El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

“Fes-t’ho mirar!”: deu expressions genuïnes que no són al diccionari

0
Publicat el 15 de maig de 2021

 

Benvolguts membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, benvolguts membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua:

Permeteu-me que us faci arribar una breu llista de locucions populars que no trobo registrades en els diccionaris normatius (Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua). M’agradaria que, si més no, sospeséssiu la possibilitat d’introduir-les-hi.

Demano disculpes per endavant si aquestes expressions ja són als diccionaris (i no les hi he sabudes veure), o bé si són calcs d’una altra llengua i m’ha passat per alt.

Cada expressió és il·lustrada amb exemples d’autors reconeguts (llevat d’un cas, en què l’exemple és d’un il·lustre ex-conseller). Els exemples literaris són extrets de diccionaris complementaris però no normatius –especialment, el Diccionari descriptiu de la llengua catalana i el Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana– i sobretot del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC) i el Corpus informatitzat del valencià (CIVAL).

1. De pedra picada 

Als diccionaris normatius, l’expressió de pedra picada tan sols hi és definida amb significat literal (‘pedra treballada amb instruments de tall’). El diccionari d’Alcover i Moll ens n’ofereix fins i tot un refrany de consolació: “‘La pedra picada és la més estimada’: ho diuen per aconsolar-se els qui han quedat gravats de la pigota.” En canvi, no s’hi registra el significat figurat: ‘de conviccions molt fermes’.

I, tanmateix, és una expressió coneguda i corrent, de fa anys. Vegem-ne exemples de dos homenots:

“Per altra part, tots els qui la componen tenen una personalitat acusada, fortíssima, insubornable. Són de pedra picada.” Josep Pla, El quadern gris (1966).

“Aquesta gent, heroica a la seva manera –no ho discuteixo–, es dissipa com don Quixot lluitant contra molins de vent i raberes de bestiar. L’obnubilació és idèntica: un irrealisme de pedra picada.” Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964).

2. Pal de paller

El president Jordi Pujol fou un dels qui més popularitzaren aquesta expressió, als anys setanta i vuitanta del segle passat. No és present als diccionaris normatius, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tant amb el significat literal (‘pal que serveix d’eix al voltant del qual hom munta el paller’), com en el figurat (‘eix o nucli al voltant del qual es vertebra una societat, una empresa, etc.’).

Un escriptor de ponent i un sindicalista del sud ens en forneixen exemples, d’aquest ús metafòric:

“Francesc Porta, que n’havia estat el redactor en cap, el pal de paller i el director efectiu, es va mostrar tot seguit sincerament interessat en tot allò que jo feia dins el camp de l’escriptura.” Josep Vallverdú, Garbinada i ponent, 1998.

“També volem reconéixer el treball de totes les persones treballadores que han estat al capdavant per cuidar-nos i que, en la majoria dels casos, han estat invisibles, poc reconegudes i mal pagades, però que han estat el pal de paller del treball contra la COVID-19.” Vicent Maurí, “Guanyem drets, guanyem llibertats”, Levante, 9-10-2020

3. Tant li fa 

Tant li fa és una expressió viva (al costat de tant li fum i tant li fot), que no apareix al DIEC. En canvi, sí que és registrat al Diccionari Normatiu Valencià. (Curiosament, aquest manual no inclou tant hi fa, molt emprada al sud.)

N’hi ha dos usos, de tant li fa. Primerament, com a expressió fixada i impersonal. El diccionari Alcover-Moll la recull així: “Tant és, o Tant se val, Tant li fa: es diu per expressar indiferència davant dues coses que tenen el mateix valor o vénen a resultar pràcticament iguals.” El DIEC –ja és estar de pega– registra tant és i tant se val, però no tant li fa.

Vegem-ne un exemple de gairebé cent anys enrere:

“Els alemanys són mestres de l’espionatge. Tant li fa que es tracti d’una bestiola insignificant com del cap d’un Estat poderós.” Prudenci Bertrana, El meu amic Pellini (1923).

En segon lloc, té un ús variable i personal: tant me fa, tant te fa, tant li fa…

En veurem un exemple d’una parella d’escriptors del Principat del segle XIX i un altre –de més de cent anys més tard– d’una escriptora mallorquina:

“Be, be; á mí tant me fa; mentres que ab D. Lluis te casis lo que hagi estat hagi estat.” Frederic Soler i Frederic Passarell, Liceístas y cruzados (1865).

“L’església ho prohibeix i tu ets creient, mare, què et dirà el confés? Què dirà la gent? M’és igual, tant me fa, que diguin el que vulguin.” Carme Riera, Una primavera per a Domenico Guarini (1981).

Quaranta frases fetes i locucions que hem de saber

4. Fes-t’ho venir bé

Amb el significat de ‘arranjar un assumpte de manera adequada’, trobem a faltar als diccionaris normatius la locució fer-s’ho venir (o fer-s’ho venir bé). I això que es fa servir, pel cap baix, d’ençà del segle XIX.

Per exemple, Josep Yxart, en una carta a Joan Sardà del 1893, hi diu:

“¿Voldrias fer el favor d’avisar-me’n alguna cosa en dos ratllas? Fest-ho venir bé per què la carta arrivi a Lourdes, ahont seré dijous.”

I cent anys més tard (1993), Maria Barbal escriu a la novel·la Càmfora:

“Salomé va fer veure que el cridaven, per distreure els altres dos, però més tard va fer-s’ho venir bé perquè li acabés de contar la feta, a ella sola.”

5. Què se n’ha fet?

El DDLC ens diu que què se n’ha fet “serveix per a demanar per una persona o cosa que no es troba o de la qual fa temps que no es té notícia”. És una expressió que de segur que circulava ja al segle XIX, perquè en trobem exemples prou reculats.

Vegem-ne dos, un de fa cent anys i un de fa quatre dies:

“El que és jo, estic escandalitzada de la vida que porteu. Ja no sé què se n’ha fet de la nostra casa; un hom diria que aquí és Carnestoltes tot dia.” Josep Carner, El burgès gentilhome (1919).

“Sílvia es ficà en la dutxa i es rentà el fang enganxat a la pell sota l’aigua fresca.
Què se n’ha fet, dels meus texans i la samarreta?” Isabel Canet, La copa dels orígens (2011).

I no podem enllestir aquesta expressió sense esmentar la cançó de Pete Seeger “Where Have All the Flowers Gone”, traduïda i adaptada al català per Ramon Casajoana, amb el títol “Què se n’ha fet d’aquelles flors?“. Deixeu-me que us en proposi dues versions. De primer, la de Joan Lluís Comajoan:

I després la de la Marta, del Club Super 3:

6. Em fa cosa

Fer cosa, que vol dir ‘tenir un sentiment d’angúnia o d’inquietud indefinida’, no és tampoc a cap dels nostres diccionaris normatius. I això que tant la gent normal i corrent com els escriptors se’n serveixen prou.

Vegem-ne els exemples de dues escriptores:

“Ara he tornat amb els meus pares, perquè tenien tanta pena que a mi em feia cosa deixar-los.” Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977). 

“Això que has dit és ben poc cristià, pobrets. No me n’hi aniria al llit perquè em faria cosa…” Maria-Antònia Oliver, Negroni de Ginebra (1993).

7. Fes-t’ho mirar…

Heus ací una expressió relativament moderna però molt popular. Si llegiu aquesta entrada del fòrum del Centre Virtual Cervantes, la trobareu ben curiosa. Un grup d’especialistes es demanen d’on ve això de “háztelo mirar” i arriben a la conclusió que és una catalanada. Doncs bé, encara és més curiós que siguem capaços d’exportar catalanades i no les tinguem a cap diccionari.

El cas més reculat de fer-s’ho mirar que hem trobat és de Terenci Moix, al llibre Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe (1974): 

“És un somni vegetarià. Raves, plàtans, cogombres, albergínies, pastanagues… Potser que m’ho faci mirar.”

Uns quants anys més tard, el 1987, ja havia travessat el país de cap a cap i apareixia a Un negre amb un saxo, de Ferran Torrent:

“—Fes-t’ho mirar —m’aconsellà Butxana.”

L’expressió ha agafat un significat ampli i fins i tot despectiu, com una mena d’invitació poc amable a fer-se visitar per un psiquiatre. Aquest és el to que té en els versos següents:

Fes-t’ho mirar. Per què t’autoodies? / Per què refermes amb escarafalls / els anticatalans terrabastalls, / i el teu país falseges tots els dies?” Ramon Solsona, Botifarra de pagès (2013).

8. No n’has de fer res

L’expressió haver-ne de fer amb el significat de ‘ésser de la incumbència d’algú’ és un col·loquialisme molt escampat, però no l’hem sabut trobar a cap diccionari. I això que ja es feia servir al segle XIX.

Heus-ne ací un parell d’exemples, a més d’un segle de distància l’un de l’altre:

“Y qué n’has de fer tú? —responia éll ab no menys imperi.— Mira, ja tens orde de tocá’l dos y ben depressa… ” Narcís Oller, Notes de color (1883).

“I el marit contestava: ‘No n’has de fer res‘, o bé: ‘Tu, a callar!’ I jo callava.” Teresa Pàmies, Mascles no masclistes (1987).

Deu frases fetes que semblen catalanes però no ho són

9. Quants en tenim avui?

Una expressió ben popular –si més no al Principat–, que equival a “Quin dia és?”. L’he vista aplegada tan sols al Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana.

I per trobar-ne un exemple he hagut de recórrer al Diari de sessions del Parlament de Catalunya del 2 de juliol de 2009, en una intervenció del conseller Jordi Ausàs, de la Seu d’Urgell. Fa així:

“Senyores i senyors diputats…, ‘Ens hem cansat’, diu l’il·lustre diputat senyor Lluís Corominas. Quants en tenim avui, senyor Corominas, quants en tenim avui? Avui en tenim 2. 2 de juliol.”

10. Ben just si existeixo

Tot i que el DIEC i el DNV registren tot just (‘solament’), no hi trobem ben just, que significa ‘a penes, amb prou feines’. I això que ja n’hi ha testimonis escrits a començament del segle XX.

Vegem-ne dos exemples d’escriptors reconeguts:

“I jo qui sóc i què puc donar? Ben just si existeixo.” Manuel de Pedrolo, les mosques (1969).

“Esgarrifada, va provar d’escopir-li a la cara mentre el seu alè flaquejava i ben just va ser conscient de sentir la calrada que li venia al rostre quan va notar la roba esqueixada i la bravada del Malvagio ran de llavis.” Margarida Aritzeta, La maleta sarda (2010).

 

Aquest article fou editat a VilaWeb el dia 20 de març de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El refranyer eivissenc: un tresor amagat que ja és a l’abast de tothom

0
Publicat el 14 de maig de 2021

Aquesta setmana ha arribat a les llibreries el Refranyer eivissenc, d’Antoni Juan Bonet. És un conjunt de més de vuit-cents refranys, classificats, comentats i revisats per Víctor Pàmies i Isidor Marí. Pàmies és, actualment, el més gran recol·lector de refranys del país, autor de nombroses obres i sobretot de la Paremiologia Catalana Comparada Digital. Marí és un filòleg eminent, natural d’Eivissa, cantant, professor universitari i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’autor dels refranys, Antoni Juan Bonet, no era filòleg, sinó un comerciant eivissenc amb inquietuds polítiques i culturals que –quan ja tenia una setantena d’anys– es va dedicar a aplegar refranys. Més tard els va dur a la revista Ibiza, que els va anar publicant durant anys. El 2020, per casualitat, aquests refranys van arribar a les mans de Víctor Pàmies.

Expliquem-ho pas a pas.

Una història que comença fa més de vuitanta anys

Dècada de 1930. L’eivissenc Antoni Juan Bonet, botiguer liberal, de setanta-tres anys, comença a aplegar refranys vius a Eivissa.

2 d’abril de 1944. La nova revista mensual Ibiza publica la primera tongada dels refranys aplegats per Antoni Juan. Apareix al número 2 de la revista, concretament a la pàgina 29, en una secció expressa, anomenada “Refranero ibicenco”. La voluntat dels responsables de la revista és d’anar-los publicant a tongades, per ordre alfabètic.

6 de gener de 1951. Mor Antoni Juan Bonet, a l’edat de vuitanta-sis anys. El “Refranero ibicenco” encara no s’ha acabat de publicar.

1957. Surt la darrera tongada de refranys a la revista Ibiza. En total, se n’han publicat més de vuit-cents, en disset tongades, durant catorze anys, repartits en les dues etapes de la revista. És una publicació irregular, amb intermitències que de vegades són de més d’un any.

11 de maig de 2020. Joan Torres, mestre olotí retirat, de pare eivissenc, llegeix al bloc de Víctor Pàmies la notícia de la presentació de la Paremiologia Catalana Comparada Digital a l’Espai VilaWeb (vegeu-ne el vídeo). I li deixa un missatge: “Voldria fer-te arribar tres llistes de refranys (més de 300) recollits a Eivissa i Formentera, trobats entre vells papers de mon pare, que era eivissenc.” Després d’uns quants correus, Víctor Pàmies s’adona que no són tres-cents refranys, sinó molts més.

Primavera-estiu del 2020. Pàmies escriu a l’Institut d’Estudis Eivissencs i al seu amic Isidor Marí perquè l’ajudin a descabdellar el fil. Marí de seguida li tramet fragments digitalitzats del “Refranero ibicenco”. De mica en mica, fan la reconstrucció de la llista de refranys publicats.

Tardor-hivern del 2020. Pàmies i Marí, a distància, posen fil a l’agulla per a publicar el refranyer eivissenc íntegre. Cerquen editor, classifiquen els refranys per àmbits, els revisen ortogràficament, en comenten el significat, n’elaboren un índex alfabètic, esbossen una biografia d’Antoni Juan i escriuen sengles pròlegs on cadascú explica la seva contribució en aquesta història. Alhora, l’Institut d’Estudis Eivissencs, editor de l’obra, encarrega la il·lustració de la coberta i dels separadors de cada bloc a l’artista Antoni Marí, “Tirurit”

Gener del 2021. Es publica el Refranyer eivissenc, d’Antoni Juan Bonet.

Una feina rigorosa i intel·ligent de Pàmies i Marí

Probablement, va ser una sort que Víctor Pàmies trobés un material com aquest i que recorregués al seu amic eivissenc. Diu Isidor Marí: “Quan en Víctor em va demanar si li podia facilitar còpia de la publicació inicial dels refranys, vaig veure que era una ocasió per fer-ne una edició ben presentada, i fer accessible aquest capital expressiu que estava amagat.” Com que tenia la col·lecció de la revista, va poder-ne enviar els originals digitalitzats a Pàmies tot seguit. Isidor Marí, a més de ser filòleg, sempre ha estat interessat per la cultura popular (recordem, per exemple, que fou membre del grup eivissenc Uc i de més conjunts musicals). “La tradició oral sempre m’ha interessat –afegeix–, i sabia de l’existència d’aquesta col·lecció de refranys, però confesso que ha estat l’oportunitat de preparar-ne l’edició en col·laboració amb un entès en la matèria com en Víctor, el que m’ha decidit a estudiar aquest recull.”

Els curadors van veure clar de seguida quin propòsit havia de guiar aquesta obra. S’adonaren que no tan sols podia ésser profitosa a experts i afeccionats, sinó que podia formar part de les activitats docents i proporcionar recursos expressius a tothom. Isidor Marí fa aquesta crida: “Vull convidar tots els educadors, familiars o escolars, a cultivar l’expressivitat i la creativitat genuïna de la llengua oral. La nostra llengua necessita aquesta espècie de gimnàstica, molt més eficaç que l’ortopèdia de perseguir i extirpar les interferències.”

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2021/03/IMG_1088-11180246-e1615546030739.jpg

Isidor Marí, en una imatge d’arxiu.

Per això, a l’hora de presentar els refranys al públic, Pàmies i Marí van veure que calia classificar-los. Víctor Pàmies explica com ho van fer: “En les classificacions més canòniques, tot sovint ordenes els refranys a partir de mots clau. Però a proposta d’Isidor Marí vam fer una classificació pragmàtica, a partir del significat. Ho vaig trobar sensacional i molt innovador i ho vam refer segons aquests paràmetres.” Els apartats que conté el llibre són aquests: aspecte personal, consideracions d’experiència, creences religioses, comportaments socials, calendari i temps, economia i feina, edat, observacions d’humor, observacions morals, observacions de salut, relacions de família i de parella, relacions jeràrquiques. De tota manera, per a qui vulgui cercar els refranys per ordre alfabètic, al final hi ha un índex sencer dels vuit centenars llargs de registres.

Però el recull no podia ésser tan sols una llista de refranys, sinó que calia explicar-los mínimament: “Hi ha fet molta feina l’Isidor –explica Pàmies–. Si en algun s’hi encallava o no el coneixia o no li suggeria res, jo acudia a la meva base de dades per veure si en trobava cap menció. Altrament, tot sovint un refrany te’n recorda un altre, per la forma, per l’estructura, per les imatges que utilitza. I així i tot n’hi ha hagut alguns que no hem sabut estirar ni desxifrar.”

Fins a quin punt és original, el refranyer eivissenc? Hi ha gaires coincidències amb els refranys coneguts a la resta del país? Ens ho explica Víctor Pàmies: “Hi ha moltes coincidències, és clar. Però alguns són peces úniques, ara per ara, com per exemple A ca’n Mussol sa dona fa lo que vol, Ca de ferrer, son(s) de plats el desperten i no de martells, En Xomeu, veu es gep d’altri i no veu es seu, etc.”

Un tast

Per a entendre bé què ens trobarem en aquest Refranyer eivissenc, vegem-ne uns quants exemples, amb les explicacions textuals.

Hi trobem, per exemple, dites conegudes arreu, com ara aquestes:

Quan va ser mort el combregaren. Es diu quan algú reacciona a un contratemps quan ja no té remei.”

Si la Candelera plora, s’hivern ja és fora, i si riu, ja ve s’estiu; tant si plora com si riu, ja ve s’istiu. Expressa una observació del canvi de temps que hi sol haver a primers de febrer.”

Al costat, n’hi ha que no són generals, però que es poden entendre bé:

Aquesta coua no és d’aqueix vedell. Es diu d’una cosa que no lliga amb una altra.”

Pensant en sa glòria perden sa memòria. Es diu de qui imagina el futur i descuida qüestions presents.”

I després, en fi, hi ha els refranys enigmàtics, que van fer suar els curadors, com ara aquests:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2020/01/200120victor016-20154958.jpg

Víctor Pàmies, en una imatge d’arxiu.

Alguna cosa és sobrassada que es veu passada. Refrany de sentit enigmàtic. Pot tenir relació amb l’expressió mallorquina (DCVB, s. v. qualque) Qualque cosa és sobrassada, que s’usa irònicament quan algú suposa o promet “alguna cosa” de manera imprecisa.”

Sempre val més un ca que un romaní. Segurament vol dir que el que està més amunt és el que preval, igual que un ca pixa damunt d’un romaní.”

Qui era Antoni Juan Bonet?

Isidor Marí ens explica: “A part de pensar amb en Víctor com era millor classificar els refranys per facilitar-ne la reutilització i de concretar els criteris lingüístics, la meva feina ha estat buscar informació sobre Antoni Juan Bonet, sobretot per mitjà de la premsa i algun contacte familiar.” Marí fou, doncs, qui s’encarregà de reconstruir fins allà on va poder la biografia d’Antoni Juan.

Nat el 1864, se sap que era propietari d’una botiga de teixits i fils i probablement d’algun altre negoci. El 1903 va intervenir en la creació de la Cambra de Comerç d’Eivissa i en aquell moment ja devia tenir una posició significativa en l’economia eivissenca. L’esdeveniment de més ressò públic en què va intervenir Antoni Juan Bonet va ser sens dubte la celebració —a final del 1910 i començament del 1911— de l’establiment de la línia marítima directa entre Eivissa i Barcelona. Antoni Juan Bonet hi va participar perquè en aquell moment era diputat provincial en representació del partit liberal. Seguint la premsa de l’època, se sap que, en aquest primer viatge de la línia, quan els representants eivissencs van arribar a Barcelona van ser rebuts al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, i després, a la diputació, pel president Enric Prat de la Riba. El programa de rebuda inclogué també sardanes, un concert de l’Orfeó Català al Palau de la Música Catalana, un banquet al Mundial Palace i una representació de Pous i Pagès al Teatre Romea.

Políticament, se sap que el 1900 fou el primer secretari del Partit Republicà, acabat de fundar. Durant els primers anys del segle XX va donar mostres de republicanisme, no tan sols ocupant càrrecs i fent discursos, sinó també acomplint activitats populars, com ara fer classes nocturnes gratuïtes a adults i fills de famílies pobres, unes classes que van tenir molta requesta. Sembla que després del 1906 s’allunyà del partit republicà i pocs anys després es va començar a vincular amb el partit liberal, fins a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. L’any 1930 torna a participar en els actes polítics del partit liberal, que aleshores estableix relacions amb Francesc Cambó.

És un cas infreqüent?

Demanem a Víctor Pàmies si, de tresors com aquest, en tenim més d’amagats: “No en tinc cap dubte. Apareixeran reculls interessants, importants i fins ara desconeguts o que han caigut en l’oblit. Tot rellegint premsa de finals del segle XIX i principis del segle XX, veig que hi ha molta informació paremiològica esparsa i amagada. És part de la meva feina amb la Paremiologia Catalana Comparada Digital d’intentar fer aflorar aquests reculls i recollir-los i posar-los a l’abast de tothom. Arribaré on pugui, és clar.”

Pàmies ens parla d’una idea que, si es fa efectiva, pot tenir molt bon resultat: “Em volta pel cap de fer formació a gent que em pugui ajudar en aquesta magna tasca. Poden ser estudiants que vulguin fer pràctiques de lexicografia o jubilats que vulguin dedicar-hi una mica de temps. He de preparar bé una formació específica per a habilitar-los. És una idea que em balla pel cap…”

De segur que en sentirem parlar.

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 13 de març d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La supervivència de la llengua té dues cares

0
Publicat el 14 de maig de 2021

Fa unes quantes setmanes, la Plataforma per la Llengua va impulsar una campanya en què alertava de la situació del català. “Fins quan ignorarem l’emergència lingüística?”, es demanava. Alhora, va obrir la web emergencialinguistica.cat i va difondre aquest vídeo:

Que el català és una llengua minoritzada ja fa temps que ho sabem. Però durant anys no hi vam veure cap perill, ens semblava que resistiríem. Ara estudis i estatístiques de tota mena demostren que va perdent parlants, que cada vegada som menys els qui el fem servir de primera llengua.

I això, dissortadament, és tan sols una part del problema. Perquè la supervivència del català té dues cares: la quantitativa i la qualitativa.

Preocupar-se de no perdre parlants és essencial. L’estiu passat VilaWeb va donar veu a una trentena de professionals de la llengua que reflexionaven sobre el futur de la llengua, a partir de punts de vista diversos.

“El futur del català”: trenta-una mirades per a reflexionar-hi

Què es pot fer perquè el nombre de parlants no minvi? Sembla que el pinyol del problema ja l’hem localitzat: molta gent que sap parlar català, que hi té prou destresa per a comunicar-s’hi, no ho fa pas sempre, no aprofita totes les avinenteses per a mantenir la llengua viva. Hi ha qui deixa de parlar-lo al carrer, hi ha qui no en fa ús a la feina, hi ha qui hi renuncia a l’institut… És una actitud vital –o més aviat letal–, conscient o inconscient, voluntària o involuntària, que implica dimitir de llengua: “Jo sé castellà, l’altre no parla català –o no el parla amb fluïdesa, o no sé si el parla, però per si de cas–, doncs no em costa gens d’adaptar-m’hi perquè tots dos parlem igual. Així evito un distanciament innecessari.”

Sabem massa castellà

Al darrere d’aquesta actitud hi ha una submissió secular, un mecanisme psicològic heretat que empeny el catalanoparlant a confondre educació i renúncia. I al davant d’aquesta actitud, què hi ha? Hi ha una pèrdua constant de parlants, un degoteig que ens dessagna com a comunitat –com a nació– i que si no hi fem res ens menarà a l’estroncament de la transmissió generacional com a pas previ a l’extinció. Mentrestant, ningú no reïx a crear una oferta atractiva de lleure i cultura en la llengua del país –més cinema, més presència a internet, més entreteniment, més programació interessant als mitjans convencionals– perquè fora de casa ens puguem trobar envoltats –tant com sigui possible– d’un ambient “català”.

Probablement heu sentit parlar d’El futur del català depèn de tu, un llibre de Carme Junyent a partir de converses amb Bel Zaballa. Us recomano que el llegiu. En acabat, de segur que estareu convençuts de la urgència d’eixamplar la base de la llengua i tindreu eines per a actuar i exigir.

Carme Junyent: “El bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva”

Però abans hem dit que el problema tenia dues cares. El català pot desaparèixer perquè la gent deixi de parlar-lo, però també perquè allò que parlem s’assembli cada vegada més al castellà, fins a convertir-se en una mena de patuès, un castellà amb un “accent” diferent. Com ja li passa de fa anys al gallec. És allò que alguns anomenem pèrdua de qualitat lingüística. I el català en perd com més va més.

Notaris o forenses?

Avui la interferència del castellà ja és aclaparadora en l’ús que en fa molta fent, fins al punt que segons qui barreja català i castellà d’una manera que a la primeria semblava ridícula i ara ja trobem ben natural. Però hi ha més.

Els mitjans de comunicació en català han malmès les singularitats dialectals bo i imposant el català de Barcelona (per un seguit, més castellanitzat que no el de la resta del país). I encara més.

Perdem cabassos de mots i expressions que deien els pares i avis, que nosaltres vam mamar i que ja no emprem ni, per tant, transmetem. Ja no sabem què és l’endemà, engolit per el dia següent; ja no reneguem, sinó que diem paraulotes; les coses ja no es fan malbé, sinó que sempre es destrossen… I això no s’acaba aquí.

Deu mots catalans intraduïbles

Perdem precisió. Qui sap diferenciar, avui, entre trencar, esbotzar, clivellar, esquerdar, escantonar, escantellar i escrostonar? Qui sap amb quin nom és més adient cadascun d’aquests verbs? En voleu més?

El català fila prim

Doncs passa, també, que entre dos mots sinònims, triem –d’una manera com més va més evident– aquell que s’assembla al castellà i bandegem l’altre, que sovint és el que s’havia dit fins fa uns quants decennis. Pensem quant de temps fa que no diem estimar-se més (preferir), atrotinat (deteriorat), haver de menester (necessitar), péixer (donar menjar), girar cua (fer mitja volta)…

Salvarem els mots?

Passen aquestes coses i moltes més i no ens n’adonem. O ens n’adonem i ens acluquem d’ulls. Fins i tot s’acluquen d’ulls, sovint, els qui treballen encomiablement per combatre el primer problema, els qui malden perquè el català no perdi parlants. O, encara pitjor, de vegades hi intervenen per dir que això de la qualitat –de la pèrdua d’essència, de genuïnitat– és un problema menor. O fins i tot per dir que ens hi hem de resignar, que això és l’evolució. Com pot ésser que ens adonem d’aquell perill i no sapiguem veure aquest altre?

Hi ha molts llocs on es pot treballar a favor de la qualitat de la llengua: en una aula, en un programa de ràdio, a les xarxes socials… I no cal ésser cap lingüista reconegut (i encara menys haver cursat el grau de filologia!). Cal haver investigat, haver rebut formació i actuar amb criteri. Alhora, hi ha mètodes diversos: podem difondre models sòlidament genuïns, podem explicar lliçons de gramàtica, podem raonar i justificar l’origen forà d’un mot o expressió… I també, si hom ho considera oportú, pot fer correccions a gent que ho demani. Si tot això parteix d’un interès per la llengua, si serveix per a cridar l’atenció, no hauria d’ésser considerat dolent. Perquè altrament confondrem un aliat amb un adversari. El qui vol ajudar, educadament, a parlar o escriure millor no el podem considerar enemic de la llengua.

Si de debò creiem que la llengua també ens pot desaparèixer pel deteriorament intern, i no tan sols per la manca de parlants, hem de fer pinya. Si ens escarrassem, contra corrent, a parlar sempre en català, però deixem que se’ns esborrin mots i estructures, no ens en sortirem. De la mateixa manera que no ens en sortirem si vetllem per la genuïnitat, però abandonem la llengua quan davant hi tenim algú que –encara– no la parla.

No actuem com si el català fos una moneda d’una sola cara.

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 6 de març d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Fer un ‘polvo’ o fotre un clau? Aquesta és la qüestió

0
Publicat el 14 de maig de 2021

En català, tenim un vocabulari eròtic i sexual molt exhaustiu, exuberant i divertit, fruit d’una creativitat secular. Com que és un terreny molt popular i alhora malvist per alguns sectors, hi trobem –al costat de mots més o menys neutres, més o menys vulgars– una gran quantitat d’eufemismes, pensats per a amagar l’obscenitat. Això fa que molts d’aquests termes siguin agafats d’uns altres àmbits. Pensem, per exemple, en noms d’animals que el vocabulari sexual ha manllevat, com ara pardal (‘penis’) o anar conill (‘anar despullat’). En contrapartida, hi ha alguns mots d’origen sexual que s’han escampat a camps diversos. Per exemple, espelma prové d’esperma, perquè les espelmes es fan –o es feien– amb esperma de balena. O el popular carallot, que és un derivat de carall (‘penis’). O encara punyeta, que antigament volia dir ‘masturbació masculina’.

En general, el registre vulgar és molt castigat per la interferència lingüística, de manera que molts termes catalans hi han estat desplaçats en pocs decennis per mots agafats directament del castellà. Això ha empobrit tot un cabal lèxic caracteritzat per una gran expressivitat, cabassos d’ironia i un pòsit de segles. Cal advertir que la major part de mots i expressions d’aquest vocabulari són pensats i creats per homes, perquè fins fa pocs decennis eren els únics que en parlaven –que en podien parlar– obertament i sense ésser malvists.

Avui us proposem de recuperar una rastellera de paraules relacionades amb el sexe, bo i gratant en la memòria, en la tradició, en la literatura eròtica i en alguns manuals, per a suplir deu castellanismes que tenim ben instal·lats en la parla actual. Som-hi?

  1. Polla

En català hi ha moltíssims mots que serveixen per a anomenar l’òrgan sexual masculí. Els més formals són penis i fal·lus. En el registre informal, hi ha, per exemple, carall, que de mica en mica va caient en desús. Alguns, com ara pixa i pixorro, es fan servir força restrictivament, perquè són més aviat malsonants. També n’hi ha que delaten un origen infantívol, com ara tita, titola, cuc o cuca. I, sense sortir del regne animal, tenim cigala i pardal. A Mallorca i a Eivissa, l’ús sexual de pardal es va estendre de tal manera, que molta gent l’evita per a referir-se a l’ocell de debò, i recorre al castellanisme gorrió, ja acceptat pel DIEC. També la botànica ha cedit noms per a anomenar el penis, com ara fava, tavella i xufa. Finalment, són prou coneguts també mots com ara eina, ferramenta, semaler, aparell, mànec, verga I piu, és clar, molt viu a Menorca i al País Valencià, d’on prové la dita Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.

  1. Xotxo

Tot i que no és un mot tan divulgat com polla, és innegable que molta gent fa servir xotxo (o xomino o fins i tot almekha) per a referir-se a la vulva. El mot vulgar més emprat és cony, però al costat en tenim una munió, sobretot noms de fruita: patata, figa, albergínia, bajoca, carxofa, albercoc… Del regne animal, n’hem manllevat el musclo, el conillet i el bacallà. Hi ha també el parrús, referit tant al pèl púbic com a la vulva en general. I la xona, molt escampat fins fa pocs anys. I hi ha, en fi, expressions o noms metafòrics diversos, com ara trau, clivella, escletxa, tavella, el forat de baix… La llengua popular ens ha deixat també tot de refranys referits a la vulva. N’hi ha un d’enginyós que ens parla del desaprofitament o el mal fat: Tantes figues que es fan malbé i tants pardals que passen gana. I, tenim, encara, el paral·lel al dels pecats del piu, que hem vist suara. Fa així: Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona.

  1. Empinar-se

Alguns filòlegs consideren que empinar és un mot català genuí, derivat de pi. Però l’etimòleg Joan Coromines diu que és un castellanisme (en castellà, pino és també un adjectiu, que vol dir ‘dret’, ‘costerut’ i sembla que aquest és el mot que va donar origen a empinar). Sigui com sigui, a bona part del domini, mantenir-se el penis en erecció es diu trempar, verb que originàriament significava solament ‘donar duresa al vidre, l’acer, etc.’ El llenguatge popular i la literatura eròtica han deixat també expressions imaginatives, com ara alçar-se l’ocell, anar amb la vara alta, anar fort de pipa, enravenar-se, dur el carall rabiós, tenir el reclam a punt, tenir la busca a les dotze

  1. Córrer-se

Tot i que algun diccionari admet córrer-se amb el significat de ‘ejacular’ o de ‘tenir un orgasme’, sembla que és un castellanisme i que cal dir-ne escórrer-se. Popularment, els manuals especialitzats recullen molts més verbs o expressions per a referir-se a l’ejaculació, com ara descarregar, buidar la bossa, buidar-se, tirar llavorPer a anomenar l’ejaculació pròpiament dita o l’orgasme el nom adequat és escorreguda (i no pas correguda).

  1. Palla

Els diccionaris no admeten el castellanisme palla referit a la masturbació. Si parlem de ‘masturbar-se un home hi ha expressions com ara pelar-se-la, fer la mà, fer punta al llapis, fer volar l’estel, comptar bigues i cascar-la –aquest darrer, registrat al diccionari Alcover-Moll. Antigament es deia fer la punyeta, que ha perviscut amb el significat de ‘fastiguejar’. La llengua popular també té algunes (poques) expressions per a la masturbació femenina, com ara ficar-s’hi el dit, fer ditet i fer-s’ho tota sola.

  1. Follar

En català, follar (o afollar) té significats diversos, com ara ‘malmetre’, ‘aixafar’ (follar el raïm), ‘avortar’… Amb el significat de ‘fer l’acte sexual’ sembla que és un calc del castellà, format a partir de ‘fuelle’, que vol dir ‘manxa’ –de manera que el follar castellà equivaldria al català manxar. El DIEC ha acabat acceptant aquest ús de follar. Tanmateix, si cerquem alternatives genuïnes en trobarem moltes, com ara folgar, avui dia d’ús més aviat literari, o bé gitar-se (amb algú). I sobretot tenim una rastellera d’alternatives vulgars: cardar, boixar, fotre, pitjar, sucar, flicar, fitxar, piuejar, enforquillar… I si volem locucions, en trobarem de formalíssimes, com ara fer ús de matrimoni, i d’informals, com ara sucar l’api (o el melindro). I encara moltes d’imaginatives, com ara fer la clenxa al mig, regar la patata, enfonsar el sabre, escurar la cisterna

  1. Anar en pilotes

Modernament, els diccionaris han admès anar en pilotes amb el significat de ‘anar despullat’. Fa anys que se sent. I fins i tot –inspirant-se en els àpats de Nadal– hi ha gent que en diu anar en pilota picada. Tanmateix, al costat d’anar despullat, anar nu o anar nuet, no hauríem de menystenir expressions tan arrelades com ara anar conill, anar en conill, anar a pèl, anar en pèl, anar de pèl a pèl…  “I si la vida fos com anar de pèl a pèl vora la platja”, ens diu el Fill del Mestre, en aquesta cançó. Ah, i si escoltem els dialectes, encara hi descobrirem més termes que volen dir ‘despullat’, com ara descurt, despull, en porret, en porreta…, tal com ens recorden a Twitter.

  1. Catxondo

Avui sembla que ja ens hàgim habituat a sentir frases com ara Estic catxondo o Em posa catxonda. Però en català el desig sexual no s’havia expressat mai amb aquest castellanisme, sinó sobretot amb els adjectius calent o mogut (anar calenta, anar mogut), al costat d’alguns altres, de molt expressius, com ara cremat, embalat, disparat, encès. En la parla quotidiana i en la literatura es fan servir moltes paraules o expressions que servirien per a bandejar catxondo. N’hi ha també d’exclusius de cada sexe. Per exemple, d’un home es pot dir que va armat, que està enfigat, que està enxonat… I d’una dona, que va de mascle, que va humida, que va xopa, que regalima, que fa xip-xap

  1. Em posa

Recentment, hi ha qui fa servir el verb posar-se per indicar que algú l’excita sexualment. Sentim, per exemple, El teu amic em posa, agafat directament del castellà modern (Tu amigo me pone). És una pena que els mitjans de comunicació no evitin la difusió d’una construcció com aquesta, bo i oposant-hi les expressions de sempre, que deia tothom fins fa quatre dies. Una frase com la de l’exemple, segurament la diríem així: Quan veig el teu amic m’escalfo, El teu amic em fa anar calenta (o calent), Amb el teu amic, m’hi rebolcaria, El teu amic m’encén (que té un significat ambigu, però pel context s’entendrà)…

  1. Polvo

Tampoc no cal recórrer al castellà per anomenar l’acte sexual. Formalment, en podem dir coit, còpula (o acoblament o ajuntament), per exemple. I informalment, en tenim per a triar i remenar: clau, cacau, castanya, cardada, cucada, pardalada, piuada, barrinada, boixada, sucada, triqui-triqui. El diccionari admet també xapa per a anomenar el coit homosexual.

Comptat i debatut, doncs, a l’hora d’aproximar-nos al registre vulgar, hem de triar com ho fem: si mitjançant el castellà o aprofitant el cabal immens del català popular i tradicional –cada dia més esborrat justament per la pressió del castellà.

En voleu saber més?

El vocabulari sexual és un camp poc estudiat dins la bibliografia lingüística, però això no vol dir que no hi hagi manuals que en parlin, ultra els diccionaris generals (especialment el Diccionari català-valencià-balear, que és el més ampli en la nostra llengua). Us hauríem de recomanar especialment el Diccionari eròtic i sexual, de Joan J. Vinyoles i Vidal i Ramon Piqué i Huerta (Edicions 62, 1989), de més de quatre-centes pàgines i un índex completíssim, però si no anem errats avui és impossible de trobar. Esperem que es reediti aviat. Sí que podem trobar, en canvi, el Bocavulvari eròtic de la llengua catalana, de Pep Vila i Medinyà, també molt extens i amb gran quantitat de cites literàries de tots els temps. El llibre Ensenya’m la llengua, del doctor Toni Beltran (Editorial Gregal, 2018), conté un apartat molt interessant, de vint-i-cinc pàgines, dedicat als òrgans i a les relacions sexuals. I entre les obres que tracten, en general, de la llengua vulgar, destaquem el Diccionari del català popular i d’argot, de Joaquim Pomares (Edicions 62, 1997), molt difícil de trobar.

Per una altra banda, tenim literatura de temàtica eròtica en català, que ens ve de molt antic; el professor Albert Rossich ens en parlava fa anys en aquest article. Però si mirem la més recent, de final del segle XX fins ara, podem esmentar un bon gruix d’autors i obres, com ara el grup col·lectiu Ofèlia Dracs i la col·lecció Els quaderns d’en Marc, atribuïda a Manuel de Pedrolo. També s’han fet i desfet col·leccions dedicades a la literatura eròtica (“De pèl a pèl” o “La marrana“, per exemple). I avui encara es manté algun premi literari d’aquesta temàtica, com ara el premi Vall d’Albaida.

En trobarem encara més informació en aquest article de Josep Maria Morreres.

PS. He rebut dotzenes d’aportacions en relació amb aquest article, que agraeixo enormement. Miraré d’encabir les que considero més destacades en aquest post scriptum.

En primer lloc, els subscriptors. Maria Auxiliadora Arguimbau ens recorda que a Menorca (l’Alcover-Moll ho circumscriu a Ciutadella) la vulva és anomenada patrulla. Josep Roure ens fa avinent una expressió viva i expressiva per a referir-se a fer l’acte sexual: fer un carquinyoli. Vicenç Cusi ens en recorda una altra: clavar una bitlla i Josep Barba encara una altra, pròpia dels paletes: clavar la gafa. Així mateix, agraeixo a M. Dolors Fortuny l’aclariment sobre ‘esperma de balena’, que no té res a veure amb el sexe, com dic a la introducció, sinó que és una substància situada a prop del crani dels catxalots. Demano disculpes per la confusió (o, més aviat, la ignorància, siguem clars).

L’amic Pep Quintana em va trucar dissabte de matí per explicar-me tres expressions que es deien a Arenys de Mar. La primera, amb el significat de ‘masturbar-se’, és escatar-se el sorell, molt gràfic i entenedor. El segon, per a anomenar allò que popularment se’n diu ‘trempera matinera’, és un coll d’ànec de dos paps. I finalment em va explicar que l’estació de tren que hi ha abans d’Arenys és la de Caldetes (oficialment, Caldes d’Estrac) i per això quan un home volia explicar que havia fet un coitus interruptus deia: “He baixat a Caldetes.

Per una altra banda, m’han arribat, per correu electrònic o via Twitter, tot d’aportacions sucoses, com ara aquestes:

—Més d’un usuari de Twitter ha recordat el verb catxar com a sinònim de cardar.

—Josep Maria Torné diu que fer l’acte sexual al Moianès és fotre un patac.

—Sebastià Bennasar ens recorda que enravenar-se i engalavernar-se es fan servir per a indicar que el penis es manté erecte i ens recorda aquesta frase feta mallorquina: Quan es cap de baix s’engalaverna es de dalt no governa. Ens explica també que el licor de menta, a Mallorca, s’anomenava fins fa poc alçapiu, per les propietats suposadament afrodisíaques d’aquest licor (això m’ha fet recordar que al Bages circulava la dita popular Menta, que el qui en beu ja trempa). Continua Bennasar: “A Mallorca fem servir la fórmula anar fort [sinònim d’anar calent] i tenim la frase feta: anar més fort que un mac de torrent“; un mac és un còdol. Així mateix, ens recorda que en lloc de dir fotre un clau a Mallorca diuen sovint pegar un xisclet. Finalment, una gran aportació de Sebastià Bennasar és un glosat magnífic, que fa:

Al·lots i al·lotes callau.
vos vaig a contar s’histori’
d’En Biel de Son Dalmau
que Deu el tengui a la glori’.

Aquest jove arribà un dia
que es pardal se li enravenà
–Mon pare, jo me vull casar
que aquesta vida no es vida.

Dos anyets de festejar
i un diumenge de matí,
amb capell i corbatí,
en Biel se mos casà.

Es foteren bon xicolati,
i unes copetes de suc,
i partiren cap a Lluc
amb so carretó de l’avi.

Arribaren an es quarto,
s’al·lota se despullà,
i en Biel l’empitonà
i boixaren un bon rato.

Ell va ser bo d’esbravar
més ella com més anava
mes calenta se posava
i no el deixava alenar.

Prest es menuts acabà;
i ella molt emprenyada
veient que ell no enravenava,
d’aquest modo li parla:

—Biel, tu m’has enganada
Mira’l-te que ja no s’empina
Boixava mes de fadrina!
I per això m’he casada?

I no estàs empegueït
de vorer-me aquí eixancada
i amb sa cotorra badada
i es gallet ben deixondit?

Mentre tu en ses dues mans
t’estàs tocant es collons
aquí jo estic esperant
i ja me fan mal es ronyons.

—Maria, m’has acabat,
ja no puc ni aixecar-lo.
vols un rave que he comprat?
serà un bon consolador.

Sentí això i com una moixa
des llit un bot va pegar;
sa cotorra li posà
a damunt sa seva boca.

—Mama aquí, valent cabró.
Mama aquí, gran fill de puta.
Mama aquí, ja t’he avorrit.
Mama aquí, sa sang me puja.

En Biel s’acollonà
i va fer lo que li manaven
des susto se conquigà
i així sa nit acabaren .

Que serveixi de lliçó
en es joves de demà:
JUST PES FET D’ENRAVENAR
UN HOMO NO ES CASADOR.

—I per acabar en Celdoni Fonoll em fa arribar un poema d’un tal Pseudònim Llengut que va aparèixer publicat al llibre de Fonoll titulat Versos, versets i versots (Cossetània Edicions, 2014). Es titula “Els cardadors” i es pot cantar amb la música de l’himne nacional de Catalunya:

Els cardadors

Trempant cap a la independència!

Cigalassa que ha fet blanc,
tornarà a ser dura i plena!
Endarrere el cap calent
que té fluixesa de verga!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland,
que el cos vol moure brega!
Bons cops de gland!

Ara és hora, cardadors,
d’anar amb la titola dreta!
Per quan vinguin altres conys
arromanguem-nos les beines!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland,
endins de xones tendres!
Bons cops de gland!

Que tremoli el piu neulit
veient la nostra trempera!
Com fem claus en figues d’or,
cap bon cul no ens deixem perdre!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland
defensors de la tranca!
Bons cops de gland!

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 20 de febrer d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Publicat dins de Ras i curt i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Sis estratègies per a dominar els pronoms febles

0
Publicat el 9 de maig de 2021

La gramàtica catalana no té pas cap dificultat especial. És clar que si no hem “mamat” el català a casa, hi pot haver aspectes que ens costin més, però no hi ha res impossible. Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de desfer-los?

Nivell elemental 

Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència profunda del castellà, com ara aquestes:

1. “Vaig dir-lis que no cridessin”

El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig *dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir que no cridessin.

2. “S’ho direm”

En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm. Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).

Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur –o, si sou del sud, Li’l vaig dur.

3. “T’emportes dos i pagues un”

Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara *aniré, Ara hi aniré.

Nivell avançat

Amb el pas dels segles, unes certes combinacions de pronoms febles s’han anat perdent en alguna àrea del país, no pas a tot arreu. Això fa que de la teoria (la norma) a la pràctica (els diversos parlars) hi hagi una distància. Però amb una mica d’esforç la podem superar. Tan sols hem de tenir en compte uns quants consells.

4. “La pilota, no els hi donaré pas”

Observem aquestes cinc frases:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els hi donaré pas
(c) Els hi porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar
(e) Enguany els hi regalaré un joc

Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és ‘vosaltres’:

(a) Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar
(b) La pilota, no us la donaré pas
(c) Us les porto, a vosaltres, les cireres?
(d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar
(e) Enguany us regalaré un joc

Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e). Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els la donaré pas
(c) Els les porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar
(e) Enguany els regalaré un joc

5. “Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré”

Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos exemples:

(f) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré
(g) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré

Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:

(f) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré
(g) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré

Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (f), de manera que és correcta. En canvi, a la frase (g), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara mateix li ho portaré.

6. “De tomàquet, no n’hi donaré”

Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues oracions:

(h) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa
(i) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan

La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona, sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:

(i) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres

Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n: 

(i) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan

No hem acabat, però avui ja no ens podem allargar més. Un altre dia hi tornarem. Mentrestant, us recomano aquestes pàgines d’exercicis perquè pugueu practicar.

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 6 de febrer d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La Txell no és la Meri

1
Publicat el 9 de maig de 2021

Ací teniu els brins de mitjan març fins avui, amics.

La Txell no és la Meri


El temps no es porta


Si no voleu dir sempre “de repent”


Cal que no es perdi


Mots que fan ois


La cantarella del mantra


S’ha esguerrat l’esguerro?


Un dia i un altre


Mots punyents


En té de molt bones


Interès a veure’t


Fer el paperina


Encara enraonem?


Embranzida, amics


Digueu-ho als fills i als néts


D’abans que nasquessis


Un llibre que és un homenatge


Cap amunt i cap avall


Per què, IEC?


Ben arrupit


Pudor de sofre


Feu cas del seu consell, amics


Com si no ho sabéssim dir bé


Els escanyats de Coromines


Clar com l’aigua


Pot ser que em vingui a voltes


Mai sense abans


Us hi feu, amb la pilota?


Gent de peu


Diguem-ho i alhora diguem-ho bé


Uns pocs i uns molts


No ens hi acluquem d’ulls


La plaga que ens cau al damunt


També n’hi haurà, també n’hi haurà


Ai, les nostres llars…


Si m’haguessis fet cas


Posem-hi fi


La cabina del majordom


Les arreserves de na Cristina Riba

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si vol


eu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Joan Badia: el vostre, el nostre

2
Publicat el 2 de maig de 2021

Nom sobre nom, albir omnipotent
que saps alliberar-nos de servatge,
en el darrer tombant del meu viatge
pren-me en la teva revolada ardent

 

El recordatori del funeral de diumenge duia aquests versos de Carner, el poeta que més ha llegit en Joan durant aquest any de malaltia. Els havia triats en Jaume, també filòleg, també tocat per la passió del germà gran.

Aquests dies, a banda la commoció per una mort temuda (anunciada, però igualment temuda), he redescobert en Joan. És un procés que va començar fa quinze dies, quan la Núria, la seva filla petita, d’acord amb ell, em va enviar dos currículums que ens van servir per a escriure’n la biografia i elaborar-ne la llista de llibres.

El Joan que he anat redescobrint és sobretot el “vostre” Joan, el que ens heu dibuixat en centenars de piulets de Twitter i també missatges de correu i de WhatsApp. I en comentaris al bloc i trucades. I papers privats i vídeos que no havia vist… Per això, ara que en sé una mica més, m’agradaria explicar com era aquest home lluitador, treballador, somrient… Un home que era molt més que aquell batlle que la Guàrdia Civil va empentar el Primer d’Octubre.

Sempre lluitant per la llibertat

El compromís polític d’en Joan devia començar de molt jove, però es va oficialitzar quan tenia vint anys i entrà al PSUC i a la Comissió Ciutadana de Solidaritat amb els empresonats de la dictadura. Era el 72. I l’any següent el van detenir. I torturar. Franco ranquejava, però el franquisme era ben viu.

“Dels tres dies de la detenció a comissaria el més fumut van ser les tortures –recordava ell mateix en una entrevista en vídeo–. A mi em van sotmetre a una tortura que es diu el ‘quiròfan’, que consisteix a estirar-te en una taula amb mig cos penjat a fora i anar-te picant als ronyons. Era dolorós. Recordo que relliscava i que picava de cap a terra i en algun moment vaig perdre la consciència i tot. […] Quan et fan tortura psicològica, et vénen ganes de matar-te. Les úniques temptacions de suïcidi de la meva vida les vaig tenir en aquell moment.”

Dos anys més tard el van voler tornar a agafar, però es va amagar. Ja havia acabat la carrera i havia començat a fer classes de català a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB (UAB), a Sant Cugat del Vallès. Als policies, tan eficaços cercant urnes com cercant persones, no se’ls acudí d’anar-lo a detenir a la feina.

(Parèntesi: a casa, la repressió i la persecució no ens deixaven viure tranquils. Un any més tard vam tornar a rebre la visita de la Guàrdia Civil, aquesta vegada per a detenir el pare, acusat d’haver dit unes paraules que no havia dit.)

I per recordar-nos que el malson no s’ha esvaït, el primer d’octubre de 2017 en Joan va rebre aquella agressió bàrbara dels qui no volien –ni volen– dialogar, ni amb ell ni amb ningú.

La llengua i el país, al capdavant

Però, de fet, la primera topada amb la policia havia estat un any abans de la detenció del 73. La culpa la va tenir la llengua, tal com explica ell mateix: “[El 1972] Vaig intentar fer-me fer el carnet d’identitat en català. Vaig anar a la comissaria i vaig omplir els papers en català. Quan el policia ho va veure es va posar fet una fera i me’n vaig anar. Però dos grisos em van agafar al carrer i em van fer entrar una altra vegada. Em van tancar en una habitació i de tant en tant venia el comissari i em deia: ‘A ver, ¿cuál es la lengua oficial del estado?’ I jo li deia que no n’hi havia cap.”

La lluita per la llengua, per l’ensenyament i pel país les duia sempre al mateix sarró. Ho recorda molt bé un piulet de la sectorial d’educació de CCOO, que el defineix així: “Un lluitador incansable per l’educació, la llengua i el país. Militant de CC OO als 70, va elaborar la primera proposta de normalització lingüística del sindicat.”

El seu pas pel PSUC va durar fins el 1987. En un document privat explica que ja havia posat una “condició” quan hi va entrar: “Que si tot anava com el PSUC preveia, en el moment en què s’oferís a Catalunya l’exercici del dret a l’autodeterminació, jo deixaria el partit, perquè no estava d’acord amb la solució federal que proposava per a Espanya; jo era –i sóc– partidari de la independència perquè (dit amb paraules clares) creia –i crec– que amb Espanya no hi ha res a fer.” Quatre anys més tard va entrar a ERC, el partit que no va deixar mai.

Aquesta lluita apassionada per la llengua i el país és la que el duu també a treballar per una educació de qualitat per a tothom. En els dos períodes de feina a l’administració va tenir encàrrecs de pes. En el primer va haver de dotar de contingut la reforma educativa del moment, que més tard acabà essent l’ESO. La seva directora general de llavors fou Carme-Laura Gil, que el defineix així: “Ha estat un dels millors professors que he conegut, incansable, estimador de la llengua, un home que ha cregut que l’educació pot canviar la societat.”

Treballador i afable

Seguir el rastre d’en Joan, saber quines activitats professionals  va exercir, té una certa dificultat. Però encara és més difícil de saber en quines tasques solidàries o socials es va arribar a comprometre. “No tenia un ‘no’ per a ningú”, diu la Maria, la seva esposa, a tall de resum. I tot això sense deixar d’escriure i llegir hores i hores, sobretot a la nit. Aquesta capacitat de treball la destaca molta gent que l’ha conegut: “incansable”, “eficient”, “treballador”, “lluitador”… són mots que es repeteixen en les dotzenes de missatges rebuts.

Hi ha moments de la seva vida que te l’has d’imaginar frenètic, desbordat, però jo no l’hi vaig veure mai. Tanmateix, aquests dies, llegint papers privats seus, he descobert que en algun moment es va haver d’aturar. Per exemple, l’estiu del 79. Casat i amb una filla, decideix de preparar-se les oposicions de catedràtic de llengua i literatura catalanes de batxillerat, les primeres que es convocaven. Mentre estudiava, envoltat de llibres i amb l’ajut d’en Jaume que li passava en net els apunts de cada tema, va néixer la segona filla, la Núria. Per acabar-ho d’adobar, en aquell moment havia d’atendre les responsabilitats absorbents del càrrec de secretari d’organització comarcal del PSUC. Va veure que no podria i va demanar que el rellevessin temporalment d’aquestes funcions. Però el partit li va dir que no: “Les raons personals s’han de supeditar a les del col·lectiu”, explicava que li havien dit. Això el va dur a dimitir el càrrec i a començar-se a allunyar del PSUC. Va aprovar les oposicions (fou el número 2 de la promoció) i va tornar a engegar la màquina, però amb un canvi de rumb: “El meu activisme polític anterior es va transformar en activisme professional”, explica.

Efectivament, ací comença la seva etapa més fructífera en l’ensenyament. Fa de professor –i després de director– del Lluís de Peguera, manté l’activitat de formador de professors (a Manresa, a Cornellà i a Badalona) i, alhora, comença a escriure, juntament amb Jordi Grifoll, els primers llibres de llengua de secundària: Jonc, Feix, Marge… Després vénen els de primària i més endavant els d’adults (en total, del 1981 al 2020 surten més de cent cinquanta llibres amb el seu nom). I la feina d’editor. I la tasca important al Departament d’Educació, amb consellers de CiU, d’ERC i del PSC…

Aquesta frenesia es va mantenir fins a la darrera etapa. Abans de caure malalt, combinava la seva activitat absorbent com a batlle de Callús amb les classes que impartia a la Universitat Central de Catalunya, l’aprenentatge d’alemany i fins i tot, encara, projectes de nous llibres.

Tota aquesta energia es combinava amb un tarannà afable, de proximitat amb la gent, somrient sempre, disposat a resoldre problemes. “Afabilitat”, “sempre amb un somriure”, “bona persona”, “senzill, enriquidor”… són mots que ens han arribat com un recordatori aquests dies. “Un home bo, mestre de vida, catedràtic de literatura, compromès, sempre amb el somriure a punt, fet d’ironia intel·ligent i bonhomia autèntica”, diu Ernest Maragall, conseller d’Educació quan en Joan era director general.

Personalment, m’ha impressionat la gratitud de la mare d’un nen autista, que recorda a Twitter com el batlle Joan Badia va rebre el seu fill:

El “nostre” Joan

Finalment, voldria deixar escrites quatre pinzellades sobre el “nostre” Joan, el de la família.

Al funeral de diumenge, en Jaume resumia el paper d’en Joan a casa nostra d’aquesta manera: “Fou el gran de nou germans, però en una família en què mai no vam poder dormir tots junts sota un mateix sostre. Ni quan érem vuit, ni quan érem set, ni quan érem sis.” I tots els germans, mentre el sentíem, pensàvem que ara ja érem cinc.

Poc abans el cunyat, en Ramon, explicava quan l’havia conegut: “Un noi rosset d’onze anys, ulleres rodones força graduades, al seminari de Vic. Uns quants galifardeus, una mica més grans que ell, ens hi vam fixar i el vam voler captar per compartir les vel·leïtats catalanistes, mig amagades, d’aquella casa.” Hi havia una llavor i a Vic va començar a germinar, amb el grup acomboiat, de prop o de lluny, per Josep Ruaix.

Jo recordo en Joan com un home ferm, convençut i persuasiu. De la meva infantesa, se’m fa present el dia que em va convèncer que signés els exàmens amb el meu nom de debò i no amb el Jorge imposat. La bufetada que vaig rebre del maestro per aquella decisió fou tota una lliçó: el franquisme entenia que el dret de decidir sobre el meu nom era un acte de rebel·lió. No va ser estèril, no, aquella cleca. I ell ho sabia.

Més tard el vaig tenir de professor de literatura a l’institut. En recordo uns exàmens de pensar, una passió encomanadissa pel Noucentisme i un viatge de tot el grup a Catalunya Nord –durant un cap de setmana, que no era qüestió de perdre hores de classe.

La resta dels germans podrien explicar cadascú “el seu Joan”. Diumenge en Jaume contava com l’havia introduït en l’estudi de la llengua i en l’amor a la literatura, o l’empenta cap a la presa de consciència política, o l’emoció compartida en les nits en blanc… L’Isidre, regidor en el seu primer mandat a l’Ajuntament de Callús, podria explicar la intensitat i la perseverança amb què coordinava l’equip de govern municipal. La Maria, si hi fos, podria evocar discussions acalorades, com ara quan ella va encapçalar la reivindicació perquè els pares fossin tractats de tu i en Joan s’hi va oposar; o quan ell va fracassar en l’intent de transmetre-li les normes de la ge i la jota. En Pep podria explicar les hores compartides a Vic, cada cap de setmana, enyorats de casa, però contents de poder-se veure. En Fèlix podria parlar-ne llargament: del seminari, de la detenció del 73 (en què ell va anar a parar a la Model), de l’acompanyament mèdic en moments de necessitat…

Deixeu-me acabar amb les paraules del record de les filles, la Txell i la Núria, que diumenge van servir per a cloure l’acte de comiat:

“El nostre pare era una persona de pensament crític, que ens va ensenyar a ser tolerants i a no jutjar els altres. A entendre que rere qualsevol comportament hi ha una raó. A anar pel món sempre amb la ment oberta. I així va aplicar-ho amb nosaltres: mai no ens va posar bastons a les rodes i sempre vam tenir el seu suport. També ens va ensenyar i demostrar què significa tenir passions. La seva gran passió era la lectura. Es passava els estius a Cambrils, sota l’olivera, llegint. Ja de petites ens llegia i feia aprendre poesies a l’hora d’anar a dormir. Més tard ens donava cent pessetes per cada llibre llegit. Potser no hem esdevingut grans lectores, però és cert que la lectura ens ha ampliat els horitzons i hem après que mai no s’inverteix prou en llibres o en educació.”

Dimecres vam enterrar les cendres d’en Joan Badia en un racó bonic, tranquil i alegre de Callús. L’Isidre i l’Anna van cantar-li el “Cant de l’enyor“, de Lluís Llach. I el germà petit va recitar-li “En el davallant”, de Carner:

Vindreu encara, alades,
oh imatges, oh tonades,
vora d’un cor transit?
Veuré mai més les fades
pel caminal guarnit
de fulles trepitjades?

Passada ma verema,
la boira veig muntar.
Tant és: fins l’hora extrema
que el mon s’esvairà,
val més cantar que témer
i témer que oblidar.

La insuportable lleugeresa del (verb) ésser

2
Publicat el 1 de maig de 2021

Amics, ací teniu els brins de mitjan febrer a mitjan març, si fa no fa:

1. Un tresor compost

2. La insuportable lleugeresa del (verb) ésser

3. Si no voleu dir ‘de pacotilla’

4. Si perdem el pèl…

5. Païm-ho bé

6. Quin poti-poti

7. Alça, Manela!

8. Salvem avorrir

9. Fer miques la llengua

10. A can Barça no hi creuen

11. Maldecaps

12. Amb pronom, si us plau

13. Què en penses?

14. Engegar, un tresor

15. Com que no li donis més voltes?

16. Ja ho parlarem?

17. La vergonya

18. “Hom”: arcaisme o mot útil?

19. Quantes llengües foranes?

20. És condicional!

21. Pronominals?

22. Abusos pronominals

23. De valent

24. Duplicacions

25. Lo sendemà

26. Qual i Pasqual

27. Pronoms hi ha pocs

28. Cosa que és pitjor

29. Relatius incorrectes

30. El necessita o en necessita

31. Ambigüitats

32. Ho traiem o ho prenem?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Joan Badia i Pujol, passió per la llengua, l’ensenyament i el país

35
Publicat el 17 d'abril de 2021

Joan Badia (@JoanBadia8) | Twitter

Avui s’ha mort el meu germà gran, en Joan, després d’un any llarg de lluitar contra un càncer.

Ara mateix n’evocaria molts records, però no tinc esme d’endreçar-los perquè en surti un text llegidor. Més endavant us explicaré petits fets que ell no recordaria i que a mi em van marcar.

Si el vau conèixer, de segur que us passa com a mi: el recordeu com un home sempre actiu, enèrgic, carregat de projectes i objectius.

Potser hi vau tenir tractes quan era professor o director al Lluís de Peguera, o a l’IES Bages, o a Castellbell, o a Navarcles… Potser vau ser companys seus al PSUC, o a ERC, o a Comissions, o a USTEC. Potser a Òmnium, o a la Fundació Independència i Progrés. Potser vau ser alumnes seus a la universitat, a la Normal, a la de Manresa, a la UOC. O potser quan estudiàveu primària i secundària o quan us preparàveu l’examen del nivell C, vau fer servir el Jonc, o el Marge, o el Xiulet… o algun dels cent cinquanta llibres que va escriure, com a autor o com a coautor. Potser el vau conèixer quan era editor, a Castellnou, a Jonc, a Angle… Potser us va fer classes de català, semiclandestines, als anys setanta. Potser sou de Callús i hi vau tenir tractes en aquests cinc anys en què va exercir de batlle. Potser vau estudiar amb ell al Seminari de Vic. O potser éreu mestres de Badalona o de Cornellà i us va fer classes de reciclatge. Potser el coneixíeu de quan fou director general d’Innovació Educativa. O potser tan sols el vau veure en un d’aquells vídeos del Primer d’Octubre, quan un guàrdia incivil el va agredir amb una empenta i el va fer caure a terra.

I si no el vau conèixer, no patiu. Sortosament, fa una setmana ell mateix ens va ajudar a aplegar en un document la seva vida, de gairebé setanta anys, i la seva obra. El deixo ací, al Clot de les Ànimes, en memòria d’aquest home infatigable, lluitador apassionat a favor de la llengua, de l’ensenyament i del país. Un veritable exemple per a tothom qui el va tenir a la vora.


Joan Badia va fer els estudis primaris a l’escola pública de Callús i al col·legi la Salle de Manresa i els estudis secundaris al Seminari Diocesà de Vic. Estudià filologia romànica (especialitat de llengua i literatura catalanes) a la Universitat de Barcelona, on fou deixeble de professors com ara Joan Solà, Antoni M. Badia i Margarit i Joan Veny. Més endavant va cursar la carrera de psicologia a la Universitat Oberta de Catalunya.

Durant el franquisme (1969-1975), ja va fer classes extraescolars de llengua catalana i literatura en centres d’EGB i de batxillerat. Així mateix féu classes de català per a adults per a Òmnium Cultural i més institucions. El 1979 guanyà les primeres oposicions de catedràtic de llengua catalana i literatura de secundària amb el número 2 de la promoció. Féu classes als instituts Lluís de Peguera de Manresa (1979-1985 i 1990-1993), IES Bages (1993-1995), SES Navarcles (2000-2003), IES Castellet de Sant Vicenç de Castellet (2011) i Bages Sud de Castellbell i el Vilar (2011-2015). En tots aquests centres exercí diversos càrrecs de gestió educativa, especialment la direcció de l’institut Lluís de Peguera de Manresa (1981-1983).

Fou professor a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB de la Universitat Autònoma de Barcelona (1975-79); a la Universitat Central de Catalunya, en els graus, màsters i postgraus de gestió educativa, de logopèdia, d’educació infantil, de diversitat lingüística i d’innovació didàctica (1999-2015); i a la Universitat Oberta de Catalunya, en el postgrau de gestió de la diversitat lingüística (2012-2015).

També va ser professor de cursos de reciclatge per a mestres d’EGB i professors de secundària i de cursos de formació permanent. Fou formador de professorat en cursos de Formació Bàsica per a la Reforma (1990-95) i en cursos de Didàctica de la Llengua i la Literatura. Va col·laborar en cursos per al Certificat d’Aptitud Pedagògica per als Instituts de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona i Universitat Autònoma de Barcelona (1990-95). Exercí de coordinador de l’Escola d’Estiu del Bages, organitzada pel Col·lectiu de Docents del Bages, del qual va ser president (1998-2019).

Va exercir càrrecs diversos al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Fou coordinador del desenvolupament curricular de l’ESO en el Programa Experimental de la Reforma (1985-89) i cap del Servei de Planificació i Programació de Formació Permanent (1989-1990). També va ser sots-director general de Formació Permanent i Recursos Pedagògics (2004-2006) i director general d’Innovació (2006-2009). Així mateix, dins el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, fou sots-director general de Planificació Acadèmica Universitària i de l’Espai Europeu d’Educació Superior (2009-2011).

Va ser autor o col·laborador en la redacció de texts legislatius i curriculars de la reforma educativa (LOGSE) per a diversos nivells: ESO, batxillerat, adults, etc.

És autor o coautor de més de cent cinquanta llibres de text i de suport d’educació primària i secundària, de català per a adults i d’assaig.

En l’àmbit editorial, fou fundador de les editorials Jonc i Angle; i fundador i director editorial del Grup Hermes, que incloïa les editorials Castellnou, Almadraba, Colimbo i Galba (1995-2000).

Va ser un dels impulsors i primer subscriptor del diari Regió 7, on col·laborà habitualment. Fou director de la revista Escola Catalana (2010-2012) i membre de l’equip de redacció de la revista Articles (1993-1995). Va escriure articles sobre ensenyament, política educativa, didàctica general i didàctica de la llengua i la literatura a les revistes Perspectiva Escolar, Guix, Cuadernos de Pedagogía, Articles i Textos. Va ser corresponsal de premsa d’El Pensamiento Navarro, Tele/eXprés, Mundo Diario i Presència.

Membre d’Òmnium Cultural d’ençà del 1969, va presidir-ne la delegació al Bages (1993-1998) i fou vocal de la junta general (2006-2010).

En l’àmbit polític, començà militant al PSUC (1972-1987), partit en què va ser secretari comarcal del Bages i també responsable comarcal de finances i d’organització. L’any 1973 va ser detingut i torturat durant cinc dies per la policia espanyola (ho explicava ell mateix en aquest vídeo). El 1975, al final del franquisme, va ser perseguit però s’amagà i la policia no el pogué detenir.

El 1991 va entrar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004).

Va ser membre de Comissions Obreres i autor de la primera proposta de normalització lingüística del sindicat. També fou membre del sindicat USTEC.

El maig del 2015 fou elegit batlle del seu municipi, Callús (Bages). Va ser-ne el primer batlle d’Esquerra Republicana de Catalunya d’ençà del 1939. A les eleccions del 2019 va tornar a encapçalar la llista d’ERC, que guanyà novament, amb un resultat encara millor que l’anterior. L’any 2020 va haver de plegar per motius de salut.

El primer d’octubre de 2017, essent batlle de Callús, va participar activament en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Quan la Guàrdia Civil espanyola va arribar a l’escola on s’havia de fer la votació, Joan Badia va intentar de parlar-hi i els agents el van agredir. Més endavant, a més, va ser acusat per desobediència arran d’aquests fets, però la causa fou arxivada. Les denúncies contra l’actuació de la Guàrdia Civil també foren arxivades. Joan Badia també va declarar en el judici del Tribunal Suprem espanyol contra el procés independentista català, el 14 de maig de 2019, citat com a testimoni per la defensa de Jordi Cuixart.

Obres publicades

Llibres de text i material de suport d’educació primària

Xiulet: llengua catalana EGB (1, 2, 3, 4, 5). Barcanova.

Floc: llengua catalana EGB (I, II i III). Anaya.

Blauet: llengua educació primària (1, 2, 3, 4, 5 i 6). Barcanova.

Llengua: educació primària (3, 4, 5 i 6). Casals.

Llengua catalana: educació primària (1, 3, 5 i 6). Castellnou.

Llengua catalana i literatura: educació primària. Projecte Zoom (3, 4, 5, 6). Vicens Vives.

Col·lecció Graó (18 llibres). Teide.

Col·lecció Ortografia (8 llibres). Teide.

Col·lecció Quaderns de Llengua per a Primària (6 llibres). Teide.

Ortografia (18 quaderns). Casals.

Pràctiques d’escriure: propostes de treballs de llengua (1, 2 i 3) Casals.

 

Llibres de text i material de suport d’educació secundària

Jonc: llengua catalana 1 BUP. Edicions 62.

Feix 1: textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Marge: llengua i literatura 2 BUP. Edicions 62.

Feix 2: textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Feix-COU: antologia de textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Llengua catalana COU. Jonc.

Llengua 1 BUP. Teide.

Llengua 2 BUP. Teide.

Llengua COU. Teide.

Curs de llengua catalana. Teide.

Llengua 1 BUP. Castellnou.

Llengua 2 BUP. Castellnou.

Llengua COU. Castellnou.

Llengua catalana i literatura 1 batxillerat. Castellnou.

Llengua catalana i literatura 2 batxillerat. Castellnou.

Cau: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Broc: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Aloc: llengua i literatura 1 ESO. Castellnou.

Brancal: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Cisell: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Doll: llengua catalana 4 ESO. Castellnou.

Arç: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Bruc: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Nau: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Toc: llengua catalana i literatura 4 ESO. Castellnou.

Nou Arç: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Boix: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Om: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Nou Om: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Tell: llengua catalana i literatura 4 ESO. Castellnou.

Llen pro (4 quaderns d’ortografia i expressió escrita, versions per al Principat, País Valencià i Illes Balears). Vicens Vives.

Ortografia catalana. Jonc.

Ortografia catalana. Teide.

Esquema: gramàtica bàsica. Teide.

Praxi. Teide.

Ortografia catalana ESO. Castellnou.

Ortografia catalana ESO-BUP. Castellnou.

Poesia: llengua catalana i literatura 3 i 4 ESO. Castellnou.

Ortografia catalana ESO (8 quaderns). Castellnou.

Ortografia valenciana ESO (7 quaderns). Castellnou.

El fantasma de Canterville (notes i material de treball; versió en català, castellà i gallec). Vicens Vives.

Orto-joc (recurs electrònic). Castellnou.

Com superar amb bona nota les proves de 4t d’ESO. Llengua catalana. Eumo.

Com superar amb bona nota les proves de 4T d’ESO. Llengua castellana. Eumo.

 

Altres llibres de text

Història sagrada. Castellnou.

Historia de Jesús. Almadraba.

 

Llibres de català per a públic adult

Català per a persones adultes 1, 2 i 3. Castellnou.

Curs de llengua catalana nivell C. Castellnou.

Curs de llengua catalana nivell B. Castellnou.

Curs de català. Aula Activa.

1000 exercicis per al nivell C. Castellnou.

Curs de català per correspondència (per als cursos de reciclatge). Generalitat de Catalunya.

Lliçons de català (curs en fitxes encarregat per Idiomas Campo per al diari El Noticiero Universal)

El català és fàcil (curs en fascicles per a El Periódico). Castellnou.

Català per a tothom (curs en fitxes per a la Vanguardia). Castellnou.

Curs de llengua catalana per a majors de 25 anys. UOC.

 

Assaigs:

És possible viure en català? Angle.

L’escola suspèn. Angle.

Lideratge per a l’aprenentatge: estudis de cas a Catalunya. Els Llums.

 

Vegeu també:

Entrevista a VilaWeb, a càrrec de Clara Ardèvol, 21/8/2019

Entrevista a El diari de l’educació, a càrrec de Pau Rodríguez, 16/11/2016

Ona

8

Aquesta nit ha nascut l’Ona Vives Badia,
la meva néta, germana d’en Roc

 

Has arribat quan l’herba creix als prats

i el vent escabella el verd que esclata arreu.

 

Has arribat com una onada tenaç i silent,

amb dignitat i alçant la veu

i amb l’alè clar.

 

Véns en un temps estrany per dir-nos, malgrat tot,

que el sol torna a sortir, que l’aire batega

al ritme d’ara, d’ahir i de fa de mil anys.

 

Has vingut, amb delit de dur-nos llum,

a desvetllar-nos, a amarar-nos

     de foc nou.

 

Ja ets aquí,

 amb embranzida,

   Ona.

 

Callús, 27 de març de 2021

Publicat dins de Circumstàncies i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Tota una vida plegats

4

 

Amb la mort de la mare –el primer de febrer proppassat– es van remoure moltes coses, totes barrejades i amb una certa efervescència que potser encara dura. Els fills i els néts vam sentir com un deler d’aplegar tot allò que ens havia deixat, amb un cert desig inconscient de perpetuar-la.

Més enllà de vestits vells, motlles de pastissos i jerseis de llana de nen petit, vam aplegar les fotografies de tota la seva vida (i la nostra), vam començar a fer recompte de les desenes de llibretes de receptes que havia disseminat per tota la geografia catalana i vam digitalitzar els quaderns escolars que m’havia donat. D’això darrer se’n va encarregar l’Isidre (Xitxo), que, providencialment, també va rescatar uns quaderns del pare, que ningú no sabia o no recordava que existissin. Si de la mare n’hi havia tan sols tres, del pare n’havien pervinguts molts més, perquè el padrí de cal Badia no havia tingut la por de l’avi Pujol, republicà, i segurament no n’havia cremat cap.

Aquests quaderns ens fan avinent que els meus pares havien anat a escola plegats (ella era tres mesos més gran que ell) i, doncs, per força havíem de trobar redaccions i dibuixos escrits per l’un i l’altre.

Sense haver tingut temps de recercar aquestes concomitàncies, avui deixo en aquest clot una redacció copiada per tots dos, al dictat del mestre Guasch. Era el dia 21 de desembre de 1938, a les acaballes de la guerra.  A la mare li faltaven quatre dies per a fer tretze anys. El pare els feia el 18 de març, un dia abans del seu sant. De manera que dijous d’aquesta setmana n’hauria fet noranta-cinc.

«Avui, 21 de desembre, en tot l’hemisferi nord ha començat l’hivern; l’estació més freda i més trista de l’any.»

Així comença l’escrit, acompanyat d’uns títols i uns dibuixos en què es pot veure l’estil de cadascú.

 

Dictat sobre l’hivern, del 21 de desembre de 1938 (quadern de Maria Pujol i Junyent).

 

Dictat sobre l’hivern, del 21 de desembre de 1938 (quadern de Josep Badia i Torras).

 

Vegeu també:

Tres quaderns

 

Nadal del 1938

Els sécs s’esborren

0

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes:

1. Els sécs s’esborren

2. Any de Déu, redeu!

3. Encetem la bóta del racó

4. Li som padrins

5. Morir a noranta-cinc anys

6. Bé ho sé prou

7. A cal metge

8. Una gran esplendor

9. No vol que sigui dit

10. Com no què?

11. De tanta gent que hi havia

12. D’esquena per terra

13. A peu dret i de valent

14. Noms de merda

15. Molt amunt i panxa enlaire

16. Un fulletó no és un opuscle

17. Esmunyir-se

18. Cadascú per allà on l’enfila

19. Com? Per què?

20 Alguns discursos teus

21. D’haver gosat

22. Setze maneres de no dir ‘apurar’

23. D’entrevistes com aquesta, en són parides ben poques

24. Ella mateix

25. Unes quantes hores

26. Avui toca aplaudir la Cristina

27. Poder amb?

28. D’on els treus, els colors, Rahola?

29. Ja la pujarem dreta

30. Conquilles

31. La necessitat es defensa?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El ‘lo’ neutre o la mandra de concretar

0

El “lo neutre” és un veritable maldecap per als professionals de la llengua. Se n’han escrit opinions de tota mena, hom hi ha dedicat capítols sencers de llibres de gramàtica i fins i tot ha estat matèria de tractats extensos. Segurament el més seriós és el que es titula L’anomenat “lo neutre”. L’expressió de l’abstracció en català: una aproximació diacrònica, del doctor Josep Martines, professor de la Universitat d’Alacant i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. En quatre-centes pàgines, s’hi buiden i s’hi analitzen una gran quantitat de texts antics, completats amb fragments actuals extrets del llenguatge oral. L’autor observa l’evolució del fenomen i n’extreu unes conclusions clares. Així mateix, aquest aspecte fou tractat, per exemple, pel gramàtic Jaume Vallcorba i Rocosa (1920-2010), i apareix en els tres volums de l’Obra gramatical i lingüística completa. I també, en fi, el llibre d’estil de VilaWeb hi dedica unes quantes pàgines.

S’ha publicat el llibre d’estil de VilaWeb

Cap d’aquestes tres obres no diu que el “lo neutre” sigui genuí. En alguns casos en què el castellà fa servir lo el català pot fer servir l’article definit el. Com és sabut, antigament la forma d’aquest l’article no era el, sinó lo, que s’ha mantingut encara en els parlars nord-occidentals. Per tant, Fes lo que vulguis pronunciat per un parlant nord-occidental correspon a Fes el que vulguis pronunciat per un altre parlant.

Tant el llibre d’estil de VilaWeb com les obres de Vallcorba i de Martines recorden que l’abstracció no sempre s’expressa amb l’article el, sinó que hi ha més recursos. D’això parlarem avui, però abans recordem que a VilaWeb no és pas la primera vegada que hi dediquem un article, al “lo neutre”: el 2017 l’escriptora Bel Zaballa, que forma part del servei lingüístic de la casa, ja va escriure’n un de molt amè i enginyós.

Si de debò volem feminitzar el llenguatge

Per no fer-ho feixuc, em limitaré a oferir-vos tot d’exemples amb lo, amb la proposta d’esmena a sota. Podreu veure la riquesa de recursos de què podem servir-nos.

Per a intensificar

Amb lo que li agraden els macarrons!
Tant que li agraden els macarrons!

–I lo que li falta encara per acabar!
–I tant que li falta encara per acabar!

–Dibuixa-ho lo més bé que sàpigues.
–Dibuixa-ho tan bé com sàpigues.

–Fes-hi tot lo que puguis.
–Fes-hi tant com puguis.

–El renyava per lo entremaliat que era.
–El renyava perquè era tan entremaliat.

–No sé pas lo que resistirà sense caure.
–No sé pas quant resistirà sense caure.

Lo que hem de treballar per arribar a final de mes!
Com hem de treballar per arribar a final de mes!

Lo difícil que és, de dibuixar amb aquest pinzell!
Com costa, de dibuixar amb aquest pinzell!

–No t’imagines lo pesat que és.
–No t’imagines com és de pesat.

–Vés-hi lo més aviat possible.
–Vés-hi com més aviat millor (o tan aviat com puguis).

El recurs del femení

Lo que em va fer no li ho perdono
La que em va fer no la hi perdono

–Sempre fas lo mateix.
–Sempre fas la mateixa.

Lo bo serà quan se n’adoni.
La bona serà quan se n’adoni.

Què és lo que us passa?
Quina una us en passa? (o Quina us en passa?)

‘Res’ també pot ésser una bona solució

Lo millor que podem fer és deixar-lo estar.
No podem fer res millor que deixar-lo estar.

Lo més aconsellable és repòs absolut.
Res més aconsellable que repòs absolut.

Lo més fàcil per a tothom és encarregar-ho a fora.
Res més fàcil per a tothom que encarregar-ho a fora.

‘Coses’ i ‘casos’

Lo millor de tot és sentir-se a pler.
La millor cosa de totes és sentir-se a pler.

–Quan arribi, lo primer que faré serà dutxar-me.
–Quan arribi, la primera cosa que faré serà dutxar-me.

–És lo més divertit que he vist mai.
–És la cosa més divertida que he vist mai.

Tot lo que puguis pensar ja m’ho imagino.
Totes les coses que puguis pensar ja me les imagino.

Lo cert és que no m’ho esperava.
El cas és que no m’ho esperava.

–Tothom dissimulava, però lo cert és que ningú no sabia com fer-ho.
–Tothom dissimulava, però el cas és que ningú no sabia com fer-ho.

Amb el nom és més clar

–No pots negar lo evident.
–No pots negar l’evidència.

Lo difícil és mantenir-se.
La dificultat està a mantenir-se.

–Es mou entre lo real i lo irreal.
–Es mou entre la realitat i la irrealitat.

–Hem de defensar lo acordat.
–Hem de defensar els acords.

Contra la imprecisió, noms precisos i concrets

Lo més destacable és la darrera novel·la.
L’obra més destacable és la darrera novel·la.

Lo més greu és la manca de seguretat.
El fet més greu és la manca de seguretat.

Lo més ben valorat és la puntualitat.
L’aspecte més ben valorat és la puntualitat.

Això és lo pitjor de tot.
Aquest és el mal pitjor de tots.

Lo més important d’aquest objecte és la simplicitat.
La característica més important d’aquest objecte és la simplicitat.

Lo més impressionant d’aquell animal és la trompa.
La particularitat més impressionant d’aquell animal és la trompa.

Ordre i estructura genuïns

–És més llest de lo que sembla.
–És més llest que no sembla.

Lo que has de fer és plegar.
Plegar: això has de fer.

Lo que passa és que no estudies prou.
Passa que no estudies prou.

–Si saltés lo suficient, hi arribaria.
–Si saltés prou, hi arribaria.

Lo primer que has de fer és aprendre’n.
Primer de tot, n’has d’aprendre.

–Que cadascú faci lo que li plagui.
–Que cadascú faci com li plagui.

Lo més curiós és que canviïn de color d’aquesta manera.
És ben curiós que canviïn de color d’aquesta manera.

Lo més probable és que es recuperi de seguida.
És molt probable que es recuperi de seguida.

Lo que em molesta és que em prengui per ruc.
Em molesta sobretot que em prengui per ruc.

–S’ha equivocat a l’hora de sumar, amb lo qual tota l’operació està malament.
–S’ha equivocat a l’hora de sumar, de manera que tota l’operació està malament (o i per tant, o amb la qual cosa).

Amb aquesta rastellera d’exemples no hem exhaurit, ni de bon tros, tots els casos de lo neutre. Ni, és clar, totes les possibles solucions. Si ho observeu detingudament, comprovareu que moltes alternatives al lo són precises i clares. Dit d’una altra manera, el lo és una mena de crossa còmoda, que ens emmandreix i que ens priva de parlar amb precisió i claredat.

Moltes de les estructures que us us oferim van caient en desús, però si ens ho proposem les podem recuperar. Cal que hi posem el coll si volem evitar que la llengua de sempre es desfiguri. I això no és anar contra l’evolució, és anar contra la desaparició. Com diu Jem Cabanes en l’entrevista que publica avui VilaWeb –molt recomanable–, “som la llengua que parlem”.

Entrevista a Jem Cabanes: “Que tinguem tanta por d’ésser qui som és ben bé la marca de l’esclau”

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Sis estratègies per a dominar els pronoms febles

1

La gramàtica catalana no té pas cap dificultat especial. És clar que si no hem “mamat” el català a casa, hi pot haver aspectes que ens costin més, però no hi ha res impossible. Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de desfer-los?

Nivell elemental 

Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència profunda del castellà, com ara aquestes:

1. “Vaig dir-lis que no cridessin”

El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig *dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir que no cridessin.

2. “S’ho direm”

En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm. Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).

Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur –o, si sou del sud, Li’l vaig dur.

3. “T’emportes dos i pagues un”

Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara *aniré, Ara hi aniré.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

Nivell avançat

Amb el pas dels segles, unes certes combinacions de pronoms febles s’han anat perdent en alguna àrea del país, no pas a tot arreu. Això fa que de la teoria (la norma) a la pràctica (els diversos parlars) hi hagi una distància. Però amb una mica d’esforç la podem superar. Tan sols hem de tenir en compte uns quants consells.

4. “La pilota, no els hi donaré pas”

Observem aquestes cinc frases:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els hi donaré pas
(c) Els hi porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar
(e) Enguany els hi regalaré un joc

Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és ‘vosaltres’:

(a) Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar
(b) La pilota, no us la donaré pas
(c) Us les porto, a vosaltres, les cireres?
(d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar
(e) Enguany us regalaré un joc

Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e). Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els la donaré pas
(c) Els les porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar
(e) Enguany els regalaré un joc

5. “Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré”

Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos exemples:

(f) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré
(g) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré

Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:

(f) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré
(g) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré

Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (f), de manera que és correcta. En canvi, a la frase (g), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara mateix li ho portaré.

Els pronoms febles ja tenen cançó

6. “De tomàquet, no n’hi donaré”

Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues oracions:

(h) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa
(i) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan

La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona, sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:

(i) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres

Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n: 

(i) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan

No hem acabat, però avui ja no ens podem allargar més. Un altre dia hi tornarem. Mentrestant, us recomano aquestes pàgines d’exercicis perquè pugueu practicar.

La ‘Gramàtica de la llengua catalana’, ara a internet i en versió simplificada

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Quatre consells per a ensenyar català a la mainada tot cuinant

0

Receptes de Nadal

Probablement vós heu après a cuinar a casa, gràcies a la mare –o potser gràcies al pare, o a l’àvia… I també és mercès als pares, probablement, que heu après català. Doncs avui parlarem d’això. Com en qualsevol transmissió de coneixement, alhora que ensenyem als fills o als néts a fer anar els fogons, podem transmetre’ls un gavadal de mots i d’estructures lingüístiques. Tot és qüestió de proposar-s’ho, d’ésser conscients de la responsabilitat que tenim com a progenitors.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

Explorem la riquesa lèxica tot parlant de fruita i hortalisses

Podem aprofitar que parlem dels ingredients culinaris per a transmetre la riquesa de la llengua. Per exemple, ensenyem-los a diferenciar un gra d’all d’una cabeça d’alls (cabeça –’bulb’– és un mot ben català, encara que no ho sembli). O a no confondre un raïm (la fruita, el conjunt) amb un gra de raïm. I ja que en parlem, està bé que sàpiguen que un gra de raïm té llavors, polpa i pellofa; en canvi, un albercoc té pinyol, polpa i pela; que l’embolcall d’una ametlla o d’una castanya es diu clofolla (o clovella, clova, closca o corfa), però que el d’un llegum, com ara una mongeta, és la tavella. I tavella també és el nom amb què en alguns parlars s’anomena la mongeta tendra –o bajoca–, a diferència de la mongeta seca –o fesol. El tomàquet també és anomenat de moltes maneres, segons l’indret: tomata, tomaca, tomàtic, tomàtiga o domàtiga. I la patata és, segons on, una trumfa o un trumfo –al País Valencià, s’hi sent creïlla o formes semblants, procedents del castellà criadilla. I encara podríem aprofitar l’avinentesa per recordar que verdura  i fruita, en general, els diem en singular perquè són noms col·lectius.

Les pluges, les verdures i les seves cases: plurals que no calen

Observem canvis de significat mentre repassem plats i mesures

Si parlem de plats propis dels Països Catalans, haurem d’esmentar l’escalivada, mot que prové de caliu. O bé la paella, un nom que designava tan sols l’atuell de cuina i que ara serveix per a anomenar un plat universal. Això mateix ha passat amb escudella, que originàriament era un plat fondo (de scutella, derivat de scutum, ‘escut’) i amb olla, nom de l’atuell i alhora d’una gran quantitat de plats (olla barrejada, olla verda, olla de carn, olla de la Plana).

Hem de fer també una referència a les mesures. No fa gaires decennis, la gent no comptava pas per grams, sinó per unces (tres unces fan cent grams) o bé per lliures (una lliura és quatre-cents grams). Però si pensem en mesures indeterminades, sobretot les petites, tenim mots per a triar i remenar, alguns dels quals són fruit de la gran força imaginativa dels nostres avantpassats: un polsim de pebre, un pessic de sal, un pensament d’orenga, un dit de vi, un bocí de truita, una engruna de pa, un rajolí d’oli, un grapat d’ametlles, una almosta de farina (l’almosta o embosta és la quantitat que cap a la conca de les mans)…

Estris i atuells: una avinentesa per a parlar amb precisió

Si parlem dels estris, instruments o aparells, el primer és la cuina, és clar. Oblidem-nos del castellanisme encimera, que segons els diccionaris hem de canviar per placa de focsplaca de cocció, però que a casa sempre hem anomenat “els fogons. Els atuells o atifells –és a dir, els recipients– per a cuinar reben noms diversos, segons la mida i les característiques. Tots sabem la diferència entre una olla i una cassola. Però també hem de diferenciar una cassola d’una casserola (amb mànec i més ampla que no pas alta). O bé hem de saber que d’olles n’hi ha de menes diverses: el topí o tupí (petita, amb una sola nansa), la tupina (grossa i també amb una sola nansa), la marmita (grossa, de metall), l’ansat (amb una nansa), el caragolí (petita)… O bé, encara, que el recipient amb un mànec en què solem escalfar líquids es diu cassó o casset.

Per una altra banda, a més dels setrills de l’oli (oliera) i del vinagre (vinagrera), hi ha recipients específics per a contenir líquids determinats, amb noms inequívocs: el saler, la pebrera, la salsera, la mostassera… I també la sopera, per a servir la sopa a taula. Parlant de recipients, no ens descuidem la carmanyola (nom amb què hauríem de desterrar el tàper i la fiambrera). Un altre recipient que farem servir a la cuina és el gibrell o llibrell, on rentem els plats, generalment dins l’aigüera.

Si parlem d’estris de cuiner, en tenim de ben específics, com ara la giradora –per a truites, patates, etc.– i el girapeix. Estaria bé que no els transmetéssim el castellanisme cutxaron, que podem suplir no pas amb un sol nom, sinó amb dos o fins i tot amb tres: si és hemisfèric –i serveix per a escudellar la sopa– es diu culler, però si és pla és un cullerot –de ferro– o una llossa –de fusta. I encara tenim la gormanda, o esbromadora, o desbromadora, o escumadora, o triador… cada mot amb significat un xic diferent, segons els diccionaris (vegeu-ne el recull que en va fer el lingüista Gabriel Bibiloni).

El català fila prim

Fem servir –tot cuinant– verbs apropiats i genuïns

Quan ens belluguem per la cuina, com que “fem accions”, hem de recórrer a verbs. Lamentablement, n’hi ha que cada vegada se senten menys, substituïts pels que s’assemblen més al castellà. Si volem aturar aquesta pèrdua de genuïnitat, procurem, per exemple, d’abocar aigua en un cassó en lloc de tirar-la-hi, afegir sal al brou en compte de posar-n’hi més, trinxar o capolar la carn en lloc de triturar-la, remenar les sopes en compte de remoure-les, tastar el menjar en lloc de provar-lo i no esguerrar cap plat en lloc de no arruïnar-lo. L’aigua pot vessar d’una olla, però també pot sobreeixir, és a dir, eixir per sobre, per les vores de l’atuell. I el menjar el podem olorar, però també ensumar o flairar. El pa es pot torrar, però si se’ns crema l’haurem socarrat –i si se’ns crema molt lleugerament, l’haurem socarrimat.

La gastronomia també fa servir alguns verbs amb un sentit figurat, com ara sobtar-se (coure’s massa, per excés de foc) o enrossir (fer tornar “rossa” la carn, la ceba…). A mi em té el cor robat el verb amorosir, que vol dir ‘fer tornar amorós‘, és a dir, agradós, suau. Quan una carn és tendra i blana també diem que és melosa. Ah, i, si us plau, no demanem que ens ajudin a posar o treure la taula, sinó a parar taula o desparar taula. Recordem que si el brou crema valdrà més que el xarrupem o xarrupegem a poc a poc i quan vulguem fer tastar un menjar de sorpresa a algú li podem dir allò de “bada la boca i acluca els ulls” (més divertit que no pas el neutre “obre la boca i tanca els ulls”). I, per l’amor de Déu, diguem-los que el menjar no està bo, sinó que és bo; o bé que és dolent, és fred, és calent, és dolç, és salat, és amargant

Vegeu, doncs, si se’n poden ensenyar, de coses, a la cuina. La cuina és tot un món –un món que pot ésser català, si en fem el pensament.

Per què els verbs són el motor del català?


Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari