El clot de les Ànimes

La proposta de l’Institut d’Estudis Catalans de suprimir uns cent quaranta accents diacrítics ha suscitat una polèmica enorme. Ho entenc.

On més s’ha pogut veure la reacció de la població preocupada per aquesta mesura és a Twitter. Les etiquetes #diacritics (sense accent) i #diacrítics (amb accent) han estat dominants durant hores. La majoria dels piulets eren contraris a la mesura, per bé que n’hi havia molts de simplement sorneguers, molts de sorpresos per l’interès i alguns de manifestament favorables. Així mateix, n’han parlat a la televisió (al programa «Divendres»), on Antonio Baños i Manuel Cuyàs han oposat arguments de pes als qui defensaven la mesura, Enric Gomà i Ramon Solsona (dos dels autors del llibre Canvi d’agulles, que proposa modificacions d’aquesta mena). I també a la ràdio, on han entrevistat gent de la Secció Filològica, i on Empar Moliner ens ha deixat aquesta perla.

Avui, doncs, tenim un dia crític (potser, sobretot, el IEC). Per això us proposo que, de primer, ens relaxem una mica. Ben aviat, sens falta (i sens excusa) n’haurem de començar a parlar seriosament.

Heus ací una selecció de frases extretes de Twitter, classificades en tres apartats:

Els juganers. S’hi han disparat els jocs de paraules de tota mena. Sens dubte, la proposta ha fet esmolar l’enginy dels catalans. Una tria:

«Hem trobat un os d’os»

«Una dona dona molt cafè molt a un net net»

«Llevar-me en un món on no sé si és mon pare o el món de mon pare»

«Els firaries ja no venen (no ens visiten o no fan calaix?)»

«La Garriga és neta d’immigrants. Ep! Volia dir la Marta Garriga»

«Perquè som i serem sempre néts (i no nets) de Pompeu Fabra»

«No és igual la superfície del sòl que la superfície del sol»

«Al pàs ca anem, i par lu ca diu el Insti De Astudis Catalans, ven abiat aket escrit no tindra que tindre cap falt de urtografía»

Els sorneguers. A banda els jocs de paraules, molta gent ha fet befa de la mesura proposada i també de la reacció que ha suscitat.

«Ara que he anat superant la presbícia em treuen els diacrítics, perquè em continuïn fent malt els ulls… tota la vida»

«Els diacrítics són com el Reial Madrid per a un culer. No t’agraden però necessites que existeixin»

«LLEVAR LO DIACRÍTICH EN LO NOM DE DÉU PECAT EST» (Nostresinyó)

«Segur que tot el que retallen en diacrítics és per gastar-s’ho en ambaixades»

«I després dels diacrítics enceto la campanya. Fora pronoms febles!!!! Prou!!!!»

«Esto el Institut d’Estudis Catalans te lo afina»

«El que carda més por d’això dels diacrítics és la sensació que només és el precedent d’alguna cosa pitjor»

Els emprenyats. Eren els més abundants, sens dubte. Al final, en destaco dos, per la preeminència:

«Dia crític per al català»

«Jo seré el típic vell que segueix escrivint els diacrítics»

«Molt “bé” @iec, “es” “dóna” el cas que ja heu fet la gracieta de l’any. Ara toca rectificar.»

«L’únic que fareu és empobrir la llengua. Encara no he sentit cap raó de pes per llevar els diacrítics»

«2 paraules diferents amb 2 significats diferents, millor que 1 sola paraula amb 2 significats, no?»

«Tants anys lluitant per la nostra llengua i ara l’hem d’empobrir d’aquesta manera? Jo no, jo em penso casar amb els diacrítics»

«Si “pel context ja s’entén” és la raó, no és una raó»

«No calen Werts. Si ja ens carreguem la llengua nosaltres mateixos»

«”Ja s’hi acostumaran”, diuen els lingüistes pedants. Com si la gent fos ximpleta. Ja veurem qui guanya, en aquest cas»

«L’IEC ha pensat en la putada que li fa al Google translate?»

«La supressió dels #diacrítics hagués estat una bona innocentada filològica.La més absoluta insubmissió. L’@iec s’ha begut l’enteniment»

«O sigui que com que la gent jove no aprèn a posar accents els que sabem on posar-los ens hem de fotre»

Ernest Folch:

«La supressió és arbitrària: per què uns sí o uns no? Cap lògica» // «No és una mesura simplificadora, perquè el diacrític simplificava. En tot cas afegeix caos i complexitat»

Laura Borràs:

«Els han acomiadat [els diacrítics]. És un día crític, certament»

I deixeu-me acabar amb dos poemes. El primer circula molt per les xarxes. El segon, me l’ha fet arribar l’amic Celdoni Fonoll:

DIACRÍTIC

dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna
dona dóna dona dóna

que violent és un accent
quan no fa prou diferència

(Mireia Calafell)

VÉNEN I VENEN

De bon de matí ja vénen
les pageses, traginant
cap al mercat. I quan venen,
que satisfetes se’n van,
i no se’n van fins que venen,
i és quan venen que se’n van.
Mes si vénen i no venen,
llavors se’n van rondinant,
parlant dels mals temps que vénen
i de pitjors que en vindran.
Que si els pagesos no venen,
malament ho passaran,
mes si no vénen ni venen,
les ciutats, què menjaran?

 (Agustí Bernaus i Pinós)

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

[Aquest article i els dos vinents no els he pas escrits tot sol, sinó conjuntament amb l’amic i col·lega Francesc Esteve i Gómez, de la Universitat de València. Com veureu, era una feina que demanava quatre mans, pel cap baix.]

El professor Joan Solà, l’any 2008, va publicar tres articles en el suplement «Cultura» del diari Avui («D’aquí mig any (1)», «D’aquí mig any (2)» i «D’aquí mig any (i 3)», del 27-3-2008, el 3-4-2008 i el 10-4-2008, respectivament) en què proposava que la locució prepositiva d’aquí a (o d’ací a) s’escrigués sense a en oracions com ara: «Ho tindrem d’aquí mig any». El propòsit era que, per escrit, es diferenciés un període de temps (introduït per d’ací a) d’un moment futur calculat a partir d’ara (encapçalat per d’ací, sense la preposició a). I posava aquests exemples, entre molts més:

«T’ho diré d’aquí mitja hora» volia dir, segons ell, «quan hagi passat mitja hora a partir d’ara» (moment).

«Aquesta novel·la em durarà d’aquí al maig» volia dir «des d’ara fins al maig» (període).

La proposta, de primer, no va tenir gaire requesta. I per això l’any següent va escriure un quart article («Tornem d’aquí cinc minuts», Avui, suplement «Cultura», 14-2-2009), en què es referia també a l’ús espuri de la preposició en en frases com ara «Tornem *en cinc minuts», que, segons ell, s’havia de dir «Tornem d’aquí cinc minuts». I aprofitava l’avinentesa per a reclamar que els lingüistes dels mitjans se l’escoltessin més:

«Aleshores dèiem també que avui hi ha la seguretat que aquesta expressió [‘d’aquí’] és millor sense afegir-hi la ‘a’ (‘d’aquí a’), però veig que a penes n’ha fet cas ningú: és una llàstima que els assessors excloguin o “esmenin” (!) amb el mateix raser casos de flagrant forasterisme [‘en cinc minuts’] i casos de construccions molt nostres, que precisament hem d’escampar i protegir.»

Aquesta segona crida sí que va tenir efecte i ara, al cap de set anys, ja hi ha alguns mitjans que apliquen aquesta diferenciació entre d’ací (o d’aquí) i d’ací a (o d’aquí a). Un d’aquests mitjans és Televisió de Catalunya, que explica aquesta doble forma remetent als quatre articles de Solà, sense cap més justificació.

Hem començat parlant de Joan Solà, però, de fet, Joan Coromines ja havia insinuat que era millor d’aquí que no pas d’aquí a amb el significat de «moment». En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (entrada est, vol. III, p. 723-724), hi diu:

«Algunes locucions esparses, mereixedores d’atenció: ‘d’aquí’ + expressió temporal, segurament més idiomàtic així en català, que la forma cast. i fr. amb -a- (cast. de aquí a -, fr. d’ici a –): “si, d’aquí un quant temps, Déu m’ha volgut per a ell, em faré monja”, Coromines (‘L’Amor Traïdor’, així l’autògraf, VI, 1a ed., p. 116); en canvi cal “d’aquí a aquí” ‘de tant en tant, a cada pas, a cada moment’, locució familiar però viva fins en escrits de bons autors de dial. central (Coromines, ‘Diari del viatge a Viena’, 1933).»

Com veiem, doncs, Coromines considera la forma d’aquí «segurament més idiomàtica» i, per tota justificació, ens ofereix dos exemples de son pare, Pere Coromines, dels anys vint i trenta del segle XX.

Si és escarida la justificació de Coromines, tampoc no hem trobat arguments sòlids en els quatre articles de Joan Solà. Ens hi diu que la llengua oral tracta de la mateixa manera els dos casos i tanmateix ell pensa (o preceptua) que s’han d’escriure diferentment:

«En llengua oral tots els dialectes la pronuncien o tendeixen a pronunciar-la sense la dita ‘a’. Aquesta preposició ‘a’ seria, de fet, muda; però també ho seria la que veurem la setmana entrant (‘D’aquí a final de curs queden vuit setmanes’), i en canvi aquesta segona no és rebutjada sinó que simplement se sent com a fonèticament no realitzada.»

Ací, suposem, Joan Solà activa la seva intuïció, que li fa veure diferents l’un cas de l’altre i, doncs, en l’un cas sent que la preposició és rebutjada.

Pensem que aquest terreny de la intuïció és relliscós, perquè pot suscitar divergències fàcilment. En tot cas, nosaltres no coincidim amb el professor Solà en aquest sentiment de rebuig de la preposició a en frases com ara «Vindré d’ací a una estona». Atesa aquesta discrepància intuïtiva, proposem d’estudiar el cas basant-nos en tres paràmetres: la coherència interna de la llengua, els exemples extrets de fonts escrites de tots els temps i les obres de referència.

En l’article d’avui parlarem breument de fets de llengua, de construccions sintàctiques afins a la locució en qüestió que ens poden ajudar a decidir si cal llevar-ne aquesta a o no.

En la fonètica sintàctica catalana, l’elisió de la a o de la e àtones en contacte amb una i tònica és molt freqüent. No tan sols en català oriental, on la vocal neutra és tan volàtil quan s’ajunta amb qualsevol altra vocal, sinó també en català occidental. Si en el català central, per exemple, podem sentir perfectament aquirenys («aquí a Arenys») o aquilavora («aquí a la vora»), també en català occidental sentirem sinvolsmés («si en vols més») o acimtrobaràs («ací em trobaràs»). Per això no ens ha d’estranyar gens que «D’ací (d’aquí) a una hora» es converteixi en daciunora (daquiunora) en tots els dialectes.

Una vegada delimitat el fenomen fònic, convé que observem i analitzem si la proposta de Solà té prou coherència. Per una banda, tenim la presència indiscutida de la preposició quan la locució té el sentit de període: «D’ací a cap d’any ho has d’haver resolt.» En canvi, segons la proposta de Solà, una frase molt semblant a l’anterior ja hauria d’anar sense preposició: «D’ací quinze dies ho hauràs resolt.» Els autors d’aquest article, intuïtivament escriuríem la a en tots dos casos.

Per una altra banda, tenim una locució temporal que expressa inequívocament un «termini»: d’avui en (o de demà en, etc.). Per exemple, «D’avui en vuit (dies) serà Nadal». La semblança estructural i semàntica amb la locució de què tractem és clara, tan clara com la presència inapel·lable de la preposició (en aquest cas, en).

Hi ha encara més raons per a no admetre la supressió de la preposició a. Una, la reconeix Joan Solà mateix: la supressió d’aquesta a no és sistemàtica i, de fet, reapareix fins i tot en la llengua oral quan s’insereix un element entre ací/aquí i el «moment a partir del qual». Diu Solà:

«És més, en algun cas la preposició potser ens fa falta i tot, com ara quan hi ha algun element intercalat entre els dos components (cosa explicable: ara la construcció potser no estaria tan gramaticalitzada): “L’examen és d’aquí a gairebé un mes”, “El partit comença d’aquí a tot just una hora”.»

És a dir, que, segons la proposta, hauríem d’escriure «d’aquí un mes» però «d’aquí a gairebé un mes» i «d’aquí una hora» però «d’aquí a tot just una hora». I, consegüentment, «d’ací sis minuts exactament» però «d’ací a exactament sis minuts».

I encara, prèviament a aquestes raons, n’hi trobem una altra: la locució d’ací a (d’aquí a) introdueix, originàriament i principalment, un complement circumstancial de lloc. Vegem-ne un exemple: «D’ací al Penyagolosa hi ha tres quilòmetres.» En un cas com aquest, ningú no proposa de llevar la a de la locució. En canvi, Joan Solà posa un exemple semblant a aquest, en què –diu– es mesura el temps: «D’aquí tres cantonades veurem la Sagrada Família». Sembla contradictori haver d’escriure «D’aquí a la Sagrada Família falten tres cantonades» i, en canvi, «D’aquí tres cantonades ja veurem la Sagrada Família». O bé, en el nostre exemple, «D’ací al Penyagolosa hi ha tres quilòmetres» i «D’ací tres quilòmetres hi ha el Penyagolosa».

A partir dels casos exposats i exemplificats en els paràgrafs anteriors, fàcilment podem fer una conjectura històrica: inicialment, la locució d’ací a tenia un sentit locatiu, després va agafar el sentit temporal de «període» i, finalment, va eixamplar aquest significat temporal i va començar a fer-se servir amb el sentit de punt final, de moment en què passarà alguna cosa, calculat a partir d’ara.

Si es pogués confirmar que no són construccions independents, sinó que és una de sola que ha adquirit nous significats, caldria convenir que s’ha d’escriure d’una única manera, tant si vol dir l’una cosa com si vol dir l’altra. Per a escatir-ho, ens anirà bé d’observar texts antics i moderns, cosa que farem en l’article de la setmana entrant.

Jordi Badia i Pujol
Francesc Esteve i Gómez

___________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El català té vuit sons vocàlics: la a, la e oberta, la e tancada, la vocal neutra, la i, la o oberta, la o tancada i la u. Quan algú els redueix a cinc, podem dir que parla català?

Molts cognoms catalans provenen de mots comuns de la llengua. Per exemple, l’origen del cognom Pedrosa és l’adjectiu pedrós pedrosa. Per això Pedrosa es pronuncia amb essa sonora, com mandrosa, cendrosa, olorosa, amorosa, calorosa… No té sentit de pronunciar-lo com si fos un cognom espanyol, perquè en espanyol pedroso no existeix (es diu pedregoso). Algú que pronunciï reiteradament aquest cognom en castellà, es pot dir que parla català?

En català, si un mot acaba en essa o en xeix i el següent comença en vocal, l’enllaç se sonoritza: «els entrenaments» sona «elzentrenaments», «pas endavant» sona «pazendavant», «Aleix Espargaró» sona «Alegespargaró», etc. Si algú no ho diu així, podem dir que parla català?

Hi ha locutors de TV3, locutors de fa anys, que han tingut temps de sobres d’aprendre’n, però que encara no saben aquestes coses tan simples, tan elementals i tan naturals de la nostra llengua. I si no en saben, per què hi parlen, a la nostra televisió, a la televisió que paguem entre tots?

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El 10 de setembre de 1976, vigília del primer Onze de Setembre postfranquista, hi hagué a Manresa un gran acte reivindicatiu. Com vaig explicar fa més un any, mon pare, que llavors era secretari general del Partit Carlí de Catalunya, hi féu un discurs. Ja feia quasi deu mesos que Franco era mort, el sistema s’havia començat a obrir, però encara no se sabia si l’estaca tombaria o no. Aquell discurs traspuava esperança, exhortava el poble a alçar el cap, escometia amb contundència el règim. Al final va demanar un minut de silenci en memòria d’un jove basc, «assassinat mentre es manifestava pacíficament».

L’endemà passat la guàrdia civil es va presentar a casa meva per endur-se el pare a la presó, amb una acusació falsa. En va sortir al cap d’uns quants dies i, mentrestant, a Manresa van aparèixer pintades i comunicats de suport.

Ara que fa quaranta anys, m’ha semblat convenient de recuperar aquell discurs. Abans de la transcripció, en trobareu l’àudio (que, providencialment, va enregistrar en Lluís Alsedà i Solé). Una vegada més, he de recordar que tot això és possible gràcies a la feina impagable de Memoria.cat —encapçalada per en Quim Aloy.

https://soundcloud.com/arnau-aloy/memoriacat-11set1976-001

Companys, l’Assemblea del Bages, òrgan unitari de l’oposició democràtica a la nostra comarca…

[Aplaudiments, crits]

m’ha encarregat de fer la presentació d’aquest acte que celebrem avui, aquí, en record i en commemoració de l’Onze de Setembre…

[Aplaudiments]

aquesta diada que el poble ha convertit espontàniament i contundentment en la Diada Nacional de Catalunya!

[Aplaudiments, crits]

És evident, companys, que aquest no és solament un acte commemoratiu i de record dels herois de les nostres llibertats, sinó que és, a més, un acte polític en el sentit més ampli i el més noble d’aquest món. En el sentit de preocupació ciutadana, de responsabilitat col·lectiva del que us indico de paraula, i del que amb la vostra presència i amb el vostre entusiasme afirmem junts el nostre compromís en la defensa de Catalunya.

[Aplaudiments]

En una situació política, social i econòmica, per a Catalunya i per a la resta de l’estat espanyol, molt greu, conseqüència inevitable de 40 anys de dictadura, de corrupció, d’irresponsabilitat dels poders públics; 40 anys d’amagar i de posposar els vertaders problemes, de buscar solucions per als interessos d’uns quants i no pas per als interessos del poble; de pretendre enlluernar-nos amb un fals progrés a costa d’endeutar el país fins a extrems gairebé insostenibles; d’alienar-nos amb eslògans i amb complicitat decidida perquè no penséssim, perquè no hi veiéssim i, sobretot, per reprimir-nos durament perquè no parléssim, la veu del poble s’aixeca avui més forta que mai per dir d’una vegada: Prou!

[Aplaudiments. Crits: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.»]

El poble s’aixeca per reclamar el que és nostre i no ens ha d’atorgar per gràcia ningú: la nostra llibertat. Fa anys que Catalunya ha creat un organisme de lluita i l’ha sostingut a costa de molts sacrificis: de multes, d’empresonaments, de tortures, d’hores, de diners, d’innombrables renúncies personals. Un organisme que cada vegada es mostra més ampli, més unitari, més eficaç: l’Assemblea de Catalunya.

[Aplaudiments. Crits: «Visca l’Assemblea de Catalunya.»]

Aquest és, primordialment, l’instrument de la nostra lluita. Aquesta és la veu del poble sense mistificacions, on obrers, polítics, intel·lectuals, professionals, representants de totes les comarques de la nostra terra, formem un organisme unitari per a despertar la consciència col·lectiva del nostre país i per a reclamar i aconseguir fer una realitat viva els nostres quatre punts programàtics essencials. Primer: l’amnistia sense exclusions dels presos i exiliats polítics.

[Aplaudiments]

Segon: El ple exercici de les llibertats democràtiques fonamentals: llibertat de reunió, d’expressió, d’associació –inclosa la sindical–, de manifestació i el dret de vaga.

[Aplaudiments]

Tercer: el restabliment provisional…

[Aplaudiments]

…el restabliment provisional de les institucions i els principis configurats en l’Estatut de 1932 com una expressió concreta d’aquestes llibertats de Catalunya i com una via per arribar al ple exercici del nostre dret d’autodeterminació.

[Aplaudiments]

I quart: La coordinació de l’acció de tots els pobles peninsulars en la lluita democràtica.

[Aplaudiments]

És evident, amics, que Catalunya viu encara una situació d’esclavitud oficial en molts aspectes essencials, i jo diria vitals, per al seu desenvolupament i per a la seva personalitat com a poble, com a col·lectivitat humana. Una situació que no es resoldrà fins que s’acompleixin les condicions que, any rere any, l’Assemblea de Catalunya ve reclamant per a tots els que vivim en aquesta terra (avui, com diu salvador Espriu: «Pobra, bruta i dissortada terra»), i que amb l’esforç de tots hem de fer rica i plena com proclama el nostre himne.

[Aplaudiments. Crits: «Visca Catalunya! Visca!»]

Per això lluitarem sense deixar-nos enganyar per «leyes de régimenes especiales», per reformismes, per indults disfressats, per llibertats només per a uns quants polítics i partits domesticats, per toleràncies que s’acaben quan el poder reial vol, per un despotisme il·lustrat amb aparences de democràcia. El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania.

[Aplaudiments. Crits: «Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia.»]

Amics, aquesta setmana hi ha hagut un nou mort a causa de la repressió. Jesús Maria Zabala, de Fuenterrabía, ha sigut assassinat mentre es manifestava pacíficament. Us prego, per ell i per tots els que han caigut en la lluita per la llibertat, que ens posem drets i guardem un minut de silenci amb tot el respecte que mereixen aquests herois.

[Minut de silenci. Aplaudiments. Crits: «Vosaltres, feixistes, sou els terroristes»]

________________________________

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.