El clot de les Ànimes

El “lo neutre” és un veritable maldecap per als professionals de la llengua. Se n’han escrit opinions de tota mena, hom hi ha dedicat capítols sencers de llibres de gramàtica i fins i tot ha estat matèria de tractats extensos. Segurament el més seriós és el que es titula L’anomenat “lo neutre”. L’expressió de l’abstracció en català: una aproximació diacrònica, del doctor Josep Martines, professor de la Universitat d’Alacant i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. En quatre-centes pàgines, s’hi buiden i s’hi analitzen una gran quantitat de texts antics, completats amb fragments actuals extrets del llenguatge oral. L’autor observa l’evolució del fenomen i n’extreu unes conclusions clares. Així mateix, aquest aspecte fou tractat, per exemple, pel gramàtic Jaume Vallcorba i Rocosa (1920-2010), i apareix en els tres volums de l’Obra gramatical i lingüística completa. I també, en fi, el llibre d’estil de VilaWeb hi dedica unes quantes pàgines.

S’ha publicat el llibre d’estil de VilaWeb

Cap d’aquestes tres obres no diu que el “lo neutre” sigui genuí. En alguns casos en què el castellà fa servir lo el català pot fer servir l’article definit el. Com és sabut, antigament la forma d’aquest l’article no era el, sinó lo, que s’ha mantingut encara en els parlars nord-occidentals. Per tant, Fes lo que vulguis pronunciat per un parlant nord-occidental correspon a Fes el que vulguis pronunciat per un altre parlant.

Tant el llibre d’estil de VilaWeb com les obres de Vallcorba i de Martines recorden que l’abstracció no sempre s’expressa amb l’article el, sinó que hi ha més recursos. D’això parlarem avui, però abans recordem que a VilaWeb no és pas la primera vegada que hi dediquem un article, al “lo neutre”: el 2017 l’escriptora Bel Zaballa, que forma part del servei lingüístic de la casa, ja va escriure’n un de molt amè i enginyós.

Si de debò volem feminitzar el llenguatge

Per no fer-ho feixuc, em limitaré a oferir-vos tot d’exemples amb lo, amb la proposta d’esmena a sota. Podreu veure la riquesa de recursos de què podem servir-nos.

Per a intensificar

–Amb lo que li agraden els macarrons!
–Tant que li agraden els macarrons!

–I lo que li falta encara per acabar!
–I tant que li falta encara per acabar!

–Dibuixa-ho lo més bé que sàpigues.
–Dibuixa-ho tan bé com sàpigues.

–Fes-hi tot lo que puguis.
–Fes-hi tant com puguis.

–El renyava per lo entremaliat que era.
–El renyava perquè era tan entremaliat.

–No sé pas lo que resistirà sense caure.
–No sé pas quant resistirà sense caure.

–Lo que hem de treballar per arribar a final de mes!
–Com hem de treballar per arribar a final de mes!

–Lo difícil que és, de dibuixar amb aquest pinzell!
–Com costa, de dibuixar amb aquest pinzell!

–No t’imagines lo pesat que és.
–No t’imagines com és de pesat.

–Vés-hi lo més aviat possible.
–Vés-hi com més aviat millor (o tan aviat com puguis).

El recurs del femení

–Lo que em va fer no li ho perdono
–La que em va fer no la hi perdono

–Sempre fas lo mateix.
–Sempre fas la mateixa.

–Lo bo serà quan se n’adoni.
–La bona serà quan se n’adoni.

–Què és lo que us passa?
–Quina una us en passa? (o Quina us en passa?)

‘Res’ també pot ésser una bona solució

–Lo millor que podem fer és deixar-lo estar.
–No podem fer res millor que deixar-lo estar.

–Lo més aconsellable és repòs absolut.
–Res més aconsellable que repòs absolut.

–Lo més fàcil per a tothom és encarregar-ho a fora.
–Res més fàcil per a tothom que encarregar-ho a fora.

‘Coses’ i ‘casos’

–Lo millor de tot és sentir-se a pler.
–La millor cosa de totes és sentir-se a pler.

–Quan arribi, lo primer que faré serà dutxar-me.
–Quan arribi, la primera cosa que faré serà dutxar-me.

–És lo més divertit que he vist mai.
–És la cosa més divertida que he vist mai.

–Tot lo que puguis pensar ja m’ho imagino.
–Totes les coses que puguis pensar ja me les imagino.

–Lo cert és que no m’ho esperava.
–El cas és que no m’ho esperava.

–Tothom dissimulava, però lo cert és que ningú no sabia com fer-ho.
–Tothom dissimulava, però el cas és que ningú no sabia com fer-ho.

Amb el nom és més clar

–No pots negar lo evident.
–No pots negar l’evidència.

–Lo difícil és mantenir-se.
–La dificultat està a mantenir-se.

–Es mou entre lo real i lo irreal.
–Es mou entre la realitat i la irrealitat.

–Hem de defensar lo acordat.
–Hem de defensar els acords.

Contra la imprecisió, noms precisos i concrets

–Lo més destacable és la darrera novel·la.
–L’obra més destacable és la darrera novel·la.

–Lo més greu és la manca de seguretat.
–El fet més greu és la manca de seguretat.

–Lo més ben valorat és la puntualitat.
–L’aspecte més ben valorat és la puntualitat.

–Això és lo pitjor de tot.
–Aquest és el mal pitjor de tots.

–Lo més important d’aquest objecte és la simplicitat.
–La característica més important d’aquest objecte és la simplicitat.

–Lo més impressionant d’aquell animal és la trompa.
–La particularitat més impressionant d’aquell animal és la trompa.

Ordre i estructura genuïns

–És més llest de lo que sembla.
–És més llest que no sembla.

–Lo que has de fer és plegar.
–Plegar: això has de fer.

–Lo que passa és que no estudies prou.
–Passa que no estudies prou.

–Si saltés lo suficient, hi arribaria.
–Si saltés prou, hi arribaria.

–Lo primer que has de fer és aprendre’n.
–Primer de tot, n’has d’aprendre.

–Que cadascú faci lo que li plagui.
–Que cadascú faci com li plagui.

–Lo més curiós és que canviïn de color d’aquesta manera.
–És ben curiós que canviïn de color d’aquesta manera.

–Lo més probable és que es recuperi de seguida.
–És molt probable que es recuperi de seguida.

–Lo que em molesta és que em prengui per ruc.
–Em molesta sobretot que em prengui per ruc.

–S’ha equivocat a l’hora de sumar, amb lo qual tota l’operació està malament.
–S’ha equivocat a l’hora de sumar, de manera que tota l’operació està malament (o i per tant, o amb la qual cosa).

Amb aquesta rastellera d’exemples no hem exhaurit, ni de bon tros, tots els casos de lo neutre. Ni, és clar, totes les possibles solucions. Si ho observeu detingudament, comprovareu que moltes alternatives al lo són precises i clares. Dit d’una altra manera, el lo és una mena de crossa còmoda, que ens emmandreix i que ens priva de parlar amb precisió i claredat.

Moltes de les estructures que us us oferim van caient en desús, però si ens ho proposem les podem recuperar. Cal que hi posem el coll si volem evitar que la llengua de sempre es desfiguri. I això no és anar contra l’evolució, és anar contra la desaparició. Com diu Jem Cabanes en l’entrevista que publica avui VilaWeb –molt recomanable–, “som la llengua que parlem”.

Entrevista a Jem Cabanes: “Que tinguem tanta por d’ésser qui som és ben bé la marca de l’esclau”

La gramàtica catalana no té pas cap dificultat especial. És clar que si no hem “mamat” el català a casa, hi pot haver aspectes que ens costin més, però no hi ha res impossible. Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de desfer-los?

Nivell elemental 

Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència profunda del castellà, com ara aquestes:

1. “Vaig dir-lis que no cridessin”

El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig *dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir que no cridessin.

2. “S’ho direm”

En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm. Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).

Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur –o, si sou del sud, Li’l vaig dur.

3. “T’emportes dos i pagues un”

Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara *aniré, Ara hi aniré.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

Nivell avançat

Amb el pas dels segles, unes certes combinacions de pronoms febles s’han anat perdent en alguna àrea del país, no pas a tot arreu. Això fa que de la teoria (la norma) a la pràctica (els diversos parlars) hi hagi una distància. Però amb una mica d’esforç la podem superar. Tan sols hem de tenir en compte uns quants consells.

4. “La pilota, no els hi donaré pas”

Observem aquestes cinc frases:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els hi donaré pas
(c) Els hi porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar
(e) Enguany els hi regalaré un joc

Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és ‘vosaltres’:

(a) Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar
(b) La pilota, no us la donaré pas
(c) Us les porto, a vosaltres, les cireres?
(d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar
(e) Enguany us regalaré un joc

Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e). Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els la donaré pas
(c) Els les porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar
(e) Enguany els regalaré un joc

5. “Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré”

Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos exemples:

(f) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré
(g) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré

Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:

(f) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré
(g) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré

Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (f), de manera que és correcta. En canvi, a la frase (g), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara mateix li ho portaré.

Els pronoms febles ja tenen cançó

6. “De tomàquet, no n’hi donaré”

Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues oracions:

(h) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa
(i) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan

La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona, sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:

(i) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres

Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n: 

(i) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan

No hem acabat, però avui ja no ens podem allargar més. Un altre dia hi tornarem. Mentrestant, us recomano aquestes pàgines d’exercicis perquè pugueu practicar.

La ‘Gramàtica de la llengua catalana’, ara a internet i en versió simplificada

Probablement vós heu après a cuinar a casa, gràcies a la mare –o potser gràcies al pare, o a l’àvia… I també és mercès als pares, probablement, que heu après català. Doncs avui parlarem d’això. Com en qualsevol transmissió de coneixement, alhora que ensenyem als fills o als néts a fer anar els fogons, podem transmetre’ls un gavadal de mots i d’estructures lingüístiques. Tot és qüestió de proposar-s’ho, d’ésser conscients de la responsabilitat que tenim com a progenitors.

Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

Explorem la riquesa lèxica tot parlant de fruita i hortalisses

Podem aprofitar que parlem dels ingredients culinaris per a transmetre la riquesa de la llengua. Per exemple, ensenyem-los a diferenciar un gra d’all d’una cabeça d’alls (cabeça –’bulb’– és un mot ben català, encara que no ho sembli). O a no confondre un raïm (la fruita, el conjunt) amb un gra de raïm. I ja que en parlem, està bé que sàpiguen que un gra de raïm té llavors, polpa i pellofa; en canvi, un albercoc té pinyol, polpa i pela; que l’embolcall d’una ametlla o d’una castanya es diu clofolla (o clovella, clova, closca o corfa), però que el d’un llegum, com ara una mongeta, és la tavella. I tavella també és el nom amb què en alguns parlars s’anomena la mongeta tendra –o bajoca–, a diferència de la mongeta seca –o fesol. El tomàquet també és anomenat de moltes maneres, segons l’indret: tomata, tomaca, tomàtic, tomàtiga o domàtiga. I la patata és, segons on, una trumfa o un trumfo –al País Valencià, s’hi sent creïlla o formes semblants, procedents del castellà criadilla. I encara podríem aprofitar l’avinentesa per recordar que verdura  i fruita, en general, els diem en singular perquè són noms col·lectius.

Les pluges, les verdures i les seves cases: plurals que no calen

Observem canvis de significat mentre repassem plats i mesures

Si parlem de plats propis dels Països Catalans, haurem d’esmentar l’escalivada, mot que prové de caliu. O bé la paella, un nom que designava tan sols l’atuell de cuina i que ara serveix per a anomenar un plat universal. Això mateix ha passat amb escudella, que originàriament era un plat fondo (de scutella, derivat de scutum, ‘escut’) i amb olla, nom de l’atuell i alhora d’una gran quantitat de plats (olla barrejada, olla verda, olla de carn, olla de la Plana).

Hem de fer també una referència a les mesures. No fa gaires decennis, la gent no comptava pas per grams, sinó per unces (tres unces fan cent grams) o bé per lliures (una lliura és quatre-cents grams). Però si pensem en mesures indeterminades, sobretot les petites, tenim mots per a triar i remenar, alguns dels quals són fruit de la gran força imaginativa dels nostres avantpassats: un polsim de pebre, un pessic de sal, un pensament d’orenga, un dit de vi, un bocí de truita, una engruna de pa, un rajolí d’oli, un grapat d’ametlles, una almosta de farina (l’almosta o embosta és la quantitat que cap a la conca de les mans)…

Estris i atuells: una avinentesa per a parlar amb precisió

Si parlem dels estris, instruments o aparells, el primer és la cuina, és clar. Oblidem-nos del castellanisme encimera, que segons els diccionaris hem de canviar per placa de focs o placa de cocció, però que a casa sempre hem anomenat “els fogons“. Els atuells o atifells –és a dir, els recipients– per a cuinar reben noms diversos, segons la mida i les característiques. Tots sabem la diferència entre una olla i una cassola. Però també hem de diferenciar una cassola d’una casserola (amb mànec i més ampla que no pas alta). O bé hem de saber que d’olles n’hi ha de menes diverses: el topí o tupí (petita, amb una sola nansa), la tupina (grossa i també amb una sola nansa), la marmita (grossa, de metall), l’ansat (amb una nansa), el caragolí (petita)… O bé, encara, que el recipient amb un mànec en què solem escalfar líquids es diu cassó o casset.

Per una altra banda, a més dels setrills de l’oli (oliera) i del vinagre (vinagrera), hi ha recipients específics per a contenir líquids determinats, amb noms inequívocs: el saler, la pebrera, la salsera, la mostassera… I també la sopera, per a servir la sopa a taula. Parlant de recipients, no ens descuidem la carmanyola (nom amb què hauríem de desterrar el tàper i la fiambrera). Un altre recipient que farem servir a la cuina és el gibrell o llibrell, on rentem els plats, generalment dins l’aigüera.

Si parlem d’estris de cuiner, en tenim de ben específics, com ara la giradora –per a truites, patates, etc.– i el girapeix. Estaria bé que no els transmetéssim el castellanisme cutxaron, que podem suplir no pas amb un sol nom, sinó amb dos o fins i tot amb tres: si és hemisfèric –i serveix per a escudellar la sopa– es diu culler, però si és pla és un cullerot –de ferro– o una llossa –de fusta. I encara tenim la gormanda, o esbromadora, o desbromadora, o escumadora, o triador… cada mot amb significat un xic diferent, segons els diccionaris (vegeu-ne el recull que en va fer el lingüista Gabriel Bibiloni).

El català fila prim

Fem servir –tot cuinant– verbs apropiats i genuïns

Quan ens belluguem per la cuina, com que “fem accions”, hem de recórrer a verbs. Lamentablement, n’hi ha que cada vegada se senten menys, substituïts pels que s’assemblen més al castellà. Si volem aturar aquesta pèrdua de genuïnitat, procurem, per exemple, d’abocar aigua en un cassó en lloc de tirar-la-hi, afegir sal al brou en compte de posar-n’hi més, trinxar o capolar la carn en lloc de triturar-la, remenar les sopes en compte de remoure-les, tastar el menjar en lloc de provar-lo i no esguerrar cap plat en lloc de no arruïnar-lo. L’aigua pot vessar d’una olla, però també pot sobreeixir, és a dir, eixir per sobre, per les vores de l’atuell. I el menjar el podem olorar, però també ensumar o flairar. El pa es pot torrar, però si se’ns crema l’haurem socarrat –i si se’ns crema molt lleugerament, l’haurem socarrimat.

La gastronomia també fa servir alguns verbs amb un sentit figurat, com ara sobtar-se (coure’s massa, per excés de foc) o enrossir (fer tornar “rossa” la carn, la ceba…). A mi em té el cor robat el verb amorosir, que vol dir ‘fer tornar amorós‘, és a dir, agradós, suau. Quan una carn és tendra i blana també diem que és melosa. Ah, i, si us plau, no demanem que ens ajudin a posar o treure la taula, sinó a parar taula o desparar taula. Recordem que si el brou crema valdrà més que el xarrupem o xarrupegem a poc a poc i quan vulguem fer tastar un menjar de sorpresa a algú li podem dir allò de “bada la boca i acluca els ulls” (més divertit que no pas el neutre “obre la boca i tanca els ulls”). I, per l’amor de Déu, diguem-los que el menjar no està bo, sinó que és bo; o bé que és dolent, és fred, és calent, és dolç, és salat, és amargant…

Vegeu, doncs, si se’n poden ensenyar, de coses, a la cuina. La cuina és tot un món –un món que pot ésser català, si en fem el pensament.

Per què els verbs són el motor del català?