El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Paraules per a fer el tifa

0
Publicat el 23 de maig de 2021

Ací teniu els brins de la darrera quinzena, amics.

“Procrastinar” a tort i a dret per fer el tifa


La preposició de la truita


Si és directe, sense “a”


Diu que no se la posava


Potser no ho escriurem amb subjuntiu


Brindem sense toros


La pendis


Esquivem la burla


Com més va, pitjor


La música l’apassiona


N’hem vistes de pitjors


Construccions enganyoses


L’os de la musica


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Cinc lliçons de llengua d’Enric Valor

0
Publicat el 23 de maig de 2021

Enric Valor (Castalla 1911- València 2000) és conegut sobretot com a aplegador i recreador de les Rondalles valencianes. Els seus texts literaris –i també les novel·les– et traslladen als paisatges que coneixia tan bé, gràcies a un ús magistral de la llengua, amb un estil viu, plàstic, dringadís. Perquè Enric Valor era escriptor, però també un gran lingüista.

Les rondalles d’Enric Valor | sèrie publicada l’estiu del 2011

D’ençà dels anys trenta fins a la seva mort, fou un lluitador incansable, sempre amb la bandera de la unitat de la llengua. Al costat de Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, va treballar per la difusió del català normatiu al País Valencià. Col·laborà també amb Francesc de Borja Moll en el Diccionari català-valencià-balear. Activista indefallent, fou empresonat del 1966 al 1968 i, mort Franco, arribà el moment del seu reconeixement i de la reedició i difusió de la seva obra.

Reivindiquem Enric Valor llegint-lo | Editorial de Vicent Partal

En els escrits sobre llengua, pren una actitud constructiva en favor d’un estàndard genuí. Vol ajudar a eradicar castellanismes estesos al País Valencià, però alhora denuncia fonamentadament i amb rigor els barbarismes i vulgarismes que circulaven pel Principat –sense que els parlants ni els mitjans en tinguessin consciència– i hi proposa alternatives.

Enric Streisand Valor | article de Núria Cadenes

Dels seus llibres de llengua, en destaquem quatre, que han esdevingut referència per a filòlegs i no filòlegs: el Curs mitjà de gramàtica catalanaLa flexió verbalMillorem el llenguatge i Temes de correcció lingüística. D’aquests dos darrers, n’hem extret cinc lliçons de llengua.

El valor d’Enric Valor | Vídeo d’una conversa del 1996

‘Petó’, un nom groller

Per al nom que expressa ‘l’acte de besar’, Valor recomana besada i bes, formes habituals al País Valencià i a les Illes, i ho justifica amb raons etimològiques i exemples literaris antics. I ho rebla així: “L’altre sinònim –petó–, que tanta vitalitat té al Principat, no ha penetrat mai en la llengua parlada del País Valencià. Petó no és un barbarisme; és senzillament un mot groller i dialectal derivat de pet, i aquest té com a principal accepció la de ‘ventositat expel·lida per l’anus amb soroll’. Un general sentiment de delicadesa lingüística inclina tot el nostre poble valencià a refusar aquest sinònim, precisament aplicat a una acció plena de tendresa i elevada afectivitat i de la qual, sovint, se n’ha de fer esment en expressions poètiques.” (*)

‘Amoïnar’, un verb castellaníssim

Valor diu de bon començament que amoïnar és un mot desconegut en el català del País Valencià, tot i que el fa servir algun escriptor, per imitació de la literatura barcelonina –”que en altres moltes ocasions ens ajuda força a recobrar molts trets sintàctics i mots autènticament nostres”, diu. Tot seguit explica l’origen del mot: “Amoïnar és un castellanisme relacionat amb els substantius castellaníssims mohín mohina i el seu derivat amohinar, que, com veiem, no té més diferència amb amoïnar que la seua transcripció ortogràfica.” I més avall rebla els arguments i proposa solucions: “Els clàssics no sembla que hagen usat mai aquest verb. Els sinònims preferibles, és a dir, els mots netament nostres que poden usar-se per expressar els conceptes de amoïnar són: contorbar, atabalar, desassossegar neguitejar, enquimerar i altres semblants.”

‘Pesebre’ s’escriu amb una essa

Ni Joan Coromines ni Francesc de Borja Moll no dubten que la grafia pessebre, amb dues esses, és fruit de la contaminació del castellà. Valor ens recorda que pesebre, amb una essa, és un mot viu al País Valencià, però no amb el significat que té al Principat, sinó amb l’original: ‘menjadora per als animals’, el mateix que tenia praesepe en llatí. El mot fou usat en la literatura medieval i s’ha mantingut viu –precisa– a la Franja, a les terres de l’Ebre i al País Valencià. En canvi, d’allò que al Principat se’n diu pessebre, a molts indrets del país se’n diu betlem. Tot això, Valor ho explica citant l’Alcover-Moll i exemples medievals. I acaba l’explicació tornant a la pronunciació, amb un parèntesi que és tota una lliçó: “(Fóra molt de desitjar que a Barcelona procedissen a modificar la grafia errònia pessebre, de la qual se n’ha fet un ús fora mida, fins a ser el títol i tot d’una obra valuosa que té música d’un dels més famosos compositors del nostre segle.)”

‘Cop’, un dialectalisme vulgar i deformat

Valor dedica dos articles de Millorem el llenguatge al mot cop. En el primer se centra a demostrar que vegada és el terme més antic i genuí i que té com a única accepció “cadascun dels casos en què es realitza una acció”. En el segon demostra que cop és “indubtablement, una pronúncia defectuosa, descurada i molt moderna” de colp, la forma tradicional. Al final del primer article és on resumeix el problema: “Trobem excessiu l’ús que fan al Principat, tant en la premsa, com en la literatura, com en obres de caràcter científic, del vulgar i deformat cop, de tal manera que pràcticament estan eliminant els nobles i clàssics vegada volta. En el País Valencià és inexistent aquest mal ús, i hi ha a part la incomoditat que representaria per als valencians la reducció, ací desconeguda, del correcte colp al dialectal cop.

‘Ésser’ i ‘estar’: fora dubtes

Valor dedica un article de Temes de correcció lingüística a les errades freqüents de l’ús del verb estar. Si us interesseu per aquesta qüestió, poques vegades llegireu una explicació tan succinta i alhora tan clara –tan eficaç, diria– com aquesta. Ho resumeix en set “regles”:

–”Trobar-se en un lloc sense determinació quantitativa de temps s’expressarà amb el verb ser“: “La teua cosina ahir era al mercat“.

–”Trobar-se en un lloc amb determinació quantitativa de temps exigeix el verb estar“: “La teua cosina estarà hora i mitja al mercat

–”Estar s’usa també en la localització d’un subjecte, amb determinació quantitativa de temps o sense, quan és equivalent a viure o habitar (en un lloc)”: “El meu germà està a París (= viu ja a París).

–”Arribar a un lloc pot expressar-se correctament amb el verb ser“: “No respirarem tranquils fins que no serem a casa.

–”L’adjectiu qualificatiu referit a coses es lliga amb el verb ser“: “L’aigua de la font és freda.

–”S’usa correctament el verb ser quan cal expressar que una cosa escau, resulta, d’una certa manera (aplicant un qualificatiu)”: “Aquesta jaqueta m’és ampla (o em ve ampla).”

–”L’estat civil d’una persona (fadrí, casat o viudo), bé amb determinació temporal o bé sense, considerat com a no transitori, s’expressa sempre amb el verb ser“: “La meua filla ja fa tres anys que és casada.”

Com podeu veure, Enric Valor és tot un mestre, que defensa un català genuí amb dignitat, rotunditat i rigor, per demanar que l’estàndard tingui en compte tots els parlars i no caigui en el parany del “centralisme” de Barcelona o del Principat.

Cal llegir-lo.


(*) Aquesta és l’etimologia que el diccionari Alcover-Moll atribueix a petó. Tanmateix, l’etimòleg Joan Coromines assegura que prové de potó, un mot que ja existia en català antic, com també pot (‘llavi’). Potó i pot són registrats al diccionari Alcover-Moll com a mots encara vius, localitzats en parlars pirinencs.

“Confio en superar-ho” o “Confio a superar-ho”?

0
Publicat el 23 de maig de 2021

M’he concentrat en resoldre el problema, No insistiu en demanar-nos-ho, T’ha amenaçat amb acomiadar-te?, No ha pensat en agrair-vos-ho…

Què me’n dieu, d’aquestes frases? La gramàtica del IEC i la de l’AVL diuen que en registres formals és preferible de no fer servir ni en ni amb davant un infinitiu. En totes aquestes frases les preposicions adients són a o deM’he concentrat resoldre el problema, No insistiu a demanar-nos-ho, T’ha amenaçat d’acomiadar-te?, No ha pensat agrair-vos-ho. 

És molt simple, doncs. Encara que diguem M’he concentrat en aquest examen, quan canviem un examen per una acció com ara resoldre el problema (encapçalada, com veieu, amb un verb en infinitiu), és preferible de canviar la preposició. Vegem-ne més exemples:

Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord a apujar-li el salari.
Confio en vosaltres, però Confio superar la malaltia.
Demostres interès en la literatura, però Demostres interès estudiar la literatura.
N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou d’explicar-ho amb quatre mots.

En frases com la darrera, alguna gramàtica accepta que es mantingui la preposició amb, fins i tot en texts formals, però aconsellem de canviar-la, seguint la tendència general.

Anem amb compte, per això: hi ha un cas en què sí que és correcta la preposició en seguida d’un infinitiu. És quan introdueix oracions temporals com ara aquestes: En entrar ell va començar la festa, En arribar a la platja ens vam estirar. Si ho observeu, són ben diferents de les oracions anteriors, perquè en aquestes darreres la preposició en es podria substituir per “en el moment de” (En el moment d’entrar…o “quan + verb” (Quan va arribar a la platja…).

Ho resumim?

Davant un infinitiu, es recomana d’emprar tan sols les preposicions ‘a’ i ‘de’. Tanmateix, ‘en’ és correcte si equival a ‘quan’ o ‘en el moment de’

Ara parlem d’allò que hom anomena “caiguda de les preposicions”. Si hem dit que davant un infinitiu és preferible de canviar les preposicions en ambdavant la conjunció ‘que’ no en podem fer servir cap. Vegem-ho:

—No insistiu en la petició, però No insistiu que els ho demanem.
—T’ha amenaçat amb l’acomiadament, però T’ha amenaçat que t’acomiadaria.
—No ha pensat en vosaltres, però No ha pensat que us ho havia d’agrair.
Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari.
Confio en vosaltres, però Confio que superareu la malaltia.
N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou que ho expliqueu amb quatre mots.

També tinguem en compte que la preposició des de es converteix en des en aquest context: Des que has arribat que no has callat, fill!

De vegades eliminar la preposició pot semblar massa “abrupte”. Vegem unes quantes maneres de suavitzar-ho:

—En lloc de Tothom ha contribuït *a que l’escola sigui excel·lent, podem dir Tothom ha contribuït que l’escola sigui excel·lent, o bé Tothom ha contribuït a fer que l’escola sigui excel·lent.
—En lloc de Es basa *en que hi havia un defecte de forma, podem dir Es basa que hi havia un defecte de forma, o bé Es basa en el fet que hi havia un defecte de forma.
—En lloc de Ens vam comprometre *a que l’energia fos neta, podem dir Ens vam comprometre que l’energia fos neta, o bé Ens vam comprometre a aconseguir que l’energia fos neta.
—I en lloc de Ho ha dit com un estímul *a que la gent s’hi impliqui, podem dir Ho ha dit com un estímul que la gent s’hi impliqui, o bé Ho ha dit com un estímul perquè la gent s’hi impliqui.

Compte: en tots aquests casos el mot que no admet una preposició avantposada és la conjunció ‘que’. Cal no confondre-la amb el pronom ‘què’, que sí que admet una preposició abans, com en aquestes dues oracions:

La feina en què pensava era aquesta.
No sé amb què el podem ajudar.

En el primer cas, el pronom és relatiu i equival a ‘la qual’ (La feina en la qual pensava era aquesta), i en el segon és interrogatiu i equival a ‘quina cosa’ (No sé amb quina cosa el podem ajudar).

Ho resumim?

Davant la conjunció ‘que’ no hi pot anar cap preposició. No confonguem la conjunció ‘que’ amb el pronom ‘què’, que equival a ‘el qual, la qual…’ o bé a ‘quina cosa’


Pràctica i aprofundiment:

Itineraris d’aprenentatge (explicació i exercicis).

Vídeo amb una classe detallada de la Universitat Politècnica de València.

Vídeo amb exercicis de la Universitat Politècnica de València.

Llista dels principals verbs que duen preposició de Llengua Catalana en Línia.

—Explicació a la Gramàtica essencial de l’Institut d’Estudis Catalans (canvi i caiguda).

—Explicació a la Gramàtica Valenciana Bàsica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (canvi i caiguda).

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 1r de maig de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Dèries i murris arreu: mots intraduïbles (segona part)

1
Publicat el 23 de maig de 2021

 

Aquest país és ple de gent apassionada per la llengua, i cadascú ho és per una raó específica. Alguns, per exemple, volem que hi llueixin els trets que la distingeixen de les altres. Creiem que en un moment com l’actual, amb la pressió de l’anglès i, sobretot, del castellà, és bo de saber quins recursos genuïns tenim i difondre’ls tant com puguem.

Fa més d’un any que en aquesta secció vam publicar l’article “Deu mots catalans intraduïbles” i de seguida molts lectors van fer-nos arribar missatges per a engruixir aquella primera llista. Avui, doncs, presentem, una petita part del recull suggerit per molts de vosaltres.

Deu mots catalans intraduïbles

Recordem, succintament, que aquests mots no tenen una traducció directa al castellà, adés perquè en català tenen un significat més precís, adés perquè passa a la inversa: el mot català té molts significats i equival, doncs, a uns quants mots castellans. Justament, aquesta manca de correspondència directa fa que, en un temps de traduccions simultànies, calgui preservar-los com un tresor.

Som-hi?

badar

D’entrada, badar vol dir ‘estar més o menys obert’. Per això diem que les sabates baden quan s’obren de la punta; o bé, a l’hivern, fem tancar la porta que bada un pam. Potser encara hi ha algun paleta que diu al manobre: Bada el sac que l’ompliré de runa. Però badar també significa ‘encantar-se, distreure’s’: Em vaig passar tot el matí badant per la Rambla; No badis, porter, que ens faran un gol! Els qui no diferenciem els sons de la i la v tenim aquell joc de paraules que fa: El cavall si bada no menjarà (perquè pronunciem si bada igual que civada). Badar és un mot que dóna peu a expressions molt genuïnes, com ara no badar boca (‘no dir res’) i badar un pam de boca (‘restar aturat d’admiració’). I també no val a badar, que havia d’haver inspirat en Laporta quan va engegar aquell famós ¡al loro! (Us ho imagineu?: No val a badar: que no us ensarronin!) De badar se’n deriva badoc, que és ‘el qui bada’, i també badall i badallar i bocabadat

dèria

Idea fixa? Mania? Obsessió? Agafeu-ho tot plegat, sacsegeu-ho bé i sabreu aproximadament què és una dèria. Efectivament, és una ‘idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa’, però sembla que dir-ne obsessió és un xic exagerat; i dir-ne mania –que significa tantes coses–, poc precís. Si filem prim, pot ésser la ‘fixació de voler fer una cosa’: Tens aquesta dèria d’acabar de pressa; o bé una ‘idea persistent sobre un fet’: Sempre l’ha perseguit la dèria que s’arruïnaria; o una ‘afecció per una cosa determinada’: Aquesta dèria que tens d’anar a escalar no l’entenc; o bé, encara, el ‘motiu d’aquesta afecció’: La seva dèria era l’escalada. De sinònims de dèria en tenim uns quants: bruscataleia, curolla i verera (aquests dos darrers, sobretot a Mallorca). Encomanar una dèria és enderiar i agafar-ne una, enderiar-se. Ah!, i quan la dèria és excessiva, ja ho sabeu: és una ceba.

prou

Heus ací un mot que forma part del nostre cabal més genuí. Sobretot vol dir ‘en quantitat suficient’: Va, tornem a casa, que ja ens hem divertit prouNo ho veig amb prou claredat. Lamentablement, de vegades és substituït per és suficient, cosa que fins fa poc no deia ningú: N’hi ha prou que t’hi esforcis una mica (i no pas És suficient que…), Amb això no n’hi ha prou (en compte de Això no és suficient). També hi ha la interjecció Prou!, que per la pressió del castellà de vegades sentim reforçada indegudament amb l’adverbi jaS’ha acabat! Prou! (i no pas: Ja prou!). I, així mateix, recula la construcció i prou situada al final de la frase: Han vingut els pares i prou (que equival a Només han vingut els pares). Sovint el trobem reforçat amb Bé prou que ho séBé ho vaig veure prou. En alguns parlars té encara usos específics. Per exemple, amb el significat de ‘en una quantitat entre regular i elevada’, equivalent a forçaTardarem una estona, perquè viu prou lluny d’ací. Esmentem, finalment, un ús molt vivaç, amb el significat de ‘certament’, de vegades com a resposta absoluta d’assentiment: —En vols més? —Prou.

adés

L’adverbi adés encara es manté ben viu en alguns parlars, sobretot occidentals. Vol dir ‘en un temps molt pròxim a aquell en què es parla o de què es parla’. Com que té un significat tan precís, l’entendrem més bé amb exemples: Adés ha vingut, però ja se n’ha anat (‘fa poca estona’), Aquella imatge ja no es veia tan nítida com adés (‘abans d’aquell moment’). Tenim també locucions com ara adés adés, que vol dir ‘molt sovint, a cada moment’: Adés adés m’interrompia, neguitós; o bé adés… adés…, per a introduir una alternança d’accions o fets: Adés plora, adés riu; amb aquest mateix significat es fa servir també ara… adés…Ens comuniquem prou: ara per correu, adés per telèfon. I tenim també la locució adés i ara (o ara i adés o adesiara), que vol dir ‘de tant en tant’: Em visita adés i ara. En moltes comarques del català oriental, en lloc d’adés es diu suara: En Marçal ha telefonat suara i ha demanat per tu. Així, doncs, cada vegada que diguem “fa poc” o “fa un moment”, hauríem de pensar si no hi escau adés o suara.

enguany

El català i l’occità són les dues soles llengües romàniques que conserven viu un mot per a dir ‘aquest any’: en català, enguany i en occità, ongan (enguan, a la Vall d’Aran). Antigament, també s’havia fet servir en italià (uguanno) i en lleonès (aguañu). I en castellà, de fet, encara consta als diccionaris hogaño (o ogaño), però en aquella llengua és realment un mot antiquat. Quant al català, el tenim documentat d’ençà del segle XIII i a la major part del domini lingüístic encara és viu, però en un territori considerable del català central va caure en desús ja abans del segle XX. A Barcelona, per exemple, es diu aquest any. Què hem de fer en un cas com aquest? El gran etimòleg Joan Coromines ens marca el camí, quan diu que és un mot “acceptable en la llengua literària i de la gent educada pertot” (recordem que ‘llengua literària’ és la manera com s’anomenava abans la llengua estàndard).

cagadubtes

Una de les fonts de creació de mots que té la nostra llengua és la composició, tal com vam explicar en un altre article d’aquesta secció. Ací en tenim un exemple: cagadubtes. No és que el castellà no sàpiga com traduir-lo, sinó que la traducció no té la mateixa força expressiva. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, en castellà cagadubtes es diu indeciso. Potser sí que són la mateixa cosa, però el DIEC, si més no, diferencia indecís (‘que no sap decidir-se) de cagadubtes (‘persona que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa’). Afegim-hi encara que indecís és adjectiu i no pas substantiu, de manera que si renunciéssim a cagadubtes ho hauríem de suplir per persona indecisa… No em digueu que no seria una pèrdua de les grosses!

Quan el català sabia fabricar paraules

murri

L’adjectiu murri barreja els significats de dos mots: sagaç –és a dir, ‘subtil a l’hora de descobrir les coses’– i astut –’hàbil a aconseguir coses enganyant’. Doncs allò que caracteritza un murri és aquesta barreja de subtilitat i habilitat en l’engany. Això el converteix en un terme molt precís i, alhora, fa que sigui de mal traduir. De fet, el diccionari bilingüe, per no enganxar-s’hi els dits, ens dóna totes aquestes traduccions: sagazastutopícaropillolisto i vivo. Joan Coromines diu que murri té un doble matís: indica “malícia, però perdonable o vista irònicament, sovint implicant que diverteix”. És, doncs, un mot per a filar prim, que no podem deixar perdre. Com tampoc els derivats: murrieria, ‘qualitat de murri’; murriada, ‘acte propi d’un murri’; murriejar, ‘comportar-se com un murri’; i murriesc, ‘propi d’un murri’. Ah, també tenim emmurriar-se, ‘enutjar-se ostensiblement’, però això són figues d’un altre paner. A les terres de l’Ebre i al País Valencià en compte de murri es diu guilopo.

arreu

El mot arreu té més d’un significat. El primer és ‘l’un darrere l’altre, sense interrupció’: Ha plogut quatre dies arreu. Per a dir això el castellà té arreo, però no s’hi val, perquè és una paraula manllevada al català. Arreu ho fem servir, sobretot, com a sinònim de pertot, és a dir, ‘en tot lloc, per totes bandes’: No et podies moure, hi havia militars arreu. En aquest cas, el castellà no té cap més remei que recórrer a una perífrasi com ara por todos lados o por todas partes. En canvi, hi ha llengües de l’entorn que sí que tenen un mot específic: l’occità (arreu, pertot), el francès (partout), l’italià (dovunque, dappertutto)… Sortosament, arreu és un mot viu, però si badem anirà guanyant terreny per totes bandes, una construcció ben ortopèdica que ja es comença a sentir.

esbocinar

Hi ha qui pensa que desmenuzar és un verb que fa el fet, per traduir esbocinar, però no ho podem donar per bo. En primer lloc, perquè desmenuzar vol dir ‘desfer en trossos petits’, però no pas ‘trencar, trossejar’ i, en canvi, esbocinar serveix per a totes dues accions. I en segon lloc perquè en català tenim dos verbs que poden correspondre al castellà desmenuzar, amb significats precisos: esbocinar i esmicolar, que no són ben bé iguals. El primer és ‘fer bocins’ i un bocí és, en general, un ‘tros petit’; i el segon és ‘fer miques’ i una mica és una ‘partícula, un fragment molt reduït’. Si mirem l’etimologia d’aquests mots ho veurem més clar: bocí ve del llatí vulgar buccinum, que volia dir ‘mossada, porció de menjar que masteguem de cop’; en canvi, mica ja volia dir en llatí clàssic ‘partícula, engruna’. L’Alcover-Moll ens ho aclareix encara més en la definició d’esmicolar: “desfer en miques, en bocinets menudíssims”.

mudat

El mot castellà que s’aproxima més a mudat és arreglado, que el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix així: ‘ordenat i moderat’; o bé, en llenguatge més formal, acicalado, ‘extremadament pulcre’. Això, com veieu, és ben lluny de la definició de mudat: ‘ben vestit, amb la roba que no és la de feina o dels dies feiners’. Al País Valencià, quan algú va molt ben vestit es diu que va mudat com un margalló, en referència a les fulles d’aquesta planta, tan vistents i en forma de ventall. I encara hauríem d’esmentar més mots o expressions que tenen un significat semblant, però més precís: empolainar-se empolistrar-se (‘dur vestits elegants, que facin goig’) i endiumenjar-se (‘anar vestit amb la roba de les festes’). És evident, doncs, que no hi ha cap necessitat de recórrer a anar arreglat –ni encara menys a posar-se guapo– tenint com tenim opcions per a dar i vendre.

El català fila prim

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 17 d’abril de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Del Bujot als ‘currutacos’: més de vint curiositats lingüístiques de Pasqua

0
Publicat el 23 de maig de 2021

Demà, diumenge de Pasqua, s’acaba la Quaresma i és dia de celebració. O, més ben dit, de renaixement. De molts sengles ençà, la festa de Pasqua és el comiat simbòlic del fred i les penúries de l’hivern i la benvinguda del bon temps i l’alegria. I per això ho celebrem amb cantades, ballades i àpats. I també per això l’ou, símbol de nova vida, és present a tot arreu.

Avui farem quatre pinzellades lingüístiques del vocabulari de Pasqua tot repassant-ne tradicions, generals o locals, que mantenen el tremp o malden per sobreviure als Països Catalans.

Pasqua al carrer

La pesah –mot hebreu que volia dir ‘pas, trànsit– era la festa principal jueva. De l’hebreu va passar al llatí clàssic, pascha, i al grec, páskha. Però el mot pasqua també fou influït pel llatí pascuum, ‘lloc de pasturatge, aliment del bestiar’, per l’àpat ritual d’aquest dia. L’alegria d’aquesta celebració, amb què es commemora la resurrecció de Jesús, va donar la frase feta estar content com unes pasqües. Per com que una setmana abans és el diumenge de Rams, algú se’n va empescar una altra, de frase feta: fer Pasqua abans de Rams, per a referir-se a la parella que es casava amb la núvia embarassada.

Més de vint dites i refranys sobre Pasqua

Una festa tan important havia de tenir reverberació. Per això abans se celebraven les pasqüetes, la festa de la capvuitada de Pasqua, és a dir, el diumenge següent.

Pasqua és el final de la Quaresma, un període que comença el Dimecres de Cendra, és a dir, quaranta dies abans. En la religió cristiana, aquests quaranta dies eren dedicats a la reflexió i la penitència, com una preparació per a la celebració de la resurrecció de Jesús. Quaresma ve del llatí quadragesima, és a dir, ‘el (dia) que fa quaranta’. (Si voleu saber més coses de la Quaresma i del nombre quaranta, llegiu aquest article.)

Pasqua és un dia d’alegria, per la resurrecció de Jesús i alhora per l’esclat de la natura, és a dir, el naixement del cicle anual. Per això és una jornada de cants i de balls. En una part de Catalunya i en algunes parròquies d’Andorra, s’hi  canten caramelles. Avui els caramellaires recullen diners, però abans solien arreplegar ous –l’ou, el símbol per excel·lència d’aquest dia–, que empraven a fer una truitada el diumenge de Pasqüetes, un costum que encara es manté a Guardiola de Berguedà. Les caramelles agafen el nom de la caramella, que és un instrument rústic de vent. Agafa el nom del llatí vulgar calamĕlla, format sobre calamĕllus, que és un diminutiu de calămus, és a dir, ‘canya’.

Entre les cançons de Pasqua que es canten i ballen al País Valencià, es destaca la tarara. N’hi ha unes quantes versions, com ara la que va popularitzar per als xiquets el cantant Paco Muñoz i que comença així: “El dia de Pasqua / Pepito plorava / perquè el catxirulo / no se li empinava. / La tarara sí, / la tarara no. / La tarara mare / que la balle jo…” La melodia de la tarara no és exclusiva del País Valencià, sinó que és coneguda a la Mediterrània oriental i forma part del repertori folclòric de països com ara el Marroc. Quant al nom, sembla que té origen onomatopeic.

Per Pasqua, a Ciutadella hi ha el costum de matar el Bujot. El diccionari Alcover-Moll ens explica que un bujot era originàriament un espantall, però va acabar esdevenint una “figurota d’home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d’una plaça i li tiren trets d’escopeta fins que li peguen foc”. Com explica el professor Jaume Mascaró, aquest costum es va traslladar al diumenge de Pasqua i d’alguna manera simbolitza la voluntat de cremar o matar tot allò que sigui vell o negatiu per obrir la porta a un nou cicle. El mot bujot sembla que prové de Bugia. Hom creia que d’aquesta ciutat algeriana se n’importaven els simis i la cera. Per això, per una banda, antigament bugiot era el nom que rebia qualsevol simi mascle; i, per una altra, bugia designava l’espelma i, més modernament, aquella peça dels motors, imprescindible per a encendre la gasolina.


Fa més de cent anys que a Alfarrasí, a la Vall d’Albaida, es pot veure cada diumenge de Pasqua al matí l’Angelet de la Corda. En què consisteix? Una xiqueta vestida d’àngel i penjada d’una corda passa d’un balcó a un altre d’una plaça i, a mig camí, lleva el vel d’una marededeu. Amb aquest acte se simbolitza la resurrecció de Crist. El costum fou importat el 1912 de la ciutat navarresa de Tudela i es manté en algunes ciutats gallegues i espanyoles. Aprofitem l’avinentesa per a explicar que àngel ve del llatí angelus, que al seu torn és manllevat del grec ággelos, que volia dir ‘missatger’.

Per acabar de repassar els actes socials d’aquests dies, hem de fer esment dels aplecs del dilluns de Pasqua, que encara es mantenen a molts indrets dels Països Catalans. Un de ben curiós és el pancaritat, a Mallorca i a Menorca, on antigament es feia una benedicció de pa que després s’anava a repartir a les cases dels pobres. Antoni M. Alcover ho explica així: “Ets antics Jurats de Mallorca […] repartien un pa a totes ses famílies pobres, i aquella bona gent a’s capvespre el s’anaven a menjar per devora Sa Riera; i an aqueixa modesta bauxa li deien pan-caritat perque se menjaven aquell pa que per caritat havien rebut, i aqueix nom després se va estendre a totes ses bauxes que es feien sa setmana de Pasco a fora-porta i per fora-vila.”

Per què fem festa el dilluns de Pasqua

Pasqua a taula

Si hem de parlar d’una menja típica de Pasqua, hem de parlar de la mona, pastís típic a Catalunya i al País Valencià. Sembla que el mot mona prové del llatí mŭnda, plural de mŭndum, que significava panera adornada i plena d’objectes (sobretot pastissos) ofrenada a Ceres –deessa de l’agricultura– el mes d’abril, tal com ens diu Joan Coromines. L’Alcover-Moll atribueix un altre significat a munda: diu que “ve del llatí (annonamŭnda ‘(vianda) neta, bonica”. Hi ha algú que creu que el nom té a veure amb l’animal, però aquesta opinió és refusada pels filòlegs més prestigiosos.

Totes les formes de la mona de Pasqua

La tonya és una coca molt semblant a la mona tradicional, que es menja per Pasqua en alguns indrets del sud del País Valencià. Coromines creu que el nom és una variant de tona, provinent del llatí vulgar tunna i, aquest, del cèltic tunna, que vol dir ‘pell, cotna’. Sembla que va agafar aquest nom perquè la tonya té crosta. Val a dir que tunna també volia dir ‘bot’ o ‘barril’. Per això una tona era una bóta molt grossa que, més endavant, va donar nom a la unitat de pes.

Tenim també el panou, un pa dolç molt semblant a la tonya, i propi de molts indrets del País Valencià. Se’n menja per Pasqua, però se’n pot trobar tot l’any. El nom és la forma aglutinada de pa en ou, normativament ‘pa amb ou’. Segons algunes explicacions, pot rebre també el nom de coca d’aire perquè té la molla molt blana i lleugera, o bé pa socarrat, perquè la corfa agafa un color fosc. El verb socarrar, diguem-ho tot, significa ‘cremar superficialment’ i prové del basc sukar(ra), que vol dir ‘flama’, ‘incendi’ o ‘febre’.

Deixant de banda la mona, aquests dies mengem tota mena de pastes i pastissos. Els crespells, per exemple, són pastes dolces fetes amb ingredients diferents. En fan a diversos indrets del Principat, de Mallorca i de Menorca. El mot crespell, documentat al segle XIV, és un derivat de cresp, que vol dir ‘arrissat, formant ondes petites’, el mateix significat que tenia l’ètim llatí crispus. El nom fa referència a la forma ondulada que tenien els crespells originals.

La cosa curiosa –i que de segur que té explicació històrica– és que una setmana abans de Pasqua, el diumenge de Rams, a molts llocs de Catalunya és costum de menjar unes galetes semblants als crespells. De primer es pengen a palmes, palmons i rams de llorer i després de la benedicció es despengen i la quitxalla se les menja. Reben molts noms. Segurament, el més escampat és currutaco, un mot manllevat del castellà que en la llengua original vol dir ‘molt afectat en l’ús rigorós de les modes’. El pas del significat del castellà al català no el sabem explicar. A més, aquest nom no apareix als diccionaris normatius catalans, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tot i que amb un canvi gràfic: currotaco, potser perquè el mot castellà prové de curro (que vol dir ‘bonic’, ‘eixerit’ i ‘ànec’). Fa sis anys, VilaWeb va fer un crit d’alerta per a salvar els currotacos, i ho va aprofitar per a repassar-ne els noms, a partir d’informació de Joan Amades i Ramon Violant: currutacos és el nom que reben a Barcelona, a Gelida i a Vilanova i la Geltrú, si més no. A Cervera i a Caldes de Montbui, ninots. A Palafrugell, ninos. Al Rosselló, monjos monges. Al Bages i al Moianès, garlandes. Al Camp de Tarragona, sisenyors. A Prats de Lluçanès, papus. Al Vallès, figuretes. I al Maresme, senyores i senyors.

Garlandes del Bages.

Al Llibre de Sent Soví (1324) ja s’esmentaven les panades, és a dir, les pastes cuites de farina farcides, que avui dia es conserven a Mallorca i Menorca. Se’n mengen tot l’any, però sobretot per Setmana Santa i Pasqua. Les panades mallorquines a Menorca es diuen formatjades. L’Alcover-Moll ho explica així: “Les panades de carn de Mallorca, o similars, a Menorca s’anomenen formatjades, i el que els menorquins anomenen panades són peces de pasta molt més grosses que les formatjades i de forma diferent, més aviat semicircular.” Fa anys –ens recorda també el diccionari– en alguns municipis de Mallorca els joves anaven de casa en casa cantant cançons per a “captar ses panades”. No cal explicar que panada és un derivat de pa i formatjada, de formatge.

Formatjades menorquines, farcides de carn (fotografies: Esperança Camps Barber).

També són propis de Pasqua –per bé que ara se’n troben tot l’any– els flaons, pastissos de formes diverses, molt sovint de mitja lluna, farcits de brossat o formatge. El costum de menjar flaons es conserva molt bé a Morella (els Ports), Eivissa, Formentera, Menorca i Mallorca. El mot flaó prové del germànic flado, que vol dir ‘coca’. Va donar també l’occità flauzó, el castellà flaón i els francesos flaon i flan. Aquest darrer mot, flan, és alhora l’origen del català flam.

I per acabar, els rubiols, peces de pasta pròpies de Mallorca i Menorca, fetes de farina fina, pastades amb oli, saïm i ou i doblegades en forma semicircular. A Mallorca, són dolços, farcits de brossat, flam, confitura… A Menorca, salats: de sofregit, de peix, de carn… El mot rubiol és d’origen incert. Hi ha qui creu que deriva de rovellol, que és un bolet, i hi ha qui creu que prové del llatí rŭbĕŏlu, ‘vermellet’. Hi ha qui creu que pot tenir relació amb l’italià raviolo, però segons l’Alcover-Moll no és segur.

 

PS. Agraeixo a Esperança Camps Barber i a Josep Albinyana l’ajut que m’han prestat per confegir aquest article.


Aportacions dels lectors:

Com era previsible, molts lectors han fet aportacions a aquest article, cosa que demostra que la tradició de Pasqua és molt viva al nostre país.

Un dels nostres subscriptors, Secundí Mollà, ens assabenta que a la Valldigna els menjars tradicionals d’aquestes dates són l’arnadí (de moniato o carabassa), l’arròs de vigília, les mandonguilles d’abadejo, els panets farcits (tonyina, pebre morró i ou dur), la mona i la llonganissa de Pasqua.

Joan Puig, també subscriptor de VilaWeb, ens diu que Víctor Català ja fa ús del mot currutaco. Hem comprovat que hi ha tot d’escriptors que se’n serveixen, però no pas en l’accepció culinària, sinó en el sentit que tenia originàriament en castellà (‘molt afectat en l’ús de les modes’), però substantivat. Vegem-ne un exemple de Maria Aurèlia Campmany (1967): “Admira embadalit el grup de currotacos que expliquen com han travessat la ciutat amb el sarment de vinya ben visible a les mans.”

Felip Dorandeu, d’Eus (Conflent), ens envia un missatge que diu: “Com que avui, amb la família, farem les tradicionals bunyetes (suposi que per vós son els crespells) li voldria dir que les caramelles se fan encara a Cerdanya i que al Conflent i al Rosselló encara que molt folkloritzada, la tradició del goig dels ous és ben viva. No son pas pus els joves dels pobles que passen per les cases a demanar ous, botifarres i cansalada com ho diu la cançó, però fora de període covid a cada poble hi deu haver un grup de veïns que canta el goig.”

Ramon Ruipérez ens parla dels “currotacos d’Agullent” (Vall d’Albaida), que apareixen en la cançó “Les Folies”, recuperada per Pep Gimeno: “Mas que s’empenyen / tots els currutacos d’Agullent, / no ballareu més les danses / si no pagueu al corrent.”

Lluís Tamarit i Pérez, de Riola (Ribera Baixa) ens parla de la tradició de la salpassa, que encara es conserva en alguns indrets del País Valencià. “El rector amb dos escolanets eixia per tot el poble carregat amb un cistell mentre un escolanet portava l’hisop amb aigua beneïda i l’altre la creu”, diu. I afegeix que a Riola el costum tenia una singularitat: “De sobte apareixien una colla de xicons armats amb branques o maces de fusta cridant ben fort a les botigues del carrer ‘un caixonet i prou’. Si no mirava ningú, el botiguer els treia un basquet de verdures buit i la colla donant les gràcies començava a cridar ben fort rodant el basquet: ‘ous a la pallissa, ous al ponedor, bastonades al rector’, i començaven a desfer el caixonet a brancades.”

Un lector de Figueres, FMP, ens assabenta que en aquella ciutat la “flaona” (no pas “flaó”) és sempre farcida de crema i no de brossat.

Maria Mercadal, de Ciutadella, ens esmena una informació que havíem extret de l’Alcover-Moll: “A Menorca, a banda de rubiols salats, també es fan dolços, et gos a dir que més sovint que els salats. Els solen farcir de crema o de figat (melmelada de figa feta a casa). Els de crema els solem fregir amb molt oli, els de figat es couen al forn).”

Bel Zaballa i Oriol Perelló, de Vilafranca del Penedès, ens informen que la garlanda també és el nom d’una coca d’aquelles contrades, com es pot llegir en aquesta entrada tan completa del Parlar penedesenc, una pàgina web molt interessant de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

Finament, Ignasi Serra Nicolau ens fa saber que els crespells de Manacor s’anomenen senyorets.

Moltes mercès a tothom.

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 2 d’abril de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Fes-t’ho mirar!”: deu expressions genuïnes que no són al diccionari

0
Publicat el 15 de maig de 2021

 

Benvolguts membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, benvolguts membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua:

Permeteu-me que us faci arribar una breu llista de locucions populars que no trobo registrades en els diccionaris normatius (Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua). M’agradaria que, si més no, sospeséssiu la possibilitat d’introduir-les-hi.

Demano disculpes per endavant si aquestes expressions ja són als diccionaris (i no les hi he sabudes veure), o bé si són calcs d’una altra llengua i m’ha passat per alt.

Cada expressió és il·lustrada amb exemples d’autors reconeguts (llevat d’un cas, en què l’exemple és d’un il·lustre ex-conseller). Els exemples literaris són extrets de diccionaris complementaris però no normatius –especialment, el Diccionari descriptiu de la llengua catalana i el Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana– i sobretot del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC) i el Corpus informatitzat del valencià (CIVAL).

1. De pedra picada 

Als diccionaris normatius, l’expressió de pedra picada tan sols hi és definida amb significat literal (‘pedra treballada amb instruments de tall’). El diccionari d’Alcover i Moll ens n’ofereix fins i tot un refrany de consolació: “‘La pedra picada és la més estimada’: ho diuen per aconsolar-se els qui han quedat gravats de la pigota.” En canvi, no s’hi registra el significat figurat: ‘de conviccions molt fermes’.

I, tanmateix, és una expressió coneguda i corrent, de fa anys. Vegem-ne exemples de dos homenots:

“Per altra part, tots els qui la componen tenen una personalitat acusada, fortíssima, insubornable. Són de pedra picada.” Josep Pla, El quadern gris (1966).

“Aquesta gent, heroica a la seva manera –no ho discuteixo–, es dissipa com don Quixot lluitant contra molins de vent i raberes de bestiar. L’obnubilació és idèntica: un irrealisme de pedra picada.” Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964).

2. Pal de paller

El president Jordi Pujol fou un dels qui més popularitzaren aquesta expressió, als anys setanta i vuitanta del segle passat. No és present als diccionaris normatius, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tant amb el significat literal (‘pal que serveix d’eix al voltant del qual hom munta el paller’), com en el figurat (‘eix o nucli al voltant del qual es vertebra una societat, una empresa, etc.’).

Un escriptor de ponent i un sindicalista del sud ens en forneixen exemples, d’aquest ús metafòric:

“Francesc Porta, que n’havia estat el redactor en cap, el pal de paller i el director efectiu, es va mostrar tot seguit sincerament interessat en tot allò que jo feia dins el camp de l’escriptura.” Josep Vallverdú, Garbinada i ponent, 1998.

“També volem reconéixer el treball de totes les persones treballadores que han estat al capdavant per cuidar-nos i que, en la majoria dels casos, han estat invisibles, poc reconegudes i mal pagades, però que han estat el pal de paller del treball contra la COVID-19.” Vicent Maurí, “Guanyem drets, guanyem llibertats”, Levante, 9-10-2020

3. Tant li fa 

Tant li fa és una expressió viva (al costat de tant li fum i tant li fot), que no apareix al DIEC. En canvi, sí que és registrat al Diccionari Normatiu Valencià. (Curiosament, aquest manual no inclou tant hi fa, molt emprada al sud.)

N’hi ha dos usos, de tant li fa. Primerament, com a expressió fixada i impersonal. El diccionari Alcover-Moll la recull així: “Tant és, o Tant se val, Tant li fa: es diu per expressar indiferència davant dues coses que tenen el mateix valor o vénen a resultar pràcticament iguals.” El DIEC –ja és estar de pega– registra tant és i tant se val, però no tant li fa.

Vegem-ne un exemple de gairebé cent anys enrere:

“Els alemanys són mestres de l’espionatge. Tant li fa que es tracti d’una bestiola insignificant com del cap d’un Estat poderós.” Prudenci Bertrana, El meu amic Pellini (1923).

En segon lloc, té un ús variable i personal: tant me fa, tant te fa, tant li fa…

En veurem un exemple d’una parella d’escriptors del Principat del segle XIX i un altre –de més de cent anys més tard– d’una escriptora mallorquina:

“Be, be; á mí tant me fa; mentres que ab D. Lluis te casis lo que hagi estat hagi estat.” Frederic Soler i Frederic Passarell, Liceístas y cruzados (1865).

“L’església ho prohibeix i tu ets creient, mare, què et dirà el confés? Què dirà la gent? M’és igual, tant me fa, que diguin el que vulguin.” Carme Riera, Una primavera per a Domenico Guarini (1981).

Quaranta frases fetes i locucions que hem de saber

4. Fes-t’ho venir bé

Amb el significat de ‘arranjar un assumpte de manera adequada’, trobem a faltar als diccionaris normatius la locució fer-s’ho venir (o fer-s’ho venir bé). I això que es fa servir, pel cap baix, d’ençà del segle XIX.

Per exemple, Josep Yxart, en una carta a Joan Sardà del 1893, hi diu:

“¿Voldrias fer el favor d’avisar-me’n alguna cosa en dos ratllas? Fest-ho venir bé per què la carta arrivi a Lourdes, ahont seré dijous.”

I cent anys més tard (1993), Maria Barbal escriu a la novel·la Càmfora:

“Salomé va fer veure que el cridaven, per distreure els altres dos, però més tard va fer-s’ho venir bé perquè li acabés de contar la feta, a ella sola.”

5. Què se n’ha fet?

El DDLC ens diu que què se n’ha fet “serveix per a demanar per una persona o cosa que no es troba o de la qual fa temps que no es té notícia”. És una expressió que de segur que circulava ja al segle XIX, perquè en trobem exemples prou reculats.

Vegem-ne dos, un de fa cent anys i un de fa quatre dies:

“El que és jo, estic escandalitzada de la vida que porteu. Ja no sé què se n’ha fet de la nostra casa; un hom diria que aquí és Carnestoltes tot dia.” Josep Carner, El burgès gentilhome (1919).

“Sílvia es ficà en la dutxa i es rentà el fang enganxat a la pell sota l’aigua fresca.
Què se n’ha fet, dels meus texans i la samarreta?” Isabel Canet, La copa dels orígens (2011).

I no podem enllestir aquesta expressió sense esmentar la cançó de Pete Seeger “Where Have All the Flowers Gone”, traduïda i adaptada al català per Ramon Casajoana, amb el títol “Què se n’ha fet d’aquelles flors?“. Deixeu-me que us en proposi dues versions. De primer, la de Joan Lluís Comajoan:

I després la de la Marta, del Club Super 3:

6. Em fa cosa

Fer cosa, que vol dir ‘tenir un sentiment d’angúnia o d’inquietud indefinida’, no és tampoc a cap dels nostres diccionaris normatius. I això que tant la gent normal i corrent com els escriptors se’n serveixen prou.

Vegem-ne els exemples de dues escriptores:

“Ara he tornat amb els meus pares, perquè tenien tanta pena que a mi em feia cosa deixar-los.” Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977). 

“Això que has dit és ben poc cristià, pobrets. No me n’hi aniria al llit perquè em faria cosa…” Maria-Antònia Oliver, Negroni de Ginebra (1993).

7. Fes-t’ho mirar…

Heus ací una expressió relativament moderna però molt popular. Si llegiu aquesta entrada del fòrum del Centre Virtual Cervantes, la trobareu ben curiosa. Un grup d’especialistes es demanen d’on ve això de “háztelo mirar” i arriben a la conclusió que és una catalanada. Doncs bé, encara és més curiós que siguem capaços d’exportar catalanades i no les tinguem a cap diccionari.

El cas més reculat de fer-s’ho mirar que hem trobat és de Terenci Moix, al llibre Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe (1974): 

“És un somni vegetarià. Raves, plàtans, cogombres, albergínies, pastanagues… Potser que m’ho faci mirar.”

Uns quants anys més tard, el 1987, ja havia travessat el país de cap a cap i apareixia a Un negre amb un saxo, de Ferran Torrent:

“—Fes-t’ho mirar —m’aconsellà Butxana.”

L’expressió ha agafat un significat ampli i fins i tot despectiu, com una mena d’invitació poc amable a fer-se visitar per un psiquiatre. Aquest és el to que té en els versos següents:

Fes-t’ho mirar. Per què t’autoodies? / Per què refermes amb escarafalls / els anticatalans terrabastalls, / i el teu país falseges tots els dies?” Ramon Solsona, Botifarra de pagès (2013).

8. No n’has de fer res

L’expressió haver-ne de fer amb el significat de ‘ésser de la incumbència d’algú’ és un col·loquialisme molt escampat, però no l’hem sabut trobar a cap diccionari. I això que ja es feia servir al segle XIX.

Heus-ne ací un parell d’exemples, a més d’un segle de distància l’un de l’altre:

“Y qué n’has de fer tú? —responia éll ab no menys imperi.— Mira, ja tens orde de tocá’l dos y ben depressa… ” Narcís Oller, Notes de color (1883).

“I el marit contestava: ‘No n’has de fer res‘, o bé: ‘Tu, a callar!’ I jo callava.” Teresa Pàmies, Mascles no masclistes (1987).

Deu frases fetes que semblen catalanes però no ho són

9. Quants en tenim avui?

Una expressió ben popular –si més no al Principat–, que equival a “Quin dia és?”. L’he vista aplegada tan sols al Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana.

I per trobar-ne un exemple he hagut de recórrer al Diari de sessions del Parlament de Catalunya del 2 de juliol de 2009, en una intervenció del conseller Jordi Ausàs, de la Seu d’Urgell. Fa així:

“Senyores i senyors diputats…, ‘Ens hem cansat’, diu l’il·lustre diputat senyor Lluís Corominas. Quants en tenim avui, senyor Corominas, quants en tenim avui? Avui en tenim 2. 2 de juliol.”

10. Ben just si existeixo

Tot i que el DIEC i el DNV registren tot just (‘solament’), no hi trobem ben just, que significa ‘a penes, amb prou feines’. I això que ja n’hi ha testimonis escrits a començament del segle XX.

Vegem-ne dos exemples d’escriptors reconeguts:

“I jo qui sóc i què puc donar? Ben just si existeixo.” Manuel de Pedrolo, les mosques (1969).

“Esgarrifada, va provar d’escopir-li a la cara mentre el seu alè flaquejava i ben just va ser conscient de sentir la calrada que li venia al rostre quan va notar la roba esqueixada i la bravada del Malvagio ran de llavis.” Margarida Aritzeta, La maleta sarda (2010).

 

Aquest article fou editat a VilaWeb el dia 20 de març de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

El refranyer eivissenc: un tresor amagat que ja és a l’abast de tothom

0
Publicat el 14 de maig de 2021

Aquesta setmana ha arribat a les llibreries el Refranyer eivissenc, d’Antoni Juan Bonet. És un conjunt de més de vuit-cents refranys, classificats, comentats i revisats per Víctor Pàmies i Isidor Marí. Pàmies és, actualment, el més gran recol·lector de refranys del país, autor de nombroses obres i sobretot de la Paremiologia Catalana Comparada Digital. Marí és un filòleg eminent, natural d’Eivissa, cantant, professor universitari i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans.

L’autor dels refranys, Antoni Juan Bonet, no era filòleg, sinó un comerciant eivissenc amb inquietuds polítiques i culturals que –quan ja tenia una setantena d’anys– es va dedicar a aplegar refranys. Més tard els va dur a la revista Ibiza, que els va anar publicant durant anys. El 2020, per casualitat, aquests refranys van arribar a les mans de Víctor Pàmies.

Expliquem-ho pas a pas.

Una història que comença fa més de vuitanta anys

Dècada de 1930. L’eivissenc Antoni Juan Bonet, botiguer liberal, de setanta-tres anys, comença a aplegar refranys vius a Eivissa.

2 d’abril de 1944. La nova revista mensual Ibiza publica la primera tongada dels refranys aplegats per Antoni Juan. Apareix al número 2 de la revista, concretament a la pàgina 29, en una secció expressa, anomenada “Refranero ibicenco”. La voluntat dels responsables de la revista és d’anar-los publicant a tongades, per ordre alfabètic.

6 de gener de 1951. Mor Antoni Juan Bonet, a l’edat de vuitanta-sis anys. El “Refranero ibicenco” encara no s’ha acabat de publicar.

1957. Surt la darrera tongada de refranys a la revista Ibiza. En total, se n’han publicat més de vuit-cents, en disset tongades, durant catorze anys, repartits en les dues etapes de la revista. És una publicació irregular, amb intermitències que de vegades són de més d’un any.

11 de maig de 2020. Joan Torres, mestre olotí retirat, de pare eivissenc, llegeix al bloc de Víctor Pàmies la notícia de la presentació de la Paremiologia Catalana Comparada Digital a l’Espai VilaWeb (vegeu-ne el vídeo). I li deixa un missatge: “Voldria fer-te arribar tres llistes de refranys (més de 300) recollits a Eivissa i Formentera, trobats entre vells papers de mon pare, que era eivissenc.” Després d’uns quants correus, Víctor Pàmies s’adona que no són tres-cents refranys, sinó molts més.

Primavera-estiu del 2020. Pàmies escriu a l’Institut d’Estudis Eivissencs i al seu amic Isidor Marí perquè l’ajudin a descabdellar el fil. Marí de seguida li tramet fragments digitalitzats del “Refranero ibicenco”. De mica en mica, fan la reconstrucció de la llista de refranys publicats.

Tardor-hivern del 2020. Pàmies i Marí, a distància, posen fil a l’agulla per a publicar el refranyer eivissenc íntegre. Cerquen editor, classifiquen els refranys per àmbits, els revisen ortogràficament, en comenten el significat, n’elaboren un índex alfabètic, esbossen una biografia d’Antoni Juan i escriuen sengles pròlegs on cadascú explica la seva contribució en aquesta història. Alhora, l’Institut d’Estudis Eivissencs, editor de l’obra, encarrega la il·lustració de la coberta i dels separadors de cada bloc a l’artista Antoni Marí, “Tirurit”

Gener del 2021. Es publica el Refranyer eivissenc, d’Antoni Juan Bonet.

Una feina rigorosa i intel·ligent de Pàmies i Marí

Probablement, va ser una sort que Víctor Pàmies trobés un material com aquest i que recorregués al seu amic eivissenc. Diu Isidor Marí: “Quan en Víctor em va demanar si li podia facilitar còpia de la publicació inicial dels refranys, vaig veure que era una ocasió per fer-ne una edició ben presentada, i fer accessible aquest capital expressiu que estava amagat.” Com que tenia la col·lecció de la revista, va poder-ne enviar els originals digitalitzats a Pàmies tot seguit. Isidor Marí, a més de ser filòleg, sempre ha estat interessat per la cultura popular (recordem, per exemple, que fou membre del grup eivissenc Uc i de més conjunts musicals). “La tradició oral sempre m’ha interessat –afegeix–, i sabia de l’existència d’aquesta col·lecció de refranys, però confesso que ha estat l’oportunitat de preparar-ne l’edició en col·laboració amb un entès en la matèria com en Víctor, el que m’ha decidit a estudiar aquest recull.”

Els curadors van veure clar de seguida quin propòsit havia de guiar aquesta obra. S’adonaren que no tan sols podia ésser profitosa a experts i afeccionats, sinó que podia formar part de les activitats docents i proporcionar recursos expressius a tothom. Isidor Marí fa aquesta crida: “Vull convidar tots els educadors, familiars o escolars, a cultivar l’expressivitat i la creativitat genuïna de la llengua oral. La nostra llengua necessita aquesta espècie de gimnàstica, molt més eficaç que l’ortopèdia de perseguir i extirpar les interferències.”

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2021/03/IMG_1088-11180246-e1615546030739.jpg

Isidor Marí, en una imatge d’arxiu.

Per això, a l’hora de presentar els refranys al públic, Pàmies i Marí van veure que calia classificar-los. Víctor Pàmies explica com ho van fer: “En les classificacions més canòniques, tot sovint ordenes els refranys a partir de mots clau. Però a proposta d’Isidor Marí vam fer una classificació pragmàtica, a partir del significat. Ho vaig trobar sensacional i molt innovador i ho vam refer segons aquests paràmetres.” Els apartats que conté el llibre són aquests: aspecte personal, consideracions d’experiència, creences religioses, comportaments socials, calendari i temps, economia i feina, edat, observacions d’humor, observacions morals, observacions de salut, relacions de família i de parella, relacions jeràrquiques. De tota manera, per a qui vulgui cercar els refranys per ordre alfabètic, al final hi ha un índex sencer dels vuit centenars llargs de registres.

Però el recull no podia ésser tan sols una llista de refranys, sinó que calia explicar-los mínimament: “Hi ha fet molta feina l’Isidor –explica Pàmies–. Si en algun s’hi encallava o no el coneixia o no li suggeria res, jo acudia a la meva base de dades per veure si en trobava cap menció. Altrament, tot sovint un refrany te’n recorda un altre, per la forma, per l’estructura, per les imatges que utilitza. I així i tot n’hi ha hagut alguns que no hem sabut estirar ni desxifrar.”

Fins a quin punt és original, el refranyer eivissenc? Hi ha gaires coincidències amb els refranys coneguts a la resta del país? Ens ho explica Víctor Pàmies: “Hi ha moltes coincidències, és clar. Però alguns són peces úniques, ara per ara, com per exemple A ca’n Mussol sa dona fa lo que vol, Ca de ferrer, son(s) de plats el desperten i no de martells, En Xomeu, veu es gep d’altri i no veu es seu, etc.”

Un tast

Per a entendre bé què ens trobarem en aquest Refranyer eivissenc, vegem-ne uns quants exemples, amb les explicacions textuals.

Hi trobem, per exemple, dites conegudes arreu, com ara aquestes:

Quan va ser mort el combregaren. Es diu quan algú reacciona a un contratemps quan ja no té remei.”

Si la Candelera plora, s’hivern ja és fora, i si riu, ja ve s’estiu; tant si plora com si riu, ja ve s’istiu. Expressa una observació del canvi de temps que hi sol haver a primers de febrer.”

Al costat, n’hi ha que no són generals, però que es poden entendre bé:

Aquesta coua no és d’aqueix vedell. Es diu d’una cosa que no lliga amb una altra.”

Pensant en sa glòria perden sa memòria. Es diu de qui imagina el futur i descuida qüestions presents.”

I després, en fi, hi ha els refranys enigmàtics, que van fer suar els curadors, com ara aquests:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2020/01/200120victor016-20154958.jpg

Víctor Pàmies, en una imatge d’arxiu.

Alguna cosa és sobrassada que es veu passada. Refrany de sentit enigmàtic. Pot tenir relació amb l’expressió mallorquina (DCVB, s. v. qualque) Qualque cosa és sobrassada, que s’usa irònicament quan algú suposa o promet “alguna cosa” de manera imprecisa.”

Sempre val més un ca que un romaní. Segurament vol dir que el que està més amunt és el que preval, igual que un ca pixa damunt d’un romaní.”

Qui era Antoni Juan Bonet?

Isidor Marí ens explica: “A part de pensar amb en Víctor com era millor classificar els refranys per facilitar-ne la reutilització i de concretar els criteris lingüístics, la meva feina ha estat buscar informació sobre Antoni Juan Bonet, sobretot per mitjà de la premsa i algun contacte familiar.” Marí fou, doncs, qui s’encarregà de reconstruir fins allà on va poder la biografia d’Antoni Juan.

Nat el 1864, se sap que era propietari d’una botiga de teixits i fils i probablement d’algun altre negoci. El 1903 va intervenir en la creació de la Cambra de Comerç d’Eivissa i en aquell moment ja devia tenir una posició significativa en l’economia eivissenca. L’esdeveniment de més ressò públic en què va intervenir Antoni Juan Bonet va ser sens dubte la celebració —a final del 1910 i començament del 1911— de l’establiment de la línia marítima directa entre Eivissa i Barcelona. Antoni Juan Bonet hi va participar perquè en aquell moment era diputat provincial en representació del partit liberal. Seguint la premsa de l’època, se sap que, en aquest primer viatge de la línia, quan els representants eivissencs van arribar a Barcelona van ser rebuts al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, i després, a la diputació, pel president Enric Prat de la Riba. El programa de rebuda inclogué també sardanes, un concert de l’Orfeó Català al Palau de la Música Catalana, un banquet al Mundial Palace i una representació de Pous i Pagès al Teatre Romea.

Políticament, se sap que el 1900 fou el primer secretari del Partit Republicà, acabat de fundar. Durant els primers anys del segle XX va donar mostres de republicanisme, no tan sols ocupant càrrecs i fent discursos, sinó també acomplint activitats populars, com ara fer classes nocturnes gratuïtes a adults i fills de famílies pobres, unes classes que van tenir molta requesta. Sembla que després del 1906 s’allunyà del partit republicà i pocs anys després es va començar a vincular amb el partit liberal, fins a l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera. L’any 1930 torna a participar en els actes polítics del partit liberal, que aleshores estableix relacions amb Francesc Cambó.

És un cas infreqüent?

Demanem a Víctor Pàmies si, de tresors com aquest, en tenim més d’amagats: “No en tinc cap dubte. Apareixeran reculls interessants, importants i fins ara desconeguts o que han caigut en l’oblit. Tot rellegint premsa de finals del segle XIX i principis del segle XX, veig que hi ha molta informació paremiològica esparsa i amagada. És part de la meva feina amb la Paremiologia Catalana Comparada Digital d’intentar fer aflorar aquests reculls i recollir-los i posar-los a l’abast de tothom. Arribaré on pugui, és clar.”

Pàmies ens parla d’una idea que, si es fa efectiva, pot tenir molt bon resultat: “Em volta pel cap de fer formació a gent que em pugui ajudar en aquesta magna tasca. Poden ser estudiants que vulguin fer pràctiques de lexicografia o jubilats que vulguin dedicar-hi una mica de temps. He de preparar bé una formació específica per a habilitar-los. És una idea que em balla pel cap…”

De segur que en sentirem parlar.

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 13 de març d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La supervivència de la llengua té dues cares

0
Publicat el 14 de maig de 2021

Fa unes quantes setmanes, la Plataforma per la Llengua va impulsar una campanya en què alertava de la situació del català. “Fins quan ignorarem l’emergència lingüística?”, es demanava. Alhora, va obrir la web emergencialinguistica.cat i va difondre aquest vídeo:

Que el català és una llengua minoritzada ja fa temps que ho sabem. Però durant anys no hi vam veure cap perill, ens semblava que resistiríem. Ara estudis i estatístiques de tota mena demostren que va perdent parlants, que cada vegada som menys els qui el fem servir de primera llengua.

I això, dissortadament, és tan sols una part del problema. Perquè la supervivència del català té dues cares: la quantitativa i la qualitativa.

Preocupar-se de no perdre parlants és essencial. L’estiu passat VilaWeb va donar veu a una trentena de professionals de la llengua que reflexionaven sobre el futur de la llengua, a partir de punts de vista diversos.

“El futur del català”: trenta-una mirades per a reflexionar-hi

Què es pot fer perquè el nombre de parlants no minvi? Sembla que el pinyol del problema ja l’hem localitzat: molta gent que sap parlar català, que hi té prou destresa per a comunicar-s’hi, no ho fa pas sempre, no aprofita totes les avinenteses per a mantenir la llengua viva. Hi ha qui deixa de parlar-lo al carrer, hi ha qui no en fa ús a la feina, hi ha qui hi renuncia a l’institut… És una actitud vital –o més aviat letal–, conscient o inconscient, voluntària o involuntària, que implica dimitir de llengua: “Jo sé castellà, l’altre no parla català –o no el parla amb fluïdesa, o no sé si el parla, però per si de cas–, doncs no em costa gens d’adaptar-m’hi perquè tots dos parlem igual. Així evito un distanciament innecessari.”

Sabem massa castellà

Al darrere d’aquesta actitud hi ha una submissió secular, un mecanisme psicològic heretat que empeny el catalanoparlant a confondre educació i renúncia. I al davant d’aquesta actitud, què hi ha? Hi ha una pèrdua constant de parlants, un degoteig que ens dessagna com a comunitat –com a nació– i que si no hi fem res ens menarà a l’estroncament de la transmissió generacional com a pas previ a l’extinció. Mentrestant, ningú no reïx a crear una oferta atractiva de lleure i cultura en la llengua del país –més cinema, més presència a internet, més entreteniment, més programació interessant als mitjans convencionals– perquè fora de casa ens puguem trobar envoltats –tant com sigui possible– d’un ambient “català”.

Probablement heu sentit parlar d’El futur del català depèn de tu, un llibre de Carme Junyent a partir de converses amb Bel Zaballa. Us recomano que el llegiu. En acabat, de segur que estareu convençuts de la urgència d’eixamplar la base de la llengua i tindreu eines per a actuar i exigir.

Carme Junyent: “El bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva”

Però abans hem dit que el problema tenia dues cares. El català pot desaparèixer perquè la gent deixi de parlar-lo, però també perquè allò que parlem s’assembli cada vegada més al castellà, fins a convertir-se en una mena de patuès, un castellà amb un “accent” diferent. Com ja li passa de fa anys al gallec. És allò que alguns anomenem pèrdua de qualitat lingüística. I el català en perd com més va més.

Notaris o forenses?

Avui la interferència del castellà ja és aclaparadora en l’ús que en fa molta fent, fins al punt que segons qui barreja català i castellà d’una manera que a la primeria semblava ridícula i ara ja trobem ben natural. Però hi ha més.

Els mitjans de comunicació en català han malmès les singularitats dialectals bo i imposant el català de Barcelona (per un seguit, més castellanitzat que no el de la resta del país). I encara més.

Perdem cabassos de mots i expressions que deien els pares i avis, que nosaltres vam mamar i que ja no emprem ni, per tant, transmetem. Ja no sabem què és l’endemà, engolit per el dia següent; ja no reneguem, sinó que diem paraulotes; les coses ja no es fan malbé, sinó que sempre es destrossen… I això no s’acaba aquí.

Deu mots catalans intraduïbles

Perdem precisió. Qui sap diferenciar, avui, entre trencar, esbotzar, clivellar, esquerdar, escantonar, escantellar i escrostonar? Qui sap amb quin nom és més adient cadascun d’aquests verbs? En voleu més?

El català fila prim

Doncs passa, també, que entre dos mots sinònims, triem –d’una manera com més va més evident– aquell que s’assembla al castellà i bandegem l’altre, que sovint és el que s’havia dit fins fa uns quants decennis. Pensem quant de temps fa que no diem estimar-se més (preferir), atrotinat (deteriorat), haver de menester (necessitar), péixer (donar menjar), girar cua (fer mitja volta)…

Salvarem els mots?

Passen aquestes coses i moltes més i no ens n’adonem. O ens n’adonem i ens acluquem d’ulls. Fins i tot s’acluquen d’ulls, sovint, els qui treballen encomiablement per combatre el primer problema, els qui malden perquè el català no perdi parlants. O, encara pitjor, de vegades hi intervenen per dir que això de la qualitat –de la pèrdua d’essència, de genuïnitat– és un problema menor. O fins i tot per dir que ens hi hem de resignar, que això és l’evolució. Com pot ésser que ens adonem d’aquell perill i no sapiguem veure aquest altre?

Hi ha molts llocs on es pot treballar a favor de la qualitat de la llengua: en una aula, en un programa de ràdio, a les xarxes socials… I no cal ésser cap lingüista reconegut (i encara menys haver cursat el grau de filologia!). Cal haver investigat, haver rebut formació i actuar amb criteri. Alhora, hi ha mètodes diversos: podem difondre models sòlidament genuïns, podem explicar lliçons de gramàtica, podem raonar i justificar l’origen forà d’un mot o expressió… I també, si hom ho considera oportú, pot fer correccions a gent que ho demani. Si tot això parteix d’un interès per la llengua, si serveix per a cridar l’atenció, no hauria d’ésser considerat dolent. Perquè altrament confondrem un aliat amb un adversari. El qui vol ajudar, educadament, a parlar o escriure millor no el podem considerar enemic de la llengua.

Si de debò creiem que la llengua també ens pot desaparèixer pel deteriorament intern, i no tan sols per la manca de parlants, hem de fer pinya. Si ens escarrassem, contra corrent, a parlar sempre en català, però deixem que se’ns esborrin mots i estructures, no ens en sortirem. De la mateixa manera que no ens en sortirem si vetllem per la genuïnitat, però abandonem la llengua quan davant hi tenim algú que –encara– no la parla.

No actuem com si el català fos una moneda d’una sola cara.

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 6 de març d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Fer un ‘polvo’ o fotre un clau? Aquesta és la qüestió

0
Publicat el 14 de maig de 2021

En català, tenim un vocabulari eròtic i sexual molt exhaustiu, exuberant i divertit, fruit d’una creativitat secular. Com que és un terreny molt popular i alhora malvist per alguns sectors, hi trobem –al costat de mots més o menys neutres, més o menys vulgars– una gran quantitat d’eufemismes, pensats per a amagar l’obscenitat. Això fa que molts d’aquests termes siguin agafats d’uns altres àmbits. Pensem, per exemple, en noms d’animals que el vocabulari sexual ha manllevat, com ara pardal (‘penis’) o anar conill (‘anar despullat’). En contrapartida, hi ha alguns mots d’origen sexual que s’han escampat a camps diversos. Per exemple, espelma prové d’esperma, perquè les espelmes es fan –o es feien– amb esperma de balena. O el popular carallot, que és un derivat de carall (‘penis’). O encara punyeta, que antigament volia dir ‘masturbació masculina’.

En general, el registre vulgar és molt castigat per la interferència lingüística, de manera que molts termes catalans hi han estat desplaçats en pocs decennis per mots agafats directament del castellà. Això ha empobrit tot un cabal lèxic caracteritzat per una gran expressivitat, cabassos d’ironia i un pòsit de segles. Cal advertir que la major part de mots i expressions d’aquest vocabulari són pensats i creats per homes, perquè fins fa pocs decennis eren els únics que en parlaven –que en podien parlar– obertament i sense ésser malvists.

Avui us proposem de recuperar una rastellera de paraules relacionades amb el sexe, bo i gratant en la memòria, en la tradició, en la literatura eròtica i en alguns manuals, per a suplir deu castellanismes que tenim ben instal·lats en la parla actual. Som-hi?

  1. Polla

En català hi ha moltíssims mots que serveixen per a anomenar l’òrgan sexual masculí. Els més formals són penis i fal·lus. En el registre informal, hi ha, per exemple, carall, que de mica en mica va caient en desús. Alguns, com ara pixa i pixorro, es fan servir força restrictivament, perquè són més aviat malsonants. També n’hi ha que delaten un origen infantívol, com ara tita, titola, cuc o cuca. I, sense sortir del regne animal, tenim cigala i pardal. A Mallorca i a Eivissa, l’ús sexual de pardal es va estendre de tal manera, que molta gent l’evita per a referir-se a l’ocell de debò, i recorre al castellanisme gorrió, ja acceptat pel DIEC. També la botànica ha cedit noms per a anomenar el penis, com ara fava, tavella i xufa. Finalment, són prou coneguts també mots com ara eina, ferramenta, semaler, aparell, mànec, verga I piu, és clar, molt viu a Menorca i al País Valencià, d’on prové la dita Dels pecats del piu, Nostre Senyor se’n riu.

  1. Xotxo

Tot i que no és un mot tan divulgat com polla, és innegable que molta gent fa servir xotxo (o xomino o fins i tot almekha) per a referir-se a la vulva. El mot vulgar més emprat és cony, però al costat en tenim una munió, sobretot noms de fruita: patata, figa, albergínia, bajoca, carxofa, albercoc… Del regne animal, n’hem manllevat el musclo, el conillet i el bacallà. Hi ha també el parrús, referit tant al pèl púbic com a la vulva en general. I la xona, molt escampat fins fa pocs anys. I hi ha, en fi, expressions o noms metafòrics diversos, com ara trau, clivella, escletxa, tavella, el forat de baix… La llengua popular ens ha deixat també tot de refranys referits a la vulva. N’hi ha un d’enginyós que ens parla del desaprofitament o el mal fat: Tantes figues que es fan malbé i tants pardals que passen gana. I, tenim, encara, el paral·lel al dels pecats del piu, que hem vist suara. Fa així: Els pecats de la xona, la Mare de Déu els perdona.

  1. Empinar-se

Alguns filòlegs consideren que empinar és un mot català genuí, derivat de pi. Però l’etimòleg Joan Coromines diu que és un castellanisme (en castellà, pino és també un adjectiu, que vol dir ‘dret’, ‘costerut’ i sembla que aquest és el mot que va donar origen a empinar). Sigui com sigui, a bona part del domini, mantenir-se el penis en erecció es diu trempar, verb que originàriament significava solament ‘donar duresa al vidre, l’acer, etc.’ El llenguatge popular i la literatura eròtica han deixat també expressions imaginatives, com ara alçar-se l’ocell, anar amb la vara alta, anar fort de pipa, enravenar-se, dur el carall rabiós, tenir el reclam a punt, tenir la busca a les dotze

  1. Córrer-se

Tot i que algun diccionari admet córrer-se amb el significat de ‘ejacular’ o de ‘tenir un orgasme’, sembla que és un castellanisme i que cal dir-ne escórrer-se. Popularment, els manuals especialitzats recullen molts més verbs o expressions per a referir-se a l’ejaculació, com ara descarregar, buidar la bossa, buidar-se, tirar llavorPer a anomenar l’ejaculació pròpiament dita o l’orgasme el nom adequat és escorreguda (i no pas correguda).

  1. Palla

Els diccionaris no admeten el castellanisme palla referit a la masturbació. Si parlem de ‘masturbar-se un home hi ha expressions com ara pelar-se-la, fer la mà, fer punta al llapis, fer volar l’estel, comptar bigues i cascar-la –aquest darrer, registrat al diccionari Alcover-Moll. Antigament es deia fer la punyeta, que ha perviscut amb el significat de ‘fastiguejar’. La llengua popular també té algunes (poques) expressions per a la masturbació femenina, com ara ficar-s’hi el dit, fer ditet i fer-s’ho tota sola.

  1. Follar

En català, follar (o afollar) té significats diversos, com ara ‘malmetre’, ‘aixafar’ (follar el raïm), ‘avortar’… Amb el significat de ‘fer l’acte sexual’ sembla que és un calc del castellà, format a partir de ‘fuelle’, que vol dir ‘manxa’ –de manera que el follar castellà equivaldria al català manxar. El DIEC ha acabat acceptant aquest ús de follar. Tanmateix, si cerquem alternatives genuïnes en trobarem moltes, com ara folgar, avui dia d’ús més aviat literari, o bé gitar-se (amb algú). I sobretot tenim una rastellera d’alternatives vulgars: cardar, boixar, fotre, pitjar, sucar, flicar, fitxar, piuejar, enforquillar… I si volem locucions, en trobarem de formalíssimes, com ara fer ús de matrimoni, i d’informals, com ara sucar l’api (o el melindro). I encara moltes d’imaginatives, com ara fer la clenxa al mig, regar la patata, enfonsar el sabre, escurar la cisterna

  1. Anar en pilotes

Modernament, els diccionaris han admès anar en pilotes amb el significat de ‘anar despullat’. Fa anys que se sent. I fins i tot –inspirant-se en els àpats de Nadal– hi ha gent que en diu anar en pilota picada. Tanmateix, al costat d’anar despullat, anar nu o anar nuet, no hauríem de menystenir expressions tan arrelades com ara anar conill, anar en conill, anar a pèl, anar en pèl, anar de pèl a pèl…  “I si la vida fos com anar de pèl a pèl vora la platja”, ens diu el Fill del Mestre, en aquesta cançó. Ah, i si escoltem els dialectes, encara hi descobrirem més termes que volen dir ‘despullat’, com ara descurt, despull, en porret, en porreta…, tal com ens recorden a Twitter.

  1. Catxondo

Avui sembla que ja ens hàgim habituat a sentir frases com ara Estic catxondo o Em posa catxonda. Però en català el desig sexual no s’havia expressat mai amb aquest castellanisme, sinó sobretot amb els adjectius calent o mogut (anar calenta, anar mogut), al costat d’alguns altres, de molt expressius, com ara cremat, embalat, disparat, encès. En la parla quotidiana i en la literatura es fan servir moltes paraules o expressions que servirien per a bandejar catxondo. N’hi ha també d’exclusius de cada sexe. Per exemple, d’un home es pot dir que va armat, que està enfigat, que està enxonat… I d’una dona, que va de mascle, que va humida, que va xopa, que regalima, que fa xip-xap

  1. Em posa

Recentment, hi ha qui fa servir el verb posar-se per indicar que algú l’excita sexualment. Sentim, per exemple, El teu amic em posa, agafat directament del castellà modern (Tu amigo me pone). És una pena que els mitjans de comunicació no evitin la difusió d’una construcció com aquesta, bo i oposant-hi les expressions de sempre, que deia tothom fins fa quatre dies. Una frase com la de l’exemple, segurament la diríem així: Quan veig el teu amic m’escalfo, El teu amic em fa anar calenta (o calent), Amb el teu amic, m’hi rebolcaria, El teu amic m’encén (que té un significat ambigu, però pel context s’entendrà)…

  1. Polvo

Tampoc no cal recórrer al castellà per anomenar l’acte sexual. Formalment, en podem dir coit, còpula (o acoblament o ajuntament), per exemple. I informalment, en tenim per a triar i remenar: clau, cacau, castanya, cardada, cucada, pardalada, piuada, barrinada, boixada, sucada, triqui-triqui. El diccionari admet també xapa per a anomenar el coit homosexual.

Comptat i debatut, doncs, a l’hora d’aproximar-nos al registre vulgar, hem de triar com ho fem: si mitjançant el castellà o aprofitant el cabal immens del català popular i tradicional –cada dia més esborrat justament per la pressió del castellà.

En voleu saber més?

El vocabulari sexual és un camp poc estudiat dins la bibliografia lingüística, però això no vol dir que no hi hagi manuals que en parlin, ultra els diccionaris generals (especialment el Diccionari català-valencià-balear, que és el més ampli en la nostra llengua). Us hauríem de recomanar especialment el Diccionari eròtic i sexual, de Joan J. Vinyoles i Vidal i Ramon Piqué i Huerta (Edicions 62, 1989), de més de quatre-centes pàgines i un índex completíssim, però si no anem errats avui és impossible de trobar. Esperem que es reediti aviat. Sí que podem trobar, en canvi, el Bocavulvari eròtic de la llengua catalana, de Pep Vila i Medinyà, també molt extens i amb gran quantitat de cites literàries de tots els temps. El llibre Ensenya’m la llengua, del doctor Toni Beltran (Editorial Gregal, 2018), conté un apartat molt interessant, de vint-i-cinc pàgines, dedicat als òrgans i a les relacions sexuals. I entre les obres que tracten, en general, de la llengua vulgar, destaquem el Diccionari del català popular i d’argot, de Joaquim Pomares (Edicions 62, 1997), molt difícil de trobar.

Per una altra banda, tenim literatura de temàtica eròtica en català, que ens ve de molt antic; el professor Albert Rossich ens en parlava fa anys en aquest article. Però si mirem la més recent, de final del segle XX fins ara, podem esmentar un bon gruix d’autors i obres, com ara el grup col·lectiu Ofèlia Dracs i la col·lecció Els quaderns d’en Marc, atribuïda a Manuel de Pedrolo. També s’han fet i desfet col·leccions dedicades a la literatura eròtica (“De pèl a pèl” o “La marrana“, per exemple). I avui encara es manté algun premi literari d’aquesta temàtica, com ara el premi Vall d’Albaida.

En trobarem encara més informació en aquest article de Josep Maria Morreres.

PS. He rebut dotzenes d’aportacions en relació amb aquest article, que agraeixo enormement. Miraré d’encabir les que considero més destacades en aquest post scriptum.

En primer lloc, els subscriptors. Maria Auxiliadora Arguimbau ens recorda que a Menorca (l’Alcover-Moll ho circumscriu a Ciutadella) la vulva és anomenada patrulla. Josep Roure ens fa avinent una expressió viva i expressiva per a referir-se a fer l’acte sexual: fer un carquinyoli. Vicenç Cusi ens en recorda una altra: clavar una bitlla i Josep Barba encara una altra, pròpia dels paletes: clavar la gafa. Així mateix, agraeixo a M. Dolors Fortuny l’aclariment sobre ‘esperma de balena’, que no té res a veure amb el sexe, com dic a la introducció, sinó que és una substància situada a prop del crani dels catxalots. Demano disculpes per la confusió (o, més aviat, la ignorància, siguem clars).

L’amic Pep Quintana em va trucar dissabte de matí per explicar-me tres expressions que es deien a Arenys de Mar. La primera, amb el significat de ‘masturbar-se’, és escatar-se el sorell, molt gràfic i entenedor. El segon, per a anomenar allò que popularment se’n diu ‘trempera matinera’, és un coll d’ànec de dos paps. I finalment em va explicar que l’estació de tren que hi ha abans d’Arenys és la de Caldetes (oficialment, Caldes d’Estrac) i per això quan un home volia explicar que havia fet un coitus interruptus deia: “He baixat a Caldetes.

Per una altra banda, m’han arribat, per correu electrònic o via Twitter, tot d’aportacions sucoses, com ara aquestes:

—Més d’un usuari de Twitter ha recordat el verb catxar com a sinònim de cardar.

—Josep Maria Torné diu que fer l’acte sexual al Moianès és fotre un patac.

—Sebastià Bennasar ens recorda que enravenar-se i engalavernar-se es fan servir per a indicar que el penis es manté erecte i ens recorda aquesta frase feta mallorquina: Quan es cap de baix s’engalaverna es de dalt no governa. Ens explica també que el licor de menta, a Mallorca, s’anomenava fins fa poc alçapiu, per les propietats suposadament afrodisíaques d’aquest licor (això m’ha fet recordar que al Bages circulava la dita popular Menta, que el qui en beu ja trempa). Continua Bennasar: “A Mallorca fem servir la fórmula anar fort [sinònim d’anar calent] i tenim la frase feta: anar més fort que un mac de torrent“; un mac és un còdol. Així mateix, ens recorda que en lloc de dir fotre un clau a Mallorca diuen sovint pegar un xisclet. Finalment, una gran aportació de Sebastià Bennasar és un glosat magnífic, que fa:

Al·lots i al·lotes callau.
vos vaig a contar s’histori’
d’En Biel de Son Dalmau
que Deu el tengui a la glori’.

Aquest jove arribà un dia
que es pardal se li enravenà
–Mon pare, jo me vull casar
que aquesta vida no es vida.

Dos anyets de festejar
i un diumenge de matí,
amb capell i corbatí,
en Biel se mos casà.

Es foteren bon xicolati,
i unes copetes de suc,
i partiren cap a Lluc
amb so carretó de l’avi.

Arribaren an es quarto,
s’al·lota se despullà,
i en Biel l’empitonà
i boixaren un bon rato.

Ell va ser bo d’esbravar
més ella com més anava
mes calenta se posava
i no el deixava alenar.

Prest es menuts acabà;
i ella molt emprenyada
veient que ell no enravenava,
d’aquest modo li parla:

—Biel, tu m’has enganada
Mira’l-te que ja no s’empina
Boixava mes de fadrina!
I per això m’he casada?

I no estàs empegueït
de vorer-me aquí eixancada
i amb sa cotorra badada
i es gallet ben deixondit?

Mentre tu en ses dues mans
t’estàs tocant es collons
aquí jo estic esperant
i ja me fan mal es ronyons.

—Maria, m’has acabat,
ja no puc ni aixecar-lo.
vols un rave que he comprat?
serà un bon consolador.

Sentí això i com una moixa
des llit un bot va pegar;
sa cotorra li posà
a damunt sa seva boca.

—Mama aquí, valent cabró.
Mama aquí, gran fill de puta.
Mama aquí, ja t’he avorrit.
Mama aquí, sa sang me puja.

En Biel s’acollonà
i va fer lo que li manaven
des susto se conquigà
i així sa nit acabaren .

Que serveixi de lliçó
en es joves de demà:
JUST PES FET D’ENRAVENAR
UN HOMO NO ES CASADOR.

—I per acabar en Celdoni Fonoll em fa arribar un poema d’un tal Pseudònim Llengut que va aparèixer publicat al llibre de Fonoll titulat Versos, versets i versots (Cossetània Edicions, 2014). Es titula “Els cardadors” i es pot cantar amb la música de l’himne nacional de Catalunya:

Els cardadors

Trempant cap a la independència!

Cigalassa que ha fet blanc,
tornarà a ser dura i plena!
Endarrere el cap calent
que té fluixesa de verga!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland,
que el cos vol moure brega!
Bons cops de gland!

Ara és hora, cardadors,
d’anar amb la titola dreta!
Per quan vinguin altres conys
arromanguem-nos les beines!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland,
endins de xones tendres!
Bons cops de gland!

Que tremoli el piu neulit
veient la nostra trempera!
Com fem claus en figues d’or,
cap bon cul no ens deixem perdre!

Bons cops de gland!
Bons cops de gland
defensors de la tranca!
Bons cops de gland!

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 20 de febrer d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

 

Publicat dins de Ras i curt i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Sis estratègies per a dominar els pronoms febles

0
Publicat el 9 de maig de 2021

La gramàtica catalana no té pas cap dificultat especial. És clar que si no hem “mamat” el català a casa, hi pot haver aspectes que ens costin més, però no hi ha res impossible. Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de desfer-los?

Nivell elemental 

Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència profunda del castellà, com ara aquestes:

1. “Vaig dir-lis que no cridessin”

El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig *dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir que no cridessin.

2. “S’ho direm”

En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm. Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).

Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur –o, si sou del sud, Li’l vaig dur.

3. “T’emportes dos i pagues un”

Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara *aniré, Ara hi aniré.

Nivell avançat

Amb el pas dels segles, unes certes combinacions de pronoms febles s’han anat perdent en alguna àrea del país, no pas a tot arreu. Això fa que de la teoria (la norma) a la pràctica (els diversos parlars) hi hagi una distància. Però amb una mica d’esforç la podem superar. Tan sols hem de tenir en compte uns quants consells.

4. “La pilota, no els hi donaré pas”

Observem aquestes cinc frases:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els hi donaré pas
(c) Els hi porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar
(e) Enguany els hi regalaré un joc

Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és ‘vosaltres’:

(a) Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar
(b) La pilota, no us la donaré pas
(c) Us les porto, a vosaltres, les cireres?
(d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar
(e) Enguany us regalaré un joc

Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e). Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els la donaré pas
(c) Els les porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar
(e) Enguany els regalaré un joc

5. “Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré”

Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos exemples:

(f) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré
(g) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré

Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:

(f) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré
(g) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré

Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (f), de manera que és correcta. En canvi, a la frase (g), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara mateix li ho portaré.

6. “De tomàquet, no n’hi donaré”

Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues oracions:

(h) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa
(i) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan

La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona, sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:

(i) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres

Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n: 

(i) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan

No hem acabat, però avui ja no ens podem allargar més. Un altre dia hi tornarem. Mentrestant, us recomano aquestes pàgines d’exercicis perquè pugueu practicar.

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 6 de febrer d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La Txell no és la Meri

1
Publicat el 9 de maig de 2021

Ací teniu els brins de mitjan març fins avui, amics.

La Txell no és la Meri


El temps no es porta


Si no voleu dir sempre “de repent”


Cal que no es perdi


Mots que fan ois


La cantarella del mantra


S’ha esguerrat l’esguerro?


Un dia i un altre


Mots punyents


En té de molt bones


Interès a veure’t


Fer el paperina


Encara enraonem?


Embranzida, amics


Digueu-ho als fills i als néts


D’abans que nasquessis


Un llibre que és un homenatge


Cap amunt i cap avall


Per què, IEC?


Ben arrupit


Pudor de sofre


Feu cas del seu consell, amics


Com si no ho sabéssim dir bé


Els escanyats de Coromines


Clar com l’aigua


Pot ser que em vingui a voltes


Mai sense abans


Us hi feu, amb la pilota?


Gent de peu


Diguem-ho i alhora diguem-ho bé


Uns pocs i uns molts


No ens hi acluquem d’ulls


La plaga que ens cau al damunt


També n’hi haurà, també n’hi haurà


Ai, les nostres llars…


Si m’haguessis fet cas


Posem-hi fi


La cabina del majordom


Les arreserves de na Cristina Riba

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si vol


eu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Joan Badia: el vostre, el nostre

2
Publicat el 2 de maig de 2021

Nom sobre nom, albir omnipotent
que saps alliberar-nos de servatge,
en el darrer tombant del meu viatge
pren-me en la teva revolada ardent

 

El recordatori del funeral de diumenge duia aquests versos de Carner, el poeta que més ha llegit en Joan durant aquest any de malaltia. Els havia triats en Jaume, també filòleg, també tocat per la passió del germà gran.

Aquests dies, a banda la commoció per una mort temuda (anunciada, però igualment temuda), he redescobert en Joan. És un procés que va començar fa quinze dies, quan la Núria, la seva filla petita, d’acord amb ell, em va enviar dos currículums que ens van servir per a escriure’n la biografia i elaborar-ne la llista de llibres.

El Joan que he anat redescobrint és sobretot el “vostre” Joan, el que ens heu dibuixat en centenars de piulets de Twitter i també missatges de correu i de WhatsApp. I en comentaris al bloc i trucades. I papers privats i vídeos que no havia vist… Per això, ara que en sé una mica més, m’agradaria explicar com era aquest home lluitador, treballador, somrient… Un home que era molt més que aquell batlle que la Guàrdia Civil va empentar el Primer d’Octubre.

Sempre lluitant per la llibertat

El compromís polític d’en Joan devia començar de molt jove, però es va oficialitzar quan tenia vint anys i entrà al PSUC i a la Comissió Ciutadana de Solidaritat amb els empresonats de la dictadura. Era el 72. I l’any següent el van detenir. I torturar. Franco ranquejava, però el franquisme era ben viu.

“Dels tres dies de la detenció a comissaria el més fumut van ser les tortures –recordava ell mateix en una entrevista en vídeo–. A mi em van sotmetre a una tortura que es diu el ‘quiròfan’, que consisteix a estirar-te en una taula amb mig cos penjat a fora i anar-te picant als ronyons. Era dolorós. Recordo que relliscava i que picava de cap a terra i en algun moment vaig perdre la consciència i tot. […] Quan et fan tortura psicològica, et vénen ganes de matar-te. Les úniques temptacions de suïcidi de la meva vida les vaig tenir en aquell moment.”

Dos anys més tard el van voler tornar a agafar, però es va amagar. Ja havia acabat la carrera i havia començat a fer classes de català a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB (UAB), a Sant Cugat del Vallès. Als policies, tan eficaços cercant urnes com cercant persones, no se’ls acudí d’anar-lo a detenir a la feina.

(Parèntesi: a casa, la repressió i la persecució no ens deixaven viure tranquils. Un any més tard vam tornar a rebre la visita de la Guàrdia Civil, aquesta vegada per a detenir el pare, acusat d’haver dit unes paraules que no havia dit.)

I per recordar-nos que el malson no s’ha esvaït, el primer d’octubre de 2017 en Joan va rebre aquella agressió bàrbara dels qui no volien –ni volen– dialogar, ni amb ell ni amb ningú.

La llengua i el país, al capdavant

Però, de fet, la primera topada amb la policia havia estat un any abans de la detenció del 73. La culpa la va tenir la llengua, tal com explica ell mateix: “[El 1972] Vaig intentar fer-me fer el carnet d’identitat en català. Vaig anar a la comissaria i vaig omplir els papers en català. Quan el policia ho va veure es va posar fet una fera i me’n vaig anar. Però dos grisos em van agafar al carrer i em van fer entrar una altra vegada. Em van tancar en una habitació i de tant en tant venia el comissari i em deia: ‘A ver, ¿cuál es la lengua oficial del estado?’ I jo li deia que no n’hi havia cap.”

La lluita per la llengua, per l’ensenyament i pel país les duia sempre al mateix sarró. Ho recorda molt bé un piulet de la sectorial d’educació de CCOO, que el defineix així: “Un lluitador incansable per l’educació, la llengua i el país. Militant de CC OO als 70, va elaborar la primera proposta de normalització lingüística del sindicat.”

El seu pas pel PSUC va durar fins el 1987. En un document privat explica que ja havia posat una “condició” quan hi va entrar: “Que si tot anava com el PSUC preveia, en el moment en què s’oferís a Catalunya l’exercici del dret a l’autodeterminació, jo deixaria el partit, perquè no estava d’acord amb la solució federal que proposava per a Espanya; jo era –i sóc– partidari de la independència perquè (dit amb paraules clares) creia –i crec– que amb Espanya no hi ha res a fer.” Quatre anys més tard va entrar a ERC, el partit que no va deixar mai.

Aquesta lluita apassionada per la llengua i el país és la que el duu també a treballar per una educació de qualitat per a tothom. En els dos períodes de feina a l’administració va tenir encàrrecs de pes. En el primer va haver de dotar de contingut la reforma educativa del moment, que més tard acabà essent l’ESO. La seva directora general de llavors fou Carme-Laura Gil, que el defineix així: “Ha estat un dels millors professors que he conegut, incansable, estimador de la llengua, un home que ha cregut que l’educació pot canviar la societat.”

Treballador i afable

Seguir el rastre d’en Joan, saber quines activitats professionals  va exercir, té una certa dificultat. Però encara és més difícil de saber en quines tasques solidàries o socials es va arribar a comprometre. “No tenia un ‘no’ per a ningú”, diu la Maria, la seva esposa, a tall de resum. I tot això sense deixar d’escriure i llegir hores i hores, sobretot a la nit. Aquesta capacitat de treball la destaca molta gent que l’ha conegut: “incansable”, “eficient”, “treballador”, “lluitador”… són mots que es repeteixen en les dotzenes de missatges rebuts.

Hi ha moments de la seva vida que te l’has d’imaginar frenètic, desbordat, però jo no l’hi vaig veure mai. Tanmateix, aquests dies, llegint papers privats seus, he descobert que en algun moment es va haver d’aturar. Per exemple, l’estiu del 79. Casat i amb una filla, decideix de preparar-se les oposicions de catedràtic de llengua i literatura catalanes de batxillerat, les primeres que es convocaven. Mentre estudiava, envoltat de llibres i amb l’ajut d’en Jaume que li passava en net els apunts de cada tema, va néixer la segona filla, la Núria. Per acabar-ho d’adobar, en aquell moment havia d’atendre les responsabilitats absorbents del càrrec de secretari d’organització comarcal del PSUC. Va veure que no podria i va demanar que el rellevessin temporalment d’aquestes funcions. Però el partit li va dir que no: “Les raons personals s’han de supeditar a les del col·lectiu”, explicava que li havien dit. Això el va dur a dimitir el càrrec i a començar-se a allunyar del PSUC. Va aprovar les oposicions (fou el número 2 de la promoció) i va tornar a engegar la màquina, però amb un canvi de rumb: “El meu activisme polític anterior es va transformar en activisme professional”, explica.

Efectivament, ací comença la seva etapa més fructífera en l’ensenyament. Fa de professor –i després de director– del Lluís de Peguera, manté l’activitat de formador de professors (a Manresa, a Cornellà i a Badalona) i, alhora, comença a escriure, juntament amb Jordi Grifoll, els primers llibres de llengua de secundària: Jonc, Feix, Marge… Després vénen els de primària i més endavant els d’adults (en total, del 1981 al 2020 surten més de cent cinquanta llibres amb el seu nom). I la feina d’editor. I la tasca important al Departament d’Educació, amb consellers de CiU, d’ERC i del PSC…

Aquesta frenesia es va mantenir fins a la darrera etapa. Abans de caure malalt, combinava la seva activitat absorbent com a batlle de Callús amb les classes que impartia a la Universitat Central de Catalunya, l’aprenentatge d’alemany i fins i tot, encara, projectes de nous llibres.

Tota aquesta energia es combinava amb un tarannà afable, de proximitat amb la gent, somrient sempre, disposat a resoldre problemes. “Afabilitat”, “sempre amb un somriure”, “bona persona”, “senzill, enriquidor”… són mots que ens han arribat com un recordatori aquests dies. “Un home bo, mestre de vida, catedràtic de literatura, compromès, sempre amb el somriure a punt, fet d’ironia intel·ligent i bonhomia autèntica”, diu Ernest Maragall, conseller d’Educació quan en Joan era director general.

Personalment, m’ha impressionat la gratitud de la mare d’un nen autista, que recorda a Twitter com el batlle Joan Badia va rebre el seu fill:

El “nostre” Joan

Finalment, voldria deixar escrites quatre pinzellades sobre el “nostre” Joan, el de la família.

Al funeral de diumenge, en Jaume resumia el paper d’en Joan a casa nostra d’aquesta manera: “Fou el gran de nou germans, però en una família en què mai no vam poder dormir tots junts sota un mateix sostre. Ni quan érem vuit, ni quan érem set, ni quan érem sis.” I tots els germans, mentre el sentíem, pensàvem que ara ja érem cinc.

Poc abans el cunyat, en Ramon, explicava quan l’havia conegut: “Un noi rosset d’onze anys, ulleres rodones força graduades, al seminari de Vic. Uns quants galifardeus, una mica més grans que ell, ens hi vam fixar i el vam voler captar per compartir les vel·leïtats catalanistes, mig amagades, d’aquella casa.” Hi havia una llavor i a Vic va començar a germinar, amb el grup acomboiat, de prop o de lluny, per Josep Ruaix.

Jo recordo en Joan com un home ferm, convençut i persuasiu. De la meva infantesa, se’m fa present el dia que em va convèncer que signés els exàmens amb el meu nom de debò i no amb el Jorge imposat. La bufetada que vaig rebre del maestro per aquella decisió fou tota una lliçó: el franquisme entenia que el dret de decidir sobre el meu nom era un acte de rebel·lió. No va ser estèril, no, aquella cleca. I ell ho sabia.

Més tard el vaig tenir de professor de literatura a l’institut. En recordo uns exàmens de pensar, una passió encomanadissa pel Noucentisme i un viatge de tot el grup a Catalunya Nord –durant un cap de setmana, que no era qüestió de perdre hores de classe.

La resta dels germans podrien explicar cadascú “el seu Joan”. Diumenge en Jaume contava com l’havia introduït en l’estudi de la llengua i en l’amor a la literatura, o l’empenta cap a la presa de consciència política, o l’emoció compartida en les nits en blanc… L’Isidre, regidor en el seu primer mandat a l’Ajuntament de Callús, podria explicar la intensitat i la perseverança amb què coordinava l’equip de govern municipal. La Maria, si hi fos, podria evocar discussions acalorades, com ara quan ella va encapçalar la reivindicació perquè els pares fossin tractats de tu i en Joan s’hi va oposar; o quan ell va fracassar en l’intent de transmetre-li les normes de la ge i la jota. En Pep podria explicar les hores compartides a Vic, cada cap de setmana, enyorats de casa, però contents de poder-se veure. En Fèlix podria parlar-ne llargament: del seminari, de la detenció del 73 (en què ell va anar a parar a la Model), de l’acompanyament mèdic en moments de necessitat…

Deixeu-me acabar amb les paraules del record de les filles, la Txell i la Núria, que diumenge van servir per a cloure l’acte de comiat:

“El nostre pare era una persona de pensament crític, que ens va ensenyar a ser tolerants i a no jutjar els altres. A entendre que rere qualsevol comportament hi ha una raó. A anar pel món sempre amb la ment oberta. I així va aplicar-ho amb nosaltres: mai no ens va posar bastons a les rodes i sempre vam tenir el seu suport. També ens va ensenyar i demostrar què significa tenir passions. La seva gran passió era la lectura. Es passava els estius a Cambrils, sota l’olivera, llegint. Ja de petites ens llegia i feia aprendre poesies a l’hora d’anar a dormir. Més tard ens donava cent pessetes per cada llibre llegit. Potser no hem esdevingut grans lectores, però és cert que la lectura ens ha ampliat els horitzons i hem après que mai no s’inverteix prou en llibres o en educació.”

Dimecres vam enterrar les cendres d’en Joan Badia en un racó bonic, tranquil i alegre de Callús. L’Isidre i l’Anna van cantar-li el “Cant de l’enyor“, de Lluís Llach. I el germà petit va recitar-li “En el davallant”, de Carner:

Vindreu encara, alades,
oh imatges, oh tonades,
vora d’un cor transit?
Veuré mai més les fades
pel caminal guarnit
de fulles trepitjades?

Passada ma verema,
la boira veig muntar.
Tant és: fins l’hora extrema
que el mon s’esvairà,
val més cantar que témer
i témer que oblidar.

La insuportable lleugeresa del (verb) ésser

2
Publicat el 1 de maig de 2021

Amics, ací teniu els brins de mitjan febrer a mitjan març, si fa no fa:

1. Un tresor compost

2. La insuportable lleugeresa del (verb) ésser

3. Si no voleu dir ‘de pacotilla’

4. Si perdem el pèl…

5. Païm-ho bé

6. Quin poti-poti

7. Alça, Manela!

8. Salvem avorrir

9. Fer miques la llengua

10. A can Barça no hi creuen

11. Maldecaps

12. Amb pronom, si us plau

13. Què en penses?

14. Engegar, un tresor

15. Com que no li donis més voltes?

16. Ja ho parlarem?

17. La vergonya

18. “Hom”: arcaisme o mot útil?

19. Quantes llengües foranes?

20. És condicional!

21. Pronominals?

22. Abusos pronominals

23. De valent

24. Duplicacions

25. Lo sendemà

26. Qual i Pasqual

27. Pronoms hi ha pocs

28. Cosa que és pitjor

29. Relatius incorrectes

30. El necessita o en necessita

31. Ambigüitats

32. Ho traiem o ho prenem?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari