El clot de les Ànimes

 

Lletres de fa deu anys, amb un ‘post scriptum’

Dir-te els records és garbellar emocions de quaranta anys tocats, que es barregen les unes amb les altres i que fan de mal endreçar. Però bé ho hem de provar; si no, no entendrem pas res.

Comencem pel final, que és més fàcil i més agraït. Els darrers quinze anys hem estat a prop. Hem estat físicament a prop i hem viscut moments de gran comunió: l’abraçada impotent d’aquella matinada trista d’aquell maig trist; l’espera carregada d’incertesa —pocs mesos més tard— a l’Hospital de Terrassa, amb el confort de la presència del Fèlix i la Pilar… [1] I, més recentment, la il·lusió que m’heu demostrat en aquesta nova vida amb la Marta; la complicitat literària, sobretot amb el nexe de la Rosamunde Pilcher; el dinar de cada dissabte, el peix de cada dijous, l’Avui de cada dia…

D’aquests últims anys, et vull agrair l’amor que has abocat en l’Alba i la Queralt (i en tots els néts), que he viscut com una prolongació reposada de l’afecte amb què m’havies embolcallat a mi (i a tots els teus fills).

Tanmateix, la memòria, capritxosa i selectiva, s’entossudeix a oferir-me records de la joventut, l’adolescència i la infantesa. Una època que tinc en el pensament tenyida d’una estima intensa.

Et parlo d’aquell caramel de menta que em vas donar, al Congost, el 10 de setembre de 1976. A la grada de davant, hi teníem el teu home, a punt de fer un discurs que l’havia de dur a la presó. No va pas ser l’únic míting d’aquella transició tan apassionant en què tu i jo érem claca i ell, un de molts protagonistes. Tots tres (i la carlinada) vam recórrer un bon bocí de país aquells mesos. Gràcies per haver-me dut amb tu l’Onze de Setembre del milió i el dia de la tornada d’en Tarradellas (quin tip de caminar, i quin patir —tu per mi i jo per tu— aquella tarda a Barcelona). I tu sempre amb els caramels a la bossa, sempre a punt de subministrar-me aquella dosi de sucre, a què em va fer addicte la Nena el primer any de la meva vida, quan sucava la pipa a la sucrera perquè us deixés dormir.

«Érem asseguts en un parc de les Corts, poca estona abans d’entrar a la Model»

Et parlo de pocs mesos abans, quan el malxinat del Franco encara era viu. Jo tenia onze anys i era la primera vegada que em vas fer tastar el xoriço. Érem asseguts en un parc de les Corts, poca estona abans d’entrar a la Model a veure el Fèlix, detingut per una policia que et torturava abans de saber qui t’havia dat els fulls ciclostilats. El fet és que, de llavors ençà, cada vegada que menjo xoriço recordo el sol esmorteït d’aquell matí a Barcelona.

Et parlo d’aquella constància —i paciència de Balanguera— a fer mitja. Et recordo tardes i vespres asseguda fent jerseis per als primers néts i, abans, per als fills. Amb aquella tenacitat vas fer un jersei gruixut de llana, d’un blanc resplendent, amb una bandera prohibida al mig. El vas teixir amb un orgull heretat i massa temps reprimit; i el vaig lluir amb orgull de pre-adolescent, per dur la contrària a un pare que, tot i ser progressista, era també monàrquic. Alguna cosa me n’ha quedat d’aquell jersei, alguna cosa…

Et parlo d’aquelles nits que, mort de por, tornava d’allà-amb-la-iaia amb qualsevol excusa (me n’havia inventades tantes…), i tu solies fer veure que et creies que tenia mal de panxa, o que l’avi s’havia descuidat de deixar la clau a sota la porta. I també d’aquelles altres nits, a casa, quan em llevava perquè la veu de ràdio París i ràdio Pirenaica —que devoràveu amb avidesa clandestina— no em deixava dormir.

«Et parlo d’aquell amor silent i constant a la teva mare. Amor viu, tot i adonar-nos que s’anava fonent. Ens vas ensenyar a tenir-ne cura, a tirar-li les gotes als ulls, a lluitar amb la presència i amb els fets contra l’arteriosclerosi que l’anava allunyant»

Et parlo d’aquell amor silent i constant a l’àvia. Amor viu, tot i adonar-nos que s’anava fonent. Ens vas ensenyar a tenir-ne cura, a tirar-li les gotes als ulls, a lluitar amb la presència i amb els fets contra l’arteriosclerosi que l’anava allunyant, a pensar —amb un punt de distanciament, ironia o escepticisme— que faria riure si no fes plorar. Era la mateixa sensibilitat callada amb què ens havies ensenyat a tractar el Jesús. [2] Anys més tard, vaig reconèixer aquell amor de família en la mirada maternal de la Teresita de Tuixent (la meva segona mare); en les carícies candoroses de l’Alba i la Queralt; en el consol verbal de la Nena i el Fèlix —guies de desemparats. I l’he retrobat ara en la tendresa discreta i desinteressada de la Marta. Ens vas ensenyar, sense paraules, a estimar la família; humilment i resignadament, sense esperar-ne cap recompensa.

Et parlo també de quan dedicaves estones a preguntar-me la lliçó, o quan et preocupaves que llegís, i que llegís en català. És per això que vau decidir que, un cop extingit el Patufet, calia fer un esforç econòmic per subscriure’ns al Cavall Fort.

Et parlo de més petit, quan la pobresa (ho hem de dir amb totes les lletres) va impedir que un any passessin els Reis. I tanmateix, sense saber com, va arribar alguna cosa: una tarda de gener enllà, mentre jugava al carrer de les Parres, em vas cridar i, amb els ulls humits d’il·lusió, em vas fer obrir un paquet que contenia una antologia dels millors contes del món en tres volums.

«El moment més dolç era a l’hivern quan, en acabar la dutxa, cridàvem “Tovallola!” i, miraculosament, en aquella finestra que comunicava la dutxa amb el safareig, hi apareixia la teva mà i hi deixava la tovallola que havies fet escalfar vora l’estufa»

Et parlo de força més enrere encara, quan ens feies dutxar cada dissabte amb Mistol i una esponja aspra que arrencava, pel cap baix, la ronya. El moment més dolç era a l’hivern quan, en acabar la dutxa, cridàvem «Tovallola!» i, miraculosament, en aquella finestra que comunicava la dutxa amb el safareig, hi apareixia la teva mà i hi deixava la tovallola que havies fet escalfar vora l’estufa. Aquest record càlid dels hiverns contrasta amb un altre record hivernal, dels mateixos anys, quan ens venies a despertar fent lliscar la mà glaçada dins el nostre pijama. De bon matí ja ens acaronaves amb la teva fina ironia.

Et parlo del record més reculat que tinc. Va ser quan vaig fer tres anys i, il·lusionadament, et vaig lliurar la pipa, tal com havíem convingut. Encara et veig, d’allà baix estant, com vas acollir aquell gest pactat amb la solemnitat que pertocava per fer-me sentir un homenet.

Però de tot això ja fa molts anys. Tot això era quan encara no sabies fer pastissos (ni et vagava!); de quan l’esmorzar que em preparaves cada matí era un rovell d’ou amb sucre; de quan et passava —com ara— que anaves a la nevera i, en arribar-hi, no sabies què hi havies anat a buscar.

El passat és un fil continu, un camí ple d’obagues i solells. I també el present és un camí, un camí incert. «Què m’hi sé jo?», exclames sempre, quan topes amb qualsevol dubte. I tanmateix, amb certeses i incerteses, el camí continua. Devíeu ser vosaltres que ens vau ensenyar que qui dia passa any empeny. Si passant 29.220 dies has empès 80 anys, quan n’hagis passat 32.872 n’hauràs empès 90. Això serà el dia de Nadal de l’any 2015. Som-hi.

________________

PS: Així s’acabava l’escrit d’ara fa deu anys. De llavors ençà han passat moltes coses. Ja fa dos anys i mig que se’n va anar el pare. Tens els fills al mateix lloc, però els néts més escampats. I sis besnéts, més un que va venint. A casa nostra, hi van arribar el Marc i la Maria, tots dos de cop; l’Alba se’ns va instal·lar a Anglaterra i la Queralt a Barcelona…

Vas plegar de caminar i, de retruc, de cuinar, la teva gran passió. Però mantens la sornegueria i la clarividència que tant ens admira. Quan passeges amb l’Àngels i algun callussenc et diu: «Maria, fas molt bona cara», li respons: «És que a la cara no hi tinc pas res; són les cames, que no em porten.» I somrius, encara, amb aquells ulls vius i inquiridors. La clau, ho saps prou bé, és saber-se conformar. «S’ha d’estar amb el que vingui», sols repetir. Tan senzill i tan difícil com això.

[1] La Nena –la meva germana Maria– es va morir el 15 de maig de 1999. Al cap de dos mesos, a mon pare li van detectar un càncer de pulmó, que li van poder extirpar.

[2] El Jesús tenia vuit anys quan ens va deixar. Havia nascut amb una malformació cardíaca, llavors irreversible. La Mercè s’havia mort a pocs mesos d’edat: una nit, de sobte, al bressol; no la vaig conèixer. L’ordre dels nou germans és aquest: Joan, Fèlix, Josep, Maria, Isidre, Mercè, Jaume, Jesús i Jordi.

____________________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

No us parlaré de política, no us penseu pas. Us parlaré d’una qüestió de Nadal. Aviat ens sorprendrà, llegir Nadal, sense article… Us hi heu fixat que cada vegada més gent diu el Nadal? Abans sentíem «Nadal ja ha arribat» i ara sents pertot «el Nadal ja ha arribat». Un castellanisme no tan bèstia com els Nadals, que també s’ha escampat prou i massa.

Abans de continuar, disculpeu-me per aquest títol tan indecorós i tan poc nadalenc… O potser no tan poc nadalenc, tenint en compte que la tradició principal d’aquesta diada és fer cagar el tió. Perquè ho dieu així, oi? Dieu fer cagar el tió? Ah, encara sort… Com que fa temps que sento, amb insistència, fer el cagatió…

La primera vegada que vaig sentir cagatió vaig riure. Vaig riure de pensar que el qui ho deia no tenia ni idea de què era un tió, que no sabia de què parlava. Però de mica en mica vaig començar a sentir-ho més i més i em va començar a pujar la mosca al nas. I no vaig pas ser l’únic. Mireu què va dibuixar l’any 2013 un ninotaire emprenyat:

Em fa l’efecte que això de cagatió es diu perquè ara tot ha de tenir un nom, una etiqueta. Fer cagar el tió és massa descriptiu, poc funcional, poc homologable. Si diem «fer una revetlla», «fer una festa», «fer els Reis», «fer el Cap d’Any», «fer la Nochebuena» (!), hem de dir «fer el cagatió». Ens calen noms. I noms que serveixin per a tot. Si escriviu «cagatió» al Google us sortiran imatges de tions: tots amb uns ulls, un nas i una barretina, és clar; no pas aquelles soques grosses i foradades (els tions de debò) que rebien les bastonades de la mainada d’abans. És a dir, que ara, com que a ciutat no saben què és un tió en diuen un cagatió. I de la festa? També el cagatió, no cal pas atabalar-s’hi. És inevitable? Es veu que sí: fins i tot el diccionari de la Gran Enciclopèdia de Catalunya dedica una entrada a cagatió: «Acte de fer cagar el tió per Nadal.»

El qui no sap què és un tió encara sol cometre una altra equivocació: Diu «Cagarem el tió» en comptes de «Farem cagar el tió». Perdoneu-me la facècia, també molt indecorosa: dir això és una gran cagada, i de les que fan mal…

«Com que la noia que em va proposar la col·laboració no devia saber què era un tió, em va dir si volia col·laborar amb el “Tio Solidari”»

Deixeu-me explicar finalment una anècdota, en dos vessants: un de personal i un d’internacional.

L’any passat, abans de Nadal, vaig anar a comprar en un supermercat (molt català). A l’hora de pagar, la caixera em van dir si volia col·laborar amb el Tió Solidari, una iniciativa molt lloable en què el tal supermercat col·laborava amb el Banc d’Aliments a fi de recollir menjar per a nadons. Però, com que la noia que em va proposar la col·laboració no devia saber què era un tió, em va dir si volia col·laborar amb el «Tio Solidari». La paraula tio (que en català correcte hauria de ser paio, tipus, noi…) no li era desconeguda. I li devia semblar que era una campanya amb un toc de joventut i frescor: el Tio Solidari…

I ara ve quan l’anècdota personal esdevé internacional. La setmana passada, el bloc d’internet Mashable, un dels més importants del món, amb més de sis milions de seguidors a Twitter, va publicar una llista de les onze tradicions locals que considera més singulars i que s’haurien de propagar per tot el planeta. Doncs bé: el tió és una d’aquestes onze meravelles del món. He dit «el tió»? No, disculpeu: el «Caga Tió». Bé, no ens hi posem pedres al fetge… S’ha de valorar que algú expliqui a tot el món una tradició tan nostrada. I com l’expliquen? Així: «Caga Tió –roughly translated to “pooping guy”– is one of the most delightful traditions to ever come out of Spain’s Catalonia region.» Traduïm-ho: «Caga Tió –que podríem traduir si fa no fa per “paio que fa caca”– és una de les tradicions més encantadores que ha donat la regió espanyola de Catalunya»… És a dir, que aquests també han entès Caga, tio en comptes de Caga, tió. Suposo que a la gent de fora els costa de capir aquesta nostra obsessió per les defecacions, i per això acaben confonent el caganer amb el tió.

Un accent ho pot canviar tot. Ja ho veieu si n’és, de fàcil, cagar-la…

(Agraeixo a en Jem Cabanes i a la Mireia Lladó les observacions precises sobre la traducció de la pífia.)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

En conec uns quants que diuen que anar a votar diumenge no treu cap a res. Heus ací una expressió curiosa, que significa ‘no ésser congruent’, però també ‘no venir a tomb’, i que té tot de locucions sinònimes (no treure cap a carrer, no treure nas a res, no anar enlloc…).

El mot cap és un dels més productius que té la llengua catalana, com podeu comprovar a qualsevol diccionari. Partint del significat que tots sabem (‘part superior del cos’), n’adquireix molts més. Per exemple, el de ‘lloc principal’ (cap de taula, cap de comarca) i el de ‘extrem’ (cap de setmana, cap d’any).

Però allò que dóna més valor a cap és que forma part d’una gran quantitat d’expressions. Dir-les totes no seria pas possible, ara, ni gaire interessant. N’esmentarem, d’entrada, quatre, escollides a l’atzar:

—de cap a peus, que vol dir ‘totalment’: Va quedar empastifat de cap a peus;
—tenir el cap a tres quarts de quinze, ‘estar distret’: Ara que s’ha enamorat, sempre té el cap a tres quarts de quinze;
—fer cap, ‘acudir’: Tot el poble va fer cap a l’assemblea;
—lligar caps, ‘establir relacions entre coses inconnexes’: Quan va lligar caps va veure que tot havia estat una ensarronada.

«A mi no m’agrada que m’inflin el cap, però vaig pensar que no podia amagar el cap sota l’ala, perquè si no mostrava coratge probablement les coses anirien cap per avall i me n’hauria d’anar de l’empresa amb les mans al cap.»

El meu amic Fidel, un apassionat de les locucions i les frases fetes, em va telefonar no fa pas gaire, per explicar-me la mala relació que tenia amb un company del diari on treballa. No recordo exactament quines paraules va fer servir, però em balla pel cap que va dir això: «Tan bon punt el van nomenar redactor en cap [responsable de la redacció] del diari li van pujar els fums al cap [es va tornar vanitós] i de seguida va començar a donar ordres sense cap ni peus [absurdes]. Jo no sabia si acotar el cap [obeir resignadament] o bé fer un cop de cap [prendre una decisió] i plantar-li cara. Tothom hi deia la seva. A mi no m’agrada que m’inflin el cap [m’incitin amb explicacions tendencioses], però vaig pensar que no podia amagar el cap sota l’ala [inhibir-me], perquè si no mostrava coratge probablement les coses anirien cap per avall [malament] i me n’hauria d’anar de l’empresa amb les mans al cap [perjudicat].»

No sabia pas què dir-li, i només se’m va acudir aquesta resposta: «No em cap al cap que precisament tu et trobis en aquest mal pas, Fidel. Calma’t, sobretot, i no perdis el cap.»

«Em sembla que sí que faré un cop de cap. Potser no ens hi va el cap, en aquestes eleccions, però dilluns vull poder sortir al carrer amb el cap ben alt.»

Tornant a les eleccions, avui m’he llegit aquest magnífic article de la Bel Zaballa i em sembla que sí que faré un cop de cap. Potser no ens hi va el cap, en aquestes eleccions, però dilluns vull poder sortir al carrer amb el cap ben alt. I al Principat, a veure si per Cap d’Any podem desencallar la cosa; si hem de tornar a votar al març, serà com començar de cap i de nou.

Bé, no us entretinc més. La setmana entrant us parlaré de… Disculpeu-me: se me n’ha anat del cap.

 __________________

[Aquest article és una variació d’un altre que va sortir publicat a la revista Mes a mes el maig de l’any 2010.]

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Tothom s’exclama que la gent cada vegada parla més malament, que es perden paraules i expressions a marxes forçades, que com més va més barregem el català i el castellà… En definitiva, que a cada bugada es perd una pila de llençols.

Però què fem, cadascú de nosaltres, per evitar-ho?

Vós, que ja teniu uns quants anys, de segur que mireu de transmetre als fills i als néts el català de tota la vida, el que vau aprendre dels pares i avis? De debò de debò que els parleu com us parlaven? Els dieu aquelles frases fetes que tantes vegades havíeu sentit? Els rectifiqueu (amablement, dolçament, indirectament si cal) quan diuen alguna expressió que fa grinyolar les orelles? Feu per manera de recordar i transmetre’ls els refranys que teniu al magatzem de la memòria? Els dieu que no tinguin fred de peus, als néts, quan sembla que tinguin gelos? O que de vegades convé ensabonar o raspallar el mestre, en comptes de fer-li la pilota? Encara dieu I ca!, allà on ara el jovent exclama Què va!? Els doneu entenent que la llengua s’ha tractar bé?

Tu, que vas rebre aquell català sòlid i genuí del pare i de la mare, què fas? Els carrers, els creues o els travesses? Afluixes als revolts o a les corbes? Expliques que tens una feinada o un munt de feina? T’adones que hi ha més ignorants que no sembla o bé creus hi han més ignorants dels que sembla? Les coses, les has de menester o et fan falta? Et meravelles perquè hi havia una gentada o trobes que simplement hi havia molta gent? Bades la boca o l’obres? Penses que hi ha més o menys els de sempre o que n’hi ha si fa no fa com sempre. Et van encomanar la malaltia o te la van contagiar? Et costa de pair la llet amb lactosa o la digereixes malament? Sempre obtens les coses a poc a poc o també de mica en mica? Tanques els ulls o els acluques? Demanes ajuda cada dia o de tant en tant demanes ajut? Quan s’escau el sant o l’aniversari dels menuts, els dius felicitats als dos o per molts anys a tots dos? T’afanyes o et dónes pressa? Aconselles als amics que vinguin quant abans millor o tan aviat com puguin? Dius que s’acostaven tot de cotxes o que s’apropaven cantitat de cotxes? Les sabates, t’apreten o t’estrenyen? Implores a la mainada que no t’atabalin o que no t’agobiïn? En Rajoy et fa sortir de polleguera o et posa dels nervis? Trobes que la sopa és boníssima o que està riquíssima? Arribes a les vuit i mitja o a dos quarts de nou?

I tu, mare jove, monitor d’esplai, mestra novella… tu que encara has mamat un català d’una certa qualitat; tu que vas tenir la sort de veure Els Barrufets i Bola de Drac aquells anys que a TV3 eren conscients del paper d’una televisió en el redreçament de la llengua, què fas quan sents que a la Martina se li ha caigut el iapis al terra i tu saps que, de fet, li ha caigut el llapis a terra? Què dius quan la Bruna t’explica que els Reis li han passat una motxila i un relotxe?  O quan la Clàudia et vol fer creure que està sota la taula i resulta que ja no hi és? O quan en Guillem t’informa que havia molta cua i tu saps que no n’hi havia tanta? O quan l’Èric diu que vol jugar a pilla-pilla i la Vanessa a l’escondite i tu saps que és moooolt més divertit jugar a tocar i parar i a fet amagar? O quan en Pol t’explica que si un nen estornuda tota la classe es riu i tu no entens com és que tothom riu per un simple esternut?

Evidentment, el títol és una provocació. El català, no el deteriores tu i prou. Però si no hi fem res això se’ns en va a can Pistraus. I si cadascú espera que comenci el del costat, senyal que tant se’ns en dóna. Oi?

Heus ací una altra «imatge» de mon pare, en Josep Badia i Torras, el Jepet de cal Badia. Dies enrere ja vam parlar dels seus escrits, aplegats en un opuscle fa anys, quan vorejava la vuitantena. En aquell arreplec, a banda el pròleg, hi havia divuit escrits sobre la casa, les feines de pagès i records diversos. Records com ara el d’aquell aiguabarreig de tangos i veremes o bé el retrat de la relació de la meva àvia amb els captaires.

L’escrit d’avui és la descripció d’una estança de la casa, probablement la més xica. Però molt important. El rebostet.

__________________

Si entreu a cal Badia per la porta de l’escala, és a dir, la que dóna a sol ixent, quan haureu passat el llindar veureu una porteta; és a mà esquerra, abans d’emprendre l’escala. Al mig de la porta hi ha un forat d’un pam quadrat, amb un travesser en creu i recobert amb un filat espès. Es veu ben bé que és fet per ventilar la petita cambreta de sota escala i protegir-la de mosques i mosquits. En trobareu la clau en un dels ràfecs de la porta revinguda de l’entrada. Obriu-la, baixeu un esglaó de vint centímetres i sereu en una estança de no més de cinc metres quadrats, en forma d’angle recte, amb els primers revoltons de l’escala per sostre.

Sempre n’hem dit el rebostet, per distingir-lo del rebost del pis, que té una altra funció. A la paret que dóna de cara a migdia hi ha dues postades llargues, de cap a cap. A la de dalt, hi veureu tot d’ampolles i pots de remeis casolans. Fem-hi una ullada.

«Un pot de vidre de boca més ampla guarda oli d’orenetes. N’hi ha tres de confitades a dintre. És bo per a fer fregues al ventrell»

Una ampolla de broc ample i de color blau conté àrnica per als cops i masegades. És plena d’esperit de vi i brins d’aquesta herba remeiera.

Un pot de vidre de boca més ampla guarda oli d’orenetes. N’hi ha tres de confitades a dintre. És bo per a fer fregues al ventrell en malastrugues gàstriques i fins i tot en cas de tifus (Déu nos en guard!).

Un altre pot és ple de greix de serp per a fer untures al coll quan es tenen angines, o les galteres, o cops d’aire o coses semblants. Un tros de serp blanca de mig pam, amb el cap i tot, n’acredita l’autenticitat.

També hi ha una ampolleta d’oli d’avet que fou comprada, tal dia farà un any, a les trementinaires de Tuixent, que passaven cada hivern.

Hi ha un potet de llauna que conté pólvores d’ossos de sípia, molt indicat per al mal d’ulls.

«En una ampolleta petita, hi trobareu creosota. És per a cremar berrugues o excrescències i, en un cas extrem, per a estellar un queixal corcat, posant-hi desfiles de cotó»

També hi ha greix de gallina per a fer untures en inflamacions de poc compromís, ajudar a madurar furóncols o grans, etc.

En una ampolleta petita, hi trobareu creosota. És per a cremar berrugues o excrescències i, en un cas extrem, per a estellar un queixal corcat, posant-hi desfiles de cotó impregnades d’aquest líquid oliós.

En un racó, també hi trobareu ampolles buides de reconstituents que havíem pres la canalla, o de medicaments que a la padrina li havien anat bé: Urodonal per a l’àcid úric; Hipofosfitos Salud, amarg com un dimoni, però em sembla que molt eficaç com a reconstituent; ampolletes de Cerebrino Mandri (les aspirines no sabíem pas què eren, si més no a casa); aigua de Carabanya; ampolletes d’oli de ricí i d’oli de fetge de bacallà; linimiento Sloan, per als carnesqueixats i luxacions…

Però sobretot l’oli de la Serena, anomenat així perquè el preparava amb molta cura la Marieta, la muller del sereno del poble, amb herbes variades i secretes, que s’havien de collir la matinada de Sant Joan, abans de sortir el sol.

«L’oli de la Serena, posem per cas, portava un paper que deia: “Oli de la Serena. Fet amb herbes de la nit de Sant Joan. Té molta virtut si se li dóna”.»

Tots aquests remeis, i molts més que no anomeno, eren generalment adquirits i guardats per la mare, que també els etiquetava amb un paper lligat amb un cordill al coll de l’ampolla o al voltant del pot. Amb una lletra que només els fills i els més pròxims podíem desxifrar, en posava els noms i les propietats. L’oli de la Serena, posem per cas, portava un paper que deia: «Oli de la Serena. Fet amb herbes de la nit de Sant Joan. Té molta virtut si se li dóna.» Amb això volia significar que l’eficàcia de la seva aplicació estava bon xic condicionada a la fe que hom diposités en les seves propietats.

A la postada de sota hi trobareu els remeis destinats al bestiar: aiguarràs per a curar els peus de la mula de voltadits o alifacs, o alguna «troncallada» infectada; sosa per a purgar els porcs o la mula…

També hi ha un pot de pega recuperada d’uns bots, ja massa vells per a arriscar-se a posar-hi vi, que foren desmuntats (i no pas trinxats), justament per aprofitar-ne aquesta matèria resinosa i adhesiva. Més d’una vegada vindrà el pastor a buscar-ne per fer un pegat amb canyes, a fi subjectar els ossos d’alguna ovella camatrencada, o la del gos, que se l’ha esquerdillada. Fins i tot algun veí a qui, bolcant el carro, se li ha desagullat l’euga, l’haurà de menester per a fer-li un pegat. Una casa de pagès —sobretot si té ramat— no pot pas estar sense pega.

També s’hi guarden alguns elements de la simple i natural química de pagès d’aquell temps: un pot amb algunes unces de pega grega; un altre amb goma aràbiga (que no és sinó la goma que destil·la l’ametller per les ferides de la poda o de rames esqueixades); la ràfia, que requereix un lloc humit per a guardar-la, a punt per a empeltar sense que s’hagi ressecat massa…

I en l’últim racó hi ha els pocs productes necessaris per a la cura del vi de la collita: gelatina per a clarificar-lo (en rajoletes rectangulars i primes), pólvores de taní i tres o quatre manats de lluquet, que no hi poden faltar.

Josep Badia i Torras

__________________

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.