El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Extremistes que no saben castellà

0
Publicat el 29 de febrer de 2020

Ací teniu un feix de brins, una vintena llarga. La collita d’aquestes darreres setmanes:

Extremistes que no saben català

N’has vist mai cap enlloc?

No te’n saps avenir? Me’n faig creus

El gust fa goig

Engavanyats

Atzagaiades i estirabots

Renovellem-nos d’una revolada

Tot estarrufat

Barrip-barrap

Un malfeiner aqueferat

Embotornats

El moixó m’aborrona

Sense base ni fonament

Refusem el rebuig

Com si no ho haguessin escrit

Madame la consellera

El taulell no hi escau

Una consellera que no fa figa

Les preposicions de Marta Vilalta

Més ben dibuixat, Jordi Galves

Cada pal que s’aguanti tot sol

Catanyolades d’avantguarda

Si voleu veure els brins anteriors, ací els teniu.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

‘Boicotejar’ o ‘boicotar’?

0
Publicat el 29 de febrer de 2020

boicotar

És probable que alguns lectors se sorprenguin de llegir a VilaWeb blocar en lloc de bloquejar, o bé sondar en lloc de sondejar. Però el cas és que tant blocar com sondar són als diccionaris, i en algun (com al de la Gran Enciclopèdia Catalana) hi tenen preferència: bloquejar remet a blocar i sondejar a sondar.

D’on ve la confusió?

La qüestió dels sufixos és un terreny relliscós, però si hem de fer cas del diccionari de la Gran Enciclopèdia, el sufix -ejar té dos significats: 1. ‘fer una acció relacionada amb’; 2. ‘ésser tirant a’. El significat 1 ens serveix per a formar verbs partint de noms: de braç, bracejar; de guerra, guerrejar; de fantasia, fantasiejar, etc. Però això també ho podem fer amb el sufix -ar: de camí, caminar; de planta, plantar; d’arrel, arrelar, etc.

En castellà també hi ha verbs acabats en -ar i verbs acabats en -ear. Ara, d’acabats en -ear, n’hi ha més que no pas en català. Per exemple, a diferència del castellà, no diem *telefonejar, sinó telefonar; ni bombejar (amb el significat de ‘treure o transportar amb una bomba’), sinó bombar; ni *formatejar, sinó formatar. I també hauríem de dir gasar (amb el significat de ‘intoxicar amb gas’), metamorfosar… Podem veure fàcilment, doncs, que molts verbs que en castellà acaben en -ear en català acaben en -ar.

Tanmateix, el diccionari accepta uns quants verbs amb tots dos acabaments. Per exemple, blocar-bloquejar, boicotar-boicotejar i boxar-boxejar. En aquests casos, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana dóna preferència a la primera forma i el DIEC a la segona.

Estudis exhaustius i comparatius

Alguns lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, boicotejar i boxejar) són calcs del castellà. Tan solament cal observar què fan el francès (bloquer, boycotter, boxer) i l’italià (bloccare, boicottare, boxare).

Afegim-hi encara una raó d’analogia. Agafem, per exemple, el cas de boicot (mot d’origen anglès) i comparem-lo amb uns altres verbs derivats de mots estrangers acabats en -ot. Sembla lògic que si d’escot en surt escotar i de complot, complotar, de boicot n’hagi de sortir boicotar. I encara ho veurem més clar si mirem verbs no manllevats: d’assot, assotar; de clot, enclotar; de brot, brotar; de ribot, ribotar; d’esquellot, esquellotar…

Quan és genuí l’acabament en -ejar?

El doctor Bibiloni, després d’haver-ho estudiat a fons, proposa quatre significats del sufix -ejar:

—acció reiterativa: espurnejar, fuetejar, bracejar, cuejar…

—acció en què s’imita algú altre o alguna cosa: pobrejar (‘actuar com un pobre’), sagarrejar (‘escriure com en Sagarra’).

—començar a adquirir un color, una qualitat o una tendència: groguejar, verdejar, agrejar, fluixejar.

—verbs amb un cert valor despectiu: badoquejar, rebostejar, menjotejar…

Els verbs que no s’encabeixin dins aquests criteris, no haurien de terminar en -ejar, sinó en -ar. Hauríem de dir, per exemple, bombardar (i no bombardejar), escannar o escanar (i no escanejar), piratar (i no piratejar), sabotar (i no sabotejar) i xatar (i no xatejar). Amb això, a més de respectar la genuïnitat morfològica, el català s’arrengleraria amb el francès (bombarder, scanner, pirater, saboter i chatter) i amb l’italià (bombardare, piratare, sabotare i chattare).

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

Seixanta ‘dialectalismes’ que hauríem de saber

0
Publicat el 29 de febrer de 2020

Una manera de supeditar una llengua és enxiquir-la, fer creure que té poc abast, o bé que és tan fragmentada internament que fins i tot es pot posar en dubte que sigui una sola llengua. A aquest discurs ‘separador’, que ha fet tan profit polític, també hi ha contribuït inconscientment un bon gruix de parlants del català central, que no ha fet l’esforç d’entendre la varietat geolingüística, allò que solem anomenar ‘dialectes’. De segur que heu sentit gent que troba estrany el parlar d’Inca, d’Alcoi o de Ceret —o del Pallars—, perquè no casa exactament amb el de Barcelona. Un efecte d’aquest ‘barcinocentrisme’ és que molts acabem entenent més fàcilment un argentí que no un mallorquí o un valencià; sabem que plata vol dir ‘diners’ i carro, ‘automòbil’ i arrufem el front quan sentim llenegar o caure un bac.

Aquest article no pretén pas de resoldre aquesta anomalia. Ja estaria bé si servís per a prendre’n consciència, que potser és una manera de posar fil a l’agulla.

Som-hi.

Per començar, descobrirem que en alguns àmbits els parlants del sud i de les Illes filen més prim que no els del Principat: per exemple, diferencien entre eixugar (un plat amb un drap, la cara amb una tovallola…) i torcar (qualsevol superfície bruta). Per això del tovalló a Mallorca en diuen torcaboques (i a València torcaboca).

I parlant de plats, hi hem d’afegir un altre mot susceptible de confusió: escurar, que al País Valencià vol dir, principalment, ‘netejar un plat o qualsevol atifell de cuina’. Més estris de cuina: un got es diu tassó a Mallorca i veire a Catalunya Nord. I una forquilla és una forqueta a Mallorca, al Rosselló i al nord del País Valencià. Si de tant traginar per la cuina ens ha vingut gana, sapiguem que berenar a les Balears té el significat general, però també vol dir ‘esmorzar’. I que al País Valencià es manté la diferència entre esmorzar (a mitjan matí) i desdejunar-se (a primera hora). Per acabar-ho d’adobar, a Catalunya Nord, berenar es diu espertinar, terme pres de l’occità.

A l’hora de precisar, valencians i illencs diferencien llevar (‘separar una cosa del lloc on és situada o unida’) de treure o traure (‘fer eixir o sortir fora d’on és’). És a dir, que les pancartes es treuen al carrer, però es lleven dels balcons per imposició judicial. (En teniu més informació en aquest article del doctor Gabriel Bibiloni.)

Passa sovint que un terme és desconegut al Principat i habitual al País Valencià i a les Illes. És el cas de granera (‘escombra’), general a tot el domini —fins i tot en àrees del nord-occidental—, però no al català central. Un cas semblant és banyar-se, que vol dir ‘mullar-se’ a la Franja, al País Valencià, a les Balears i a l’Alguer.

Hi ha més mots que poden confondre un parlant del català central. A les Balears –compte– trempar té, entre més significats, el de ‘amanir’, de manera que no us sorprengueu quan us demanin si voleu trempar l’ensalada. Tampoc no ens astorem si algú diu que es pinta els morros, perquè és el terme habitual (i no pas irònic) per a referir-se als llavis, tant a les Illes com a Catalunya Nord. I si una illenca explica que ha sortit de casa sense calces vol dir, simplement, que no duu mitges. Quan algú a les Illes es tem d’alguna cosa és que se n’adona, no pas que té por.

També al País Valencià hi ha mots que pot confondre un principatí: alçar tant vol dir ‘aixecar’ com ‘guardar’. Fem, a més de designar els excrements dels animals, es fa servir per anomenar les escombraries (‘el camió del fem’, per exemple). I encara l’adverbi debades, que significa ‘inútilment’, però també ‘gratuït’ (‘La compra m’ha eixit debades’).

Compte amb aquests tres de les comarques de Catalunya Nord: espiar hi vol dir, simplement, ‘mirar’ i una boina es diu gorra; i, sobretot, aneu alerta de no dir fer-se la punyeta, perquè a les comarques del nord manté el sentit originari, que és ‘masturbar-se’. Encara, en aquest joc d’anants i vinents, ‘fer malbé’ a Mallorca és tudar, un verb que a Catalunya Nord vol dir ‘apagar un foc o un llum’.

Els padrins són els avis, a Mallorca, a Eivissa i a molts indrets del Principat. Els nens són nins a les Illes i xiquets al País Valencià. Els nois, al·lots i xics, respectivament; ah, i al Rosselló, pallagos. Si un conco al Principat és un fadrí vell, a les Balears és un oncle. El llinatge a les Balears és l’estirp, com a tot arreu, però també hi vol dir ‘cognom’. Si al Principat dirien ‘Com te dius?’, a les Balears sentiríem més Què noms? (del verb nòmer) i al País Valencià Com te diuen?

L’oratge, tant al País Valencià com en una àmplia franja del nord-occidental, és el ‘temps atmosfèric’. És un mot que a VilaWeb fem servir amb naturalitat, per evitar l’ambigüitat de temps, tan polisèmic. Això mateix passa amb trellat, que els valencians no confonen amb ‘sentit’, com els principatins. De manera que l’olfacte és un sentit, però les coses tenen trellat i si volem aclarir un afer n’hem de traure trellat.

Si ens llevem d’hora al País Valencià, començarem el dia enjorn i si som a les Illes el començarem dejorn. Havent dinat ve la vesprada al sud i l’horabaixa a Mallorca. I si una cosa no la podem fer ni avui ni demà la farem despús-demà; això si no és que ja la vam fer ahir o despús-ahir.

Quan els principatins rellisquen, els valencians esvaren i els mallorquins i menorquins lleneguen (si pensem en les llenegues entendrem per què). Un misser a les Balears és un advocat i d’un paleta en diuen picapedrer (al Rosselló, peirer).

Si parlem d’animals, hem de saber que els gossos són cans tant a les Illes com a Catalunya Nord, i que les gosses illenques són cusses i empaiten moixos (gats). La palaia és el terme genuí amb què a Mallorca supleixen el castellanisme llenguado (vegeu-ne una documentada explicació en aquest article del doctor Jaume Corbera). I encara sense deixar el bestiar, recordem que la clòtxina valenciana no és tan sols una petxina grossa, sinó també un musclo i, figuradament, la vulva.

Hi ha mots que em tenen el cor robat, com els valencians bac (‘caiguda o cop’: caure un bac, pegar bacs, a bacs i redolons…), desficaci (‘disbarat’), balafiar (‘malgastar’), comboi (‘diversió, gatzara’) i encabotar-se (‘entossudir-se’). I si parlem de mots expressius, no em podeu negar l’encant de l’expressió de trucalembut (‘de poc valor’), viva encara al Rosselló i també en comarques del sud dels Pirineus. I abans d’acabar deixem passar l’idò mallorquí (‘doncs’), tan versàtil. O el jas! (o nyas!) valencià, que vol dir ‘pren!’, tot i que jas, coca! (o nyas, coca!) és més aviat una expressió d’estranyesa o bé de satisfacció per la desgràcia d’altri, com aquell massa poc! que tant sentíem abans.

Parlant de recursos expressius, un altre dia haurem de dedicar-nos a les frases fetes i refranys, que n’hi ha de molt vius i molt divertits a tot el país.

Per obtenir aquesta llista he demanat ajut a tot de gent, a qui vull donar les gràcies. Són Josep Albinyana, Joan Daniel Bezsonoff, Núria Cadenes, Jaume Corbera, Francesc Esteve, Rafel Mollar i Vicent (@truitesambceba).

I un darrer advertiment: molts filòlegs també som víctimes de la ignorància en aquest àmbit. Arran de la mort d’Isabel-Clara Simó, vaig publicar un piulet oportunista i desafortunat, amb una llista de suposats ‘valencianismes’. Al cap de poques hores ja hi havia una bona colla de piulaires no valencians que també feien seu tal o tal terme. Aquest article de segur que també conté inexactituds. Per això ja us demano ara que m’ajudeu a millorar-lo, si us plau.

Per a saber-ne més:

Un aplec exhaustiu i rigorós de termes dialectals és el Diccionari català-valencià-balear, d’Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll. Hi trobareu tanta informació com vulgueu.

Avui el màxim expert en dialectologia catalana és Joan Veny i Clar. Bo i sol, va escriure un manual molt pràctic i ben pensat, fruit de molts quilòmetres i moltes hores de dedicació: Els parlars (1978), que amplià definitivament el 1982 amb el títol Els parlars catalans. Però Veny també va dirigir una obra magna, editada per l’Institut d’Estudis Catalans: els set volums de l’Atles Lingüístic del Domini Català (i el seu ‘fill’: el Petit Atles Lingüístic del Domini Català, del qual vam parlar en aquest article).

La idea inicial de l’Atles fou dels filòlegs Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón. Aquest darrer, juntament amb Maria-Pilar Perea, van elaborar l’Estratigrafia Dialectal, una web que explica com ha evolucionat un seguit de mots a tot el domini lingüístic. VilaWeb hi dedicà una sèrie l’any 2016.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , , , , | Deixa un comentari

S’ha de complir la normativa de la llengua?

6
Publicat el 19 de febrer de 2020

Resultat d'imatges per a "el llenguado"

Avui han emès un altre capítol de ‘El llenguado’, a TV3. Fa mesos, els responsables d’aquest programa em van demanar de dir-hi quatre mots. Encara no l’he vist, però és evident que no hi han pogut encabir tot allò que els vaig exposar. I, encara, allò que vaig exposar no era tot allò que hauria volgut dir. Si ho voleu llegir, ací ho teniu.

S’ha de complir la normativa?

Sí. La normativa s’ha de complir. La normativa lingüística catalana és la que va establir Pompeu Fabra, essencialment, amb alguns retocs posteriors de l’Institut. Fabra va observar l’estat de la llengua i hi va veure dos grans perills: la pèrdua de trets propis —per la interferència, sobretot, del castellà— i el distanciament entre els dialectes. Perillaven la genuïnitat i la unitat. La guia de la seva feina va ser lluitar contra aquests dos perills. La normativa, doncs, és una manera de preservar una llengua amenaçada.

Observem això: per què escrivim taronja si a Barcelona la gent diu tronja? Perquè Fabra va donar importància a les raons etimològiques i perquè a la resta de dialectes es deia taronja. I com és que diem haver de i no tenir de o tenir que? Perquè va veure que les locucions amb tenir eren interferències del castellà i que la genuïna (encara viva) era haver de. I com és que no diem busson si és com ho deia tothom a l’època de Fabra? Doncs perquè es va arriscar i va recórrer a la llengua antiga per a recuperar bústia. Si Fabra i els seus successors haguessin pensat que el criteri havia de ser la llengua del carrer de Barcelona avui escriuríem tronja, tenir que i busson.

Per això a VilaWeb som uns ferms defensors de la normativa. Segurament el mitjà més fidel, per més que tinguem alguna petita discrepància amb algun canvi recent. I no ho dic pas amb orgull, això. Penso que aquesta fidelitat a la normativa l’haurien de practicar tots els mitjans, i especialment els públics. Dissortadament, la televisió i la ràdio públiques transgredeixen la norma molt sovint, fins al punt que al seu llibre d’estil es registren centenars de mots, construccions o usos no admesos per l’Institut. Aquesta actitud no té en compte els perills de què parlàvem. Penso que cal rectificar. Potser això és més urgent que no pas canviar la llista de diacrítics.

Sobre els diacrítics

Aquesta és una de les poques ‘desobediències’ de VilaWeb. A VilaWeb mantenim el sistema d’accentuació diacrítica de Fabra, excepte en els derivats, que generalment no accentuem. I això ho fem per tres raons.

La primera és una raó general: no hi havia cap necessitat de fer-la, aquesta reforma. No la demanaven ni els escriptors, ni els periodistes, ni els filòlegs, ni els professors, ni els editors…

La segona raó és que no se sap quin criteri es va seguir per fer la tria de mots amb diacrític. La llista de Fabra tenia tres criteris clars. Els responsables del IEC diuen que n’han mantingut un: l’oposició àton-tònic, és a dir, que quan un dels dos homògrafs és àton, accentuem l’altre (pèl-pel). Però això no es compleix, perquè si es complís no anirien accentuats ni bé, ni déu ni sòl.

I la tercera raó, i principal és, com ha dit el gramàtic Josep Ruaix, que la reforma fa que la llengua sigui més confusa. Fabra va estudiar detalladament casos de possible confusió i els va resoldre amb un accent diacrític. En canvi ara, eliminant els diacrítics, es fa evident la confusió. Això passa quan suprimeixes l’accent de mòlt i et trobes una etiqueta com ara ‘Cafè molt descafeïnat’. O quan elimines l’accent de vénen i no saps si les persones venen o vénen. O bé si elimines l’accent d’ós i confons els ossos amb els óssos. I passa fins i tot que el responsable lingüístic d’un diari, que és alhora membre de la Secció Filològica del IEC, ha escrit públicament que no pensa renunciar a l’accent d’ós.

Per aquestes raons, la reforma ha suscitat resistència. No tan sols a les xarxes. No tan sols d’alguns mitjans, com VilaWeb, sinó també —sobretot— de les editorials. Segons un report de l’Institut d’Estudis Catalans, la major part d’editorials no segueixen la nova normativa sobre els diacrítics, cosa que ens hauria de fer pensar.

Ara, repetim-ho, al costat de les transgressions dels mitjans de comunicació principals, això dels diacrítics no és res. I no sembla gaire just que, precisament als qui som més fidels a la normativa, ens pengin l’etiqueta de desobedients perquè mantenim quatre accents distintius i aclaridors.

Vegeu també:

—Diacrítics: calia?

—És de debò que hi ha cent cinquanta diacrítics?

—Quins diacrítics són útils i quins no?

—No penso escriure cap més article sobre diacrítics (potser)

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Un president que rectifica

0
Publicat el 8 de febrer de 2020

Resultat d'imatges per a "quim torra catalunya ràdio"

Ací teniu una dotzena llarga de brins, de llengua i d’esperança. La collita d’aquesta quinzena:

1. Un president que rectifica

2. Foradat i prou?

3. Pa acabat de fer

4. Sembla català i no ho és

5. La taula i la mesa: cada cosa a lloc

6. Vora, voral, vorada i vorera

7. Suma’t i multiplica’t

8. Fiblades

9. Compte amb els verbs pronominals

10. Fuig, home, fuig

11. Quin tiberi de mots, manoi!

12. Els traçuts s’ho prenen a la valenta

13. Maneres de no dir ‘fer l’amor’

14. El femení genèric arriba al comerç

Si voleu veure els brins anteriors, ací els teniu.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

‘Boicotejar’ o ‘boicotar’?

1
Publicat el 8 de febrer de 2020

boicotar

És probable que alguns lectors se sorprenguin de llegir a VilaWeb blocar en lloc de bloquejar, o bé sondar en lloc de sondejar. Però el cas és que tant blocar com sondar són als diccionaris, i en algun (com al de la Gran Enciclopèdia Catalana) hi tenen preferència: bloquejar remet a blocar i sondejar a sondar.

D’on ve la confusió?

La qüestió dels sufixos és un terreny relliscós, però si hem de fer cas del diccionari de la Gran Enciclopèdia, el sufix -ejar té dos significats: 1. ‘fer una acció relacionada amb’; 2. ‘ésser tirant a’. El significat 1 ens serveix per a formar verbs partint de noms: de braç, bracejar; de guerra, guerrejar; de fantasia, fantasiejar, etc. Però això també ho podem fer amb el sufix -ar: de camí, caminar; de planta, plantar; d’arrel, arrelar, etc. Final del formulari

En castellà també hi ha verbs acabats en -ar i verbs acabats en -ear. Ara, d’acabats en -ear, n’hi ha més que no pas en català. Per exemple, a diferència del castellà, no diem *telefonejar, sinó telefonar; ni bombejar (amb el significat de ‘treure o transportar amb una bomba’), sinó bombar; ni *formatejar, sinó formatar. I també hauríem de dir gasar (amb el significat de ‘intoxicar amb gas’), metamorfosar… Podem veure fàcilment, doncs, que molts verbs que en castellà acaben en -ear en català acaben en -ar.

Tanmateix, el diccionari accepta uns quants verbs amb tots dos acabaments. Per exemple, blocar-bloquejar, boicotar-boicotejar i boxar-boxejar. En aquests casos, el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana dóna preferència a la primera forma i el DIEC a la segona.

Estudis exhaustius i comparatius

Alguns lingüistes, com ara Lluís Marquet (p. 32) i Gabriel Bibiloni, demostren que formes com les que acabem d’esmentar acabades en -ejar (bloquejar, boicotejar i boxejar) són calcs del castellà. Tan solament cal observar què fan el francès (bloquer, boycotter, boxer) i l’italià (bloccare, boicottare, boxare).

Afegim-hi encara una raó d’analogia. Agafem, per exemple, el cas de boicot (mot d’origen anglès) i comparem-lo amb uns altres verbs derivats de mots estrangers acabats en -ot. Sembla lògic que si d’escot en surt escotar i de complot, complotar, de boicot n’hagi de sortir boicotar. I encara ho veurem més clar si mirem verbs no manllevats: d’assot, assotar; de clot, enclotar; de brot, brotar; de ribot, ribotar; d’esquellot, esquellotar…

Quan és genuí l’acabament en -ejar?

El doctor Bibiloni, després d’haver-ho estudiat a fons, proposa quatre significats del sufix -ejar:

—acció reiterativa: espurnejar, fuetejar, bracejar, cuejar…

—acció en què s’imita algú altre o alguna cosa: pobrejar (‘actuar com un pobre’), sagarrejar (‘escriure com en Sagarra’).

—començar a adquirir un color, una qualitat o una tendència: groguejar, verdejar, agrejar, fluixejar.

—verbs amb un cert valor despectiu: badoquejar, rebostejar, menjotejar…

Els verbs que no s’encabeixin dins aquests criteris, no haurien de terminar en -ejar, sinó en -ar. Hauríem de dir, per exemple, bombardar (i no bombardejar), escannar o escanar (i no escanejar), piratar (i no piratejar), sabotar (i no sabotejar) i xatar (i no xatejar). Amb això, a més de respectar la genuïnitat morfològica, el català s’arrengleraria amb el francès (bombarder, scanner, pirater, saboter i chatter) i amb l’italià (bombardare, piratare, sabotare i chattare).

Article publicat originàriament a VilaWeb el dia 1-2-2020

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , , , , , | Deixa un comentari