Els escrits d’Eugeni Xammar (1888-1973) ens ajuden a reflexionar en un dia com avui. Ell, com molts que ens han precedit, va somniar un camí. Nosaltres ja l’hem recorregut gairebé tot. Demà podem entrar a la recta final.

Heus ací set fragments que ens descriuen un personatge, que ens fan de mirall i que ens encoratgen a assolir la victòria.

«Em plau imaginar que un dia —com més aviat més valdrà— Catalunya tornarà a viure com el que és, els catalans tornaran a viure com el que són, com el que han de voler ésser inflexiblement. Com una nació civilitzada. Com uns homes civilitzats.»

«Sóc català de soca i arrel, nascut per atzar a Barcelona d’un pare vallesà i d’una mare del pla de Llobregat, aquestes terres que són el reducte de la fortalesa catalana voltada de forasters i enemics, i l’orgull de sentir-me satisfet de mi mateix només el tinc quan veig i sento que sóc tan català avui com el dia que vaig sortir de casa, que els quaranta anys passats fora de Catalunya s’han esquitllat com l’aigua entre la roca, que demà, o d’ací a deu anys, o d’ací a vint anys, si encara sóc viu, que en dubto, tornaré a Catalunya i tot serà, però jo sobretot, com si mai no me n’hagués mogut.»

«És catalanista el que posa, per damunt de tot, la llibertat de Catalunya. Per damunt de tot, de tot, de tot. Per damunt de la vanitat i l’interès. Per damunt de les malvestats dels temps. Per damunt dels disbarats i de les febleses dels homes. Qui no vol la llibertat de Catalunya per damunt de tot, no és catalanista. Si diu que ho és, comet un delicte d’usurpació»

«Amb República o sense República, Espanya és Espanya; sense llibertat, Catalunya no és Catalunya»

«Deixat en una platja d’on no sortien vaixells per anar enlloc… Una impressió de solitud infinita. Tenia prou mitjans per a viure, tenia una casa, tenia una dona, un gat i un gos, però al voltant meu no hi havia res. Absolutament res. La soledat era total. Cap llum a la llunyania que em pogués orientar. Catalunya perduda. Jo em llevava i sabia d’una manera certa que durant tot el dia no hauria de fer res, no tindria res per a fer.»

«Català: recorda’t que ara fa quatre anys Lluís Companys moria afusellat als glacis de Montjuïc al crit de “Per Catalunya”. Que les nostres vides no desmereixin de la seva mort […]. Els catalans que hem estat testimonis de la passió i mort del President Companys portem damunt de les espatlles un pes de plom. Ell va caure amb el nom de Catalunya als llavis i ens va deixar a nosaltres amb la sort de Catalunya a les mans. […] Què volem que sigui el President Companys a la Història de Catalunya, un exemple fecund o una estela funerària al mig del desert? […] No han afusellat Lluís Companys, han afusellat el President de Catalunya. […] I ara s’acosta el 15 d’octubre de 1944 […] se sent la remor d’un missatge. Un missatge molt alt i molt breu. Dues paraules: Catalunya viu.»

«Quan es tracta de les coses de Catalunya, jo no prenc mai precaucions.»

Si voleu saber més coses sobre Eugeni Xammar i llegir-ne fragments interessants, us recomano el llibre «Periodisme? Permetin», de Quim Torra, o la sèrie que vam publicar en Pere Cardús i un servidor l’estiu del 2013: «El món de Xammar».

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Vull la gent rient. Vull les estelades als balcons. Vull els crits com punys al vent. Vull la gent que s’uneix. Vull els qui volen anar junts. Vull els qui volen que ens governem. Vull aquestes ulleres de Gramsci. Vull aquesta closca elegant. Vull els qui ens han dut fins ací. Vull saber que confies en els qui ens han dut fins ací. Vull els qui ens duran on lliurement vulguem anar. Vull les masses. Vull els individus. Vull sentir-te al costat, vibrant moderadament. Vull recordar-te llegint Harry Potter a la Meridiana. Vull abraçar-te amb aquella juguera de sempre. Vull saber que admires aquell encara que votis l’altre. Vull emocionar-me de saber que heu vingut d’Anglaterra a votar.

Vull la gent del poble. Vull la gent de la comarca. Vull la gent del país. Vull la gent de la nació. Vull banderes a les torres. Vull estelades a la Meridiana. Vull estelades a la Meridiana. Vull estelades a la Meridiana. Vull sorprendre’m de descobrir nous independentistes.

Vull saber que encara no parles català però que votaràs que sí. Vull que saltis i que ploris. Vull enviar fletxes de suport. Vull enviar fletxes de conhort. Vull enviar fletxes d’esperança. Vull enviar fletxes de dignitat. Vull que vulguis un país net. Vull que vulguis un país avançat. Vull tenir el cap alçat. Vull les mestres. Vull la cultura. Vull aquesta llengua. Vull aquesta llengua. Vull aquesta llengua. Vull anar més lluny. Vull deixar de ser independentista.

Vull canviar el món. Vull que ens deixin canviar el món, catalanament. Vull la diferència. Vull la tolerància. Vull urnes. Vull paperetes. Vull veure’t la força als ulls. Vull saber que no et fan por. Vull saber que no et fan por. Vull saber que no et fan por.

Vull aquest país que bull.

Benvolgut David:

No sé què has tingut a veure amb el vídeo ‘Anaven lents perquè anaven lluny’. Tothom sap que no ets actor, però et vull felicitar –a tu i tots els qui hi sortiu– per la idea.

Tanmateix, no puc donar-te l’enhorabona per la manera com hi tracteu la llengua catalana. Si fa pocs dies ens exclamàvem de la quantitat de les errades lingüístiques d’un full de propaganda de Catalunya Sí que es Pot, avui he de dir, i em dol, que sembla que hi vulgueu competir.

Ja de bon començament, en el diàleg entre tu i en Quim Arrufat, hi ha una bestiesa de les grosses, de les que no haurien de passar el nivell elemental. Sou tots dos al costat d’una furgoneta avariada i en Quim et diu:
—Què li passa?

I tu li respons:
—Que alguna cosa s’ha trencat.

Però tu no vols pas dir que s’hagi trencat res. De fet, no has ni obert el capó i no ho pots saber. Només pots saber que el cotxe no va, no rutlla, no funciona. És a dir, que alguna cosa del cotxe s’ha espatllat.

És clar que ‘trencat’ té més força que ‘espatllat’ per al joc de paraules que cerqueu, però això no justifica que facis servir un verb que no toca. Perquè ‘trencat’, amb aquest ús, és un castellanisme flagrant. La culpa és del castellà romper. Quan en castellà rompen, nosaltres trenquem, o espatllem, o estripem, o esquincem, o malmetem, o fem malbé… segons què vulguem dir!

(Dos incisos. Primer. Avui, al Telenotícies de TV3, sense miraments, han dit que havíeu fet un espot «amb una furgoneta trencada»: que bèsties! Segon. Fa una vintena d’anys, quan treballava al departament comercial de Televisió de Catalunya, em va arribar el text d’un anunci d’una cadena de joieries. L’eslògan, en espanyol, deia ‘Todo el mundo estará pendiente de ti’. Mentre se sentia aquesta frase a la imatge es veia una arracada. És evident que en català el joc ‘pendent-arracada’ no funciona i en espanyol, el joc polisèmic del mot ‘pendiente’ és excel·lent. Doncs a aquest trencat del vostre vídeo li passa exactament igual.)

Després d’aquesta escena inicial, rebem fiblades de tota mena: sintàctiques, lèxiques, ortogràfiques (en el text sobreimprès) i, sobretot, fonètiques. Afegim-hi encara els ‘vale’, ‘joder’, etc., que deuen fer molta gràcia, però que són clatellots immerescuts a aquesta nostra pobra, bruta i dissortada llengua.

Tinc tota la llista d’errades –una vintena llarga!– desadeta al meu ordinador. Te la faré arribar quan vulguis, allà on em diguis. Però amb això no resoldrem el problema. Això serà un pedaç i prou.

Això ho hem d’encarar bé. Escolta’m, David, et faig un tracte que no podràs refusar: et faré classes de franc. Com que visc a Callús i tu em sembla que no, haurem de trobar la manera de comunicar-nos (l’Skype ens hi ajudarà, de segur; per això no cal patir). Tampoc no et faré desplaçar, perquè sé que no tens carnet.

A veure si ens espolsem aquestes caces que han de ser cases i aquestes coces que han de ser coses. I a les escoceses no els sobrarà cap essa. I t’asseguro que quan parlis de les lleis i de la llengua faràs servir el paladar com Déu mana.

Confio molt en vosaltres, David. La feina que vau fer durant la legislatura passada va ser magnífica. I el teu paper en concret, extraordinari. Et dic de debò que no us he votat mai, però que aquesta vegada m’ho rumiaré. Naturalment, això del vídeo no em farà decantar per vosaltres o pels altres. És clar que no. Però sí que et vull demanar un favor: preneu-vos la llengua seriosament, si us plau.

Una abraçada,

Jordi Badia i Pujol
jbadia16@xtec.cat
@jbadia16

Del 9-N al 27-S, del parc Güell a la Meridiana, amb en Celdoni al pensament

La imatge que més em va impressionar és la dels balcons de la Meridiana plens d’estelades. Ja ho veus, Iglesias: els fills i néts d’extremenys i d’andalusos saben què han de fer, com ho sabria en Paco Candel si encara fos viu. El problema no és que tu no hagis entès res. El problema és que els qui t’haurien d’assessorar, hereus d’aquell PSUC del «Som un sol poble», s’hagin enlluernat en la teva vèrbola tan suada i tronada i no t’hagin dit que això no es diu, que això no es fa, que això no és. Ja us ho trobareu tots plegats.

Ahir vaig anar a la Meridiana encara amb el record de l’olor neta de pluja de la veu d’en Celdoni Fonoll, que va tenir la gentilesa de trametre’m els seus Haikús del Parc Güell i altres versos (Cossetània, 2015). És un llibre captivador, que de cap a cap traspua natura, amor a la natura (amor a la terra, fet i fet). En aquest llibre tot s’aprofita, com diria en Calders. Començant pel pròleg del gran poeta Carles Duarte, que arrenca així:

«Llegir Celdoni Fonoll és retrobar l’alè fresc i lluminós d’una llengua vital que ens configura com a comunitat humana en què ens reconeixem i que s’hi expressa amb tota la seva capacitat de transmetre coneixement, d’evocar emocions, de desvetllar sensacions essencials.»

Continuant pels haikús, nascuts de les seves passejades i corregudes quotidianes pel parc, com ara aquest «Febrer gelat»:

«Quan febrer emigra
amb xurriaques fredes,
ens fueteja.»

Prosseguint en els altres versos, com aquesta «Cassolada 9-N»

«Repic d’atuells,
sorollada insigne,
contra els males pells
de l’Espanya indigna.»

O bé aquell «27-S», al final de l’apartat:

«Cap vot en fals!
Cap vot en fals,
bona gent de la Terra!
Cap vot en fals!»

I acabant, és clar, amb aquell epíleg, que ens hauria de fer obrir els ulls i les orelles:

«En català polit
escric sempre els meus versos.
En català polit.
 
El que parlava el pare
i l’avi i tots els seus,
i cantava la mare
amb claríssima veu.
[…]
Malgrat que allò que impera
en places i carrers,
i en aules i teatres
de la bruta Lavínia,
i allò que promocionen
més d’una i més de tres
televisions i ràdios
que, en lloc de llum, fum donen,
és espanyol d’Espanya
i català podrit.»

Gràcies, Celdoni.

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (5)

M’he indignat aquests dies mirant la televisió, escoltant la ràdio i llegint diaris que feien servir ‘registre’ i ‘registrar’ a l’hora d’informar dels escorcolls de les seus de CDC i ajuntaments. És un cas de servilisme lingüístic fomentat pels mitjans de comunicació de més difusió. Vegem-ne uns quants exemples, de procedència diversa: «La Guàrdia Civil registra la seu de CatDem, fundació vinculada a Convergència»; «Comença el registre a la seu de CDC, cinc hores després que hi arribés la Guàrdia Civil»; «Els responsables de CDC asseguren que estan tranquils davant del registre de la seu»; «Última hora dels registres a CDC i CatDem»…

Quina necessitat hi ha d’un calc com aquest? Per ventura la gent no entén ‘escorcollar’ i ‘escorcoll’? És massa diferent de l’espanyol, oi? És clar, i amb una societat tan ignorant com la nostra, si les parauletes que fem servir no són ben semblants a les de la llengua important, la gent s’hi perd. I ja se sap que, en la comunicació, això és catastròfic. És així com convertim ‘escorcoll’ en un arcaisme. El pas següent serà demanar a l’Institut d’Estudis Catalans que admeti el significat espanyol de ‘registrar’. Amb quina excusa? Que la gent ho diu així. És clar, la gent ho diu així perquè no fan per manera que ho digui altrament.

La semblança amb l’espanyol, el pànic d’allunyar-se de la mare que ens dóna seguretat, passa per damunt de tot. Fins i tot per damunt de noses tan importants com l’ambigüitat. És ambigu ‘registre’ amb el significat de ‘escorcoll’? I tant. Per una raó molt òbvia: perquè ‘registrar’ ja vol dir una altra cosa, i quan un mot ja té un significat, si li’n donem un altre ens podem embolicar.

I això m’ha passat avui. Després de tants dies de perforar-nos els timpans amb ‘registres’ a les seus i ajuntaments de CDC, aquest matí he tingut un dubte. Un diari deia això: «Hongria té l’obligació de registrar totes les persones que volen entrar al país.» I he pensat: els registren o els escorcollen? (Per als tanoques, ho diré d’una manera més entenedora: els registren o els registren?)

«És clar –poden dir els defensors del calc–, però els espanyols bé se’n surten, bé s’ho enginyen per diferenciar aquests dos conceptes, per construir les frases de manera que se sàpiga de què parlen.»

Jo els respondré d’una manera molt simple: si fóssim partidaris de la independència lingüística, si no tinguéssim sempre l’espanyol entaforat al cervell, sabríem que cap idioma del nostre entorn no confon aquestes dos significats. Ni el francès (‘enregistrer’ – ‘fouiller’), ni el portuguès (‘registar’ – ‘revistar’), ni l’italià (‘registrare’ – ‘perquisìre’), ni l’anglès (‘register’ – ‘rake’)…

I després pontificarem i donarem lliçons de genuïnitat lingüística.

Aquest cas tan lamentable, aquesta condescendència amb el pobrissó lector que no pot arribar a capir paraules gaire diferents de les de la llengua forastera que a tots ens agermana, m’ha fet pensar en un fragment de El bilingüisme mata, de Pau Vidal. El copio ací i de seguida hi veureu el paral·lelisme. És a la pàgina 123, quan parla del català del carrer:

«L’obsessió perquè l’estàndard reculli la manera de parlar de “la gent del carrer” és més intensa com més profund és el desconeixement sobre el tema. Més enllà de l’encertat estirabot (que ja no sé qui va encunyar) de preguntar-li a l’interfecte “De quin carrer?”, aquesta pretensió no delata sinó la perversió moral dels temps post-LOGSE.»

I ara ve la part més inspirada d’en Vidal:

«Com que jo sóc tan curt de gambals que no sóc capaç d’aprendre a dir “tant se val”, doncs que la normativa accepti “dóna igual”. I si el del costat encara és més babau que jo i “un refredat de collons” li sembla tan sofisticat que s’estima més dir “trancasso”, doncs au, trancasso al diccionari.»

__________________________________________

Vegeu també:
—Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
—La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)
—Com que ‘estamos en ello’? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 3)
—Que no hi ha conflicte lingüístic? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 4)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.