Autoestima, victimisme i Vueling
Dissabte, 11 de novembre. Una passatgera de Vueling és expulsada d’un avió perquè quan l’hostessa li exigeix que li parli en espanyol ella continua parlant en català. Una noia que veu l’incident fa costat a la passatgera. L’hostessa –diu una versió– se’n va plorant. Al cap de poca estona, el comandant de l’avió les crida a totes dues i les esbronca. A més, avisa dos guàrdies civils que se les enduen cap a la terminal. No les deixen volar. Van al taulell de Vueling a presentar una reclamació i a adquirir bitllets nous. No els els volen vendre: ja són en una llista negra.
Per què ens passen, aquestes coses? Ens passen perquè som mesells. Ho som i, sobretot, ho hem estat massa anys. Que algú parli català i no dimiteixi quan li diuen «No le entiendo» és una cosa rara. Ens han fet creure que això de mantenir-se parlant la nostra llengua era de mala educació. Fa tres-cents anys llargs que dura, la cosa. I en tres-cents anys llargs es pot fer molta feina. Mesells, això som.
«Un sol testimoni dels fets va fer costat a la dona. No n’estic cert, però ben probablement ningú més no va denunciar tot allò que va veure»
Mirem-ho de prop: qui falta al respecte? És la passatgera, una clienta que ha pagat el bitllet i que es limita a parlar la seva llengua (llengua d’ús legal reconegut, fins i tot considerada «llengua pròpia» per la llei)? O bé és l’hostessa, amb connivència de l’empresa que la té contractada? O la companyia, per mitjà de la seva treballadora?
Després tornarem a parlar d’això. Però ara em vull aturar en aquest punt. Un sol testimoni dels fets va fer costat a la dona. No n’estic cert, però ben probablement ningú més no va denunciar tot allò que va veure. Qualsevol testimoni hauria pogut presentar una denúncia a Vueling, o bé a la Plataforma per la Llengua o bé a l’Agència Catalana del Consum… Probablement, no ho va fer ningú, tret de la noia que també va intervenir en el diàleg amb l’hostessa.
Els drets
Parlem de drets? L’estat d’autonomia de Catalunya (article 6.2) diu: «El català és la llengua oficial de Catalunya. També ho és el castellà, que és la llengua oficial de l’Estat espanyol. Totes les persones tenen el dret d’utilitzar les dues llengües oficials.» I més endavant (article 34) diu: «Totes les persones tenen dret a ésser ateses oralment i per escrit en la llengua oficial que elegeixin en llur condició d’usuàries o consumidores de béns, productes i serveis.»
El codi de consum de la Generalitat recull l’article 34 de l’estatut i afegeix: «Les persones consumidores, sens perjudici del respecte ple al deure de disponibilitat lingüística, tenen dret a rebre en català […] les informacions necessàries per al consum, l’ús i el maneig adequats dels béns i serveis, d’acord amb llurs característiques, amb independència del mitjà, format o suport utilitzat»
Aquests eren i són els drets dels passatgers i els deures dels tripulants de Vueling. Són uns drets i uns deures que la companyia sap perfectament. Per això Vueling de seguida es va defensar dels fets, arran d’una queixa que li arribava per Twitter:
Liz, lamentem els inconvenients als nostres passatgers. Totes les tripulacions d’avions basades a Barcelona parlen català. Estem mirant què va passar i poder respondre a través dels canals oficials.
— Vueling Airlines (@vueling) November 13, 2017
La falsedat de l’afirmació de la companyia, la podeu constatar vosaltres mateixos. I si no soleu agafar avions de Vueling, llegiu-vos les resposta al piulet.
Volem continuar essent mesells?
Fa uns quants anys que sembla que ens anem alliberant mentalment d’Espanya en molts aspectes, però en el lingüístic no. I si volem deixar de ser mesells lingüístics, ens convé canviar la mentalitat.
Tal com ho veig, hi ha dues operacions mentals que hem d’encarar. La primera és pensar que nosaltres som individus normals i, per tant, no ens hem de sentir bilingües forçosament. Més ben dit, si ens volem acostar als habitants dels estats potents hauríem de tenir mentalitat unilingüe, independentment dels coneixements més o menys profunds de les altres llengües. I això també concerneix els homes i dones d’origen hispanòfon que han fet l’opció de parlar català (si no han pres aquesta opció i són deliberadament bilingües no podran fer aquesta operació). Aquesta presa de consciència consisteix a deturar-se, observar el món circumdant —Roma, Londres, París, Saragossa— i constatar que els usuaris de llengües normals poden saber-ne moltes, però en tenen una de fonamental, que usen generalment i quotidianament. Aquest és l’exemple, el model, el patró.
«Posem-nos al lloc de l’altre, de l’hispanòfon, en un cas com el de Vueling. Què fa? Com actua? Què pressuposa? Per què s’indigna, fins i tot?»
La segona operació és fer un esforç d’empatia favorable. Posem-nos al lloc de l’altre, de l’hispanòfon, en un cas com el de Vueling. Què fa? Com actua? Què pressuposa? Per què s’indigna, fins i tot? És evident: l’hostessa, tot i tenir unes funcions molt clares d’atenció al client, no vol fer més esforços del compte. Però, sobretot, no vol haver de reconèixer que el problema el té ella, perquè no domina prou la llengua del client; no vol haver de reconèixer que no tracta el client com es mereix, amb la mateixa deferència amb què tracta un altre client que parli espanyol o anglès. Per això ens convé tant de posar-nos al lloc de l’hostessa, perquè veurem nítidament què falla quan ens demanem qui és servidor i qui és client, qui cobra i qui paga, qui té sobretot deures i qui té sobretot drets, qui ha de fer un esforç per a parlar educadament la llengua de l’altre i qui ha de sentir-se tractat amb tota la consideració i correcció del món (amb la garantia de poder tenir una conversa en la seva llengua). I, després d’això, ens podem demanar: qui és mal educat, qui falta al respecte?
Aquesta és la primera consideració que ens ajuda a entendre l’anomalia del cas. La segona es desprèn del moment polític que vivim —cosa que no vol pas dir que sigui circumstancial ni conjuntural. Ho formularé d’una manera molt simple: així que els catalans mostrem un mínim d’autoestima, un bri de pretensió de normalitat, immediatament l’altra banda reacciona. I reacciona en dos temps: de primer amb victimisme (les llàgrimes de l’hostessa) i després amb autoritarisme (l’expulsió ordenada pel capità i executada per dos guàrdies civils).
«Tan bon punt ens hem reconegut a nosaltres mateixos com a subjecte col·lectiu amb drets i hem dit que volíem viure millor i decidir el nostre futur, a l’altra banda s’ha disparat el victimisme i l’autoritarisme»
I això no passa a Vueling i prou. I no passa respecte de la llengua i prou. Això ha passat, recentment, en tot el procés d’emancipació nacional: tan bon punt hem ensenyat la poteta de l’autoestima, Espanya ha reaccionat. Tan bon punt ens hem reconegut a nosaltres mateixos com a subjecte col·lectiu amb drets i hem dit que volíem viure millor i decidir el nostre futur, a l’altra banda s’ha disparat el victimisme (el castellà és perseguit, l’escola adoctrina, TV3 és excloent, el separatisme no tolera la discrepància, hi ha fractura social…) i tot seguit la imposició autoritària (cop d’estat contra l’autogovern, que ja fa anys que va començar).
Aquest és, a parer meu, el joc que juguem ara. No és pas un joc nou. Sapiguem-ho i actuem en conseqüència. Hem de guanyar la partida. També —per mi, sobretot— la de la llengua.
Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.