El clot de les Ànimes

Ara que comença de fer fred, és el moment d’obrir el bagul del nostre tresor lingüístic i llevar la pols dels mots i expressions que parlen de l’hivern. Som-hi?

Fa un fred que glaça la cua dels gossos

Ara fa mig any repassàvem les expressions catalanes referides al sol i a la calor, fruit d’una collita productiva a Twitter. Igual com passa amb la calor, el català té una colla d’expressions començades per “Fa un fred que…” N’hi ha que són molt conegudes, com ara Fa un fred que pela o Fa un fred de mil dimonis; i n’hi ha de no tan sentides o no tan generals, com ara Fa un fred que glaça el pensament, Fa un fred que talla (o que talla la cara), Fa un fred que rau (raure vol dir ‘passar un instrument tallant per una superfície per llevar-ne el pèl’). N’hi ha que semblen correspondre’s amb algunes de la calor: Fa un fred que aixeca les pedres (Fa un sol que estavella les pedres) i Fa un fred que glaça la cua dels gossos (Fa un sol que torra el cul a les llebres).

A l’hivern hivernem o hibernem?

El mot hivern procedeix del llatí hibernum, que és un escurçament de tempus hibernum (‘temps hivernal’). En totes les llengües romàniques s’escriu amb ve, igualment com la majoria de derivats: hivernacle, hivernada (‘estada durant l’hivern’), hivernal, hivernant (‘que passa l’hivern en un indret, com ara els ocells migradors’), hivernenc, hiverner (‘mosso que es lloga per a l’hivern’)… Tanmateix, hi ha dos mots que s’escriuen amb be, com en llatí, perquè són semicultismes: hibernació i hibernar. Però, compte, perquè també tenim hivernar, amb un significat diferent. Quan ho escrivim amb be parlem dels animals que passen l’hivern tancats en caus amb poca activitat, com si dormissin: els rat-penats hibernen al fons de les coves i cavernes. En canvi, hivernar és, simplement, passar l’hivern en un lloc: Els soldats, per no passar fred, van hivernar en aquella pallissa. Finalment, hi ha derivats d’hivern com ara eixivernar, que és un sinònim d’hivernar; eixivern o eixivernada, sinònims d’hivernada; i eixiverniu, que és el ‘temps que dura l’eixivernada d’un animal en un indret’.

Enfredorits o enfredolicats?

Si mirem els derivats de fred ens adonarem de seguida dels matisos que pot tenir una llengua. Per una banda, tenim fredós (‘que tira a fred’) i fredorós (‘que fa sentir fred’). I per una altra, hi ha fredolic, fredolí, fredeluc o fredolec, que volen dir ‘molt sensible al fred’. I si mirem els verbs, hi trobem refredar o enfredar, que signifiquen ‘fer sentir fred’ i que, amb el pronom reflexiu (refredar-se o enfredar-se) volen dir també ‘agafar un refredat‘. Per una altra banda, enfredorir-se o enfredorar-se volen dir, específicament, ‘agafar fred’; i enfredolicar-se és ‘enfredorir-se lleugerament’. Tot això cal distingir-ho de fredorejar –’fer fred’– i fredejar –’fer més aviat fred’. Parlant del fred, doncs, el català és una llengua que fila prim.

Tots els noms de la neu

A Els colors de la neu, els lingüistes Pere Comellas i Carme Junyent desmenteixen prejudicis i rumors, com ara aquell que diu que els èsquims (o esquimals) tenen un centenar de mots per a parlar de la neu o dels colors de la neu. I nosaltres, com anem de precisió a l’hora de referir-nos-hi? Una mostra de la importància que hi donem és que el diccionari oficial, per a definir blanc, diu que és “el color de la neu”. Però, més enllà del color, haurem de filar prim si parlem de la intensitat o les característiques de les nevades. Per exemple, quan neva lleugerament diem que nevisqueja, nevisca o nevoteja. Una nevada forta l’anomenem nevàs o nevassada. De mots derivats de neu, n’hi ha molts més, com ara l’adjectiu nevós (‘de neu’: Fa un temps nevós). O derivats cultes com ara nival (‘relatiu a la neu’), nivi (‘blanc com la neu’), nivologia (‘ciència que estudia la neu’), nivòmetre (‘aparell per a mesurar la quantitat de neu’), nivositat (‘quantitat de neu caiguda en un indret’). També hi ha composts, com ara paraneu (‘barrera perquè la neu no envaeixi una línia fèrria’) i llevaneu (‘màquina per a apartar la neu d’una via’). Al diccionari encara hi trobem el testimoni d’un ofici desaparegut: nevater, que era el qui arreplegava neu per vendre-la (vegeu-ne més detalls en aquest article). Recordem, així mateix, que la princesa dels set nans no és la Blancaneus, sinó la Blancaneu. De cada ‘porció de neu que cau quan neva’, en podem dir volva, floc, cóp, borralló, flòbia i ballarusca. Una clapa de neu que es pot mantenir durant més d’una estació és una congesta. I una massa de neu que es desprèn i cau muntanya avall és una allau (mot femení, recordem-ho).

El calabruix i la borrufa

Hi ha molts termes relacionats d’una manera o una altra amb la neu. L’aiguaneu, com diu el nom, és una barreja d’aigua i neu. La caiguda de petites volves de neu que amb prou feines arriben a terra és el borrascall. El calabruix o calabruixa és la precipitació de grans constituïts per una barreja de neu i de glaç que es trenca quan arriba a terra. Si calabruixa abundantment diem que ha fet una calabruixada. Quan aquests grans són petits en diem calabruixó; i, igualment, si calabruixona molt tindrem una bona calabruixonada. Les tempestats de neu i vent tenen noms diversos, que a més varien dialectalment. Si seguim els diccionaris generals –amb l’ajut d’algun d’específic com el Diccionari de meteorologia de la Universitat Politècnica de Catalunya–, una tempestat de vent i de neu és una borrufada (borrufa, si no és tan intensa). Per això, nevar i fer vent alhora és borrufar o borrufejar. Aquestes tempestats de neu o pluja amb vent en àrees muntanyoses també hi ha indrets on s’anomenen rufa, rufada, rufaca o rufaga. El vent impetuós que aixeca i arremolina la neu és el torb i, a l’altre extrem, el que la fon és el blaneig. Un munt de neu arrossegat pel vent és una sovinada i, en canvi, si és una massa esponjosa en diem tofa de neu. 

I per avui ja ho tenim. Guardeu-vos del fred i bon Nadal!

Consulteu més expressions referides al fred:

—Frases fetes: Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal.
—Refranys: Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies.
—Comparances: Les nostres comparances d’Eugeni S. Reig.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

En el terreny dels sons o dels crits dels animals, cada llengua puja les escales com vol. Els gossos francesos fan ouah; els anglesos, woof (o bow-wow); els alemanys, wuff wuff; els italians, bau bau; els portuguesos, au-au; els espanyols, guau… I els catalans? Els gossos catalans fan bub-bub (o nyic quan gemeguen).

D’onomatopeies, en tenim un munt. Per exemple, sense deixar els animals, un pollet o un moixó fan piu-piu, però un ocell també pot fer xiu-xiu, com recorda aquella dita: “Si el cucut el 3 d’abril no fa xiu-xiu, o és pres, o no viu, o sent l’estiu.” Alguns ocells nocturns, com ara el mussol i l’òliba, fan xut, mot amb què podem designar aquestes bèsties (a Solsona el coneixen molt bé, el Xut, perquè és una de les bèsties del carnaval). La remor sorda i contínua de les abelles, borinots i més insectes voladors és el zum-zum, que ha donat peu al verb zumzejar i al nom zumzeig. El so del grill o la cigala és cric-cric. I no ens descuidem els més coneguts: el mèu (o marrameu) del gat, el quiquiriquic del gall, el coc-coc de la gallina (cloc-cloc si és lloca), el mu (o bu) de la vaca, el qüec-qüec de l’ànec i el be de l’ovella.

Per a designar el soroll dels objectes, en tenim un gavadal, d’onomatopeies. Quan es trenquen o cruixen, diem crac, o crec (o catacrac o catacrec). Les topades tenen molts matisos: paf pot ésser, per exemple, el soroll d’algú que cau a terra o topa contra una paret; si cau a l’aigua més aviat fa patatxap o –si és un soroll més curt– simplement xap. Una topada breu i violenta és un xac. En canvi, un soroll sec com el de les tisores és clec, diferent del clac que fa, per exemple, una tavella de pèsols quan s’obre.

El soroll de cops repetits (com ara les bufetades) és flist-flast. Quan una cosa va i ve contínuament, com una màquina, fa catric-catrac o bé catric-catrec, onomatopeia que també s’aplica, figuradament, a una conversa en què els interlocutors insisteixen monòtonament en les mateixes coses.

Parlant de sorolls rítmics i repetits, un rellotge –ja ho sabeu– fa tic-tac. Però potser no tothom sap que el baticor –el ritme del cor que s’accelera– és tric-trac o trip-trap. Els esternuts no fan pas atxís!, sinó atxim!, i les rialles són ha, ha, ha, que de vegades escrivim hahaha, però mai, si us plau, jajaja. I ara silenci (pss!, pst!), que comença el concert: els violins, ho sap tothom, fan nyigo-nyigo, especialment si sonen una mica desafinats. Les trompetes poden fer tararà o tururú. Els tambors fan rataplam; les campanes, ning-nang; i els sonalls, zing-zing.

Un tret o un cop violent fa pam i les explosions fan bum o pum. Si parlem del soroll d’un motor d’explosió, com el d’un automòbil, direm simplement taf-taf. En canvi, aquell soroll ronc continuat d’un vehicle (o d’un gat) és el rum-rum. Si a més és confús, diem bum-bum. El grinyol –d’un llit, per exemple– fa nyic. I si és molt desagradable i insistent l’hem de doblar: nyic-nyic, una onomatopeia que també apliquem a algú molt pesat que ens martiritza. Ah, i encara tenim el nyic-i-nyac, per a referir-nos a les renyines continuades entre dos individus.

El fregadís de dos cossos, si és sec i estrident com el de dues peces de fusta, és garranyic (o garranyic-garranyec, si hi volem posar èmfasi). I aquell soroll tan desagradable de les ungles fregant amb violència una pissarra? És el ric-rac, que no té res a veure amb el fru-fru, un fregadís lleuger com el d’un teixit de roba suau. Gloc-gloc és el soroll de l’aigua d’una ampolla de coll estret que mentre es buida rep aire. I xup-xup –no us ho he pas de dir– és el bull lent d’un líquid, com el suc d’un guisat.

Quan un cos cau dins un líquid o s’esclafa fa xof. A imitació d’aquest so, s’ha escampat darrerament xof com a sinònim de depressió o malenconia. I això ha donat títol a una cançó dels Arribar i Ploure, “Xof per tu”.

En voleu saber més?

—Onomatopeies d’Aprencllengua (recull de Maribel Guardiola)
—Entrada ‘onomatopeia’ de la Viquipèdia
—Onomatopeies aplegades per la Coordinadora de Dinamització Lingüística del País Valencià
—Diccionari d’onomatopeies i altres interjeccions, de Manel Riera-Eures i Margarida Sanjaume. Vic: Eumo, 2010.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La setmana passada, l’Institut d’Estudis Catalans va presentar els mots i locucions incorporats de fa poc al diccionari normatiu, el DIEC. Fent una recerca, podem veure que la majoria de termes acceptats ja es feien servir fa molts anys: en algun cas, fa segles. Vegem-ho.

Col·loquialismes i vulgarismes

Un dels camps en què el DIEC es va posant al dia és el dels col·loquialismes i vulgarismes. Aquesta vegada n’ha acceptats qui-sap-los. Alguns els teníem documentats de feia decennis i algun de feia set segles.

És el cas de fotut. El diccionari en dóna tres definicions. Les dues primeres són ‘que es troba en un estat crític’ i ‘que posa en un estat molt crític, difícil de suportar’. L’exemple més reculat que n’hem trobat és de Contraban, de Joan Oliver, publicat l’any 1937:

ÒSCAR [(bastant fotut).] —Però… em podríeu explicar…

La tercera accepció –i això potser us sorprendrà– és la més antiga: ‘anteposat al nom, afegeix una idea d’hostilitat i de menyspreu de l’emissor respecte d’allò denotat pel nom que modifica’. És un ús tan antic, que el trobem documentat el 1280, al Llibre de la Cort del Justícia de València, justament anteposat a un adjectiu:

Berenguer Batlle, testimoni, jurà e dix que él, testimoni, sap per cert e veé e oy e fo present que·n Pere Cerdà, avén noves e contesa sobre joch ab Salamó Chohen, juheu, que·l dit P. Cerdà dix e cridà contra lo dit Salamó «futut merdós» per moltes de vegades.

Com passa amb molts vulgarismes, fotut té alguns eufemismes, és a dir, mots sinònims que no són tan malvists, tan irreverents. En aquest cas, el més conegut és fumut. El trobem emprat en una traducció de la novel·la d’Erich Maria Remarque Res de nou a l’oest, del 1930, a càrrec de Joan Alavedra:

No em poden fer enfadar. I, naturalment, tot va com una seda. Quedarà ben fumut aquest.

Però seixanta anys abans ja el trobem amb el tercer significat en una obra signada per “Un centinella del any vuit”. És un llibre publicat el 1871 i es titula Vetlladas a la vora del foch y a la llum de la lluna:

¡Murri fumut que buscava la perduda y no volia altre cosa que viurer ab la esquena dreta!

En certs parlars del català central, el verb cardar ha reemplaçat fotre. I aquest ús s’ha estès per una bona part del domini. Hi ha aquella dita popular que fa “Qui no carda a Olot no carda enlloc”, en què cardar té el significat de ‘copular’, però que indica també que a la Garrotxa aquest verb és d’ús general. Doncs bé, el 1980, el grup Ofèlia Dracs ja ens oferia un cardat, no pas de la Garrotxa, sinó d’un barri ben barceloní. Era al recull Deu pometes té un pomer:

Vaig baixar a la parada del Poble Sec més cardat que una mostela en un regiment de sipaios.

El DIEC ha incorporat un seguit de locucions populars que també fa anys que circulen. La primera és avall, que fa baixada. El 1935 ja la trobem a la revista satírica Papitu, en un poema de Cap d’Any:

Així, doncs, amb alegria,
si és que l’any nou us agrada,
afineu la punteria
i… apa… avall, que fa baixada!

Una altra és d’una hora lluny, amb dos significats: un de més físic (‘des d’una gran distància’) i un altre, derivat d’aquest, de més figurat (‘de seguida i amb claredat’). Doncs bé, amb el primer significat fa gairebé un segle i mig (el 1862) ja va sortir publicada a l’obra La veu de la castellana de Terenci Thos.

Ab tot cada vetlla se renovavan saraus y festas, ab lo ressó de las músicas d’una hora lluny á través dels vidres de coloraynas dels finestrals se veya giravoltar las sombras de balladors y balladoras

Fa més d’un segle que també tenim documentada la comparació sol com un mussol. La primera referència escrita que n’hem trobat és de Francesc Pujols, a l’obra Concepte general de la ciència catalana, del 1918. Parlant de Ramon Llull, diu:

Fins que va decidir anar-se’n a viure a la muntanya de Randa, sol com un mussol i com l’àliga que vola davant dels núvols guiant la tempestat que amb llamps i trons escampa les boires i les tenebres.

També és de fa més d’un segle fer el ronso, una altra de les locucions admeses ara. La trobem documentada ja el 1920 en l’obra Fraseologia valenciana, de Gaetà Huguet:

“¡Sí que la penjaren ben alta!”, se diu quand se fa el ronso en una qüestió que corre pressa.

Val a dir que sembla més antiga fer el ronsa, que el 1908 trobem en Juli Vallmitjana (Sota Montjuïc):

—Seu aquí. Fes unes quantes jugades per mi, que vui anar a cambiar l’aigua de les olives.
I, tot fent el ronsa, espià lo que feia’l Tarregada i vegé que signava l’as.

De segur que tots heu sentit l’expressió no fotre brot. Ara com ara, no ha estat acceptada pel DIEC, però indirectament sí, perquè ha admès no pegar brot i no fer brot (locució que ja tenia admesa el Diccionari Normatiu Valencià). Montserrat Roig ja la feia servir el 1977 a El temps de les cireres:

L’Esteve era catalanista i el pare de la Patrícia no ho era, bé, ell deia que el treball era la font de riquesa principal i que no li agradaven els ganduls —això anava per l’Esteve, que vagarejava per la masia sense fer brot.

La feina d’aplegar expressions populars al diccionari oficial és cabdal, oimés en el procés accelerat d’empobriment de la llengua en què ens trobem.

Per això gosem suggerir que es continuï aquesta tasca i, si pot ésser, que es tinguin en compte tots els parlars. Els diccionaris altres que el DIEC, especialment l’Alcover-Moll, ens poden fornir un gavadal d’expressions. I no passem per alt les comparances valencianes, tan ben aplegades per Eugeni S. Reig a la xarxa. Si donem un cop d’ull al Diccionari Normatiu Valencià, hi trobarem comparances com ara com (a) figues en cofí, que vol dir ‘molt estrets’, i que ja trobem emprada el 1916 a L’anà a la Madalena de Francesc Cantó:

Però, els més acomodats, empleaben faetons, galeretes, tartanetes, cotxes-diligències, carrets atartanats, carros en vela i sinse vela, en dèu o dotce asientos o cadires d’espart, a on estaben com a figues en cofí.

Segurament és una expressió que es deriva de com a panses en cofí, encara viva, i que ja apareix publicada el 1769 en la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana:

En un sopols, que diuen, ho tingué tot apanyat, i parant taula els feu seure com pogué, perque el lloc era apretat i tots estaven com a panses en cofí o sardinetes en estiba.

Vocabulari de pandèmia

El DIEC ha admès termes que s’han difós arran de la pandèmia, com ara coronavirus. També registra covid, i deixa clar que és un terme femení, que es pronuncia agut i que s’escriu amb minúscula (tal com fa VilaWeb).

Així mateix, admet els nous usos que alguns mitjans de comunicació han donat a aforament: ‘nombre màxim autoritzat de persones que es pot admetre en un local públic en un moment determinat’. És un terme que a VilaWeb no fem servir, no pas perquè no fos al diccionari fins ara, sinó perquè hem pogut comprovar que, amb aquest significat, no el fa servir sinó l’espanyol. El doctor Jaume Corbera, professor de la Universitat de les Illes Balears, critica l’ús d’aforament i explica en aquest article com ho diuen les llengües de l’entorn: el francès, capacité o nombre de places; l’italià, capienza; el portuguès, capacidade, lotação; el gallec, capacidade, cabemento, cabida; i el romanès, capacitate. Corbera proposa que en diguem cabuda o capacitat. A VilaWeb fem servir aquests mots, de vegades combinats amb límit de o bé màxim (cabuda màxima, límit de capacitat…).

Un altre terme admès és cribratge, amb el significat de ‘recerca sistemàtica indiscriminada que s’aplica a un conjunt d’elements per tal de descobrir-hi els que tenen una particularitat específica’. El doctor Gabriel Bibiloni, després d’estudiar l’origen i la difusió d’aquest terme, diu que és “una mostra més de la nostra pertinaç dependència de l’espanyol, que ens desbarata sistemàticament la llengua”. A VilaWeb fem servir, segons el cas, exploració, proves de detecció, campanya (intensiva) de proves, tongada de proves, (proves de) diagnosi, rastrejament…

Un rossellonisme

El DIEC també recull, finalment, espertinar, un mot propi del rossellonès (català septentrional) que vol dir ‘berenar’. L’etimòleg Joan Coromines ens informa que en un document del 1363 ja hi surt aquesta frase: “a beure, de matí, e ad espertinar, axí com és acostumat”. Segons Alcover i Moll, és un derivat de l’occitanisme espertina, que vol dir ‘berena’, és a dir, la menjada de l’hora de berenar. Però Coromines diu que deriva directament del llatí vesper (‘vespre’) i que és un mot compartit amb l’occità.