
Montserrat al cor
Dimecres, dia 18 de juny, farà dotze anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. Aquesta vegada n’he volgut recuperar un escrit llarg, dedicat a Montserrat. Pocs texts com aquest defineixen tan bé l’època de la seva infantesa: la religiositat, l’austeritat, el seny, l’arrelament a la natura i al país, la comunió familiar… Fe, pàtria i amor, com recorda al final.
Montserrat ha tingut i probablement tindrà sempre una atracció especial per als catalans. Creients i no creients, troben en la Verge, en el santuari i en la muntanya mateix prou al·licients perquè la visita els ompli de goig i els proporcioni una certa pau interior, difícil d’explicar.
Certament, les anades a Montserrat són per força molt espaiades per als qui viuen en comarques de la nostra terra que en són allunyades: les de la Terra Ferma, les dels Pirineus, l’Empordà o les terres de l’Ebre, per exemple. Ja us podeu imaginar que, en temps de la meva joventut, una excursió tan llarga era per a ells tot un esdeveniment, atesa la precarietat del transport de l’època.
En canvi, per a la gent del pla de Bages, que vivim com qui diu a redós de la muntanya santa, anar a Montserrat era com fer una visita a la nostra casa pairal comuna, com anar a veure la mare. A banda de recrear-nos en la contemplació del paisatge —que era com nostre: sòlid, perenne, tan permanent i tan mudable alhora—, de visita en visita constatàvem les novetats en les obres, en els accessos, en els edificis…
Altrament, en aquells temps, a casa es portava una vida molt austera: sense ràdio, ni televisió, ni telèfon; amb escassos diaris i revistes, i molt pocs viatges, sobretot el jovent. Afegim encara a aquest context una fe impregnada de misticisme juvenil, pura i ingènua com la natura que ens envoltava. La fe era un component més d’aquell viure tan humil, amarat de la mateixa simplicitat amb què respiràvem.
Amb tot plegat és ben fàcil de comprendre per què les anades a Montserrat de la meva joventut formaven part de la meva vida familiar, social i fins i tot política, sense perdre mai una profunda empremta espiritual. La vida rural, el misticisme espiritual, el conjunt familiar ben estructurat i íntegre (la padrina, els pares i els germans i, per extensió, els jornalers o els mossos, el senyor rector del poble, els companys i tres o quatre amics més íntims…), el paisatge canviant amb les estacions, però succeint-se any rere any, com les festivitats religioses o les feines de l’ofici de pagès… Això constituïa un tot harmònic que, en certa manera, Montserrat presidia i sintetitzava, com sigui que des de la meva casa pairal en vèiem constantment la silueta en el perfil més bell, que és el que es pot contemplar des del triangle que formen Manresa, Santpedor i Callús.
Així, doncs, Montserrat ens donava cada matí el bon dia i cada captard el fins demà, si Déu vol. Àdhuc els nostres vells pagesos, no pronosticaven pas el temps de l’endemà sense haver donat una ullada al contorn de la muntanya i haver observat la situació de les boires tot al volt, o la broma enganxada al cim de Sant Jeroni.
Per això, cada vegada que pujàvem la muntanya i visitàvem la Verge, era com una manera de regraciar-li tanta companyia quotidiana, tant guiatge espiritual. I també era una manera de satisfer el deler contingut de visitar-la, el desig que s’anava engrandint de l’una anada a l’altra.
Amb tot, no creguéssiu pas que Montserrat constituís una espècie d’evasió espiritual suau i melosa, sempre igual. Cada viatge a Montserrat tenia la seva particularitat, la seva significació especial. Per això, de les anades a Montserrat en la meva joventut —l’edat que comença a 15 anys i es clou a 24, amb el nostre casament—, quasi en faria quatre grups principals: les familiars, les religioses, les polítiques i les del grup d’amics.
I després d’aquesta llarga i íntima introducció, a la qual m’ha portat el record acumulat en el meu subconscient, posem-nos a relatar els fets certs.
Tinc notícia —no pas record— de la meva primera visita a Montserrat a l’edat de quatre anys. És a la pàgina del dietari del pare, corresponent al dia 25 de juliol —diada de Sant Jaume— de l’any 1930. Diu així:
“Anar a Montserrat amb la sogra [l’àvia materna Rosa], la dona, la nena Maria i el nen Josep.”
I a continuació hi ha el detall de les despeses del viatge —41 pessetes en total— amb un desglossament del preu de cada capítol: el tren dels Catalans de Manresa a Monistrol, el cremallera, el funicular de Sant Joan, etc. El meu mig bitllet (els infants pagaven menys) valgué 3,70 de Manresa a Monistrol, i 1,95 de Montserrat a Sant Joan amb el funicular (anar i tornar).
Certament, si em va impressionar gaire Montserrat no ho puc palesar. Suposo que prou feina devia tenir a no deixar-me anar de la mà de la mare o de la padrina per por de perdre’m, els ulls astorats de veure unes muntanyes tan grans, uns trens tan atrevits, uns edificis tan monumentals i una marededeu tan morena.
Dels sis anys que van d’aquesta primera anada a Montserrat fins al començament de la Guerra Civil —el juliol del 1936— en tinc un record un xic confós, pel que fa a visites a la Moreneta. De segur que alguna vegada se m’hi devien emportar els pares i els germans; repassant el dietari del pare en trobaria la constatació.
En canvi, sí que tinc un record ben clar d’una sortida de casa per una setmana. Fou una estada de colònies a la masia La Boada de Rellinars, amb el grup avantguardista de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Era l’any 1935, quan jo tenia 9 anys. En recordo molts detalls i encara sembla que sento el calfred per l’enyorança dels pares i de la casa pairal. Però bé calia anar-nos desmamant i això procuraven els pares. I sort en vàrem tenir d’estar un xic endurits, vistos els temps tan durs que vingueren després, del 36 al 39, i que s’allargassaren molt més enllà.
El parèntesi de la Guerra Civil tingué evidentment moltes conseqüències que potser en algun moment i en algun altre lloc intentaré explicar. Ara només cal dir que les visites a Montserrat foren totalment suspeses i que no les reprenguérem fins a l’any 40, quan jo ja tenia catorze anys, havia deixat l’escola i treballava de pagès a casa. Ja podia, com ningú, pujar la muntanya a peu i servir de suport als pares, més que no pas haver-me d’agafar a la seva mà.
Les anades a Montserrat amb la família se solien fer a final de maig o a final de juliol. Abans, els dies són massa curts i el temps insegur. «Al maig, cada dia un raig», diu la dita, i per gaudir de l’excursió cal un dia ben assolellat. Endemés, el mes de juny és un mes de tràfec a pagès: entre segar, arreplegar la llegumada, ensulfatar les vinyes i fer una bona colla de feines a l’hort. Els primers dies de juliol, el batre ocupava tota l’atenció i deixava els cossos massa lassats per a afegir-hi una excursió el cap de setmana. Per això, comptat i debatut, s’havia d’aprofitar els dies d’abans de Corpus i els que van de Sant Jaume a començament d’agost.
Pensant en aquella primera sortida després de la guerra, recordo que, uns quants dies abans, la mare comentà amb el pare: “Mira, Pep, quin cel tan estitllat. Malaguanyat de dia per a no anar a Montserrat!” El pare va fer mitja rialla i assentí sense gaires comentaris. De segur que també ell en frisava, però tenia la responsabilitat de sospesar pros i contres i no volia despertar falses esperances, sobretot a la jovenalla, que ens engrescàvem de seguida amb la perspectiva de l’excursió.
Finalment, divendres a l’hora de dinar s’anunciava que diumenge aniríem a Montserrat. Tot seguit s’engegà una allau de projectes i comentaris. Com que la padrina i la meva germana Maria eren amb la tia i els cosins de Manresa a Lurdes de la Nou, a prendre les aigües, l’excursió incloïa els pares i els tres germans restants. Sí, el petit Isidre també vindria. Ell i la mare pujarien amb el cremallera. El pare, el meu germà Lluís, el gran, i jo pujaríem a peu pel senderol de la font de les Guilleumes i la vorera de la via.
El dissabte calia deixar-ho tot a punt. Havíem d’espolsar els coixins de la tartana per anar fins a Manresa; omplir un bon sac de palla i alfals, i una coixinera de civada i garrofes per a la mula (que establaríem a l’hostal de Sant Domingo i deixaríem a càrrec del matalot, qui en tindria cura fins al vespre); repassar les motxilles; triar les xiruques més bones, per a anar ben calçats, posant-hi cordons nous si eren massa gastats; i repartir les coses que havíem de portar entre tots. La mare matava un conill i el rostia, feia les truites, triava l’enciam, la ceba i els tomàquets per a l’amanida…
Calia portar el cantiret de llauna per omplir-lo a la font de la plaça del monestir o a la del camí dels Degotalls. S’havia d’omplir la botella mitjana de sis petricons de cabuda de vi ximat —que era més fi i no tacava tant com el negre—, ja que l’ocasió bé s’ho valia. A la motxilla també hi posàvem el got de llauna plegable (i un parell més per a la canalla) i els plats d’alumini. Però sobretot hi dúiem el conjunt de cassoletes, paella i plat que, lligat amb una corretja de cuir, anava junt amb el fogonet d’esperit de vi. Era un aplegament lleuger, de poc embalum i que podia fer servei per a escalfar aigua per al cafè havent dinat, o bé per a fer un plat de sopes per al meu germà petit. Ah, i que no ens descuidéssim el ganivet plegable, aquell que guardava el pare i que a mi em tenia el cor robat: tenia obrellaunes, tirabuixó, punxó i què sé jo quantes coses més. Afegim-hi uns quants tovallons, les forquilles de mànec curt… Calia també completar els aliments bàsics amb algun complement, una bossa d’anissos per a beure aigua, xocolata Ametller o Arumí —que eren les més bones—, alguna llonganissa, un parell de llaunes de sardines…
Tot repartit per les motxilles, a la cistella amb tapes que portaria la mare i al mocador de farcell del pare; el menjar per a la mula a la tartana, els guarniments a punt i donades les instruccions al vell mosso Josep —de tota confiança— que es quedaria a guardar la casa… tothom a dormir d’hora. L’endemà calia matinar. El tren sortia de Manresa a les 7 del matí i, entre el viatge, el temps de deixar l’animal a l’hostal i anar a peu fins a l’estació de l’apeiadero (que és com anomenàvem l’estació dels Catalans al centre de Manresa) es necessitaven ben bé les dues hores de franquícia.
El programa es complí puntualment i a les 7 del matí sortíem de l’estació amb el tren. El tren d’aquell temps era tirat per una màquina de carbó i tenia uns vagons de tercera classe amb llistons de fusta, plens i bulliciosos de viatgers tan simpàtics com vulgueu. Molts d’ells tenien la mateixa destinació que nosaltres, i la resta anaven als pobles del Baix Llobregat o a Barcelona.
A Monistrol vàrem baixar tots: la mare i el meu germà petit agafaren el cremallera, i el pare i els dos germans grans vàrem travessar el poble i enfilàrem el camí, un tros de carretera, la drecera de la font de les Guilleumes, i un tros de caminet més fins a trobar la via del cremallera que ens havia de dur al santuari. El pare ja tenia 50 anys i la guerra havia minvat bon xic la seva empenta. Nosaltres acomodàvem el nostre pas al seu per respecte i pel plaer d’anar plegats, que no sempre en teníem l’ocasió.
Comptat i debatut, a les deu del matí ens reuníem amb la mare i el meu germà, que ja ens esperaven a la portalada del recinte del monestir que dóna a la plaça, plena i animada en aquella hora pel mercat de les pageses de Marganell, Santa Cecília i Olesa, que oferien, totes alhora, el mató, la mel, la fruita, la llonganissa i moltes més coses que tenien per a vendre.
Junts vàrem entrar al temple perquè, abans que tot, calia oir missa i combregar. Recordo que —ho he de confessar—, tot i la devoció que sentia, la gana i la set m’empenyien a enllestir dins l’església, perquè en aquell temps, per a rebre la comunió, s’havia d’estar dejú “de menjar i beure res, des de la mitjanit”, com deia el catecisme.
A partir d’aquell temps, doncs, les anades a Montserrat esdevingueren un fet quasi ritual, que es repetia cíclicament com les festes i les diades anyals, com les estacions o les fases de la sembra, la floració o la collita dels conreus. Aquestes excursions han deixat en la meva memòria un record global, d’una gran afinitat totes plegades, simplement amb les singularitats que distingien les sortides amb la família de les que vaig fer amb els companys o els coreligionaris.
Tanmateix, tinc un record viu i especial d’una visita a Montserrat que, per moltes raons, fou excepcional. Va ser el dia 27 d’abril de 1947, diada de l’entronització de la nostra Mare de Déu.
Aquesta anada a Montserrat de milers de catalans va ésser precedida d’una llarga preparació. Uns quants companys i jo, com a responsables de la Comissió Abat Oliva de la nostra parròquia, ens vàrem esforçar molt a recaptar donatius per a la confecció de la llàntia votiva que la comarca del Bages va oferir a la Moreneta, i per organitzar l’assistència a la diada de l’ofrena.
Vàrem restar molt satisfets de l’èxit de la nostra comesa. Vam recollir molts donatius i les previsions de concurrència des del nostre poble també eren molt bones: a part de la gent gran que hi aniria amb el tren i el cremallera, el jovent ompliria un camió, un vell Chevrolet que posava a la nostra disposició un adroguer local. Aquest vehicle encabiria ben bé una vintena de joves, nois i noies. El Chevrolet faria la funció d’un autocar, un mitjà de transport que en aquell temps era ben escàs.
Hi havia, doncs, un gran entusiasme i tot era previst i ben organitzat. Però heus ací que l’home proposa i… Déu disposa.
Jo tenia un company amb qui compartia una bona amistat, de les que en aquell temps —no sé si encara avui— es forjaven en l’adolescència o en la joventut. Fill d’una família molt amiga de la nostra, pagès com jo, amb semblants inquietuds espirituals, socials i culturals, compartíem les activitats del diumenge i conversàvem hores i hores.
Ell era un xic més gran que jo i en aquells dies de la coronació de la Moreneta feia poc que havia acabat el servei militar. Un parell de dies abans de la festa em va dir que volia anar a peu des del nostre poble a Montserrat, en compliment d’una prometença, i em demanà si l’hi acompanyaria. No cal dir que vaig acceptar, tot i la recança per no anar amb la colla. Vaig pensar, però, que ja ens trobaríem a dalt i que ben segur que ens guardarien lloc per tornar amb ells.
Comptat i debatut, el cas és que pels volts de les 11 de la nit del dissabte sortíem a peu del nostre poble cap a Montserrat, ben calçats i duent a les motxilles allò més imprescindible. A la sortida del poble, veig que el meu company es para, s’asseu en un pedrís de vora la carretera i es treu les espardenyes. Li pregunto si se li ha ficat algun roc i, amb naturalitat, em diu que la prometença era d’anar a Montserrat descalç. Li dic que si ell hi va descalç també hi puc anar jo, i ja em teniu traient-me també les botes, penjant-les a la motxilla… i enllà! Val a dir que aleshores, tant ell com jo, teníem els peus endurits de caminar, anant amunt i avall pels terrossos de la dura terra de la nostra comarca de secà, llaurant els nostres camps i les nostres vinyes, calçats com anàvem sempre amb aquell diantre d’avarques, un calçat fet amb trossos de pneumàtics vells de cotxe i clavades amb grapes metàl·liques. Les avarques eren el calçat de la majoria dels pagesos d’ençà de la guerra.
A la font d’entrada a Manresa —que anomenàvem font de Neptú, perquè era presidida per una estàtua d’aquesta divinitat romana— vàrem menjar una mica de pa i xocolata i vàrem beure una bona tirada d’aigua. (Això, després d’haver consultat el rellotge i havent comprovat que encara no eren les dotze de la mitjanit, hora límit per a començar el dejuni preceptiu a fi de poder combregar l’endemà.)
I prosseguírem el camí: Castellgalí, Sant Vicenç de Castellet, Monistrol, la drecera de la font de les Guilleumes, que coneixíem prou bé, i la via del cremallera. En aquest darrer tram ja teníem els peus un xic adolorits i, per a deixar-los descansar, ens anà bé de caminar trepitjant els rails i les travesses de la via.
Recordo com si fos ara la joia de compartir, en aquella hora ja pròxima a l’albada, el camí d’arribada al santuari amb la munió de gent que hi pujava. Els llibres i les enciclopèdies diuen que érem cent mil. Perquè es congriessin tants milers de persones de tot Catalunya com s’aplegaren en aquella diada memorable, l’afluència havia de durar moltes hores.
Nosaltres, a les 6 del matí arribàrem al santuari. Amb calma i conversant, el meu company i jo havíem cobert els vint-i-cinc quilòmetres de camí en set hores.
La nostra colla encara havia de trigar unes dues hores a arribar i això ens donava un marge de temps per a refrescar-nos els peus cansats, reposar i anar a missa de 7. Després d’haver oït missa ens vam poder refer, amb un bon esmorzar, de la set i la gana que en aquella edat teníem sempre a punt.
No us relato la resta d’aquella jornada gloriosa, perquè les cròniques n’han parlat a bastament, sobretot recentment, amb motiu del cinquantenari. Només us diré que aquells dies dedicàrem una balada a la Verge que, en una de les estrofes, deia:
Feu que jo vegi
els meus tres àngels,
els meus tres únics
companys fidels:
L’amor dolcíssim,
la mare pàtria,
la santa fe.
Els tres companys fidels em van acompanyar tota la jornada. Amb la colla, hi venia la noia del meu amor —que avui és la meva esposa—, la senyera gegant a la muntanya i l’ambient em feien present tothora la pàtria estimada, i la fe ho amarava tot. Sense aquests tres àngels no hauria pas viscut una diada a Montserrat tan memorable que, encara ara, als meus setanta anys i escaig, em plau tant de recordar.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.