Dimecres, dia 18 de juny, farà dotze anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. Aquesta vegada n’he volgut recuperar un escrit llarg, dedicat a Montserrat. Pocs texts com aquest defineixen tan bé l’època de la seva infantesa: la religiositat, l’austeritat, el seny, l’arrelament a la natura i al país, la comunió familiar… Fe, pàtria i amor, com recorda al final.

Montserrat ha tingut i probablement tindrà sempre una atracció especial per als catalans. Creients i no creients, troben en la Verge, en el santuari i en la muntanya mateix prou al·licients perquè la visita els ompli de goig i els proporcioni una certa pau interior, difícil d’explicar.

Certament, les anades a Montserrat són per força molt espaiades per als qui viuen en comarques de la nostra terra que en són allunyades: les de la Terra Ferma, les dels Pirineus, l’Empordà o les terres de l’Ebre, per exemple. Ja us podeu imaginar que, en temps de la meva joventut, una excursió tan llarga era per a ells tot un esdeveniment, atesa la precarietat del transport de l’època.

En canvi, per a la gent del pla de Bages, que vivim com qui diu a redós de la muntanya santa, anar a Montserrat era com fer una visita a la nostra casa pairal comuna, com anar a veure la mare. A banda de recrear-nos en la contemplació del paisatge —que era com nostre: sòlid, perenne, tan permanent i tan mudable alhora—, de visita en visita constatàvem les novetats en les obres, en els accessos, en els edificis…

Altrament, en aquells temps, a casa es portava una vida molt austera: sense ràdio, ni televisió, ni telèfon; amb escassos diaris i revistes, i molt pocs viatges, sobretot el jovent. Afegim encara a aquest context una fe impregnada de misticisme juvenil, pura i ingènua com la natura que ens envoltava. La fe era un component més d’aquell viure tan humil, amarat de la mateixa simplicitat amb què respiràvem.

Amb tot plegat és ben fàcil de comprendre per què les anades a Montserrat de la meva joventut formaven part de la meva vida familiar, social i fins i tot política, sense perdre mai una profunda empremta espiritual. La vida rural, el misticisme espiritual, el conjunt familiar ben estructurat i íntegre (la padrina, els pares i els germans i, per extensió, els jornalers o els mossos, el senyor rector del poble, els companys i tres o quatre amics més íntims…), el paisatge canviant amb les estacions, però succeint-se any rere any, com les festivitats religioses o les feines de l’ofici de pagès… Això constituïa un tot harmònic que, en certa manera, Montserrat presidia i sintetitzava, com sigui que des de la meva casa pairal en vèiem constantment la silueta en el perfil més bell, que és el que es pot contemplar des del triangle que formen Manresa, Santpedor i Callús.

Així, doncs, Montserrat ens donava cada matí el bon dia i cada captard el fins demà, si Déu vol. Àdhuc els nostres vells pagesos, no pronosticaven pas el temps de l’endemà sense haver donat una ullada al contorn de la muntanya i haver observat la situació de les boires tot al volt, o la broma enganxada al cim de Sant Jeroni.

Per això, cada vegada que pujàvem la muntanya i visitàvem la Verge, era com una manera de regraciar-li tanta companyia quotidiana, tant guiatge espiritual. I també era una manera de satisfer el deler contingut de visitar-la, el desig que s’anava engrandint de l’una anada a l’altra.

Amb tot, no creguéssiu pas que Montserrat constituís una espècie d’evasió espiritual suau i melosa, sempre igual. Cada viatge a Montserrat tenia la seva particularitat, la seva significació especial. Per això, de les anades a Montserrat en la meva joventut —l’edat que comença a 15 anys i es clou a 24, amb el nostre casament—, quasi en faria quatre grups principals: les familiars, les religioses, les polítiques i les del grup d’amics.

I després d’aquesta llarga i íntima introducció, a la qual m’ha portat el record acumulat en el meu subconscient, posem-nos a relatar els fets certs.

Tinc notícia —no pas record— de la meva primera visita a Montserrat a l’edat de quatre anys. És a la pàgina del dietari del pare, corresponent al dia 25 de juliol —diada de Sant Jaume— de l’any 1930. Diu així:

“Anar a Montserrat amb la sogra [l’àvia materna Rosa], la dona, la nena Maria i el nen Josep.”

I a continuació hi ha el detall de les despeses del viatge —41 pessetes en total— amb un desglossament del preu de cada capítol: el tren dels Catalans de Manresa a Monistrol, el cremallera, el funicular de Sant Joan, etc. El meu mig bitllet (els infants pagaven menys) valgué 3,70 de Manresa a Monistrol, i 1,95 de Montserrat a Sant Joan amb el funicular (anar i tornar).

Certament, si em va impressionar gaire Montserrat no ho puc palesar. Suposo que prou feina devia tenir a no deixar-me anar de la mà de la mare o de la padrina per por de perdre’m, els ulls astorats de veure unes muntanyes tan grans, uns trens tan atrevits, uns edificis tan monumentals i una marededeu tan morena.

Dels sis anys que van d’aquesta primera anada a Montserrat fins al començament de la Guerra Civil —el juliol del 1936— en tinc un record un xic confós, pel que fa a visites a la Moreneta. De segur que alguna vegada se m’hi devien emportar els pares i els germans; repassant el dietari del pare en trobaria la constatació.

En canvi, sí que tinc un record ben clar d’una sortida de casa per una setmana. Fou una estada de colònies a la masia La Boada de Rellinars, amb el grup avantguardista de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Era l’any 1935, quan jo tenia 9 anys. En recordo molts detalls i encara sembla que sento el calfred per l’enyorança dels pares i de la casa pairal. Però bé calia anar-nos desmamant i això procuraven els pares. I sort en vàrem tenir d’estar un xic endurits, vistos els temps tan durs que vingueren després, del 36 al 39, i que s’allargassaren molt més enllà.

El parèntesi de la Guerra Civil tingué evidentment moltes conseqüències que potser en algun moment i en algun altre lloc intentaré explicar. Ara només cal dir que les visites a Montserrat foren totalment suspeses i que no les reprenguérem fins a l’any 40, quan jo ja tenia catorze anys, havia deixat l’escola i treballava de pagès a casa. Ja podia, com ningú, pujar la muntanya a peu i servir de suport als pares, més que no pas haver-me d’agafar a la seva mà.

Les anades a Montserrat amb la família se solien fer a final de maig o a final de juliol. Abans, els dies són massa curts i el temps insegur. «Al maig, cada dia un raig», diu la dita, i per gaudir de l’excursió cal un dia ben assolellat. Endemés, el mes de juny és un mes de tràfec a pagès: entre segar, arreplegar la llegumada, ensulfatar les vinyes i fer una bona colla de feines a l’hort. Els primers dies de juliol, el batre ocupava tota l’atenció i deixava els cossos massa lassats per a afegir-hi una excursió el cap de setmana. Per això, comptat i debatut, s’havia d’aprofitar els dies d’abans de Corpus i els que van de Sant Jaume a començament d’agost.

Pensant en aquella primera sortida després de la guerra, recordo que, uns quants dies abans, la mare comentà amb el pare: “Mira, Pep, quin cel tan estitllat. Malaguanyat de dia per a no anar a Montserrat!” El pare va fer mitja rialla i assentí sense gaires comentaris. De segur que també ell en frisava, però tenia la responsabilitat de sospesar pros i contres i no volia despertar falses esperances, sobretot a la jovenalla, que ens engrescàvem de seguida amb la perspectiva de l’excursió.

Finalment, divendres a l’hora de dinar s’anunciava que diumenge aniríem a Montserrat. Tot seguit s’engegà una allau de projectes i comentaris. Com que la padrina i la meva germana Maria eren amb la tia i els cosins de Manresa a Lurdes de la Nou, a prendre les aigües, l’excursió incloïa els pares i els tres germans restants. Sí, el petit Isidre també vindria. Ell i la mare pujarien amb el cremallera. El pare, el meu germà Lluís, el gran, i jo pujaríem a peu pel senderol de la font de les Guilleumes i la vorera de la via.

El dissabte calia deixar-ho tot a punt. Havíem d’espolsar els coixins de la tartana per anar fins a Manresa; omplir un bon sac de palla i alfals, i una coixinera de civada i garrofes per a la mula (que establaríem a l’hostal de Sant Domingo i deixaríem a càrrec del matalot, qui en tindria cura fins al vespre); repassar les motxilles; triar les xiruques més bones, per a anar ben calçats, posant-hi cordons nous si eren massa gastats; i repartir les coses que havíem de portar entre tots. La mare matava un conill i el rostia, feia les truites, triava l’enciam, la ceba i els tomàquets per a l’amanida…

Calia portar el cantiret de llauna per omplir-lo a la font de la plaça del monestir o a la del camí dels Degotalls. S’havia d’omplir la botella mitjana de sis petricons de cabuda de vi ximat —que era més fi i no tacava tant com el negre—, ja que l’ocasió bé s’ho valia. A la motxilla també hi posàvem el got de llauna plegable (i un parell més per a la canalla) i els plats d’alumini. Però sobretot hi dúiem el conjunt de cassoletes, paella i plat que, lligat amb una corretja de cuir, anava junt amb el fogonet d’esperit de vi. Era un aplegament lleuger, de poc embalum i que podia fer servei per a escalfar aigua per al cafè havent dinat, o bé per a fer un plat de sopes per al meu germà petit. Ah, i que no ens descuidéssim el ganivet plegable, aquell que guardava el pare i que a mi em tenia el cor robat: tenia obrellaunes, tirabuixó, punxó i què sé jo quantes coses més. Afegim-hi uns quants tovallons, les forquilles de mànec curt… Calia també completar els aliments bàsics amb algun complement, una bossa d’anissos per a beure aigua, xocolata Ametller o Arumí —que eren les més bones—, alguna llonganissa, un parell de llaunes de sardines…

Tot repartit per les motxilles, a la cistella amb tapes que portaria la mare i al mocador de farcell del pare; el menjar per a la mula a la tartana, els guarniments a punt i donades les instruccions al vell mosso Josep —de tota confiança— que es quedaria a guardar la casa… tothom a dormir d’hora. L’endemà calia matinar. El tren sortia de Manresa a les 7 del matí i, entre el viatge, el temps de deixar l’animal a l’hostal i anar a peu fins a l’estació de l’apeiadero (que és com anomenàvem l’estació dels Catalans al centre de Manresa) es necessitaven ben bé les dues hores de franquícia.

El programa es complí puntualment i a les 7 del matí sortíem de l’estació amb el tren. El tren d’aquell temps era tirat per una màquina de carbó i tenia uns vagons de tercera classe amb llistons de fusta, plens i bulliciosos de viatgers tan simpàtics com vulgueu. Molts d’ells tenien la mateixa destinació que nosaltres, i la resta anaven als pobles del Baix Llobregat o a Barcelona.

A Monistrol vàrem baixar tots: la mare i el meu germà petit agafaren el cremallera, i el pare i els dos germans grans vàrem travessar el poble i enfilàrem el camí, un tros de carretera, la drecera de la font de les Guilleumes, i un tros de caminet més fins a trobar la via del cremallera que ens havia de dur al santuari. El pare ja tenia 50 anys i la guerra havia minvat bon xic la seva empenta. Nosaltres acomodàvem el nostre pas al seu per respecte i pel plaer d’anar plegats, que no sempre en teníem l’ocasió.

Comptat i debatut, a les deu del matí ens reuníem amb la mare i el meu germà, que ja ens esperaven a la portalada del recinte del monestir que dóna a la plaça, plena i animada en aquella hora pel mercat de les pageses de Marganell, Santa Cecília i Olesa, que oferien, totes alhora, el mató, la mel, la fruita, la llonganissa i moltes més coses que tenien per a vendre.

Junts vàrem entrar al temple perquè, abans que tot, calia oir missa i combregar. Recordo que —ho he de confessar—, tot i la devoció que sentia, la gana i la set m’empenyien a enllestir dins l’església, perquè en aquell temps, per a rebre la comunió, s’havia d’estar dejú “de menjar i beure res, des de la mitjanit”, com deia el catecisme.

A partir d’aquell temps, doncs, les anades a Montserrat esdevingueren un fet quasi ritual, que es repetia cíclicament com les festes i les diades anyals, com les estacions o les fases de la sembra, la floració o la collita dels conreus. Aquestes excursions han deixat en la meva memòria un record global, d’una gran afinitat totes plegades, simplement amb les singularitats que distingien les sortides amb la família de les que vaig fer amb els companys o els coreligionaris.

Tanmateix, tinc un record viu i especial d’una visita a Montserrat que, per moltes raons, fou excepcional. Va ser el dia 27 d’abril de 1947, diada de l’entronització de la nostra Mare de Déu.

Aquesta anada a Montserrat de milers de catalans va ésser precedida d’una llarga preparació. Uns quants companys i jo, com a responsables de la Comissió Abat Oliva de la nostra parròquia, ens vàrem esforçar molt a recaptar donatius per a la confecció de la llàntia votiva que la comarca del Bages va oferir a la Moreneta, i per organitzar l’assistència a la diada de l’ofrena.

Vàrem restar molt satisfets de l’èxit de la nostra comesa. Vam recollir molts donatius i les previsions de concurrència des del nostre poble també eren molt bones: a part de la gent gran que hi aniria amb el tren i el cremallera, el jovent ompliria un camió, un vell Chevrolet que posava a la nostra disposició un adroguer local. Aquest vehicle encabiria ben bé una vintena de joves, nois i noies. El Chevrolet faria la funció d’un autocar, un mitjà de transport que en aquell temps era ben escàs.

Hi havia, doncs, un gran entusiasme i tot era previst i ben organitzat. Però heus ací que l’home proposa i… Déu disposa.

Jo tenia un company amb qui compartia una bona amistat, de les que en aquell temps —no sé si encara avui— es forjaven en l’adolescència o en la joventut. Fill d’una família molt amiga de la nostra, pagès com jo, amb semblants inquietuds espirituals, socials i culturals, compartíem les activitats del diumenge i conversàvem hores i hores.

Ell era un xic més gran que jo i en aquells dies de la coronació de la Moreneta feia poc que havia acabat el servei militar. Un parell de dies abans de la festa em va dir que volia anar a peu des del nostre poble a Montserrat, en compliment d’una prometença, i em demanà si l’hi acompanyaria. No cal dir que vaig acceptar, tot i la recança per no anar amb la colla. Vaig pensar, però, que ja ens trobaríem a dalt i que ben segur que ens guardarien lloc per tornar amb ells.

Comptat i debatut, el cas és que pels volts de les 11 de la nit del dissabte sortíem a peu del nostre poble cap a Montserrat, ben calçats i duent a les motxilles allò més imprescindible. A la sortida del poble, veig que el meu company es para, s’asseu en un pedrís de vora la carretera i es treu les espardenyes. Li pregunto si se li ha ficat algun roc i, amb naturalitat,  em diu que la prometença era d’anar a Montserrat descalç. Li dic que si ell hi va descalç també hi puc anar jo, i ja em teniu  traient-me també les botes, penjant-les a la motxilla… i enllà! Val a dir que aleshores, tant ell com jo, teníem els peus endurits de caminar, anant amunt i avall pels terrossos de la dura terra de la nostra comarca de secà, llaurant els nostres camps i les nostres vinyes, calçats com anàvem sempre amb aquell diantre d’avarques, un calçat fet amb trossos de pneumàtics vells de cotxe i clavades amb grapes metàl·liques. Les avarques eren el calçat de la majoria dels pagesos d’ençà de la guerra.

A la font d’entrada a Manresa —que anomenàvem font de Neptú, perquè era presidida per una estàtua d’aquesta divinitat romana— vàrem menjar una mica de pa i xocolata i vàrem beure una bona tirada d’aigua. (Això, després d’haver consultat el rellotge i havent comprovat que encara no eren les dotze de la mitjanit, hora límit per a començar el dejuni preceptiu a fi de poder combregar l’endemà.)

I prosseguírem el camí: Castellgalí, Sant Vicenç de Castellet, Monistrol, la drecera de la font de les Guilleumes, que coneixíem prou bé, i la via del cremallera. En aquest darrer tram ja teníem els peus un xic adolorits i, per a deixar-los descansar, ens anà bé de caminar trepitjant els rails i les travesses de la via.

Recordo com si fos ara la joia de compartir, en aquella hora ja pròxima a l’albada, el camí d’arribada al santuari amb la munió de gent que hi pujava. Els llibres i les enciclopèdies diuen que érem cent mil. Perquè es congriessin tants milers de persones de tot Catalunya com s’aplegaren en aquella diada memorable, l’afluència havia de durar moltes hores.

Nosaltres, a les 6 del matí arribàrem al santuari. Amb calma i conversant, el meu company i jo havíem cobert els vint-i-cinc quilòmetres de camí en set hores.

La nostra colla encara havia de trigar unes dues hores a arribar i això ens donava un marge de temps per a refrescar-nos els peus cansats, reposar i anar a missa de 7. Després d’haver oït missa ens vam poder refer, amb un bon esmorzar, de la set i la gana que en aquella edat teníem sempre a punt.

No us relato la resta d’aquella jornada gloriosa, perquè les cròniques n’han parlat a bastament, sobretot recentment, amb motiu del cinquantenari. Només us diré que aquells dies dedicàrem una balada a la Verge que, en una de les estrofes, deia:

Feu que jo vegi
els meus tres àngels,
els meus tres únics
companys fidels:
L’amor dolcíssim,
la mare pàtria,
la santa fe.

Els tres companys fidels em van acompanyar tota la jornada. Amb la colla, hi venia la noia del meu amor —que avui és la meva esposa—, la senyera gegant a la muntanya i l’ambient em feien present tothora la pàtria estimada, i la fe ho amarava tot. Sense aquests tres àngels no hauria pas viscut una diada a Montserrat tan memorable que, encara ara, als meus setanta anys i escaig, em plau tant de recordar.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

L’àvia Amàlia amb la seva néta i fillola Amàlia, la meva cosina gran, davant la figuera de cal Badia.

Dimarts, dia 18 de març, mon pare, Josep Badia i Torras, hauria fet noranta-nou anys. És una bona avinentesa per a reproduir un escrit que va dedicar als arbres de la Bonavista, una casa de pagès humil que tants bons records li duia.

Llegint-lo, he tornat a constatar la riquesa expressiva que tenia, pròpia de la gent de la seva època, amb una llengua tan precisa i bella.

Us deixo amb aquests records de fa noranta anys, enmig d’oliveres; de ceps de raïms primerencs, moscatells o picapolls; d’ametllers d’ametlla llargueta o marcona; d’albercoquers amb una soca de dos pams; de presseguers de préssecs mollassos; i, sobretot, de la figuera. Arbres, en fi, carregats de fruits saborosos, evocats per un home vell que, escrivint tot això, va tornar a ésser infant.

Els arbres de casa

A la Bonavista no teníem pas, com a les cases dels propietaris, boscos frondosos, amb arbres centenaris de renom; ni tan sols un fruiterar a prop, com podien tenir les cases on l’aigua era abundosa, encara que fossin més humils.

Els arbres que jo recordo tenien, però, una singularitat específica en la senzillesa, bé per l’ocasió en què foren plantats, per l’esponerós desenvolupament que assoliren, pels fruits saborosos que ens proporcionaren… o bé pels records que m’evoquen dels bons moments passats a recer de la seva ombra, en companyia del pare, de la mare o dels germans, o collint-ne la fruita al seu temps.

El qui no ha estat pagès, difícilment podrà entendre com es poden establir tants lligams afectius amb els arbres o arbustos que hom planta o cuida i com, ja un cop desapareguts, poden evocar encara tants records.

Més de cinquanta anys fa que vaig deixar la casa pairal. De la gent amb qui vaig conviure n’hi ha més al cel que no pas de vius. Però les terres que menàvem i els ceps, les oliveres, els ametllers i els arbres fruiters que teníem, fins i tot els més humils, els tinc gravats a la memòria, com hi tinc el pare, la mare, la padrina, el meu germà gran, el mosso vell, els jornalers amb qui vaig compartir els treballs de cuidar-los i el goig de collir-ne els saborosos fruits; uns fruits madurats a l’arbre en un temps beneït, de tan poca sofisticació, quan la natura s’ajudava —no s’explotava amb artificis de pesticides, herbicides, insecticides i adobs químics agressius com es fa avui.

A casa teníem una mica de tot: quintanes per a la sembradura dels cereals i llegums; horts per a la verdura i les patates, els fesols i l’alfals; les oliveres i els ametllers… encara que, com arreu de la nostra comarca, els ceps fossin la base del nostre treball i el vi, la nostra font principal d’ingressos.

Si el terreny fos com aleshores encara us assenyalaria el lloc on eren plantats, per exemple, els ceps de raïms primerencs, o de panses, moscatells o picapolls, principals raïms per menjar, guardar o obsequiar els amics de ciutat, o agrair algun favor al senyor rector, al senyor mestre o a qui fos. N’hi havia a la vinya del Forn i sobretot a la vinya de la Serreta, més propera a casa. En grups de 4 o 5 ceps, només la gent de casa en sabíem el punt: enmig dels rengs de macabeus o sumoll, els raïms destinats al cup per fer-ne vi.

Però també teníem alguns arbres fruiters que val la pena de recordar i ressenyar. A la vinya de la Serreta, al bell mig de la plana, hi havia un presseguer de notables proporcions, que durant molts anys ens va regalar, a més de l’ombra protectora a l’estiu, un bé de Déu de préssecs grocs tardans, que en dèiem mollassos. Eren d’aquells que, madurs, en sortia el pinyol ben escurat. Una delícia. A prop de casa com era la vinya, la mare m’havia enviat més d’una vegada discretament a collir-ne una cistelleta de ben madurs per obsequiar alguna visita que es presentés d’imprevist i que, si era de ciutat, en feia molta festa.

Però a les feixes del Planot —que és com dèiem de les terres que menàvem a la propietat de cal Garriga— també hi havia força oliveres a les vores del conreu, que feien les olives per confitar, a l’hivern, amb sajolida i altres herbes. I —en una feixeta de terra més soma, amb lleixes de pedra a dos pams— encara hi cabia un tros d’ametllers; no era un indret apte per a sembrar-hi res; en canvi, els arbres, un cop arrelats sota la pedra, aguantaven prou bé la sequera i, plantats com eren de varietats diferents —llargueta, marcona, desmai, i un o dos d’ametlla amarga— treballaven amb una correcta pol·linització, a compte de les abelles d’un eixam proper.

Enmig dels ametllers hi havia un albercoquer amb una soca de dos pams i mig de diàmetre i un brancatge extens i gruixut. A final de juliol, cada dia hi maduraven una bona cistella d’albercocs rossos i dolços com la mel. A casa se n’anava regalant i cada setmana se’n portava, dos o tres cops, una cistelleta de ben triats al carnisser que ens matava els xais del ramat perquè els vengués a la botiga amb el mateix fer i ens en fes algun cèntim, que sempre anava bé. Aquest arbre em va tocar de tallar-lo anys a venir, quan es va morir de vell, en un any de secada extrema. Em va semblar que n’havia de perpetuar el record i de la soca —serenya i gens corcada— en vaig fer fer un puntal per capçar una barana d’una escala de fusta, en una caseta que tenia un fill a la muntanya, a Tuixent; i encara en va sobrar per a un tallador de cuina per a cada un dels germans; i, de les sobres, en van sortir unes falques per travar la bóta gran del celler de casa. També trobaríem a la casa pairal pilons d’ametller i soques retorçades d’olivera que em sobreviuran, si Déu vol, molts anys.

Teníem tres codonyers a l’hortet de darrere la casa i uns altres a prop de ca la Montserrat (la casa veïna), i encara una figuera de bordissot al marge de la feixa gran; era una figuera de moltes branques, sense soca, que feia unes figues petites i grises, sense gaire vistositat, però que s’assecaven molt bé amb un garbell al sol. Bo i enfarinades, es guardaven per a l’hivern i eren molt bones amb un grapat d’ametlles, si no feia mandra de trencar-les.

També faré esment de tres pomeres nanes de la vinya de la Serreta, una figuera de moro al pati de darrere de casa i un saüquer revingut; al seu temps, aquest arbre feia un bé de Déu de flors que es guardaven seques per fer perfums sobre les brases per al maldecap.

Dels arbres que hi havia als horts, he d’esmentar dues pomeres a l’hort de l’altra banda, a prop del pont del riu: una de pomes camosines i una altra de pomes de ciri, oloroses a més de gustoses, per a perfumar la roba de les calaixeres molt de temps. I a l’hort de Cal Cavaller, una perera molt gran de petites peres d’agost que, al punt, eren una delícia, però que calia collir cada dia en començar la temporada, perquè no aguantaven gaire. Se’n feia confitura amb sucre o amb most, juntament amb escorça de síndria i albergínies petites, i uns quants codonys guardats de l’elaboració del codonyat.

I, per acabar, cal fer menció especial de la figuera de prop de casa, al marge de l’era, tocant al camí. Era una figuera de figues saioles que estenia la brancada de vint pams d’alçària i trenta de diàmetre. El seu fruit era una delícia assequible a la canalla, enfilats a la soca, i també als grans, amb un estri amb punxes de llauna fet exprés, posat al cim d’una canya llarga. Va ésser plantada l’any 1935 pel meu germà Lluís, juntament amb un jornaler, en Pere Vilalta, a instàncies de la mare, que li feia il·lusió tenir una figuera a prop de casa. L’arbre va tenir bona arrencada i, amb el temps, les arrels —sota el camí, cap a la rasa de l’altre cantó i sota l’era— van créixer molt. Així, doncs, en pocs anys va ser un arbre majestuós. La mare li tenia una afecció especial, merescuda per l’origen, la proximitat, l’ombra generosa i el fruit abundós que ens oferia per donar i per vendre. Quan ja era vídua, cap als anys 60, va insistir a fer-se una fotografia amb la seva néta i fillola, que es diu Amàlia com ella, prop d’aquest arbre que tant estimava.

I això és tot, llevat d’algun altre arbre que la memòria ja potser no m’acosta.

Potser tot plegat semblarà als joves que ja no val la pena ressenyar-ho, i que són exageracions fantasioses de vell, aquestes glosses dels arbres i de les terres que menàvem a la casa pairal a la meva joventut; sobretot, acostumats com estan a l’abundor de tota mena de fruita en tot temps, autòctona i exòtica, a tots els mercats. Potser sí, potser tenen raó. Però us asseguro que els arbres foren uns companys molt estimats, sempre fidels i agraïts, en el cercle que la natura repetia cada any. I el regal del fruit, una benedicció de Déu.

Avui fa onze anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. I és una bona avinentesa per a recuperar un altre dels seus escrits. És una descripció dels baixos de la casa on va néixer i viure una vintena llarga d’anys. “El collar, el bastet, la retranga, la sofra i la ventrera van posats a l’altra banda, a un ferro amb cantell rom”, diu. Em faig creus que un home sense estudis (a dotze anys ja va plegar) sabés escriure amb aquesta precisió i aquesta riquesa de vocabulari. Hi sucareu pa, amics!

A les cases de pagès, la planta baixa és el lloc del moviment diari. Poques vegades, arribant de fora, es puja directament al primer pis; per una cosa o per una altra sempre es fa parada a la planta baixa. A les cases dels grans propietaris, els baixos solen tenir la cuina, el menjador, el cosidor i l’ampla entrada; a més, l’escala senyorial n’ocupa bona part. A les cases més modestes de masovers o de parcers —siguin pròpies o d’altri— la distribució és diferent. La planta baixa és el lloc de les eines, de l’allotjament del bestiar, l’accés al celler, els graners (si no són a les golfes), el recer per a ajocar-se l’aviram, que sol tenir un forat per a sortir a un tancat on pot airejar-se i prendre el sol de dia. És, per tant, una planta de treball, i el pagès i tota la família hi passa bones estones.

Allà s’hi espolsa les espardenyes plenes de terra, si no ho ha fet al camp, i fins s’hi canvia la roba si ha treballat al femer, o bé s’ha embrutat d’ensulfatar (altrament, les dones rondinen).

També s’hi fa parada per triar la vianda de l’hort o la fruita i portar-la al pis de dalt, més presentable; o bé per deixar la botella penjada al celler —que és un lloc fresc, i, per tant, sense aquella escalfor que podria desfer la pega— i per reomplir-la quan es torni a sortir cap a la vinya, al camp o al bosc.

Als baixos de casa meva s’hi entra pel portal gran de la casa, que dóna al pati de davant, i que sempre n’havíem dit el barri. Part d’aquest clos és cobert per un terrat que hi ha al davant de la casa. Entrem per aquest portal de dues fulles revingudes i de 14 pams d’amplària en total. A mà dreta trobem un tancat de filat gruixut; aquest filat va clavat a una biga travessera del sostre de fusta que cobreix l’estable i, a terra, a una altra biga gruixuda. Aquí la mare hi té un seguit de coves i caixes plenes de palla. Durant una part de l’any hi veuríeu quatre o cinc gallines covant vint-i-un ous, si són grosses, o bé onze si són periquites (més petites, però molt bones covadores).

A l’altra banda del filat, i fins a la paret de la caixa d’escala, hi ha l’estable. Si no és que es llauri amb el brabant o es faci un transport especial, la mula hi està ampla. Alguna vegada, però, s’hi han d’encabir dos animals, el nostre i el d’algun parent o veí que ens ajuda. Si són ben avinguts, s’estacaran cada un al seu permòdol de la paret i compartiran la menjadora, que és situada a la paret del cantó de sol ixent, a set pams d’altura. Si el company no és prou de fiar, es posarà una biga lligada sobre la menjadora, que els separi.

A l’angle que fa la paret de la caixa d’escala hi veurem clavat un ferro llarg i gruixut; és per a penjar-hi les esmorralles i el capçó de la mula. El collar, el bastet, la retranga, la sofra i la ventrera van posats a l’altra banda, a un ferro amb cantell rom, que surt del pilar que aguanta el cavall de fusta dels dos trams de bigues de la casa. Els guarniments de la tartana són en una bigueta que va d’aquest pilar a la paret del cantó de ponent.

Després de l’estable hi ha la caixa de la grana, adossada a la paret. Algun temps havia estat de fusta, amb una tapa gran i dividida en dos compartiments: l’un per a la civada i l’altre per a les garrofes. Si alguna hora, com en sembrar o en llaurar ceps, l’animal requereix un reforç d’energia —per exemple, un grapat de faves—, es posaran a estovar i es tindran escorregudes, amb un cabasset d’espart per racionar-les a almostes, no fos cas que li remoguessin les sangs i li sortís granissa.

La caixa de fusta es va fer malbé, i el fadrí que us explica aquestes nimietats va fer una caixa d’obra per a guardar-hi el gra. Aquesta caixa encara dura. Tocant a la caixa hi ha el cove pallisser, que és gran i ple d’alfals.

Després ve l’escala que baixa del replà de l’escala del pis, amb una porteta que dóna a aquest replà i, al costat, una postada penjada amb uns tirants de ferro a la paret i un calaix a sota ple de petites eines: tisores de podar, falçons, punxons i agulles saqueres, caragols i puntes d’enllatar, tenalles, etc.

A sobre, un passamà a la paret per penjar-hi l’aixada i la falç per a la mare.

Al fons, un pany de paret fins a la meitat, i a l’altra meitat, una ampla porta de dues fulles, que dóna pas al celler.

A la banda esquerra hi ha tres corralines. Són per a les cabres, que donaran llet per criar la canalla, i també per allotjar alguna ovella que no pot seguir el ramat, a causa d’haver-se camatrencat o estar enfelada. A cada paret, una menjadora amb el seu rastell.

Al fons hi ha la porta que dóna a l’hort, revinguda i tancada amb forrellat gruixut. En aquest forrellat hi veuríeu tres o quatre cordills penjats. Són per a lligar-hi les potes dels conills i llevar-los la pell amb més facilitat, quan se’n mata algun per coure’l el diumenge. Al segar i al batre, aquest escorxador improvisat treballa diàriament. Pels volts de la Festa Major, s’hi pengen un parell de pollastres que, un cop morts, s’escalden per plomar-los fàcilment.

Al veremar es menja carn de cabra. Al ramat, sempre n’hi ha alguna de baciva, i el carnisser que la compra n’ha de guardar un parell de carnisseres per a la casa.

Sobre l’estable i les corralines de les cabres hi ha dos sostres de fusta que en parteixen l’alçada fins als revoltons del primer pis de la casa. Del sostre als revoltons no hi ha més d’un metre i mig. S’hi ha de passar acotat. Al del cantó de l’estable hi ha la palla bona de blat o de civada per a la mula. A l’altre, alfals —o llegumada, al seu temps—, escampat si és verd o bé si s’ha hagut de plegar mig sec, abans d’hora, per por del temps. Cap al mes de juny, se’n desembarassa un tros per estendre-hi les patates, si la collita és abundant i no caben al lloc que tenen assignat. Per a aprofitar més el lloc, el pare va fer fer unes caixes amb llistons, ben airejades, que, bo i apilades, permetien de separar les patates que es podrien. Bon invent.

Al cantó de l’estable també hi ha una màquina de trinxar alfals per barrejar amb la palla per a la mula. Al mig de l’hivern, quan el fred és viu, la mula agraeix molt que se li escaldi la palla amb aigua calenta i, blana i escorreguda, se li doni empolsada amb farina d’ordi o segones. D’això en dèiem fer pallada.

Les olors i les remors dels baixos, les tinc encara ficades dintre els meus sentits. L’olor de fems de l’estable i del xerri de les corralines; l’olor de la palla novella i de l’alfals acabat de plegar; l’olor de la palla a l’hivern quan es feia pallada; la fortor del boc, quan es tenia a casa perquè cobrís les cabres. La remor del rosec de la mula o del remugar de les cabres; el soroll dels cabrits enfilats a la menjadora; o el bel de les mares convidant-los a mamar la llet tèbia; alguna corredissa de rates si hi baixàvem al vespre…

Us asseguro que els baixos de la meva casa pairal són una font de vivències i records, inesgotables i gratificants.

Avui fa deu anys que es va morir el meu pare, Josep Badia i Torras, a qui d’ençà del 18 de juny de 2013 he dedicat uns quants escrits del Clot de les Ànimes. No hi ha ni un dia que no pensi en els meus pares i en els meus germans absents —la Maria i en Joan—, amb placidesa, sovint amb un somriure.

El Jepet de cal Badia era un pagès addicte a la política, un carlí que es va fer del PSC (no us podeu imaginar les discussions dels dinars familiars…), un lector eclèctic que va heretar la combinació de seny i llibertat, un home de comarques que sabia tancar portes i riure amb una força encomanadissa.

L’any 2002, l’historiador Lluís Duran i Solà va venir a Callús uns quants dissabtes per entrevistar-lo. Aquells enregistraments són, segurament, la biografia (autobiografia) més completa de mon pare, i al doctor Duran li van servir per a fer-ne una glossa magnífica.

Per commemorar aquests deu anys, us deixo uns quants fragments —escrits i orals— d’aquella entrevista, les cabòries d’un cabaler. I, al capdavall, una rialla que potser us encomanarà la seva passió vital.

Home de molts oficis, pobre segur

La diversitat de feines encara potser no te l’he explicada tota. He fet de pagès fins a vint-i-quatre anys; he fet de carnisser; he fet de peixater: set anys que vam viure amb els sogres i després ens vam independitzar, ens vam quedar a la carnisseria només aquí. Després, com que en bestiar hi entenia molt, vaig treballar deu anys al servei tècnic veterinari d’una casa de pinsos, i després ja em vaig començar a dedicar a la política… Home de molts oficis, pobre segur. Això és el que diuen.

El llegat del pare: llibertat acompanyada de seny

[Al pare] El crispava enormement el desordre. I no diria pas que tingués por de la llibertat, però volia que la llibertat sempre avancés acompanyada del seny suficient. A nosaltres ens va anar donant tota la llibertat a mesura que anàvem agafant seny. Ens va fer pujar molt rectes de petits, però va anar cedint, cedint, cedint, i a catorze anys et deixava fer, perquè a catorze anys ja érem adults.

Saber tancar portes

Jo tinc un temperament que quan tanco un capítol de la meva vida, una porta… No vaig festejar sinó amb una dona, perquè, si no, si hagués festejat amb quatre, les altres tres les hauria oblidades completament. Cada vegada que tanco la porta, si no és necessari, no la torno a obrir. Per la meva tranquil·litat, no per altra cosa.

Viure a la ciutat? No, gràcies

El fet de viure a comarques imprimeix un caràcter molt especial, en tot. Recordo que, quan van venir els temps de l’Assemblea de Catalunya i sobretot del Consell de Forces Polítiques, polítics com el Guti, el Solé Barberà, fins i tot el Roca Junyent i el Reventós, tots plegats, em deien: “No podeu fer política vivint a comarques, s’ha de viure a Barcelona.” Perquè es coïa tot a Barcelona, això és cert, sobretot mentre la política era més voluntarisme que no pas altra cosa. Durant dos anys o tres vaig haver de pujar i baixar cada dia de Barcelona. Ara, jo me n’anava a dormir a casa, no hi havia maneres que fes vida de ciutat, perquè no…

L’oportunitat (perduda) de dedicar-se a la política

Vaig cometre un error, possiblement. A mi em van oferir d’anar a la llista de l’Entesa dels Catalans, la llista dels senadors; encara no havien legalitzat el Partit Carlí. Em vaig passar d’ètic, sobretot perquè no ho podia consultar, perquè era urgent. Em va telefonar el Reventós el dia abans i va dir: “Comptem amb tu per anar a la llista.” I jo vaig dir: “Ho agraeixo molt, però ni ho he pogut consultar, ni ho podria consultar.” Em va telefonar al vespre per tenir-ne una resposta, perquè l’endemà havia de presentar la llista. “I no han legalitzat el nostre partit, i em sembla que això seria…” Em vaig equivocar, francament, em vaig equivocar. Són coses d’aquelles de la vida, cruïlles d’aquelles en les quals es decideix a vegades l’esdevenidor d’una persona; no tant d’un partit, perquè el partit no sé si n’hauria tret gran cosa que jo hagués anat —sense figurar-hi com a representant del Partit Carlí— amb l’Entesa dels Catalans. Al final podria haver acabat com el Xirinacs, hauria anat una legislatura al senat i després hauria dit: “Fillets, jo he de mantenir la família i aquí no n’hi ha prou.”

L’addicció a la política

M’he afiliat al PSC perquè no he pogut suportar l’absència de la militància política. Així de clar. Perquè ho porto tan a dintre que no l’he pogut suportar. I tinc setanta-sis anys i encara no l’he pogut suportar. I encara sóc a l’ajuntament.

El moment de l’autodeterminació

Després de la fèrria dictadura i de la sagnant dictadura dels quaranta anys —no de la guerra, jo no parlo de la guerra—, era l’hora de fer un pas endavant, o de poder-lo fer. Diuen que va anar tan bé la transició i jo… també ho crec i… alabat sigui Déu. Però la realitat era que tots demanàvem, a l’Assemblea de Catalunya, llibertat, amnistia i autonomia, “per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”. Però és que el dret a l’autodeterminació no hi ha hagut mai cap moment en la història d’Espanya tan necessari, tan oportú i tan útil com hauria estat a la transició. Perquè a la transició no crec que ningú s’hagués volgut separar, però tothom hauria posat les condicions per romandre units.

Els límits de la democràcia

Evidentment, “un home, un vot”, quant a la dignitat que té un home per si mateix, és correctíssim, i és el que ha de ser. I el respecte, com que a la cultura no tenim aparells de mesurar, l’hem de pressuposar. [Toquen les onze al rellotge de paret.] Desgraciadament, veiem en la realitat com és molt manipulable, i encara ho hem vist més modernament, en unes dimensions que no ens podíem imaginar. Perquè hi ha hagut més mitjans d’influir sobre el pensament de les persones, i més mitjans d’atordir el coneixement de les persones, i més mitjans de donar una cultura que no fos formativa, de donar una extensió de coneixement o d’informació —que se’n diu ara—, que no és coneixement, sinó que és només simple informació,
que quan és exagerada, i quan no va acompanyada de reflexió, és més que nul·la: és perjudicial.

Les Memòries d’un cabaler

Un llibre que he llegit dotzenes de vegades, que me’l sé gairebé de memòria, i que després n’he fotocopiat els dibuixos i tot —que eren del Junceda— i els he acolorit i n’he fet quadres, i hi he fet totes les mil filigranes, és aquest d’en Jaume Raventós [Memòries d’un cabaler], que és un fill de Can Codorniu, el germà del Manel Raventós, del fundador del xampany. Explica la vida senzilla de pagès de Can Codorniu en la seva infància. Hi vaig trobar tantes similituds —excepte en la riquesa i en la magnitud, però d’això tampoc en parla gaire—, hi vaig trobar tantes similituds amb la meva vida de família, que el vaig comprar, a setze anys. El vaig haver d’anar a comprar als llibres vells, perquè era acabada la guerra i ja no es va editar mai més. I el vaig trobar, per casualitat, on em va recomanar un amic del meu pare, que em va veure tan entusiasmat amb les coses de pagès, amb les tradicions i tot plegat, que em va dir: “Hauríeu de mirar si trobeu aquest llibre.” I vaig anar a Barcelona, als encants, i el vaig trobar.

Gabriel y Galán

Hi ha un poeta que és fill de Salamanca, em sembla, però que va viure molts anys a Extremadura: Gabriel y Galán. De Gabriel y Galán en sabia una pila de poesies. Des de “El ama”, que gairebé me l’havia arribat a saber tota, fins a “Ana María”. I que, a més a més, era el model de la noia que volia. Vull dir:

Sencilla para pensar,
prudente para sentir,
recatada para amar,
discreta para callar,
y honesta para decir;

robusta como una encina
casera cual golondrina
que en casa canta la paz,
algo arisca y montesina
como paloma torcaz.

Hermosa sin los amaños
de enfermizas vanidades,
tiene unos ojos castaños
con un mirar sin engaños
que infunde tranquilidades.

Això era el meu ideal.

I una rialla de comiat

Dissabte, dia 18 de juny, va fer nou anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. M’ha semblat adient de recordar-lo amb un escrit seu, tendre i precís, escrit amb un vocabulari esponerós (i envejable). Espero que us agradi.

El ramat de les ovelles

Com a totes les cases de pagès, a la meva casa pairal teníem bestiar de tota mena: conills, gallines, coloms, ànecs, oques, porcs… Aquest era el “bestiar menut”, per al consum de la casa i per fer, les dones, algun dineret extra que podien administrar més directament.

A casa també hi va haver sempre, durant la meva infància i joventut, un ramat d’ovelles. El ramat era tota una altra cosa i requeria l’atenció administrativa del pare a l’hora de reduir-lo, ampliar-lo, renovar-lo amb marrans de sang nova, arrendar els termes justos per tenir prou pastura, vendre els xais a l’hora oportuna, deixar borregues de reposició… i una llarga llista de prevencions que el bon ordre del pare tenia en compte, i que eren reclamades pel pastor si hi havia cap demora.

Jo me’n sentia tot orgullós i mai no em feia pregar si s’havia d’anar a ajudar el pastor, per exemple a canviar de terme i passar de cal Ferrer a Comelles, o al Cortés, o tancar al Raval, al corral de la casa, que el teníem en un cobert del poble.

Tancar al corral de casa volia dir pasturar als plans del voltant del poble, a les vores del riu Cardener, seguir els rostolls de casa, i d’altres, si era a l’estiu, i les pampolades de les vinyes dels entorns a la tardor.

El vell Socarrats –Josep, per a nosaltres– era un bon pastor, patidor per les ovelles, que sempre tenia por que no anessin prou tipes. Per això volia aprofitar els racons d’herba més tendra i menava el ramat per corriols i passos molt ajustats. Tot i que tenia un gosset ensinistrat i força disciplinat reclamava ajuda extra perquè cap ovella ni cap cabra no s’escabotés i es fiqués en algun hort o sembrat. També calia ajudar-lo al temps de néixer els xais. Si xaiaven dues o tres ovelles en poques hores, calia portar a coll els nounats, un cop la mare els havia llepats, perquè encara no caminaven prou segurs i endarrerien la marxa de la resta del ramat. També li calia ajuda, al pastor, si s’havia de travessar o seguir un tros de carretera pel perill dels cotxes, per bé que aleshores no en passessin gaires.

Quan anava a ajudar el pastor portava sempre un grapat de favons o guixes a la butxaca per donar a l’esqueller; o demanava que em posessin al sarró un parell de taronges, només pel goig de repartir les peles entre les ovelles mansoies que acudien a l’olor tan bon punt començaves a treure’n la pell.

El ramat, amb la cura que exigia i les feines que comportava, m’omplí moltes hores de la meva joventut. Calia portar al corral de cada terme arrendat alfals i gra per a l’hivern; calia escurar el corral del poble i fer-hi jaç de palla els dies que hi feia estada. Els dies de l’esquilada o de tondre, entre Sant Isidre i Corpus, s’havia d’anar a ajudar els esquiladors, recollir els vellons de llana en saques i, els dies següents, portar-la a la riera, on les dones de casa la rentaven per treure’n la suarda o greix i deixar-la llesta perquè el seller del poble refés els matalassos de la casa i en fes algun de nou, si esqueia. També en veníem a algun veí o al matalasser mateix. Pels molts favors que ens havien fet durant la guerra, l’any 39 la vàrem donar a ca la Tia Antònia perquè en fessin matalassos nous; prou que s’ho mereixien.

A vegades separàvem les ovelles bacives de les que tenien xai i fèiem dos ramats més petits. Si s’esqueia, a l’hivern deixàvem les que alletaven al corral i les alimentàvem amb alfals i gra, sense sortir al bosc (l’únic lloc per anar), on poc aliment haurien pogut trobar esbrostant romanins o rebrots d’alzina. No valia la pena de fer-les caminar.

Els dies plujosos també calia guardar-les al corral, amb palla de civada i alfals, o veces collides a mig gra. Encara sembla que sento el soroll rítmic del fregament de les ovelles entre si, arrenglerades al rastell, i que les veig canviant-se de lloc en cerca de menjar més apetitós o de més comoditat.

Quan desmamàvem els xais, munyíem les ovelles durant uns quants dies i la padrina feia formatge. Eren uns formatges petitons (encara a casa hi deu haver les formatgeres). Recordo com si fos ara la padrina a la vora del foc fonyant amb les dues mans el formatge tapat amb un drap blanc de cotó rústec dintre la formatgera per escórrer el xerigot per petits forats.

Després els formatges es posaven a assecar al sol sobre un garbell, a l’eixida del pis de dalt. Mai més no he menjat formatge tan bo com aquell. O almenys m’ho sembla.

El moment més gloriós del pastor és, sens dubte, la vesprada, quan arriba amb el ramat al corral on els xais esperen les mares i les mares estan desficioses de buidar els braguers plens de llet calentona i retrobar-se cada una amb el seu fill.

Tan bon punt el pastor veia que les ovelles, ara l’una ara l’altra, ja començaven a aixecar el cap i belaven com volent-li indicar que ja estaven tipes i frisaven per anar al corral, cridava el gos perquè les arreplegués. Amb uns quants xiulets les alertava i, posant-se a davant com un guia expert, emprenia el camí de retorn cap a la pleta. A mi em feia avançar a pas lleuger, perquè obrís el portal del cobert i la cleda del corral, per deixar sortir els xais a rebre les mares, quan aquestes arribaven a la punta del carrer, perquè l’encontre es produís just davant del corral.

Fillets de Déu! Quan els xais sentien obrir la portella amb aquella clau tan grossa i el forrellat del portal, quin xivarri s’armava aleshores. Les ovelles emprenien la carrera cap a l’encontre dels seus xaiets i aquest sortien esperitats. Hi havia cinc minuts de tempteigs i corredisses, les mares cercant els fills i els xais cercant les mares. Al cap de pocs minuts el desfici s’apaivagava totalment i s’esdevenia el “miracle”: més d’un centenar de mares i fills s’havien acoblat. I, cosa més notable: si alguna ovella o algun xai anaven desorientats i per excés de frisança no es trobaven, hauríeu vist el pastor agafar el xai i portar-lo a la mare. Sens dubte, les coneixia totes.

Després venia un silenci remorós que només deixava sentir el fregadís dels morrets als braguers brillants, que s’anaven buidant mentre s’anava inflant la panxa dels xais. Dos o tres xais més goluts que els altres –o fills d’una ovella sense prou llet– acabaven abans i, descaradots, provaven de prendre la llet als més ressaguers que encara xumaven. La mare els apartava amb una tossada i se n’anava un xic enllà; ells hi insistien i llavors el pastor, atent, entrava en la disputa i restablia la justícia. També calia fer mamar algun bessó o algun xai que se li hagués mort la mare, amb alguna cabra que els fes de dida. Al ramat, com entre els humans, es produeixen totes les situacions, i la justícia i la caritat s’han de donar un cop de mà.

Quan finalment l’operació s’havia acabat s’obria la portalada gran del cobert de bat a bat i la cleda del corral interior també, perquè mares i fills entressin a descansar a la palla flonja.

Això sí, després de tips, els xais no se separaven de les mares i les emprenien corrent i saltant com esperitats, carrer amunt i carrer avall, enjogassats com allò que eren: jovenalla sense seny, però amb una energia prodigiosa que havien d’esbravar. Aleshores calia que jo corregués a posar-me a l’un cap de carrer a fer petar la tralla; i el gos s’havia de posar a l’altre cap, per aturar-los. Fins que el pastor, que s’ho mirava enriolat, xiulava fort i es plantava davant el portal obert amb la gaiata a la mà. Les ovelles i els xais entraven tots mansois i calmats al corral. L’operació d’establar el ramat era acabada.

Calia, encara, separar les bessoneres en una corralina a part, preparada amb un xic de gra a la menjadora, guarir-ne alguna d’escalabrada, munyir dues o tres cabres per tenir llet per a casa i per a les sopes del gosset, posar aigua a la pica perquè beguessin les ovelles a la nit… Fet i fet, una bona estona per a completar la jornada de pastura i de cura del ramat.

Diàriament restava admirat del misteri de la vida que bullia al meu entorn i que feia que més de cent ovelles coneguessin sense error els propis fills enmig de ramats d’altri… I el pastor també.

Jo, pobre de mi, no vaig passar mai de la categoria d’ajudant, però, sense poder presumir de res, vaig ésser molt feliç amb el ramat durant la meva joventut. I ara també ho sóc recordant-ho.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El setembre del 2001 fou un mes trist, no tan sols per als Estats Units d’Amèrica, sinó també per a tota la humanitat. Suposo que aquells fets, i veient de feia anys que el món anava a mal borràs, van impel·lir mon pare a escriure aquest text, tan breu i tan profund alhora.

En pocs escrits li sé veure una identificació tan clara —i encertada, a parer meu— de l’home i la terra: ambdós envellint, ambdós expressant aquesta barreja de dolçor i tristesa. I d’esperança, malgrat tot.

Aquesta setmana que s’acaba —què n’hauria dit de tot això que ens passa?—, aquell home hauria fet noranta-quatre anys, el dia abans del seu sant.

* * *

La vinya perduda

El pagès que la menava va morir l’any passat. La vinya, ja prou miseriosa, no ha estat cavada ni podada enguany. Només ha donat gotims.

És de sumoll. Els grans, com balins, són dolços com la mel en aquest final de setembre, encarada a solell com és la vinya, en els terrampers de la finca de la Portella.

Pobres ceps… Han ofert al passavolant l’última fruita de la seva vida. Com tants homes i dones vells, després de llevar tant de fruit han de morir abandonats i sols. Però encara malden per donar un consell, un avís, una ajuda… I encara a voltes els és acceptada –malgrat la desorientació de les noves generacions–, si és impregnada de dolçor, com els bagots de sumoll de la vella vinya al final d’un estiu sec.

Perquè uns i altres ho han donat tot ben gratuïtament, sense haver rebut res abans, sense esperar-ne res després. Cinquanta, seixanta anys d’obsequiar fruit copiós i esplendorós, vi de bon grau d’un raïm que es podia veremar sense que es podrís.

El sumoll… Cep vell, vella classe del país, sofert com bon fill del pla de Bages, potser com cap altre. Vi dels nostres pares, vi del nostre temps. Una llarga sèrie d’imatges han desfilat pel meu pensament mentre collia els gotims de la vinya abandonada de la Portella.

També la meva vida, si ningú no en tingués cura, deixaria de donar fruit en la vellesa i no produiria sinó gotims escarransits. Si fos així, miraria de donar-los amb dolçor, perquè tinguessin encara algun valor.

Sortosament, els meus encara m’agombolen amb amor; i, vell i tot, puc oferir alguna cosa de profit als altres.

Feu-me la gràcia, Senyor Déu en qui confio, de poder donar quelcom més que gotims mentre sigui viu. I, si no, que siguin plens de dolçor, com els de la vinya perduda en aquest setembre tan tràgic per a la humanitat.

[setembre de 2001]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ara que ha fet sis anys que es va morir el meu pare, en Josep Badia i Torras, trobo adient de copiar al Clot de les Ànimes un breu escrit seu, de l’any 2001, carregat de sentiment. Estic cert que us agradarà.

La darrera bóta

[…] però d’una anyada que fou malastruga
queda alguna bóta tristoia, poruga
que guarda collita de l’any 38.
(Lluís Badia i Torras)

Avui hem buidat la darrera bóta del celler de la casa pairal, la bóta que contenia encara vi ranci de l’any 1938, anyada de bon vi, però de malastrugança per a la gent del país, tercer any de la guerra civil.

D’ara endavant el bon vi ranci es guardarà encara un temps més, repartit –en petites ampolles de vidre– entre gent estimada.

Commou un xic, això de fer sortir a la llum un vi que descansava, de seixanta-tres anys ençà, en el si acollidor de la vella bóta centenària. És una de les bótes vingudes dels Emprius –pairalia del besavi i l’avi– cap al mas Arnà i, finalment, aposentada pel pare al celler nou de la Bonavista. Des d’ara, buida i sense vida, serà encara –juntament amb les seves germanes– un record de la casa al mateix espai que l’acollí.

La intensa flaire del vi ranci, quan rajava, feia venir a la memòria tantes coses… Vint-i-quatre anys viscuts a la casa pairal, en companyia del pare, admirat i estimat per la seva saviesa i rectitud; de la mare, plena de dolça bondat; de la padrina i la tia, sempre protectores de les nostres entremaliadures; dels germans, que feien tanta companyia; i del mosso vell, tan discret i tan lleial, un més de la família…

Venturosos temps de fe, d’innocència i de felicitat a penes percebuda, quan confies en tothom i penses que de tot et sortiràs, perquè el coratge no et falla i la força et sobreïx!

Les feines del camp, que avui apareixen tan dures, eren acceptades amb naturalitat i amb un cert orgull, l’orgull del qui sap que forma part de la natura i del qui sent el deure sagrat de tenir-ne cura. Les tasques de la sembra, els horts, les vinyes i el celler, sempre guiades pel pare, expert curador de la vinya i del vi… I també les pors de la guerra, viscudes per un infant que potser es féu gran abans d’hora: el pas dels soldats de l’un bàndol i l’altre, que s’acontentaven amb una cantimplora de bon vi, donat generosament (qui sap quines espoliacions ens estalvià aquest gest!). I el got de vi que la mare dava mig d’amagat als captaires, perquè deia que també tenien dret d’oblidar les penes. Tants records…

Hi ha qui diu que els records corsequen l’ànima dels vells. No us ho cregueu pas. Els records són vida: ens omplen les hores –forçadament ocioses– de gaubança amorosa. Els records compensen les misèries del present. Els records –instal·lats en un cor fet de records– susciten a la ment somnis i projectes que portaran a terme els fills, els néts o els nebots, d’una manera o d’una altra.

Per ajudar-hi, he volgut deixar constància de què significa per a mi el vi ranci del 38 i les bótes velles que l’han servat amorosament, l’última de les quals hem pogut buidar aquest novembre del 2001.

Gràcies a Déu siguin dades!

Josep Badia i Torras

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Avui he de cedir la paraula a mon pare, Josep Badia i Torras, que hauria fet noranta-tres anys dilluns vinent, un dia abans del seu sant. En aquest escrit, el Jepet de cal Badia ens parla de la vinya.

Si fins ara m’havia estat de publicar-lo era per la llargària. I potser també per una certa dificultat, sobretot lèxica. Però aquests dies que l’he llegit amb cura qui-sap-les vegades m’he adonat que és una autèntica lliçó, en molts aspectes. Per poc que us interessi la natura, per poca estima que tingueu a la terra, per poc que valoreu la feina feta a consciència, aquest text us agradarà. Afegim-hi —potser hauria de dir sobretot— que del punt de vista lingüístic és un veritable tresor.

Ah, i perquè no hàgiu de cercar al diccionari, us trobareu uns quants mots definits amb un clic. (I, renoi, encara n’hi ha hagut algun que no l’he trobat almon; potser m’hi podreu ajudar…)

La vinya

Més enllà de Tots Sants, a la primeria de novembre, alguna gelada i un parell de dies de tramuntana deixaven els ceps despullats de pàmpols (pampes, en dèiem nosaltres) i, si el ramat havia seguit la vinya després de les veremes, encara més. Aleshores, si ho permetien les tasques de sembrar —que tenien prioritat— començàvem a podar els ceps. Aquesta feina, per poc que pogués, se la reservava el pare. Ell sabia més bé que ningú quins caps calia deixar a cada cep, segons la força que tenien. Els caps es deixaven amb dos brotons cada un. Algun, excepcionalment, s’allargava més per apujar un cep massa baix; aquest cap llarg s’anomenava (mai no vaig saber per què) «pistola».

La jovenalla plegàvem els sarments i els lligàvem (amb els sarments mateix o amb una corda d’espart per fer-ne feixos manejables). Cap al tard, anàvem a buscar el carro i la mula per portar-los a casa i els apilàvem al costat del cobert de l’era. Dels feixos de sarments en dèiem garbons, i de la pila, garbonera. Prèviament, havíem tret els vells —si n’havien sobrat— i els havíem entrats al cobert per cremar-los. Neta ja la vinya, es resseguien els rengs per senyalar amb una canya els ceps morts que s’haurien d’arrencar amb la pioixa. Després, amb la fanga, l’aixada i una pala es feia un clot per a plantar-hi més tard un nou peu dels que teníem a l’hort d’un any abans, ben arrelats en terra bona.

En el curs de l’hivern es vallejava en la part de la vinya que convenia més d’adobar. Els valls, oberts enmig de rengs alternatius, s’omplien seguidament amb fems i escombraries de ciutat (en aquell temps no hi havia plàstics i gairebé tot era orgànic o biodegradable, com en dirien ara). Si no hi havia res més, també s’aprofitava boll de l’era o brossa o rama de pi d’un bosc de la vora. Els ceps agraïen de poder ficar les arrels en matèria flonja que, a més, retenia la humitat de la pluja.

«Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc.»

Amb aquestes tasques es passava bona part de l’hivern a la vinya. Cap al mes de febrer o al començament de març calia llaurar amb l’arada de Badalona, que feia el solc poc fondo i lliscava molt bé arran dels ceps, sense ferir-los les arrels. Aquella eina deixava poc tros als cavador per a estovar amb els arpiots, cosa que agraïen de cor: prou feixuga que era la feina de cavar ceps tot el sant dia… També calia passar a desarrelar (en altres llocs en diuen emprimar), és a dir, llevar de les soques dels ceps els llucs bords que pugen de sota l’empelt.

Cap al final de febrer o principi de març calia empeltar els ceps refets l’any anterior, abans els plançons no es moguessin (és a dir, no hi circulés la saba que fa brotar els sarments), perquè els empelts agafessin bé. També era una tasca d’especialista que normalment feia el pare. Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc. Per a empeltar, teníem una cistella de llauna (encara la guardem al celler) amb quatre petits departaments estancs, ben soldats de les vores amb estany, a fi de portar les agulles de les diverses classes amb aigua perquè no s’assequessin, i un departament al mig per a les eines d’empeltar. No sé qui va idear l’estri, però era una veritable troballa.

Quan el pare empeltava, el mosso vell o jo passàvem davant a descalçar els peus per poder posar l’empelt un pam sota terra i, una vegada posada l’agulla i ben lligada amb ràfia, la calçàvem amb molta cura amb terra ben premuda i fina perquè l’aire no assequés el tall.

«Els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera»

Alguna vegada el pare em convidava a empeltar algun cep. Em sentia tan feliç d’aquesta mostra de confiança, que l’alegria em durava tot el dia. Jo prenia bona nota d’on s’esqueien els ceps que havia empeltat per comprovar després si havien brotat amb èxit. Val a dir que gairebé sempre reeixien, perquè procurava fer l’aprenentatge seguint els consells del pare: «Fer les coses a poc a poc, amb tota l’atenció, fins que la seguretat ens permeti de fer-les més de pressa.»

Cavades i llaurades les vinyes, refets els ceps morts amb peus americans, empeltats els arrelats de l’any anterior i tapats els valls del tros que s’havia pogut adobar, refetes i escurades amb l’aixada les rases que conduïen l’aigua, tapat algun xaragall dels marges… els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril si el temps acompanyava, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera. Si cap glaçada tardana no malmet els brots tindrem bona arrencada.

Al final d’abril ja es poden esbrollar (o esbrotjar, que en diuen en algunes contrades), és a dir, fer caure els brots que han sortit —sobretot quan el cep té força— fora de lloc, en altres parts de la soca; són brots que donarien falsos sarments sense fruit o amb fruit excessiu i que cal suprimir. També s’escapça amb un pessic el brot més alt dels dos brotons de cada cap per endarrerir-ne el creixent i equilibrar-lo amb l’altre brot, que serà el cap de l’any vinent.

Uns quants dies més tard ja es pot esgriolar, que consisteix a repassar els sarments i suprimir-ne els griols, és a dir, els llucs que surten al forcat de cada pàmpol. Cal que el sarment i els raïms rebin la saba del cep sense xucladors inútils que l’absorbeixin i, alhora, cal fer per manera que el sol penetri enmig dels sarments per endurir-los i, més tard, per madurar-ne el fruit.

«Calia ensofrar quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella»

Fetes aquestes operacions calia ensofrar. L’operació consistia a tirar sofre amb l’esquella o campana, una espècie d’ampolla de llauna amb un broc ample per a ficar-hi la pols de sofre, amb unes bales a dins per a facilitar, amb el moviment, que la pols sortís i caigués sobre els ceps, com més polvoritzat millor, per uns petits forats que hi havia a la part inferior, com un pom de regadora. El nom de «campana» o «esquella» li venia del dring que feien les bales, sobretot quan el sofre s’acabava. Es feia servir només a les primeres ensofrades, quan els brots encara eren curts i s’hi arribava bé. Més enllà, amb els brots més llargs i els fruits com balins, o quan començava a verolar, calia fer l’operació amb la màquina d’ensofrar, una motxilla amb una manxa activada amb una palanca i amb un tub de goma acabat en un petit tros de metall en forma de ventall, per a polvoritzar bé el sofre sobre els ceps.

Ensofrar era una operació enutjosa, sobretot per la irritació que el sofre produïa als ulls; et feia plorar bona estona encara que no estiguessis pas trist. Calia fer-ho quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella (els fongs).

Al començament de maig es feia la primera ensulfatada, de les tres que en anys normals —no pas massa plujosos— calia aplicar als ceps de la nostra comarca. En aquell temps es feia sempre amb caldo bordelès, que és com es coneixia la barreja de sulfat de coure i calç per a neutralitzar l’acidesa del sulfat i evitar que cremés els pàmpols dels ceps. A casa, la proporció era de doble pes de sulfat que de calç.

El dia abans d’ensulfatar calia començar a desfer el sulfat, posant-lo a remullar dins l’aigua amb un cistelló folrat amb un tros de saca perquè es dissolgués. A les vinyes teníem —a tocar dels pous que recollien les aigües de la pluja de les rases principals— unes piques fetes amb ciment i armades com els safareigs de les cases, però amb dos compartiments petits damunt els més gran, per a posar a desfer separadament el sulfat i la calç i fer-ne la barreja més endavant. Calia tenir punt a tirar sempre el sulfat sobre la calç, i no a l’inrevés, perquè aleshores es precipita i fa volves que embussen els coladors i els brocs de les màquines d’ensulfatar.

A mi, quan era jove, m’agradava molt d’ensulfatar. Com que el moment més propici per a fer-ho és de bon matí perquè fa l’ora quieta i no corre aire, molts dies ja era al tros amb la màquina a punt esperant les primeres clarors de l’albada per començar. Mantenir la pressió a l’ensulfatadora amb la palanca a la mà esquerra i dirigir amb la dreta el polvoritzador per a formar com una boira de sulfat als ceps per cada banda, procurant de mullar bé els pàmpols sense goteig, era una feina engrescadora. Encara més sabent que protegíem la collita del míldiu que, després de les pedregades, era el perill més gran. Quan el sol havia eixugat els ceps, agafaven un color blau-verd bonic que es veia de lluny. Si, del terrat de casa estant, em mirava la vinya, m’agradava de contemplar amb un cert orgull el tros que n’havia fet. Tot i les precaucions, la cara i les mans, i no cal dir la roba, acabaven també blaves de sulfat. Sort que la padrina no es descuidava mai de proporcionar-nos una roba ben vella per a aquesta feina.

«Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç»

Cap al mes de juliol, enmig del tragí del batre, algun dia feia un temporal cap al tard. L’endemà les garbes eren molles, o si més no rellents, encara que estiguessin agarberades a l’era i tapades amb un tendal. Aleshores calia aprofitar el dia i la saó per passar el tallant amb la mula pels rengs de vinya i birbar amb el xapo enmig dels ceps. Amb molt de compte, això sí: perquè, carregats de fruit com anaven i amb els sarments llargs, feia respecte de maniobrar-hi.

Si el temps era plujós es feia una última ensulfatada pels volts de la Mare de Déu d’agost perquè el sarment postés [1] més bé i el raïm estigués més protegit; es resseguien amb sofre, un dia clar, alguns ceps que presentessin cendrosa o malura; es cavava alguna clapa de gram perquè es morís amb el sol, triant-lo bé de la terra perquè no es tornés a agafar; i s’esperava, guaitant al cel amb angúnia quan sortien bromades del cantó de llevant, per por d’una pedregada. Déu nos en guard!

Les feines de la vinya que ens corresponien ja eren fetes, a la mida dels nostres coneixements i de les nostres forces. Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç.

Josep Badia i Torras

[1] El verb postar no l’he sabut trobar en cap diccionari.

Més escrits d’en Josep Badia i Torras.

Dilluns va fer cinc anys de la mort de mon pare, un home amb l’origen i el cor a pagès. Els seus escrits personals tracten de temes diversos, però molt especialment de la pagesia —i encara, específicament, dels records de la infantesa i la jovenesa a la Bonavista (o cal Badia), la casa pairal.

Avui he triat un text que parla de la mort i de la vida. I dels aprenentatges que devem als qui ens han ajudat, generosament. Són paraules simples, però, a parer meu, carregades de tendresa i d’humanitat.

Una mena d’homenatge a la bona gent.

L’últim mosso de casa

Es deia Àngel de nom i Bonvehí de cognom, i a fe que l’un i l’altre li eren ben escaients. Si no era un àngel, era un home honrat, fidel i treballador com pocs n’hi havia. En un temps de bons treballadors i de molta gent honesta, sobresortia. Sota una aparent rusticitat, s’hi dissimulava una sensibilitat que li feia espurnejar els ulls per qualsevol desgràcia viscuda o contada. Amatent a captar la necessitat d’ajuda de qualsevol persona, no esperava pas que la hi demanessin per prestar-la amb la generosa espontaneïtat d’un bon veí.

Nosaltres li dèiem l’Àngel d’Oliveres, perquè descendia d’una família que ocupava una masia d’aquest nom a la serra de Castelltallat. Va venir a viure a Callús quan es va casar i va entrar de mosso carreter a cal Silo —la casa d‘en Ferrer, el magatzem de vi del poble. Menava dos matxos i recollia de les masies el vi que comprava el magatzem. Manejava els bots de vi com ningú, amb força i traça. Com sigui que el Bages era una comarca molt productora de vi en aquell temps, i quasi fronterera de les comarques que ja no en produïen i n’eren compradores, el vi es repartia del magatzem estant durant l’any cap a Solsona, Vic, Moià, Berga… i també a Manresa, si s’esqueia, a les tavernes, fondes i particulars.

L’Àngel va treballar molts anys per als mateixos amos. En aquell temps això era distintiu de serietat i de benfer i un motiu d’orgull per a ambdues parts. «L’home fa la casa i la casa fa l’home», se solia dir.

Quan, acabada la guerra, es varen substituir els matxos i els carros per camions, i els bots a poc a poc per bocois i garrafes, el repartiment ja era tota una altra cosa. L’Àngel, un xic cansada l’esquena pels centenars de bots de vi que havia traginat —i ja no ben jove d’edat—, va reorganitzar la seva vida. La seva dona treballava a la fàbrica; només tenien una pubilla, ja espigada; s’havien pogut fer una caseta amb els estalvis de tots aquells anys… Va agafar la vinya a parceria a la casa Gran de Torruella, que era de bon menar i, entre la vinya, l’hortet i els jornals que sempre podia fer a casa nostra, la Bonavista —on li deixaven l’animal per llaurar, traginar per les veremes o portar fem a l’hort, o el que convingués—, l’home sempre tenia feina.

I per a nosaltres va ser providencial. Jo, al seu costat, vaig aprendre-hi moltes coses: de les feines de pagès i de moltes altres coses de la vida. El pare, delicat de salut, encarregant-se dels comptes i la direcció del sindicat de pagesos, tenia prou feines.

Més tard, quan em vaig casar i vaig deixar la casa pairal, el pare i la mare varen tenir en l’Àngel un bon puntal per a poder continuar menant les terres de conreu i la vinya de la Serreta. El pare, malalt i amb el corc de la solitud pròpia de la vellesa, valorava —aleshores més que mai— el suport que l’Àngel significava per a ell. Certament que la meva germana i el meu cunyat eren bons fills i es comportaven bé, però treballaven a la fàbrica; els afers de pagès, que s’han de resoldre a l’hora oportuna, requeien en la confiança i la disponibilitat de l’Àngel.

Quan el pare va faltar, encara els germans vàrem poder conservar per a la mare uns quants anys més les terres, la vinya o els horts i els ametllers i les oliveres, amb la seva ajuda. Gairebé diria, més aviat, amb la seva direcció. Ell passava ànsia de fer les feines a l’hora que tocava, i nosaltres podíem compaginar les tasques per atendre-ho tot força bé.

Als anys seixanta del segle passat, cada dia la indústria absorbia més i més gent de la pagesia. I sort n’hi havia. Els tractes onerosos dels propietaris amb els rabassaires i parcers no permetien pas de viure de la terra. I fins i tot alguns propietaris, enlluernats per la maquinària que els endogalava de deutes i crèdits, arrencant vinyes, sembrant sense seny, empobrint la terra amb adobs químics sense l’entenimentada i tradicional alternança de cultius… es varen arruïnar, i més d’un es va haver de vendre la finca i tot.

Avui he volgut fer memòria de l’Àngel Bonvehí, a qui el pare va dedicar l’última anotació en la pàgina del dietari, dos dies abans de morir, el dilluns 2 de novembre de 1959: «1 jornal À. Bonvehí, a apriar fems al femer gran (jornal pesat i “engorrós”).» El pobre pare, malalt d’asma, devia contemplar —assegut a la galeria del cantó de ponent de la casa pairal— l’Àngel com treballava al femer, mullant els fems i apariant-los ben pitjats com a bon pagès, perquè fermentessin correctament. D’aquí ve que el pare consignés la dificultat de la feina, per recordar-se de valorar més el jornal a qui ho mereixia.

Segurament que les forces ja no li sobraven, a l’Àngel, per fer aquella feina «engorrosa i pesada», i tantes altres de molt dures que l’ofici de pagès aleshores requeria. Ell em donava sempre un bon consell per quan les forces (abundants, però mal administrades en la joventut) em fallessin. Deia: «Quan una feina demani molt esforç, és quan s’ha de demanar ajuda a dos bons companys, que molt sovint et trauran d’un compromís: són el Traça i el Manya. Moltes vegades valen més que la força, ja ho veuràs.»

Si en tenia, de raó! Quantes més coses hauria pogut aprendre del pare i de l’Àngel, si la inconsciència de la joventut i la mania de pensar que ja ho saps tot no m’hagués encegat tantes vegades!

Ja fa anys que m’esperen tots dos al cel, on segur que han trobat el descans al seu esforç i el premi a la seva bondat.

Avui, entre les «figures de companyia» del món de la meva joventut a la casa pairal, he volgut evocar la figura apreciada de l’Àngel d’Oliveres, que fou un mestre valuós i un company estimat i —allò que més li agraeixo— un puntal per al pare en els últims temps de la seva vellesa.

Al cel ens puguem veure!

Josep Badia i Torras

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Diumenge, dia 18 de març, mon pare hauria fet noranta-dos anys. Al juny en farà cinc que es va morir.

El 1999, segurament entendrit per una restauració que havia fet poc abans, va escriure un text que parla d’un objecte, però que de fet parla de molt més que això: parla d’una família, d’una casa –d’una llar–, d’un temps que tenia present tothora… I es confessa feliç. 

El llit de ferro

Si un cap de setmana qualsevol de l’any de gràcia de 1999 feu visita a cal Badia i us conviden a veure el pis de dalt —ampliat i reformat de poc—, traieu el cap a la cambra que hi ha al capdavall del corredor, a mà esquerra. Procureu de moure-us-hi amb molt de compte per no fer soroll.

A la cambra hi dorm una preciosa nena de pocs mesos d’edat. És la filla primera d’un matrimoni feliç, quarta generació d’estadants de la casa pairal. Es diu un bell nom d’origen provençal: Mireia.

A primer cop d’ull veureu que el llitet de ferro on dorm és potser una miqueta gran per a ella. Però els pares, els avis i els oncles s’han posat d’acord per oferir-lo a la xamosa criatura, quan sojorna a la casa pairal, ja que el moisès se li ha fet petit, perquè puja molt cepada.

D’aquesta nena, segur que algú en parlarà, anys a venir, i auguro i desitjo de tot cor que en parlin molt i elogiosament. Jo, pobre de mi, només us puc parlar de la història del llitet on dorm plàcidament. Perquè aquest llit en té, d’història, i molt bonica.

Va ésser encarregat de fer al ferrer del poble pel pare del rebesavi de la criatura que avui hi dorm. Era l’any 1892, quan el rebesavi Josep, l’hereuet dels masovers de la casa Gran de Sant Martí de Torruella, tenia dos anys i ja no cabia al bressol (tot i que els bressols d’abans eren grans). Ja es feia imprescindible posar-lo en un llit, i a la masoveria no n’hi havia cap d’adequat. Aquest hereu, que anys més tard va construir i fundar la casa pairal de cal Badia, va estrenar, doncs, el llit de ferro.

Després hi vam dormir els meus germans i jo, la segona generació (avui, tots ja de la tercera edat, com ara en diuen). També hi han passat nits d’infantesa alguns meus nebots, fills del meu germà gran. Així, el llit ha viatjat a la conca del Llobregat i ha fet un llarg sojorn a la plana de Vic; amb tot, certament ha resistit prou bé.

Quan li ha calgut una restauració (o potser en podríem dir una posada al dia), s’hi ha fet. N’hem tret la pintura vella i el rovell, n’hem reforçat el fons, n’hem refet el medalló del capçal, n’hem enlluentit els poms dels quatre muntants i l’hem pintat de dalt a baix.

Aquest llit, que l’oncle de l’àvia de la Mireia ha volgut que retornés a la casa pairal; que un altre oncle de l’àvia ha volgut reparar; que l’avi sastre ha guarnit amb roba escaient, i que l’àvia li ha procurat l’estampa del medalló…; aquest llit que ha suscitat tantes complicitats i del qual us descric la història; aquest llit estrenat pel meu pare fa cent set anys, acull avui la seva rebesnéta, la menuda Mireia.

Jo penso en el somriure bondadós amb què els avantpassats, i sobretot els meus pares, el Josep i l’Amàlia, deuen contemplar des del cel la petita Mireia. De segur que són ells que ens han mogut (amb els impulsos invisibles amb què els sants mouen els vivents) a recuperar i adobar el llit de ferro, per oferir-lo a ella i a Déu sap quantes generacions més.

I amb aquests pensaments em sento feliç.

Josep Badia i Torras

[1999, any de la restauració del llit de ferro]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Això era un dia que la senyora Patrícia Gabancho va ser convidada a anar a un poble petit a parlar. I hi va voler fer un parlament senzill, entenedor, amb un to reposat i plàcid, sense èpica, sense alçar la veu, sense dir una paraula més alta que una altra. La senyora Gabancho, que parlava de Catalunya, va acabar impel·lint l’auditori a lluitar per un ideal:

«I què els dic jo a la gent quan vaig per pobles, viles i ciutats predicant, com avui? Els dic una cosa: torneu-vos a ajuntar, torneu-vos a organitzar, treballeu, discutiu, sigueu crítics, debateu i sobretot no deixeu de somniar.»

Paraules de revolta i d’il·lusió en un moment de desvetllament. Era l’any 2011, en el primer Onze de Setembre de la presidència d’Artur Mas. Feia un any i poc del 10-J i faltava un any per a la primera diada multitudinària. I en aquell entremig, Patrícia Gabancho va venir a Callús, el dia 10 de setembre, a parlar i, en acabat, va sopar amb tothom qui va voler-la acompanyar (que fou una bona colla de gent).

Ara, per ganes, us explicaria aquell sopar i, sobretot, la trobada prèvia d’aquesta donassa amb el meu pare, que ella havia entrevistat trenta-cinc anys enrere. Però potser no ve a tomb; ja en parlarem en un altre article, si de cas. Ara, avui, és el moment de llegir les paraules de Patrícia Gabancho. I de veure-li la cara i les mans, i de sentir-li la veu. Heus ací dos minuts mal comptats curulls de mots de coratge i compromís. Dits sempre amb aquell to de veu prudent, calmat. Savi.

«Hi ha hagut una pujada de consciència –com crec que no hi havia hagut en aquest país des de la transició– de la necessitat de tornar a comprometre’ns per la llibertat. De tornar a treballar, pacíficament, democràticament, per la llibertat, amb el mateix èxit que en el moment de la transició, quan la convicció de la gent va portar la democràcia més enllà. I ara ha de ser la convicció de la gent el que porti la llibertat més enllà, en el sentit dels drets nacionals de Catalunya. Per què? Perquè, si no, aquesta Espanya homogènia, centralitzada, xucladora, que, a més, mana més que nosaltres, ens acabarà xuclant l’ànima, ens acabarà xuclant l’energia, ens acabarà desfent el país que a poc a poc es va atribuint. I no és això el que volem. Ni és això el que volem deixar als nostres fills i als nostres néts.

Tenim tots els arguments per a voler ser lliures i tenim tota l’emoció de saber que som continuadors d’un país que ha aguantat mil anys d’història, habitualment amb el destí i l’atzar en contra. Sabem que hi ha països que han patit molt i Catalunya és un d’aquests països. I, malgrat tot, som aquí parlant de Catalunya i jo, venint de Buenos Aires parlant de Catalunya. Aquest és un país que es mereix una sort millor. I ara som en el moment en què, pacíficament i democràticament, podem tenir aquesta sort.

Què dic jo a la gent quan vaig per pobles, viles i ciutats predicant com avui? Els dic una cosa: torneu-vos a ajuntar, torneu-vos a organitzar, treballeu, discutiu, sigueu crítics, debateu i sobretot no deixeu de somniar. Si somniem somnis grans, serem lliures.»

 

@jbadia16

________________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La imatge que encapçala aquest escrit és colpidora, per a mi. I crec que per a molts manresans i bagencs.

S’hi veu la façana de la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa amb una estelada penjada al pal. No la bandera espanyola, la que hi penja sempre, no. Una bandera catalana estelada.

Quan vaig veure això, dimecres a la nit, vaig sentir un calfred.

La casa-caserna dels civils de Manresa és a l’entrada nord de la ciutat. Els qui hi venim de l’eix del Cardener hi passem sempre per davant. Quan estudiava a l’institut de Manresa havia tingut algun company fill de guàrdia civil. En recordo dos, en Javier i la Mamen, de qui em vaig fer amic i tot. Amb ells, s’hi podia parlar, però a casa seva no s’hi podia anar. Era un lloc tancat, privat, inhòspit. Prohibit.

El setembre de l’any 1976 dos guàrdies civils d’aquesta caserna van venir a casa meva i es van endur mon pare. Va passar-hi una nit i després el dugueren a la Model. Dos dies abans havia parlat en un míting al Congost i algun infiltrat va voler entendre que havia dit «assassinat». No ho havia dit. El van deixar anar al cap de pocs dies.

La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un bloc de pedra militar, militaritzat, que la ciutat no ha sentit mai seu. És en un extrem. Viu d’esquena a Manresa. I Manresa hi viu d’esquena. Sempre l’hem vist igual, adust, isard, monolític, amb un home o dos apostats a la porta. I sempre aquella banderassa, grossa, vistent. Insolent. Sempre la mateixa. No és amable, aquest edifici. No estima la ciutat i la ciutat no l’estima.

La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un símbol de cosa inamovible, que roman estàtica, reclosa i esquiva. I intocable.

Recordo que quan era jovenet un amic dels meus pares es va riure de mi perquè li vaig dir que era independentista. «Els catalans —em va respondre, jocós—, si hem de fer la revolució, l’haurem de fer un diumenge, perquè els dies de cada dia no podem pas faltar a la feina.» Encara ara sento les rialles de mon pare, tan poc independentista com el seu amic.

No vaig entendre per què deia el mot «revolució». Jo no l’havia pas dit. Jo pensava en un país lliure, amb un estat com qualsevol país lliure. Però no pensava pas en cap «revolució». Ni me l’hauria sabuda imaginar, una revolució.

Abans-d’ahir, quan em va arribar per WhatsApp la fotografia, vaig explicar les meves sensacions a un amic, quinze anys més jove que no pas jo. «Què et fa por? —em va dir—. Que la situació es descontroli?» No vaig saber respondre-li. «No han fet mal a ningú», continuava. Tenia raó, però mirant aquella imatge jo no en podia entendre, de raons: el meu cap només anava enrere, no sabia anar endavant. I encara hi va afegir: «Anem recuperant un país que és nostre.» Eren tan certes, aquelles paraules… Però tot això ho havia de processar, ho havia de raonar… «He tingut una esgarrifança», li vaig saber dir. Res més.

Quan vaig deixar la conversa amb el meu amic, vaig tornar a mirar les imatges de Barcelona. Però, sobretot em vaig mirar i remirar aquest vídeo de Manresa i aquest altre (enregistrat des d’una finestra de la caserna, per algú que creu que aviat ens haurà de deixar). I la fotografia que encapçala l’escrit. I vaig recordar tot d’una l’amic de mon pare. Perquè això de dimecres no era cap manifestació. No era cap caminada ni cap concentració ni cap pluja de concentracions. Era —és— una revolució.

I feta un dia de cada dia.

(Gràcies, Joan Carles, per la fotografia. Gràcies, Pere, pel coratge de la raó. Gràcies, Josep —ara tan independentista com jo—, per aquella conversa de fa més de trenta anys.)

_______________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Escrits i anotacions d’una dona de pagès nascuda a final del segle XIX

Diumenge farà quatre anys de la mort de mon pare. Com explicàvem la setmana passada, una de les feines que va emprendre quan es va retirar va ser aplegar i buidar els dietaris dels seus pares i fer-ne una interpretació, vestida amb dades biogràfiques de tots dos.

L’article de la setmana passada parlava dels dietaris del meu avi. Avui parlarem dels escrits i les anotacions de la meva àvia, Amàlia Torras i Portella (1893-1985), que mon pare va aplegar en un opuscle titulat «La mare. Escrits i dietaris».

__________________________

Una dona de pagès
El llibre comença presentant-nos-en unes quantes dades biogràfiques:

«La mare va néixer al poble de Sant Martí de Torroella el 10 de febrer de 1893. […] Va néixer del matrimoni Torras-Portella, després d’haver-se malaurat tres fills, entre nats i no nats. No és estrany, doncs, que, segons contava la mare, l’àvia Rosa tingués poques esperances que ella sobrevisqués, tot i que semblava molt vividora. D’aquí ve que, quan la padrina li preguntà quin nom volia que li posés, l’àvia li digués: “Pel temps que em viurà, posa-li com vulguis.”»

«Fins a deu anys va aprendre una mica de lletra amb mossèn Pere, perquè a Torroella no hi havia escola de nois, ni “costura” per a les noies. A deu anys va entrar a treballar a la fàbrica de Can Canals, a prop de casa seva, i més tard al Molinet [una altra fàbrica tèxtil].»

«Però en una casa de pagès s’ha d’aprendre a fer moltes coses i en aquell principi del segle XX encara més. A cal Pere —que és com anomenaven la casa de la mare (i com en diuen encara)— tenien i encara conserven un bon tros d’horta, prop del riu Cardener, sota mateix de la casa. La mare manifestava una afecció gran (que mantingué tota la vida) a tenir cura del regadiu i les flors. Explicava que, com que a la fàbrica feien torns, al matí podia anar una estona a l’hort i un cop la setmana a vendre verdura del temps a Santpedor, que era un bon mercat, atès que el regadiu era escàs per a la gent que hi vivia. I recordava i explicava l’alegria d’un matí en què en aquest mercat, amb una cistella d’enciams al mes de juny, al temps de la sega, havia fet 5 pessetes i sa mare les hi havia deixat quedar. S’havia llevat a les 6 del matí i havia fet a peu unes tres hores de camí entre anar i tornar de Santpedor. Però ella era feliç… i jove.»

«A vint-i-tres anys es casà amb el pare, després d’uns dos anys de relacions. […] Quan es va posar a prova la seva vàlua va ésser en els temps difícils de la revolució i la guerra de 1936 a 1939 sense l’ajut del pare. Durant un llarg temps, amb la padrina, la tia Antònia i quatre fills —la més gran de divuit anys i el més petit de quatre—, la mare va fer front a totes les dificultats de la casa, les feines, els mossos, la família en sentit ampli… i el comitè. Va suportar la pressió de l’angoixa per la seguretat del pare, del fill gran i de tota la família.»

«Si del pare vàrem aprendre tantes coses, de la mare vàrem aprendre a conservar-les. I també ens va transmetre l’equilibri, el sacrifici callat i el constant desig d’amor i de pau.»

Aquesta primera part acaba amb una paraules del meu oncle Lluís, publicades a Regió7:

«Viure una vida serena, malgrat els capgirells que tots un dia o altre hem de passar, és una cima que no s’assoleix pas gratuïtament sinó que cal voler-ho; fa falta lluitar-hi, convé mantenir sempre la guàrdia, treballar incansablement, estimar sense estridències, però també sense defalliments, posar bàlsam olorós pertot arreu on hi hauria d’haver esgarips de fregaments rovellats, portar pau i somriures al voltant. Heus ací una de les grans missions a complir per la vida. Altíssima ruta per la qual l’Amàlia de la “Bonavista” caminà tota la vida.»

Els escrits
Mon pare va aplegar els escrits de l’àvia Amàlia, sobretot de dues menes: cartes i discursos breus que llegia a la família, que una vegada l’any s’aplegava a la casa pairal. Aquests aplecs es van començar a fer quan ella ja era vella.

Un dels valors més importants d’aquests texts, per mi, és l’espontaneïtat i la vivor de l’expressió, que delata un caràcter bonhomiós i desimbolt, alegre.

El 1978 va llegir-nos això:

«Tinc quatre fills, tots casats i afillats. Tinc 24 néts, 7 de casats que són 31. N’hi ha per a tots els gustos: sastres, professors de català, mestres, metges, periodistes, pintors, músics que estan divertits, noies infermeres, estudiants de medicina, mestres d’ensenyament, inclús una monja i un parell d’escriptors; els demés, estudiants i estudiantes. Tots són bona canalla. Déu els doni molts anys de vida, sort i salut i ganes de treballar, que no els falti pa. Diu la iaia de 85 anys.

Fa deu anys que fem la Festa de Família. No en falta cap, gràcies a Déu. Adéu siau.»

Mon pare també va trobar unes quantes cartes que l’àvia havia enviat al seu fill gran, en Lluís, que vivia i treballava fora de casa. Per exemple, una del 1942:

«Com que sempre et tinc en el pensament, sempre et voldria escriure, però ja saps que no m’hi veig gaire i me’n vaig de la ratlla, però pren-t’ho amb bona voluntat. […] Sabràs que de nou només hi ha dues coses, molt diferentes l’una de l’altra. La dona del Valentí de cal Cots està en perill de mort, perquè se li ha rebentat una vena per dintre, o sigui interna, i li ha quedat la sang aglevada i no es pot curar; una llàstima, tan jove. I suposo que ja ho saps, per altra part, que les noies de Callús el diumenge s’arrepleguen set o vuit i se’n van a fer corrides de bicicletes, unes en bicicleta de dona i altres d’home, com una colla de xicots, però en fi, això no preocupa perquè la Maria no hi va.»

De vegades, aquestes cartes són en castellà, diguem-ne:

«Le ayudamos entre yo y la padrina, todas muy avenidas, una noche una y una otra de día. Por la mañana ella, por la tarde yo, porque ella añora el raconet del terrat. Però tot més bé que no mereixem gràcies a Jesús y a la Virgen de Juncadella, Montserrat, Lurdes. Los de casa bien, por ahora bien de “luna”. El padre está en Barcelona. Han operado el pastor Francisco. Veremos que resultará; no le han operado hasta el jueves. Si por un caso vas a Barcelona ves a la clínica Monegal y encontraras el sitio sin pérdida.

La Amalia pequeña chupa como hacía su madre. Si la vieses te encantaría al ver tantas visitas. Vienen jóvenes, viejos y medianos y de todas midas a ver la pubilla como si fuera una cosa mai vista.

Adiós, Luis, hasta dissabte si Déu vol.»

Però també ens va deixar més texts, com aquest testament del 1973 (quan tenia vuitanta anys):

«Faig un petit testament que quan m’hauré adormit de debò no me’n creureu de res. Em despedeixo com si marxés. Ara no sé com serà. En un any m’han avisat dues vegades; potser el dia que serà de debò no m’avisaran, no podré dir res.

Sabeu que, fins a l’hora present, fa 57 anys que visc en aquesta casa. He entrevingut amb persones de tota mena. No m’he renyit mai amb ningú. Us prego que no us renyiu, almenys la família. No us baralleu per quatre parets, perquè el món és una estona i no s’emporta res ningú. Sobretot respecteu el Pepet [el gendre], que ha portat la casa. Si podeu, no us la vengueu, perquè no us traurà de cap apuro. Sempre serà cal Badia.

I tots cabem en aquest món, i els uns han de menester els altres, vulguem o no vulguem. Si podíeu cantar aquella cançó: “que és bonic quan els germans s’estimen”…

Adéu siau, germans, fills, joves, gendre, cosins, néts, besnéts. Pregueu tots per la iaia Amàlia, i perdoneu-la si us ha agraviat.»

Els dietaris
La meva àvia va escriure anotacions en dietaris des del 1927 al 1936, amb l’ajut de la seva filla Maria. En el primer full de l’any, hi solia haver un inventari que escrivia el seu home, on es detallava el bestiar menut de la casa, amb el preu que se’n pagaria i la suma total. El meu pare explica que la utilitat del dietari és sobretot comptable, però «aviat la mare no “pot resistir-se” a consignar-hi algun fet singular que passi al poble, com el 17 de gener [de 1927]: “Ha fet molt vent i s’ha cremat un vagó del tren ple de cotó. Hi ha foc tot el dia.”»

S’hi consignen fets quotidians de la casa, amb comentaris valoratius i precisos:

«Nascuts 2 cabrits de la cabra bigarrada amb treballs, i 2 cabrits de la cabra negra sense adonar-nos-en.»

«Han nascut 3 cabrits de la cabra rossa de mamelles estirades. Molt bé.»

«Hem fet un kg de mongetes de l’Abundància, de Cardona, en un quintó, i en l’altre d’aquelles grosses que varen tornar de Cal Manel i tres rengs de les de Pobre al cantó de les canyes, i en lo demés, blat de moro del menut de llavor, de l’any passat.»

«Posar una lloca de cal Manel que hem canviat amb un gall per llavor. […] 15 ous de cal Xatino i 9 de casa.»

«Anar a buscar bolets; trobar una cistella plena de barreja, 19 unces de llenegues.»

«El gat, malvat, s’havia menjat 7 conills del Lluís, que li havia causat un disgust.» […] «Hem mort el gat que tantes bèsties s’havia menjat.»

«Hem tingut la pega que un gos de cal Forn ha entrat al barri, i ha entrat a la cort dels conills, i en un moment n’ha mort 7 de cop. Per sort els hem pogut aprofitar, mica més mica menys.»

Quan s’acostava a vuitanta anys, ja no es podia estar d’escriure sobre la seva mort:

«L’hem vist a començar. No sé si el veurem acabar. Alabat sia Déu!»

La mort és molt present en el dietari. Són anotacions breus que, vistes plegades, poden semblar fredes, mancades de sentiment. No cal dir que la mort era vista com un fet natural, quotidià. I molt més a pagès, on es convivia amb la mort del bestiar contínuament:

«Divendres Sant. S’ha ferit a l’església l’àvia de cal Pey Mataporcs.» […] «Als 8 dies s’ha mort havent-la sagramentat.»

«S’ha ferit l’avi de cal Magre, Sebastià, quedant sense paraula. L’han combregat de seguida.» […] «S’ha mort l’avi de cal Magre a les 12 del migdia com un pollet.»

«S’ha mort el Pere de cal Jan. Tot d’un plegat, d’una hemorràgia de sang.»

Aquesta simplicitat es manté quan el qui es mor és un parent pròxim, com el seu pare:

«Han combregat el pare» [6-2-1928]

«Ha mort el pare. En pau descansi.» [14-2-1928]

«Hem enterrat el pare.» [16-2-1928]

El dietari conté també crònica social, de vegades escarida, de vegades detallada. Sovint, els fets reportats són desgràcies:

«Pasó una desgracia en el tren a Callús. Al salir de la mina el tren destrozó un hombre.»

«Ha pres mal l’hereu Miqueló, pujant de Manresa amb una moto, vora l’indret de la casa nova de la Bona Plata, que l’ha entrebancat un gos. Per sort l’han auxiliat, que ha estat una o dues hores sense parlar. Ha sigut auxiliat pels dos metges de Callús. S’ha fet una gran trompada al braç i al cap, però podia ésser molt més. G. a D.»

«S’ha cremat la pallissa del Silo, 2 carros, 1 tartrana, molta palla, el quarto dels mossos. No n’ha quedat res, només les parets. Hi ha hagut molta assistència amb galledes. Per últim han pujat els bomberos de Manresa.»

Ves per on, aquesta pallissa era al costat de la casa on, anys més tard, van anar a viure els meus pares. I per això mon pare anota:

«Aquesta pallissa es va tornar a refer l’any següent. Amb el temps, atzars de la vida, el pare la va comprar. Avui escric aquests papers en un escriptori d’aquest cobert o magatzem. Encara hi ha algunes de les bigues cremades.»

Els fets, alguna vegada, tenen abast comarcal:

«Han tocat a sometent per un robo que s’ha fet a Sallent i que s’ha fet alguna mort i se n’havia fet una altra la setmana antes a Sant Fruitós. Han mort una pobra dona a la vora del foc, que li han xafat el cap amb un tros de ferro.»

Els fets històrics no hi poden mancar, és clar:

«Han fet la festa de l’arbre i han canviat el nom del carrer de Santpedor, que ara s’anomena Carrer de l’Estatut. Molt bona festa.» [21-2-1932]

«Tothom festa perquè fa cap d’any de la República.» [14-4-1932]

«Han fet huelga general pertot arreu, han fet parar les fàbriques i hasta els pagesos.» [5-10-1934]

«La nit del dissabte hi hagué una forta revolució. A Barcelona, la tropa i els de la Generalitat s’han batallat i han pres i agafat els principals. Hi ha hagut molts morts, principalment els soldats.» [7-10-1934]

El 1936 s’hi poden veure anotacions de l’àvia i de la seva filla Maria. Al febrer ja hi ha un avís:

«Han vingut a buscar el Pep a 2/4 de 10 quatre pintes que feien més cara de lladres que de ser robats, acompanyats de l’agutzil, per fer-lo anar a la Secretaria. Suposo que devia ésser coses de la política.» [17-2-1936]

I a partir del 19 de juliol, comença la seqüència d’anotacions de l’àvia Amàlia i de la tia Maria, que indiquen la intensitat i el neguit amb què es devia viure la situació:

«Parada total de trens, amb motiu d’una revolució a Barcelona entre els militars i el govern.» [19-7-1936]

«A les 12 de la nit han vingut 4 homes amb armes a veure si hi havia el pare, però, per sort, era a dormir a fora.» [30-7-1936]

«Marxar el pare perquè la nit passada l’havien vingut a buscar per fer-li una mala sortida.» [31-7-1936]

«Venir a buscar 1 ½ dotzena d’ous sense pagar, per ordre del Comitè.» [3-8-1936]

«A les 2 de la tarda, la mare s’ha hagut de presentar a la Secretaria i li han demanat diners, a ella i a d’altres, més de 100 duros a cada un.» [5-8-1936]

«Pagar sis-centes pessetes al Comité Revolucionario de Callús.» [7-8-1936] «Han vingut els del Comitè a buscar 3 dotzenes d’ous.» [11-8-1936]

«Han tret la mestressa de cal Silo obligant-la a anar-se’n a un altre puesto.» [12-8-1936]

«Han canviat la bandera del campanar; n’hi han posat una de la F.A.I. vermella i negra.» [13-8-1936]

«Anar la mare a fer una visita als parents de Berga» [6-11-1936] [i mon pare afegeix: «(una entrevista clandestina amb el pare, que voltava pel Pirineu)»].

El desembre del 1936 s’acaben les anotacions de l’àvia Amàlia. Tanmateix, mon pare explica això:

«L’any 1969 la mare “aprofita” els fulls d’un dietari vell per anotar vendes de verdura o conills i, de passada, ressenyar algun fet personal o familiar. No és un dietari qualsevol, sinó el de 1959, on el pare va escriure unes poques notes de moviment bancari i referències del sindicat, i que va deixar inacabat en morir el 4 de novembre.»

La darrera nota que hi ha escrita és del 28 de juny de 1970:

«Hem fet la festa de la vella de cal Badia, la iaia de 24 néts i 3 besnéts, 4 fills, 2 germans, 3 joves i un gendre. Tots junts en una família hem fet la festa amb salut i alegria, a l’edat de 77 anys.

No sé si serà l’últim. Any 1970. Alabat sia Déu!»

Encara va viure quinze anys més.

Potser també us interessarà:

• Recordar els pares, 1 [8-6-2017]
• «A conservar-se!» [10-3-2017]
• El barri [17-7-2016]
• La mare i els pobres [23-10-2015]
• Pròleg de les «Imatges de la Bona vista» [23-10-2015]

___________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ara que farà quatre anys que ens va deixar el pare, és un bon moment per a recordar una feina que va fer durant els darrers vint anys de la seva vida i en què vaig poder ajudar-lo una mica. Va llegir i rellegir els dietaris del seu pare i també alguns escrits de la seva mare i va mirar de transcriure’ls, endreçar-los i interpretar-los. D’això, en van resultar dos aplecs que va titular Els dietaris del pare i La mare. Escrits i dietaris. Aquestes setmanes us vull parlar d’aquests llibrets, un exemple de respecte i amor als avantpassats. Amb aquests articles, d’alguna manera, voldria forjar una baula de la mateixa cadena.

El llibret sobre l’avi, Josep Badia i Cots (1890-1959), té una estructura molt definida. Comença amb dos capítols introductoris: «Carta al pare» i «Els meus avantpassats». I després ve el cos del text («El pare»), subdividit en tretze apartats, des dels «Preliminars» i la «Infància i adolescència» fins a «Cap al tard» i «Els últims mesos».

Aquesta «Carta» inicial és alhora una declaració d’amor i una declaració de principis, que retrata molt bé l’autor i el destinatari. Vegem-ne uns quants fragments:

«Estimat pare:

Fa temps que volia iniciar amb vós una “correspondència” escrita i mai no m’hi acabava de decidir. Des que us en vau anar, milers de vegades he deixat volar la imaginació per fer xerrades llargues amb vós sobre tots els temes, us he demanat consell en molts moments de dubte i també m’he recreat passant bones estones plegats en el record del temps venturós en que vàrem conviure a la casa pairal. He notat la vostra presència a prop meu —quasi diria, millor, «dintre meu»— en moltíssimes ocasions i m’he sorprès a mi mateix amb gestos i actituds que recordava de vós. Us he enyorat molt!»

«Voldria parlar de la infinita riquesa i varietat d’esforços, sentiments, emocions… que es concentren en la història de les persones, que són les que en definitiva fan la història real d’un país, no pas la que moltes vegades expliquen els llibres.»

«Emprenc aquesta tasca pel plaer que ben segur que em proporcionaran els records que em desvetllaran els vostres escrits i les vivències que retinc en la memòria; records i vivències dels temps passats, a redós de la família i la casa pairal que vos fundàreu.»

«Els homes i les dones del nostre món rural vivien a mercè del sol i del vent, de la pluja i del fred, a prop dels trons i dels llampecs, de la secada i de l’aiguat… Menjaven allò que produïen i poca cosa més; la padrina encara pastava pa moreno i filava llana de les ovelles, feia mitjons, rentava al riu amb el picador i el sabó fet de morques i llard ranci, sosa càustica i pega grega…»

El llibret repassa els fets més significatius de la vida del meu avi, un home arrelat a la terra; un home d’ordre i alhora progressista, al servei de la pagesia i del poble, del qual fou batlle; un home que va patir abans de la guerra, durant la guerra i després de la guerra. Aquest compromís social i la decepció de la guerra ocupen una part important del llibret:

[1918-1921] «El 26 de desembre de l’any 1918 ja consta al dietari que el pare va “anar a Manresa al matí i a Torruella a la tarda per motiu de preparar la còpia borrador dels Estatuts del Sindicat per J. Carné [secretari de la Cambra Agrària del Pla de Bages], encarregant-li la documentació per a presentar al Govern Civil. S’hi empleà tot el dia”. Finalment, el 10 de març de 1921 es constitueix formalment el sindicat agrícola de Callús [del qual ell fou secretari].»

[1923] « El dia 3 d’octubre del mateix any el pare anota, simplement: “Pendre possessió de l’alcaldia per ordre del Govern Civil de la Província.” Exercí aquest càrrec durant més de quatre anys, fins que dimití, el 17 de març de 1928.»

[1925] «Al capdavant del municipi, el pare mantenia molts fronts oberts en una situació política bastant crispada per la dictadura de Primo de Rivera. Gent d’ordre creia de bona fe que aquest règim era positiu perquè s’aturés la disgregadora anarquia general, i també per combatre l’atur que omplia de misèria el país; uns altres en lamentaven la privació de llibertats que comportava. Però els objectius del pare, influïts per aquesta situació general, són principalment millorar la vida de la gent del poble, en el benestar, la cultura, la sanitat.»

[1931] «El 7 de juny consta la celebració de la “gran festa de la commemoració de les Bases de Manresa”. El dia 12 de juliol, “assistir a Barcelona a l’assemblea de la Unió de Vinyaters i la constitució de la Unió de Sindicats Agrícols de Catalunya”. El dia 2 d’agost es consigna el “plebiscit pro Estatut de Catalunya”.»

[1933] «El 21 de maig es destaca: “Festa d’inauguració de les escoles noves, amb assistència del president de la Generalitat, Francesc Macià; conseller de governació, J. Selvas, i diputats Trasseras i Sallés.”»

[1936] «El dia 18, el pare anota a l’agenda de butxaca: “S. Farré avisa haver-se sublevat militars.” El dia 19, hi ha “notícies de revolució a Barcelona”. El dia 20, “vingueren a registrar armes (de sometent) un grup de revolucionaris de Súria.  Anar a Manresa sense poder fer res”. El dia 21, “primer dia d’ensurt general al poble. Detenció dels capellans, tiros, etc… Dia 22: “Obligaren a marxar el Sr. rector (i el vicari).” Dia 23: “Continua la revolució”. Dia 24: “id. id.”. Dia 25: “Sortida a la nit per Jaumeandreu per precaució.” El 26, diumenge: “Passar tot el dia al bosc.” El dilluns 27: “Baixar a Manresa amb permís del comitè executiu del Front Popular per ferrar el cavall i portar gènere per al Sindicat. A les 11 del vespre truquen uns milicians, Joan Gall Vilanova i d’altres, obligant a passar a Secretaria; vàries preguntes (cap mal tracte); sortida a les 2 de la matinada cap a casa. Obligació de passar a firmar, dia següent tres vegades.” Dia 28: “Passar a firmar 2 cops al Comitè instal·lat a Secretaria.” Dia 29: “Passar a firmar id. id a Secretaria i a ex-església.”

El dia 30 de juliol: “Passar a firmar tres vegades al comitè a ex-església. A les 12 (de la nit) passaren uns desconeguts. Sortida a fora.” L’escamot de la FAI (aquests “desconeguts”) reclamava el pare dient que s’havia de presentar al comitè local. L’endemà, el comitè de Callús va negar a la mare cap ordre de presentar-se.

El dietari continua amb la lletra del meu germà Lluís. El pare no el vaig tornar a veure fins al cap d’un any i mig.»

[1937] «Després d’un periple pel Pirineu i el Berguedà, i Manresa —a ca la tia Antònia—, a final de 1937 el pare “s’exilia” a casa, tancat en una cambra, mentre els seus amics d’esquerra feien tempteigs i gestions per garantir-li la seguretat si “tornava”.»

[1939] «L’entrada del 1939 fou carregada d’incertesa i de por. L’exèrcit republicà es batia en franca retirada a Catalunya. Amb un hivern rigorosament fred, els pobres soldats mal atesos per la intendència patien molt. El dia 24 de gener passaven els últims pel nostre poble. A la vesprada, vingueren a casa, a escalfar-se a la vora del foc, els pontoners encarregats, aquesta vegada, no pas de construir ponts, sinó de volar-los per retardar l’avançament de l’enemic. Ens advertiren que a mitjanit hi hauria les explosions, que no ens espantéssim. Els vam donar sopar i passada la mitjanit se n’anaren.

Aquells dies fou un tragí de soldats que demanaven que els omplíssim la cantimplora de vi o que els donéssim alguns queviures. Fèiem el que podíem per ajudar-los, i no vàrem sofrir cap mal tracte. El comitè ens va requisar el carro i el cavall perquè el seu cap pogués fugir cap a França.»

«El dia 25 de gener varen travessar el riu Cardener les tropes “nacionals” —una brigada de Navarra. Es varen repartir pel poble. A casa van venir dos soldats a sopar i a escalfar-se vora el foc. La mateixa llar que feia dos dies havia acollit els darrers soldats republicans acollia ara els altres.»

«Allà es presentà un oficial de les forces “nacionals”, encarregat de detenir els sospitosos de ser rojos. Jo era amb ell quan digué al pare: “Me va a facilitar una lista de las personas que hay que detener en este pueblo”, després de posar sobre la taula la pistola de reglament. El pare, serenament, li va dir: “Aquí hay gente buena solamente, los malos han huido a Francia. No le puedo dar ni un solo nombre.” L’oficial insistia i, en veient la negativa del pare, li va dir: “Usted serà responsable si ocurre algun perjuicio a los soldados  del Ejército.”

Afortunadament, no va passar res.»

«El pare, després de rebre emocionat els “amics” que retornaren de l’exili a la zona “nacional” i de tenir-hi una llarga conversa, comprovà els mesquins sentiments de revenja i l’egoisme d’alguns d’ells, preocupats més per refer els negocis propis que no pas per alleugerir la fam dels pobres. Fou llavors que pronuncià, decebut i trist, aquesta frase: “Malaguanyada tanta sang vessada; no hem après res.”»

Acabada la guerra, fins el 1959, any de la seva mort, el meu avi es va dedicar a la família i a la pagesia, amb una activitat pública més reduïda. Als capítols finals, mon pare destaca les anotacions que deixà l’avi sobre l’empitjorament de la seva salut, que es precipità per la mort de la seva mare:

[1959] «El dia 3 [d’abril] a l’hora de dinar vaig pujar a casa a veure què feia i just la vaig veure morir. El pare anota al dietari: “Morí la mare, Maria Cots Prat (A. C. S.) al migdia, a l’edat de 89 anys, aproximadament.”»

El capítol darrer, «Els últims mesos», comença així:

«El pare era un home molt auster en l’expressió dels seus sentiments, però la mort de la padrina el va afectar profundament.»

El meu avi es va morir el dia 4 de novembre d’aquell mateix any. I el llibret es clou així:

«El nostre germà Lluís va escriure en la pàgina del dia 4 de novembre del dietari de 1959 aquestes paraules que avui llegeixo i transcric per a aquesta “historia”:

“Morí el pare a les 11 del vespre d’aquest dia, després de dos o tres dies de llit i segurament a causa d’una angina de pit, o cosa semblant. Solament la mare i l’Amàlia [néta seva] hi estigueren presents.

Els fills veiem més clar cada dia que passa que hi ha una presència física insubstituïble, però que perdura una presència espiritual que no pot esborrar-se mai mes.

Ell faci des del cel —la Pàtria on van a parar tots els homes de bona voluntat— que quan ens vinguin temptacions de pensar en els diners, en els honors i en les altres coses d’aquest món sapiguem trobar en el seu record la força per superar-nos i no deixar-nos vèncer. Dir d’un home bo que s’ha mort que ha pensat en tothom abans que en ell i que no ha deixat cap diner i escassos deutes, però amb la casa pairal en peu perquè segueixi sent la casa de la Mare i dels germans, és el millor elogi d’un cristià que feia anys que cada mes confessava i combregava.

El record d’un home que compleix amb Déu i estimava el proïsme és la millor herència i l’únic consol veritable quan aquest home fou el nostre pare.

Al cel ens puguem veure.”»

Potser també us interessarà:

• Pròleg de les «Imatges de la Bonavista»

_______________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El 10 de setembre de 1976, vigília del primer Onze de Setembre postfranquista, hi hagué a Manresa un gran acte reivindicatiu. Com vaig explicar fa més un any, mon pare, que llavors era secretari general del Partit Carlí de Catalunya, hi féu un discurs. Ja feia quasi deu mesos que Franco era mort, el sistema s’havia començat a obrir, però encara no se sabia si l’estaca tombaria o no. Aquell discurs traspuava esperança, exhortava el poble a alçar el cap, escometia amb contundència el règim. Al final va demanar un minut de silenci en memòria d’un jove basc, «assassinat mentre es manifestava pacíficament».

L’endemà passat la guàrdia civil es va presentar a casa meva per endur-se el pare a la presó, amb una acusació falsa. En va sortir al cap d’uns quants dies i, mentrestant, a Manresa van aparèixer pintades i comunicats de suport.

Ara que fa quaranta anys, m’ha semblat convenient de recuperar aquell discurs. Abans de la transcripció, en trobareu l’àudio (que, providencialment, va enregistrar en Lluís Alsedà i Solé). Una vegada més, he de recordar que tot això és possible gràcies a la feina impagable de Memoria.cat —encapçalada per en Quim Aloy.

https://soundcloud.com/arnau-aloy/memoriacat-11set1976-001

Companys, l’Assemblea del Bages, òrgan unitari de l’oposició democràtica a la nostra comarca…

[Aplaudiments, crits]

m’ha encarregat de fer la presentació d’aquest acte que celebrem avui, aquí, en record i en commemoració de l’Onze de Setembre…

[Aplaudiments]

aquesta diada que el poble ha convertit espontàniament i contundentment en la Diada Nacional de Catalunya!

[Aplaudiments, crits]

És evident, companys, que aquest no és solament un acte commemoratiu i de record dels herois de les nostres llibertats, sinó que és, a més, un acte polític en el sentit més ampli i el més noble d’aquest món. En el sentit de preocupació ciutadana, de responsabilitat col·lectiva del que us indico de paraula, i del que amb la vostra presència i amb el vostre entusiasme afirmem junts el nostre compromís en la defensa de Catalunya.

[Aplaudiments]

En una situació política, social i econòmica, per a Catalunya i per a la resta de l’estat espanyol, molt greu, conseqüència inevitable de 40 anys de dictadura, de corrupció, d’irresponsabilitat dels poders públics; 40 anys d’amagar i de posposar els vertaders problemes, de buscar solucions per als interessos d’uns quants i no pas per als interessos del poble; de pretendre enlluernar-nos amb un fals progrés a costa d’endeutar el país fins a extrems gairebé insostenibles; d’alienar-nos amb eslògans i amb complicitat decidida perquè no penséssim, perquè no hi veiéssim i, sobretot, per reprimir-nos durament perquè no parléssim, la veu del poble s’aixeca avui més forta que mai per dir d’una vegada: Prou!

[Aplaudiments. Crits: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.»]

El poble s’aixeca per reclamar el que és nostre i no ens ha d’atorgar per gràcia ningú: la nostra llibertat. Fa anys que Catalunya ha creat un organisme de lluita i l’ha sostingut a costa de molts sacrificis: de multes, d’empresonaments, de tortures, d’hores, de diners, d’innombrables renúncies personals. Un organisme que cada vegada es mostra més ampli, més unitari, més eficaç: l’Assemblea de Catalunya.

[Aplaudiments. Crits: «Visca l’Assemblea de Catalunya.»]

Aquest és, primordialment, l’instrument de la nostra lluita. Aquesta és la veu del poble sense mistificacions, on obrers, polítics, intel·lectuals, professionals, representants de totes les comarques de la nostra terra, formem un organisme unitari per a despertar la consciència col·lectiva del nostre país i per a reclamar i aconseguir fer una realitat viva els nostres quatre punts programàtics essencials. Primer: l’amnistia sense exclusions dels presos i exiliats polítics.

[Aplaudiments]

Segon: El ple exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació –inclosa la sindical–, de manifestació i el dret de vaga.

[Aplaudiments]

Tercer: el restabliment provisional…

[Aplaudiments]

…el restabliment provisional de les institucions i els principis configurats en l’Estatut de 1932 com una expressió concreta d’aquestes llibertats de Catalunya i com una via per arribar al ple exercici del nostre dret d’autodeterminació.

[Aplaudiments]

I quart: La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.

[Aplaudiments]

És evident, amics, que Catalunya viu encara una situació d’esclavitud oficial en molts aspectes essencials, i jo diria vitals, per al seu desenvolupament i per a la seva personalitat com a poble, com a col·lectivitat humana. Una situació que no es resoldrà fins que s’acompleixin les condicions que, any rere any, l’Assemblea de Catalunya ve reclamant per a tots els que vivim en aquesta terra (avui, com diu salvador Espriu: «Pobra, bruta i dissortada terra»), i que amb l’esforç de tots hem de fer rica i plena com proclama el nostre himne.

[Aplaudiments. Crits: «Visca Catalunya! Visca!»]

Per això lluitarem sense deixar-nos enganyar per «leyes de régimenes especiales», per reformismes, per indults disfressats, per llibertats només per a uns quants polítics i partits domesticats, per toleràncies que s’acaben quan el poder reial vol, per un despotisme il·lustrat amb aparences de democràcia. El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania.

[Aplaudiments. Crits: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.»]

Amics, aquesta setmana hi ha hagut un nou mort a causa de la repressió. Jesús Maria Zabala, de Fuenterrabía, ha sigut assassinat mentre es manifestava pacíficament. Us prego, per ell i per tots els que han caigut en la lluita per la llibertat, que ens posem drets i guardem un minut de silenci amb tot el respecte que mereixen aquests herois.

[Minut de silenci. Aplaudiments. Crits: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes»]

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.