El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: refranys

Deu refranys catalans intraduïbles

2
Publicat el 20 d'agost de 2022

VilaWeb

Els refranys o dites, igual com les frases fetes, ocupen una part de la llengua molt singular, segurament la més essencial. Als filòlegs, quan ens demanen com traduiríem tal o tal dita del castellà al català ja comencem a suar. De primer, perquè probablement haurem de recórrer al diccionari. I, en segon lloc, perquè gairebé segur que la solució que donarem no serà satisfactòria.

Bé, doncs això mateix passa a la inversa. Hi ha una munió de refranys catalans que si s’han de traduir al castellà perden la gràcia. O perden força. O són tan diferents, formalment, que sembla que vulguin dir una altra cosa. O, simplement, no els coneix ningú.

Avui en veurem deu, d’aquests. Som-hi.

1. A cada bugada perdem un llençol

Un refrany molt adient per a molts aspectes i molts moments de l’actualitat. Ens parla de l’empitjorament, no pas sobtat, sinó progressiu, que va passant de mica en mica, d’una manera que sovint pot arribar a ser imperceptible. No he sabut trobar cap traducció satisfactòria al castellà. La Paremiologia catalana comparada digital (PCCD) de Víctor Pàmies recull Cada coladita, una rasgadita (‘Cada bugadeta, una esquinçadeta’), tot i que sembla que té un altre significat.

2. Qui no té feina el gat pentina

Un poble treballador havia d’engendrar una dita com aquesta. No tan sols hem creat frases fetes positives, com ara anar per feina o posar fil a l’agulla, o aquell imperatiu som-hi!, sinó que reservem una “floreta” al qui es dedica a malparlar, a criticar, a bescantar els altres, o simplement és un perepunyetes. És un refrany molt transparent, que no demana explicació, perquè tothom es pot imaginar un individu, escarfoxat al sofà, pentinant un felí. Rodamots ens diu que a Mallorca es diu també Qui no té res que fer, pentina pets. I la PCCD ens informa que en castellà hi ha qui diu El que no tiene qué hacer, con el culo caza moscas (‘Qui no sap què fer, amb el cul caça mosques’), un refrany poc emprat, si mirem el Google. També hi trobem dos sinònims, si més no parcials, Distreure’s amb la cua del ruc i Qui no té maldecaps, se’n busca.

3. A la taula i al llit, al primer crit

Heus ací un dels refranys catalans més coneguts. És una dita que he sentit tota la vida, ja de ben petit, com un crit de disciplina: quan t’avisin per venir a dinar o per anar a dormir, afanya’t i sense rondinar. La PCCD de Víctor Pàmies ens diu que en castellà és A la mesa llaman, santa palabra (‘A taula criden, santa paraula’), un refrany que gairebé no he trobat enlloc fent una recerca de Google. Al Refranero multilingüe del Centro Cervantes no en saben re de re. Amb això, em sembla que el podem considerar un intraduïble.  

4. Qui dia passa, any empeny

La gràcia d’aquest refrany és que cadascú l’aplica com vol. Si sou dels qui van ajornant les solucions, dels qui es desentenen de les dificultats quotidianes, dels qui romancegen, fan el ronsa, gansegen, us encanten… (ja veieu que no cal dir procrastinar), aquest refrany us escau. Si sou dels qui van resolent les coses a mesura que es van presentant, de mica en mica, també fa per vosaltres. En castellà no hi ha un sol refrany per a tots dos significats: amb el primer, Mañana serà otro día (‘Demà serà un altre dia’); amb el segon, Quien pasa punto pasa mucho (‘Qui passa punt passa molt’), poc conegut.

5. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era

Una dita catalana encara ben viva i que ens fa pensar en el temps de segar i batre, quan les eres dels masos eren una polseguera contínua. Apel·la a aquesta virtut (?) tan catalana de la prudència, de la moderació: no t’emboliquis, per què t’hi fiques?, deixa-ho estar, tingues seny… (Però –ai, las– també volem rauxa i, sobretot, compromís: que la prudència no ens faci traïdors.) A la PCCD trobem que l’equivalent castellà és Quien no quiera ver lástimas no vaya a la guerra (‘Qui no vulgui veure llàstimes, que no vagi a la guerra’), però el Refranero de l’Instituto Cervantes no en sap res i a Google n’hem trobat poques referències. Ara, que l’una llengua parli de la feina de pagès i l’altra de la guerra és digne d’estudi…

6. Tota pedra fa paret

Aquest el vaig aprendre d’un ex-company de feina valencià. Però es veu que es diu (o es deia) a tot arreu! És molt bonic de veure l’entrada que hi dedica la PCCD (quin monument que es mereix, Víctor Pàmies!), perquè ens en reporta vint-i-quatre variants, de nord a sud (el Rosselló, Fraga, les terres de Ponent, la Selva, el Baix Ebre, el Baix Maestrat, la Safor, la Marina, l’Alacantí…). I, entre les variants, n’hi h algunes de menors (De tota pedra fa paret, Tota pedra fa marge) i alguna d’allargada i divertida, com aquesta cançó de Sant Vicent del Raspeig: “Mira tu que té collons:/ tota pedra fa paret,/ i el que s’encanta no els tasta,/ i el que l’agarra, ‘pa’ ell.” Si hi penseu bé, és un sinònim de De mica en mica s’omple la pica, que té un significat més ampli. Diuen que en castellà és Un grano no hace granero, pero ayuda al compañero (‘Un gra no fa graner, però ajuda el company’), però el Cervantes ens informa que és poc usat.

7. Qui no té un all té una ceba

Un altre refrany “molt català”, que expressa una manera d’ésser moderada. Nosaltres no som gens taxatius. La perfecció no existeix i per això podem trobar pèls a tot arreu. Tothom té un defecte o altre. De fet, segons alguns manuals, la traducció al francès és Tout le monde a ses défauts (‘Tothom té els seus defectes’). I la castellana, Quien no cojea, renquea (‘Qui no coixeja, ranqueja’), que, segons el Centro Virtual Cervantes, ha caigut en desús.

8. A l’estiu tota cuca viu

Heus ací un refrany lligat al temps, al bon temps, a l’alegria i la vitalitat de l’estiu. Té variants a gavadals, de verdes i de madures. (N’hi ha una de coneguda en uns quants indrets del País Valencià: A l’estiu la figa crida el piu, que ens fa pensar en aquell altre refrany, també intraduïble, que diu: Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.) De les possibles traduccions al castellà, tan sols una té una mínima –però molt mínima– presència a Google: En verano cada rana lava su paño (‘A l’estiu, cada granota renta el seu drap’). Però no és ni de bon tros un refrany tan viu –ni tan vivaç– com el nostre.

9. Si vols anar ben servit, fes-te tu mateix el llit

Una dita molt catalana, la dita de la responsabilitat i l’autonomia. Si pot ser, que no hagis de menester ningú. Refia’t de tu mateix, que no et donaran mai duros a quatre pessetes. És una dita antiga, però alhora ben actual, que serveix per a educar en valors, com diuen ara. L’equivalent castellà, segons la PCCD, és ¿Quieres tener buen criado? Sírvete por tu mano (‘Vols tenir bon criat? Serveix-te per la teva mà’), però el refranyer de l’Institut Cervantes no en sap res i a Google hi escasseja.

10. Menjar poc i pair bé

Un consell per a moderar l’ambició, un cant a la ponderació, a la feina ben feta, sense pressa. En trobem referències al Principat, a la Franja i a les Illes, però no al País Valencià. Hi ha un refrany més llarg i complet, molt semblant: Menjar molt i pair bé no pot ser. Les versions en castellà que trobo són: Comida atropellada, mal sentada (‘Menjar atropellat escau malament’) i Pollino que me lleve y no caballo que me arrastre (‘Pollí que em porti i no pas cavall que m’arrossegui’). Sens dubte, no són ni de bon tros tan coneguts com el nostre.

I dues propines…

11. Feina feta no té destorb

Heus ací un altre refrany “ben català”, referit a la feina. I a la responsabilitat. Enllestim, traguem-nos-ho de sobre i no hi haurem de pensar més; com més aviat comencem més aviat acabarem… No l’he pogut incloure en la llista principal, perquè sí que té una correspondència en castellà, No dejes para mañana lo que puedas hacer hoy (‘No deixis per demà allò que puguis fer avui’), però formalment són tan allunyats que no he volgut deixar de reivindicar la parèmia catalana.

12. Ell s’entén i balla sol

Aquest refrany tampoc no hi hauria d’ésser, en aquesta llista, perquè sí que té un corresponent en castellà: “Juan Palomo, yo me lo guiso, yo me lo como” (‘Joan Colom, jo m’ho guiso, jo m’ho menjo’). I n’he volgut parlar justament per això, perquè estic tip de sentir el “Juan Palomo” a tot arreu, també als mitjans de comunicació que tenen per missió normalitzar la llengua catalana. Si us plau, salvem els refranys catalans!


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La llengua diu com som?

0
Publicat el 13 de maig de 2022

VilaWeb

Tot sovint, hi ha qui insisteix a dir que les llengües serveixen sobretot per a comunicar-se. Però aquesta insistència sol amagar una intenció de domini: “Fes servir la meva llengua, que així ens entendrem més bé.” Les llengües són sistemes de comunicació i prou? Carme Junyent, a El futur del català depèn de tu, ens respon molt bé aquesta qüestió:

“Quan desapareix una llengua, o simplement està amenaçada, els esforços que es fan per revitalitzar-la no plantegen mai la qüestió de la comunicació: comunicar-nos, ja ens comuniquem en la llengua que sigui i com sigui (gestos, ganyotes…), però dir el que volem dir i ser qui som, això no és tan fàcil en la llengua d’un altre.”

En aquesta darrera frase, qualsevol filòleg o qualsevol lingüista hi pot sucar pa una bona estona. Sobre la primera part, “dir el que volem dir”, no cal estendre-s’hi. Quan parlem en una llengua que no és la nostra no ens hi expressem amb fluïdesa, no arribem a la precisió a què arribem amb la nostra, ens podem trobar mancats de recursos. No arribem a dir plenament allò que volem dir.

Però i la segona part de la frase de Junyent? Realment necessitem la nostra llengua per a “ser com som”? La llengua ens diu com som? Quan sentim que darrere una llengua hi ha una manera de veure el món, que si es perd una llengua es perd una cosmovisió, es parla d’això. Ara, el cas és si això es pot “demostrar” o, si més no, concretar, exemplificar. Aquest article pretén aproximar-se a una resposta d’aquesta qüestió.

Potser una manera de comprovar el reflex del nostre caràcter col·lectiu en la llengua és observar-ne aquells aspectes més “idiomàtics”, com deia Joan Coromines. Concretament, per a fer aquest exercici, ens servirem de refranys, frases fetes, mots que no tenen traducció fàcil a les altres llengües i fins i tot trets diferencials de la nostra gramàtica.

No fer volar coloms i anar per feina

El filòsof Josep Ferrater i Mora, a Les formes de la vida catalana, defineix els catalans amb quatre característiques bàsiques: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia. Ens diu, per exemple, que som gent que defuig la xerrameca, la banalitat, els ideals buits, sense continguts. Fer volar coloms i somiar truites (o ésser un somiatruites) són, doncs, valors refusats per la societat catalana, en contrast amb tocar de peus a terra, que és benvist.

El fil d’aquest pragmatisme –demanar fets i no paraules buides– ens aboca al tòpic del poble treballador. I ací la llengua és generosa, sens dubte: de locucions com anar per feina  o posar fil a l’agulla fins a exhortacions com som-hi!, totes genuïnes; passant per un devessall de refranys que donen valor a la feina: Feina feta no té destorb; Els cansats fan la feina; Qui de jove no treballa, quan és vell dorm a la palla; Fent i desfent es fa l’aprenent; Qui matina fa farina

Fins i tot hi ha qui pensa que aquesta preferència per fer, per actuar, pot ser que s’amagui darrere un aspecte característic de la nostra sintaxi, que és que fem servir més verbs que no pas noms. Els verbs són acció, són el motor de l’oració. Construir oracions amb noms en compte de verbs és poc “idiomàtic”. N’hi ha prou de comparar una frase asèptica com ara Una alimentació sana ajudarà al seu creixement amb aquesta altra versió, dinàmica, directa i clara: Una alimentació sana l’ajudarà a créixer.

El seny i la mesura

El seny, tal com ens recorda Ferrater i Mora, no és pas una renúncia als ideals ni a la voluntat de transformar la societat. El seny ens parla de valors i costums ancestrals, que passen de pares a fills com un llegat virtuós. Provinent del germànic sinn (‘judici’, ‘sentit’), és un mot ja emprat per Ramon Llull al segle XIV; i amb el pas dels segles ha acabat essent un terme polisèmic i alhora precís, difícil de traduir. El trobem en una bona colla de locucions: beure’s el seny, perdre el seny, fer perdre el seny, estar fora de seny, no tenir seny, posar seny… I també en algun refrany, com aquell que fa Qui canta a la taula i xiula el llit, no té el seny complit (o gaire eixerit). Un sinònim de seny, també de mal traduir, és enteniment (amb el derivat entenimentat, sinònim d’assenyat). I encara tenim senderi, de to més col·loquial.

Sense moure’ns d’aquest àmbit, arribem a una altra característica realçada per Ferrater i Mora: la mesura, la prudència, l’allunyament dels gests forassenyats. No som –no pas ara– un poble d’excessos, i encara menys un poble guerrer. Som gent de pau, com manifesta el nostre refranyer: Més val un en pau que dos en guerra; La pau fa el diner i el diner fa la guerra; La pau fa vides, la guerra fa rics… I sobretot la locució fer la pau, encara tan viva i amb significats ben variats, exclusius del català. Quan recuperem uns diners diem que fem la pau, quan ens reconciliem també fem la pau, però és que fins i tot quan ens vengem d’algú que ens n’ha feta alguna de grossa, també diem que fem la pau.

I, tanmateix, tots aquests trets –la prudència, la mesura, el seny…– ara i adés són posats en qüestió. Recordem la frase “Que la prudència no ens faci traïdors”, que va pronunciar Jordi Carbonell l’11 de setembre de 1976. O aquells versos de Martí i Pol: “Potser caldria que trenquéssim la rutina fent algun gest desmesurat, alguna sublimitat que capgirés la història.” No deu ésser perquè sí que, en oposició a seny,  tinguem un altre mot intraduïble: rauxa, que és ‘impuls irracional’, però també és, segurament, la força que ens fa ser creatius. Podríem aventurar-nos a dir, doncs –servint-nos d’una altra construcció intraduïble–, que som un poble que vol i dol?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Qui res no estrena, res no val”: un doll de refranys de Nadal, Cap d’Any i Reis

0

La saviesa popular ens ha deixat dotzenes de refranys relacionats amb aquestes festes: el dia de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any –o Ninou– i Reis. El diccionari d’Alcover i Moll, la Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés i els llibres de Joan Amades en contenen un caramull. Tots i més els ha aplegats el gran paremiòleg Víctor Pàmies a la Paremiologia catalana comparada digital. Avui hem pouat en aquesta obra magna i n’hem extret una vuitantena de dites pròpies d’aquestes dates.

Víctor Pàmies: “Hem posat deu mil refranys catalans a internet”

El creixement del dia

Tant en la societat d’abans, molt lligada al camp, com en la d’ara, les hores d’insolació preocupen molt la gent. Per això, durant aquests dies podem resseguir les dites i comprovar amb precisió animal com va creixent el dia. Ja hem començat, de fet, abans de Nadal, el dia 13 de desembre: Per Santa Llúcia, un pas de puça. I continuem: Per Nadal, un pas de pardalPer Sant Esteve, un pas de llebre i Per Ninou, un pas de bou. Són refranys d’un poble observador, delerós de sortir de la fosca i amb ganes d’ajudar el dia a créixer. De refranys com aquests en tenim un gavadal, durant tot l’hivern i més enllà i tot.

Passat Cap d’Any, al matí el dia encara no creix, però al vespre sí que es va endarrerint un xic la posta del sol. El dia de Reis, concretament, es fa fosc catorze minuts més tard que no el dia de Santa Llúcia. Sobre les hores de sol d’aquesta diada, hi ha refranys moderats i assenyats: Per Reis, un pas de vell (o un pas d’anyells, o un pas de camell). Però també n’hi ha algun d’exagerat: Pels Reis, mitja hora creix i bèstia és qui no ho coneix (amb variants en què el lloc de la bèstia l’ocupa l’ase, el ruc, el burro o el boig). El més neutre és un refrany documentat pertot: Pels Reis, el dia creix i el fred neix. Ara en parlarem, del fred.

Per Santa Llúcia, un pas de puça: quinze refranys per a fer créixer el dia

L’oratge i els pronòstics meteorològics

El refranyer ens forneix dites a desdir que descriuen l’oratge d’aquestes dates. Ja hem vist que hom creu que el fred “neix” el dia de Reis, però moltes dites ja avancen aquest naixement al dia de Nadal: Pels volts de Nadal fa l’hivern naturalPer Nadal, fred cordial, Per Nadal, fred com cal. Un refrany reflecteix la prudència de la gent d’aquest país (i alhora l’habilitat d’encertar el pronòstic tant sí com no): Nadal duu l’hivern dins d’una panera; si no el duu al davant, el porta al darrere.

Però el refranyer va més enllà i fa pronòstics de l’oratge molt més arriscats que no el Meteosat. El patró comú és: segons quina mena de dia faci avui, farà aquest temps o aquest altre d’ací a uns quants mesos. En aquest terreny, una de les constants és l’oposició entre Nadal i Pasqua (de fet, el naixement i la mort i resurrecció de Jesús). Vegem-ho: Nadal de fred, Pasqua de solNadal de sol, Pasqua de fredCalors per Nadal són frescors per Pasqua. O bé, dit d’una altra manera, A Nadal al foc, i a Pasqua al joc –és a dir, al carrer, gràcies al bon temps.

Hi ha tot un reguitzell de refranys que relacionen l’oratge de Nadal amb la collita. Sembla que si glaça o neva per Nadal i Cap d’Any serà bona: Nadal amb gelada duu bona anyadaQuan neva per Nadal, el pagès guanya son cabalCap d’Any gelat, any de molt blatGelada de Cap d’Any, pa per a tot l’any. Tot i que –ai– algun any la previsió fa figa: El fred de Nadal tot l’any va mal.

Quant a la pluja, sembla que n’hi ha d’haver per Nadal i per Reis, però no pas per Cap d’Any. Compareu, si no, aquestes dites: Si no plou per Nadal, tots els sembrats van malEls Reis mullats, l’ordi pels terratsNit de Reis estrellada, any d’eixut i de secada… amb aquestes: Cap d’Any serè, tot l’any va béPluja per Cap d’Any duu mal averany.

De boira, en canvi, tant és que n’hi hagi com que no, segons que ens diu un refrany ben innocu: Boires per Nadal no fan ni bé ni mal. En el capítol de les llunes, la cosa sí que és clara i indiscutible: Nadal amb lluna clara, bona sembradaNadal amb lluna plena el bon temps menaNadal amb lluna, any de fortuna.

La Beth, els refranys i els ametllers florits

Els averanys

A banda els pronòstics de l’oratge i de les collites, els refranys de Nadal també ens ofereixen previsions de tota mena per a la resta de l’any, especialment sobre la sort o la dissort que tindrem. Un capítol curiós és el dels refranys que preveuen el futur de l’any segons en quin dia s’escaigui Nadal. El dilluns és un dia que porta malastrugança: Nadal en dilluns, any de difunts; …o no: Nadal en dilluns, festes a munts. El dimarts, també: Nadal en dimarts, dolent per als sembrats; …o tampoc: Nadal en dimarts, festes a grapats. El dimecres porta bona sort: Nadal en dimecres, sembra camps i feixes. El dijous pot passar de tot: Nadal en dijous, any dolent, el de traspàs i el següentNadal en dijous, penja l’arada i ven els bousNadal en dijous, any de molts ousNadal en dijous, sembra fins als pous… Si és divendres, el refranyer no ens aporta cap averany, sinó un motiu afegit de celebració: Nadal en divendres, festa grossa. Això es deia perquè abans cada divendres de l’any era dia de dejuni, però si s’esqueia per Nadal es feia excepció. I si s’escau en diumenge, més que un averany, el refranyer fa palesa la mala sort: Nadal en diumenge, totes les festes es menja, que vol dir que “perdem” dues festes, les dels dies de Nadal i de Cap d’Any –que també s’escaurà en diumenge.

Parlant de Cap d’Any, si us heu de casar i teniu fe en el refranyer, trieu un altre dia que no sigui aquest: Si no vols passar un mal any no et casis per Cap d’Any. Val més que dediqueu el dia a menjar raïm: Menjar raïm per Cap d’Any porta diners per tot l’any. Aquest refrany és esmentat al Costumari català, de Joan Amades (1952), amb aquesta explicació: “Els nostres avis creien que menjar raïm el dia d’avui portava riquesa i gran ventura econòmica i que guanyarien una unça d’or per cada gra de raïm que menjaven.” Si és veritat que això de menjar raïm per Cap d’Any ja era habitual, pel cap baix, al segle XIX, potser caldria considerar-ho un precedent del costum d’engolir-ne dotze grans la nit abans –que sembla que no va néixer fins el 1909.

Per què mengem dotze grans de raïm per Cap d’Any?

Si, quan hem parlat del temps, hem vist que el refranyer oposava Nadal i Pasqua, en el cas dels auguris els opòsits són Nadal i Sant Joan: Bona sort per Nadal, desventura per Sant JoanQui riu per Nadal, plora per Sant JoanDiner per Nadal, pobresa per Sant JoanRiquesa per Sant Joan, misèria per Nadal

És festa grossa

Hi ha uns quants refranys que parlen de la celebració de la festa de Nadal. Un dels més esmentats als refranyers de tots els Països Catalans fa així: Per Nadal, el porc en sal i la porquera al fumeral. Expliquem-ho: la data més coneguda per a la matança del porc és Sant Martí (11 de novembre), però a moltes cases no es feia fins un mes més tard. Per això per Nadal la gent el tenia en sal (per a conservar-lo) i se’l podia menjar; mentrestant, la porquera (que ara en diríem grangera) ja es podia arraulir a la vora del foc. Aquest refrany té unes quantes variants, com ara aquella tan llarga que és quasi una cançó: Per Nadal, posarem el porc en sal, la gallina a la pastera i el pollí al cap del pi. I encara, parlant de menjar, una dita ens ensenya que per Nadal els àpats són igualitaris i solidaris: Per Nadal, ric i pobre mengen gall.

Que Nadal s’ha de celebrar, el refranyer ens ho diu clar i català. El qui no ho celebra, no és que sigui pobre, no: és pitjor que pobre: Qui no celebra Nadal és home de tant se val. I si convé fer una celebració, s’ha d’anar mudat: Per Nadal, qui res no estrena res no val. D’ací ve que hi hagi tantes dites relacionades amb la feina dels sastres i dels sabaters: Per Nadal els sastres fan tres jornalsPer les festes de Nadal, poc dormir i molt cosirPer l’Advent de Nadal, cada sastre amb tres didalsFes sabates, sabater, que Nadal ja ve. (Diguem-ho tot: aquests dos oficis eren molt malvists, com demostra aquella altra dita: Sastres i sabaters, a l’infern de tres en tres.)

Nadal, doncs, és dia de celebració, segurament el dia de celebració per excel·lència. I per això es pren d’exemple de despesa extraordinària, d’aquelles que es poden fer poques vegades, però que són justificades: Un Nadal no fa mal (que ens anirà molt bé de tenir present per a evitar allò de Una vez al año no hace daño).

Deu dites mal dites

I encara més

Trobem, en fi, tot de refranys referits a la quotidianitat d’aquests dies, com ara un de matemàtica simple: De Nadal a Nadal, un any va. I un altre de càlcul més sofisticat: Pel febrer maridatge, per Nadal didatge, és a dir, si et cases al febrer, per Nadal la criatura ja haurà d’anar amb la dida perquè l’alleti (tot i que entre una data i una altra no hi ha nou mesos, sinó deu…).

Hi ha també refranys jocosos, de tan obvis com són: Qui no passa Nadal no arriba a Cap d’AnySant Silvestre no pot estre sinó una vegada l’any: la vigília de Cap d’Any

Nadal era un dia ideal per als creients poc practicants: La Missa de Nadal per tot l’any val. I també una invitació a revoltar-se i a començar de cap i de nou: Per Nadal i per Any Nou, muda d’amo i muda el sou.

Hem deixat per al final el refrany més conegut: Per Nadal, cada ovella al seu corral, que té qui-sap-les variants: Per Nadal, cada perdiu al seu niuPer Nadal, cadascú al seu hostalPer Nadal, prop del nialPer Nadal i Sant Esteve, cadascú a casa seva

Feu-ne cas, d’aquests darrers. Enguany sí.

Bon Nadal!

El refranyer, una bona eina per a recórrer el cicle de l’any


Article publicat a VilaWeb el dia 25-12-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Per Santa Llúcia, un pas de puça: quinze refranys per a fer créixer el dia

0

Avui és Santa Llúcia i la dita popular diu que el dia comença a créixer. Si bé és cert que el sol es pon una mica mica més tard que ahir, també ha sortit una mica mica més tard. Comptat i debatut, doncs, encara no creix. L’allargament és més perceptible de Reis endavant, quan la gent diu aquella frase: ‘Ara ja s’hi coneix, amb el dia.’

El nostre refranyer és molt ric en dites sobre el creixement (i l’escurçament) del dia, sobretot els mesos de desembre, gener i febrer. N’hem triades una quinzena.

Per Santa Llúcia, un pas de puça

És el 13 de desembre. Al matí el dia es continua escurçant (el sol surt a les 8.09, un minut més tard que no pas ahir), però al vespre s’allarga un xic (el sol es pon a les 17.23, un minut més tard que no ahir).

Per Nadal, un pas de pardal

25 de desembre. Al matí el dia encara s’escurça (es fa de dia a les 8.16), però el sol guanya terreny al vespre (es pon a les 17.28).

Variants: Per Nadal, el dia s’estira un pamPer Nadal, creix el dia un pas de gallEl dia no creixerà fins que Jesús no naixeràEl dia creixerà quan Jesús naixerà.

Per Sant Esteve, un pas de llebre

26 de desembre. Segons el Calendari dels pagesos, no hi ha diferència d’insolació entre Nadal i Sant Esteve.

Per Ninou, un pas de bou

Primer de gener, Cap d’Any o Ninou (és a dir, ‘any nou’). El dia encara s’escurça al matí, però ja creix força per l’altre cap (el sol surt a les 8.18 i es pon a les 17.33)

Variants: Per Cap d’Any, el dia s’allarga un pamPer Ninou s’allarga el dia, però no s’allarga el sou; Per Any Nou, el dia s’estira un sou; El dia no es mou fins per Ninou.

Per Reis, un pas de vell

6 de gener. Al matí, el dia no va ni endavant ni enrere, però al vespre continua avançant (el sol surt a les 8.18 i es pon a les 17.37)

Variants: Per Reis, un pas d’anyellsPer Reis, un pas de camell; Pels Reis, el dia creix, i ruc qui no ho coneixPels Reis el temps creix i el fred neix.

Per Sant Antoni, un pas de dimoni

17 de gener. El dia ja ha guanyat una mica de terreny al matí i molt al vespre (el sol ix a les 8.15 i es pon a les 17.49).

Variants: A Sant Anton, un pas de bouPer Sant Anton, a les cinc hi ha solPer Sant Antoni Abat, mitja hora per capPer Sant Antoni de gener, a les cinc el sol veuréPer Sant Antoni del porquet, a les cinc ja es veu solet.

Per Sant Sebastià, un pas de marrà

20 de gener. No acabem de saber veure la diferència entre els passos dels dimonis i els dels marrans, però el cas és que en tres dies hem guanyat cinc minuts de claror: el sol ix a les 8.13 i es pon a les 17.52.

Variants: Per Sant Sebastià, cent passes de ca; Per Sant Sebastià, un pas de milàPer Sant Sebastià, una hora més de dia hi haPer Sant Sebastià, ruc serà qui no se n’adonarà.

Per Santa Agnès, una hora més

21 de gener. La percepció popular és que el dia s’ha allargat una hora, però segons el Calendari dels pagesos tan sols dura vint-i-set minuts més que un mes enrere: el sol surt a les 8.13 i es pon a les 17.54.

Per Sant Vicent de la Roda, creix el dia una hora

22 de gener. En un dia, guanyem dos minuts de sol: surt a les 8.12 i es pon a les 17.55. Sant Vicent Màrtir (o de la Roda, o de la Mola, o d’Osca, o de Saragossa) és el patró de València. Morí martiritzat en aquesta ciutat el 22 de gener de l’any 304 o 305.

Variants: Per Sant Vicenç de la Roda, el dia allarga una horaPer Sant Vicenç, el sol entra pels torrents. A la comarca de la Ribera, tenen una dita pròpia per a aquesta diada: Per la fireta, una horeta; la ‘fireta’ és la Fira de Guadassuar, que es fa aquest dia en honor de sant Vicent Màrtir.

Per Sant Pau, una hora hi cau

25 de gener. Un mes just després de Nadal, el dia s’ha allargat trenta-vuit minuts (tot i que la dita popular ho ‘arrodoneix’ a una hora). Ara el sol surt a les 8.09 i es pon a les 17.59.

Darrer dia de gener, una hora més ja té; qui la vulgui ben comptar hora i mitja hi trobarà

31 de gener, Sant Joan Bosco. El sol surt a les 8.04 i es pon a les 18.07. Aquesta dita palesa que a l’hora de comptar el temps de sol guanyat no ve d’aquí, que no cal mirar prim. El dia no ha crescut pas una hora, però si ho volem ‘ben comptar’ hi veurem una hora i mitja i tot. En poques dites com aquesta traspua tant la ironia refranyera.

Variant: A darrers de gener, una hora hi és, i si ho mires bé, una i mitja també.

Per la Candelera, una hora entera

2 de febrer. El dia de la Presentació del Senyor o la Purificació de la Mare de Déu, que s’escau quaranta dies després de Nadal. La tradició diu que s’ha de desmuntar el pessebre i és quan es tanca el cicle de Nadal. El sol continua avançant: ix a les 8.02 i es pon a les 18.09. La paremiologia hi continua comptant una hora.

Variants: Per la Candelera, una hora sencera; Per la Candelera, una hora endavant, una hora endarrere.

Per Sant Blai, un pas de cavall

3 de febrer. El sol surt a les 8.01 i es pon a les 18.10. De la puça de Santa Llúcia al cavall de Sant Blai, el dia s’ha allargat cinquanta-cinc minuts.

Per Sant Maties, iguals són les nits que els dies

Antigament, se celebrava el 24 de febrer (ara, el 14 de maig). També és anomenat Macià. Tant l’un nom com l’altre han donat refranys semblants. Aquest dia el sol surt a les 7.34 i es pon a les 18.36, de manera que la dita no és exacta: la nit encara és una hora més llarga que no pas el dia.

Variants: Per Sant Maties, tant de nits com de diesPer Sant Macià, tanta nit com dia hi ha.

Els mesos de març, abril i maig, quan el dia es va allargassant, han deixat pocs refranys d’aquest àmbit. I pels volts de Sant Joan (La nit de Sant Joan, la més curta de l’any) ja comencem a veure dites que parlen de l’escurçament del dia, com ara aquest, amb què tanquem el recull:

Del juny endavant, el dia es va escurçant

Variants: Del juny enllà, el dia comença a baixarDel juny enllà, el dia es comença a escurçarJuny acabat, dia escurçat.


Per a saber-ne més:

El filòleg Víctor Pàmies ha estudiat a bastament el tresor paremiològic català i ha elaborat una llista molt útil de refranys sobre el cicle de l’allargament del dia.

El Calendari de l’Ermità del 2020 ha cedit un espai al senyor Marcel·lí Virgili (el conegut home de ràdio) que hi presenta una pila de refranys referits a l’allargament i l’escurçament del dia.

[Article publicat a VilaWeb el dia 13-12-2019]


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.