: “No ho ha dit innocentment; és ben clar que ho ha dit per fotre’m.” Amb un valor afí (‘haver de suportar una situació desagradable’), trobem l’ús pronominal del verb, fotre’s, en frases com ara: “Doncs em sap greu: ara et fots.” De vegades, va acompanyat de la causa del perjudici: fotre’s de gana, fotre’s de son. També amb un significat semblant, es fa servir com a amenaça d’escarment, generalment en futur: “Ja el fotré, ja; no se’n riurà, de mi.”

  1. Sinònim de “enganyar”

Amb un significat com el que acabem de consignar, però amb un to més suau, fem servir “fotre” com a sinònim de “enganyar”: “Aquesta no me l’esperava; m’ha ben fotut.”

  1. Sinònim de “robar”

Un dels significats més populars de “fotre” és ‘prendre, furtar, robar’. Podem sentir, per exemple, “M’ha fotut tots els cèntims”, “Ens han fotut el lloc”, “Quan he vist que ens havien fotut els préssecs de l’hort m’he emprenyat molt”…

  1. Sinònim de “riure’s”

Amb un ús pronominal, fotre’s de significa ‘riure’s de’: “Es fot de tothom.” Sovint es fa servir amb el complement pronominalitzat (amb el pronom en): “No te’n fotis, home!”

  1. Sinònim de “llançar”

Sentim moltes voltes “fotre” amb el significat de “llançar bruscament”. Per exemple, “Li va agafar el llibre i el va fotre balcó avall.” Amb un significat semblant, ‘desprendre’s’, ‘llençar’, apareix en frases fixades, com ara fotre a mar, fotre a la bassa, fotre al rec… I amb ús pronominal vol dir ‘caure estrepitosament’: “S’ha fotut daltabaix del marge.”

  1. Sinònim de “posar”

Un significat molt habitual de “fotre” és el de ‘posar’ o ‘col·locar’: “On deu haver fotut les claus, en Maurici?” Segurament a partir d’aquest significat, també sentim fotre’s com a sinònim de “posar-se”, amb el significat de ‘començar una acció’: “Ara per què es fot a riure, si es pot saber?”

  1. Sinònim de “beure’s” o “menjar-se”

“Fotre’s” es fa servir col·loquialment quan parlem de menjar-se o beure’s alguna cosa, sobretot si n’hi ha una gran quantitat: “En cinc minuts s’ho ha fotut tot”, “Ja s’ha fotut tres cerveses”.

  1. Expressió de la indiferència

Les expressions se me’n fot o tant se me’n fot es fan servir quan tal o tal cosa ens és indiferent, no hi donem importància. Es poden fer servir en totes les persones: “Ve un punt que tot se me’n fot”, “Sembla que tant se te’n foti, noia!”. Segurament és un ús derivat del principal, sinònim de “fer”: a partir de “tant me fa” va venir “tant me fot”, “tant se me’n fot” i “se me’n fot”. D’aquestes expressions se’n deriva el nom d’una actitud: el menfotisme o meninfotisme. I el qui es capté amb aquesta actitud és un meninfot, menfot o menfotista.

  1. Expressió d’una situació crítica

L’any passat, poc abans de Nadal, l’Institut d’Estudis Catalans va fer entrar al diccionari, finalment, el mot “fotut”. Era un mot emprat de feia molt de temps (en algun ús, d’ençà del segle XIII), sobretot amb aquest significat: ‘que es troba en un estat crític’: “L’àvia està fotuda”, “Tinc el genoll fotut”, “El cotxe està fotut”.

  1. Locucions i refranys amb “fotre”

Hi ha una bona colla de locucions amb el verb “fotre”, com ara fotre el camp (‘anar-se’n, fugir’), fer-se fotre (‘haver de resignar-se’), fotre fora, fotre al carrer (‘expulsar’), no fotis (per indicar desacord o prevenció per un perill), fot-li (per a encoratjar a actuar sense escrúpols), fotre enlaire (‘esguerrar’), fotre foc (‘encendre’), fotre mà (‘tocar libidinosament’), fotre barres avall (‘dir les veritats’), fotre pels morros (‘rebutjar despectivament’), fotre’s del mort i de qui el vetlla (‘riure’s de tothom’)

També hi ha, si més no, un parell de dites populars que de vegades s’expressen amb el verb “fotre”. L’una és: Estem fotuts si les ruques no fan rucs; però si els rucs no fan someres, fotuts de totes maneres; vegeu-ne les variants a la Paremiologia Catalana Comparada Digital (PCCD). I l’altra: Si em fas festes i no me’n sols fer, o em vols fotre o m’has de menester (variants de la PCCD)

Diguem, per acabar, que el verb amb què suplim “fotre” quan no volem que soni tan malament és fúmer, però també fósquer i fótxer. I no podem deixar de dir que hi ha un sinònim de “fotre”, igualment vulgar, molt viu en algunes contrades: cardar.

El català col·loquial o vulgar és molt vivaç i el verb “fotre” hi fa un gran paper, sens dubte. Depèn de nosaltres que tot això es mantingui.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Les propostes fonamentals del Consell Assessor per a recuperar la llengua a l’escola

0

VilaWeb

 

Fa pocs dies el Consell Lingüístic Assessor va lliurar al conseller d’Educació, Josep Gonzàlez-Cambray, les “Propostes per impulsar l’ús de la llengua catalana en els centres educatius”. El consell, constituït el mes de març, és presidit per la lingüista M. Carme Junyent i integrat per membres del món acadèmic (Teresa Cabré, Carla Benet, Joan Manuel del Pozo, Jaume Ametller, Marina Massaguer i Héctor Ruiz), del camp de la divulgació (Pol Gisé), de l’àmbit de llengua, interculturalitat i cohesió social (Immaculada Buñuel), del Consell Escolar de Catalunya (Jesús Viñas), del camp de les entitats (Marina Gay) i de l’àmbit de la docència (Conxita Gimeno, Olga Quesada, Alba Granell i Carla Benet).

El text elaborat pel consell consta d’una introducció i de cinquanta propostes, agrupades en diversos blocs: “Idees generals”, “Professors i mestres”, “El Projecte Lingüístic”, “L’avaluació”, “Entorn, xarxes i plataformes” i “Acollida”.

Tot seguit us presentem els elements d’aquesta llista de propostes que fan que sigui un document fonamental per a capgirar la situació lingüística de les escoles i instituts del Principat.

Discriminació positiva

En tot el document, hi plana la discriminació positiva en favor del català, cosa que ens allunya del parany del bilingüisme que ha dominat el discurs oficial d’ençà dels anys vuitanta. Sí que hi surt una vegada (proposta 7) la referència a la plena competència dels alumnes en català i castellà al final de l’ESO, però a tot arreu s’insisteix en l’ús preferent del català (i de l’occità a l’Aran). N’és una prova la freqüència amb què apareixen els termes “català” o “llengua catalana” (31 vegades), “occità” o “llengua occitana” (13 vegades) i “castellà” o “llengua castellana” (3 vegades). El document, a més, diu explícitament que els centres han d’afavorir l’ús de les llengües minoritzades: “L’actuació dels centres educatius ha de tenir un caràcter compensatori pel que fa al coneixement i la possibilitat d’ús de la llengua catalana i de l’aranès” (proposta 2).

El mestre no tria la llengua

S’hi manifesta clarament una intenció de reconduir el desgavell en què s’ha convertit la immersió en molts centres educatius, especialment de les àrees més poblades i amb més presència d’alumnes i professors castellanoparlants. En primer lloc, el text diu clarament que l’ús de les llengües no el decideix cada mestre: “La llengua emprada als centres no pot respondre a una tria personal” (proposta 15); i deixa clar quina és la llengua preferent i per què: “Els docents han de fer ús de la llengua catalana com a mitjà per aconseguir que els alumnes tinguin les mateixes oportunitats” (proposta 16). En aquest paper del català com a element cohesionador, el document és clarament contrari a la segregació per raons de llengua: “El model educatiu català s’ha de caracteritzar pel compromís lingüístic i educatiu en la defensa de la cohesió social i el rebuig a la separació en centres o grups per raó de la llengua inicial” (proposta 6).

Contra la deixadesa, avaluació contínua

En segon lloc, el text inclou un seguit de mesures per a afermar un sistema d’avaluació dels projectes lingüístics. Són propostes que han de servir per a garantir que el català arriba com ha d’arribar a tots els alumnes. Si s’instaurés el sistema que proposa el Consell Lingüístic Assessor, no tornaria a passar que en els centres s’arracona l’ús del català per deixadesa. L’esquema parteix d’una comissió de seguiment i avaluació creada pel Departament d’Educació (proposta 29) que té en compte els resultats de proves objectives dels alumnes a primària i a secundària (proposta 30) i que, per a millorar aquests resultats, compromet els centres a fer canvis en els projectes lingüístics quan sigui convenient (propostes 32, 33, 34 i 35). La clau de l’engranatge és la feina de la comissió de seguiment i del cos d’inspectors, que fins ara, en general, han defugit aquest paper (proposta 31).

Mestres lingüísticament competents

El text es fa ressò d’un clam cada vegada més estès: cal que els mestres siguin competents en l’ús de la llengua. I això vol dir, per començar, revisar-ne la formació inicial: “Es revisarà la formació inicial, en relació amb la competència i l’ús de la llengua catalana i la valoració de la diversitat lingüística, de tot el personal que intervé en el procés educatiu formal i no formal” (proposta 17); l’exigència abans d’incorporar-se a la docència: “El Departament d’Educació ha d’incorporar l’avaluació de la competència lingüística (oral i escrita) dels docents en el procediment d’incorporació al sistema educatiu” (proposta 18); i la formació per als qui ja l’exerceixen: “El Departament d’Educació ha d’implementar plans per millorar la competència i la formació lingüístiques dels docents”. En un entorn plurilingüe i de conflicte lingüístic, és normal que també hi hagi preocupació per la competència sociolingüística dels professors (proposta 20).

El C1 no es regala

També hi ha propostes destinades a enfortir l’avaluació lingüística dels alumnes.  Una ja l’hem esmentada a propòsit de l’avaluació general. És la proposta 30, que diu: “L’avaluació haurà de tenir en compte l’anàlisi de les proves diagnòstiques de 4t de primària i 2n d’ESO; les proves de competències bàsiques de 6è de primària i 4t d’ESO, i els diversos indicadors d’usos per tal d’assegurar que els alumnes acaben les etapes de primària i secundària amb un ple domini oral i escrit de les llengües catalana i castellana (i occitana, en el cas de l’Aran).” Però es destaca també la 36, que si s’apliqués posaria fi a l’automatisme actual que serveix perquè als alumnes que aproven l’ESO obtinguin, de regal i sense cap prova afegida, el títol del nivell C1 de català. Diu així: “Al curs darrer de l’ESO, els centres educatius oferiran la possibilitat d’obtenir, mitjançant una prova específica, un certificat oficial que acrediti la competència lingüística en català (o de l’occità, en el cas de l’Aran) d’acord amb els nivells del MECR.”

Alumnes nouvinguts, acollits en català

El text diu del dret i del revés que l’acollida dels alumnes nouvinguts s’ha de fer en català. Ho especifica ja en les idees generals: “Es planificaran mesures organitzatives i pedagògiques necessàries per afavorir l’aprenentatge del català per part dels alumnes nouvinguts, i per atendre i preveure’n l’atenció personalitzada” (proposta 9). I, d’una manera més explícita, en el darrer apartat –titulat “Acollida”–: “El PLC [Projecte Lingüístic de Centre] ha de recollir i assegurar l’aprenentatge i ús de la llengua catalana per als alumnes nouvinguts” (proposta 47). Prèviament, ha deixat clar que en aquesta tasca, s’hi havia de comprometre tot el claustre: “L’aprenentatge i ús de la llengua catalana és una tasca que ha d’implicar a tots els mestres i professors dels centres” (proposta 45); una proposta que s’entén que té un abast general, però amb èmfasi en els nouvinguts. Sens dubte, és un principi –i un recordatori– bàsic, que ha estat massa oblidat. Si es recupera aquest compromís, la tendència pot fer un tomb. És imprescindible encara més avui, perquè un bon gruix de la “nova” immigració és castellanoparlant.

Una llengua de referència, tots els colors de la diversitat

El text és especialment sensible a remarcar la necessitat de respectar la diversitat lingüística dels nouvinguts. L’objectiu és guanyar parlants tot aprofitant la riquesa d’aquesta diversitat: “Els centres afavoriran el reconeixement de les llengües d’origen dels alumnes i les seves competències plurilingües per facilitar l’acolliment d’aquest alumnat al nostre sistema educatiu, i potenciar, alhora, el sentiment de pertinença a la nostra societat i l’aprenentatge de la llengua catalana (i de l’aranès, en el cas de l’Aran)” (proposta 8). En el darrer apartat, dedica tres propostes més a aquesta qüestió. Diu que el reconeixement de les llengües no oficials ha de servir de punt de partida per a aprendre el català (proposta 46); que aquesta riquesa s’ha d’aprofitar per establir ponts entre les llengües dels alumnes i l’aprenentatge del català (proposta 48) i que els professors han de rebre formació sobre aquestes llengües (proposta 49). La llista de propostes no deixa de banda tampoc la llengua de signes catalana: “Als centres acollidors d’alumnat amb sordeses severes i de centres PAL (agrupament d’alumnes amb sordesa en centres ordinaris), una de les llengües d’aprenentatge per a tot l’alumnat hauria de ser la llengua de signes catalana” (proposta 50).

El català: llengua viva, al centre i a fora

Els membres del Consell Lingüístic Assessor saben que l’ús de la llengua de nens i joves no s’acaba a l’escola, sinó que té molta importància el temps de lleure. Dins els centres, proposen de parar atenció a l’ús real de la llengua: “S’impulsaran els aspectes més dinàmics de la comunicació i de l’ús social quotidians de la llengua catalana (i de l’aranès a l’Aran) en tots els àmbits escolars i de l’entorn, perquè les llengües només tenen sentit si es fan servir” (proposta 10). S’atreveixen fins i tot a proposar mesures per a estimular aquest ús “dinàmic”, com ara activitats conjuntes amb professionals de les xarxes socials (propostes 38 i 40), difusió a les xarxes socials d’activitats en català o occità (proposta 39), concursos interescolars de produccions a internet (proposta 41)… I tot plegat, d’una manera planificada i organitzada, seguint el model dels plans educatius d’entorn per a promoure l’ús del català i de l’occità (proposta 37).

De Salses a Guardamar

Els redactors de les propostes fan una referència implícita als Països Catalans, tot proposant de mantenir vincles amb centres educatius del país fora del Principat: “S’impulsaran les relacions amb centres educatius d’altres territoris de llengua catalana per afavorir-ne el reconeixement mutu i enfortir l’àmbit lingüístic comú” (proposta 14)

Més material de suport

Una dificultat grossa amb què es troben molts docents és la manca de material de suport en català. A internet hi ha una gran quantitat de vídeos educatius, per exemple, però n’hi ha pocs en català, de manera que molt sovint els professors aprofiten els que hi ha en castellà. Això fa que es vagi reduint el temps efectiu en què el català és llengua vehicular de debò. En aquest àmbit, es proposen dues mesures per millorar la situació. Per una banda, un augment –poc definit– de l’oferta: “S’incrementarà l’oferta de materials audiovisuals en català (i en occità) susceptibles de ser utilitzats com a suport a la docència” (proposta 43). I, per una altra, una coordinació efectiva amb la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per aprofitar esforços: “Es crearà un òrgan de coordinació entre el Departament d’Educació, Política Lingüística i la CCMA per apropar els continguts de la CCMA a les aules, i promoure l’ús de la llengua catalana” (proposta 44).

De segur que hi ha aspectes a millorar, però aquest document del Consell Lingüístic Assessor és un magnífic punt de partença per a capgirar la tendència que s’ha instaurat ja fa anys en els centres educatius, on la presència del català és cada vegada més reduïda. Aquest és, potser, el document que s’havia d’haver aprovat i aplicat quan es va estrenar el sistema d’immersió lingüística a l’ensenyament, fa quaranta anys. Ara cal actuar amb urgència. Anem tard, però encara s’hi és a temps.

A la presentació del document, els autors fan una reflexió que va al moll de l’os: “Redreçar aquesta situació requereix mesures decidides que impliquin tota la comunitat educativa i el compromís del Departament d’Educació d’acompanyar els centres en la seva implementació i, sobretot, de fer-les complir.” El consell ha fet la seva feina. Si les mesures es desen en un calaix o es fan complir depèn del govern.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El ramat de les ovelles

4
Publicat el 24 de juny de 2022

Dissabte, dia 18 de juny, va fer nou anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. M’ha semblat adient de recordar-lo amb un escrit seu, tendre i precís, escrit amb un vocabulari esponerós (i envejable). Espero que us agradi.


El ramat de les ovelles

Com a totes les cases de pagès, a la meva casa pairal teníem bestiar de tota mena: conills, gallines, coloms, ànecs, oques, porcs… Aquest era el “bestiar menut”, per al consum de la casa i per fer, les dones, algun dineret extra que podien administrar més directament.

A casa també hi va haver sempre, durant la meva infància i joventut, un ramat d’ovelles. El ramat era tota una altra cosa i requeria l’atenció administrativa del pare a l’hora de reduir-lo, ampliar-lo, renovar-lo amb marrans de sang nova, arrendar els termes justos per tenir prou pastura, vendre els xais a l’hora oportuna, deixar borregues de reposició… i una llarga llista de prevencions que el bon ordre del pare tenia en compte, i que eren reclamades pel pastor si hi havia cap demora.

Jo me’n sentia tot orgullós i mai no em feia pregar si s’havia d’anar a ajudar el pastor, per exemple a canviar de terme i passar de cal Ferrer a Comelles, o al Cortés, o tancar al Raval, al corral de la casa, que el teníem en un cobert del poble.

Tancar al corral de casa volia dir pasturar als plans del voltant del poble, a les vores del riu Cardener, seguir els rostolls de casa, i d’altres, si era a l’estiu, i les pampolades de les vinyes dels entorns a la tardor.

El vell Socarrats –Josep, per a nosaltres– era un bon pastor, patidor per les ovelles, que sempre tenia por que no anessin prou tipes. Per això volia aprofitar els racons d’herba més tendra i menava el ramat per corriols i passos molt ajustats. Tot i que tenia un gosset ensinistrat i força disciplinat reclamava ajuda extra perquè cap ovella ni cap cabra no s’escabotés i es fiqués en algun hort o sembrat. També calia ajudar-lo al temps de néixer els xais. Si xaiaven dues o tres ovelles en poques hores, calia portar a coll els nounats, un cop la mare els havia llepats, perquè encara no caminaven prou segurs i endarrerien la marxa de la resta del ramat. També li calia ajuda, al pastor, si s’havia de travessar o seguir un tros de carretera pel perill dels cotxes, per bé que aleshores no en passessin gaires.

Quan anava a ajudar el pastor portava sempre un grapat de favons o guixes a la butxaca per donar a l’esqueller; o demanava que em posessin al sarró un parell de taronges, només pel goig de repartir les peles entre les ovelles mansoies que acudien a l’olor tan bon punt començaves a treure’n la pell.

El ramat, amb la cura que exigia i les feines que comportava, m’omplí moltes hores de la meva joventut. Calia portar al corral de cada terme arrendat alfals i gra per a l’hivern; calia escurar el corral del poble i fer-hi jaç de palla els dies que hi feia estada. Els dies de l’esquilada o de tondre, entre Sant Isidre i Corpus, s’havia d’anar a ajudar els esquiladors, recollir els vellons de llana en saques i, els dies següents, portar-la a la riera, on les dones de casa la rentaven per treure’n la suarda o greix i deixar-la llesta perquè el seller del poble refés els matalassos de la casa i en fes algun de nou, si esqueia. També en veníem a algun veí o al matalasser mateix. Pels molts favors que ens havien fet durant la guerra, l’any 39 la vàrem donar a ca la Tia Antònia perquè en fessin matalassos nous; prou que s’ho mereixien.

A vegades separàvem les ovelles bacives de les que tenien xai i fèiem dos ramats més petits. Si s’esqueia, a l’hivern deixàvem les que alletaven al corral i les alimentàvem amb alfals i gra, sense sortir al bosc (l’únic lloc per anar), on poc aliment haurien pogut trobar esbrostant romanins o rebrots d’alzina. No valia la pena de fer-les caminar.

Els dies plujosos també calia guardar-les al corral, amb palla de civada i alfals, o veces collides a mig gra. Encara sembla que sento el soroll rítmic del fregament de les ovelles entre si, arrenglerades al rastell, i que les veig canviant-se de lloc en cerca de menjar més apetitós o de més comoditat.

Quan desmamàvem els xais, munyíem les ovelles durant uns quants dies i la padrina feia formatge. Eren uns formatges petitons (encara a casa hi deu haver les formatgeres). Recordo com si fos ara la padrina a la vora del foc fonyant amb les dues mans el formatge tapat amb un drap blanc de cotó rústec dintre la formatgera per escórrer el xerigot per petits forats.

Després els formatges es posaven a assecar al sol sobre un garbell, a l’eixida del pis de dalt. Mai més no he menjat formatge tan bo com aquell. O almenys m’ho sembla.

El moment més gloriós del pastor és, sens dubte, la vesprada, quan arriba amb el ramat al corral on els xais esperen les mares i les mares estan desficioses de buidar els braguers plens de llet calentona i retrobar-se cada una amb el seu fill.

Tan bon punt el pastor veia que les ovelles, ara l’una ara l’altra, ja començaven a aixecar el cap i belaven com volent-li indicar que ja estaven tipes i frisaven per anar al corral, cridava el gos perquè les arreplegués. Amb uns quants xiulets les alertava i, posant-se a davant com un guia expert, emprenia el camí de retorn cap a la pleta. A mi em feia avançar a pas lleuger, perquè obrís el portal del cobert i la cleda del corral, per deixar sortir els xais a rebre les mares, quan aquestes arribaven a la punta del carrer, perquè l’encontre es produís just davant del corral.

Fillets de Déu! Quan els xais sentien obrir la portella amb aquella clau tan grossa i el forrellat del portal, quin xivarri s’armava aleshores. Les ovelles emprenien la carrera cap a l’encontre dels seus xaiets i aquest sortien esperitats. Hi havia cinc minuts de tempteigs i corredisses, les mares cercant els fills i els xais cercant les mares. Al cap de pocs minuts el desfici s’apaivagava totalment i s’esdevenia el “miracle”: més d’un centenar de mares i fills s’havien acoblat. I, cosa més notable: si alguna ovella o algun xai anaven desorientats i per excés de frisança no es trobaven, hauríeu vist el pastor agafar el xai i portar-lo a la mare. Sens dubte, les coneixia totes.

Després venia un silenci remorós que només deixava sentir el fregadís dels morrets als braguers brillants, que s’anaven buidant mentre s’anava inflant la panxa dels xais. Dos o tres xais més goluts que els altres –o fills d’una ovella sense prou llet– acabaven abans i, descaradots, provaven de prendre la llet als més ressaguers que encara xumaven. La mare els apartava amb una tossada i se n’anava un xic enllà; ells hi insistien i llavors el pastor, atent, entrava en la disputa i restablia la justícia. També calia fer mamar algun bessó o algun xai que se li hagués mort la mare, amb alguna cabra que els fes de dida. Al ramat, com entre els humans, es produeixen totes les situacions, i la justícia i la caritat s’han de donar un cop de mà.

Quan finalment l’operació s’havia acabat s’obria la portalada gran del cobert de bat a bat i la cleda del corral interior també, perquè mares i fills entressin a descansar a la palla flonja.

Això sí, després de tips, els xais no se separaven de les mares i les emprenien corrent i saltant com esperitats, carrer amunt i carrer avall, enjogassats com allò que eren: jovenalla sense seny, però amb una energia prodigiosa que havien d’esbravar. Aleshores calia que jo corregués a posar-me a l’un cap de carrer a fer petar la tralla; i el gos s’havia de posar a l’altre cap, per aturar-los. Fins que el pastor, que s’ho mirava enriolat, xiulava fort i es plantava davant el portal obert amb la gaiata a la mà. Les ovelles i els xais entraven tots mansois i calmats al corral. L’operació d’establar el ramat era acabada.

Calia, encara, separar les bessoneres en una corralina a part, preparada amb un xic de gra a la menjadora, guarir-ne alguna d’escalabrada, munyir dues o tres cabres per tenir llet per a casa i per a les sopes del gosset, posar aigua a la pica perquè beguessin les ovelles a la nit… Fet i fet, una bona estona per a completar la jornada de pastura i de cura del ramat.

Diàriament restava admirat del misteri de la vida que bullia al meu entorn i que feia que més de cent ovelles coneguessin sense error els propis fills enmig de ramats d’altri… I el pastor també.

Jo, pobre de mi, no vaig passar mai de la categoria d’ajudant, però, sense poder presumir de res, vaig ésser molt feliç amb el ramat durant la meva joventut. I ara també ho sóc recordant-ho.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El futur del català: una qüestió d’autoestima

0
Publicat el 24 de juny de 2022

VilaWeb

El dilluns 13 al vespre es va emetre per TV3 un reportatge de Sense ficció dedicat a la llengua. En aquell moment no el vaig poder veure, però de seguida me’n van arribar comentaris: “És caòtic, mal estructurat”, “Buf, que depriment”, “Jo he aguantat fins a la publicitat i prou, després de sentir tantes animalades”, “Insuportable”. Un amic poeta em va escriure: “No el puc continuar veient. Tinc un nus al cor.” I hi afegia uns versos que començaven així: “Molts van viure per salvar-nos els mots/ i avui molt jovent viu per oblidar-los.”

Al cap d’una estona vaig començar de rebre missatges dels qui no s’havien deprimit: “Ha anat millorant”, “Molt interessant”, “Llàstima del jovent”, “Anem coixos de quantitat i de qualitat”, “M’ha agradat sentir que al País Valencià hi ha un ressorgiment”, “Està bé que parlin de noves tendències…”

I un missatge de resum: “Però al final què?

Les preocupacions

Després d’haver-lo vist, no vull jutjar l’estructura ni les tries del reportatge. M’agradaria prendre-me’l com un mosaic o, més ben dit, com un fòrum, potser no proporcionalment representatiu, però representatiu al capdavall. I d’aquest fòrum hi ha aspectes que em preocupen.

En primer lloc, el cofoisme, allò que el doctor Josep Murgades anomena “carallotisme nostrat (un “discurs negacionista”, diu Murgades, que pretén fer veure que tot va bé). Penso que aquesta actitud no és gens bona per a la llengua. Compte: el cofoisme o carallotisme no és optimisme. Cofoisme és negar que el català reculi, que el català perilli. Cofoisme és posar-se una bena als ulls. I optimisme és dir que, malgrat tot, ens en podem sortir. Són coses diferents.

La segona preocupació és sentir encara, com als anys vuitanta, aquesta cantarella que diu que el català “evoluciona” a còpia d’incorporar interferències del castellà. El català no evoluciona, el català es desfà. Que hi hagi professors universitaris que diguin que la desfeta de la llengua és “evolució” és preocupant. Segurament ací la tria de testimonis per al programa s’hauria pogut millorar: hi ha experts, acadèmics venerables, que fa anys que s’esgargamellen dient que el català no evoluciona, sinó que copia a tort i a dret, que es desvirtua, que es degrada. Pregunta retòrica: és casualitat que siguin els cofoistes els qui diuen que el català evoluciona i que no ens hem d’esverar si la gent parla una llengua com més va més interferida?

També em va sobtar que es presentés com un factor negatiu de pes el fet de corregir els immigrants que comencen a aprendre la llengua. Amb tots els respectes, no convertim una anècdota en un problema. No dic que això no passi, però sincerament no en conec cap cas; ni els immigrants que sortien en el programa no en van fer esment. Potser hi ha una confusió quan parlem de “corregir”: molts dels qui maltracten la llengua no són aprenents ni nouvinguts, sinó gent que ha nascut ací (o fa anys i panys que hi viu) i que cobra per sortir a la nostra televisió o a les nostres ràdios fent ús d’una llengua que tant se li’n fot. I aquesta gent, a part de viure dels nostres imposts, són models. A aquests sí que els hem d’exigir un nivell decent de llengua. O no?

El jovent

El meu entorn (la meva “bombolla”, com diuen ara) es va esgarrifar de veure i sentir al Sense ficció alguns joves amb molt poca consciència lingüística (alguns, no pas tots). És, sens dubte, el punt fràgil, perquè tenen el futur a les mans. Si fallen ells, bona nit i tapa’t.

En aquest punt, el programa va exhibir els contrasts i les incoherències que hi ha a la societat.

Alguns dels nois (i no tan nois) que “triomfen” als mitjans, a les xarxes o a les sales de teatre reclamen de parlar sense cotilles. Ho trobo natural: que parlin com vulguin, ningú no els ha d’imposar res. Si no volen que els corregeixin no s’han de deixar corregir. Tanmateix, m’agradaria rebatre algunes idees que trobo inconsistents:

1) Un cantant de trap diu que abandonem el català perquè a l’institut te’l fan avorrir (amb tant Tirant lo Blanc i coses de “viejales”). Això vol dir que el castellà guanya parlants perquè les classes de la Celestina són d’allò més divertides?

2) És natural que, parlant, barregem paraules castellanes i angleses en el nostre vocabulari, diu una influenciadora de TikTok. Quan anem a Anglaterra, als EUA, etc., també parlem –sense miraments– un anglès esquitxat de català a tort i a dret?

3) No podem fer servir una expressió tan encarcarada com “arma llancívola”, diu una monologuista per fer riure el públic. És clar, tothom sap que “arma arrojadiza” és d’allò més popular i que ho sents a totes les cantonades. (Nota al marge: potser això de fer servir el català “normatiu” com a objecte de befa és anar una mica justet de recursos humorístics…)

4) Els doblatges en català no sonen naturals i són “cutres”, diu una noia d’Olot. La resposta surt al mateix reportatge i la donen els d’Estopa, que detesten sentir Bola de drac en castellà, perquè de petits es van enamorar del Follet Tortuga. I t’ho diuen (ai, las!) en castellà: “No puedes llamarle ‘Duende Tortuga’. ¡No me jodas!” Resumint: tot és acostumar-s’hi.

Una pregunta de propina, a tall de resum: hem de trobar normal que quan algú parla castellà amb catalanades faci el ridícul i quan algú parla català amb castellanades sigui “guai”? D’això, alguns en diem autoodi.

Unes quantes lliçons

Vaig trobar molt il·lustratius i alliçonadors els fragments del programa rodats al País Valencià. “La llengua ací ha guanyat visibilitat i prestigi”, diu el professor Joan Rafel Ramos, cosa que contrasta amb les visions (i la realitat) del Principat. Al seu costat, Cabra Fotuda (fill d’andalús) defensa sense complexos l’ús de la llengua catalana per a tot i pertot, amb una actitud fresca, sana, decidida i optimista.

El programa també fa visibles uns col·lectius que treballen admirablement en favor del català. En primer lloc, la Plataforma per la Llengua, que arriba a tot arreu, amb imaginació, esforç, tenacitat i idees clares. Quin contrast amb l’apocament de les institucions!

En segon lloc, No em Canviïs la Llengua, aquesta entitat que malda per estendre el català entre els nouvinguts i, sobretot, no es cansa de demanar que els “autòctons” siguem conseqüents i els tractem com a catalans.

En tercer lloc, la gent que treballa per fer créixer el català a les xarxes, no tan sols els més coneguts, sinó els qui sacrifiquen hores i hores –molt sovint de franc!– perquè puguem omplir el nostre lleure amb recursos en català, com ara l’equip del projecte Ce Trencada, que tradueixen i adapten videojocs al català.

Tota aquesta gent, amb una sabata i una espardenya, fa la feina que no fan els governs.

I ara què?

Apuntar solucions en un article és difícil, potser temerari i tot. Com que estic convençut que darrere aquest problema hi ha sobretot manca d’autoestima (lingüística, social, nacional), tot allò que signifiqui fer-la créixer serà bo. Ens calen bones iniciatives, feina ben feta. Ens calen, per exemple, més programes com Eufòria, de què ja s’ha parlat a bastament. O com El llop, amb un presentador sensible a la llengua (Àngel Llàcer) i una filòloga en el jurat de selecció (Clara Queraltó).

Ens cal difondre i esbombar les bones notícies, com ara que un 97,2% dels examinands de la selectivitat a Catalunya va triar de fer l’examen en la llengua del país. Ens cal viatjar més pel país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó per adonar-nos que la llengua és viva, que no l’han morta, que en alguns territoris és clarament majoritària i en alguns racons, omnipresent.

També ens caldria que els mestres parlessin tots sempre en català (i que el govern fes per manera de garantir-ho). I també els policies i els funcionaris, que paguem entre tots. I que la llengua dels mitjans públics fos més digna. I que… Però no: aquests darrers anys ja hem vist que l’única esperança perquè els polítics –i l’administració– facin res és que la societat passi davant.

Aquest programa ens ha sacsat. El podem trobar depriment i caòtic (potser és que som un poble caòtic i deprimit, ara mateix). Va ésser esbiaixat? Hi van tenir massa pes les opinions cofoistes? Tot plegat és poc important si ens ha servit per a revifar el debat i adonar-nos dels perills.

Això no s’acabarà si no ho volem. Avui la revolució dels catalans és la lluita per a salvar la llengua, perquè som el país del català, com diu Vicent Partal. I aquesta revolució l’hem de fer i l’hem de guanyar. Si tenim força per a això, en tindrem per a tot.

Per acabar, per mi la millor frase –simple, neta, clara– la va dir Rosario Palomino, de No em Canviïs la Llengua: “El català se salvarà si els autòctons no canvien de llengua i els nouvinguts l’aprenen.”


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Quan diem “assecar” i quan diem “eixugar”?

0
Publicat el 10 de juny de 2022

VilaWeb

 

Diferenciar assecar d’eixugar no és pas tan difícil, per bé que molta gent es confon per la influència del castellà, que a la pràctica fa servir un sol verb. Afegim-hi, encara, que el diccionari normatiu tampoc no ens hi acaba d’ajudar, si més no el de l’Institut d’Estudis Catalans.

Ras i curt, eixugar és ‘llevar la humitat d’un cos que ha estat humitejat’. En canvi, assecar significa ‘fer perdre a un cos la humitat que li és pròpia’.

Si apliquem aquests significats a exemples concrets, ho entendrem molt millor. Quan diem que una fusta s’ha eixugat volem dir que s’havia mullat i després ha perdut la humitat; la pot haver perduda de moltes maneres: perquè hi ha tocat una mica el sol, perquè hi hem passat un drap, etc. En canvi, si una fusta s’ha assecat és que ha estat sotmesa a una font de calor fins que ha perdut la humitat interna. Quan es talla un arbre, la fusta del tronc, per exemple, no és pas seca i per això no serveix per a fer mobles. És fusta verda –que, segons els entesos, té més del 20% d’humitat– i cal assecar-la, és a dir, ‘llevar-hi aigua i saba a fi de deixar-hi la proporció d’humitat necessària perquè estigui en condicions de ser treballada’, tal com ho defineix el Termcat. Eixugar-la, doncs, és un procés relativament ràpid; assecar-la, no: pot durar molt de temps.

Aquesta diferència en la durada del procés la trobem en més casos. Un pa eixut és un pa que ja no és ben tou, que ha perdut la flonjor. En canvi, un pa sec és completament dur, perquè ja ha perdut tot el líquid, tota la humitat. El pa eixut és el pa que no és del dia; el pa sec (o pa dur) és –diu el Termcat–, el que ‘ha perdut la frescor a causa del pas del temps, que se subministra al bestiar’.

Tenint en compte això, doncs, direm que la roba s’eixuga, perquè primer l’hem mullada i després hi llevem la humitat. També eixuguem els plats, els cabells, la suor, les llàgrimes, les parts de cos (les galtes, les mans…).

En canvi, diem que s’asseca una cavitat o un corrent que habitualment conté aigua, com ara un riu, una font, un pou… Així mateix, s’asseca una flor, una fulla, un gra o una berruga… I també un pernil; o bé les nous, els pinyons, les avellanes, les ametlles (que anomenem, genèricament, fruita seca)

La distinció de significats que hem explicat no és prou clara en tots els diccionaris. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans accepta tant “eixugar la roba” com “assecar la roba” i, alhora admet assecadora i assecador, al costat d’eixugador. En canvi, el Diccionari Normatiu Valencià diferencia d’una manera ben clara un secador (‘lloc on es posen coses a secar’) d’un eixugador (‘aparell que servix per a eixugar, especialment els cabells’), també anomenat eixugacabells.

Ara que han sortit les formes secador i secar, cal recordar que en compte d’assecar en alguns parlars es diu així, secar, una forma correcta, ja registrada al segle XIII, provinent del llatí siccare.

Si repassem les llengües de l’entorn, veurem que aquesta diferència entre eixugar i assecar (o secar) no la trobem pas en castellà corrent, que de tot en diu secar, per bé que el diccionari de la RAE recull enjugar. En francès sí que hi ha essuyer, però quan l’acció la fa un aparell se sol fer servir secher (per això hi ha un seche-cheveux per als cabells, un seche-linge per a la roba, etc.); a més l’adjectiu sempre és sec (o seche). En italià, la diferència és semblant al català (amb tres verbs: asciugare, seccare i essiccare) i els noms dels aparells són clars: asciugacapelli (eixugacabells) i asciugatrice (eixugadora); i una tovallola és un asciugamano (com el nostre eixugamà). En occità hi ha el verb eissugar (shugar en aranès), l’adjectiu eissut i el nom eissugamans, per exemple.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Ras i curt i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Fem un capmàs?

0
Publicat el 6 de juny de 2022

 

Heus ací els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Fem un capmàs

En defensa d’en Virgili

Que no ens ensarronin amb això del 25%

Carnesqueixat

Oli en un llum

No tot és posar

Ja la pujarem dreta, ja!

Eixugar

I ara piquem de mans

Cames segades

Bilingüisme molt útil

La fem grossa?

Per què ens compliquem tant la vida?

Arriben reforços

Si fa no fa

Jo canto i ballo sol

No siguem tan enrevessats

Tan bé que anàvem

Ja ho trobarem

Lliscar, relliscar, rodolar

No ens arronsem!

Juguesca, home, juguesca!

Escriure amb lògica

Això ja fa pudor

Que no caigueu, de tant anar enrere

Com qui no vol la cosa

Quan els mestres estimen la llengua

Arrufar el nas

L’apassiona

Anar-hi anant

Amb escreix

Escurar el got

Gràcies per… “lleguir”???

Quan tenim mala lluna

I encara

Llanejar

On devia tenir el cap?

Fer tronar i ploure

Fer el mec

Esllanguit o llangorós?

Qui s’acluca d’ulls?

És de doldre

Ni fan ni deixen fer

La noia promet

Vols dir?

En fi, delfí

Estirabots i estiracordetes

Si ens hem d’acovardir…

No tants nassos, amics

No cal que “pategeu”, no

No hi sobrava

Sistema immunitari

Mirar-s’hi

L’estona i el temps

Acallar?

Llirisme

Amb Espanya, acabarem els torrons

Fa uns quants dies

Més català de plàstic

Trillem massa

El gran Espunyes!

Ets de carrinclonades?

Parlar pla i català

L’ull

No cal vestir mones

Sempre ho he dit així

Tot sol

Una llengua sísmica

I encara més català de plàstic

Quanta raó…

No abundem tant

I per darrere no?

Filem prim

Pit i congost

Llastrar

L’olla, que bulli bé


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Són correctes “en breu” i “en breus”?

0
Publicat el 27 de maig de 2022

VilaWeb

“En breu en tindrem la resposta”, “Us ho diré en breu”, “S’haurà de presentar en breu al jutjat”… De frases com aquestes, sobretot als mitjans de comunicació, en sentim com més va més.

Si mirem els diccionaris, no podem pas dir que en breu sigui incorrecte. Ni poc genuí: n’hi ha dos testimonis datats entre els segles XIII i XIV, un de la crònica de Jaume I (“Deus nos darà temps en breu perquè porets passar”) i un altre del Llibre de meravelles de Ramon Llull (“Que en breu venga temps en que’s complesca”).

Ara, malgrat que els diccionaris la registrin i que no l’hàgim de considerar condemnable, avui és forçada, artificiosa. Sembla que en alguns parlars s’havia mantingut fins a mitjan segle passat, però la revifalla que ha tingut aquests darrers temps és, sens dubte, per influència del castellà. Encara és més xocant la manera com s’ha escampat la variant en breus. No se sap ben bé d’on ha sortit, si de l’escurçament de “en breus moments” o “en breus dies”, o bé d’una tendència “popular” a fer aquesta mena de pluralitzacions (semblantment a “amb vistes a”, “de cares a”, etc.). Sigui com sigui, la locució en breus no és admesa i cal desaconsellar-la totalment.

Quant a en breu, hauríem de recomanar de no abusar-ne. L’abús de qualsevol mot o construcció, recordem-ho, mena a l’empobriment, perquè arracona recursos propis, els de tota la vida. Vegem-ne, doncs, alternatives més naturals i, fins fa poc, més corrents:

Aviat, prompte, prest

Per a referir-nos a un moment pròxim però inconcret, sense determinar ni quantificar, gairebé sempre hi escau de dir aviat, que podem emprar o bé tot sol (“L’avió arribarà aviat”), o bé reforçat: ben aviat, molt aviat, tan aviat com (“Us atendrem ben aviat” o “Us atendrem tan aviat com puguem”). En alguns parlars, sobretot del sud, és molt habitual prompte (“El llibre es publicarà prompte”). I a les Illes Balears es fa servir sovint prest (“Ens veurem prest”). Al rossellonès i en algunes comarques pirinenques, hi trobem lleu, recollit pels diccionaris (“Lleu haurà acabat”) i que potser és degut a la influència de l’occità lèu.

D’ací a poca estona i més

El català permet de diferenciar entre dues menes de proximitat temporal. Quan parlem d’un fet que ha de passar molt aviat (al cap de pocs minuts o poques hores), fem servir estona. En aquest cas, diríem d’ací (o d’aquí) a poca estona (“El president compareixerà d’ací a poca estona”). En canvi, si parlem d’una proximitat no immediata, per exemple, de l’endemà, fem servir temps, és a dir, d’ací (o d’aquí) a poc temps (“Ha anunciat que d’aquí a poc temps visitaria Manacor”). Hi ha també dues expressions ambivalents que ens poden servir per a aquests casos: d’ací a poc  i d’ací a no gaire (“Ho sabrem d’ací a no gaire”). Si ens referim a una proximitat temporal expressada en el passat, hem de dir al cap d’una estona o al cap d’un temps (“Dilluns el vam anar a veure i ens va assegurar que aniria a cal metge al cap d’una estona”). També ens poden ésser útils al cap de poca estona, al cap d’un quant temps

De seguida, abans de gaire i més

Encara en tenim més, de recursos per a no abusar d’en breu. Per exemple, de seguida (“L’espectacle començarà de seguida”) i abans de gaire (“Abans de gaire en sentirem a parlar”). Així mateix, hi ha termes de registre formal, que no haurien d’ésser habituals en l’expressió col·loquial, com ara pròximament, imminentment i properament. Per acabar, esmentem tres mots arcaics que es feien servir amb aquest significat: tost (“Responeu tost, que per vós ho diran”, Ausiàs Marc); tantost (“Si vida volets, dues coses havets de fer tantost”, Ramon Muntaner); i encontinent (“La llenya que portaran se haja de pagar encontinent”, Lluís Gomis, segle XVI).

Com veiem, doncs, sense haver de recórrer a cap arcaisme, el català té prou recursos per a evitar l’abús d’en breu i l’ús d’en breus, locucions que s’han escampat molt –massa– aquests darrers temps.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La llengua diu com som?

0
Publicat el 13 de maig de 2022

VilaWeb

Tot sovint, hi ha qui insisteix a dir que les llengües serveixen sobretot per a comunicar-se. Però aquesta insistència sol amagar una intenció de domini: “Fes servir la meva llengua, que així ens entendrem més bé.” Les llengües són sistemes de comunicació i prou? Carme Junyent, a El futur del català depèn de tu, ens respon molt bé aquesta qüestió:

“Quan desapareix una llengua, o simplement està amenaçada, els esforços que es fan per revitalitzar-la no plantegen mai la qüestió de la comunicació: comunicar-nos, ja ens comuniquem en la llengua que sigui i com sigui (gestos, ganyotes…), però dir el que volem dir i ser qui som, això no és tan fàcil en la llengua d’un altre.”

En aquesta darrera frase, qualsevol filòleg o qualsevol lingüista hi pot sucar pa una bona estona. Sobre la primera part, “dir el que volem dir”, no cal estendre-s’hi. Quan parlem en una llengua que no és la nostra no ens hi expressem amb fluïdesa, no arribem a la precisió a què arribem amb la nostra, ens podem trobar mancats de recursos. No arribem a dir plenament allò que volem dir.

Però i la segona part de la frase de Junyent? Realment necessitem la nostra llengua per a “ser com som”? La llengua ens diu com som? Quan sentim que darrere una llengua hi ha una manera de veure el món, que si es perd una llengua es perd una cosmovisió, es parla d’això. Ara, el cas és si això es pot “demostrar” o, si més no, concretar, exemplificar. Aquest article pretén aproximar-se a una resposta d’aquesta qüestió.

Potser una manera de comprovar el reflex del nostre caràcter col·lectiu en la llengua és observar-ne aquells aspectes més “idiomàtics”, com deia Joan Coromines. Concretament, per a fer aquest exercici, ens servirem de refranys, frases fetes, mots que no tenen traducció fàcil a les altres llengües i fins i tot trets diferencials de la nostra gramàtica.

No fer volar coloms i anar per feina

El filòsof Josep Ferrater i Mora, a Les formes de la vida catalana, defineix els catalans amb quatre característiques bàsiques: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Ens diu, per exemple, que som gent que defuig la xerrameca, la banalitat, els ideals buits, sense continguts. Fer volar coloms i somiar truites (o ésser un somiatruites) són, doncs, valors refusats per la societat catalana, en contrast amb tocar de peus a terra, que és benvist.

El fil d’aquest pragmatisme –demanar fets i no paraules buides– ens aboca al tòpic del poble treballador. I ací la llengua és generosa, sens dubte: de locucions com anar per feina  o posar fil a l’agulla fins a exhortacions com som-hi!, totes genuïnes; passant per un devessall de refranys que donen valor a la feina: Feina feta no té destorb; Els cansats fan la feina; Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla; Fent i desfent es fa l’aprenent; Qui matina fa farina

Fins i tot hi ha qui pensa que aquesta preferència per fer, per actuar, pot ser que s’amagui darrere un aspecte característic de la nostra sintaxi, que és que fem servir més verbs que no pas noms. Els verbs són acció, són el motor de l’oració. Construir oracions amb noms en compte de verbs és poc “idiomàtic”. N’hi ha prou de comparar una frase asèptica com ara Una alimentació sana ajudarà al seu creixement amb aquesta altra versió, dinàmica, directa i clara: Una alimentació sana l’ajudarà a créixer.

El seny i la mesura

El seny, tal com ens recorda Ferrater i Mora, no és pas una renúncia als ideals ni a la voluntat de transformar la societat. El seny ens parla de valors i costums ancestrals, que passen de pares a fills com un llegat virtuós. Provinent del germànic sinn (‘judici’, ‘sentit’), és un mot ja emprat per Ramon Llull al segle XIV; i amb el pas dels segles ha acabat essent un terme polisèmic i alhora precís, difícil de traduir. El trobem en una bona colla de locucions: beure’s el seny, perdre el seny, fer perdre el seny, estar fora de seny, no tenir seny, posar seny… I també en algun refrany, com aquell que fa Qui canta a la taula i xiula el llit, no té el seny complit (o gaire eixerit). Un sinònim de seny, també de mal traduir, és enteniment (amb el derivat entenimentat, sinònim d’assenyat). I encara tenim senderi, de to més col·loquial.

Sense moure’ns d’aquest àmbit, arribem a una altra característica realçada per Ferrater i Mora: la mesura, la prudència, l’allunyament dels gests forassenyats. No som –no pas ara– un poble d’excessos, i encara menys un poble guerrer. Som gent de pau, com manifesta el nostre refranyer: Més val un en pau que dos en guerra; La pau fa el diner i el diner fa la guerra; La pau fa vides, la guerra fa rics… I sobretot la locució fer la pau, encara tan viva i amb significats ben variats, exclusius del català. Quan recuperem uns diners diem que fem la pau, quan ens reconciliem també fem la pau, però és que fins i tot quan ens vengem d’algú que ens n’ha feta alguna de grossa, també diem que fem la pau.

I, tanmateix, tots aquests trets –la prudència, la mesura, el seny…– ara i adés són posats en qüestió. Recordem la frase “Que la prudència no ens faci traïdors”, que va pronunciar Jordi Carbonell l’11 de setembre de 1976. O aquells versos de Martí i Pol: “Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història.” No deu ésser perquè sí que, en oposició a seny,  tinguem un altre mot intraduïble: rauxa, que és ‘impuls irracional’, però també és, segurament, la força que ens fa ser creatius. Podríem aventurar-nos a dir, doncs –servint-nos d’una altra construcció intraduïble–, que som un poble que vol i dol?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Què podem dir per no dir “pringar”?

0
Publicat el 29 d'abril de 2022

VilaWeb

El castellanisme pringar ja fa anys que es va començar a escampar, sobretot en la parla juvenil. Com que té significats diversos, per a suplir-lo no hi ha una sola solució, sinó unes quantes.

1. Empastifar, enllardar, enllefiscar, enfangar, emmerdar…

Amb el significat literal de ‘embrutar o tacar amb una substància pastosa, viscosa o grassa’, tenim unes quantes alternatives, com ara empastifar: Tens la cara ben empastifada de tomàquet; enllardar: Veig que t’has enllardat les mans; i enllefiscar: Amb què us l’heu enllefiscada, la camisa? Tots aquests verbs, juntament amb enfangar i emmerdar, també es poden fer servir figuradament, amb el significat de ‘ficar-se un assumpte tèrbol i perjudicial’: El van embolicar en aquell negoci i ara està ben emmerdat; La notícia és certa: està enfangat fins al capdamunt i pot acabar a la presó.

2. Fotre’s, fer-se fotre, fer-se retratar

Amb el significat de ‘suportar una experiència desagradable’, podem fer servir vulgarismes com ara fotre’s: No vas dir que hi volies anar? Doncs ara et fots! (en compte de: Doncs ara a pringar!) També el podem reforçar amb el verb fer, és a dir, fer-se fotre: Ha anat a dormir tard i no s’aguanta dret: que es faci fotre (i no pas: …ara que pringui). Hi ha sinònims, no tan malsonants, com ara fer-se fúmer o fer-se retratar.

3. Pencar, sirgar

Un altre significat que es dóna a pringar, derivat de l’anterior, és ‘treballar’. Amb aquest valor, el mot col·loquial més estès és pencar: M’empipa fer guàrdia, perquè quan tothom surt a voltar a mi em toca pencar. En alguns indrets es fa servir un sinònim, del mateix registre, que és sirgar: Si no ve a treballar, haurem de sirgar doblement.

4. Rebre, tocar el rebre, llepar

Col·loquialment, amb el significat de ‘ésser objecte de violència física o verbal, o d’un mal’, el verb adequat és rebre: No el feu emprenyar, que rebrem. De vegades, es reforça amb el verb tocar, és a dir, tocar el rebre (o tocar rebre): Si no ho acabes abans de migdia, et tocarà el rebre. També, en alguns indrets, es fa servir el verb llepar: Val més que callis, que encara lleparàs. Aquest ús del verb llepar no és acceptat pels diccionaris normatius, com tampoc carregar-se-la, que, en canvi, sí que consta en el diccionari Alcover-Moll: Vés alerta, que te la carregaràs!

5. Estar fotut, estar cardat, haver rebut, haver begut oli

Amb un significat ampli –‘trobar-se en mal estat’–, tenim l’expressió estar fotut, que ens pot servir per a evitar estar pringat: Volíem anar a caminar, però plou: estem ben fotuts. També hi ha l’expressió sinònima estar cardat (que fa poc que va entrar al DIEC): Si guanya la Le Pen, estem cardats! N’hi ha una de molt genuïna, que és haver rebut: I compte, que si ho fas malament, ja has rebut! I encara haver begut oli: No facis cap pas en fals, que si t’enxampa ja has begut oli. Amb aquest significat, també ens podem servir d’alguns recursos que ja hem esmentat: estar fumut, haver llepat, haver tocat el rebre…

6. Ésser un passerell, fer el préssec, fer el paperina, fer el ridícul…

Quan parlem d’algú que ‘té una actitud molt innocent’, que ‘es deixa ensarronar’, o bé que ‘es troba en una situació ridícula’, no cal que diguem que és un pringat: podem emprar construccions ben  populars, com ara ésser un passerell (o fer el passerell): I t’ho has cregut? Ets un passerell; també fer el préssec: Ei, hem de protestar com tots: no fem el préssec (i no pas …no siguem pringats); fer el paperina: Diu que ja està tip de fer el paperina i que plegarà (i no: Diu que ja està tip de ser un pringat…); fer el ridícul… Segons el context i segons la intensitat de la innocència de l’individu, també podem fer servir adjectius com ara beneit, janot, bonàs, pau, pobre d’esperit, taujà… i frases fetes com no papar-ne ni una, beure a galet, tenir llana al clatell

7. Desgraciat, marginat, fracassat, ruc, beneit, tros de quòniam…

Fent una extensió del significat anterior, pringat també es fa servir, despectivament, com un insult per a referir-se a algú que és exclòs o discriminat en un grup. En aquest cas, hi ha una bona diversitat de matisos, de manera que ens podem servir de mots com ara desgraciat (‘que es troba en una situació lamentable’ o bé ‘mancat de gràcia’): Explica acudits i no riu ningú, pobre desgraciat; marginat (‘apartat, que ningú no té en compte’): És el marginat de la classe; fracassat (‘que no ha reeixit en alguna cosa’): Va deixar el partit perquè no el votava ningú: quin fracassat. Hi podríem afegir, com a insults en compte de pringat, ruc, beneit, ximple, tros de quòniam, tros d’ase…

8. Llardós, greixós, untós, llefardós, llefiscós…

Tornant al començament, al sentit originari, l’adjectiu pringós l’hem de substituir per llardós: Se’m va acostar amb aquelles mans llardoses i jo volia desaparèixer; o bé sinònims com ara greixós: Vaig haver de dormir amb uns llençols greixosos i esparracats; untós: Tenia uns cabells untosos, devia fer dies que no es rentava el cap; llefardós: Vam entrar en un bar llefardós i rònec; llefiscós: Era una bèstia tota grassa i llefiscosa

Com veieu, doncs, no hi ha cap necessitat de dir pringar ni derivats. El català col·loquial té recursos de sobres per a sortir-se’n tot sol. La nostra llengua és prou rica i versàtil perquè ens puguem expressar en qualsevol situació sense haver de demanar permís.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.