L’univers del «sí que es pot» va construint un llenguatge propi. És un codi lemàtic, nascut dels lemes, dels crits, de les manifestacions… Per això «els i les» membres d’aquest corrent ideològic no fan acció social ni ajut social, sinó que fan rescat ciutadà o rescaten persones. Tampoc no volen suprimir ni eradicar la privatització, ni cap de les males pràctiques dels capitalistes, sinó que tot ho volen revertir. En l’univers del «sí que es pot» tot és transversal i inclusiu…

En fi, és un codi propi de gent potser més avesada a frases cridaneres que no a discursos ben articulats. Per això no ens hauria d’estranyar que la batllessa de Barcelona expel·leixi frases tortuoses com ara aquesta:

«Demanaria als partits de l’oposició que no facin declaracions irresponsables, sobre situacions sensibles, que afecten fenòmens vulnerables, que no haurien de ser objecte de declaracions partidistes i oportunistes.»

En fi, ja veurem si té gaire futur, aquest nou llenguatge. De moment, això sí, constatem que la relació d’aquest nou codi amb la llengua catalana és més aviat… torturada.

Per començar, això de sí que es pot és una traducció maldestra, precipitada, d’urgència, del sí se puede, original i castís. En català genuí, el verb poder va seguit d’un altre verb, i encara més en l’ús pronominal i impersonal: «Es pot anar més de pressa», «Es pot fer bé o malament», «Això no es pot acceptar de cap manera»… Però dir es pot i prou grinyola.

Per fer-se una idea clara de la poca pràctica que tenen els del «sí que es pot» a escriure en català, només cal veure la llista de faltes greus del quadre amb què pretenen comparar-se amb la candidatura rival. Aquest breu text, que teniu corregit a l’encapçalament, no passaria un examen de quart d’ESO. Per a entendre bé la magnitud de la tragèdia, ací teniu la traducció d’aquestes frases a l’espanyol:

EL CABEZA DE LISTA ÉS EL PRESIDENCIABLE
¿EL PRESIDENCIABLE ÉS EL QUARTO DE LA LISTA?
PLENA SOBERANÍA DEL PUEBLO CATALÁN DALANTE DE NINGÚN OTRO MARCO
REGALAN LA SOBERANÍA A LAS GRANDES INDÚSTRIAS CON LA APROVACIÓN DEL TTIP
PROGRAMA SOCIAL INEXISTENTE CON VISTA DE UNA SOLA META
REVERTIR LA PRIVATIZACIÓN DIRECTA O ENCUBIERTA DE LOS SERVICIOS PUBLICOS

És a Alba del vespre i altres poemes, de Carles Duarte i Montserrat, amb il·lustracions d’Aurora Valero (Edicions Tres i Quatre, 2015). No sé si és el poema que n’hauria destacat, de tants de bons com n’hi ha. Però, essent qui és el prologuista, no la voldria errar.

La teva mort, la meva

La teva mort ja té deu anys
i arrela en mi com si es tractés d’un arbre,
un tamariu imposant d’escorça càlida
que em va eixugant la llàgrima dels ulls.

La teva mort es va eixamplant dins nostre,
com un hivern.

Escric un nom a les parets de l’aire.

La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.

L’alba del vespre alena solitud.

Endreça de l’autor:

«La teva mort, la meva és per a l’Elisa, la meva mare, que mira el món des dels meus ulls»

Fragment del pròleg de Jaume Pérez-Montaner:

«És el poema dedicat a la seua mare, Elisa, “que mira el món des dels meus ulls”, com ens diu Carles Duarte en la secció d’”Endreces”. Els seus versos constitueixen un dels moments més emotius i càlids de tot el llibre, “un tama­riu imposant d’escorça càlida”. El mateix títol associa les dues persones: el tu, la mare, i el jo, el fill, inseparables per la mort. És el que desenvolupa la primera estrofa, amb dues imatges impressionants: la de l’arbre que arrela en el subjecte líric, i la de les llàgrimes eixugades per l’escorça del tamariu. El vers següent, tanmateix, dóna entrada al nosaltres, ampliant l’abast d’aquell arrelament: “La teva mort es va eixamplant dins nostre,/ com un hivern”; per a tornar, finalment, a la intimitat d’un jo que, tanmateix, pot convergir amb la presència del tu i dels altres:

La teva mort conviu
amb altres morts
que m’afeixuguen les mans
i que m’habiten.

No és fàcil de parlar de la mort dels propis pares: el pe­rill d’un sentimentalisme excessiu hi és sempre present. Ja ho va escriure Horace Gregory parlant d’uns poemes d’E. E. Cummings dedicats als seus progenitors: “Pocs po­etes han escrit poemes memorables com a tribut als seus pares. Cal tornar al segle XVIII i als versos de William Cowper en My Mother’s Portrait per trobar-hi quelcom de comparable.” […] En només dotze versos Carles Duarte ha aconseguit de transmetre una profunda emoció, plenament relacionada, a més a més, amb el sentit de tot el poemari. Un cert distanciament, potser —”la teva mort ja té deu anys”—, i, sobretot, una ajustada creació en les imatges, com també el pas a penes perceptible del jo i el tu al nosaltres i als altres contribueixen a fer de “La teva mort, la meva” un poema memorable, excepcional probable­ment en la lírica contemporània.»

Els qui treballem en un mitjà de comunicació sabem que avui tot són presses, tot és immediat, efímer. Les coses, sovint, es fan barrip-barrap. El sentit comú i –ai, las– el sentit del ridícul trontollen o són engolits per una mar d’informació que es produeix sense condícia i es consumeix sense exigència.

Però tot té un límit. I avui us presento una transgressió d’aquest límit. La funció comunicativa de la informació s’hi desvirtua tant que esdevé caricatura. La notícia va ser explicada pel presentador del Telenotícies Migdia de TV3, divendres de la setmana passada, dia 17 de juliol.

«La principal hipòtesi amb què treballa la policia local de Cambrils és que hi va haver una doble imprudència, del conductor i de les vianants, en el doble atropellament mortal d’ahir a la tarda. L’accident va passar en aquesta via [es veu a la imatge] quan les àvies, veïnes de Navarra, travessaven pel pas de vianants i un cotxe les va envestir. El conductor va donar negatiu en les proves d’alcoholèmia i drogues. La policia ha immobilitzat el vehicle del conductor, que està pendent de passar a disposició judicial per un delicte d’imprudència greu en la conducció.»

 

[Vegeu-ho i sentiu-ho en aquest vincle (minut 34).]

Podríem dir-ne moltes coses, d’aquesta redacció, però en destacarem les tres més estridents:

—La primera frase és un desgavell, un desori total, un atemptat a la lògica discursiva. I un atemptat a l’empatia, perquè el públic —consumidor de la notícia— no entén res. Si aquesta primera frase ens ha d’introduir el missatge, incompleix manifestament la funció encomanada. De resultes d’això, fins a la tercera línia no saps què ha passat («doble atropellament mortal»). I què és això tan important que ens expliquen abans del què? Doncs algunes circumstàncies, com ara el lloc de l’accident (que hem de deduir que és Cambrils), la causa («doble imprudència», per bé que encara no sabem qui ha estat imprudent, car no ens ha estat revelat) i la investigació sobre els fets (que, repetim-ho, encara els ignorem).

—Fins a la segona frase no saps qui ha estat mort («les àvies, veïnes de Navarra»). Vejam: si dues dones han estat mortes en un accident, no hem de començar explicant això? És que ja se n’havia parlat el dia abans, em direu. Entesos. Però si volem donar informació nova que enllaci amb una de coneguda, primer de tot no hauríem d’apuntar —ni que fos apuntar— la informació coneguda, perquè l’espectador se situés?

—Només de començar ens expliquen la principal hipòtesi de la policia: «una doble imprudència, del conductor i de les vianants». Però la notícia no ens n’aclareix pas gran cosa, d’aquesta hipòtesi. Del conductor, ens en diu que no anava drogat. I res més. Quina va ser la seva imprudència, ho hem de suposar: si va envestir dues dones i no s’havia drogat, devia anar mig adormit o distret (telefonant, mirant per la finestra…). Però i de la responsabilitat de les víctimes, què me’n dieu? Només en sabem que eren «àvies» (presumptament, és clar: vol dir que eren dones grans), que eren de Navarra i que van travessar per un pas de vianants. Em podeu dir on carai és, la imprudència d’aquestes dues pobres dones?

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Un tast de «La memòria del sabor»

L’escriptor Joan Garí (Borriana, 1965) ha fet un llibre que és un monument. O, més ben dit, uns quants monuments: a sa mare, a son pare, a la cuina dels Països Catalans, a la gent i la història d’aquest racó de món. I a la llengua, molt singularment.

Es diu La cuina del sabor. Les receptes de ma mare i és una meravella completa. Per una banda, per la intensa recerca en la pròpia memòria, amb un exercici lingüístic, sociològic i antropològic verament impressionant (un exercici cultural, en definitiva, perquè palesa ara i adés la ferma connexió entre la cuina de la seva contrada i la de la resta del país, és a dir, les arrels comunes de tota la gastronomia d’ací). Segonament, per la bellesa de les fotografies que acompanyen el text, fetes per Ramon Usó (de la mateixa ciutat i del mateix any que l’escriptor).

El llibre, que apareixerà al setembre, és acuradíssim en tots els aspectes i Garí s’ha ocupat que no hi fallés res.

Allò que —a parer meu— el fa sorprenentment diferent és el cúmul de referències i reflexions sobre el temps i el lloc, sobre les olors d’abans i les d’ara, sobre l’hort del pare i les mans de la mare, sobre la gent. Sobre el país, que vol dir tot això. I sobre ell mateix, com diu al pròleg:

«Aquest llibre és un autoretrat. Un autoretrat amb aliments, o a través dels aliments, que és una manera civilitzada de definir-se.»

Dissortadament per a mi, no vaig poder fer-ne la revisió lingüística, perquè quan va arribar el text tenia un excés de feina; se’n va encarregar el filòleg, traductor i poeta (i gran gurmet) Àlvar Valls, que hi va xalar de bon de veres, en tots els sentits i amb tots els sentits. Però sí que vaig poder fer una ullada a la maqueta, abans d’anar a impremta (justament per excés de feina de l’Àlvar). I va haver-hi una correspondència veloç i fecunda amb en Joan Garí.

Amb el permís de l’autor i de l’editora (la Laia Climent), us en voldria transcriure un fragment. No serà cap recepta, no patiu: no us faré venir salivera física. Si de cas, espiritual.

Em va captivar una referència a la societat moderna, concretament el retret a la incultura general sobre la nostra tradició cristiana.

Fa quinze anys, quan treballava a l’institut, vaig fer de crossa (gairebé de cadira de rodes) d’un grupet d’alumnes de batxillerat que havien de llegir Josafat i no entenien ni un borrall de les descripcions de Prudenci Bertrana. És així: el jovent no entén ni l’art ni la literatura de fa un segle perquè el progrés li ha escatimat els referents i els coneixements bàsics per a entendre’ls. S’hi ha interferit, encara, una confusió entre laïcitat i desmemòria, una barrija-barreja carregada d’esnobisme.

En fi, són coses que he dit i sentit moltes vegades, però no sé de ningú que ho hagi escrit com en Joan Garí, amb gust de mandonguilles de bacallà.

_____________________________________

«Anem a les mandonguilles, però. Aquest és el plat estrella de la cuina quaresmal. La quaresma és el període de quaran­ta dies abans de Pasqua. En el calendari litúrgic cristià, és un temps de penitència que comença el Dimecres de Cendra, al mes de març, i conclou el Diumenge de Resurrecció, entre finals de març i abril, se­gons la data en què caiga Pasqua. L’objectiu d’aquest lapse temporal és rememorar els dies en què Jesucrist va dejunar al desert i també els seus patiments durant la Passió. Algun lector, perfectament informat sobre aquestes qüestions, em retraurà que siga tan explícit i detallat. En realitat, no està de més en absolut: com tantes coses relatives a la cultura cristiana, ha passat a hores d’ara a constituir un remot arcà per a les noves generacions, com si fóra obligatori creure en Déu per a respectar i honrar els mil detalls en procés d’esmicolament i oblit (la història de l’art, el calen­dari litúrgic, el santoral, la lectura de la Bíblia…) que haurien de formar part del bagatge de qualsevol ciu­tadà occidental, independentment del seu nivell de credulitat pel que fa a la visió transcendent de la vida.

Ma mare és una persona de ferma observança cristiana. Dissortadament, no ha pogut transme­tre’m aquesta devoció amb el fervor que hauria de­sitjat. Sóc un ferm partidari de la laïcitat de la vida pública i de la reclusió de les creences religioses –amb tots els meus respectes– en l’esfera privada.

A casa, això sí, s’han seguit amb diligència les observacions pròpies de la religió majoritària entre nosaltres, i el nostre paladar se n’ha beneficiat a partir d’això que s’anomena cuina quaresmal.

Encara recorda ma mare el temps en què cada divendres de l’any s’evitava menjar carn. Després, aquest costum es va circumscriure només als set divendres de quaresma. I així seguim. Un d’aquests dies de Venus sabies que et tro­baries a taula un superb potatge de cigrons i, de segon, mandonguilles d’abadejo.

[…]

Sovint em sorprenc –jo, tan descregut– desitjant l’arribada dels divendres de quaresma. La meua es­cassa afició a la carn com a plat exclusiu es comple­menta perfectament amb l’horitzó d’expectatives d’una taula parada amb el potatge i les mandon­guilles que ara glosse. El fill d’un déu va haver de morir i ressuscitar perquè la nostra cuina ho cele­bre, àvidament compassiva, amb aquesta delícia de luxuriosa melositat. Us assegure que hi ha maneres de pecar infinitament menys satisfactòries.»

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (4)

Una de les grans virtuts d’El bilingüisme mata, de Pau Vidal, és que les engega tal com ragen, defuig les marrades i abomina el discurs políticament correcte. S’agraeix. Perquè, acarant-nos a la realitat, fa un exercici de dignitat lingüística.

Els sociolingüistes ja fa anys que s’esgargamellen per donar-nos entenent una cosa: si dimitim, si canviem de llengua cada vegada que ens trobem algú que ens parla castellà, el català no se’n sortirà. Aquesta fase, en Pau Vidal, ja la té superada. Ell va més enllà.

Però de primer situem-nos. Per començar fa xixines aquest fals concepte de pau lingüística:

«Que aquí no hi ha conflicte lingüístic? Com que no? Ja ho crec que n’hi ha! Conflicte lingüístic no vol dir estomacar-se per les cantonades al crit de catalufos o xarnegos. Conflicte lingüístic vol dir simplement no poder viure de manera espontània experiències quotidianes en què el paper de la llengua hauria de ser completament invisible.

[…]

Però també n’hi ha de l’altre, de conflicte, del que es percep distintament i ens complica (injustament) la vida quotidiana. N’hi ha cada vegada que demano un cafè amb gel i me’l duen amb llet; n’hi ha cada cop que truco a Telefònica i pitjo el 2 perquè m’atenguin en català i em contesten igualment en castellà; cada vegada que agafo un taxi i, després de donar l’adreça, el taxista ja no m’escup l’odiós “¿Cómo dice?”, perquè els taxistes franquistes ja s’han jubilat (quasi) tots, però em diu el mateix perquè és panjabi i ningú l’ha obligat a fer un examen de llengua abans de concedir-li la llicència; quan a la facultat el professor ens fa la classe en castellà perquè dos erasmus francesos s’han queixat que no l’entenen; n’hi ha quan m’apunto a un curset de fotografia i el profe, catalanoparlant igual que el noranta per cent dels alumnes, ens anuncia que l’impartirà en castellà perquè un dels inscrits és de fora…»

Pau Vidal s’endinsa sense por en un altre espai sobreprotegit pel discurs políticament correcte. Ho diu sense pèls a la llengua: els castellanoparlants són més agressius i els catalanoparlants més discrets.

«El bonisme a ultrança de la correcció política té això, que confon el món com hauria de ser amb el món com és. A tots ens agradaria que les coses fossin boniques, però no sempre és així. Que els hooligans anglesos siguin famosos perquè s’engaten i munten uns sidrals de primera no vol dir que tots els aficionats anglesos s’engatin però sí que vol dir que els aficionats que s’engaten més segurament són els anglesos. De la mateixa manera, que els espanyols siguin famosos perquè alcen la veu no vol dir que tots els espanyols cridin, però sí que els qui més criden segurament són els espanyols. Mireu què diu una persona tan poc sospitosa de xenofòbia com Jesús Tuson a Històries naturals de la paraula:

“D’una joieria, en un carrer qualsevol paral·lel al Nil, en surten dues persones indignades i una crida, literalment:

—¡Mira que son burros, estos árabes! ¡Les hablo en castellano, alto y claro, y no me entienden!

I l’altre, amb veu més controlada, hi afegeix:

—Es que no te quieren entender.”»

D’aquesta diferència de manera de ser, se’n deriva una conseqüència sociolingüística fonamental: el nombre de monolingües castellans és aclaparador i el de monolingües catalans, residual. Les xifres ho demostren: només un 12% dels catalanoparlants manté sempre el català en les converses. Per contra, un 20% canvia de llengua i (atenció!) un 40% ja les comença directament en castellà.

Però, com us deia, en Pau Vidal ens convida a superar la fase del bilingüisme passiu. Ell fa un pas més: exercir el monolingüisme. Ço és: no solament parlar sempre en català, sinó demanar que ens hi parlin. I per això ens proposa uns exercicis sociolingüístics molt interessants. N’he triat un, que he pogut provar amb una eficàcia total. Quan us telefonin per vendre-us qualsevol producte parlant en castellà, responeu-los en anglès: «Can you speak catalan?» I, com que us diran que no o no us diran res, afegiu-hi, abans de penjar: «If you want to speak to me, you must speak catalan.»

Proveu-ho. No falla mai!

__________________________________________

Vegeu també:
—Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
—La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)
—Com que ‘estamos en ello’? (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 3)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

De vegades, no saps com, una paraula castellana s’instal·la en el català i, a còpia de sentir-la, ve un moment que sembla que no puguem passar sense. Però, pensant-hi fredament, potser no ho és tant, d’imprescindible…

‘Carinyo’, per exemple, té un significat ampli, i per això ha suplantat tot de mots propis, amb matisos diferents. Vet aquí com, manllevant de les altres llengües, empobrim la nostra.

Ah, però no hi ha res irreversible. Com diu la dita, el catalans de les pedres en fem pans. Per tant, si ens ho proposem, podem girar la truita, bandejar el ‘carinyo’ i envigorir paraules genuïnes.

Som-hi, doncs.

Quan parlem del ‘sentiment d’amor o de delicadesa cap a algú o alguna cosa’ en podem dir afecte. Però si ho trobem massa formal o massa fred, fem servir tendresa, amor, estimació (o estima), cura, compte… (Ha posat afecte en les plantes. Li demostra tota la tendresa del món. Mira-t’ho amb estimació. Tracta el llibre amb cura.)

«Mireu si en tenim, d’alternatives: moixaines, carícies, afalacs, carantoines, manyagues, festes, amoretes…»

A vegades, amb el sentit de ‘carícies o paraules de tendresa’ es fa servir el plural, ‘carinyos’ (també he sentit, amb aquest significat, ‘mimitos’). Mireu si en tenim, d’alternatives: moixaines, carícies, afalacs, carantoines, manyagues, festes, amoretes… (No para de fer moixaines a la nina, com si fos un nadó. És un home fred, no sol fer carantoines als néts. Ella li deia amoretes a cau d’orella.)

Un derivat que s’ha escampat molt és l’adjectiu ‘carinyós’, que podem canviar fàcilment per afectuós, dolç, tendre, amorós, festós… (Va tenir un gest afectuós. M’ha fet una abraçada molt dolça. Li ha dit unes paraules tan tendres… És un gosset molt festós: sempre vol carícies.)

L’ús que potser s’ha difós més és l’apel·lació directa a un ésser estimat. Aquí hem de dir que la televisió, ‘la nostra’, no ens hi ajuda gens, a eradicar aquest castellanisme. Bé, doncs en comptes de ‘carinyo’ podem dir amor, amor meu, vida meva, rei (reina)… (Ja vinc, amor meu. No pateixis, vida meva. Sí, reina, ara t’ho porto.)

Creieu que són carrinclons, xarons, aquests termes? Potser sí, però no em digueu que no ho sigui ‘carinyo’, eh?

«Quan era petit el meu pare sempre em deia xerric, que trobo que té una sonoritat extraordinària. I jo, encara ara, als meus fills sovint els dic moixonets»

Encara en aquest apartat, hi ha les paraules que fem servir per adreçar-nos als infants. N’hi ha un reguitzell: marrec, xic, vailet, barrufet… Ah!, i si els nens són molt petits: cuca, puça, nina….

De segur que tots sabeu mots o expressions que us han dit, que heu dit o que heu sentit i que no són ‘carinyo’. (Quan era petit el meu pare sempre em deia xerric, que trobo que té una sonoritat extraordinària. I jo, encara ara, als meus fills sovint els dic moixonets; no em digueu que no és tendre…)

Estimats, com que l’amor activa la imaginació, cadascú sabrà trobar els mots d’afecte que més li plaguin. N’hi ha que en tenen molta, d’imaginació. Per exemple, un programa que es deia ‘Malalts de tele’ va difondre el mot torronet, que durant un temps es va sentir força. També hi ha qui és tan melindrós com en Lluquet de ‘Els Pastorets’, que quan s’adreça a la Isabeló li diu ‘gerricó de mel ensucrada’…

«Si vols parlar malament parla malament. Si vols grapejar la llengua grapeja-la. Però, si us plau, no diguis que ‘carinyo’ és imprescindible, perquè això és insultar el català»

En fi, tornem al començament. N’hi ha que ens volen fer creure que ‘carinyo’ és imprescindible perquè ho diu tothom. No siguem carallots: això és fals. Si alguns mitjans potents no haguessin començat, fa tants anys, a servir-nos la parauleta per esmorzar, dinar i sopar potser ara ja la tindríem mig enterrada. Però emprar (o acceptar a ulls clucs) ‘carinyo’ es veu que fa modern. I a alguns tanta ‘modernor’ els perd. Posen més punt a fer el modern que no pas a fer la feina que els pertoca, que és ajudar a falcar aquesta llengua malmenada i amenaçada.

Clar i català. T’ho dic a tu, siguis qui siguis, responsable de propagar ‘carinyo’ a tort i a dret. Si vols parlar malament parla malament. Si vols grapejar la llengua grapeja-la. Però, si us plau, no diguis que ‘carinyo’ és imprescindible, perquè això és insultar el català i, de retop, insultar els qui el parlen.

I dic ‘carinyo’ per dir alguna cosa, és clar.

______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Sempre he pensat que el llenguatge dels polítics té una importància notable. És clar que en té el de qualsevol que es dediqui a una feina pública. Però quan es tracta de personatges que són escoltats (o poden ser escoltats) per una gran quantitat de gent alhora, la importància es multiplica. El cas és que, darrerament, hi ha paraules o expressions que els nostres polítics fan servir més sovint que no pas abans. I com més parlen, més deixen veure quin nivell de coneixement de la llengua tenen. Podem sentir cada dia personalitats que diuen, per exemple, puestos de treball en comptes de llocs de treball (o llocs de feina) o crissis en comptes de crisi.

Al nostre país, tots sabem com parlen segons quins consellers i conselleres, i fins i tot com parlava algun president de la Generalitat. Penseu que a cap altre país del món es consideraria normal una anomalia com aquesta?

«Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir “Justícia” en comptes de dir “Indústria”»

En la nostra història, hi ha hagut casos de personalitats que, segons com t’ho miris, fan riure i tot. Tots sabem les confusions de Joan Clos, batlle de Barcelona durant anys, que fins i tot es va equivocar quan va jurar el càrrec de ministre i va dir «Justícia» en comptes de dir «Indústria».

Però el cas més pintoresc i famós dels polítics catalans és el de Joan Pich i Pon, un polític del temps de la República que també va arribar a ser batlle de Barcelona. Les seves pífies van ser tan conegudes, que fins i tot rebien un nom: les piquiponades. Vegem-ne unes quantes.

Explicava que un polític amic seu es volia presentar per la «circumcisió» de Barcelona, i parlava, amb tota naturalitat, del conflicte «nipo-japonès” o de la guerra «anglo-britànica». Al mig de l’estiu, deia «estem en plena calígula», i en una tertúlia va deixar anar que, per a ell, el pitjor tirà no havia estat ni Calígula ni Neró, sinó «Tirano de Bergerac».

En un discurs des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, feia mostres d’alegria per un guardó que li acabaven de concedir però, en comptes de dir que «per fi li havien fet justícia» va exclamar: «Per fi m’han ajusticiat!»

«Que cadascú visqui a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad»

En la inauguració d’unes obres se li va escapar: «Aquestes obres m’han costat un ou…» I, quan va voler-ho arreglar, afegí: «…de la cara!». Una altra vegada, va assegurar que la proclamació de la República fou una jornada «sense infusió de sang». En un discurs xenòfob va declarar que caldria «que cadascú visqués a la seva terra: els francesos, a França; els anglesos, a Anglaterra; els murcians, a Múrcia; els belgues, a Belgrad». També diuen que un dia el director del zoològic va demanar-li una góndola per al parc. Pich hi va assentir amb entusiasme: «Sí, però no una, sinó dues: un mascle i una femella. Que criïn, que criïn!»

La més famosa, aquest diàleg:

—I m’acompanya el meu nebot, que es sifilític.
—Filatèlic, tiet, filatèlic ­—va respondre, aterrit, el nebot.

Com que aquest personatge va crear llegenda, molts d’aquests lapsus no són autèntics, sinó atribuïts. En Tísner, per exemple, va reconèixer haver inventat moltes piquiponades i, com a dada, ens fa saber que la revista El Be Negre les pagava a tres pessetes.

En Pich i Pon, per a defensar-se dels qui es burlaven de la seva incultura, deia: «Jo no sé signar, però sé fer molts diners.»

A vegades, ingènuament, penso que ja no en queden, de batlles com en Pich i Pon.

______________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Amb aquesta calor, pensar és una heroïcitat. Quina mandra. Engegues l’aire i pots recuperar les constants vitals, però ben poca cosa més.

Avui, doncs, toca llegir, rellegir. El llibre es diu Bé, perdona’m, però estan esperant-me i a l’autor li diuen Rafa Gomar (Gandia, 1955).

Entre el febrer i el març de l’any passat, vaig tenir el privilegi de revisar-lo, empès per un diàleg desimbolt, divertit i fruitós amb l’escriptor.

La lectura de Bé, perdona’m… em va emocionar —amb totes les arestes del concepte—: em va esborronar, em va fer partir de riure, em va fer venir basques, em va fer pensar… Només per la narració «Marina» ja és un llibre excel·lent. De fet, «Marina» és com una síntesi polièdrica de totes les virtuts de l’obra. Hi és tot tan genuí, tan ple de de vida, tan ple de veritat…

Té un començament estàtic, amb un gran tremp descriptiu:

El dormitori és una foscor compacta foradada per la llum estreta i rectilínia que travessa les últimes files de la persiana. Marina roman quieta amb el cos de bocaterrosa, el rostre recolzat lateralment sobre el coixí i els braços acabats amb unes mans flonges, lleugerament tancades, que miren al sostre. Marina es gira cap a l’espona dreta i, mentre dubta si aixecar-se o no, té temps de veure’s reflectida en l’espill d’aquesta calaixera de color caoba que tant li desplau; exactament igual com li desplau l’armari de roba, una baluerna del mateix color. És al dormitori dels seus pares: el sostre excessivament alt, el llum de llàgrimes, lleig i malmenat, la cortina que no es pot descórrer, la perxa corcada… Sempre ha odiat aquesta habitació, però dorm ací perquè el matalàs és nou i dobla l’amplària del seu.

Quan encén el llum són les onze. S’aixeca i, encara mig entabuixada, fa pujar la persiana amb molta cura, obri la finestra de bat a bat i va al lavabo.

El mirall és esquitxat de sabó i dentifrici i, sense estar segura de comptar amb el temps necessari, es proposa de netejar-lo després del desdejuni.

Espero que us agradi. I que us refresqui. Bona setmana, amics!

—Bon dia, Xelo. Uf, que fresquetes que esteu ací! Que bo! Fa una basca! Què faig, m’espere o vinc un altre dia? Tinc pressa.

—Queda’t, acabe de seguida! A més, Lola ja ho sabia. Quan ha vingut li he dit que m’havies demanat el torn i anaves davant.

—I si vaig a la biblioteca i ara vinc?

—Caram, reina, no t’he dit que no, que acabe de seguida! Seu i escolta Paca que anava a contar un succeït, no sigues plom.

—És un succeït que em va contar anit el meu home i em vaig pixar de riure —va explicar Paca.

Sabeu qui és Saoro, el fill de Matilde, no?: aquell xic que d’una paràlisi cerebral es va quedar amb la boca torta i camina desballestat. Doncs ell i el seu amic Figuerola, que va coix, d’un accident, i és una mica llosc, anaven amb una Vespino pels afores del poble, més enllà del polígon industrial.

—Tu saps qui són, no, Marina? —va dir Xelo, la perruquera.

—No, ara no hi caic, però és igual, continue, Paca, continue.

—Saoro i Figuerola anaven embalats dalt de la Vespino, fent l’haca per aquells camins solitaris de la marjal, quan de sobte en una revolta es troben una furgoneta de cara. La furgoneta la conduïa un foraster que devia haver-se perdut; un d’eixos transportistes que semblen portar sempre el peix pudent. Bé, la bona qüestió és que allí, a pesar que Figuerola va intentar esquivar-la, quan la furgoneta va agarrar la revolta, va enganxar de gairó la roda de darrere de la Vespino i els dos personatges van anar a parar dins la sèquia. L’home de la furgoneta, para i baixa més blanc que la paret. Para, baixa i comença a cridar i a pegar colps de puny sobre el capó, maleint tot el que sabia maleir i cridant desesperat la mala sort que l’acompanyava. Però imagineu-vos l’escena que ve ara: si ja estava blanc i exclamava tot el seu repertori de paraulotes sense guipar els personatges, quan es va acostar on havien caigut Saoro i Figuerola i els va veure eixir de dins la sèquia… Saoro, tal com és, és clar, amb la boca torta i caminant com camina, braços i cames de la paràlisi; i Figuerola, coix i guerxo, agafant-se la ronyonada del bac, els dos bruts de dalt a baix, xorrant-los l’aigua i el fang per tot el cos, al pobre home li va agarrar una torba que va caure de tos. I allí els tens —quin quadro, Déu meu!—: el foraster desmaiat i aquells dos, fets uns cromos, pegant-li galtadetes i dient-li per consolar-lo: “No es preocupe senyor home, no patisca, no passa res, mosatros som aixina, no ha sigut vostè. Tranquil, senyor home, tranquil; vinga, òbriga els ulls i alce’s que no ha sigut del bac, mosatros ja érem aixina.” I del canguelo que tenien van començar seriosos, però a mesura que repetien una vegada i una altra això de “tranquil, senyor home, tranquil que mosatros ja érem aixina” i anava despertant-se, els dos es partien el cul de riure, com diria el meu fill.

»Quan l’home de la furgoneta ja s’havia recuperat una mica, com que no s’acabava de creure ni el que veia ni el que sentia, no va tindre ni humor de celebrar-ho; es va alçar i al final, més marejat que un allioli, va pujar a la furgoneta i va dir-los adéu. Ni Saoro, ni Figuerola ni la Vespino no s’havien fet res d’importància…»

Entre les rialles de les clientes —algunes han plorat i tot de la gràcia que els ha fet—, Xelo ha dit:

—Veus Marina, t’he tallat les puntes i encara t’has trobat una bona rialla. No sé com eres, filla. Tanta pressa, tanta pressa. On estaràs millor que ací, fresqueta i divertida? El tens bé o el vols un poc més curt?

—No, no, està bé. Dis-me què et dec i en pau!

(A aquesta gent que, per ignorància o mala fe, neguen que en Rafa i jo siguem de la mateixa nació, em vénen ganes de dir-los: «Feu el fotut favor de llegir això, sabatasses, i després digueu si no us hi sentiu a casa!»)

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (3)

Cada setmana sento expressions noves.  I sabeu quantes n’hi ha que siguin catalanes? Cap. En algun cas, les sento en castellà directament. En algun altre cas, disfressades amb un vel transparent: la traducció literal. N’hi ha tantes, que escollir-ne tres exemples m’ha costat molt. M’he decantat per col·loquialismes, d’aquests que no trobem als diccionaris (encara) i que la televisió no corregeix, perquè no els fan servir els presentadors de telenotícies, sinó els convidats de les tertúlies o els qui improvisen, sense que ningú els esmeni. Som-hi?

«Si us plau, quan tingueu la temptació de dir “Estamos en ello”, mossegueu-vos la llengua»

—Estamos en ello. Si us plau, quan tingueu la temptació de dir-ho, mossegueu-vos la llengua. Ep!, això sí, m’estimo més que ho engegueu així, en castellà, que no pas, com vaig sentir no fa gaire, «estem en ell».

Aquesta és una de les expressions que ja han ultrapassat els diguioiga i que s’han escampat entre tota la població catalanoparlant. Però… com ho dèiem abans? Doncs suposo que depenia del context. Per exemple, suposem que es troben dos amics i l’un li diu a l’altre: «Ja teniu el viatge a punt?» Podem sentir fàcilment com l’altre li respon: «Estamos en ello». Fa uns quants anys potser li hauria respost: «Hi anem treballant» (o, més concretament, «L’anem preparant»).

Segons el context exacte o el grau de formalitat, també podem dir: «anem fent», «ho tenim encarrilat», «anem fent camí», «anem fent via»… Si posem èmfasi en el ritme: «de mica en mica», «a poc a poc», «pas a pas». Si ens hi dediquem amb molt d’esforç i volem que es noti, «fem mans i mànigues», «hi posem el coll», «ens hi escarrassem», «ens hi matem», «suem la cansalada», «suem la gota negra», «suem tinta»…

—Más de lo mismo. Quan la vaig sentir per primera vegada, fa set anys o vuit, vaig pensar: «Això no paga la pena ni traduir-ho perquè durarà quatre dies.» Que n’anava, d’equivocat… La tenim tan instal·lada en la nostra parla que, si convé, la calquem i tot: diem més del mateix tan tranquils que aviat semblarà que hem dit tota la vida.

Però no, no ho hem dit tota la vida. Imaginem-nos aquesta frase: «Em pensava que seria un llibre diferent dels anteriors, però em vaig trobar que era més del mateix.» En un cas com aquest abans hauríem dit «…em vaig trobar la mateixa història de sempre» (o bé «la mateixa cançó»).

«Recuperar ‘la cançó de l’enfadós’ ens pot servir per a evitar ‘más de lo mismo’»

I encara tenim expressions més genuïnes. Vegem-les en aquests dos exemples:

«Vaig sentir el primer discurs i em va agradar, però els altres van ser més del mateix i es van fer molt pesats.» Ací segurament hi escauria: «…però la resta va ser la cançó de l’enfadós» (o «la cançó enfadosa», més pròpia de les nostres comarques).

«Han tornat a guanyar els de sempre? «Doncs sí: més del mateix.» La resposta hauria pogut ser «Doncs sí, sant tornem-hi.» Amb aquestes variants: «ja hi tornem a ser», «tornem-hi» o «tornem-hi, que no ha estat res»…

—Es lo que hay. Una altra expressió que semblava que seria efímera i ja fa més de quinze anys que ens fa companyia. Aquesta sí que la tenim traduïda i ben escarxofada entre nosaltres: És el que hi ha. Només cal fer una mica de memòria per recordar com ho havíem dit sempre. De solucions, en tenim un cabàs. Un exemple:

«Hem vingut a prendre el sol, però avui fa un dia núvol. És el que hi ha.» En un cas com aquest, la solució és fàcil: «què hi farem?» (o «què hi vols fer?»).

«’És el que hi ha’ s’ha escampat tant i ha envaït tants matisos, que hem de menester un sac de solucions per a tapar el forat»

Però ja s’ha escampat tant, i ha agafat tants significats, tants matisos, que haurem de tenir més solucions a l’abast. Esmentem-ne unes quantes: «les coses són com són», «les coses van com van», «ja se sap», «agafem-ho com vingui», «va com va», «prenguem paciència»… (Ja hem enterrat «lloat sia Déu» o «beneït sia Déu», oi?)

Recordo que cap a principi d’aquest segle a TV3 feien un programa que es deia 7 de notícies, amb en Toni Soler i tota la colla. Al final algú deia, si fa no fa, una cosa com aquesta: «Això és ho qué hi ha i així s’ho hem contat.». Era una mofa del català que parlava algú que no en sabia, amb barreja d’expressions castellanes evidents. Si us he de dir la veritat, no sé si ara riuríem tant…

«La degradació del català és un com una roca que s’ha desprès de la muntanya i va rodolant rostos avall: o deixem que ens aixafi com una coca o mirem de falcar-la»

Com he dit més d’una vegada, la degradació del català és un com una roca que s’ha desprès de la muntanya i va rodolant rostos avall. Tenim dues solucions: o deixem que ens passi pel damunt i ens aixafi com una coca o mirem d’aturar-la i falcar-la.

Hi ha un fil discursiu que pretén analitzar el problema i que diu que no ens hem de centrar en aquestes foteses perquè és tot el sistema, que perilla. En Pau Vidal, a El bilingüisme mata, sembla que se’n faci ressò. És al capítol «No era el barco»:

«Desgraciadament, al filòleg vocacional els arbres dels mots no li deixen veure el bosc del sistema lingüístic. Un idioma no són quatre mots i expressions […]. Una llengua no és pas una suma de mots sinó, sobretot, les relacions que s’estableixen entre ells. És com si diguéssim que la cuina són les pastanagues i els ous. No, això són els ingredients. Però una cosa és un ou i una altra, una truita, una cosa és una truita a la francesa i una altra, una de patates, una cosa és una truita a la francesa per esmorzar i una altra per sopar, de segon plat; una cosa és un entrepà de truita i una altra un timbal de truites. Una llengua és un sistema complex fet d’elements tangibles (les paraules, els morfemes) i d’intangibles (l’ordre de la frase, la tonalitat, la freqüència…), i no és possible modificar-ne un sense afectar els altres. Si no deixes evaporar el vi bo mentre prepares el farciment, el resultat del plat no serà només que tindrà més gust de vi; el tomàquet també en quedarà afectat, perquè s’haurà cuit menys, i la ceba serà menys melosa, i la carn eixarreïda. El problema de la interferència entre llengües no són uns quants barbarismes, és la modificació sintàctica i l’alteració fonètica. És la diferència que hi ha entre el quefa del besavi i el qué cabrón del nét» (p. 24).

Sí, deus tenir raó, Pau, és clar… O potser no ben bé. Perquè si deixem evaporar el vi bo fins al punt que toca, però resulta que el farciment era dolent, vols dir que ens l’aprovaran, el plat? Això dels arbres i el bosc està bé, però cada arbre també té importància. Que no podem perdre de vista que som en un bosc? D’acord (o entesos). Però si la processionària ataca un arbre (o dos, o tres), bé haurem d’actuar sobre cada arbre malalt, oi? I si fem una truita amb ous de can Garriga, no serà infinitament més bona que la que puguem fer amb ous del supermercat?

«Si el 2012 la malaltia es podia guarir, qui ho diu que el 2015 ja no tingui remei?»

Tu mateix ens ho demostraves a Catanyol.es. El catanyol es cura. Passaves el ganivet i la destral a interferències de tota mena: pins i pinedes, ous i truites, ingredients i sistemes de cocció… I, a més, com deia el títol, t’ho miraves amb optimisme: El catanyol es cura. Si el 2012 la malaltia es podia guarir, qui ho diu que el 2015 ja no tingui remei? Doncs l’articlet d’avui, Pau, pretén contribuir a aquesta teràpia.

I ara, si em disculpeu, me’n vaig a dinar. Tant parlar de pastanagues, truites i farciments m’ha fet venir salivera.

__________________________________________

Vegeu també:
—Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
—La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

En Joan Francesc Mira és, sens dubte, un dels intel·lectuals més complets que té avui la cultura catalana. En un país normal (lliure, autoestimat, autocentrat), fóra el pensador de referència. Els seus articles —si més no, els articles—, els comentarien a les ràdios i a les televisions, en un intent d’elevar el nivell intel·lectual de la població.

Com potser sabeu, cada setmana publica un escrit a la darrera pàgina de la revista ‘El Temps’. Darrerament n’ha publicats dos que ha titulat ‘Llengua, poder, país’. En el primer, impregnat de l’alegria pel resultat de les eleccions, comenta que durant la campanya es va parlar poc de llengua, malgrat que es percebia que era una qüestió important per a Compromís, la formació clau del nou poder polític del País Valencià.

Cap al final, hi esbossa el problema lingüístic del País Valencià (i, de fet, dels Països Catalans): «El problema verdaderament greu és que aquesta coexistència no és pacífica. I no ho és perquè de les dos llengües, una, que disposa de tots els atributs, connotacions i poder de llengua nacional (nacional d’Espanya), continua imposant-se i desplaçant l’altra en el món de la vida econòmica, en la premsa, en el cinema, en la televisió, la literatura de consum, els espectacles i el folklore comercial, en el sistema educatiu, i en la vida institucional i política.»

«Desbrossa esplèndidament els paranys del bilingüisme, d’aquest model enganyós que empara els uns i sotmet els altres»

El segon article comença amb una exposició magistral sobre el concepte de llengua dominant i llengua dominada, llengua necessària i llengua innecessària, monolingües i bilingües forçats… Desbrossa esplèndidament els paranys del bilingüisme, d’aquest model enganyós que empara els uns i sotmet els altres. No diu res que no puguem saber, però ho diu molt ben dit, amb precisió, claredat i correcció, aquestes eines que amb tanta destresa maneja el professor Mira.

I a la part final exposa els dos possibles models que hauria de sospesar el nou govern, els dos camins de l’enforcall que tenen davant els polítics que acaben d’entrar a les institucions valencianes. El primer és no moure’s: «Significa la restricció progressiva de l’espai social —i territorial— del valencià, la reducció a l’estat de minoria dins el propi territori, després a reserva —”reserva índia”— emblemàtica i cultural, i finalment la mort per inanició.»

El segon model, que és el que ell proposa o prefereix, «implica la possibilitat d’una societat amb dues llengües efectivament —no només “teòricament”— iguals en el conjunt del país i hegemòniques en els respectius territoris històrics, i amb la preeminència del valencià, en tant que llengua pròpia i distintiva, en els usos i nivells institucionals» (les cursives i les cometes són de l’autor).

Mira no concreta més aquesta proposta. I és una pena. Així com s’ha estès a analitzar la situació i a reforçar la idea d’idioma propi, no explica què vol dir «una societat amb dues llengües efectivament», ni «llengües iguals en el conjunt del país i hegemòniques en els respectius territoris històrics». Què significa, ací, «hegemòniques»? Com es promou (o s’imposa?) l’hegemonia de cada llengua? Si es pretén de tenir «una societat amb dues llengües», com es fa perquè en un territori determinat una llengua sigui «hegemònica»?

«Aquest model proposat per Mira, per ventura és diferent del que s’ha aplicat al Principat del 1980 ençà? No és un bilingüisme social asimètric el model de Pujol?»

No arribo a entendre que la proposta de Mira vagi més enllà de la d’un bilingüisme social amb algun punt d’asimetria. I em sap greu, però crec que aquest no és un model bo per al català. Ni per al català ni per a cap llengua supeditada, és a dir, amenaçada, en perill. Aquest model proposat per Mira, per ventura és diferent del que s’ha aplicat al Principat del 1980 ençà? No és un bilingüisme social asimètric (escola en català, parlament en català, plaques dels carrers en català, etc.) el model de Pujol? I no conclouen tots els sociolingüistes que l’experiment no ha servit?

Perquè, de fet, el bilingüisme no és cap model, no pot ésser cap proposta de futur, sinó únicament una proposta de trànsit cap a la supremacia d’una de les dues llengües. Entendria aquest model de Mira com una estratègia per a frenar la reducció de l’àmbit catalanoparlant (i, no ho amaguem, la degradació del català a causa de la interferència contínua de la llengua dominant). Però, una volta falcada la roca que s’esllavissa, no s’ha de restituir progressivament l’espai que pertoca al català, maldar perquè recuperi el paper de llengua pròpia? La llengua necessària serà l’única que se salvarà. Pretendre que tant el català com l’espanyol siguin llengües necessàries és pretendre alterar el funcionament dels mecanismes evolutius de les llengües (demostradament implacables). I és, en definitiva, enganyar-se: amb aquest model, res no impedirà (ni potser alentirà) la pèrdua de terreny social de la llengua minoritària.

Però si em sorprèn que Joan Francesc Mira defensi aquesta proposta, encara em sorprèn més que menystingui amb tanta duresa la recuperació del paper del català com a llengua pròpia: «Un tercer model, que pretendria la restauració formal i real del monolingüisme originari, és una hipòtesi purament il·lusòria: un model justificat (?) només per una mena de radicalisme històric o de “restabliment de la justícia”, però impossible d’articular com a programa, impossible d’aplicar i provocador segur de reaccions i enfrontaments on sempre la part més forta –no cal dir quina– resultarà guanyadora.»

«Il·lusori, radical, impossible, provocador… Tots aquests adjectius em recorden —no ho puc evitar— el discurs antiindependentista de fa deu anys»

Il·lusori, radical, impossible, provocador… Tots aquests adjectius em recorden —no ho puc evitar— el discurs antiindependentista de fa deu anys, que empraven molts dels qui encara ho són i qui-sap-los dels qui ja no ho són. I mireu què ha passat en deu anys.

Doncs sí, professor Mira: el model deu semblar tot això, però estic convençut que és l’únic que ens permetrà de sobreviure.

[Avui que fa dos anys de la mort del meu pare, recupero un escrit d’ara fa un any.]

Aquesta expressió me la va ensenyar el meu avi matern, en Joan Pujol i Vilanova: «Els carlins, que els mati Déu. Si no, per què els criava.» L’avi havia estat de l’Esquerra Republicana d’abans de la guerra. I el seu gendre, ves per on, era carlí.

Però —muden-se els temps i també els pensaments— ve’t aquí que l’avi es va tornar un home conservador i el gendre va esdevenir un socialista autogestionari. (I —vejats miracle!— sense deixar d’ésser carlí!)

Del 1973 al 1978, el meu pare fou secretari general del Partit Carlí de Catalunya, federat amb el Partido Carlista espanyol, que en aquells anys eren una gent ben esquerranosos. El partit que havia ajudat Franco a preparar el cop d’estat del 36, quaranta anys després era clandestí (un dels darrers a ser legalitzats). Aquesta circumstància va fer que en Josep Badia formés part del Consell de Forces Polítiques i de l’Assemblea de Catalunya, dues organitzacions amb voluntat de coordinar i canalitzar les forces democràtiques, clandestines o semiclandestines.

«Aquell vespre el Congost es va omplir de gent, de fum, de crits, d’aplaudiments, d’entusiasme…»

El 10 de setembre de 1976, vigília del primer Onze de Setembre postfranquista, hi hagué a Manresa un gran acte reivindicatiu. Aquell vespre el Congost es va omplir de gent, de fum, de crits, d’aplaudiments, d’entusiasme… El discurs que va fer-hi aquell carlí ha passat a la història comarcal. Perquè retrata el moment: ja feia quasi deu mesos que Franco era mort, el sistema s’havia començat a obrir, però encara no se sabia si l’estaca tombaria o no. Aquell discurs traspuava esperança, exhortava el poble a alçar el cap, escometia amb contundència el règim (incloent-hi la monarquia juancarlista, és clar):

«Després de quaranta anys d’alienar-nos amb complicitat decidida perquè no penséssim, perquè no hi veiéssim i, sobretot, de reprimir-nos durament perquè no parléssim, la veu del poble s’aixeca avui més forta que mai per dir d’una vegada: Prou!»

Recordo com si fos ara aquell «Prou!» que va fer fimbrar el Congost, seguit d’un esclat del públic.

«El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania», digué cap al final del míting.

Cap al final va proferir una de les frases més aplaudides: «El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania.»

I per cloure el discurs va demanar un minut de silenci en memòria d’un jove basc, «assassinat mentre es manifestava pacíficament». Ai, què va haver dit…

Els civils van deixar dit a ma mare que es presentés a la caserna de Manresa. I quan s’hi va presentar se’l van quedar.

Pocs dies després la guàrdia civil es va presentar a casa meva per endur-se’l a la presó. L’acusaven d’haver-los injuriat. I no era cert: no els havia esmentats. Però tant se val. Quan aquells individus van venir l’home no hi era: havia anat a plegar bolets. Els civils van deixar dit a ma mare que es presentés a la caserna de Manresa. I quan s’hi va presentar se’l van quedar. En va sortir al cap d’uns quants dies i va dir que l’havien tractat bé. Potser sí, però encara havia estat més ben tractat a fora: les pintades i els comunicats de suport devien contribuir a escurçar-li l’estada.

M’he tornat a esborronar escoltant l’àudio d’aquella intervenció que, providencialment, va enregistrar en Lluís Alsedà i Solé. A la mateixa pàgina en podreu trobar la transcripció. També hi trobareu la resta d’intervencions, com ara la lectura d’adhesions a càrrec de l’Isidre Badia, un dels meus germans presents en aquell acte. I, encara, fotografies i documents, tants com vulgueu. (La feina de Memoria.cat,  amb en Quim Aloy i el seu equip, és impagable.)

Quan passava tot això, el Jepet de cal Badia tenia cinquanta anys rodons, una edat esplèndida, en dono fe.

Avui fa un any que aquell carlí ens va deixar. Déu el tingui a la glòria.

En M. C. és cubà. Va venir perquè s’hi ofegava, allà. Té massa braó per a viure engabiat. És alt i fort. «És molt valent», deia sempre en Josep, quan aquell home l’alçava a plom. En M. C. en va tenir cura durant un any i mig. Un temps molt llarg, en què la salut física i mental d’en Josep es va esllavissar. Però ell sempre li donava conversa, tingués la lluna que tingués. Li explicava, per exemple, que quan vivia a l’Havana havia fet de tot. I en Josep, si trobava que en feia un gra massa, li etzibava: «Tu tens molta terra a l’Havana, M.» En M. C. de seguida va aprendre aquesta dita, que li esqueia tant.

«Amb els ulls vidriosos, amb pudor, sense gosar mirar-lo a la cara, agenollat a l’espona i agafant aquella mà freda, va murmurar: “Se nos fue el papa”»

Aquell dia de juny, de matí, en M. C. va telefonar al fill petit d’en Josep: «Baje, el papa está mal.» Quan el va veure entrar a la cambra va ser un xic més explícit, quasi sense dir res. Amb els ulls vidriosos, amb respecte i pudor, sense gosar mirar-lo a la cara, agenollat a l’espona i agafant aquella mà freda, va murmurar: «Se nos fue el papa.»

La Maria va voler agrair el gran sacrifici d’en M. C. Ell ja se’n sentia prou pagat: una feina i un contracte li asseguraven la subsistència i la nacionalitat en un estat europeu. Perquè no volia tornar a Cuba de cap manera, mentre la gent com ell no hi pogués caminar amb dignitat. La Maria va voler fer més, doncs, per aquell home que havia passat tantes nits tan dures, tantes nits sense repòs. Va voler ajudar aquell home que havia arribat allà on ella ja no podia arribar. Perquè ella ja lliscava —amb cadira de rodes— cap a la norantena. Des del primer dia de vídua, la Maria va demanar a en M. C. que hi anés una estona cada vespre, li fes escalfar el sopar, l’acompanyés al lavabo i l’allités.

«I va acabar votant, és clar que sí. I que sí. Per convenciment»

En aquests dos anys més tranquils, en M. C. ha descobert moltes coses; per exemple, que ser català no és igual que no ser-ho. Va informar-se per fer un curs a distància i, sobretot, va demanar que tothom li parlés la llengua d’ací, com feien ben sovint els fills de la Maria. I en va aprendre. I va descobrir més coses: per exemple, que els qui el convidaven a votar el 9-N li oferien, també a ell, un país millor. I aquell dia es va encarar als voluntaris de la mesa perquè l’havien confós amb un provocador. No sabien que, simplement, tenia molta terra a l’Havana. I va acabar votant, és clar que sí. I que sí. Amb convenciment.

«Per primera vegada en tres anys i mig va demanar si podia fer festa»

Abans-d’ahir, en M. C. va perdre la mare. Vivia als Estats Units i feia molts anys que no es veien. Darrerament, li havia costat de parlar-hi i tot. Per primera vegada en tres anys i mig va demanar si podia fer festa: «Estoy triste. Sólo tengo ganas de irme a casa a llorar con mi mujer.»

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (2)

Heu provat mai de traduir un text de l’anglès o del francès a una altra llengua amb un traductor automàtic? Per exemple, amb el Google Translate? Si ho heu fet, ja deveu saber que funciona molt malament, en general. Per exemple, agafem un text periodístic d’una llengua pròxima, el francès, i el traduïm al castellà:

Si les débats d’audience des Cour d’assises sont bien connus du grand public par leur médiatisation, en revanche la mécanique intellectuelle qui conduit au verdict reste ignorée, en raison notamment du principe du secret du délibéré posé par l’article 362 du Code de procédure pénale qui interdit de façon absolue la présence d’autres personnes, pas même le greffier. L’article 353 du même code dans un souffle littéraire magnifique qui prescrit «le silence et le recueillement» d’une conscience sincère, rappelle que «la loi ne demande pas compte à chacun des juges et des jurés composant la cour d’assises des moyens sur lesquels ils se sont convaincus». [Le Monde, 5-6-2015]

Si los debates de la audiencia de lo criminal Corte son bien conocidos por el público por la cobertura de los medios, sin embargo Intelectual líder mecánica para el veredicto sigue siendo desconocida, sobre todo debido al principio de secreto deliberativo establecido en el artículo 362 del Código Procedimiento Penal que prohíbe absolutamente la presencia de otras personas , ni siquiera el secretario. Sección 353 del mismo código en un hermoso aliento literario prescribe «el silencio y la contemplación» de una conciencia sincera, recuerda que «la ley no requiere cuenta para jueces y miembros del jurado lo Penal Tribunal de componente motivos por los que están seguros».

Ja ho veieu: ens entrebanquem a cada pas. Això és il·legible, incomprensible.

Ara provem-ho amb un text periodístic català actual (ep, deixem-ho clar: escrit per un periodista català de soca-rel, de la plana de Vic).

Aquesta setmana també he pogut conèixer Charles Taylor, canadenc, 83 anys també, filòsof també, humil també, dotat de sentit de l’humor també. Ell venia a parlar dels errors de comprensió de la multiculturalitat i la convivència entre religions. M’enamoren aquests savis de més de vuitanta anys. Em va passar amb Zygmunt Bauman, Ágnes Heller o George Steiner. Per la seva lucidesa, i per la seva ambició intel·lectual. No perquè estiguin de tornada de res, tot i que podrien. Al contrari, estan connectats a la realitat, més que a l’actualitat, i demostren més comprensió del món que els de la meva edat, i una mirada més panoràmica, de context més ampli.

Esta semana también he podido conocer Charles Taylor, canadiense, 83 años también, filósofo también, humilde también, dotado de sentido del humor también. Él venía a hablar de los errores de comprensión de la multiculturalidad y la convivencia entre religiones. Me enamoran estos sabios de más de ochenta años. Me pasó con Zygmunt Bauman, Ágnes Heller o George Steiner. Por su lucidez, y por su ambición intelectual. No porque estén de vuelta de todo, aunque podrían. Por el contrario, están conectados a la realidad, más que en la actualidad, y demuestran más comprensión del mundo que los de mi edad, y una mirada más panorámica, de contexto más amplio.

Què me’n dieu, del resultat? El text traduït automàticament s’entendria de cap a cap, si no fos per dos petits entrebancs sintàctics.

Què passa, doncs? El català i l’espanyol són dues llengües tan acostades que no ofereixen cap resistència a traduir-se?

Per treure’n l’entrellat, i si agaféssim un altre text català, també periodístic, però del segle XX, i el sotmetéssim a la mateixa prova?

A l’Ametlla, sobretot a l’estiu, no hi feia de mal estar. Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.

Al Almendra, sobre todo en verano, no hacía daño estar. Can Xammar, nuestra casa solariega, era una gran casona, aún hoy conservada por dentro o menos, pero totalmente desfigurada por fuera desde el día que Juan Millet (cotonaire y hermano de Lluís Millet, director del Orfeón Catalán), comprador que fue de la finca, en confió la restauración a un arquitecto modernista del Vallés que llevaba el apellido simbólico de Cepillo. Un golpe de cepillo -por decirlo así- fue suficiente para transformar una magnífica y gigantesca masía, de dos vertientes, en una especie de mona de Pascua que aún hoy hace estremecer todas las personas sensibles.

Vejam… Més aviat diríem que el resultat no és ben bé igual, oi?

Suposo que tots heu arribat a la conclusió encertada. El primer text, a desgrat d’ésser correcte, és confegit amb unes estructures, unes construccions, unes expressions… coincidents mot a mot amb les de l’espanyol. El segon, no. Podríem dir que és més genuí, oi? Aquest segon text, el va escriure Eugeni Xammar no fa ni cinquanta anys.

Quants llençols malaguanyats en tan poques bugades…

De tot això, en vam parlar divendres a Solsona, en una conferència a dues boques, en Pere Cardús i un servidor. Es titulava «Independència i llengua, recuperant el fil d’Eugeni Xammar i Joan Sales» i la teniu resumida ací.

I tot plegat em fa pensar una vegada més en aquest llibre tan suggeridor d’en Pau Vidal, El bilingüisme mata: «La disminució del percentatge de parlants farà que […] la llengua vagi perdent presència fins a desaparèixer. […] La disminució de trets propis farà que la llengua vagi perdent identitat fins a fondre’s en l’altra. Són, senzillament, dues agonies diferents, dues formes diferents d’anar-se’n al canyet» (p. 30). Aquesta idea, la va repetir, amb més èmfasi, en una magnífica entrevista de Bel Zaballa a VilaWeb: «El català no es morirà per falta de parlants, sinó per falta de català.»

Que Déu no t’escolti, Pau.

[Recupero el text que vaig escriure ara fa poc més d’un any, titulat «Dimecres vam enterrar el Lluïset de cal Filosa». De segur que al Lluís li hauria agradat de veure’s ací: la seva casa pairal no és pas gaire lluny del clot de les Ànimes.]

Tenia noranta-vuit anys. No feia gaire temps que me l’havia trobat que tornava de l’hort, amb la Felicitat, la seva dona. La meva mare m’explica que darrerament ell ja no hi podia anar a peu, però la seva filla, la Maria Dolors, l’hi acompanyava amb cotxe i, en acabat, pujaven tots tres.

«A final dels anys seixanta, el meu poble era un poble de pagès: els carrers eren de terra, la gent feia vida al carrer i tothom parlava català»

Del Lluís, en recordo els anys que vam ser veïns. A casa seva, davant per davant de la meva, hi havia el molí, i sempre hi veies carros que hi duien el gra a moldre. Així que sorties al carrer el senties parlar amb els veïns o amb els pagesos del terme, amb aquella veu aguda, tothora entrebancada de rialles. Eren les rialles del fill petit de la masia de cal Filosa, amb aquell posat i aquell fer d’home de la terra. Era un pagès de cap a peus, com tants n’hi havia encara, a Callús. A final dels anys seixanta, el meu poble era un poble de pagès: els carrers eren de terra, la gent feia vida al carrer i tothom parlava català. Tot això es va anar acabant al tombant de decenni.

Però aquell pagès amagava una intensa, dura i amarga història. La vaig saber més tard: la història d’en Lluís Sala i Sala és la d’un home com tants, que es va trobar amb una guerra que no havia demanat. I ell va acabar lluitant al front anomenat «de l’est»: primer a la secció de metralladores i després a la de transmissions. A la retirada, el gener del 1939, s’ajunta amb tres companys, passen la frontera i comencen a voltar pels camps de concentració de l’estat francès. És el primer de sortir del seu camp i tornar a casa, en un viatge rocambolesc, acompanyat de capellans i contrabandistes. Un cop aquí, el 1940, l’escarn dels derrotats: és cridat a files i ha de fer el servei militar a la Corunya. En tornant, finalment, es pot casar amb la Felicitat.

«El Jordi admet que va estudiar la carrera d’història per la passió amb què el seu avi li havia explicat les seves vivències»

La crua història de la guerra i l’exili, la reviu als anys vuitanta, en un viatge amb els seus companys de transmissions. I la torna a explicar al seu nét, el Jordi Algué i Sala. El Jordi admet que va estudiar la carrera d’història per la passió amb què el Lluís li havia explicat les seves vivències. I, ara fa tres anys, el nét decideix d’aplegar la vida de l’avi en un documentari (*),  que es va emetre al Canal 33 el 29 de març proppassat.

Del Lluís, me n’acompanyarà sempre aquesta vitalitat, aquesta perseverança i aquesta fidelitat. «No perdono», diu en el documentari. I qui li ho pot retreure?

 [Escrit el 17 de maig de 2014]

(*) Faig servir la forma «documentari» per aquestes raons.

En un moment d’un dolor intens, arran de la mort de la seva filla Isabel, de tres mesos, Vicent Andrés Estellés escriu: «Després de certes coses s’ha de tornar a casa.»

Avui, quasi seixanta anys més tard, molts catalans del sud també tornen a casa, però amb un sentiment totalment oposat. Avui tots ens tornem a mirar el país, el País Valencià, amb l’alegria als llavis i la lluïssor als ulls.

Escric això sense saber quina fi faran les negociacions entre els partits d’esquerres. De fet, ho escric amb l’ai al cor. Però amb l’esplendor de l’esperança: el poble ha parlat. Les mesquineses dels polítics no podran deturar aquesta riuada, no podran tombar tantes torres.

No se m’acut res més sinó oferir-vos deu poemes del «Llibre de meravelles» de l’Estellés. Sense afegir-hi res. Perquè de llegir poemes, en sap tothom i no cal explicar-los. Es descabdellen tots sols.

És clar que no hi podien mancar ni «Els amants» ni «Ací em pariren i ací estic». Però a mi em sembla molt injust que no s’escampi més (encara més) la veu potent, adés aspra adés melosa, ferrenya, de color terrós, amb fortor de conyac i de semen, amb sang i amb plors, amb riallades i amb sexe (molt de sexe) que enclouen tots els altres versos d’aquest immens burjassoter. Per això us convido a assaborir també el «Cant de Vicent» i el «Cos mortal», dos bells cants a València, aquesta ciutat que ja comença a renéixer. I, si us plau, deixeu-vos enlluernar per sis meravelles més: «Un entre tants com no aguarden…», «Hi ha la sang, densa,…», «Creixen els fills,…», «No escric èglogues», «La collita» i «Fundacions de la ràbia».

Treballar per a l’editorial 3i4 amb el gran Ferran Carbó en l’edició d’aquests dos volums de l’obra completa de Vicent Andrés i Estellés ha estat una feina d’orfebreria, de precisió, complexa. Una feina de concentració absoluta, de mirar i remirar, de descobrir petites badades, de comptar totes les síl·labes i trobar un vers coix, d’unificar criteris, de decidir, d’equivocar-se i rectificar. I d’aprendre’n, aprendre’n, aprendre’n…

Gràcies, mestres.

Un entre tants com no aguarden i lluiten.

Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com no dormen i guaiten.

Un entre tants.

Si l’amor rebentava les venes,
si l’amor, si la por, si les penes,
ja ni lliris, ni nards, ni assutzenes.

Un entre tants.

Un entre tants com trencaven els cants.
Un entre tants entre fúries i espants.
Un entre tants entre tots els amants.

Un entre tants.

Si l’amor era gràcil com l’ala,
si la vida era bona, era mala,
si el sospir, si el sonet, si la bala.

Un entre tants.

Un entre tants com es moren d’amor.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com carreguen els morts.

Un entre tants.

 

                                           

 

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.
Cante l’amor i les parelles
que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.
Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.

 

                              

Hi ha la sang, densa, en una allau.
Hi ha el calendari, com hi ha el frau.
Hi ha l’Epístola de sant Pau.

A l’endemà serà partera,
mes sempre es troba la manera
d’encobrir-ho, si es considera.

L’amor és com una llepassa.
Puja per les cames, passa,
ompli un ventre com una casa.

Vigilant la dilatació,
creix en un got, en un racó,
una rosa de Jericó.

Ai gloriós sant Ramon Nonat!
Sols us demane que al remat
ixca tan dolç com ha entrat.

                                        

Creixen els fills, el futur de la pàtria.
Carn de canó quan la pàtria ho demane.
Bella és la vida.

Ballen els fills la tarara vernacla.
Una mesquina i amable bucòlica.
Bella és la vida.

Creixen els fills; se’ns en van de les mans.
Mengen ous durs enramats amb la sal.
Bella és la vida.

Ells lluitaran per la pàtria i la pau.
Duran les mans totes brutes de sang.
Bella és la vida.

Meditaran el passat de la pàtria.
Prepararan el futur de la pàtria.
Bella és la vida.

Inventaran l’amistat i l’amor.
Es guanyaran dignament el seu sou.
Bella és la vida.

Es trobaran sols al mig de la vida.
Com si no hagués existit res abans.
Bella és la vida.

I ploraran vanament una nit,
i no entendran res de res en la vida.
Bella és la vida.

Creixen els fills, creix l’amor, creix la vida.
No hi ha per què recelar ni patir.
Bella és la vida.

Canten l’alegre tarara vernacla.
Em trencaràs un ou dur en el front.
Bella és la vida.

                                 

NO ESCRIC ÈGLOGUES

Irats e gauzens me’n partray
s’ieu ja la vey, l’amor de lonh.
JOFRE RUDEL

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

                                        

ELS AMANTS

La carn vol carn.
AUSIÀS MARCH

«No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.»

                                             

COS MORTAL

Si com aquell que és jutjat a mort
AUSIÀS MARCH

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortés,
Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l’Albereda, Correus,
Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d’Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l’Àngel.
I l’Avenida del Doncel Luis Felipe García Sanchiz.

                                                 

CANT DE VICENT

…a unes tres milles de la mar, a la banda occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual hi ha cinc ponts…

SIR JOHN TALBOT DILLON

Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida —si no tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella—
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells dies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàreu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
El metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

 

                                

LA COLLITA

E per ço acostumaven los cavallers que quan menjaren,
que·ls legissen les històries dels grans fets d’armes que’ls passats havien fets…

PERE III, Tractat de cavalleria

Passen els dies, i pengen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i renten
la sang en les estovalles.

Passen els dies, i creixen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
silenci i pols per on passen.

Amb el silenci prosperen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Els greuges i les ofenses,
el repertori de faules.

Passen els dies, i deixen
quallat l’oli de les llànties.

La por en les cantoneres,
la sang rebentant els cànters.

Amor amunt, van i vénen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
caure insults i caure pactes.

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.