Dissabte, dia 18 de juny, va fer nou anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. M’ha semblat adient de recordar-lo amb un escrit seu, tendre i precís, escrit amb un vocabulari esponerós (i envejable). Espero que us agradi.

El ramat de les ovelles

Com a totes les cases de pagès, a la meva casa pairal teníem bestiar de tota mena: conills, gallines, coloms, ànecs, oques, porcs… Aquest era el “bestiar menut”, per al consum de la casa i per fer, les dones, algun dineret extra que podien administrar més directament.

A casa també hi va haver sempre, durant la meva infància i joventut, un ramat d’ovelles. El ramat era tota una altra cosa i requeria l’atenció administrativa del pare a l’hora de reduir-lo, ampliar-lo, renovar-lo amb marrans de sang nova, arrendar els termes justos per tenir prou pastura, vendre els xais a l’hora oportuna, deixar borregues de reposició… i una llarga llista de prevencions que el bon ordre del pare tenia en compte, i que eren reclamades pel pastor si hi havia cap demora.

Jo me’n sentia tot orgullós i mai no em feia pregar si s’havia d’anar a ajudar el pastor, per exemple a canviar de terme i passar de cal Ferrer a Comelles, o al Cortés, o tancar al Raval, al corral de la casa, que el teníem en un cobert del poble.

Tancar al corral de casa volia dir pasturar als plans del voltant del poble, a les vores del riu Cardener, seguir els rostolls de casa, i d’altres, si era a l’estiu, i les pampolades de les vinyes dels entorns a la tardor.

El vell Socarrats –Josep, per a nosaltres– era un bon pastor, patidor per les ovelles, que sempre tenia por que no anessin prou tipes. Per això volia aprofitar els racons d’herba més tendra i menava el ramat per corriols i passos molt ajustats. Tot i que tenia un gosset ensinistrat i força disciplinat reclamava ajuda extra perquè cap ovella ni cap cabra no s’escabotés i es fiqués en algun hort o sembrat. També calia ajudar-lo al temps de néixer els xais. Si xaiaven dues o tres ovelles en poques hores, calia portar a coll els nounats, un cop la mare els havia llepats, perquè encara no caminaven prou segurs i endarrerien la marxa de la resta del ramat. També li calia ajuda, al pastor, si s’havia de travessar o seguir un tros de carretera pel perill dels cotxes, per bé que aleshores no en passessin gaires.

Quan anava a ajudar el pastor portava sempre un grapat de favons o guixes a la butxaca per donar a l’esqueller; o demanava que em posessin al sarró un parell de taronges, només pel goig de repartir les peles entre les ovelles mansoies que acudien a l’olor tan bon punt començaves a treure’n la pell.

El ramat, amb la cura que exigia i les feines que comportava, m’omplí moltes hores de la meva joventut. Calia portar al corral de cada terme arrendat alfals i gra per a l’hivern; calia escurar el corral del poble i fer-hi jaç de palla els dies que hi feia estada. Els dies de l’esquilada o de tondre, entre Sant Isidre i Corpus, s’havia d’anar a ajudar els esquiladors, recollir els vellons de llana en saques i, els dies següents, portar-la a la riera, on les dones de casa la rentaven per treure’n la suarda o greix i deixar-la llesta perquè el seller del poble refés els matalassos de la casa i en fes algun de nou, si esqueia. També en veníem a algun veí o al matalasser mateix. Pels molts favors que ens havien fet durant la guerra, l’any 39 la vàrem donar a ca la Tia Antònia perquè en fessin matalassos nous; prou que s’ho mereixien.

A vegades separàvem les ovelles bacives de les que tenien xai i fèiem dos ramats més petits. Si s’esqueia, a l’hivern deixàvem les que alletaven al corral i les alimentàvem amb alfals i gra, sense sortir al bosc (l’únic lloc per anar), on poc aliment haurien pogut trobar esbrostant romanins o rebrots d’alzina. No valia la pena de fer-les caminar.

Els dies plujosos també calia guardar-les al corral, amb palla de civada i alfals, o veces collides a mig gra. Encara sembla que sento el soroll rítmic del fregament de les ovelles entre si, arrenglerades al rastell, i que les veig canviant-se de lloc en cerca de menjar més apetitós o de més comoditat.

Quan desmamàvem els xais, munyíem les ovelles durant uns quants dies i la padrina feia formatge. Eren uns formatges petitons (encara a casa hi deu haver les formatgeres). Recordo com si fos ara la padrina a la vora del foc fonyant amb les dues mans el formatge tapat amb un drap blanc de cotó rústec dintre la formatgera per escórrer el xerigot per petits forats.

Després els formatges es posaven a assecar al sol sobre un garbell, a l’eixida del pis de dalt. Mai més no he menjat formatge tan bo com aquell. O almenys m’ho sembla.

El moment més gloriós del pastor és, sens dubte, la vesprada, quan arriba amb el ramat al corral on els xais esperen les mares i les mares estan desficioses de buidar els braguers plens de llet calentona i retrobar-se cada una amb el seu fill.

Tan bon punt el pastor veia que les ovelles, ara l’una ara l’altra, ja començaven a aixecar el cap i belaven com volent-li indicar que ja estaven tipes i frisaven per anar al corral, cridava el gos perquè les arreplegués. Amb uns quants xiulets les alertava i, posant-se a davant com un guia expert, emprenia el camí de retorn cap a la pleta. A mi em feia avançar a pas lleuger, perquè obrís el portal del cobert i la cleda del corral, per deixar sortir els xais a rebre les mares, quan aquestes arribaven a la punta del carrer, perquè l’encontre es produís just davant del corral.

Fillets de Déu! Quan els xais sentien obrir la portella amb aquella clau tan grossa i el forrellat del portal, quin xivarri s’armava aleshores. Les ovelles emprenien la carrera cap a l’encontre dels seus xaiets i aquest sortien esperitats. Hi havia cinc minuts de tempteigs i corredisses, les mares cercant els fills i els xais cercant les mares. Al cap de pocs minuts el desfici s’apaivagava totalment i s’esdevenia el “miracle”: més d’un centenar de mares i fills s’havien acoblat. I, cosa més notable: si alguna ovella o algun xai anaven desorientats i per excés de frisança no es trobaven, hauríeu vist el pastor agafar el xai i portar-lo a la mare. Sens dubte, les coneixia totes.

Després venia un silenci remorós que només deixava sentir el fregadís dels morrets als braguers brillants, que s’anaven buidant mentre s’anava inflant la panxa dels xais. Dos o tres xais més goluts que els altres –o fills d’una ovella sense prou llet– acabaven abans i, descaradots, provaven de prendre la llet als més ressaguers que encara xumaven. La mare els apartava amb una tossada i se n’anava un xic enllà; ells hi insistien i llavors el pastor, atent, entrava en la disputa i restablia la justícia. També calia fer mamar algun bessó o algun xai que se li hagués mort la mare, amb alguna cabra que els fes de dida. Al ramat, com entre els humans, es produeixen totes les situacions, i la justícia i la caritat s’han de donar un cop de mà.

Quan finalment l’operació s’havia acabat s’obria la portalada gran del cobert de bat a bat i la cleda del corral interior també, perquè mares i fills entressin a descansar a la palla flonja.

Això sí, després de tips, els xais no se separaven de les mares i les emprenien corrent i saltant com esperitats, carrer amunt i carrer avall, enjogassats com allò que eren: jovenalla sense seny, però amb una energia prodigiosa que havien d’esbravar. Aleshores calia que jo corregués a posar-me a l’un cap de carrer a fer petar la tralla; i el gos s’havia de posar a l’altre cap, per aturar-los. Fins que el pastor, que s’ho mirava enriolat, xiulava fort i es plantava davant el portal obert amb la gaiata a la mà. Les ovelles i els xais entraven tots mansois i calmats al corral. L’operació d’establar el ramat era acabada.

Calia, encara, separar les bessoneres en una corralina a part, preparada amb un xic de gra a la menjadora, guarir-ne alguna d’escalabrada, munyir dues o tres cabres per tenir llet per a casa i per a les sopes del gosset, posar aigua a la pica perquè beguessin les ovelles a la nit… Fet i fet, una bona estona per a completar la jornada de pastura i de cura del ramat.

Diàriament restava admirat del misteri de la vida que bullia al meu entorn i que feia que més de cent ovelles coneguessin sense error els propis fills enmig de ramats d’altri… I el pastor també.

Jo, pobre de mi, no vaig passar mai de la categoria d’ajudant, però, sense poder presumir de res, vaig ésser molt feliç amb el ramat durant la meva joventut. I ara també ho sóc recordant-ho.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El setembre del 2001 fou un mes trist, no tan sols per als Estats Units d’Amèrica, sinó també per a tota la humanitat. Suposo que aquells fets, i veient de feia anys que el món anava a mal borràs, van impel·lir mon pare a escriure aquest text, tan breu i tan profund alhora.

En pocs escrits li sé veure una identificació tan clara —i encertada, a parer meu— de l’home i la terra: ambdós envellint, ambdós expressant aquesta barreja de dolçor i tristesa. I d’esperança, malgrat tot.

Aquesta setmana que s’acaba —què n’hauria dit de tot això que ens passa?—, aquell home hauria fet noranta-quatre anys, el dia abans del seu sant.

* * *

La vinya perduda

El pagès que la menava va morir l’any passat. La vinya, ja prou miseriosa, no ha estat cavada ni podada enguany. Només ha donat gotims.

És de sumoll. Els grans, com balins, són dolços com la mel en aquest final de setembre, encarada a solell com és la vinya, en els terrampers de la finca de la Portella.

Pobres ceps… Han ofert al passavolant l’última fruita de la seva vida. Com tants homes i dones vells, després de llevar tant de fruit han de morir abandonats i sols. Però encara malden per donar un consell, un avís, una ajuda… I encara a voltes els és acceptada –malgrat la desorientació de les noves generacions–, si és impregnada de dolçor, com els bagots de sumoll de la vella vinya al final d’un estiu sec.

Perquè uns i altres ho han donat tot ben gratuïtament, sense haver rebut res abans, sense esperar-ne res després. Cinquanta, seixanta anys d’obsequiar fruit copiós i esplendorós, vi de bon grau d’un raïm que es podia veremar sense que es podrís.

El sumoll… Cep vell, vella classe del país, sofert com bon fill del pla de Bages, potser com cap altre. Vi dels nostres pares, vi del nostre temps. Una llarga sèrie d’imatges han desfilat pel meu pensament mentre collia els gotims de la vinya abandonada de la Portella.

També la meva vida, si ningú no en tingués cura, deixaria de donar fruit en la vellesa i no produiria sinó gotims escarransits. Si fos així, miraria de donar-los amb dolçor, perquè tinguessin encara algun valor.

Sortosament, els meus encara m’agombolen amb amor; i, vell i tot, puc oferir alguna cosa de profit als altres.

Feu-me la gràcia, Senyor Déu en qui confio, de poder donar quelcom més que gotims mentre sigui viu. I, si no, que siguin plens de dolçor, com els de la vinya perduda en aquest setembre tan tràgic per a la humanitat.

[setembre de 2001]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ara que ha fet sis anys que es va morir el meu pare, en Josep Badia i Torras, trobo adient de copiar al Clot de les Ànimes un breu escrit seu, de l’any 2001, carregat de sentiment. Estic cert que us agradarà.

La darrera bóta

[…] però d’una anyada que fou malastruga
queda alguna bóta tristoia, poruga
que guarda collita de l’any 38.
(Lluís Badia i Torras)

Avui hem buidat la darrera bóta del celler de la casa pairal, la bóta que contenia encara vi ranci de l’any 1938, anyada de bon vi, però de malastrugança per a la gent del país, tercer any de la guerra civil.

D’ara endavant el bon vi ranci es guardarà encara un temps més, repartit –en petites ampolles de vidre– entre gent estimada.

Commou un xic, això de fer sortir a la llum un vi que descansava, de seixanta-tres anys ençà, en el si acollidor de la vella bóta centenària. És una de les bótes vingudes dels Emprius –pairalia del besavi i l’avi– cap al mas Arnà i, finalment, aposentada pel pare al celler nou de la Bonavista. Des d’ara, buida i sense vida, serà encara –juntament amb les seves germanes– un record de la casa al mateix espai que l’acollí.

La intensa flaire del vi ranci, quan rajava, feia venir a la memòria tantes coses… Vint-i-quatre anys viscuts a la casa pairal, en companyia del pare, admirat i estimat per la seva saviesa i rectitud; de la mare, plena de dolça bondat; de la padrina i la tia, sempre protectores de les nostres entremaliadures; dels germans, que feien tanta companyia; i del mosso vell, tan discret i tan lleial, un més de la família…

Venturosos temps de fe, d’innocència i de felicitat a penes percebuda, quan confies en tothom i penses que de tot et sortiràs, perquè el coratge no et falla i la força et sobreïx!

Les feines del camp, que avui apareixen tan dures, eren acceptades amb naturalitat i amb un cert orgull, l’orgull del qui sap que forma part de la natura i del qui sent el deure sagrat de tenir-ne cura. Les tasques de la sembra, els horts, les vinyes i el celler, sempre guiades pel pare, expert curador de la vinya i del vi… I també les pors de la guerra, viscudes per un infant que potser es féu gran abans d’hora: el pas dels soldats de l’un bàndol i l’altre, que s’acontentaven amb una cantimplora de bon vi, donat generosament (qui sap quines espoliacions ens estalvià aquest gest!). I el got de vi que la mare dava mig d’amagat als captaires, perquè deia que també tenien dret d’oblidar les penes. Tants records…

Hi ha qui diu que els records corsequen l’ànima dels vells. No us ho cregueu pas. Els records són vida: ens omplen les hores –forçadament ocioses– de gaubança amorosa. Els records compensen les misèries del present. Els records –instal·lats en un cor fet de records– susciten a la ment somnis i projectes que portaran a terme els fills, els néts o els nebots, d’una manera o d’una altra.

Per ajudar-hi, he volgut deixar constància de què significa per a mi el vi ranci del 38 i les bótes velles que l’han servat amorosament, l’última de les quals hem pogut buidar aquest novembre del 2001.

Gràcies a Déu siguin dades!

Josep Badia i Torras

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Avui he de cedir la paraula a mon pare, Josep Badia i Torras, que hauria fet noranta-tres anys dilluns vinent, un dia abans del seu sant. En aquest escrit, el Jepet de cal Badia ens parla de la vinya.

Si fins ara m’havia estat de publicar-lo era per la llargària. I potser també per una certa dificultat, sobretot lèxica. Però aquests dies que l’he llegit amb cura qui-sap-les vegades m’he adonat que és una autèntica lliçó, en molts aspectes. Per poc que us interessi la natura, per poca estima que tingueu a la terra, per poc que valoreu la feina feta a consciència, aquest text us agradarà. Afegim-hi —potser hauria de dir sobretot— que del punt de vista lingüístic és un veritable tresor.

Ah, i perquè no hàgiu de cercar al diccionari, us trobareu uns quants mots definits amb un clic. (I, renoi, encara n’hi ha hagut algun que no l’he trobat almon; potser m’hi podreu ajudar…)

La vinya

Més enllà de Tots Sants, a la primeria de novembre, alguna gelada i un parell de dies de tramuntana deixaven els ceps despullats de pàmpols (pampes, en dèiem nosaltres) i, si el ramat havia seguit la vinya després de les veremes, encara més. Aleshores, si ho permetien les tasques de sembrar —que tenien prioritat— començàvem a podar els ceps. Aquesta feina, per poc que pogués, se la reservava el pare. Ell sabia més bé que ningú quins caps calia deixar a cada cep, segons la força que tenien. Els caps es deixaven amb dos brotons cada un. Algun, excepcionalment, s’allargava més per apujar un cep massa baix; aquest cap llarg s’anomenava (mai no vaig saber per què) «pistola».

La jovenalla plegàvem els sarments i els lligàvem (amb els sarments mateix o amb una corda d’espart per fer-ne feixos manejables). Cap al tard, anàvem a buscar el carro i la mula per portar-los a casa i els apilàvem al costat del cobert de l’era. Dels feixos de sarments en dèiem garbons, i de la pila, garbonera. Prèviament, havíem tret els vells —si n’havien sobrat— i els havíem entrats al cobert per cremar-los. Neta ja la vinya, es resseguien els rengs per senyalar amb una canya els ceps morts que s’haurien d’arrencar amb la pioixa. Després, amb la fanga, l’aixada i una pala es feia un clot per a plantar-hi més tard un nou peu dels que teníem a l’hort d’un any abans, ben arrelats en terra bona.

En el curs de l’hivern es vallejava en la part de la vinya que convenia més d’adobar. Els valls, oberts enmig de rengs alternatius, s’omplien seguidament amb fems i escombraries de ciutat (en aquell temps no hi havia plàstics i gairebé tot era orgànic o biodegradable, com en dirien ara). Si no hi havia res més, també s’aprofitava boll de l’era o brossa o rama de pi d’un bosc de la vora. Els ceps agraïen de poder ficar les arrels en matèria flonja que, a més, retenia la humitat de la pluja.

«Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc.»

Amb aquestes tasques es passava bona part de l’hivern a la vinya. Cap al mes de febrer o al començament de març calia llaurar amb l’arada de Badalona, que feia el solc poc fondo i lliscava molt bé arran dels ceps, sense ferir-los les arrels. Aquella eina deixava poc tros als cavador per a estovar amb els arpiots, cosa que agraïen de cor: prou feixuga que era la feina de cavar ceps tot el sant dia… També calia passar a desarrelar (en altres llocs en diuen emprimar), és a dir, llevar de les soques dels ceps els llucs bords que pugen de sota l’empelt.

Cap al final de febrer o principi de març calia empeltar els ceps refets l’any anterior, abans els plançons no es moguessin (és a dir, no hi circulés la saba que fa brotar els sarments), perquè els empelts agafessin bé. També era una tasca d’especialista que normalment feia el pare. Les agulles o empelts s’havien de fer amb cura, amb trossets de sarment que s’havien triat de les classes preferides: sumoll, macabeu, panses, garnatxa, etc. Per a empeltar, teníem una cistella de llauna (encara la guardem al celler) amb quatre petits departaments estancs, ben soldats de les vores amb estany, a fi de portar les agulles de les diverses classes amb aigua perquè no s’assequessin, i un departament al mig per a les eines d’empeltar. No sé qui va idear l’estri, però era una veritable troballa.

Quan el pare empeltava, el mosso vell o jo passàvem davant a descalçar els peus per poder posar l’empelt un pam sota terra i, una vegada posada l’agulla i ben lligada amb ràfia, la calçàvem amb molta cura amb terra ben premuda i fina perquè l’aire no assequés el tall.

«Els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera»

Alguna vegada el pare em convidava a empeltar algun cep. Em sentia tan feliç d’aquesta mostra de confiança, que l’alegria em durava tot el dia. Jo prenia bona nota d’on s’esqueien els ceps que havia empeltat per comprovar després si havien brotat amb èxit. Val a dir que gairebé sempre reeixien, perquè procurava fer l’aprenentatge seguint els consells del pare: «Fer les coses a poc a poc, amb tota l’atenció, fins que la seguretat ens permeti de fer-les més de pressa.»

Cavades i llaurades les vinyes, refets els ceps morts amb peus americans, empeltats els arrelats de l’any anterior i tapats els valls del tros que s’havia pogut adobar, refetes i escurades amb l’aixada les rases que conduïen l’aigua, tapat algun xaragall dels marges… els vells ceps ja eren a punt per a començar la brotada al principi d’abril si el temps acompanyava, amb la saó de l’hivern i la bona temperatura de la primavera. Si cap glaçada tardana no malmet els brots tindrem bona arrencada.

Al final d’abril ja es poden esbrollar (o esbrotjar, que en diuen en algunes contrades), és a dir, fer caure els brots que han sortit —sobretot quan el cep té força— fora de lloc, en altres parts de la soca; són brots que donarien falsos sarments sense fruit o amb fruit excessiu i que cal suprimir. També s’escapça amb un pessic el brot més alt dels dos brotons de cada cap per endarrerir-ne el creixent i equilibrar-lo amb l’altre brot, que serà el cap de l’any vinent.

Uns quants dies més tard ja es pot esgriolar, que consisteix a repassar els sarments i suprimir-ne els griols, és a dir, els llucs que surten al forcat de cada pàmpol. Cal que el sarment i els raïms rebin la saba del cep sense xucladors inútils que l’absorbeixin i, alhora, cal fer per manera que el sol penetri enmig dels sarments per endurir-los i, més tard, per madurar-ne el fruit.

«Calia ensofrar quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella»

Fetes aquestes operacions calia ensofrar. L’operació consistia a tirar sofre amb l’esquella o campana, una espècie d’ampolla de llauna amb un broc ample per a ficar-hi la pols de sofre, amb unes bales a dins per a facilitar, amb el moviment, que la pols sortís i caigués sobre els ceps, com més polvoritzat millor, per uns petits forats que hi havia a la part inferior, com un pom de regadora. El nom de «campana» o «esquella» li venia del dring que feien les bales, sobretot quan el sofre s’acabava. Es feia servir només a les primeres ensofrades, quan els brots encara eren curts i s’hi arribava bé. Més enllà, amb els brots més llargs i els fruits com balins, o quan començava a verolar, calia fer l’operació amb la màquina d’ensofrar, una motxilla amb una manxa activada amb una palanca i amb un tub de goma acabat en un petit tros de metall en forma de ventall, per a polvoritzar bé el sofre sobre els ceps.

Ensofrar era una operació enutjosa, sobretot per la irritació que el sofre produïa als ulls; et feia plorar bona estona encara que no estiguessis pas trist. Calia fer-ho quan el dia era completament serè, perquè el sol activés almenys durant unes quantes hores l’efecte guaridor del sofre sobre la malura vella (els fongs).

Al començament de maig es feia la primera ensulfatada, de les tres que en anys normals —no pas massa plujosos— calia aplicar als ceps de la nostra comarca. En aquell temps es feia sempre amb caldo bordelès, que és com es coneixia la barreja de sulfat de coure i calç per a neutralitzar l’acidesa del sulfat i evitar que cremés els pàmpols dels ceps. A casa, la proporció era de doble pes de sulfat que de calç.

El dia abans d’ensulfatar calia començar a desfer el sulfat, posant-lo a remullar dins l’aigua amb un cistelló folrat amb un tros de saca perquè es dissolgués. A les vinyes teníem —a tocar dels pous que recollien les aigües de la pluja de les rases principals— unes piques fetes amb ciment i armades com els safareigs de les cases, però amb dos compartiments petits damunt els més gran, per a posar a desfer separadament el sulfat i la calç i fer-ne la barreja més endavant. Calia tenir punt a tirar sempre el sulfat sobre la calç, i no a l’inrevés, perquè aleshores es precipita i fa volves que embussen els coladors i els brocs de les màquines d’ensulfatar.

A mi, quan era jove, m’agradava molt d’ensulfatar. Com que el moment més propici per a fer-ho és de bon matí perquè fa l’ora quieta i no corre aire, molts dies ja era al tros amb la màquina a punt esperant les primeres clarors de l’albada per començar. Mantenir la pressió a l’ensulfatadora amb la palanca a la mà esquerra i dirigir amb la dreta el polvoritzador per a formar com una boira de sulfat als ceps per cada banda, procurant de mullar bé els pàmpols sense goteig, era una feina engrescadora. Encara més sabent que protegíem la collita del míldiu que, després de les pedregades, era el perill més gran. Quan el sol havia eixugat els ceps, agafaven un color blau-verd bonic que es veia de lluny. Si, del terrat de casa estant, em mirava la vinya, m’agradava de contemplar amb un cert orgull el tros que n’havia fet. Tot i les precaucions, la cara i les mans, i no cal dir la roba, acabaven també blaves de sulfat. Sort que la padrina no es descuidava mai de proporcionar-nos una roba ben vella per a aquesta feina.

«Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç»

Cap al mes de juliol, enmig del tragí del batre, algun dia feia un temporal cap al tard. L’endemà les garbes eren molles, o si més no rellents, encara que estiguessin agarberades a l’era i tapades amb un tendal. Aleshores calia aprofitar el dia i la saó per passar el tallant amb la mula pels rengs de vinya i birbar amb el xapo enmig dels ceps. Amb molt de compte, això sí: perquè, carregats de fruit com anaven i amb els sarments llargs, feia respecte de maniobrar-hi.

Si el temps era plujós es feia una última ensulfatada pels volts de la Mare de Déu d’agost perquè el sarment postés [1] més bé i el raïm estigués més protegit; es resseguien amb sofre, un dia clar, alguns ceps que presentessin cendrosa o malura; es cavava alguna clapa de gram perquè es morís amb el sol, triant-lo bé de la terra perquè no es tornés a agafar; i s’esperava, guaitant al cel amb angúnia quan sortien bromades del cantó de llevant, per por d’una pedregada. Déu nos en guard!

Les feines de la vinya que ens corresponien ja eren fetes, a la mida dels nostres coneixements i de les nostres forces. Ara només ens calia esperar la verema —amb la il·lusió de la festa— i el premi a l’esforç.

Josep Badia i Torras

[1] El verb postar no l’he sabut trobar en cap diccionari.

Més escrits d’en Josep Badia i Torras.

Dilluns va fer cinc anys de la mort de mon pare, un home amb l’origen i el cor a pagès. Els seus escrits personals tracten de temes diversos, però molt especialment de la pagesia —i encara, específicament, dels records de la infantesa i la jovenesa a la Bonavista (o cal Badia), la casa pairal.

Avui he triat un text que parla de la mort i de la vida. I dels aprenentatges que devem als qui ens han ajudat, generosament. Són paraules simples, però, a parer meu, carregades de tendresa i d’humanitat.

Una mena d’homenatge a la bona gent.

L’últim mosso de casa

Es deia Àngel de nom i Bonvehí de cognom, i a fe que l’un i l’altre li eren ben escaients. Si no era un àngel, era un home honrat, fidel i treballador com pocs n’hi havia. En un temps de bons treballadors i de molta gent honesta, sobresortia. Sota una aparent rusticitat, s’hi dissimulava una sensibilitat que li feia espurnejar els ulls per qualsevol desgràcia viscuda o contada. Amatent a captar la necessitat d’ajuda de qualsevol persona, no esperava pas que la hi demanessin per prestar-la amb la generosa espontaneïtat d’un bon veí.

Nosaltres li dèiem l’Àngel d’Oliveres, perquè descendia d’una família que ocupava una masia d’aquest nom a la serra de Castelltallat. Va venir a viure a Callús quan es va casar i va entrar de mosso carreter a cal Silo —la casa d‘en Ferrer, el magatzem de vi del poble. Menava dos matxos i recollia de les masies el vi que comprava el magatzem. Manejava els bots de vi com ningú, amb força i traça. Com sigui que el Bages era una comarca molt productora de vi en aquell temps, i quasi fronterera de les comarques que ja no en produïen i n’eren compradores, el vi es repartia del magatzem estant durant l’any cap a Solsona, Vic, Moià, Berga… i també a Manresa, si s’esqueia, a les tavernes, fondes i particulars.

L’Àngel va treballar molts anys per als mateixos amos. En aquell temps això era distintiu de serietat i de benfer i un motiu d’orgull per a ambdues parts. «L’home fa la casa i la casa fa l’home», se solia dir.

Quan, acabada la guerra, es varen substituir els matxos i els carros per camions, i els bots a poc a poc per bocois i garrafes, el repartiment ja era tota una altra cosa. L’Àngel, un xic cansada l’esquena pels centenars de bots de vi que havia traginat —i ja no ben jove d’edat—, va reorganitzar la seva vida. La seva dona treballava a la fàbrica; només tenien una pubilla, ja espigada; s’havien pogut fer una caseta amb els estalvis de tots aquells anys… Va agafar la vinya a parceria a la casa Gran de Torruella, que era de bon menar i, entre la vinya, l’hortet i els jornals que sempre podia fer a casa nostra, la Bonavista —on li deixaven l’animal per llaurar, traginar per les veremes o portar fem a l’hort, o el que convingués—, l’home sempre tenia feina.

I per a nosaltres va ser providencial. Jo, al seu costat, vaig aprendre-hi moltes coses: de les feines de pagès i de moltes altres coses de la vida. El pare, delicat de salut, encarregant-se dels comptes i la direcció del sindicat de pagesos, tenia prou feines.

Més tard, quan em vaig casar i vaig deixar la casa pairal, el pare i la mare varen tenir en l’Àngel un bon puntal per a poder continuar menant les terres de conreu i la vinya de la Serreta. El pare, malalt i amb el corc de la solitud pròpia de la vellesa, valorava —aleshores més que mai— el suport que l’Àngel significava per a ell. Certament que la meva germana i el meu cunyat eren bons fills i es comportaven bé, però treballaven a la fàbrica; els afers de pagès, que s’han de resoldre a l’hora oportuna, requeien en la confiança i la disponibilitat de l’Àngel.

Quan el pare va faltar, encara els germans vàrem poder conservar per a la mare uns quants anys més les terres, la vinya o els horts i els ametllers i les oliveres, amb la seva ajuda. Gairebé diria, més aviat, amb la seva direcció. Ell passava ànsia de fer les feines a l’hora que tocava, i nosaltres podíem compaginar les tasques per atendre-ho tot força bé.

Als anys seixanta del segle passat, cada dia la indústria absorbia més i més gent de la pagesia. I sort n’hi havia. Els tractes onerosos dels propietaris amb els rabassaires i parcers no permetien pas de viure de la terra. I fins i tot alguns propietaris, enlluernats per la maquinària que els endogalava de deutes i crèdits, arrencant vinyes, sembrant sense seny, empobrint la terra amb adobs químics sense l’entenimentada i tradicional alternança de cultius… es varen arruïnar, i més d’un es va haver de vendre la finca i tot.

Avui he volgut fer memòria de l’Àngel Bonvehí, a qui el pare va dedicar l’última anotació en la pàgina del dietari, dos dies abans de morir, el dilluns 2 de novembre de 1959: «1 jornal À. Bonvehí, a apriar fems al femer gran (jornal pesat i “engorrós”).» El pobre pare, malalt d’asma, devia contemplar —assegut a la galeria del cantó de ponent de la casa pairal— l’Àngel com treballava al femer, mullant els fems i apariant-los ben pitjats com a bon pagès, perquè fermentessin correctament. D’aquí ve que el pare consignés la dificultat de la feina, per recordar-se de valorar més el jornal a qui ho mereixia.

Segurament que les forces ja no li sobraven, a l’Àngel, per fer aquella feina «engorrosa i pesada», i tantes altres de molt dures que l’ofici de pagès aleshores requeria. Ell em donava sempre un bon consell per quan les forces (abundants, però mal administrades en la joventut) em fallessin. Deia: «Quan una feina demani molt esforç, és quan s’ha de demanar ajuda a dos bons companys, que molt sovint et trauran d’un compromís: són el Traça i el Manya. Moltes vegades valen més que la força, ja ho veuràs.»

Si en tenia, de raó! Quantes més coses hauria pogut aprendre del pare i de l’Àngel, si la inconsciència de la joventut i la mania de pensar que ja ho saps tot no m’hagués encegat tantes vegades!

Ja fa anys que m’esperen tots dos al cel, on segur que han trobat el descans al seu esforç i el premi a la seva bondat.

Avui, entre les «figures de companyia» del món de la meva joventut a la casa pairal, he volgut evocar la figura apreciada de l’Àngel d’Oliveres, que fou un mestre valuós i un company estimat i —allò que més li agraeixo— un puntal per al pare en els últims temps de la seva vellesa.

Al cel ens puguem veure!

Josep Badia i Torras

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa falla, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Diumenge, dia 18 de març, mon pare hauria fet noranta-dos anys. Al juny en farà cinc que es va morir.

El 1999, segurament entendrit per una restauració que havia fet poc abans, va escriure un text que parla d’un objecte, però que de fet parla de molt més que això: parla d’una família, d’una casa –d’una llar–, d’un temps que tenia present tothora… I es confessa feliç. 

El llit de ferro

Si un cap de setmana qualsevol de l’any de gràcia de 1999 feu visita a cal Badia i us conviden a veure el pis de dalt —ampliat i reformat de poc—, traieu el cap a la cambra que hi ha al capdavall del corredor, a mà esquerra. Procureu de moure-us-hi amb molt de compte per no fer soroll.

A la cambra hi dorm una preciosa nena de pocs mesos d’edat. És la filla primera d’un matrimoni feliç, quarta generació d’estadants de la casa pairal. Es diu un bell nom d’origen provençal: Mireia.

A primer cop d’ull veureu que el llitet de ferro on dorm és potser una miqueta gran per a ella. Però els pares, els avis i els oncles s’han posat d’acord per oferir-lo a la xamosa criatura, quan sojorna a la casa pairal, ja que el moisès se li ha fet petit, perquè puja molt cepada.

D’aquesta nena, segur que algú en parlarà, anys a venir, i auguro i desitjo de tot cor que en parlin molt i elogiosament. Jo, pobre de mi, només us puc parlar de la història del llitet on dorm plàcidament. Perquè aquest llit en té, d’història, i molt bonica.

Va ésser encarregat de fer al ferrer del poble pel pare del rebesavi de la criatura que avui hi dorm. Era l’any 1892, quan el rebesavi Josep, l’hereuet dels masovers de la casa Gran de Sant Martí de Torruella, tenia dos anys i ja no cabia al bressol (tot i que els bressols d’abans eren grans). Ja es feia imprescindible posar-lo en un llit, i a la masoveria no n’hi havia cap d’adequat. Aquest hereu, que anys més tard va construir i fundar la casa pairal de cal Badia, va estrenar, doncs, el llit de ferro.

Després hi vam dormir els meus germans i jo, la segona generació (avui, tots ja de la tercera edat, com ara en diuen). També hi han passat nits d’infantesa alguns meus nebots, fills del meu germà gran. Així, el llit ha viatjat a la conca del Llobregat i ha fet un llarg sojorn a la plana de Vic; amb tot, certament ha resistit prou bé.

Quan li ha calgut una restauració (o potser en podríem dir una posada al dia), s’hi ha fet. N’hem tret la pintura vella i el rovell, n’hem reforçat el fons, n’hem refet el medalló del capçal, n’hem enlluentit els poms dels quatre muntants i l’hem pintat de dalt a baix.

Aquest llit, que l’oncle de l’àvia de la Mireia ha volgut que retornés a la casa pairal; que un altre oncle de l’àvia ha volgut reparar; que l’avi sastre ha guarnit amb roba escaient, i que l’àvia li ha procurat l’estampa del medalló…; aquest llit que ha suscitat tantes complicitats i del qual us descric la història; aquest llit estrenat pel meu pare fa cent set anys, acull avui la seva rebesnéta, la menuda Mireia.

Jo penso en el somriure bondadós amb què els avantpassats, i sobretot els meus pares, el Josep i l’Amàlia, deuen contemplar des del cel la petita Mireia. De segur que són ells que ens han mogut (amb els impulsos invisibles amb què els sants mouen els vivents) a recuperar i adobar el llit de ferro, per oferir-lo a ella i a Déu sap quantes generacions més.

I amb aquests pensaments em sento feliç.

Josep Badia i Torras

[1999, any de la restauració del llit de ferro]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Això era un dia que la senyora Patrícia Gabancho va ser convidada a anar a un poble petit a parlar. I hi va voler fer un parlament senzill, entenedor, amb un to reposat i plàcid, sense èpica, sense alçar la veu, sense dir una paraula més alta que una altra. La senyora Gabancho, que parlava de Catalunya, va acabar impel·lint l’auditori a lluitar per un ideal:

«I què els dic jo a la gent quan vaig per pobles, viles i ciutats predicant, com avui? Els dic una cosa: torneu-vos a ajuntar, torneu-vos a organitzar, treballeu, discutiu, sigueu crítics, debateu i sobretot no deixeu de somniar.»

Paraules de revolta i d’il·lusió en un moment de desvetllament. Era l’any 2011, en el primer Onze de Setembre de la presidència d’Artur Mas. Feia un any i poc del 10-J i faltava un any per a la primera diada multitudinària. I en aquell entremig, Patrícia Gabancho va venir a Callús, el dia 10 de setembre, a parlar i, en acabat, va sopar amb tothom qui va voler-la acompanyar (que fou una bona colla de gent).

Ara, per ganes, us explicaria aquell sopar i, sobretot, la trobada prèvia d’aquesta donassa amb el meu pare, que ella havia entrevistat trenta-cinc anys enrere. Però potser no ve a tomb; ja en parlarem en un altre article, si de cas. Ara, avui, és el moment de llegir les paraules de Patrícia Gabancho. I de veure-li la cara i les mans, i de sentir-li la veu. Heus ací dos minuts mal comptats curulls de mots de coratge i compromís. Dits sempre amb aquell to de veu prudent, calmat. Savi.

«Hi ha hagut una pujada de consciència –com crec que no hi havia hagut en aquest país des de la transició– de la necessitat de tornar a comprometre’ns per la llibertat. De tornar a treballar, pacíficament, democràticament, per la llibertat, amb el mateix èxit que en el moment de la transició, quan la convicció de la gent va portar la democràcia més enllà. I ara ha de ser la convicció de la gent el que porti la llibertat més enllà, en el sentit dels drets nacionals de Catalunya. Per què? Perquè, si no, aquesta Espanya homogènia, centralitzada, xucladora, que, a més, mana més que nosaltres, ens acabarà xuclant l’ànima, ens acabarà xuclant l’energia, ens acabarà desfent el país que a poc a poc es va atribuint. I no és això el que volem. Ni és això el que volem deixar als nostres fills i als nostres néts.

Tenim tots els arguments per a voler ser lliures i tenim tota l’emoció de saber que som continuadors d’un país que ha aguantat mil anys d’història, habitualment amb el destí i l’atzar en contra. Sabem que hi ha països que han patit molt i Catalunya és un d’aquests països. I, malgrat tot, som aquí parlant de Catalunya i jo, venint de Buenos Aires parlant de Catalunya. Aquest és un país que es mereix una sort millor. I ara som en el moment en què, pacíficament i democràticament, podem tenir aquesta sort.

Què dic jo a la gent quan vaig per pobles, viles i ciutats predicant com avui? Els dic una cosa: torneu-vos a ajuntar, torneu-vos a organitzar, treballeu, discutiu, sigueu crítics, debateu i sobretot no deixeu de somniar. Si somniem somnis grans, serem lliures.»

 

@jbadia16

________________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La imatge que encapçala aquest escrit és colpidora, per a mi. I crec que per a molts manresans i bagencs.

S’hi veu la façana de la caserna de la Guàrdia Civil de Manresa amb una estelada penjada al pal. No la bandera espanyola, la que hi penja sempre, no. Una bandera catalana estelada.

Quan vaig veure això, dimecres a la nit, vaig sentir un calfred.

La casa-caserna dels civils de Manresa és a l’entrada nord de la ciutat. Els qui hi venim de l’eix del Cardener hi passem sempre per davant. Quan estudiava a l’institut de Manresa havia tingut algun company fill de guàrdia civil. En recordo dos, en Javier i la Mamen, de qui em vaig fer amic i tot. Amb ells, s’hi podia parlar, però a casa seva no s’hi podia anar. Era un lloc tancat, privat, inhòspit. Prohibit.

El setembre de l’any 1976 dos guàrdies civils d’aquesta caserna van venir a casa meva i es van endur mon pare. Va passar-hi una nit i després el dugueren a la Model. Dos dies abans havia parlat en un míting al Congost i algun infiltrat va voler entendre que havia dit «assassinat». No ho havia dit. El van deixar anar al cap de pocs dies.

La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un bloc de pedra militar, militaritzat, que la ciutat no ha sentit mai seu. És en un extrem. Viu d’esquena a Manresa. I Manresa hi viu d’esquena. Sempre l’hem vist igual, adust, isard, monolític, amb un home o dos apostats a la porta. I sempre aquella banderassa, grossa, vistent. Insolent. Sempre la mateixa. No és amable, aquest edifici. No estima la ciutat i la ciutat no l’estima.

La caserna de la Guàrdia Civil de Manresa és un símbol de cosa inamovible, que roman estàtica, reclosa i esquiva. I intocable.

Recordo que quan era jovenet un amic dels meus pares es va riure de mi perquè li vaig dir que era independentista. «Els catalans —em va respondre, jocós—, si hem de fer la revolució, l’haurem de fer un diumenge, perquè els dies de cada dia no podem pas faltar a la feina.» Encara ara sento les rialles de mon pare, tan poc independentista com el seu amic.

No vaig entendre per què deia el mot «revolució». Jo no l’havia pas dit. Jo pensava en un país lliure, amb un estat com qualsevol país lliure. Però no pensava pas en cap «revolució». Ni me l’hauria sabuda imaginar, una revolució.

Abans-d’ahir, quan em va arribar per WhatsApp la fotografia, vaig explicar les meves sensacions a un amic, quinze anys més jove que no pas jo. «Què et fa por? —em va dir—. Que la situació es descontroli?» No vaig saber respondre-li. «No han fet mal a ningú», continuava. Tenia raó, però mirant aquella imatge jo no en podia entendre, de raons: el meu cap només anava enrere, no sabia anar endavant. I encara hi va afegir: «Anem recuperant un país que és nostre.» Eren tan certes, aquelles paraules… Però tot això ho havia de processar, ho havia de raonar… «He tingut una esgarrifança», li vaig saber dir. Res més.

Quan vaig deixar la conversa amb el meu amic, vaig tornar a mirar les imatges de Barcelona. Però, sobretot em vaig mirar i remirar aquest vídeo de Manresa i aquest altre (enregistrat des d’una finestra de la caserna, per algú que creu que aviat ens haurà de deixar). I la fotografia que encapçala l’escrit. I vaig recordar tot d’una l’amic de mon pare. Perquè això de dimecres no era cap manifestació. No era cap caminada ni cap concentració ni cap pluja de concentracions. Era —és— una revolució.

I feta un dia de cada dia.

(Gràcies, Joan Carles, per la fotografia. Gràcies, Pere, pel coratge de la raó. Gràcies, Josep —ara tan independentista com jo—, per aquella conversa de fa més de trenta anys.)

_______________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Escrits i anotacions d’una dona de pagès nascuda a final del segle XIX

Diumenge farà quatre anys de la mort de mon pare. Com explicàvem la setmana passada, una de les feines que va emprendre quan es va retirar va ser aplegar i buidar els dietaris dels seus pares i fer-ne una interpretació, vestida amb dades biogràfiques de tots dos.

L’article de la setmana passada parlava dels dietaris del meu avi. Avui parlarem dels escrits i les anotacions de la meva àvia, Amàlia Torras i Portella (1893-1985), que mon pare va aplegar en un opuscle titulat «La mare. Escrits i dietaris».

__________________________

Una dona de pagès
El llibre comença presentant-nos-en unes quantes dades biogràfiques:

«La mare va néixer al poble de Sant Martí de Torroella el 10 de febrer de 1893. […] Va néixer del matrimoni Torras-Portella, després d’haver-se malaurat tres fills, entre nats i no nats. No és estrany, doncs, que, segons contava la mare, l’àvia Rosa tingués poques esperances que ella sobrevisqués, tot i que semblava molt vividora. D’aquí ve que, quan la padrina li preguntà quin nom volia que li posés, l’àvia li digués: “Pel temps que em viurà, posa-li com vulguis.”»

«Fins a deu anys va aprendre una mica de lletra amb mossèn Pere, perquè a Torroella no hi havia escola de nois, ni “costura” per a les noies. A deu anys va entrar a treballar a la fàbrica de Can Canals, a prop de casa seva, i més tard al Molinet [una altra fàbrica tèxtil].»

«Però en una casa de pagès s’ha d’aprendre a fer moltes coses i en aquell principi del segle XX encara més. A cal Pere —que és com anomenaven la casa de la mare (i com en diuen encara)— tenien i encara conserven un bon tros d’horta, prop del riu Cardener, sota mateix de la casa. La mare manifestava una afecció gran (que mantingué tota la vida) a tenir cura del regadiu i les flors. Explicava que, com que a la fàbrica feien torns, al matí podia anar una estona a l’hort i un cop la setmana a vendre verdura del temps a Santpedor, que era un bon mercat, atès que el regadiu era escàs per a la gent que hi vivia. I recordava i explicava l’alegria d’un matí en què en aquest mercat, amb una cistella d’enciams al mes de juny, al temps de la sega, havia fet 5 pessetes i sa mare les hi havia deixat quedar. S’havia llevat a les 6 del matí i havia fet a peu unes tres hores de camí entre anar i tornar de Santpedor. Però ella era feliç… i jove.»

«A vint-i-tres anys es casà amb el pare, després d’uns dos anys de relacions. […] Quan es va posar a prova la seva vàlua va ésser en els temps difícils de la revolució i la guerra de 1936 a 1939 sense l’ajut del pare. Durant un llarg temps, amb la padrina, la tia Antònia i quatre fills —la més gran de divuit anys i el més petit de quatre—, la mare va fer front a totes les dificultats de la casa, les feines, els mossos, la família en sentit ampli… i el comitè. Va suportar la pressió de l’angoixa per la seguretat del pare, del fill gran i de tota la família.»

«Si del pare vàrem aprendre tantes coses, de la mare vàrem aprendre a conservar-les. I també ens va transmetre l’equilibri, el sacrifici callat i el constant desig d’amor i de pau.»

Aquesta primera part acaba amb una paraules del meu oncle Lluís, publicades a Regió7:

«Viure una vida serena, malgrat els capgirells que tots un dia o altre hem de passar, és una cima que no s’assoleix pas gratuïtament sinó que cal voler-ho; fa falta lluitar-hi, convé mantenir sempre la guàrdia, treballar incansablement, estimar sense estridències, però també sense defalliments, posar bàlsam olorós pertot arreu on hi hauria d’haver esgarips de fregaments rovellats, portar pau i somriures al voltant. Heus ací una de les grans missions a complir per la vida. Altíssima ruta per la qual l’Amàlia de la “Bonavista” caminà tota la vida.»

Els escrits
Mon pare va aplegar els escrits de l’àvia Amàlia, sobretot de dues menes: cartes i discursos breus que llegia a la família, que una vegada l’any s’aplegava a la casa pairal. Aquests aplecs es van començar a fer quan ella ja era vella.

Un dels valors més importants d’aquests texts, per mi, és l’espontaneïtat i la vivor de l’expressió, que delata un caràcter bonhomiós i desimbolt, alegre.

El 1978 va llegir-nos això:

«Tinc quatre fills, tots casats i afillats. Tinc 24 néts, 7 de casats que són 31. N’hi ha per a tots els gustos: sastres, professors de català, mestres, metges, periodistes, pintors, músics que estan divertits, noies infermeres, estudiants de medicina, mestres d’ensenyament, inclús una monja i un parell d’escriptors; els demés, estudiants i estudiantes. Tots són bona canalla. Déu els doni molts anys de vida, sort i salut i ganes de treballar, que no els falti pa. Diu la iaia de 85 anys.

Fa deu anys que fem la Festa de Família. No en falta cap, gràcies a Déu. Adéu siau.»

Mon pare també va trobar unes quantes cartes que l’àvia havia enviat al seu fill gran, en Lluís, que vivia i treballava fora de casa. Per exemple, una del 1942:

«Com que sempre et tinc en el pensament, sempre et voldria escriure, però ja saps que no m’hi veig gaire i me’n vaig de la ratlla, però pren-t’ho amb bona voluntat. […] Sabràs que de nou només hi ha dues coses, molt diferentes l’una de l’altra. La dona del Valentí de cal Cots està en perill de mort, perquè se li ha rebentat una vena per dintre, o sigui interna, i li ha quedat la sang aglevada i no es pot curar; una llàstima, tan jove. I suposo que ja ho saps, per altra part, que les noies de Callús el diumenge s’arrepleguen set o vuit i se’n van a fer corrides de bicicletes, unes en bicicleta de dona i altres d’home, com una colla de xicots, però en fi, això no preocupa perquè la Maria no hi va.»

De vegades, aquestes cartes són en castellà, diguem-ne:

«Le ayudamos entre yo y la padrina, todas muy avenidas, una noche una y una otra de día. Por la mañana ella, por la tarde yo, porque ella añora el raconet del terrat. Però tot més bé que no mereixem gràcies a Jesús y a la Virgen de Juncadella, Montserrat, Lurdes. Los de casa bien, por ahora bien de “luna”. El padre está en Barcelona. Han operado el pastor Francisco. Veremos que resultará; no le han operado hasta el jueves. Si por un caso vas a Barcelona ves a la clínica Monegal y encontraras el sitio sin pérdida.

La Amalia pequeña chupa como hacía su madre. Si la vieses te encantaría al ver tantas visitas. Vienen jóvenes, viejos y medianos y de todas midas a ver la pubilla como si fuera una cosa mai vista.

Adiós, Luis, hasta dissabte si Déu vol.»

Però també ens va deixar més texts, com aquest testament del 1973 (quan tenia vuitanta anys):

«Faig un petit testament que quan m’hauré adormit de debò no me’n creureu de res. Em despedeixo com si marxés. Ara no sé com serà. En un any m’han avisat dues vegades; potser el dia que serà de debò no m’avisaran, no podré dir res.

Sabeu que, fins a l’hora present, fa 57 anys que visc en aquesta casa. He entrevingut amb persones de tota mena. No m’he renyit mai amb ningú. Us prego que no us renyiu, almenys la família. No us baralleu per quatre parets, perquè el món és una estona i no s’emporta res ningú. Sobretot respecteu el Pepet [el gendre], que ha portat la casa. Si podeu, no us la vengueu, perquè no us traurà de cap apuro. Sempre serà cal Badia.

I tots cabem en aquest món, i els uns han de menester els altres, vulguem o no vulguem. Si podíeu cantar aquella cançó: “que és bonic quan els germans s’estimen”…

Adéu siau, germans, fills, joves, gendre, cosins, néts, besnéts. Pregueu tots per la iaia Amàlia, i perdoneu-la si us ha agraviat.»

Els dietaris
La meva àvia va escriure anotacions en dietaris des del 1927 al 1936, amb l’ajut de la seva filla Maria. En el primer full de l’any, hi solia haver un inventari que escrivia el seu home, on es detallava el bestiar menut de la casa, amb el preu que se’n pagaria i la suma total. El meu pare explica que la utilitat del dietari és sobretot comptable, però «aviat la mare no “pot resistir-se” a consignar-hi algun fet singular que passi al poble, com el 17 de gener [de 1927]: “Ha fet molt vent i s’ha cremat un vagó del tren ple de cotó. Hi ha foc tot el dia.”»

S’hi consignen fets quotidians de la casa, amb comentaris valoratius i precisos:

«Nascuts 2 cabrits de la cabra bigarrada amb treballs, i 2 cabrits de la cabra negra sense adonar-nos-en.»

«Han nascut 3 cabrits de la cabra rossa de mamelles estirades. Molt bé.»

«Hem fet un kg de mongetes de l’Abundància, de Cardona, en un quintó, i en l’altre d’aquelles grosses que varen tornar de Cal Manel i tres rengs de les de Pobre al cantó de les canyes, i en lo demés, blat de moro del menut de llavor, de l’any passat.»

«Posar una lloca de cal Manel que hem canviat amb un gall per llavor. […] 15 ous de cal Xatino i 9 de casa.»

«Anar a buscar bolets; trobar una cistella plena de barreja, 19 unces de llenegues.»

«El gat, malvat, s’havia menjat 7 conills del Lluís, que li havia causat un disgust.» […] «Hem mort el gat que tantes bèsties s’havia menjat.»

«Hem tingut la pega que un gos de cal Forn ha entrat al barri, i ha entrat a la cort dels conills, i en un moment n’ha mort 7 de cop. Per sort els hem pogut aprofitar, mica més mica menys.»

Quan s’acostava a vuitanta anys, ja no es podia estar d’escriure sobre la seva mort:

«L’hem vist a començar. No sé si el veurem acabar. Alabat sia Déu!»

La mort és molt present en el dietari. Són anotacions breus que, vistes plegades, poden semblar fredes, mancades de sentiment. No cal dir que la mort era vista com un fet natural, quotidià. I molt més a pagès, on es convivia amb la mort del bestiar contínuament:

«Divendres Sant. S’ha ferit a l’església l’àvia de cal Pey Mataporcs.» […] «Als 8 dies s’ha mort havent-la sagramentat.»

«S’ha ferit l’avi de cal Magre, Sebastià, quedant sense paraula. L’han combregat de seguida.» […] «S’ha mort l’avi de cal Magre a les 12 del migdia com un pollet.»

«S’ha mort el Pere de cal Jan. Tot d’un plegat, d’una hemorràgia de sang.»

Aquesta simplicitat es manté quan el qui es mor és un parent pròxim, com el seu pare:

«Han combregat el pare» [6-2-1928]

«Ha mort el pare. En pau descansi.» [14-2-1928]

«Hem enterrat el pare.» [16-2-1928]

El dietari conté també crònica social, de vegades escarida, de vegades detallada. Sovint, els fets reportats són desgràcies:

«Pasó una desgracia en el tren a Callús. Al salir de la mina el tren destrozó un hombre.»

«Ha pres mal l’hereu Miqueló, pujant de Manresa amb una moto, vora l’indret de la casa nova de la Bona Plata, que l’ha entrebancat un gos. Per sort l’han auxiliat, que ha estat una o dues hores sense parlar. Ha sigut auxiliat pels dos metges de Callús. S’ha fet una gran trompada al braç i al cap, però podia ésser molt més. G. a D.»

«S’ha cremat la pallissa del Silo, 2 carros, 1 tartrana, molta palla, el quarto dels mossos. No n’ha quedat res, només les parets. Hi ha hagut molta assistència amb galledes. Per últim han pujat els bomberos de Manresa.»

Ves per on, aquesta pallissa era al costat de la casa on, anys més tard, van anar a viure els meus pares. I per això mon pare anota:

«Aquesta pallissa es va tornar a refer l’any següent. Amb el temps, atzars de la vida, el pare la va comprar. Avui escric aquests papers en un escriptori d’aquest cobert o magatzem. Encara hi ha algunes de les bigues cremades.»

Els fets, alguna vegada, tenen abast comarcal:

«Han tocat a sometent per un robo que s’ha fet a Sallent i que s’ha fet alguna mort i se n’havia fet una altra la setmana antes a Sant Fruitós. Han mort una pobra dona a la vora del foc, que li han xafat el cap amb un tros de ferro.»

Els fets històrics no hi poden mancar, és clar:

«Han fet la festa de l’arbre i han canviat el nom del carrer de Santpedor, que ara s’anomena Carrer de l’Estatut. Molt bona festa.» [21-2-1932]

«Tothom festa perquè fa cap d’any de la República.» [14-4-1932]

«Han fet huelga general pertot arreu, han fet parar les fàbriques i hasta els pagesos.» [5-10-1934]

«La nit del dissabte hi hagué una forta revolució. A Barcelona, la tropa i els de la Generalitat s’han batallat i han pres i agafat els principals. Hi ha hagut molts morts, principalment els soldats.» [7-10-1934]

El 1936 s’hi poden veure anotacions de l’àvia i de la seva filla Maria. Al febrer ja hi ha un avís:

«Han vingut a buscar el Pep a 2/4 de 10 quatre pintes que feien més cara de lladres que de ser robats, acompanyats de l’agutzil, per fer-lo anar a la Secretaria. Suposo que devia ésser coses de la política.» [17-2-1936]

I a partir del 19 de juliol, comença la seqüència d’anotacions de l’àvia Amàlia i de la tia Maria, que indiquen la intensitat i el neguit amb què es devia viure la situació:

«Parada total de trens, amb motiu d’una revolució a Barcelona entre els militars i el govern.» [19-7-1936]

«A les 12 de la nit han vingut 4 homes amb armes a veure si hi havia el pare, però, per sort, era a dormir a fora.» [30-7-1936]

«Marxar el pare perquè la nit passada l’havien vingut a buscar per fer-li una mala sortida.» [31-7-1936]

«Venir a buscar 1 ½ dotzena d’ous sense pagar, per ordre del Comitè.» [3-8-1936]

«A les 2 de la tarda, la mare s’ha hagut de presentar a la Secretaria i li han demanat diners, a ella i a d’altres, més de 100 duros a cada un.» [5-8-1936]

«Pagar sis-centes pessetes al Comité Revolucionario de Callús.» [7-8-1936] «Han vingut els del Comitè a buscar 3 dotzenes d’ous.» [11-8-1936]

«Han tret la mestressa de cal Silo obligant-la a anar-se’n a un altre puesto.» [12-8-1936]

«Han canviat la bandera del campanar; n’hi han posat una de la F.A.I. vermella i negra.» [13-8-1936]

«Anar la mare a fer una visita als parents de Berga» [6-11-1936] [i mon pare afegeix: «(una entrevista clandestina amb el pare, que voltava pel Pirineu)»].

El desembre del 1936 s’acaben les anotacions de l’àvia Amàlia. Tanmateix, mon pare explica això:

«L’any 1969 la mare “aprofita” els fulls d’un dietari vell per anotar vendes de verdura o conills i, de passada, ressenyar algun fet personal o familiar. No és un dietari qualsevol, sinó el de 1959, on el pare va escriure unes poques notes de moviment bancari i referències del sindicat, i que va deixar inacabat en morir el 4 de novembre.»

La darrera nota que hi ha escrita és del 28 de juny de 1970:

«Hem fet la festa de la vella de cal Badia, la iaia de 24 néts i 3 besnéts, 4 fills, 2 germans, 3 joves i un gendre. Tots junts en una família hem fet la festa amb salut i alegria, a l’edat de 77 anys.

No sé si serà l’últim. Any 1970. Alabat sia Déu!»

Encara va viure quinze anys més.

Potser també us interessarà:

• Recordar els pares, 1 [8-6-2017]
• «A conservar-se!» [10-3-2017]
• El barri [17-7-2016]
• La mare i els pobres [23-10-2015]
• Pròleg de les «Imatges de la Bona vista» [23-10-2015]

___________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ara que farà quatre anys que ens va deixar el pare, és un bon moment per a recordar una feina que va fer durant els darrers vint anys de la seva vida i en què vaig poder ajudar-lo una mica. Va llegir i rellegir els dietaris del seu pare i també alguns escrits de la seva mare i va mirar de transcriure’ls, endreçar-los i interpretar-los. D’això, en van resultar dos aplecs que va titular Els dietaris del pare i La mare. Escrits i dietaris. Aquestes setmanes us vull parlar d’aquests llibrets, un exemple de respecte i amor als avantpassats. Amb aquests articles, d’alguna manera, voldria forjar una baula de la mateixa cadena.

El llibret sobre l’avi, Josep Badia i Cots (1890-1959), té una estructura molt definida. Comença amb dos capítols introductoris: «Carta al pare» i «Els meus avantpassats». I després ve el cos del text («El pare»), subdividit en tretze apartats, des dels «Preliminars» i la «Infància i adolescència» fins a «Cap al tard» i «Els últims mesos».

Aquesta «Carta» inicial és alhora una declaració d’amor i una declaració de principis, que retrata molt bé l’autor i el destinatari. Vegem-ne uns quants fragments:

«Estimat pare:

Fa temps que volia iniciar amb vós una “correspondència” escrita i mai no m’hi acabava de decidir. Des que us en vau anar, milers de vegades he deixat volar la imaginació per fer xerrades llargues amb vós sobre tots els temes, us he demanat consell en molts moments de dubte i també m’he recreat passant bones estones plegats en el record del temps venturós en que vàrem conviure a la casa pairal. He notat la vostra presència a prop meu —quasi diria, millor, «dintre meu»— en moltíssimes ocasions i m’he sorprès a mi mateix amb gestos i actituds que recordava de vós. Us he enyorat molt!»

«Voldria parlar de la infinita riquesa i varietat d’esforços, sentiments, emocions… que es concentren en la història de les persones, que són les que en definitiva fan la història real d’un país, no pas la que moltes vegades expliquen els llibres.»

«Emprenc aquesta tasca pel plaer que ben segur que em proporcionaran els records que em desvetllaran els vostres escrits i les vivències que retinc en la memòria; records i vivències dels temps passats, a redós de la família i la casa pairal que vos fundàreu.»

«Els homes i les dones del nostre món rural vivien a mercè del sol i del vent, de la pluja i del fred, a prop dels trons i dels llampecs, de la secada i de l’aiguat… Menjaven allò que produïen i poca cosa més; la padrina encara pastava pa moreno i filava llana de les ovelles, feia mitjons, rentava al riu amb el picador i el sabó fet de morques i llard ranci, sosa càustica i pega grega…»

El llibret repassa els fets més significatius de la vida del meu avi, un home arrelat a la terra; un home d’ordre i alhora progressista, al servei de la pagesia i del poble, del qual fou batlle; un home que va patir abans de la guerra, durant la guerra i després de la guerra. Aquest compromís social i la decepció de la guerra ocupen una part important del llibret:

[1918-1921] «El 26 de desembre de l’any 1918 ja consta al dietari que el pare va “anar a Manresa al matí i a Torruella a la tarda per motiu de preparar la còpia borrador dels Estatuts del Sindicat per J. Carné [secretari de la Cambra Agrària del Pla de Bages], encarregant-li la documentació per a presentar al Govern Civil. S’hi empleà tot el dia”. Finalment, el 10 de març de 1921 es constitueix formalment el sindicat agrícola de Callús [del qual ell fou secretari].»

[1923] « El dia 3 d’octubre del mateix any el pare anota, simplement: “Pendre possessió de l’alcaldia per ordre del Govern Civil de la Província.” Exercí aquest càrrec durant més de quatre anys, fins que dimití, el 17 de març de 1928.»

[1925] «Al capdavant del municipi, el pare mantenia molts fronts oberts en una situació política bastant crispada per la dictadura de Primo de Rivera. Gent d’ordre creia de bona fe que aquest règim era positiu perquè s’aturés la disgregadora anarquia general, i també per combatre l’atur que omplia de misèria el país; uns altres en lamentaven la privació de llibertats que comportava. Però els objectius del pare, influïts per aquesta situació general, són principalment millorar la vida de la gent del poble, en el benestar, la cultura, la sanitat.»

[1931] «El 7 de juny consta la celebració de la “gran festa de la commemoració de les Bases de Manresa”. El dia 12 de juliol, “assistir a Barcelona a l’assemblea de la Unió de Vinyaters i la constitució de la Unió de Sindicats Agrícols de Catalunya”. El dia 2 d’agost es consigna el “plebiscit pro Estatut de Catalunya”.»

[1933] «El 21 de maig es destaca: “Festa d’inauguració de les escoles noves, amb assistència del president de la Generalitat, Francesc Macià; conseller de governació, J. Selvas, i diputats Trasseras i Sallés.”»

[1936] «El dia 18, el pare anota a l’agenda de butxaca: “S. Farré avisa haver-se sublevat militars.” El dia 19, hi ha “notícies de revolució a Barcelona”. El dia 20, “vingueren a registrar armes (de sometent) un grup de revolucionaris de Súria.  Anar a Manresa sense poder fer res”. El dia 21, “primer dia d’ensurt general al poble. Detenció dels capellans, tiros, etc… Dia 22: “Obligaren a marxar el Sr. rector (i el vicari).” Dia 23: “Continua la revolució”. Dia 24: “id. id.”. Dia 25: “Sortida a la nit per Jaumeandreu per precaució.” El 26, diumenge: “Passar tot el dia al bosc.” El dilluns 27: “Baixar a Manresa amb permís del comitè executiu del Front Popular per ferrar el cavall i portar gènere per al Sindicat. A les 11 del vespre truquen uns milicians, Joan Gall Vilanova i d’altres, obligant a passar a Secretaria; vàries preguntes (cap mal tracte); sortida a les 2 de la matinada cap a casa. Obligació de passar a firmar, dia següent tres vegades.” Dia 28: “Passar a firmar 2 cops al Comitè instal·lat a Secretaria.” Dia 29: “Passar a firmar id. id a Secretaria i a ex-església.”

El dia 30 de juliol: “Passar a firmar tres vegades al comitè a ex-església. A les 12 (de la nit) passaren uns desconeguts. Sortida a fora.” L’escamot de la FAI (aquests “desconeguts”) reclamava el pare dient que s’havia de presentar al comitè local. L’endemà, el comitè de Callús va negar a la mare cap ordre de presentar-se.

El dietari continua amb la lletra del meu germà Lluís. El pare no el vaig tornar a veure fins al cap d’un any i mig.»

[1937] «Després d’un periple pel Pirineu i el Berguedà, i Manresa —a ca la tia Antònia—, a final de 1937 el pare “s’exilia” a casa, tancat en una cambra, mentre els seus amics d’esquerra feien tempteigs i gestions per garantir-li la seguretat si “tornava”.»

[1939] «L’entrada del 1939 fou carregada d’incertesa i de por. L’exèrcit republicà es batia en franca retirada a Catalunya. Amb un hivern rigorosament fred, els pobres soldats mal atesos per la intendència patien molt. El dia 24 de gener passaven els últims pel nostre poble. A la vesprada, vingueren a casa, a escalfar-se a la vora del foc, els pontoners encarregats, aquesta vegada, no pas de construir ponts, sinó de volar-los per retardar l’avançament de l’enemic. Ens advertiren que a mitjanit hi hauria les explosions, que no ens espantéssim. Els vam donar sopar i passada la mitjanit se n’anaren.

Aquells dies fou un tragí de soldats que demanaven que els omplíssim la cantimplora de vi o que els donéssim alguns queviures. Fèiem el que podíem per ajudar-los, i no vàrem sofrir cap mal tracte. El comitè ens va requisar el carro i el cavall perquè el seu cap pogués fugir cap a França.»

«El dia 25 de gener varen travessar el riu Cardener les tropes “nacionals” —una brigada de Navarra. Es varen repartir pel poble. A casa van venir dos soldats a sopar i a escalfar-se vora el foc. La mateixa llar que feia dos dies havia acollit els darrers soldats republicans acollia ara els altres.»

«Allà es presentà un oficial de les forces “nacionals”, encarregat de detenir els sospitosos de ser rojos. Jo era amb ell quan digué al pare: “Me va a facilitar una lista de las personas que hay que detener en este pueblo”, després de posar sobre la taula la pistola de reglament. El pare, serenament, li va dir: “Aquí hay gente buena solamente, los malos han huido a Francia. No le puedo dar ni un solo nombre.” L’oficial insistia i, en veient la negativa del pare, li va dir: “Usted serà responsable si ocurre algun perjuicio a los soldados  del Ejército.”

Afortunadament, no va passar res.»

«El pare, després de rebre emocionat els “amics” que retornaren de l’exili a la zona “nacional” i de tenir-hi una llarga conversa, comprovà els mesquins sentiments de revenja i l’egoisme d’alguns d’ells, preocupats més per refer els negocis propis que no pas per alleugerir la fam dels pobres. Fou llavors que pronuncià, decebut i trist, aquesta frase: “Malaguanyada tanta sang vessada; no hem après res.”»

Acabada la guerra, fins el 1959, any de la seva mort, el meu avi es va dedicar a la família i a la pagesia, amb una activitat pública més reduïda. Als capítols finals, mon pare destaca les anotacions que deixà l’avi sobre l’empitjorament de la seva salut, que es precipità per la mort de la seva mare:

[1959] «El dia 3 [d’abril] a l’hora de dinar vaig pujar a casa a veure què feia i just la vaig veure morir. El pare anota al dietari: “Morí la mare, Maria Cots Prat (A. C. S.) al migdia, a l’edat de 89 anys, aproximadament.”»

El capítol darrer, «Els últims mesos», comença així:

«El pare era un home molt auster en l’expressió dels seus sentiments, però la mort de la padrina el va afectar profundament.»

El meu avi es va morir el dia 4 de novembre d’aquell mateix any. I el llibret es clou així:

«El nostre germà Lluís va escriure en la pàgina del dia 4 de novembre del dietari de 1959 aquestes paraules que avui llegeixo i transcric per a aquesta “historia”:

“Morí el pare a les 11 del vespre d’aquest dia, després de dos o tres dies de llit i segurament a causa d’una angina de pit, o cosa semblant. Solament la mare i l’Amàlia [néta seva] hi estigueren presents.

Els fills veiem més clar cada dia que passa que hi ha una presència física insubstituïble, però que perdura una presència espiritual que no pot esborrar-se mai mes.

Ell faci des del cel —la Pàtria on van a parar tots els homes de bona voluntat— que quan ens vinguin temptacions de pensar en els diners, en els honors i en les altres coses d’aquest món sapiguem trobar en el seu record la força per superar-nos i no deixar-nos vèncer. Dir d’un home bo que s’ha mort que ha pensat en tothom abans que en ell i que no ha deixat cap diner i escassos deutes, però amb la casa pairal en peu perquè segueixi sent la casa de la Mare i dels germans, és el millor elogi d’un cristià que feia anys que cada mes confessava i combregava.

El record d’un home que compleix amb Déu i estimava el proïsme és la millor herència i l’únic consol veritable quan aquest home fou el nostre pare.

Al cel ens puguem veure.”»

Potser també us interessarà:

• Pròleg de les «Imatges de la Bonavista»

_______________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El 10 de setembre de 1976, vigília del primer Onze de Setembre postfranquista, hi hagué a Manresa un gran acte reivindicatiu. Com vaig explicar fa més un any, mon pare, que llavors era secretari general del Partit Carlí de Catalunya, hi féu un discurs. Ja feia quasi deu mesos que Franco era mort, el sistema s’havia començat a obrir, però encara no se sabia si l’estaca tombaria o no. Aquell discurs traspuava esperança, exhortava el poble a alçar el cap, escometia amb contundència el règim. Al final va demanar un minut de silenci en memòria d’un jove basc, «assassinat mentre es manifestava pacíficament».

L’endemà passat la guàrdia civil es va presentar a casa meva per endur-se el pare a la presó, amb una acusació falsa. En va sortir al cap d’uns quants dies i, mentrestant, a Manresa van aparèixer pintades i comunicats de suport.

Ara que fa quaranta anys, m’ha semblat convenient de recuperar aquell discurs. Abans de la transcripció, en trobareu l’àudio (que, providencialment, va enregistrar en Lluís Alsedà i Solé). Una vegada més, he de recordar que tot això és possible gràcies a la feina impagable de Memoria.cat —encapçalada per en Quim Aloy.

https://soundcloud.com/arnau-aloy/memoriacat-11set1976-001

Companys, l’Assemblea del Bages, òrgan unitari de l’oposició democràtica a la nostra comarca…

[Aplaudiments, crits]

m’ha encarregat de fer la presentació d’aquest acte que celebrem avui, aquí, en record i en commemoració de l’Onze de Setembre…

[Aplaudiments]

aquesta diada que el poble ha convertit espontàniament i contundentment en la Diada Nacional de Catalunya!

[Aplaudiments, crits]

És evident, companys, que aquest no és solament un acte commemoratiu i de record dels herois de les nostres llibertats, sinó que és, a més, un acte polític en el sentit més ampli i el més noble d’aquest món. En el sentit de preocupació ciutadana, de responsabilitat col·lectiva del que us indico de paraula, i del que amb la vostra presència i amb el vostre entusiasme afirmem junts el nostre compromís en la defensa de Catalunya.

[Aplaudiments]

En una situació política, social i econòmica, per a Catalunya i per a la resta de l’estat espanyol, molt greu, conseqüència inevitable de 40 anys de dictadura, de corrupció, d’irresponsabilitat dels poders públics; 40 anys d’amagar i de posposar els vertaders problemes, de buscar solucions per als interessos d’uns quants i no pas per als interessos del poble; de pretendre enlluernar-nos amb un fals progrés a costa d’endeutar el país fins a extrems gairebé insostenibles; d’alienar-nos amb eslògans i amb complicitat decidida perquè no penséssim, perquè no hi veiéssim i, sobretot, per reprimir-nos durament perquè no parléssim, la veu del poble s’aixeca avui més forta que mai per dir d’una vegada: Prou!

[Aplaudiments. Crits: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.»]

El poble s’aixeca per reclamar el que és nostre i no ens ha d’atorgar per gràcia ningú: la nostra llibertat. Fa anys que Catalunya ha creat un organisme de lluita i l’ha sostingut a costa de molts sacrificis: de multes, d’empresonaments, de tortures, d’hores, de diners, d’innombrables renúncies personals. Un organisme que cada vegada es mostra més ampli, més unitari, més eficaç: l’Assemblea de Catalunya.

[Aplaudiments. Crits: «Visca l’Assemblea de Catalunya.»]

Aquest és, primordialment, l’instrument de la nostra lluita. Aquesta és la veu del poble sense mistificacions, on obrers, polítics, intel·lectuals, professionals, representants de totes les comarques de la nostra terra, formem un organisme unitari per a despertar la consciència col·lectiva del nostre país i per a reclamar i aconseguir fer una realitat viva els nostres quatre punts programàtics essencials. Primer: l’amnistia sense exclusions dels presos i exiliats polítics.

[Aplaudiments]

Segon: El ple exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació –inclosa la sindical–, de manifestació i el dret de vaga.

[Aplaudiments]

Tercer: el restabliment provisional…

[Aplaudiments]

…el restabliment provisional de les institucions i els principis configurats en l’Estatut de 1932 com una expressió concreta d’aquestes llibertats de Catalunya i com una via per arribar al ple exercici del nostre dret d’autodeterminació.

[Aplaudiments]

I quart: La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.

[Aplaudiments]

És evident, amics, que Catalunya viu encara una situació d’esclavitud oficial en molts aspectes essencials, i jo diria vitals, per al seu desenvolupament i per a la seva personalitat com a poble, com a col·lectivitat humana. Una situació que no es resoldrà fins que s’acompleixin les condicions que, any rere any, l’Assemblea de Catalunya ve reclamant per a tots els que vivim en aquesta terra (avui, com diu salvador Espriu: «Pobra, bruta i dissortada terra»), i que amb l’esforç de tots hem de fer rica i plena com proclama el nostre himne.

[Aplaudiments. Crits: «Visca Catalunya! Visca!»]

Per això lluitarem sense deixar-nos enganyar per «leyes de régimenes especiales», per reformismes, per indults disfressats, per llibertats només per a uns quants polítics i partits domesticats, per toleràncies que s’acaben quan el poder reial vol, per un despotisme il·lustrat amb aparences de democràcia. El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania.

[Aplaudiments. Crits: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.»]

Amics, aquesta setmana hi ha hagut un nou mort a causa de la repressió. Jesús Maria Zabala, de Fuenterrabía, ha sigut assassinat mentre es manifestava pacíficament. Us prego, per ell i per tots els que han caigut en la lluita per la llibertat, que ens posem drets i guardem un minut de silenci amb tot el respecte que mereixen aquests herois.

[Minut de silenci. Aplaudiments. Crits: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes»]

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Recuperem un altre escrit d’en Josep Badia i Torras per al clot de les Ànimes. Un text que parla del «pallús encendrosat» no pot restar fora del clot. Jo el trobo ric, precís, exuberant. Vejam què us sembla.

No fa gaire, una maresmenca em va explicar que a la seva comarca un barri era un reixat. I això em va fer pensar en aquest escrit, que parla del barri de cal Badia. Al Bages un barri és un espai clos entre edificis, sovint entre el reixat que dóna a fora i l’entrada de la casa. Bé, val més que us ho expliqui mon pare.

_____________________________

Com a moltes cases de pagès de les nostres comarques, entre el portal d’entrada i el camí, a la meva casa pairal hi ha un clos emmurallat i amb un ample portal (a casa és de ferro, reixat de la part superior). D’aquest clos, sempre n’havíem dit el barri. Quasi a tot arreu s’anomena igual. No em pregunteu per què; no us ho sabria dir.

El barri té una doble funció: és el pati del tràfec —avantsala dels baixos— i alhora defensa l’entrada de la casa pròpiament dita de gent massa curiosa o d’intrusos indesitjats.

El barri de casa, no pas gaire gran, és un clos de set metres per dotze, a tirada de la casa per la banda de sol ixent, i amb el portal a aquest mateix cantó, que dóna al camí de Viladelleva. El portal hi permet l’entrada còmoda del carro. Cal que sigui així, perquè s’hi ha d’entrar moltes vegades. Part del barri és cobert pel terrat de davant de la casa. A sota terrat, adossades a la paret de la casa, hi ha les gàbies dels conills, fetes d’obra i amb pendent, amb portetes de filat i bastiment de fusta. N’hi comptaríeu quinze en total, disposades en tres fileres sobreposades de cinc gàbies cadascuna.

«Més enllà de la fogaina hi ha el clot del femer, destinat a recollir el purí de les corts i sempre cobert amb un bon gruix de palla o de fems, perquè la canalla no hi caiguessin (Déu nos en guard!)»

A l’altra banda del portal hi ha un corredor que porta a la fogaina, per a fer calderada per als porcs, o bé —al temps de la verema— per a fer bullir most i obtenir-ne vi dolç o mistela, o simplement per augmentar el grau d’una bóta de vi ximat que es vulgui millorar. El corredor, que passa tocant la paret de la casa, té a l’altra banda la cort dels porcs, amb el cóm disposat de cap a cap i una tapa de fusta amb forrellat per tancar-lo quan el bestiar ja és apeixat. Més d’una vegada, quan la cort era plena de garrins acabats de comprar, s’havien escapat per aquesta tapa mal tancada i, llavors, ningú no en volia la culpa.

Més enllà de la fogaina hi ha el clot del femer, destinat a recollir el purí de les corts i sempre cobert amb un bon gruix de palla o de fems, perquè la canalla no hi caiguessin (Déu nos en guard!).

Un tros de paviment a continuació fa de femer pròpiament dit. Ben moll amb el suc, se’n treu de tant en tant la palla i el fem sòlid, i s’aparia ben apariat en aquest tros pavimentat, que deixa tornar a escórrer el suc cap al clot. M’agradava lluir-me fent una bona pila de fems quadrada i ben atapeïda, de parets rectes. Quan ja havien fermentat, dúiem els fems al tros per colgar-lo, llaurant amb el brabant; o bé a l’hort, per enterrar-lo amb la fanga. Calia que no s’hagués «cremat» i reservés tota la riquesa amoniacal. El mal pagès, que no mullava ni apariava bé el fem, feia que perdés gran part del seu valor, i el pallús encendrosat que duia al camp, no adobava pas el terreny ni preparava bona collita.

«Sobre la cort del corredor hi ha un entresolat a mitja altura del terrat, on es puja per una escala de fusta sense barana. Aquest espai, que és voltat de filat, és el colomar. Té uns nius de vímet penjats al sostre. A terra, la mare ho solia aprofitar per a tenir-hi conills porquins»

Més enllà del femer, encara hi cabia una cort petita fins a la paret de la muralla. Servia per a entrar els garrins mentre s’esperava vendre (o matar per a casa) els porcs grossos de l’altra cort. Quan es passaven a la cort d’engreix ja eren aprimalats, i així es guanyava temps.

Sobre la cort del corredor hi ha un entresolat a mitja altura del terrat, on es puja per una escala de fusta sense barana. Aquest espai, que és voltat de filat, és el colomar. Té uns nius de vímet penjats al sostre. A terra, la mare ho solia aprofitar per a tenir-hi conills porquins (més tard vaig saber que els savis en deien «cobaies»). Són molt bons per a fer un bon arròs, encara que a la gent de ciutat els facin fàstic perquè semblen rates. Contràriament als conills pròpiament dits, no cal llevar-los la pell, sinó només escaldar-los i pelar-los com un porquet. S’hi assemblen molt, a un porcell, un cop nets i escorxats; suposo que d’aquí els ve el nom. Entre colomins i conills, Déu n’hi do del que en sortia, d’aquell sostre del colomar. El terra, quan ja érem ganassos, l’havíem d’escurar un xic acotats, perquè tot plegat no feina pas més d’un metre i mig d’alçària; per netejar-lo tiràvem el fem i la colomassa directament al clot per una porteta. La mare hi pujava i en baixava moltes vegades el dia per portar-hi herba, mirar d’aparellar els coloms o bé treure els troncs de rama d’ametller o de pi, que els conills havien ben pelat i que ja podien anar directament al foc.

Josep Badia i Torras

 ______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Heus aquí una altra imatge d’infantesa del meu pare, en Josep Badia i Torras. Si aneu amb pressa, no hi entreu, a la llar de foc de cal Badia. Però si teniu deu minuts per a assaborir aquestes ratlles, estic cert que us hi sentireu tan aculivats que us recarà de sortir-ne. Després de tota la descripció, tan rica i primfilada, els cinc paràgrafs finals potser us faran pensar i somriure.

Mentre rellegia tot això, m’he imaginat aquell carlí escrivint-ho, sense poder contenir l’emoció dels records. El dia 18 va fer tres anys que ens va deixar.

_________________________________________

No us penséssiu pas que la llar de foc de casa meva és una peça espaiosa i notable, com les dels castells, les cases sumptuoses de la ciutat o les masies dels grans propietaris. És simplement una estança acollidora i pràctica de no pas més de vuit metres quadrats.

És situada, com correspon, al centre de la casa. A mà esquerra del passadís que arrenca del rebedor de la primera planta, separada de la cuina per un envà, rep la claror de ponent per una mitja finestra que comparteixen ambdues peces de la casa. A l’envà que separa les dues «cuines» —la del foc a terra i la dels fogons— hi veureu una finestreta al capdamunt, amb un petit marc de dos pams que sosté una bombeta que al vespre dóna claror a les dues estances. Cal estalviar electricitat.

L’entrada a la llar de foc no té porta perquè la xemeneia tingui més tiratge. En dies d’hivern molt rigorós, es tanca la que aïlla el corredor del rebedor. A mà dreta hi trobareu el «racó de la llenya», emparat per una fusta d’un metre d’alçada. La cambra de la padrina és a tocar de la llar i és la peça més calenta de la casa (per això va rebre aquesta destinació).

Al racó de la llenya hi veureu bona provisió tot l’any, però sobretot a l’hivern: un garbó de sarments, o mig costal de branques de pi, o un feix de rama d’olivera, ja espolsada de la fulla pel bestiar; i tot plegat, apuntalat per un parell de buscalls d’ametller o d’alzina, o de pi, o alguna soca estellada d’olivera. Tot s’aprofitava per fer foc en aquells temps en què no hi havia ni butà ni gas natural. A pagès també era impensable la calefacció, que —alimentada amb carbó— tot just començava a formar part dels luxes dels senyors de ciutat.

A l’hivern tothom té la consigna de pujar una cosa o altra per cremar quan hom es retira cap al pis. Al vespre, no és pas qüestió de passar ànsia que la llenya no s’acabi, i encara n’ha de quedar per a encendre el foc l’endemà de matí, que la rellentor de la nit humiteja la llenya encara que sigui a cobert.

Mentre no fa fred, a la llar de foc només hi intervenen les dones, que el mantenen sempre encès per tenir aigua calenta a l’olla gran de ferro colat (que penja dels clemàstecs, al bell mig de la xemeneia) i per fer brases (que es traslladen als fogons amb una pala de ferro de mànec llarg per a cuinar). Si sobren brases, s’apaguen amb una altra olla vella que hi ha sota el banc, tapant-la amb una tapa de ferro, per guardar el carbó.

La boca del foc a terra és senzilla, amb forma de piràmide truncada. N’arrenca una xemeneia fins al carener de la teulada. Vora la boca de la xemeneia hi ha un relleix de mig pam, per a posar-hi les teies, els llumins i alguna palmatòria amb un tros d’espelma, no pas prou ampla per a cabre-hi adornaments ni res que s’hi assembli.

A l’ampit de la finestra hi trobareu el manxó per a avivar el foc, quan s’arriba enfredorat de fora. A tres cares dels envans hi ha adossat un banc per a seure. Al cantó del nord, el banc és de caixa, amb una tapa amb frontisses. Serveix per a guardar-hi estris que no estan en actiu: un trespeus de ferro i la paella foradada de torrar castanyes per Tots Sants; una pala ampla per a plegar la cendra, uns molls llargs, unes torradores de filferro caragolat per a torrar pa…

Del ferro amb angle que hi ha a la llar de foc, n’hi ha constància al dietari del pare: «Fou comprat a ca l’Armengou de Manresa, pesa …. quilograms i va costar … pessetes.»

A la paret del cantó de sol ixent, hi ha penjada una post prou gran per a fer de taula a l’hivern. Ens servíem d’aquesta taula plegable per esmorzar, per sopar i, si el fred era molt rigorós, fins i tot per dinar. És collada a la paret amb dues frontisses molt revingudes i té penjades dues potes que la sostenen quan està parada per l’altre extrem. Ben atapeïdes, hi poden seure tot al volt cinc persones; els altres menjaran amb el plat als dits, a prop del foc, asseguts a l’altre banc o a l’escambell gran. Quan s’acaba l’àpat, es plega la taula i tothom es pot posar més còmode.

Ja veieu si és senzill i humil, tot plegat. Però si us he descrit la llar de foc de la meva casa pairal no és pas per cap singularitat arquitectònica ni artística, sinó perquè allà és on la família, i fins els mossos, estàvem més junts i més units, grans i xics, amb dret d’escoltar i conversar en les llargues vetllades de l’hivern.

Amb raó, en català antic, fogar —o simplement foc— era sinònim de família. Trobareu en papers vells que aquest terme es fa servir per a fer el recompte de cases habitades o de famílies d’un poble.

A casa, la llar també era el lloc de la pregària en comú els vespres de tot l’hivern, des de Tots Sants a Sant Josep. La padrina hi menava el rosari cada dia, fins que el meu germà gran i després jo en prenguérem el relleu. Fins i tot, en temps de guerra —com que el lloc era discret— es practicava aquest devot —i aleshores clandestí— costum.

A la llar de foc vaig aprendre moltes coses del pare i de la padrina, vaig conèixer moltes històries dels meus avantpassats i hi vaig passar bones estones.

Si s’hi varen resar tants centenars de pregàries i va ésser escola de tantes bones lliçons i consells, penso que es pot ben dir que la humil llar de foc de la meva casa pairal és beneïda, i que fou de veritat el cor de la casa.

Josep Badia i Torras

______________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu-me a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El 9 de maig de 1976 dos carlins foren assassinats a Montejurra (Navarra). El meu pare, aleshores secretari general del Partit Carlí de Catalunya, hi era. I va dur aquell odi, aquells trets, aquelles morts i aquella impotència gravats a la memòria fins al final dels seus dies.

En Josep Badia i Torras, l’únic federalista convençut que he conegut, va recordar-ho i escriure-ho vint-i-vuit anys més tard, amb motiu d’una jornada sobre carlisme.

He pensat que aquest escrit hi havia d’ésser, al Clot de les Ànimes, ara que fa quaranta anys de tot allò.

Companys, amics i amigues:

M’han demanat que faci una aportació a aquestes jornades, amb unes reflexions sobre un tema de la història tan rica i tan variada, tan extensa i tan humana del carlisme. Jo no sóc historiador, ni de professió ni per capacitats; per tant, he acceptat l’encàrrec amb la condició de parlar sobre un fet important del qual tingués una vivència directa.

He escollit els fets de Montejurra de 1976, que representaren per a mi una experiència humana, sociològica i política molt i molt especial en la meva singladura vital, avui ja molt dilatada.

Tots els carlins un xic grans saben què representava per a tots nosaltres la Diada de Montejurra. Ja la preparació dels actes comportava la mobilització dels militants, la dinàmica organitzativa dels dirigents i la vivificació dels ideals i de les il·lusions de tots plegats. Montejurra significava, any rere any, moltes coses per als carlins. Records, trobades, espiritualitat, reforçament dels ideals polítics i socials, contrast d’experiències, sectorials i territorials, i sobretot la visualització de la germanor de la gent de totes les nacions i regions de l’Estat espanyol, que es feia més forta i més perceptible cada any. I també l’esperança col·lectiva, que tanta falta ens feia als qui ens tocà de viure aquells temps aclaparadorament grisos i mancats d’horitzons per als homes honestos com érem, en general, els carlins.

Els carlins més grans varen sofrir molt a la guerra i després van veure com Franco i els seus allunyaven cada any la pau, només per satisfer l’afany de venjança, de poder i de riquesa.

Per als catalans, Montserrat i Montejurra s’agermanaven cada any en un renovat compromís col·lectiu de lluita permanent pels nostres ideals.

El risc que comportava la semiclandestinitat, la prohibició (sempre intentada però mai reeixida), eren desafiaments que encara ens esperonaven. Els veterans responien amb una ferma dignitat a les males maneres d’algun control de la policia i, amb més o menys entrebancs, sempre s’arribava. La sensació d’alliberament quan entràvem a Navarra, encara avui m’estremeix de recordar-la. Navarra, juntament amb Àlaba, tenia certs furs, que permetien a la Diputació foral de gestionar l’administració del territori, i això es notava.

Les carreteres, ben conservades, eren guardades pels miquelets forals uniformats, amb la mateixa boina vermella que portàvem nosaltres (a voltes amagada fins arribar allà, perquè la Guàrdia Civil no ens obligués a girar).

Normalment ja fèiem nit a Pamplona, per poder ésser l’endemà a primera hora a Estella-Lizarra. Al vespre a Pamplona les tertúlies eren animades, i ja es podien saludar vells amics d’altres anys, o bé els veterans del temps de la guerra.

Jo havia pujat moltes vegades a Montejurra abans de 1976, i em semblava que n’havia vist moltes versions i hi havia corregut moltes aventures.

Però el Montejurra de 1976 tenia un caràcter especial. Feia gairebé mig any que Franco havia mort i, això no obstant, érem conscients que, per al carlisme, el franquisme era igual de perillós, en mans d’homes com Arias Navarro com a president del govern i Fraga com a ministre de la Governació, que encara ens mantenien a la clandestinitat.

A la reunió de la Junta de Govern a Madrid, el 19 de març, els comentaris no eren pas més optimistes que en anys anteriors pel que fa a la “tolerància del règim”. Es varen aprovar un seguit d’orientacions, es féu la convocatòria de l’Aplec i es donà una idea comuna, però adaptada a cada territori pel que fa al lema que acompanyava, com sempre, la convocatòria.

A Catalunya vàrem escollir “Montejurra 1976. Una cita per al poble”. A Euskadi, per exemple: “El grito de los pueblos. ¡Por la libertad!”

També en la mateixa reunió del 19 de març s’acordaren els oradors de la Diada. Aquell any serien Laura Pastor, del Partit Carlí del País Valencià; jo mateix, pel Partit Carlí de Catalunya; i José María Etxevarria, per EKA (Partit Carlí d’Euskadi). Tancaria l’acte José María Zavala, secretari general. Oficialment, Carles-Hug de Borbó tenia prohibida l’entrada a Espanya, i sembla que el govern havia advertit a la família reial holandesa que no podia garantir la seguretat de Donya Irene, l’esposa de Carles-Hug, filla dels reis d’Holanda. Tot i que comptàvem que tots dos assistirien a l’acte, oficialment no podíem fer constar que hi foren.

Vaig preparar un parlament breu, amb una gran il·lusió de poder portar la veu de Catalunya als milers de carlins que es preveia que assistirien a Montejurra, i comptant també que els diaris –que ja s’atrevien una mica més a publicar notícies polítiques­­– se’n farien ressò. El parlament començava amb una salutació:

«Carlistas:

Os traigo el saludo de Catalunya, del Partit Carlí de Catalunya, y de todas las fuerzas democráticas de mi pueblo. Y mis palabras quieren expresar el sentir de las gentes de esta noble nación y sobretodo de los carlistas que en ella y por ella luchamos por nuestra libertad, por nuestra dignidad, como pueblo democrático, hermano de los otros pueblos y respetuoso con la libertad y personalidad de todos ellos…»

I acabava saludant els amics meus en català:

«… Y permitidme que termine dirigiéndome a mis amigos catalanes en mi lengua vernácula, porque ya la añoro:

“Carlins de Catalunya:

No sé si les meves pobres paraules han expressat prou bé el sentiment del nostre poble. En tot cas, l’intent podeu creure que hi és amb tota l’ànima.

No voldria que ningú ens tingués enveja ni recel. Sabeu que els catalans no volem privilegis, sinó que som amants de la llibertat per a tothom, i que, juntament amb els nostres germans de València i de les Illes, volem fer del nostre poble el capdavanter de la llibertat i el socialisme; i del carlisme, l’esperó per a aquesta conquesta. Amb tot el cor, doncs: Visca Catalunya!”»

 Vàrem aconseguir, malgrat la por, una notable inscripció d’assistents de Catalunya. Tanmateix, a mesura que anaven passant els dies, es varen detectar moviments dels ultres, emparats i protegits des de les àrees governamentals, amb ordres als governs civils que feien témer una prohibició especial. A mitjan abril, els rumors i els informes ja amenaçaven d’un complot organitzat i impulsat pel govern mateix. Ens costava de creure, però, que, mort el dictador, s’ataqués el carlisme amb la crueltat i traïdoria amb què es va atacar. I encara menys en la muntanya de Montejurra, un santuari tradicionalment respectat.

Per resguardar més el lloc de la muntanya i separar tant com fos possible l’acte religiós del polític, José Ángel Pérez Nievas i José María Zavala havien demanat al governador civil de Navarra autorització per celebrar un acte públic a la plaça de toros d’Estella, el dia 9 de maig a les cinc de la tarda. La petició fou denegada per aquests motius: «que por el carácter de los organizadores y oradores… se trata de un acto político», «que los organizadores no acreditan… representación política alguna», «que no ofrecen garantías… de que transcurra dentro de los cauces establecidos»; i, finalment, «que el Orden Público podría verse afectado si se autorizase dicho acto». Es presentà un recurs contra aquesta resolució al ministre de la Governació, senyor Fraga, que no fou contestat.

Des de Barcelona vàrem organitzar l’acompanyament d’amics de diversos partits democràtics, solidaris del Partit Carlí, que no entenien per què encara no estava legalitzat. I sobretot vàrem tenir cura de la cobertura periodística de la Diada amb la col·laboració especial de Carles S. Costa, un periodista del Diario de Barcelona amb qui teníem una relació molt cordial.

I amb aquest ambient s’arriba al 9 de maig de 1976 a Montejurra. Hi havia una gran afluència de carlins lleials i gent dels altres partits democràtics, però també un gran nombre d’assassins i pistolers destacats, i ultres i traïdors a disposició del complot organitzat per Fraga i secundat per Sixto de Borbó, germà de Carles-Hug. Els nombrosos efectius de la guàrdia civil tenien órdenes estrictas de no intervenir sota cap concepte. El drama era inevitable.

Jo havia fet el viatge dos dies abans per assistir a una reunió a Pamplona de la Junta de Govern, per raó del meu càrrec. Intentàvem preveure, tant com fos possible, quins passos calia fer per defensar-nos de les amenaces que cada vegada es feien més palpables, però que no acabàvem de creure. Amb parers matisats, s’acordà no respondre la provocació, per no donar peu a la suspensió de l’acte per part de la força pública, que crèiem, la majoria, que era allò que es pretenia.

Amb alguns companys de junta, vàrem pujar d’hora al monestir d’Iratxe, el dia 9 de maig. Vaig anar a l’església en primer lloc, com tenia per costum cada any. A la sortida veig arribar el cotxe que duia donya Irene i María de las Nieves, la germana de Carles-Hug. Al portal de l’hostatgeria conversaven, envoltades –com es pot suposar– de molts carlins que venien a saludar-les, quan una cridòria exterior i un so de tambors ens advertí de l’arribada de la comitiva de Sixto, precedida de tota la faramalla militar i feixista. Protegim donya Irene i María de las Nieves, portant-les a l’interior, i sortim ràpidament a fora. La topada ja ha començat, malgrat les consignes llançades pels altaveus, que han aturat la música popular i recomanen no caure en la provocació. Els més veterans no en fan cas, assenyadament. i, amb pedres i amb els bastons que porten per a la caminada, aturen la “tropa” de mercenaris. Veiem treure’s la pistola a l’home de la gavardina, i disparar contra el pobre Aniano Giménez, santanderí de l’HOAC (amb qui feia uns moments havíem conversat) i correm a recollir-lo. Guio els companys que el porten a l’interior, on hi havia el lloc d’auxilis. Torno a sortir ràpidament, a temps de ser testimoni de la valenta actitud del company Aluja, de Lleida, que increpa un comandament de la guàrdia civil per demanar-li que s’interposi entre nosaltres i els agressors, que havien quedat momentàniament parats davant la contundència de la resposta. Amb llàgrimes als ulls, el guàrdia diu que «tienen órdenes de no intervenir», però finalment s’hi interposa i, acte seguit, ordena als seus subordinats de girar els fusells en direcció als guerrillers. Després d’uns moments de vacil·lació, aquests donen la volta i comencen a retirar-se en direcció als Land Rovers que els havien seguit, i que els pugen per l’altra banda al cim de la muntanya, on volen continuar la seva tasca assassina.

El gest valent de l’Aluja de Lleida i la resposta del comandament de la guàrdia civil ens van salvar segurament d’una massacre. Recollim una senyora navarresa ferida i el company Ferran Lucas, que tenia una important ferida al cap. Vaig retrobar en Zavala i ja quasi no ens vàrem separar. Vaig ésser testimoni de la crema d’un pilot d’exemplars d’El Alcázar, el diari franquista per excel·lència, i vàrem començar a pujar la muntanya. A l’altura de la tercera estació vàrem esperar Carles-Hug. Minuts després d’arribar, vam veure baixar els infermers, corrent, amb perill d’estimbar-se, portant el pobre Ricardo García Pellejero, ja amb la pal·lidesa de la mort. La imatge no se m’esborrarà mai més. Un jove a la flor de la vida, mort per uns assassins en un dia de festa i llibertat, a sang freda, amb els ulls oberts encara, com si volgués acomiadar-se de tots nosaltres i de la seva muntanya estimada.

Aconsellem a Carles-Hug, visiblement commogut, que marxi. I, juntament amb donya Irene i María de las Nieves, tornen a desfer el camí després de donar ordres que no pugin a la muntanya i, amb els megàfons, convocar la missa a l’altura del repetidor de televisió, al peu de la muntanya. Parlen, abans de començar la missa, donya Irene i José María Zavala.

A la tarda, emprenem el camí cap a Pamplona, per interessar-nos pels ferits, i organitzar la roda de premsa, que fou extraordinàriament concorreguda.

L’endemà al matí vàrem acompanyar donya Irene a l’hospital de Pamplona a visitar els ferits. I després vàrem marxar amb en Zavala cap a Estella per assistir al funeral per Ricardo García Pellejero, que estava convocat a les 8 del vespre del dia 10. De les peripècies per poder entrar a Estella us en faig estalvi. Només us diré que ho vàrem intentar per sis o set controls de la guàrdia civil que tenia completament rodejat el poble. Finalment, vàrem entrar gràcies a uns joves del país, que ens varen guiar per un barranc que tenia un senderol que entrava al poble, i la guàrdia civil no tenia vigilat.

Tinc a la memòria i a l’ànima la visió de la multitud i el dol i la ràbia de tots nosaltres a la plaça dels Furs de Lizarra, en un funeral, com pocs, esfereïdor. La missa concelebrada, l’homilia subscrita per més de cent sacerdots de Navarra, el poema llegit amb llàgrimes als ulls de tots abans de l’evangeli, l’escrit dirigit al poble, el ball d’homenatge (l’Aurresku) i el cant de l’Agur Januak (“Adéu, amic”) abans de la marxa a peu cap al cementiri enmig d’un silenci impressionant.

Encara que per a molts de vosaltres ja és coneguda, permeteu-me que us llegeixi l’homilia d’aquest funeral, com un document que resumeix i manifesta els sentiments comuns en aquells moments tràgics i dramàticament intensos:

«Cuanto vamos a decir, lo decimos en nombre de todos estos hermanos en el sacerdocio que hacen suyas nuestras palabras, y que han querido venir a esta Misa desde todos los rincones de Navarra para rezar por el muerto y por los vivos, para solidarizarse con todos y reclamar con fuerza para todos, paz, paz verdadera y libertad sin falsedad. Creemos que expresamos también el sentir de todos vosotros, estelleses, navarros y los venidos de otras regiones y otros muchos sacerdotes y fieles que no han podido llegar porque se les interceptó el paso. Vuestra presencia masiva es una oracioón a gritos y un clamor insobornable de libertad y de paz.

» El marco de esta celebración es esta plaza de Estella, testigo ejemplar de tantos anhelos populares, de tantas luchas heroicas, es esta familia ejemplar de trabajadores sencillos que lloran inconsolables la muerte de Ricardo, el ramillete de este pueblo entristecido e insobornablemente decidido.

» Sobre la noble tierra de Estella, en la Navarra señora y tenaz, indomable, sobre la cumbre del histórico Montejurra, se ha derramado la sangre inocente y generosa de Ricardo García Pellejero, en este asesinato abominable y absurdo. Más allá de todo partido y de todo grupo concreto, nos creemos con derecho y obligados a hablar y desahogarnos con la mayor sencillez:

» – No venimos a traer rencores ni a atizar deseos de venganza. Pedimos para todos la paz y la concordia basadas en la justicia, la libertad, en la honradez y la veracidad. Si no hay justicia estricta, verdadera e igual para todos; si no existe la libertad verdadera para todos sin exclusiones ni favoritismos, nacida de la entraña del pueblo soberano; si la traición, los sucios manejos, los interesados entuertos, son norma de vida y del actuar sobre todo político; si la mentira, la tergiversación, el silencio, las medias verdades, el manejo de la opinión de las masas, imperan como norma, la paz no será posible entre nosotros y sólo tendremos la paz de la fuerza y de la muerte que ahora lamentamos y sufrimos. Porque si ni la justicia, ni la honradez, ni la veracidad imperan entre nosotros, no vivimos en paz y se producen estos asesinatos abominables y lamentables, minuciosamente preparados.

» – Las cosas no suceden porque sí, ni son puras casualidades, ni inevitables fatalidades. Hay unas causas concretas de todo lo que sucede; en este caso concreto, hay unas responsabilidades precisas y así, por poner ejemplos, en la cima de la misma montaña había un grupo preciso, a las órdenes precisas de alguien, con las armas en la mano, sin disimulo alguno, con el ánimo ostensible y públicamente manifestado de disparar, anunciándolo, incluso. Así, era la voz común en las calles de Estella y Pamplona estos días, rostros conocidos, responsabilidades concretas, invitación abierta en algunos órganos de prensa, sólo en algunos, muy pocos gracias a Dios, de aquí y de otras partes. Alguno había advertido públicamente de los propósitos y del evidente peligro que se preparaba a las claras.

» – Entre las responsabilidades concretas no podemos silenciar a quienes en la cumbre dirigían el comando asesino, a las altas responsabilidades que se reunieron frecuentemente en los días anteriores al domingo, a algunos hermanos en el sacerdocio que alentabas una causa que sabían que no es seria y sabían que sólo abrigaba intentos de enfrentamientos, a lo que en concreto se fue fraguando en Estella, en conciliábulos conocidos por todos, Eso sí, siempre en nombre de Dios, bajo la bandera de un Cristo Rey, que no ampara a bandera alguna.»

 

Després de l’enterrament de Ricardo Garcia Pellejero vàrem tornar a Pamplona. L’endemà el matrimoni Alonso (de Madrid) i jo vam ser els encarregats d’anar a un “caserío” de prop de Lizarra a buscar don Carles-Hug i acompanyar-lo a Barcelona. Com que Carles-Hug estava il·legalment a Espanya –tenia prohibida expressament l’entrada a l’Estat espanyol– calia posar la màxima discreció en aquell viatge, que tenia un cert risc. Gràcies a Déu es va fer sense incidents. “Oficialment”, però, l’havíem acompanyat a l’aeroport i havia sortit del país.

Els dies següents, ja a Catalunya, vàrem atendre les sol·licituds d’informació i opinió dels fets als periodistes, que foren nombroses i constants. Vàrem informar-ne també tots els partits democràtics i el Consell de Forces Polítiques, i vàrem organitzar –tots els dirigents nacionals i comarcals– actes de protesta i misses en record dels companys assassinats, Ricardo García i Aniano Giménez, que havia mort a l’hospital de Pamplona el dia 13. Hi hagué actes a diversos pobles i ciutats, com ara Barcelona, Manresa, Valls, Lleida, Tarragona i Igualada.

Des de Madrid coordinaven els tràmits de denúncia als jutjats, com també la presència de testimonis i les interpel·lacions al govern, que van servir de ben poc. Les escasses persones detingudes foren indultades pocs mesos més tard. El cinisme i la prepotència del senyor Fraga i la connivència del govern amb els criminals més destacats de l’antic règim es van fer ben palesos.

El franquisme encara era ben viu malgrat la mort de Franco. El setembre d’aquell mateix any ho vaig tornar a comprovar personalment, sortosament sense conseqüències greus.

Però voldria acabar aquest relat dels fets dramàtics del Montejurra 76 (del qual espero que em perdonareu l’excessiva durada) fent-vos confessió dels sentiments, les impressions i les reflexions que em va suscitar el fet de viure’ls directament. Avui, vint-i-vuit anys després, encara tinc tots aquests sentiments ben vius i, en consciència, no crec haver-los de rectificar.

1. Vaig tenir la sensació d’haver topat per primera vegada amb la cara ferotge de la degradació humana. Dels qui agredeixen i maten per plaer, perquè se senten –miserables com són– uns superhomes, una raça superior, amb una eina de fer mal a les mans, l’uniforme de guerra i el concepte purament feixista de la superioritat, usurpada pel poder i alimentada per l’odi.
2. En contemplar Sixto envoltat d’aquells energúmens vaig pensar amb tristesa infinita en el venerable don Javier i en Carles-Hug i les seves germanes… en donya Irene… Una família que tantes coses havia sacrificat i a qui la guerra d’Espanya i la guerra mundial havien obligat a la dispersió i a l’èxode constants, en la lluita per la llibertat i els drets humans. Només cal pensar en el llarg calvari de don Javier, primer en mans de la Gestapo i després al camp de Dachau. Que trist per a aquesta família haver de suportar que un fill i germà ajuntés a una vida dissoluta i aventurera el més estúpid fanatisme criminal, i cerqués aixopluc en un escamot de mercenaris per consumar la seva traïció!
3. Vaig recordar les paraules que el meu pare (al cel sigui) em va dir al cap de pocs dies de l’entrada dels nacionals al meu poble. Després d’una conversa amb la gent que tornaven de l’Espanya de Franco, en comprovar el seu afany de venjança, la seva prepotència, el seu materialisme per recobrar posicions econòmiques enmig de la misèria general, va pronunciar un presagi ben pessimista: «Malaguanyada tanta sang vessada en la guerra: No hem après res.» Trenta-set anys després, encara molta gent mantenia l’odi, el maniqueisme, l’heretgia de prendre el sant nom de Déu en va –guerrilleros de Cristo Rey– i la idolatria del concepte super-racista del feixisme. No havien après res.
4. Vaig comprovar el respecte que tota l’oposició democràtica tenia pels carlins. Fins aleshores ningú no ens havia fet retret de la participació del requetè al bàndol nacional, perquè creien sincer el nostre desig de reconciliació, autèntic el nostre federalisme i lleial l’opció a favor dels humils amb la nostra proposta socialista. Tanmateix, ara encara s’hi afegia l’aval que ens aportava la sang heroica dels nostres amics vessada pels ultres franquistes. Veritablement, el règim ens odiava a mort.
5. Però a mesura que passaven els dies, i apaivagat el frenesí que els dramàtics fets del Montejurra del 76 ens obligaren a viure, em vaig adonar de com havia estat de maquiavèlicament ben planejat el cop que el règim havia infligit al carlisme. La divisió entre la família Borbó-Parma, els nostres líders, encara que fos obra d’un sol dels seus membres, era tan brutal que esdevenia motiu d’escàndol i de retraïment per a molts carlins, sobretot gent gran. Per una altra banda, hi va haver un factor que va crear un gran neguit en els veterans honestos: que participessin en els fets alguns fills d’ex-dirigents carlins, com els de Fal Conde i altres, al costat d’assassins de Fuerza Nueva i Guerrilleros de Cristo Rey i gent del feixisme internacional. I vaig creure que el Partit Carlí, encara no legalitzat, no tenia futur en el panorama polític immediat ni a mitjà termini. Dissortadament, així fou.
6. Però dintre meu em va quedar un convenciment: que la utopia del federalisme, i àdhuc de l’autogestió, és prou atractiva i prou humanament completa perquè des de la vessant cristiana i social avançada pugui servir de guia cardinal per a futures generacions de ciutadans que hagin sobreviscut a l’epidèmia del materialisme consumista i de depredació capitalista actual.

Com tantes vegades ha passat, espero que algú redescobreixi aquesta utopia, l’actualitzi i la faci activa. Encara que no ho sembli, és una espècie d’aquelles llavors antigues que s’han conservat bé i encara tenen poder de germinar… O, si ho voleu, una «bella dorment» que espera l’enamorat prou poderós que la desperti.

Encara que jo hagi passat a l’eternitat, en sentiré goig. Que Déu ho faci!

Si mai ningú llegeix aquestes ratlles —sobretot si és jove—, segurament s’estranyarà que en la descripció de les estances de la meva casa pairal hi inclogui aquesta o aquestes que ara vull descriure, com a peces entranyables dels meus records. Deurà pensar que són desvaris d’un vell que ja no hi toca. Potser tindrà raó, però jo no puc pas resistir la temptació de deixar constància escrita d’un lloc tan comú, i que em va proporcionar alguna cosa més que la possibilitat de satisfer les necessitats fisiològiques (cosa ja prou important). Us vull parlar, doncs, de la comuna.

Quan varen construir la casa només hi van fer una comuna. Era al terrat, on se solien situar una vegada perdut el costum que hi havia a les cases del segle anterior [1] de penjar-les fora de les parets de la casa —un costum certament poc estètic.

«Tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès»

A la sortida de la galeria de sol ponent, tocant al safareig, era situada perpendicular al dipòsit o pou mort que hi havia al barri [2], al costat del femer, i comunicada amb aquest per un tub enterrat al paviment, cosa que en facilitava el desguàs constant i permetia de no haver-lo de buidar sinó un cop l’any, per treure’n la matèria espessa.

Evidentment, tot tenia utilitat, en aquell temps de reciclatge integral que tancava el cercle vital de la natura a pagès. Però no és pas d’això, que voldria deixar constància, sinó de les característiques del lloc reservat a satisfer les necessitats biològiques en el món de la meva infància i la meva joventut. Una estança petita, simple, acollidora i íntima, on el jovent, i també els grans, passàvem més estones de les estrictament necessàries per a la funció primordial.

A la paret de la dreta, a una altura de dos pams i mig, hi havia una fusta ampla per a seure-hi confortablement, acomodant el nostre cul, fossin més petits o més grans els malucs. El cas era que l’orifici dels esfínters s’escaigués al centre del forat rodó que hi havia a la fusta i que quedava al descobert en treure una tapa amb un petit pom de porcellana blanca al mig. Aquest forat deixava veure un tub de ceràmica blanca en forma cònica, que continuava encaixant amb uns altres fins al dipòsit del femer.

«Els eixugamans penjaven al costat del safareig i eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri el dissabte i el diumenge»

Tot el voltant de la fusta, com també al davant, era revestit de rajola per facilitar-ne la neteja. La fusta es fregava cada setmana amb lleixiu i terra d’escudelles. Aquesta feina la va assumir fins a ben vella la padrina, amb una escrupolositat estricta. S’hi dedicava el dissabte, quan també canviava els eixugamans —de tovalloles, en aquell temps, només n’hi havia a les cases dels senyors—, que penjaven al costat del safareig i que eren fets de roba de sacs vells durant la setmana i de sacs blancs de bri [3] el dissabte i el diumenge.

En un angle hi havia una espècie de pica de porcellana blanca de forma arrodonida i oberta per davant com un quart de sopera i amb un escaire recte al darrere perquè encaixés amb la cantonada. Al fons tenia cinc orificis petits per on s’empassaven els orins dels mascles, que ho podien fer servir còmodament, situat com era a l’altura convenient.

Dalt de tot hi havia una postada amb lleixiu, fregalls i més coses de neteja. A la paret del fons, un ganxo de filferro amb papers de diari retallats o quadrats, d’un pam quadrat, que substituïa més o menys el paper higiènic, que llavors —a casa, almenys— ni es coneixia.

Se’ns recomanava de tirar mitja galleda d’aigua del safareig a cada servei, però no hi pensàvem pas sempre, ni de bon tros.

La comuna estava tancada per una porta un xic despintada i clivellada pel sol, que hi batia de ple perquè no era protegida. Al centre de la porta hi havia una obertura amb fulles de fusta en forma de persiana fixa, que en facilitava la ventilació permanent i, a més, deixava veure el defora de dins estant, sense que de fora es pogués veure a dintre. Amb un baldó es tancava i es preservava la intimitat de l’ocupant.

«Els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement “pàgines viscudes” de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans»

Quan érem petits aquesta era l’única comuna de la casa. Amb el temps, com que els nois i el mosso dormien al pis de dalt, fou necessari de fer-ne una altra, per al servei nocturn sobretot. Es construí a sobre de la primera per aprofitar el mateix desguàs, allargant la canonada fins al pis superior. Com que hi havia més espai, es va fer més gran, però de característiques semblants. Per accedir-hi, calgué obrir una porta foradant la paret de la casa a l’indret de la galeria del pis superior.

En totes dues els germans hi vàrem passar bones estones llegint incansablement pàgines viscudes de l’inoblidable Folch i Torres, algun llibre i qualsevol cosa llegible que caigués a les nostres mans. A la del pis de dalt, l’hereu fins i tot hi va escriure moltes poesies de joventut, cosa que demostra que per a la cultura i el somni qualsevol racó pot ésser bo.

Als grans els costava d’entendre que sempre busquéssim quelcom per llegir quan ens calia anar a la comuna. Aquest costum encara em dura, i penso i veig que no sóc pas l’únic.

I ara se m’acut que no entenc per què avui ningú no en diu la comuna, d’aquest lloc tan íntim, però alhora tan comú, sinó un nom ridícul com excusat, o l’anglicisme vàter, o simplement lavabo… Comuna donava una idea més exacta d’un lloc que havia d’usar tothom, un lloc per a tots i que tots necessitàvem i agraíem… per a les funcions pròpies i per a poder llegir tranquil·lament sense que ningú ens destorbés. A mi m’agrada més el nom d’aleshores. Potser pels records que m’evoca. Segurament.

[1]: Es refereix al segle XIX
[2] barri: Espai tancat davant la façana d’una casa.
[3] bri: Teixit fet de la fibra pura del lli o del cànem, sense estopa ni borra.

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat