El català, arma de sedició

Els brins de la quinzena, si sou servits:

1. El català, arma de sedició

2. Marxem perquè se’n vagin
https://twitter.com/jbadia16/status/1184583105241341952?s=20

3. Rabassut i ben camat

4. Embafat de penjaments

5. Mullar-se sense aigua?

6. Troncar, truncar, estroncar

7. Fem una seguda?

8. Fer xixines la llengua de sempre

9. El moll de l’os dins l’espinada

10. Fer festes no és mimar

11. Els nostres fills, ni els toqueu

12. Tipologia d’abusos

13. Vagarro i panarra

14. Un himne que podem esmenar

15. Lledoners articulats


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Deu dites mal dites

La setmana passada una amiga em va demanar com es deia en català ‘Lo bueno se hace esperar’. Després de barrinar-hi una mica, vaig haver de confessar que no ho sabia, però per sortir del pas li vaig recomanar ‘Les coses bones es fan esperar’. A casa, amb calma, ho vaig mirar i… no apareixia a cap diccionari. Pensant-hi, vaig observar que això també passava a l’inrevés. Per comprovar-ho, vaig fer una petita enquesta entre veïns d’origen castellanoparlant: com traduirien ‘Qui no té un all té una ceba’? I no em va saber respondre ningú.

Això vol dir que en aquest camp dels refranys, proverbis, dites –que s’anomena ‘paremiologia’– cada llengua fa sa guerra. I el cas és que en català moltes dites es van perdent perquè les llengües dominants les han anades suplantant.

En aquest rebost inacabable que és el nostre refranyer, avui hi farem un petit tast: veurem deu dites d’aquelles que de vegades no sabem com dir i que ens surten en castellà o en francès –depèn d’on visquem. Per això, de cada una, us en donarem la traducció a aquestes dues llengües. I hi afegirem encara refranys sinònims, perquè una mateixa idea es pot expressar amb més d’un.

Som-hi.

Els testos s’assemblen a les olles (del mig o de les vores)

Un refrany molt bonic, de quan els atuells eren de terrissa i la gent sabia que un test és un bocí de terrissa trencat. Vol dir que cadascú té coses que delaten d’on ve, és a dir, dels pares. El comportament, els gusts, les afinitats, el talent o el vici també es poden heretar.

Hi ha moltíssimes dites sinònimes d’aquesta: De pare músic, fill ballador; Què fan els infants? Allò que veuen a fer als grans; El fill de la gata, rates mata; De bon ou, bon pollet; De mal cep, mal serment

En castellà diuen De tal palo, tal astilla. I en francès, Les chats ne font pas des chiens.

El sabater, el més mal calçat

Adient per als qui es dediquen a fer activitats o a donar consells que després no practiquen a la vida personal: un metge que fuma com un carreter, una jutgessa corrupta, el cuiner d’un restaurant que no vol tocar ni una olla a casa…

De sinònims i variants, hi ha, per exemple, aquests: A cal sabater, sabates de paperA casa del ferrer és de fusta el ganivetCap sabater no calça béEls fills del sabater van descalços.

En castellà diuen En casa del herrero, cuchillo de palo. I en francès, Les cordonniers sont toujours les plus mal chaussés.

El llegir fa perdre l’escriure

Una lliçó per a recordar: aquell qui vol fer moltes coses, al final no en fa cap de bé. S’aplica tant als pluriocupats com als massa ambiciosos o cobdiciosos.

Hi ha dites que tenen aquest missatge, o molt semblant, com ara: Qui tot ho vol, tot ho perdMoltes coses començades, tantes altres no acabadesMolts oficis, pocs beneficisHome de molts oficis, mestre de resL’home de poc seny, molt abasta i poc estreny.

En castellà és Quien mucho abarca, poco aprieta. I en francès, Qui trop embrasse, mal étreint.

Brams d’ase no arriben al cel

Heus ací una dita protectora: ens hem d’allunyar dels qui pretenen ferir-nos amb les paraules. Molt adient per als temps actuals, amb tanta paraula ofensiva i forassenyada, als parlaments i a les xarxes.

Variants i refranys semblants són: Brams d’ase no pugen al celA mi com si em dius LlúciaFa un vent que no deixa sentir res

En castellà és A palabras necias, oídos sordos. I en francès, Les chiens aboient, la caravane passe.

Tants caps, tants barrets

Un consell per a fer entendre que hem de viure i deixar viure, respectar la llibertat d’altri, en lloc de criticar-ho tot.

També es diu: Cadascú per allà on l’enfilaTants d’homes, tants de papers.

En castellà és Cada loco con su tema. En francès, À chaque fou, sa marotte.

De desagraïts, l’infern n’és ple

Aquesta dita, un xic pessimista, no ha pas de menester gaire explicació: per més que dediquis esforços a fer favors, els altres no sempre te’n senten grat.

Dites sinònimes, encara més pessimistes: Crieu fills, crieu porcsDe fer bé, mal en pervéDe malagraïts, el món n’és pleQui més hi fa, més hi perd.

En castellà es diu Cría cuervos y te sacaran los ojos. I en francès, Nourris un corbeau, il te crèvera les yeux.

A sants i a minyons no els prometis que no els dons

Un refrany per a recordar que hem de complir la paraula, la promesa feta. S’hi barreja la religió (la prometença als sants) i l’educació (la coherència amb els nostres infants).

També podem dir: Allò que és promès ha de ser atèsQui promet ho deu; Paraula donada, paraula sagrada. I afegim-hi encara aquesta facècia sexual: Qui més promet? El carall quan està dret. I quan torna a estar pla ben poca cosa et vol donar.

En castellà, en diuen Lo prometido es deuda. I en francès, Chose promise, chose due.

Qui la fa la paga

Si fem coses que no hem de fer acabarem malament, ens ensenya aquesta dita. Com l’anterior, no pot amagar que neix de la moral cristiana.

Hi ha moltíssims refranys que expressen aquest mateix significat: Cadascú és fill de les seves obresEl pecat fa foratTal faràs, tal trobaràsQui dóna merda rep petsQui no va per bon camí que no esperi bona fiViure mal i acabar bé no pot ser

En castellà es diu Quien mal anda mal acaba. I en francès, Telle vie, telle fin.

Qui no té tall rosega els ossos

Una manera d’explicar la resignació, és a dir, que quan no podem obtenir alguna cosa ens hem de conformar amb una alternativa.

També ho podem dir així: Qui no pot segar espigolaQui no pot llaurar amb bous ha de llaurar amb vaques.

En castellà es diu: A falta de pan, buenas son tortas. I en francès, Faute de grives, on mange des merles.

Qui mal fa, mal pensa

És un refrany molt clar i molt cert, que ens diu que sovint quan sospitem ens delatem, sobretot perquè pensem que els altres actuen com nosaltres.

Hi ha més dites amb aquest significat: La mula guita de tothom sospitaAmb el seu mal vol saber el dels altresEl lladre sempre té por de ser robat.

En castellà diuen Piensa el ladrón que todos son de su condición. I en francès, Il mesure les autres à son aune.

Em sap greu, però avui ho hem de deixar ací. Ah! Si mai us trobeu encallats en una dita d’aquelles que no hi ha manera que us surti en català, envieu-nos un correu i expliqueu-nos-ho. Així un altre dia podrem fer la segona tria, d’acord?


Recursos

Per mi, el millor llibre de frases fetes i refranys, perquè és breu i molt complet, és el de Josep Espunyes Dites, locucions i frases fetes de Tresponts avall (Garsineu Edicions).

Però el repertori més exhaustiu en la nostra llengua és l’obra magna de Sebastià FarnésParemiologia catalana comparada (Columna), en vuit volums, que conté explicacions de significat, equivalències en les llengües romàniques i el llatí…

Un dels homes que ha estudiat i estudia més els refranys i les frases fetes és Víctor Pàmies. Us en vull destacar dues obres: Dites.cat (Barcanova) i Els cent refranys més populars (Cossetània). Però, sobretot, heu d’entrar al portal Paremiosfera, on trobareu de tot i força.

I, finalment, no em puc estar de recomanar-vos el Refranero Multilingüe del Centre Virtual Cervantes, a internet, molt útil per les equivalències entre llengües i la quantitat d’informació.

Article publicat a VilaWeb el dia 12-10-2019


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Desperta’t, Mònica!

Els brins d’aquesta quinzena, amics:

1. Desperta’t, Mònica

2. Que no se’ns esfarini la llengua

3. Lluitaré perquè sigui LA realitat

4. Escampem-ho arreu

5. No sap què s’empatolla

6. Amb aquesta política lingüística, malament rai… 

7. On vas a empitjorar?

8. #proucatanyol 

9. Fins que no siguem lliures

10. Una dent d’all?

11. Ha vingut per quedar-se o per emprenyar?

12. No estem per brocs

13. Llengües depredadores

14. Siguem ploramiques

15. L’orella i l’oïda

16. En el que va i en el que ve


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Per’ i ‘per a’: què podem fer per (a) no confondre’ns?

per per a ras i curt

Fa pocs dies que vaig ensopegar amb una pàgina web que parlava d’una ‘cuina pensada per nens’. No acabava de veure clar si els nens havien pensat l’espai o bé la gastronomia. Però quan hi vaig entrar —ai, las!— vaig descobrir que la mainada no havia pensat pas res, sinó que eren els pares que volien una cuina per a nens. Se’m va ocórrer, malalt de llengua com sóc, de cercar al Google les seqüències ‘pensat per nens’ i ‘pensada per nens’ i, en total, vaig obtenir més d’onze mil pàgines web. En vaig repassar una trentena i totes tenien la mateixa errada, la mateixa confusió. Definitivament, la gent confon ‘per’ i ‘per a’.

Aquest punt de la gramàtica s’ha presentat sovint com el gran trencacaps del català, i ho deu ésser. Però, d’entrada, s’ha de dir que la dificultat en l’ús de ‘per’ i ‘per a’ no és pas general a tot el domini lingüístic. Al País Valencià i a les terres de l’Ebre no els suscita pas gaires dubtes. En canvi, a la resta del país, sí. Per què? Perquè la gent no hi diu mai ‘per a’, sinó sempre ‘per’.

En aquest article, mirarem d’explicar per a què serveix cada preposició i, en acabat, algunes maneres de superar l’entrebanc. Som-hi.

Usos de ‘per’ i ‘per a’

D’aquestes dues preposicions, la més complexa és ‘per’, que indica:

—causa, motiu (El van castigar per les seves malifetes)

—autor (Un llibre fet per nens)

—mitjà, manera (És portat per tres camions)

—allò que serveix de pas (Passen per la drecera)

—el temps en què s’esdevé una acció (Pel maig, cada dia un raig)

—allò en lloc de què (M’ha pres per un convidat)

—a tall de, com a (Va agafar un bastó per espasa)

En canvi, ‘per a’ assenyala:

—destinació (Un llibre escrit per a nens)

—direcció (Enviar menjar per a l’Índia)

—ús, efecte o abast (És bo per a tothom)

—concreció temporal (Deixem-ho per al dia 10).

Primer desllorigador: la idea de ‘finalitat’

Com veieu, els usos de ‘per’ són molt variats. En canvi, en les frases amb ‘per a’, hi plana gairebé sempre una idea comuna, la de finalitat (o destinació o recepció, que són idees afins). En les dues primeres frases, en lloc de ‘per a’, podríem dir perfectament ‘destinat a’: Un llibre destinat a nens, Enviar menjar destinat a l’Índia.

La idea de destinatari o receptor es palesa encara més si comparem dues frases tan semblants com aquestes:

Un dibuix fet per alumnes novells (en són els autors) 

Un dibuix fet per a alumnes novells (en són els destinataris)

Vegem més frases amb ‘per a’ i comprovarem que hi preval aquest concepte:

Hi fan espectacles per a tots els públics (destinats a tots els públics)

Escrivia articles per al diari (el diari n’era el receptor final)

És un concert pensat per a una generació (va destinat a una generació)

Hi ha una multa per a cada membre de l’organització (cada membre ha rebut una multa)

Ha tingut resultats nefasts per a la reputació dels presoners (la destinatària dels mals resultats és la reputació dels presoners)

L’independentisme és un perill per a l’estat espanyol? (el qui rep aquest perill és l’estat espanyol)

Segon desllorigador: la comparació amb les altres llengües

De les llengües que ens envolten, el castellà és la llengua que ens pot ésser més útil, en aquest cas. Per un seguit, el castellà ‘por’ es correspon amb ‘per’; i ‘para’ amb ‘per a’. Tanmateix, tinguem en compte que el castellà fa un ús de ‘para’ que per al català és excessiu, perquè tradicionalment s’ha resolt amb la preposició ‘de’. Exemples:

No tindrem temps de fer tantes coses (millor que no pas: temps per a fer tantes coses)

Això no serveix de res (millor que no pas: no serveix per a res)

Té una gran capacitat de controlar la situació (millor que no: capacitat per a controlar la situació).

Organitzen una comissió de defensa del medi (millor que no: una comissió per a la defensa del medi).

Quant a les altres llengües veïnes, ni l’occità, ni el francès ni l’italià no ens seran útils per a aclarir l’ús de ‘per’ i ‘per a’. En occità, ‘per‘ ocupa tots els significats. En francès, el repartiment de les preposicions ‘par’ i ‘pour’ no s’acaba d’avenir amb el de les catalanes ‘per’ i ‘per a’. I tampoc no hi ha aquesta correspondència amb l’italià, en què ‘per’ és predominant en la majoria d’usos, al costat de ‘da‘ o ‘a‘.

I si després ve un infinitiu?

L’ús de ‘per a’ davant infinitiu ha estat objecte de controvèrsies, estudis i teories, d’ençà de fa molts anys. Fins al punt que s’han acabat consolidant tres normes diferents i l’Institut d’Estudis Catalans ha optat per considerar-les correctes totes tres. Són, succintament, aquestes:

—Aplicar la mateixa distinció que en la resta de contexts. Així com escrivim Treballa per a la consecució d’un objectiu, escriurem Treballa per a aconseguir un objectiu. I així com escrivim És útil per a tot, direm És útil per a fer-ho tot. Aquesta norma s’adiu amb el parlar del País Valencià i de les terres de l’Ebre. La propugna, per exemple, el doctor Gabriel Bibiloni, que la va explicar i justificar en aquest article.

—Fer servir sempre ‘per’ davant un infinitiu (i mai ‘per a’). S’adiu amb els parlars orientals. La va proposar per primera vegada Joan Coromines. Segons aquesta norma, escriurem Treballa per aconseguir un objectiu i És útil per fer-ho tot.

—Mantenir ‘per a’ sempre que s’indiqui finalitat (És útil per a fer-ho tot), llevat dels casos en què la preposició depèn d’un verb d’acció voluntària (Treballa per aconseguir un objectiu). Aquesta norma, corrent en el català clàssic, fou establerta per Pompeu Fabra i és la que segueix VilaWeb.

Si voleu filar prim

Encara n’hi ha més, de casos que han suscitat dubtes i controvèrsies. Els enumerem breument:

—Davant ‘sempre’. El IEC admet tant Oblida-te’n per sempre més (opció triada a VilaWeb) com Oblida-te’n per a sempre més.

—Per a expressar l’opinió o el punt de vista. Segons la normativa, tant podem dir Per ell, tot és terrorisme (opció triada per VilaWeb) com Per a ell, tot és terrorisme.

—Quan equival a ‘en pro de’ o ‘en favor de’ —sovint amb verbs actius com ara ‘lluitar’, ‘maldar’, ‘esforçar-se’, ‘votar’…, o els noms corresponents—, la normativa estableix que s’ha de fer servir ‘per’: lluitar per la pau, pacte per l’habitatge.


Més informació


A practicar

Si voleu practicar, us proposem quatre blocs d’exercicis:

  • Itineraris de suficiència (1 i 2).
  • Editorial Barcanova (1 i 2).

[Article publicat a VilaWeb el dia 28-9-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La llengua sí que s’ha de guarir

Amics, els brins d’aquesta quinzena:

1. La llengua sí que s’ha de guarir

2. Una televisió provinciana

3. Quin bé de Déu de xicres!

4. Anaven al banc i no en tornaven

5. Siguem precisos

6. Quan ja no sabem on és a casa nostra

7. Anegar o fer l’ànec?

8. Manifassers esgavellats

9. Tips de «a data d’avui»

10. Un aparador sensible

11. «Per a res»? De cap manera!

12. L’adreça del domicili? O la direcció?

13. Regla d’urgència per a l’escola

14. Barrabassades

15. Una troballa, aquest sufix

16. En Bibiloni ens salva de la ignorància

17. Si no ho veiem, cap a ca l’oculista

18. Decidits a no apostar

19. Carrers «peatonalitzats»?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Quan el català sabia fabricar paraules

«Era cara-xuclada i seca com un clau»; «la riera migpartia la platja»; «va exclamar ell, bocaplè»; «M’agradaria fer baixar els fums a aquests torrafaves»; «una dona rabassuda i galtaplena»; «De poc no m’enclou els dits, l’escanya-rals»; «vaig comentar, capbaix, quan ja ens allunyàvem»; «El sergent barbablanc va comminar-lo a callar»…

Tots aquests fragments són de la novel·la La sorra vermella, de J. N. Santaeulàlia, una obra magnífica en molts aspectes, també en el lingüístic. És un d’aquests texts que et fan adonar de la riquesa que té el català. Si n’hagués de destacar res, sens dubte diria l’ús —profús i apropiat alhora— dels mots composts com els que he remarcat al paràgraf anterior.

De paraules compostes, en català n’hi ha moltes i de procedències ben diverses. Se solen classificar segons la categoria gramatical dels components. Per exemple, verb + nom: cagadubtes, gira-sol; nom + adjectiu (o participi): camatort, esmaperdut; nom + verb: capficar, coresforçar-se; adjectiu (o adverbi) + verb: carvendre, migpartir; nom + «i» + nom: vetes-i-fils, plats-i-olles; onomatopeies: bum-bum, zig-zag

Dins el conjunt del lèxic català, els mots composts hi tenen un gran «rendiment»; en el curs de la història, s’han creat moltes paraules noves i un dels millors sistemes per a «fabricar-ne» ha estat aquest. Això fa que siguin mots genuïns i que molts no tinguin traducció directa a les altres llengües.

Vegeu, per exemple, una colla de mots formats d’un nom i un verb, i compareu la força expressiva que tenen en la nostra llengua i la que tenen en castellà i en francès: capgirar (cast., «invertir»; fr., «renverser»), colltòrcer («torcer el cuello», «se tordre le cou»); ullprendre («aojar», «jeter un sort sur»); corferir («herir en el corazón», «blesser le cœur»). O bé aquests altres, formats amb un verb i un nom, una estructura molt i molt productiva: llepafils («remilgado», «delicat»), menjamiques («persona poco comedora», «petit mangeur»), tocacampanes («tarambana», «écervelé»), escanyapobres («usurero», «usurier»), cercabregues («pendenciero», «bagarreur»), pica-soques («trepador azul», «sittelle«) trencacolls («despeñadero», «à-pic»), voltadits («panadizo», «panaris»).

L’origen d’aquests composts és popular. En tots, s’hi veu al darrere la creativitat humana, la inventiva, molt sovint la ironia i tot… Hom s’ha d’imaginar que un dia a algú se li acut un compost, el deixa anar i, sortosament, comença a circular i a difondre’s. N’hi ha que no han tingut la sort d’arribar als diccionaris generals. Per exemple, sabeu què vol dir que una cosa és de trucalembut? No ho trobareu pas al DIEC, però sí a l’Alcover-Moll, que ens informa que significa «de poc valor» i que es diu al Rosselló (per bé que també ho he sentit al Solsonès i a l’Alt Urgell). Un altre exemple: en una bona part del català central, un esquinç s’anomena popularment carnesqueixat (quin mot tan plàstic!), també registrat a l’Alcover-Moll i prou. Hi ha encara paraules col·loquials o vulgars que no han entrat a cap diccionari, com aquest torrafaves del llibre de Santaeulàlia (o torrapels o torravits, com diu encara la gent gran de la meva comarca); o com el popular titafluix, que potser és dels pocs mots que hem sabut crear darrerament.

Perquè és evident que hi va haver un temps que la màquina de fabricar paraules era potent i ben greixada, però avui, dissortadament, no. Voleu dir que, si ens ho proposéssim, no la tornaríem a engegar, aquesta màquina? Estic convençut que sí. Ara, en aquesta tasca de creació —i difusió— de mots nous, tan simple mitjançant la composició, els escriptors hi tenen un paper decisiu; i, en acabat, és clar, els mitjans de comunicació els haurien de fer córrer.

Com sempre, depèn de nosaltres.

[Article publicat a VilaWeb el dia 14-9-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El tracte quin era?

Es va morir el dictador i les coses van començar a canviar. Per a Catalunya, per als Països Catalans sotmesos a l’estat espanyol. Per al català. Va néixer una esperança. I vam recuperar una certa capacitat de decidir. I vam fer unes lleis, com ara una de «normalització» lingüística. I la llengua va entrar oficialment a les escoles i als instituts. I es van crear uns mitjans de comunicació. De primer, uns diaris, privats. I en acabat una ràdio i una televisió. I tot això tan nou i tan modern era en català. Avançàvem.

I hi va haver pactes per la llengua. Es va fer un congrés, curull de declaracions i d’intencions. I vam dir que salvaríem la llengua. Que ens hi comprometíem, que ho volíem fer. Que recuperant la llengua, normalitzant-la, seríem un sol poble. Perquè volíem ésser un sol poble. Era un tracte, hi confiàvem. I els ajuntaments de tot el país van començar a escriure-ho tot en català. I els batlles i regidors parlaven públicament en català, perquè era la llengua que volíem salvar, que volíem normalitzar. I van canviar totes les plaques dels carrers perquè fossin únicament en català. I al parlament tothom s’hi expressava en català. Fins i tot els polítics feien l’esforç de parlar-lo bé, de superar-se, de donar un cert exemple de qualitat. Per punt d’honor. Per amor propi. Per una dignitat de llengua, per una dignitat de país, de poble. Perquè la feina ben feta no té fronteres, deien. Avançàvem. «Normalitzar», anar fent del català una llengua com les altres, la llengua pròpia d’un país, era avançar. I les enquestes deien que avançàvem, que tot anava bé.

Hi havia escletxes. Hi havia reductes. Hi havia jutges que no en volien saber res, que no volien parlar català ni deixar-lo parlar al seu terreny. Hi havia policies que tampoc. Eren gent amb poder. Amb una maça de dictar sentències, amb una pistola per a acoquinar. I hi havia professors d’universitat, tibats, pets bufats, que no volien canviar de llengua. I hi havia docents que no donaven importància a la «normalització», que canviaven de llengua a cada pas, que no demanaven pas als alumnes que parlessin català. Ni que l’escrivissin amb correcció. No calia. Calia comunicar-se i prou. Ja avançàvem prou. I hi havia gent assenyada que deia que no es podia matar tot el que era gras. Que no calia fer-ne un gra massa. I encara molta gent, al carrer, canviava al castellà si li parlaven en castellà. O amb qualsevol desconegut. Com si el dictador no s’hagués mort. 

Professors d’institut van començar a fer classes en castellà. I no passava res. No protestava ningú. No ho inspeccionava ningú. Aquella consciència que normalitzar era avançar es va afeblir. Ja no es parlava de «normalitzar». Ni d’avançar. Ara es parlava de «mestissatge». La modernitat era el mestissatge. I per damunt de tot ens havíem d’entendre. La llengua no podia ésser cap barrera ni cap entrebanc. Ni cap nosa. Ni podíem ésser tancats, ni puristes, ni folclòrics. No. Moderns, mestissos, lliures, inclusius. I inclusives. 

I un dia fills d’aquella escola nascuda poc després de morir-se el dictador van arribar al parlament. I van dir que de normalitzar, res. I que de fer créixer el català, res. Que consolidar el català no era avançar, era imposar i sotmetre. De primer ho deien en català, perquè en sabien —l’havien après a l’escola, és clar—, però després no: havien de demostrar que ells no se sotmetien a cap jou, a cap imposició. I que pobre de qui s’atrevís a perseguir el castellà, deien. Perseguir el castellà, deien, sí. I això fou un discurs xocant. No s’havia vist mai. Mig país va sentir com si li esgarrinxessin la cara, com si li esquincessin una part de la vida. A l’altre mig, per un seguit, no li feia ni fred ni calor. No lluitava per allò: ni per construir-ho ni per destruir-ho.

I els partits del tracte, els que havien fet pactes i congressos, i lleis de normalització lingüística, van restar desorientats, atuïts. De primer, van mig plantar-hi cara, però com estabornits, sense braó, sense discurs, sense convenciment. De mica en mica, van anar fent figa. I finalment van amarar-se de silenci. Callem. No toquem res. No en parlem més, de normalitzar. Que no sigui dit, que no puguin dir que, que no sembli que. Calia renunciar. Calia callar. Allò no tocava. Avançar, sí, però d’una altra manera. Sense essencialismes. Sense exclusions. 

Hi havia prioritats. Hi havia urgències. 

I la llengua no ho era.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Eixoriveix-te, trempat!

Heus ací els brins d’aquesta quinzena, amics:

1. Cara-xuclat, barbablanc i llenguallarg

2. Una tirallonga de sèries

3. Una gernació que s’esquitlla

4. L’addicció no és culpa dels camalls

5. Eixoriveix-te, tremptat

6. Enamoriscar-se quan nevisqueja

7. En això estem?

8. El camalluent esquenadret

9. Els maldecaps d’abans-d’ahir

10. Un tiberi amb els peus encetats

11. Per la no-violència

12. Pels Manel o per als Manel?

13. Una gramàtica als quinze dies


Podeu veure tots els brins.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘En el que’ o ‘en el qual’? Una regla infal·lible per a no equivocar-se

De segur que moltes vegades heu escrit frases com ara La casa en la que vivim és vella, o bé Són els companys amb els que més m’avinc. I potser algú us ha dit que eren incorrectes.

Efectivament, la combinació preposició + article + que (en la queamb els que…) és un castellanisme. L’hem de canviar per:

preposició + què, si parlem de cosesla casa en què

preposició + qui, si parlem de personesels amics amb qui 

preposició + el qual / la qual…, que serveix per a persones i cosesla casa en la qual, els amics amb els quals.

En dos casos podem fer servir una combinació que és aparentment igual que aquesta i que sí que és correcta. En primer lloc, quan s’hi sobreentén un nom que ja hem dit i que no volem repetir. Per exemple:

—Aquesta noia és germana de la que va venir ahir  (= Aquesta noia és germana de la noia que va venir ahir).

Segonament, quan el que és neutre i, per tant, equival a allò que:

—Parlen del que faran la setmana entrant (= Parlen d’allò que faran la setmana entrant).

Hem dit que aquestes combinacions eren ‘aparentment’ iguals que les incorrectes, perquè en aquestes oracions tant la (= ‘la germana’) com el (= ‘allò’), de fet, són pronoms i no pas articles.

I heus ací una manera infal·lible de treure’n l’entrellat:

Si la combinació ‘preposició + article + que’ es pot substituir per ‘preposició + article + qual’, NO és correcta i s’ha de canviar. Si no es pot fer aquesta substitució, és correcta

Per assimilar aquesta regla tan simple, practiquem una mica:

Ja hem lliurat els butlletins en els que incloem totes les dades.

No és correcta, perquè en els que ho podem canviar per en els quals. Hem de dir, doncs, Ja hem lliurat els butlletins en els quals / en què incloem totes les dades.

No es va adonar del que li feien.

Si provem de substituir del que per del qual, el resultat és aquest: No es va adonar *del qual li feien, que és una oració sense solta ni volta. Això vol dir que la frase sí que era correcta (en aquest cas, perquè del que és neutre i equival a d’allò que).

És aquest el llibre al que et referies?

És possible de substituir-ho per al qual? Sí. Doncs la frase no és correcta. Hem de dir És aquest el llibre al qual / a què et referies?

No té gaires diners, però amb els que guanya pot sobreviure.

Oració correcta, perquè si canviem amb els que per amb els quals l’oració no té trellat (en aquest cas, amb els que vol dir amb els diners que).

El fet del que parlàvem és molt lamentable.

No és correcta, perquè canviant del que per del qual obtenim una oració lògica. Per tant, les solucions bones són: El fet del qual / de què parlàvem és molt lamentable.

I abans d’acabar, un dubte: si podem dir El fet de què parlàvem és molt lamentable, també podem dir El fet de què sigui aquí és tot un misteri? No (però d’això en parlarem un altre dia).


A practicar

A la xarxa trobareu pàgines d’exercicis sobre aquesta matèria (cerqueu ‘exercicis pronoms relatius’, per exemple). Us n’hem seleccionades tres:

Universitat Jaume I (Castelló de la Plana)

Itineraris d’aprenentatge (1)

Itineraris d’aprenentatge (2)


Quina dringadissa!

Resultat d'imatges de picarols

L’aplec dels brins de la quinzena:

1. Fem un capmàs


2. Quina dringadissa!


3. Maimons que mengen festucs


4. Talment un ramat


5. No li donis al botó, si us plau


6. «No cal que compres racholas»


7. Maneres de pegar


8. Femenins més grossos


9. Revertim o capgirem?


10. Massa increment


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.