El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

  • Llengua
  • Brins
  • Circumstàncies
  • Llegides i triades
  • Memorial Josep Badia i Torras
  • Què és i qui sóc
  • @jbadia16

    • Arxiu de la categoria: Llengua

    “Fa un sol que torra el cul a les llebres”: expressions populars del sol i de la calor

    1
    Publicat el 3 de juliol de 2021

    L’estiu és un bon moment per a recuperar les expressions relacionades amb el bon oratge: les que comencen per “Fa un sol que…” i per “Fa una calor que…”.

    Curiosament, els diccionaris en tenen ben poques, d’expressions d’aquesta mena. L’Alcover-Moll, dins l’entrada sol, diu: “Fer un sol de justícia, o un sol que bofega, o un sol que estavella o esquerda les pedres, o un sol que crema (o que torra) es cul a ses llebres“. El Diccionari Normatiu Valencià registra un sol que bada les pedres (o les penyes). I el Diccionari de sinònims de frases fetes hi afegeix: “un sol que rosteix les pedres“. I para de comptar.

    Els nostres escriptors ens en regalen alguna més, com ara “un sol que bleïa” (Mercè Rodoreda), “un sol que bada les penyes” (Rodolf Sirera), “un sol que feia grinyolar els cans” (Pau Faner) i “un sol que enamora” (Joan Oliver) –referit generalment a un sol suau i agradable, no pas excessiu. I, parlant de la calor, “una calor que es fonien les pedres” (Isabel-Clara Simó), “una calor que matava” (Joan-Daniel Bezsonoff).

    El fet curiós és que l’escassetat dels diccionaris contrasta amb una gran exuberància en la parla viva. La setmana passada, a Twitter, vaig demanar això: “Com acabaríeu aquestes frases?: ‘Fa un sol que…’, ‘Fa una calor que…’” Hi hagué unes set-centes respostes de tot el domini lingüístic, cosa que indica que són expressions ben vives encara avui dia.

    Una de les més esteses és Fa un sol que bada les pedres. La trobem sobretot en els dominis del català occidental, de les Garrigues fins a Alacant, però per algun altre testimoni sembla que es devia estendre fins més amunt. Hi ha expressions semblants, com ara Fa un sol que bada les penyes. El nom penya, que vol dir ‘gran massa de pedra’, era molt corrent no fa pas gaires anys. Igual com el verb badar, amb el significat de ‘obrir’, ‘descloure’, que va restar fixat també en una expressió molt corrent a Eivissa: Fa un sol que bada pinyetes.

    A la resta del domini lingüístic, hi predominen locucions semblants, amb verbs sinònims de badar (estavellar, espetegar, esquerdar, estellar, esberlar, asclar, batre, esbatanar, esclatar, petar, esbardellar, trencar) i amb noms de significats afins a pedres (rocs, rajols, teules).

    El català fila prim

    En moltes expressions, trobem el verb tot sol, sense pedres ni penyes: Fa un sol que espetega és la més freqüent. I qui diu espetega, diu estavella, peta, esquerda, esberla, estella, espatarra. Després hi ha les centrades en l’acció abrusadora del sol: Fa un sol que torra, que crema, que rosteix, que bleeix (bleir vol dir ‘cremar’), que desfà les pedres. O bé en l’efecte general: Fa un sol que estaborneix, que tomba (o que tomba de cul), que enlluerna.

    Moltes expressions es refereixen al cap de l’home: Fa un sol que esquerda el cap, o que estavella la closca, que estova el cervell; i també al de les bèsties: Fa un sol que esquerda el cap dels ases, que esquerda el cap dels gossos.

    D’expressions que parlen d’animals, n’hi ha més: Fa un sol que torra el cul a les llebres (la més habitual a Mallorca), que fa grinyolar els cans (conegudíssima a Menorca), que fa caure la cua als moixons (al Solsonès i l’Alt Urgell), que cauen els moixons rostits, que torra pardals, que espanta les mosques, que s’hi couen les sargantanes.

    Encara trobem moltes més maneres de dir que fa molt de sol, com ara cau foc, plou foc, cauen atxes enceses, cau una bona teia…

    Un piulaire recorda, en fi, que en italià la manera més popular de dir que fa molt sol és igual que en català: “C’è un sole che spacca le pietre.”

    “Fa una calor que atalba”

    Passem ara a la segona expressió: “Fa una calor que…” Ací hi ha dos verbs predominants. A la major part del Principat es diu Fa una calor que empesta (o empudega, en alguns indrets).

    A les terres de Ponent, a les de l’Ebre i al País Valencià, Fa una calor que atalba. Atalbar vol dir ‘deixar sense ànim, atordir, per l’excés de calor, per la violència dels cops, etc.’ És un mot definit a l’Alcover-Moll i al Diccionari Normatiu Valencià, però, incomprensiblement, no apareix al DIEC.

    A part aquestes dues fórmules, n’hi ha moltes més. La major part tenen una semblança semàntica amb atalbar, però amb un grau d’intensitat variable: Fa una calor que aclapara, que atueix, que no s’aguanta, que no és sofridora, que et desfà, que tomba, que et deixa esternellat (‘estès, ajagut’, un mot absent del DIEC, també), que ofega, que mata.

    Així mateix, hi trobem expressions que parlen de por: una calor que espanta, que esparvera, que estarrufa (‘eriça el pèl’); o amb elements religiosos, que hi solen donar un caràcter irreverent: una calor de mil dimonis, una calor de cal Déu, una calor de Déu, una calor que sua el sagrari.

    L’experiment també ha deixat unes quantes frases iròniques. La més divulgada és Fa una calor que em suen les dents. Després n’hi ha de no tan repetides; no sé si són d’ús familiar o local, però paga la pena de ressenyar-les: Fa una calor que escaliva pebrots, que hi pots fer ous ferrats, que sua la regatera…

    Els piulaires recorden que hi ha diverses maneres de dir calor. La més comuna, quan parlem d’una calor intensa, és calda. I quan és sufocant, rep noms diversos, segons el lloc: basca, xafogor, calitja (que en aquest cas no vol dir ‘boira’), brusentor (o brasentor), bavor…

    No ens hi podem entretenir més, però aquesta profusió d’expressions tan vívides ens hauria de fer reflexionar. Per més que de vegades sembli que el català s’empobreix, que s’esllangueix, encara és ben ric i ple. I tenim l’oportunitat –i potser la responsabilitat– de preservar i difondre aquesta riquesa. Mantenir tot aquest tresor en els temps actuals no és pas fàcil, però tampoc no és impossible.

    Una llengua que no te l’acabes

    Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 26 de juny de 2021

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

    Verros, ensumapets i pessigavidres

    0
    Publicat el 13 de juny de 2021

    Ací teniu els brins d’aquestes setmanes, amics.

    Verros, ensumapets i pessigavidres

    Tertulians, una orquestra que desafina

    Que el coneixíeu?


    Els meus avis no ho haurien entès


    Tururut viola


    Datius


    Tot just són les vuit


    Hipopronòmia


    Cobrar vides


    Retira a l’àvia

    Mans plegades

    On ens traslladen?


    Llengua mullada


    Així que es desperta


    Paraules menors


    Quanta transcendència


    Tot d’un plegat

    Fer foc nou

    Amb una simple multa


    Viure en un aparcament

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

    “Més fam que Garró”: Eugeni S. Reig recull 3.500 comparances valencianes

    0
    Publicat el 13 de juny de 2021

    Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942), autor de llibres com ara Valencià en perill d’extinció i El valencià de sempre, és el responsable de Les nostres comparances, un recull inèdit de 3.500 modismes comparatius d’intensitat en format digital. L’obra, fruit de la col·laboració de Softvalencià i Rodamots, ha estat desenvolupada per Pere Orga. Reig ha aplegat tot el material durant catorze anys, en un període que fixa amb una precisió total: “El present treball l’he fet entre el 2 de maig del 2005 i el 6 de maig del 2019.”

    Un cercador útil, una lectura plaent

    El cercador és molt intuïtiu i fàcil de fer servir. Al quadre de diàleg hi escrivim el mot que vulguem cercar i podem decidir si la comparança ha de començar per aquell mot, hi ha d’acabar o l’ha de contenir. També podem navegar de lletra en lletra per tot el recull. La informació que aporta cada entrada és variable, però no hi manquen mai els significats que té i, en general, els reculls i diccionaris que en parlen. Ara i adés, també ens ofereix citacions literàries on podem llegir el modisme en qüestió. Tot plegat fa que aquest cercador no tan sols sigui una eina de consulta, sinó que també ens faciliti una lectura plaent i enriquidora.

    ‘Com cagalló per séquia’: les comparacions més iròniques del català

    VilaWeb ha parlat amb Reig per comentar Les nostres comparances. Li demanem d’on provenen, geogràficament: “Em consta que els 3.500 modismes comparatius recollits en l’obra es diuen o s’han dit en terres valencianes. Alguns, fins i tot, són exclusivament valencians. I alguns són localismes que es diuen només en una zona molt petita i, a voltes, només en una localitat determinada.” En aquest punt, no es pot estar d’enumerar uns quants modismes d’Alcoi, la seva localitat nadiua. N’hi ha que fan referència a la tradició tèxtil de la ciutat: “anar i tornar com una llançadora”, “menejar-se més que un viatjant de torçudes”, “més alcoià que un teler a mà”. I també n’hi ha que, de tan locals, tan sols els poden entendre els alcoians: “més cabut que Mossén Seré”, “més collons que Carbonell”, “més diners que Ferrandis Belda”, “més lladre que Pixum”, “més perdut que Caparrota”…

    El valencià de sempre (article de Josep Miquel Bausset, 12.07.2015) 

    Per quina raó aquest cercador no conté comparances no valencianes? Ho explica a la introducció de l’obra: “No he arreplegat en el present treball els modismes comparatius que es diuen en altres zones de la nostra àrea idiomàtica, fora de les terres valencianes, i a osades que en són un bon grapat i ben interessants. Jo, per desgràcia, no tinc els mitjans adequats per a recollir les comparances de tot el nostre àmbit lingüístic.” Darrere aquest treball hi ha el rigor que caracteritza l’autor: “Totes les comparances que he arreplegat o bé les he sentides jo de viva veu en converses entre valencianoparlants o bé me les han comunicades persones que em mereixen tota la confiança o bé les he trobades en documents escrits.”

    Eugeni S. Reig té la intenció d’anar afegint modismes comparatius a mesura que en vagi aplegant. “Les publicacions en internet són dinàmiques i l’autor pot afegir, eliminar i canviar entrades de manera contínua si vol fer-ho”, diu.

    Una tria (improvisada) de l’autor

    Hem demanat a Eugeni S. Reig que comenti unes quantes comparances del seu recull. Heus ací una tria improvisada de l’autor:

    “Considere important la comparança més sort que un gos que s’ofega, perquè significa ‘tindre molt bona sort’ i el Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) diu que vol dir ‘tindre molt mala sort’, és a dir, el contrari. Com que els que fan els diccionaris es copien els uns dels altres sense molestar-se a preguntar als parlants que saben les coses, en el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) i els altres diccionaris apareix el significat que dóna el DCVB, que és fals. Vaig advertir que l’edició en línia del DNV arreplegava el modisme incorrectament. Quan en juliol del 2016 es va publicar el diccionari en paper vaig comprovar que no s’havia esmenat eixa definició errònia.

    Tinc un afecte especial a les comparances agre com un ferro (o com el ferro) i més agre que un ferro (o que el ferro). En sentit real, signifiquen ‘molt agre’ i, en sentit figurat, ‘de molt mal caràcter’; com també a les comparances amarg com l’asséver i més amarg que l’asséver, que signifiquen ‘molt amarg’, tant en sentit recte com en sentit figurat. Quan vaig presentar la primera versió del llibre al registre de la propietat intel·lectual, el 29 d’octubre de 2012, el vaig titular Agre com un ferro i més amarg que l’asséver, però finalment el vaig canviar per Les nostres comparances perquè és més curt i més fàcil d’entendre i de recordar.

    També em resulten especialment interessants les comparances més fam que Garró, que s’aplica a qui passa fam, i més burro que Tacó, que s’aplica a qui és molt ignorant, poc intel·ligent o poc tractable. Potser m’enganye, però em fa l’efecte que aquests modismes comparatius no es diuen fora de les terres valencianes.

    Em semblen especialment interessants les comparances que contenen la locució comparativa com a mort —que expressa la idea que una persona està com si fóra morta encara que això no siga veritat—, com ara les següents: caure com a mort, deixar com a mort, donar com a mort i estar com a mort.

    També m’agraden molt les següents:

    –Anar-se’n com a merda de lladre. Referit a alguna cosa vol dir ‘acabar-se molt de pressa, molt ràpidament’; o bé ‘deteriorar-se, esgarrar-se, esqueixar-se o fer-se malbé molt prompte, en un temps molt curt’. I referit a una persona significa  ‘tindre ganes de defecar i no poder aguantar-se, fer-se de ventre damunt’. I, encara, referit a un home, significa ‘ejacular precoçment’.

    –Més perdut que Caparrota que té dos significats, segons quin verb l’encapçale. Estar més perdut que Caparrota vol dir ‘no poder fer res per a eixir-se’n d’una situació problemàtica, complicada, compromesa, angoixosa. No tindre escapatòria.’ En canvi, ser més perdut que Caparrota és ‘ser un perdulari, un bala perduda, un desvergonyit, un calavera, un cràpula, una persona de vida dissoluta. I, també, una mala persona’.

    –Tindre’ls com el Matxo d’Ifac. Tant pot significar ‘tindre coratge, valentia, bravura, espenta, capacitat de resistència’, com ‘tindre molta barra’.

    –I per acabar mirar com a roba de genovesos, que vol dir ‘mirar despectivament, amb menyspreu, algú’.”

    Article publicat a VilaWeb el dia 4-6-2021

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

    Paraules per a fer el tifa

    0
    Publicat el 23 de maig de 2021

    Ací teniu els brins de la darrera quinzena, amics.

    “Procrastinar” a tort i a dret per fer el tifa


    La preposició de la truita


    Si és directe, sense “a”


    Diu que no se la posava


    Potser no ho escriurem amb subjuntiu


    Brindem sense toros


    La pendis


    Esquivem la burla


    Com més va, pitjor


    La música l’apassiona


    N’hem vistes de pitjors


    Construccions enganyoses


    L’os de la musica

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

    Cinc lliçons de llengua d’Enric Valor

    0
    Publicat el 23 de maig de 2021

    Enric Valor (Castalla 1911- València 2000) és conegut sobretot com a aplegador i recreador de les Rondalles valencianes. Els seus texts literaris –i també les novel·les– et traslladen als paisatges que coneixia tan bé, gràcies a un ús magistral de la llengua, amb un estil viu, plàstic, dringadís. Perquè Enric Valor era escriptor, però també un gran lingüista.

    Les rondalles d’Enric Valor | sèrie publicada l’estiu del 2011

    D’ençà dels anys trenta fins a la seva mort, fou un lluitador incansable, sempre amb la bandera de la unitat de la llengua. Al costat de Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, va treballar per la difusió del català normatiu al País Valencià. Col·laborà també amb Francesc de Borja Moll en el Diccionari català-valencià-balear. Activista indefallent, fou empresonat del 1966 al 1968 i, mort Franco, arribà el moment del seu reconeixement i de la reedició i difusió de la seva obra.

    Reivindiquem Enric Valor llegint-lo | Editorial de Vicent Partal

    En els escrits sobre llengua, pren una actitud constructiva en favor d’un estàndard genuí. Vol ajudar a eradicar castellanismes estesos al País Valencià, però alhora denuncia fonamentadament i amb rigor els barbarismes i vulgarismes que circulaven pel Principat –sense que els parlants ni els mitjans en tinguessin consciència– i hi proposa alternatives.

    Enric Streisand Valor | article de Núria Cadenes

    Dels seus llibres de llengua, en destaquem quatre, que han esdevingut referència per a filòlegs i no filòlegs: el Curs mitjà de gramàtica catalana, La flexió verbal, Millorem el llenguatge i Temes de correcció lingüística. D’aquests dos darrers, n’hem extret cinc lliçons de llengua.

    El valor d’Enric Valor | Vídeo d’una conversa del 1996

    ‘Petó’, un nom groller

    Per al nom que expressa ‘l’acte de besar’, Valor recomana besada i bes, formes habituals al País Valencià i a les Illes, i ho justifica amb raons etimològiques i exemples literaris antics. I ho rebla així: “L’altre sinònim –petó–, que tanta vitalitat té al Principat, no ha penetrat mai en la llengua parlada del País Valencià. Petó no és un barbarisme; és senzillament un mot groller i dialectal derivat de pet, i aquest té com a principal accepció la de ‘ventositat expel·lida per l’anus amb soroll’. Un general sentiment de delicadesa lingüística inclina tot el nostre poble valencià a refusar aquest sinònim, precisament aplicat a una acció plena de tendresa i elevada afectivitat i de la qual, sovint, se n’ha de fer esment en expressions poètiques.” (*)

    ‘Amoïnar’, un verb castellaníssim

    Valor diu de bon començament que amoïnar és un mot desconegut en el català del País Valencià, tot i que el fa servir algun escriptor, per imitació de la literatura barcelonina –”que en altres moltes ocasions ens ajuda força a recobrar molts trets sintàctics i mots autènticament nostres”, diu. Tot seguit explica l’origen del mot: “Amoïnar és un castellanisme relacionat amb els substantius castellaníssims mohín i mohina i el seu derivat amohinar, que, com veiem, no té més diferència amb amoïnar que la seua transcripció ortogràfica.” I més avall rebla els arguments i proposa solucions: “Els clàssics no sembla que hagen usat mai aquest verb. Els sinònims preferibles, és a dir, els mots netament nostres que poden usar-se per expressar els conceptes de amoïnar són: contorbar, atabalar, desassossegar o neguitejar, enquimerar i altres semblants.”

    ‘Pesebre’ s’escriu amb una essa

    Ni Joan Coromines ni Francesc de Borja Moll no dubten que la grafia pessebre, amb dues esses, és fruit de la contaminació del castellà. Valor ens recorda que pesebre, amb una essa, és un mot viu al País Valencià, però no amb el significat que té al Principat, sinó amb l’original: ‘menjadora per als animals’, el mateix que tenia praesepe en llatí. El mot fou usat en la literatura medieval i s’ha mantingut viu –precisa– a la Franja, a les terres de l’Ebre i al País Valencià. En canvi, d’allò que al Principat se’n diu pessebre, a molts indrets del país se’n diu betlem. Tot això, Valor ho explica citant l’Alcover-Moll i exemples medievals. I acaba l’explicació tornant a la pronunciació, amb un parèntesi que és tota una lliçó: “(Fóra molt de desitjar que a Barcelona procedissen a modificar la grafia errònia pessebre, de la qual se n’ha fet un ús fora mida, fins a ser el títol i tot d’una obra valuosa que té música d’un dels més famosos compositors del nostre segle.)”

    ‘Cop’, un dialectalisme vulgar i deformat

    Valor dedica dos articles de Millorem el llenguatge al mot cop. En el primer se centra a demostrar que vegada és el terme més antic i genuí i que té com a única accepció “cadascun dels casos en què es realitza una acció”. En el segon demostra que cop és “indubtablement, una pronúncia defectuosa, descurada i molt moderna” de colp, la forma tradicional. Al final del primer article és on resumeix el problema: “Trobem excessiu l’ús que fan al Principat, tant en la premsa, com en la literatura, com en obres de caràcter científic, del vulgar i deformat cop, de tal manera que pràcticament estan eliminant els nobles i clàssics vegada i volta. En el País Valencià és inexistent aquest mal ús, i hi ha a part la incomoditat que representaria per als valencians la reducció, ací desconeguda, del correcte colp al dialectal cop.”

    ‘Ésser’ i ‘estar’: fora dubtes

    Valor dedica un article de Temes de correcció lingüística a les errades freqüents de l’ús del verb estar. Si us interesseu per aquesta qüestió, poques vegades llegireu una explicació tan succinta i alhora tan clara –tan eficaç, diria– com aquesta. Ho resumeix en set “regles”:

    –”Trobar-se en un lloc sense determinació quantitativa de temps s’expressarà amb el verb ser“: “La teua cosina ahir era al mercat“.

    –”Trobar-se en un lloc amb determinació quantitativa de temps exigeix el verb estar“: “La teua cosina estarà hora i mitja al mercat”

    –”Estar s’usa també en la localització d’un subjecte, amb determinació quantitativa de temps o sense, quan és equivalent a viure o habitar (en un lloc)”: “El meu germà està a París (= viu ja a París).”

    –”Arribar a un lloc pot expressar-se correctament amb el verb ser“: “No respirarem tranquils fins que no serem a casa.”

    –”L’adjectiu qualificatiu referit a coses es lliga amb el verb ser“: “L’aigua de la font és freda.”

    –”S’usa correctament el verb ser quan cal expressar que una cosa escau, resulta, d’una certa manera (aplicant un qualificatiu)”: “Aquesta jaqueta m’és ampla (o em ve ampla).”

    –”L’estat civil d’una persona (fadrí, casat o viudo), bé amb determinació temporal o bé sense, considerat com a no transitori, s’expressa sempre amb el verb ser“: “La meua filla ja fa tres anys que és casada.”

    Com podeu veure, Enric Valor és tot un mestre, que defensa un català genuí amb dignitat, rotunditat i rigor, per demanar que l’estàndard tingui en compte tots els parlars i no caigui en el parany del “centralisme” de Barcelona o del Principat.

    Cal llegir-lo.

    (*) Aquesta és l’etimologia que el diccionari Alcover-Moll atribueix a petó. Tanmateix, l’etimòleg Joan Coromines assegura que prové de potó, un mot que ja existia en català antic, com també pot (‘llavi’). Potó i pot són registrats al diccionari Alcover-Moll com a mots encara vius, localitzats en parlars pirinencs.

    i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

    “Confio en superar-ho” o “Confio a superar-ho”?

    0
    Publicat el 23 de maig de 2021

    M’he concentrat en resoldre el problema, No insistiu en demanar-nos-ho, T’ha amenaçat amb acomiadar-te?, No ha pensat en agrair-vos-ho…

    Què me’n dieu, d’aquestes frases? La gramàtica del IEC i la de l’AVL diuen que en registres formals és preferible de no fer servir ni en ni amb davant un infinitiu. En totes aquestes frases les preposicions adients són a o de: M’he concentrat a resoldre el problema, No insistiu a demanar-nos-ho, T’ha amenaçat d’acomiadar-te?, No ha pensat a agrair-vos-ho. 

    És molt simple, doncs. Encara que diguem M’he concentrat en aquest examen, quan canviem un examen per una acció com ara resoldre el problema (encapçalada, com veieu, amb un verb en infinitiu), és preferible de canviar la preposició. Vegem-ne més exemples:

    —Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord a apujar-li el salari.
    —Confio en vosaltres, però Confio a superar la malaltia.
    —Demostres interès en la literatura, però Demostres interès a estudiar la literatura.
    —N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou d’explicar-ho amb quatre mots.

    En frases com la darrera, alguna gramàtica accepta que es mantingui la preposició amb, fins i tot en texts formals, però aconsellem de canviar-la, seguint la tendència general.

    Anem amb compte, per això: hi ha un cas en què sí que és correcta la preposició en seguida d’un infinitiu. És quan introdueix oracions temporals com ara aquestes: En entrar ell va començar la festa, En arribar a la platja ens vam estirar. Si ho observeu, són ben diferents de les oracions anteriors, perquè en aquestes darreres la preposició en es podria substituir per “en el moment de” (En el moment d’entrar…) o “quan + verb” (Quan va arribar a la platja…).

    Ho resumim?

    Davant un infinitiu, es recomana d’emprar tan sols les preposicions ‘a’ i ‘de’. Tanmateix, ‘en’ és correcte si equival a ‘quan’ o ‘en el moment de’

    Ara parlem d’allò que hom anomena “caiguda de les preposicions”. Si hem dit que davant un infinitiu és preferible de canviar les preposicions en i amb, davant la conjunció ‘que’ no en podem fer servir cap. Vegem-ho:

    —No insistiu en la petició, però No insistiu que els ho demanem.
    —T’ha amenaçat amb l’acomiadament, però T’ha amenaçat que t’acomiadaria.
    —No ha pensat en vosaltres, però No ha pensat que us ho havia d’agrair.
    —Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari.
    —Confio en vosaltres, però Confio que superareu la malaltia.
    —N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou que ho expliqueu amb quatre mots.

    També tinguem en compte que la preposició des de es converteix en des en aquest context: Des que has arribat que no has callat, fill!

    De vegades eliminar la preposició pot semblar massa “abrupte”. Vegem unes quantes maneres de suavitzar-ho:

    —En lloc de Tothom ha contribuït *a que l’escola sigui excel·lent, podem dir Tothom ha contribuït que l’escola sigui excel·lent, o bé Tothom ha contribuït a fer que l’escola sigui excel·lent.
    —En lloc de Es basa *en que hi havia un defecte de forma, podem dir Es basa que hi havia un defecte de forma, o bé Es basa en el fet que hi havia un defecte de forma.
    —En lloc de Ens vam comprometre *a que l’energia fos neta, podem dir Ens vam comprometre que l’energia fos neta, o bé Ens vam comprometre a aconseguir que l’energia fos neta.
    —I en lloc de Ho ha dit com un estímul *a que la gent s’hi impliqui, podem dir Ho ha dit com un estímul que la gent s’hi impliqui, o bé Ho ha dit com un estímul perquè la gent s’hi impliqui.

    Compte: en tots aquests casos el mot que no admet una preposició avantposada és la conjunció ‘que’. Cal no confondre-la amb el pronom ‘què’, que sí que admet una preposició abans, com en aquestes dues oracions:

    —La feina en què pensava era aquesta.
    —No sé amb què el podem ajudar.

    En el primer cas, el pronom és relatiu i equival a ‘la qual’ (La feina en la qual pensava era aquesta), i en el segon és interrogatiu i equival a ‘quina cosa’ (No sé amb quina cosa el podem ajudar).

    Ho resumim?

    Davant la conjunció ‘que’ no hi pot anar cap preposició. No confonguem la conjunció ‘que’ amb el pronom ‘què’, que equival a ‘el qual, la qual…’ o bé a ‘quina cosa’

    Pràctica i aprofundiment:

    —Itineraris d’aprenentatge (explicació i exercicis).

    —Vídeo amb una classe detallada de la Universitat Politècnica de València.

    —Vídeo amb exercicis de la Universitat Politècnica de València.

    —Llista dels principals verbs que duen preposició de Llengua Catalana en Línia.

    —Explicació a la Gramàtica essencial de l’Institut d’Estudis Catalans (canvi i caiguda).

    —Explicació a la Gramàtica Valenciana Bàsica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (canvi i caiguda).

     

    Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 1r de maig de 2021

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

    Dèries i murris arreu: mots intraduïbles (segona part)

    0
    Publicat el 23 de maig de 2021

     

    Aquest país és ple de gent apassionada per la llengua, i cadascú ho és per una raó específica. Alguns, per exemple, volem que hi llueixin els trets que la distingeixen de les altres. Creiem que en un moment com l’actual, amb la pressió de l’anglès i, sobretot, del castellà, és bo de saber quins recursos genuïns tenim i difondre’ls tant com puguem.

    Fa més d’un any que en aquesta secció vam publicar l’article “Deu mots catalans intraduïbles” i de seguida molts lectors van fer-nos arribar missatges per a engruixir aquella primera llista. Avui, doncs, presentem, una petita part del recull suggerit per molts de vosaltres.

    Deu mots catalans intraduïbles

    Recordem, succintament, que aquests mots no tenen una traducció directa al castellà, adés perquè en català tenen un significat més precís, adés perquè passa a la inversa: el mot català té molts significats i equival, doncs, a uns quants mots castellans. Justament, aquesta manca de correspondència directa fa que, en un temps de traduccions simultànies, calgui preservar-los com un tresor.

    Som-hi?

    badar

    D’entrada, badar vol dir ‘estar més o menys obert’. Per això diem que les sabates baden quan s’obren de la punta; o bé, a l’hivern, fem tancar la porta que bada un pam. Potser encara hi ha algun paleta que diu al manobre: Bada el sac que l’ompliré de runa. Però badar també significa ‘encantar-se, distreure’s’: Em vaig passar tot el matí badant per la Rambla; No badis, porter, que ens faran un gol! Els qui no diferenciem els sons de la b i la v tenim aquell joc de paraules que fa: El cavall si bada no menjarà (perquè pronunciem si bada igual que civada). Badar és un mot que dóna peu a expressions molt genuïnes, com ara no badar boca (‘no dir res’) i badar un pam de boca (‘restar aturat d’admiració’). I també no val a badar, que havia d’haver inspirat en Laporta quan va engegar aquell famós ¡al loro! (Us ho imagineu?: No val a badar: que no us ensarronin!) De badar se’n deriva badoc, que és ‘el qui bada’, i també badall i badallar i bocabadat…

    dèria

    Idea fixa? Mania? Obsessió? Agafeu-ho tot plegat, sacsegeu-ho bé i sabreu aproximadament què és una dèria. Efectivament, és una ‘idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa’, però sembla que dir-ne obsessió és un xic exagerat; i dir-ne mania –que significa tantes coses–, poc precís. Si filem prim, pot ésser la ‘fixació de voler fer una cosa’: Tens aquesta dèria d’acabar de pressa; o bé una ‘idea persistent sobre un fet’: Sempre l’ha perseguit la dèria que s’arruïnaria; o una ‘afecció per una cosa determinada’: Aquesta dèria que tens d’anar a escalar no l’entenc; o bé, encara, el ‘motiu d’aquesta afecció’: La seva dèria era l’escalada. De sinònims de dèria en tenim uns quants: brusca, taleia, curolla i verera (aquests dos darrers, sobretot a Mallorca). Encomanar una dèria és enderiar i agafar-ne una, enderiar-se. Ah!, i quan la dèria és excessiva, ja ho sabeu: és una ceba.

    prou

    Heus ací un mot que forma part del nostre cabal més genuí. Sobretot vol dir ‘en quantitat suficient’: Va, tornem a casa, que ja ens hem divertit prou; No ho veig amb prou claredat. Lamentablement, de vegades és substituït per és suficient, cosa que fins fa poc no deia ningú: N’hi ha prou que t’hi esforcis una mica (i no pas És suficient que…), Amb això no n’hi ha prou (en compte de Això no és suficient). També hi ha la interjecció Prou!, que per la pressió del castellà de vegades sentim reforçada indegudament amb l’adverbi ja: S’ha acabat! Prou! (i no pas: Ja prou!). I, així mateix, recula la construcció i prou situada al final de la frase: Han vingut els pares i prou (que equival a Només han vingut els pares). Sovint el trobem reforçat amb bé: Bé prou que ho sé; Bé ho vaig veure prou. En alguns parlars té encara usos específics. Per exemple, amb el significat de ‘en una quantitat entre regular i elevada’, equivalent a força: Tardarem una estona, perquè viu prou lluny d’ací. Esmentem, finalment, un ús molt vivaç, amb el significat de ‘certament’, de vegades com a resposta absoluta d’assentiment: —En vols més? —Prou.

    adés

    L’adverbi adés encara es manté ben viu en alguns parlars, sobretot occidentals. Vol dir ‘en un temps molt pròxim a aquell en què es parla o de què es parla’. Com que té un significat tan precís, l’entendrem més bé amb exemples: Adés ha vingut, però ja se n’ha anat (‘fa poca estona’), Aquella imatge ja no es veia tan nítida com adés (‘abans d’aquell moment’). Tenim també locucions com ara adés adés, que vol dir ‘molt sovint, a cada moment’: Adés adés m’interrompia, neguitós; o bé adés… adés…, per a introduir una alternança d’accions o fets: Adés plora, adés riu; amb aquest mateix significat es fa servir també ara… adés…: Ens comuniquem prou: ara per correu, adés per telèfon. I tenim també la locució adés i ara (o ara i adés o adesiara), que vol dir ‘de tant en tant’: Em visita adés i ara. En moltes comarques del català oriental, en lloc d’adés es diu suara: En Marçal ha telefonat suara i ha demanat per tu. Així, doncs, cada vegada que diguem “fa poc” o “fa un moment”, hauríem de pensar si no hi escau adés o suara.

    enguany

    El català i l’occità són les dues soles llengües romàniques que conserven viu un mot per a dir ‘aquest any’: en català, enguany i en occità, ongan (enguan, a la Vall d’Aran). Antigament, també s’havia fet servir en italià (uguanno) i en lleonès (aguañu). I en castellà, de fet, encara consta als diccionaris hogaño (o ogaño), però en aquella llengua és realment un mot antiquat. Quant al català, el tenim documentat d’ençà del segle XIII i a la major part del domini lingüístic encara és viu, però en un territori considerable del català central va caure en desús ja abans del segle XX. A Barcelona, per exemple, es diu aquest any. Què hem de fer en un cas com aquest? El gran etimòleg Joan Coromines ens marca el camí, quan diu que és un mot “acceptable en la llengua literària i de la gent educada pertot” (recordem que ‘llengua literària’ és la manera com s’anomenava abans la llengua estàndard).

    cagadubtes

    Una de les fonts de creació de mots que té la nostra llengua és la composició, tal com vam explicar en un altre article d’aquesta secció. Ací en tenim un exemple: cagadubtes. No és que el castellà no sàpiga com traduir-lo, sinó que la traducció no té la mateixa força expressiva. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, en castellà cagadubtes es diu indeciso. Potser sí que són la mateixa cosa, però el DIEC, si més no, diferencia indecís (‘que no sap decidir-se) de cagadubtes (‘persona que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa’). Afegim-hi encara que indecís és adjectiu i no pas substantiu, de manera que si renunciéssim a cagadubtes ho hauríem de suplir per persona indecisa… No em digueu que no seria una pèrdua de les grosses!

    Quan el català sabia fabricar paraules

    murri

    L’adjectiu murri barreja els significats de dos mots: sagaç –és a dir, ‘subtil a l’hora de descobrir les coses’– i astut –’hàbil a aconseguir coses enganyant’. Doncs allò que caracteritza un murri és aquesta barreja de subtilitat i habilitat en l’engany. Això el converteix en un terme molt precís i, alhora, fa que sigui de mal traduir. De fet, el diccionari bilingüe, per no enganxar-s’hi els dits, ens dóna totes aquestes traduccions: sagaz, astuto, pícaro, pillo, listo i vivo. Joan Coromines diu que murri té un doble matís: indica “malícia, però perdonable o vista irònicament, sovint implicant que diverteix”. És, doncs, un mot per a filar prim, que no podem deixar perdre. Com tampoc els derivats: murrieria, ‘qualitat de murri’; murriada, ‘acte propi d’un murri’; murriejar, ‘comportar-se com un murri’; i murriesc, ‘propi d’un murri’. Ah, també tenim emmurriar-se, ‘enutjar-se ostensiblement’, però això són figues d’un altre paner. A les terres de l’Ebre i al País Valencià en compte de murri es diu guilopo.

    arreu

    El mot arreu té més d’un significat. El primer és ‘l’un darrere l’altre, sense interrupció’: Ha plogut quatre dies arreu. Per a dir això el castellà té arreo, però no s’hi val, perquè és una paraula manllevada al català. Arreu ho fem servir, sobretot, com a sinònim de pertot, és a dir, ‘en tot lloc, per totes bandes’: No et podies moure, hi havia militars arreu. En aquest cas, el castellà no té cap més remei que recórrer a una perífrasi com ara por todos lados o por todas partes. En canvi, hi ha llengües de l’entorn que sí que tenen un mot específic: l’occità (arreu, pertot), el francès (partout), l’italià (dovunque, dappertutto)… Sortosament, arreu és un mot viu, però si badem anirà guanyant terreny per totes bandes, una construcció ben ortopèdica que ja es comença a sentir.

    esbocinar

    Hi ha qui pensa que desmenuzar és un verb que fa el fet, per traduir esbocinar, però no ho podem donar per bo. En primer lloc, perquè desmenuzar vol dir ‘desfer en trossos petits’, però no pas ‘trencar, trossejar’ i, en canvi, esbocinar serveix per a totes dues accions. I en segon lloc perquè en català tenim dos verbs que poden correspondre al castellà desmenuzar, amb significats precisos: esbocinar i esmicolar, que no són ben bé iguals. El primer és ‘fer bocins’ i un bocí és, en general, un ‘tros petit’; i el segon és ‘fer miques’ i una mica és una ‘partícula, un fragment molt reduït’. Si mirem l’etimologia d’aquests mots ho veurem més clar: bocí ve del llatí vulgar buccinum, que volia dir ‘mossada, porció de menjar que masteguem de cop’; en canvi, mica ja volia dir en llatí clàssic ‘partícula, engruna’. L’Alcover-Moll ens ho aclareix encara més en la definició d’esmicolar: “desfer en miques, en bocinets menudíssims”.

    mudat

    El mot castellà que s’aproxima més a mudat és arreglado, que el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix així: ‘ordenat i moderat’; o bé, en llenguatge més formal, acicalado, ‘extremadament pulcre’. Això, com veieu, és ben lluny de la definició de mudat: ‘ben vestit, amb la roba que no és la de feina o dels dies feiners’. Al País Valencià, quan algú va molt ben vestit es diu que va mudat com un margalló, en referència a les fulles d’aquesta planta, tan vistents i en forma de ventall. I encara hauríem d’esmentar més mots o expressions que tenen un significat semblant, però més precís: empolainar-se o empolistrar-se (‘dur vestits elegants, que facin goig’) i endiumenjar-se (‘anar vestit amb la roba de les festes’). És evident, doncs, que no hi ha cap necessitat de recórrer a anar arreglat –ni encara menys a posar-se guapo– tenint com tenim opcions per a dar i vendre.

    El català fila prim

     

    Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 17 d’abril de 2021

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

    Del Bujot als ‘currutacos’: més de vint curiositats lingüístiques de Pasqua

    0
    Publicat el 23 de maig de 2021

    Demà, diumenge de Pasqua, s’acaba la Quaresma i és dia de celebració. O, més ben dit, de renaixement. De molts sengles ençà, la festa de Pasqua és el comiat simbòlic del fred i les penúries de l’hivern i la benvinguda del bon temps i l’alegria. I per això ho celebrem amb cantades, ballades i àpats. I també per això l’ou, símbol de nova vida, és present a tot arreu.

    Avui farem quatre pinzellades lingüístiques del vocabulari de Pasqua tot repassant-ne tradicions, generals o locals, que mantenen el tremp o malden per sobreviure als Països Catalans.

    Pasqua al carrer

    La pesah –mot hebreu que volia dir ‘pas, trànsit– era la festa principal jueva. De l’hebreu va passar al llatí clàssic, pascha, i al grec, páskha. Però el mot pasqua també fou influït pel llatí pascuum, ‘lloc de pasturatge, aliment del bestiar’, per l’àpat ritual d’aquest dia. L’alegria d’aquesta celebració, amb què es commemora la resurrecció de Jesús, va donar la frase feta estar content com unes pasqües. Per com que una setmana abans és el diumenge de Rams, algú se’n va empescar una altra, de frase feta: fer Pasqua abans de Rams, per a referir-se a la parella que es casava amb la núvia embarassada.

    Més de vint dites i refranys sobre Pasqua

    Una festa tan important havia de tenir reverberació. Per això abans se celebraven les pasqüetes, la festa de la capvuitada de Pasqua, és a dir, el diumenge següent.

    Pasqua és el final de la Quaresma, un període que comença el Dimecres de Cendra, és a dir, quaranta dies abans. En la religió cristiana, aquests quaranta dies eren dedicats a la reflexió i la penitència, com una preparació per a la celebració de la resurrecció de Jesús. Quaresma ve del llatí quadragesima, és a dir, ‘el (dia) que fa quaranta’. (Si voleu saber més coses de la Quaresma i del nombre quaranta, llegiu aquest article.)

    Pasqua és un dia d’alegria, per la resurrecció de Jesús i alhora per l’esclat de la natura, és a dir, el naixement del cicle anual. Per això és una jornada de cants i de balls. En una part de Catalunya i en algunes parròquies d’Andorra, s’hi  canten caramelles. Avui els caramellaires recullen diners, però abans solien arreplegar ous –l’ou, el símbol per excel·lència d’aquest dia–, que empraven a fer una truitada el diumenge de Pasqüetes, un costum que encara es manté a Guardiola de Berguedà. Les caramelles agafen el nom de la caramella, que és un instrument rústic de vent. Agafa el nom del llatí vulgar calamĕlla, format sobre calamĕllus, que és un diminutiu de calămus, és a dir, ‘canya’.

    Entre les cançons de Pasqua que es canten i ballen al País Valencià, es destaca la tarara. N’hi ha unes quantes versions, com ara la que va popularitzar per als xiquets el cantant Paco Muñoz i que comença així: “El dia de Pasqua / Pepito plorava / perquè el catxirulo / no se li empinava. / La tarara sí, / la tarara no. / La tarara mare / que la balle jo…” La melodia de la tarara no és exclusiva del País Valencià, sinó que és coneguda a la Mediterrània oriental i forma part del repertori folclòric de països com ara el Marroc. Quant al nom, sembla que té origen onomatopeic.

    Per Pasqua, a Ciutadella hi ha el costum de matar el Bujot. El diccionari Alcover-Moll ens explica que un bujot era originàriament un espantall, però va acabar esdevenint una “figurota d’home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d’una plaça i li tiren trets d’escopeta fins que li peguen foc”. Com explica el professor Jaume Mascaró, aquest costum es va traslladar al diumenge de Pasqua i d’alguna manera simbolitza la voluntat de cremar o matar tot allò que sigui vell o negatiu per obrir la porta a un nou cicle. El mot bujot sembla que prové de Bugia. Hom creia que d’aquesta ciutat algeriana se n’importaven els simis i la cera. Per això, per una banda, antigament bugiot era el nom que rebia qualsevol simi mascle; i, per una altra, bugia designava l’espelma i, més modernament, aquella peça dels motors, imprescindible per a encendre la gasolina.


    Fa més de cent anys que a Alfarrasí, a la Vall d’Albaida, es pot veure cada diumenge de Pasqua al matí l’Angelet de la Corda. En què consisteix? Una xiqueta vestida d’àngel i penjada d’una corda passa d’un balcó a un altre d’una plaça i, a mig camí, lleva el vel d’una marededeu. Amb aquest acte se simbolitza la resurrecció de Crist. El costum fou importat el 1912 de la ciutat navarresa de Tudela i es manté en algunes ciutats gallegues i espanyoles. Aprofitem l’avinentesa per a explicar que àngel ve del llatí angelus, que al seu torn és manllevat del grec ággelos, que volia dir ‘missatger’.

    Per acabar de repassar els actes socials d’aquests dies, hem de fer esment dels aplecs del dilluns de Pasqua, que encara es mantenen a molts indrets dels Països Catalans. Un de ben curiós és el pancaritat, a Mallorca i a Menorca, on antigament es feia una benedicció de pa que després s’anava a repartir a les cases dels pobres. Antoni M. Alcover ho explica així: “Ets antics Jurats de Mallorca […] repartien un pa a totes ses famílies pobres, i aquella bona gent a’s capvespre el s’anaven a menjar per devora Sa Riera; i an aqueixa modesta bauxa li deien pan-caritat perque se menjaven aquell pa que per caritat havien rebut, i aqueix nom després se va estendre a totes ses bauxes que es feien sa setmana de Pasco a fora-porta i per fora-vila.”

    Per què fem festa el dilluns de Pasqua

    Pasqua a taula

    Si hem de parlar d’una menja típica de Pasqua, hem de parlar de la mona, pastís típic a Catalunya i al País Valencià. Sembla que el mot mona prové del llatí mŭnda, plural de mŭndum, que significava panera adornada i plena d’objectes (sobretot pastissos) ofrenada a Ceres –deessa de l’agricultura– el mes d’abril, tal com ens diu Joan Coromines. L’Alcover-Moll atribueix un altre significat a munda: diu que “ve del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica”. Hi ha algú que creu que el nom té a veure amb l’animal, però aquesta opinió és refusada pels filòlegs més prestigiosos.

    Totes les formes de la mona de Pasqua

    La tonya és una coca molt semblant a la mona tradicional, que es menja per Pasqua en alguns indrets del sud del País Valencià. Coromines creu que el nom és una variant de tona, provinent del llatí vulgar tunna i, aquest, del cèltic tunna, que vol dir ‘pell, cotna’. Sembla que va agafar aquest nom perquè la tonya té crosta. Val a dir que tunna també volia dir ‘bot’ o ‘barril’. Per això una tona era una bóta molt grossa que, més endavant, va donar nom a la unitat de pes.

    Tenim també el panou, un pa dolç molt semblant a la tonya, i propi de molts indrets del País Valencià. Se’n menja per Pasqua, però se’n pot trobar tot l’any. El nom és la forma aglutinada de pa en ou, normativament ‘pa amb ou’. Segons algunes explicacions, pot rebre també el nom de coca d’aire perquè té la molla molt blana i lleugera, o bé pa socarrat, perquè la corfa agafa un color fosc. El verb socarrar, diguem-ho tot, significa ‘cremar superficialment’ i prové del basc sukar(ra), que vol dir ‘flama’, ‘incendi’ o ‘febre’.

    Deixant de banda la mona, aquests dies mengem tota mena de pastes i pastissos. Els crespells, per exemple, són pastes dolces fetes amb ingredients diferents. En fan a diversos indrets del Principat, de Mallorca i de Menorca. El mot crespell, documentat al segle XIV, és un derivat de cresp, que vol dir ‘arrissat, formant ondes petites’, el mateix significat que tenia l’ètim llatí crispus. El nom fa referència a la forma ondulada que tenien els crespells originals.

    La cosa curiosa –i que de segur que té explicació històrica– és que una setmana abans de Pasqua, el diumenge de Rams, a molts llocs de Catalunya és costum de menjar unes galetes semblants als crespells. De primer es pengen a palmes, palmons i rams de llorer i després de la benedicció es despengen i la quitxalla se les menja. Reben molts noms. Segurament, el més escampat és currutaco, un mot manllevat del castellà que en la llengua original vol dir ‘molt afectat en l’ús rigorós de les modes’. El pas del significat del castellà al català no el sabem explicar. A més, aquest nom no apareix als diccionaris normatius catalans, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tot i que amb un canvi gràfic: currotaco, potser perquè el mot castellà prové de curro (que vol dir ‘bonic’, ‘eixerit’ i ‘ànec’). Fa sis anys, VilaWeb va fer un crit d’alerta per a salvar els currotacos, i ho va aprofitar per a repassar-ne els noms, a partir d’informació de Joan Amades i Ramon Violant: currutacos és el nom que reben a Barcelona, a Gelida i a Vilanova i la Geltrú, si més no. A Cervera i a Caldes de Montbui, ninots. A Palafrugell, ninos. Al Rosselló, monjos o monges. Al Bages i al Moianès, garlandes. Al Camp de Tarragona, sisenyors. A Prats de Lluçanès, papus. Al Vallès, figuretes. I al Maresme, senyores i senyors.

    Garlandes del Bages.

    Al Llibre de Sent Soví (1324) ja s’esmentaven les panades, és a dir, les pastes cuites de farina farcides, que avui dia es conserven a Mallorca i Menorca. Se’n mengen tot l’any, però sobretot per Setmana Santa i Pasqua. Les panades mallorquines a Menorca es diuen formatjades. L’Alcover-Moll ho explica així: “Les panades de carn de Mallorca, o similars, a Menorca s’anomenen formatjades, i el que els menorquins anomenen panades són peces de pasta molt més grosses que les formatjades i de forma diferent, més aviat semicircular.” Fa anys –ens recorda també el diccionari– en alguns municipis de Mallorca els joves anaven de casa en casa cantant cançons per a “captar ses panades”. No cal explicar que panada és un derivat de pa i formatjada, de formatge.

    Formatjades menorquines, farcides de carn (fotografies: Esperança Camps Barber).

    També són propis de Pasqua –per bé que ara se’n troben tot l’any– els flaons, pastissos de formes diverses, molt sovint de mitja lluna, farcits de brossat o formatge. El costum de menjar flaons es conserva molt bé a Morella (els Ports), Eivissa, Formentera, Menorca i Mallorca. El mot flaó prové del germànic flado, que vol dir ‘coca’. Va donar també l’occità flauzó, el castellà flaón i els francesos flaon i flan. Aquest darrer mot, flan, és alhora l’origen del català flam.

    I per acabar, els rubiols, peces de pasta pròpies de Mallorca i Menorca, fetes de farina fina, pastades amb oli, saïm i ou i doblegades en forma semicircular. A Mallorca, són dolços, farcits de brossat, flam, confitura… A Menorca, salats: de sofregit, de peix, de carn… El mot rubiol és d’origen incert. Hi ha qui creu que deriva de rovellol, que és un bolet, i hi ha qui creu que prové del llatí rŭbĕŏlu, ‘vermellet’. Hi ha qui creu que pot tenir relació amb l’italià raviolo, però segons l’Alcover-Moll no és segur.

     

    PS. Agraeixo a Esperança Camps Barber i a Josep Albinyana l’ajut que m’han prestat per confegir aquest article.

    Aportacions dels lectors:

    Com era previsible, molts lectors han fet aportacions a aquest article, cosa que demostra que la tradició de Pasqua és molt viva al nostre país.

    Un dels nostres subscriptors, Secundí Mollà, ens assabenta que a la Valldigna els menjars tradicionals d’aquestes dates són l’arnadí (de moniato o carabassa), l’arròs de vigília, les mandonguilles d’abadejo, els panets farcits (tonyina, pebre morró i ou dur), la mona i la llonganissa de Pasqua.

    Joan Puig, també subscriptor de VilaWeb, ens diu que Víctor Català ja fa ús del mot currutaco. Hem comprovat que hi ha tot d’escriptors que se’n serveixen, però no pas en l’accepció culinària, sinó en el sentit que tenia originàriament en castellà (‘molt afectat en l’ús de les modes’), però substantivat. Vegem-ne un exemple de Maria Aurèlia Campmany (1967): “Admira embadalit el grup de currotacos que expliquen com han travessat la ciutat amb el sarment de vinya ben visible a les mans.”

    Felip Dorandeu, d’Eus (Conflent), ens envia un missatge que diu: “Com que avui, amb la família, farem les tradicionals bunyetes (suposi que per vós son els crespells) li voldria dir que les caramelles se fan encara a Cerdanya i que al Conflent i al Rosselló encara que molt folkloritzada, la tradició del goig dels ous és ben viva. No son pas pus els joves dels pobles que passen per les cases a demanar ous, botifarres i cansalada com ho diu la cançó, però fora de període covid a cada poble hi deu haver un grup de veïns que canta el goig.”

    Ramon Ruipérez ens parla dels “currotacos d’Agullent” (Vall d’Albaida), que apareixen en la cançó “Les Folies”, recuperada per Pep Gimeno: “Mas que s’empenyen / tots els currutacos d’Agullent, / no ballareu més les danses / si no pagueu al corrent.”

    Lluís Tamarit i Pérez, de Riola (Ribera Baixa) ens parla de la tradició de la salpassa, que encara es conserva en alguns indrets del País Valencià. “El rector amb dos escolanets eixia per tot el poble carregat amb un cistell mentre un escolanet portava l’hisop amb aigua beneïda i l’altre la creu”, diu. I afegeix que a Riola el costum tenia una singularitat: “De sobte apareixien una colla de xicons armats amb branques o maces de fusta cridant ben fort a les botigues del carrer ‘un caixonet i prou’. Si no mirava ningú, el botiguer els treia un basquet de verdures buit i la colla donant les gràcies començava a cridar ben fort rodant el basquet: ‘ous a la pallissa, ous al ponedor, bastonades al rector’, i començaven a desfer el caixonet a brancades.”

    Un lector de Figueres, FMP, ens assabenta que en aquella ciutat la “flaona” (no pas “flaó”) és sempre farcida de crema i no de brossat.

    Maria Mercadal, de Ciutadella, ens esmena una informació que havíem extret de l’Alcover-Moll: “A Menorca, a banda de rubiols salats, també es fan dolços, et gos a dir que més sovint que els salats. Els solen farcir de crema o de figat (melmelada de figa feta a casa). Els de crema els solem fregir amb molt oli, els de figat es couen al forn).”

    Bel Zaballa i Oriol Perelló, de Vilafranca del Penedès, ens informen que la garlanda també és el nom d’una coca d’aquelles contrades, com es pot llegir en aquesta entrada tan completa del Parlar penedesenc, una pàgina web molt interessant de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

    Finament, Ignasi Serra Nicolau ens fa saber que els crespells de Manacor s’anomenen senyorets.

    Moltes mercès a tothom.

    Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 2 d’abril de 2021

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

    Els sécs s’esborren

    0
    Publicat el 13 de febrer de 2021

    Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes:

    1. Els sécs s’esborren

    2. Any de Déu, redeu!

    3. Encetem la bóta del racó

    4. Li som padrins

    5. Morir a noranta-cinc anys

    6. Bé ho sé prou

    7. A cal metge

    8. Una gran esplendor

    9. No vol que sigui dit

    10. Com no què?

    11. De tanta gent que hi havia

    12. D’esquena per terra

    13. A peu dret i de valent

    14. Noms de merda

    15. Molt amunt i panxa enlaire

    16. Un fulletó no és un opuscle

    17. Esmunyir-se

    18. Cadascú per allà on l’enfila

    19. Com? Per què?

    20 Alguns discursos teus

    21. D’haver gosat

    22. Setze maneres de no dir ‘apurar’

    23. D’entrevistes com aquesta, en són parides ben poques

    24. Ella mateix

    25. Unes quantes hores

    26. Avui toca aplaudir la Cristina

    27. Poder amb?

    28. D’on els treus, els colors, Rahola?

    29. Ja la pujarem dreta

    30. Conquilles

    31. La necessitat es defensa?

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

    El ‘lo’ neutre o la mandra de concretar

    0
    Publicat el 12 de febrer de 2021

    El “lo neutre” és un veritable maldecap per als professionals de la llengua. Se n’han escrit opinions de tota mena, hom hi ha dedicat capítols sencers de llibres de gramàtica i fins i tot ha estat matèria de tractats extensos. Segurament el més seriós és el que es titula L’anomenat “lo neutre”. L’expressió de l’abstracció en català: una aproximació diacrònica, del doctor Josep Martines, professor de la Universitat d’Alacant i membre de l’Institut d’Estudis Catalans. En quatre-centes pàgines, s’hi buiden i s’hi analitzen una gran quantitat de texts antics, completats amb fragments actuals extrets del llenguatge oral. L’autor observa l’evolució del fenomen i n’extreu unes conclusions clares. Així mateix, aquest aspecte fou tractat, per exemple, pel gramàtic Jaume Vallcorba i Rocosa (1920-2010), i apareix en els tres volums de l’Obra gramatical i lingüística completa. I també, en fi, el llibre d’estil de VilaWeb hi dedica unes quantes pàgines.

    S’ha publicat el llibre d’estil de VilaWeb

    Cap d’aquestes tres obres no diu que el “lo neutre” sigui genuí. En alguns casos en què el castellà fa servir lo el català pot fer servir l’article definit el. Com és sabut, antigament la forma d’aquest l’article no era el, sinó lo, que s’ha mantingut encara en els parlars nord-occidentals. Per tant, Fes lo que vulguis pronunciat per un parlant nord-occidental correspon a Fes el que vulguis pronunciat per un altre parlant.

    Tant el llibre d’estil de VilaWeb com les obres de Vallcorba i de Martines recorden que l’abstracció no sempre s’expressa amb l’article el, sinó que hi ha més recursos. D’això parlarem avui, però abans recordem que a VilaWeb no és pas la primera vegada que hi dediquem un article, al “lo neutre”: el 2017 l’escriptora Bel Zaballa, que forma part del servei lingüístic de la casa, ja va escriure’n un de molt amè i enginyós.

    Si de debò volem feminitzar el llenguatge

    Per no fer-ho feixuc, em limitaré a oferir-vos tot d’exemples amb lo, amb la proposta d’esmena a sota. Podreu veure la riquesa de recursos de què podem servir-nos.

    Per a intensificar

    –Amb lo que li agraden els macarrons!
    –Tant que li agraden els macarrons!

    –I lo que li falta encara per acabar!
    –I tant que li falta encara per acabar!

    –Dibuixa-ho lo més bé que sàpigues.
    –Dibuixa-ho tan bé com sàpigues.

    –Fes-hi tot lo que puguis.
    –Fes-hi tant com puguis.

    –El renyava per lo entremaliat que era.
    –El renyava perquè era tan entremaliat.

    –No sé pas lo que resistirà sense caure.
    –No sé pas quant resistirà sense caure.

    –Lo que hem de treballar per arribar a final de mes!
    –Com hem de treballar per arribar a final de mes!

    –Lo difícil que és, de dibuixar amb aquest pinzell!
    –Com costa, de dibuixar amb aquest pinzell!

    –No t’imagines lo pesat que és.
    –No t’imagines com és de pesat.

    –Vés-hi lo més aviat possible.
    –Vés-hi com més aviat millor (o tan aviat com puguis).

    El recurs del femení

    –Lo que em va fer no li ho perdono
    –La que em va fer no la hi perdono

    –Sempre fas lo mateix.
    –Sempre fas la mateixa.

    –Lo bo serà quan se n’adoni.
    –La bona serà quan se n’adoni.

    –Què és lo que us passa?
    –Quina una us en passa? (o Quina us en passa?)

    ‘Res’ també pot ésser una bona solució

    –Lo millor que podem fer és deixar-lo estar.
    –No podem fer res millor que deixar-lo estar.

    –Lo més aconsellable és repòs absolut.
    –Res més aconsellable que repòs absolut.

    –Lo més fàcil per a tothom és encarregar-ho a fora.
    –Res més fàcil per a tothom que encarregar-ho a fora.

    ‘Coses’ i ‘casos’

    –Lo millor de tot és sentir-se a pler.
    –La millor cosa de totes és sentir-se a pler.

    –Quan arribi, lo primer que faré serà dutxar-me.
    –Quan arribi, la primera cosa que faré serà dutxar-me.

    –És lo més divertit que he vist mai.
    –És la cosa més divertida que he vist mai.

    –Tot lo que puguis pensar ja m’ho imagino.
    –Totes les coses que puguis pensar ja me les imagino.

    –Lo cert és que no m’ho esperava.
    –El cas és que no m’ho esperava.

    –Tothom dissimulava, però lo cert és que ningú no sabia com fer-ho.
    –Tothom dissimulava, però el cas és que ningú no sabia com fer-ho.

    Amb el nom és més clar

    –No pots negar lo evident.
    –No pots negar l’evidència.

    –Lo difícil és mantenir-se.
    –La dificultat està a mantenir-se.

    –Es mou entre lo real i lo irreal.
    –Es mou entre la realitat i la irrealitat.

    –Hem de defensar lo acordat.
    –Hem de defensar els acords.

    Contra la imprecisió, noms precisos i concrets

    –Lo més destacable és la darrera novel·la.
    –L’obra més destacable és la darrera novel·la.

    –Lo més greu és la manca de seguretat.
    –El fet més greu és la manca de seguretat.

    –Lo més ben valorat és la puntualitat.
    –L’aspecte més ben valorat és la puntualitat.

    –Això és lo pitjor de tot.
    –Aquest és el mal pitjor de tots.

    –Lo més important d’aquest objecte és la simplicitat.
    –La característica més important d’aquest objecte és la simplicitat.

    –Lo més impressionant d’aquell animal és la trompa.
    –La particularitat més impressionant d’aquell animal és la trompa.

    Ordre i estructura genuïns

    –És més llest de lo que sembla.
    –És més llest que no sembla.

    –Lo que has de fer és plegar.
    –Plegar: això has de fer.

    –Lo que passa és que no estudies prou.
    –Passa que no estudies prou.

    –Si saltés lo suficient, hi arribaria.
    –Si saltés prou, hi arribaria.

    –Lo primer que has de fer és aprendre’n.
    –Primer de tot, n’has d’aprendre.

    –Que cadascú faci lo que li plagui.
    –Que cadascú faci com li plagui.

    –Lo més curiós és que canviïn de color d’aquesta manera.
    –És ben curiós que canviïn de color d’aquesta manera.

    –Lo més probable és que es recuperi de seguida.
    –És molt probable que es recuperi de seguida.

    –Lo que em molesta és que em prengui per ruc.
    –Em molesta sobretot que em prengui per ruc.

    –S’ha equivocat a l’hora de sumar, amb lo qual tota l’operació està malament.
    –S’ha equivocat a l’hora de sumar, de manera que tota l’operació està malament (o i per tant, o amb la qual cosa).

    Amb aquesta rastellera d’exemples no hem exhaurit, ni de bon tros, tots els casos de lo neutre. Ni, és clar, totes les possibles solucions. Si ho observeu detingudament, comprovareu que moltes alternatives al lo són precises i clares. Dit d’una altra manera, el lo és una mena de crossa còmoda, que ens emmandreix i que ens priva de parlar amb precisió i claredat.

    Moltes de les estructures que us us oferim van caient en desús, però si ens ho proposem les podem recuperar. Cal que hi posem el coll si volem evitar que la llengua de sempre es desfiguri. I això no és anar contra l’evolució, és anar contra la desaparició. Com diu Jem Cabanes en l’entrevista que publica avui VilaWeb –molt recomanable–, “som la llengua que parlem”.

    Entrevista a Jem Cabanes: “Que tinguem tanta por d’ésser qui som és ben bé la marca de l’esclau”

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

    Sis estratègies per a dominar els pronoms febles

    1
    Publicat el 12 de febrer de 2021

    La gramàtica catalana no té pas cap dificultat especial. És clar que si no hem “mamat” el català a casa, hi pot haver aspectes que ens costin més, però no hi ha res impossible. Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de desfer-los?

    Nivell elemental 

    Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència profunda del castellà, com ara aquestes:

    1. “Vaig dir-lis que no cridessin”

    El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig *dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir que no cridessin.

    2. “S’ho direm”

    En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm. Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).

    Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur –o, si sou del sud, Li’l vaig dur.

    3. “T’emportes dos i pagues un”

    Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara *aniré, Ara hi aniré.

    Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

    Nivell avançat

    Amb el pas dels segles, unes certes combinacions de pronoms febles s’han anat perdent en alguna àrea del país, no pas a tot arreu. Això fa que de la teoria (la norma) a la pràctica (els diversos parlars) hi hagi una distància. Però amb una mica d’esforç la podem superar. Tan sols hem de tenir en compte uns quants consells.

    4. “La pilota, no els hi donaré pas”

    Observem aquestes cinc frases:

    (a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
    (b) La pilota, no els hi donaré pas
    (c) Els hi porto, als teus pares, les cireres?
    (d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar
    (e) Enguany els hi regalaré un joc

    Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és ‘vosaltres’:

    (a) Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar
    (b) La pilota, no us la donaré pas
    (c) Us les porto, a vosaltres, les cireres?
    (d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar
    (e) Enguany us regalaré un joc

    Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e). Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:

    (a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
    (b) La pilota, no els la donaré pas
    (c) Els les porto, als teus pares, les cireres?
    (d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar
    (e) Enguany els regalaré un joc

    5. “Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré”

    Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos exemples:

    (f) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré
    (g) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré

    Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:

    (f) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré
    (g) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré

    Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (f), de manera que és correcta. En canvi, a la frase (g), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara mateix li ho portaré.

    Els pronoms febles ja tenen cançó

    6. “De tomàquet, no n’hi donaré”

    Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues oracions:

    (h) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa
    (i) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan

    La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona, sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:

    (i) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres

    Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n: 

    (i) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan

    No hem acabat, però avui ja no ens podem allargar més. Un altre dia hi tornarem. Mentrestant, us recomano aquestes pàgines d’exercicis perquè pugueu practicar.

    La ‘Gramàtica de la llengua catalana’, ara a internet i en versió simplificada

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

    Quatre consells per a ensenyar català a la mainada tot cuinant

    0
    Publicat el 12 de febrer de 2021

    Receptes de Nadal

    Probablement vós heu après a cuinar a casa, gràcies a la mare –o potser gràcies al pare, o a l’àvia… I també és mercès als pares, probablement, que heu après català. Doncs avui parlarem d’això. Com en qualsevol transmissió de coneixement, alhora que ensenyem als fills o als néts a fer anar els fogons, podem transmetre’ls un gavadal de mots i d’estructures lingüístiques. Tot és qüestió de proposar-s’ho, d’ésser conscients de la responsabilitat que tenim com a progenitors.

    Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

    Explorem la riquesa lèxica tot parlant de fruita i hortalisses

    Podem aprofitar que parlem dels ingredients culinaris per a transmetre la riquesa de la llengua. Per exemple, ensenyem-los a diferenciar un gra d’all d’una cabeça d’alls (cabeça –’bulb’– és un mot ben català, encara que no ho sembli). O a no confondre un raïm (la fruita, el conjunt) amb un gra de raïm. I ja que en parlem, està bé que sàpiguen que un gra de raïm té llavors, polpa i pellofa; en canvi, un albercoc té pinyol, polpa i pela; que l’embolcall d’una ametlla o d’una castanya es diu clofolla (o clovella, clova, closca o corfa), però que el d’un llegum, com ara una mongeta, és la tavella. I tavella també és el nom amb què en alguns parlars s’anomena la mongeta tendra –o bajoca–, a diferència de la mongeta seca –o fesol. El tomàquet també és anomenat de moltes maneres, segons l’indret: tomata, tomaca, tomàtic, tomàtiga o domàtiga. I la patata és, segons on, una trumfa o un trumfo –al País Valencià, s’hi sent creïlla o formes semblants, procedents del castellà criadilla. I encara podríem aprofitar l’avinentesa per recordar que verdura  i fruita, en general, els diem en singular perquè són noms col·lectius.

    Les pluges, les verdures i les seves cases: plurals que no calen

    Observem canvis de significat mentre repassem plats i mesures

    Si parlem de plats propis dels Països Catalans, haurem d’esmentar l’escalivada, mot que prové de caliu. O bé la paella, un nom que designava tan sols l’atuell de cuina i que ara serveix per a anomenar un plat universal. Això mateix ha passat amb escudella, que originàriament era un plat fondo (de scutella, derivat de scutum, ‘escut’) i amb olla, nom de l’atuell i alhora d’una gran quantitat de plats (olla barrejada, olla verda, olla de carn, olla de la Plana).

    Hem de fer també una referència a les mesures. No fa gaires decennis, la gent no comptava pas per grams, sinó per unces (tres unces fan cent grams) o bé per lliures (una lliura és quatre-cents grams). Però si pensem en mesures indeterminades, sobretot les petites, tenim mots per a triar i remenar, alguns dels quals són fruit de la gran força imaginativa dels nostres avantpassats: un polsim de pebre, un pessic de sal, un pensament d’orenga, un dit de vi, un bocí de truita, una engruna de pa, un rajolí d’oli, un grapat d’ametlles, una almosta de farina (l’almosta o embosta és la quantitat que cap a la conca de les mans)…

    Estris i atuells: una avinentesa per a parlar amb precisió

    Si parlem dels estris, instruments o aparells, el primer és la cuina, és clar. Oblidem-nos del castellanisme encimera, que segons els diccionaris hem de canviar per placa de focs o placa de cocció, però que a casa sempre hem anomenat “els fogons“. Els atuells o atifells –és a dir, els recipients– per a cuinar reben noms diversos, segons la mida i les característiques. Tots sabem la diferència entre una olla i una cassola. Però també hem de diferenciar una cassola d’una casserola (amb mànec i més ampla que no pas alta). O bé hem de saber que d’olles n’hi ha de menes diverses: el topí o tupí (petita, amb una sola nansa), la tupina (grossa i també amb una sola nansa), la marmita (grossa, de metall), l’ansat (amb una nansa), el caragolí (petita)… O bé, encara, que el recipient amb un mànec en què solem escalfar líquids es diu cassó o casset.

    Per una altra banda, a més dels setrills de l’oli (oliera) i del vinagre (vinagrera), hi ha recipients específics per a contenir líquids determinats, amb noms inequívocs: el saler, la pebrera, la salsera, la mostassera… I també la sopera, per a servir la sopa a taula. Parlant de recipients, no ens descuidem la carmanyola (nom amb què hauríem de desterrar el tàper i la fiambrera). Un altre recipient que farem servir a la cuina és el gibrell o llibrell, on rentem els plats, generalment dins l’aigüera.

    Si parlem d’estris de cuiner, en tenim de ben específics, com ara la giradora –per a truites, patates, etc.– i el girapeix. Estaria bé que no els transmetéssim el castellanisme cutxaron, que podem suplir no pas amb un sol nom, sinó amb dos o fins i tot amb tres: si és hemisfèric –i serveix per a escudellar la sopa– es diu culler, però si és pla és un cullerot –de ferro– o una llossa –de fusta. I encara tenim la gormanda, o esbromadora, o desbromadora, o escumadora, o triador… cada mot amb significat un xic diferent, segons els diccionaris (vegeu-ne el recull que en va fer el lingüista Gabriel Bibiloni).

    El català fila prim

    Fem servir –tot cuinant– verbs apropiats i genuïns

    Quan ens belluguem per la cuina, com que “fem accions”, hem de recórrer a verbs. Lamentablement, n’hi ha que cada vegada se senten menys, substituïts pels que s’assemblen més al castellà. Si volem aturar aquesta pèrdua de genuïnitat, procurem, per exemple, d’abocar aigua en un cassó en lloc de tirar-la-hi, afegir sal al brou en compte de posar-n’hi més, trinxar o capolar la carn en lloc de triturar-la, remenar les sopes en compte de remoure-les, tastar el menjar en lloc de provar-lo i no esguerrar cap plat en lloc de no arruïnar-lo. L’aigua pot vessar d’una olla, però també pot sobreeixir, és a dir, eixir per sobre, per les vores de l’atuell. I el menjar el podem olorar, però també ensumar o flairar. El pa es pot torrar, però si se’ns crema l’haurem socarrat –i si se’ns crema molt lleugerament, l’haurem socarrimat.

    La gastronomia també fa servir alguns verbs amb un sentit figurat, com ara sobtar-se (coure’s massa, per excés de foc) o enrossir (fer tornar “rossa” la carn, la ceba…). A mi em té el cor robat el verb amorosir, que vol dir ‘fer tornar amorós‘, és a dir, agradós, suau. Quan una carn és tendra i blana també diem que és melosa. Ah, i, si us plau, no demanem que ens ajudin a posar o treure la taula, sinó a parar taula o desparar taula. Recordem que si el brou crema valdrà més que el xarrupem o xarrupegem a poc a poc i quan vulguem fer tastar un menjar de sorpresa a algú li podem dir allò de “bada la boca i acluca els ulls” (més divertit que no pas el neutre “obre la boca i tanca els ulls”). I, per l’amor de Déu, diguem-los que el menjar no està bo, sinó que és bo; o bé que és dolent, és fred, és calent, és dolç, és salat, és amargant…

    Vegeu, doncs, si se’n poden ensenyar, de coses, a la cuina. La cuina és tot un món –un món que pot ésser català, si en fem el pensament.

    Per què els verbs són el motor del català?

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

    La fonètica, a l’UCI

    0
    Publicat el 31 de desembre de 2020

    1. La fonètica, a l’UCI

    2. Atapeïts

    3. Un fotimer de maneres de dir

    4. Una televisió poc autocentrada

    5. La decoració del FAQS

    6. Tornem-hi

    7. És viva la llengua 

    8. Silenci còmplice

    9. Lleparàs!

    10 En cinc minuts? Ai, Mare de Déu…

    11. Fets una coca

    12. La rifa estrangera

    13. ERC: un fitxatge que es porta l’oli

    14. Fuster!

    15. Els colors de l’astúcia

    16. Encara ara es diu

    17. Més Fuster!

    18. Va anar de poc

    19. Perepunyetes

    20. Què vol dir balear?

    21. De part vostra

    22. La bona feina dels professors

    23. Assortiment

    24. Xafarderies

    25. La manca de recursos lingüístics de TV3

    26. Tocat i posat

    27. No ens hi fem mala sang

    28. Carallotades

    29. La plaga d’iniciar

    30. Una llengua lluïda

    31. Passar o no passar

    32. A pencar

    33. De pa sucat amb oli

    34. Per quins set sous

    35. L’última remesa de mots a preservar

    36. Fredolics

    37. No cal dir-ho

    38. Cuina de gas

    39. Amb bones maneres

    40. Cops

    41. Si fóssim a fer

    42. És normal que s’hi encallin

    43. Assassinar llengües

    44. Trepitjar l’ull de poll

    45. D’avui en vuit

    46. Fa forrolla

    47. Un bon reguitzell

    48. No fem el savi

    49. Padrins connectats

    50. A tot estirar

    51. No ens mamem el dit

    52. Rosassa sobrepujada

    53. Ens ha tocat el rebre

    54. Si desafines faràs ploure

    55. Si res no li escau

    56. Al forn, per exemple

    57. Pares, a l’aguait!

    58. Tant com pugui ésser

    59. La immersió, negada

    60. La cançó de sempre

    61. Tenir la mà foradada 153

    62. Un sufix empipador

    63. Tal com va la cosa

    64. Negligir el menyspreu

    65. Empitjorem, Coral

    66. Miquel Desclot!

    67. Autoquè?

    68. Amargat Margarit

    69. Fonètica tenòrica

    70. Ajuntaments que “suden”

    71. Diccionari millorable

    72. Li falta un bull

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

    Vint poemes de Nadal per a escriure felicitacions

    0
    Publicat el 31 de desembre de 2020

    Si us agrada enviar felicitacions de Nadal i incloure-hi algun poema, segurament heu comprovat que sempre solem recórrer als mateixos texts. Per això avui us volem proposar una tria diferent, amb una vintena de poemes de tota mena. N’hi ha de coneguts i de desconeguts, de contemporanis i d’antics, del nord i del sud, de terra endins i de mar enllà –fins de l’Alguer.

    Per fer-ho fàcil, els hem classificats en cinc apartats: nadales poc conegudes, poemes de regust tradicional, poemes lligats al paisatge i la natura, poemes espirituals, poemes reflexius i reivindicatius i un poema irreverent. (Aquest article no hauria estat igual sense l’ajut de Vicent Salvador, Francesc Esteve i Esperança Camps, a qui dono un agraïment sincer.)

    Heus ací els poemes que us proposem (clicant damunt la secció que us interessi, hi anireu directament):

    Nadales poc conegudes
    –”En bon punt i en bona hora”, aplegada per Joan Timoneda (València, 1518-1583)
    –”Nadala de Carcaixent”, cantada per Pep Gimeno, “Botifarra”

    Poemes de regust tradicional
    –”Cançó de Nadal”, Francisca Alcover (Sóller, 1912-1954)
    –”Nit de Nadal”, Carles Salvador (València, 1893-1955)
    –”Rondalla del bou”, Marià Manent (Barcelona, 1898-1988)
    –”L’arbre de Nadal”, Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993)
    –”El rústec villancet” Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970)

    Poemes lligats a la natura i al paisatge
    –”Nadal a l’Alguer”, Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008)
    –”Aires de Nadal”, Josep Sebastià Pons  (Illa, 1886-1962)
    –”Nadal 1993″, Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid 1927 – València 2009)
    –”Nadala”, Ramon Alabau (Ripoll, 1949)
    –”Ho sap tothom i és profecia”, J. V. Foix (Barcelona, 1893-1987)

    Poemes espirituals
    –”Prec de Nadal”, Salvador Espriu (Santa Coloma de F., 1913 – Barcelona, 1985)
    –”Sorpreses”, Joan Valls (Alcoi, 1919-1989)
    –”Nadal”, Carles Riba (Barcelona, 1893-1959)

    Poemes reflexius i reivindicatius
    –”Alguna cosa lleu”, Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003)
    –”Nit de Nadal”, Joana Raspall (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Ll., 2013)
    –”Poema de Nadal”, Josep Maria de Sagarra (Barcelona, 1894-1961)
    –”La xemeneia no tirava”, Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993)

    Un poema irreverent
    –”Cançó de Nadal”, Enric Casasses (Barcelona, 1951)

    Nadales poc conegudes

    Moltes de les nadales que sabem tenen un origen antic. I moltes no ens han arribat, s’han perdut en el fil del temps. Però, per sort, hi ha hagut col·leccionistes i estudiosos que les han anat recollint.

    “En bon punt i en bona hora”, aplegada per Joan Timoneda al segle XVI

    Un d’aquests experts recol·lectors de nadales fou el gran filòleg Manuel Sanchis Guarner (València, 1911-1981), que el 1960 va publicar el Cançoneret valencià de Nadal –que trobareu, íntegre, a la xarxa. Sanchis Guarner, alhora, es refià d’alguns arreplegadors anteriors. Per exemple, Joan Timoneda (València, 1518-1583), que va incloure dues nadales en el recull Flor d’enamorats del 1561. Tot seguit, us oferim un fragment d’una d’aquestes peces, “En bon punt i en hora bona”:

    Hui és nat lo Redemptor;
    hui és nat i hui s’abona,
    per pagar lo que Adam féu,
    i Eva, la primera dona.
    En bon punt i en bona hora.
    En Betlem lo trobareu
    Ab sa mare que l’encona.
    Maria és son propi nom,
    Maria que al món corona
    En bon punt i en hora bona.
    Los àngels, si haveu sentit,
    Han cantat per bona estona:
    “Hui la glòria és en los cels
    I en terra la pau se dóna.”
    En bon punt i en bona hora.

    El repertori valencià de Nadal és molt variat, com explicava el grup Urbàlia Rurana en aquesta magnífica entrevista de Pau Benavent:

    Urbàlia Rurana: ‘El repertori valencià de cançons de Nadal és molt ric i variat’

    “Nadala de Carcaixent”, la tradició amb la veu i la sensibilitat de Pep Gimeno

    Un altre gran recuperador de cançons tradicionals és Pep Gimeno, “Botifarra”. Vegem-lo, en el vídeo següent, cantant la “Nadala de Carcaixent”, amb fragments deliciosos com ara aquest:

    Ja vénen els Reixos, vénen per l’Orient
    darrere l’estrela que seguixen ells
    portant garrofetes pa’l seu rossinet
    pa que el Jesuset estiga content.

    https://www.youtube.com/watch?v=GcQk29vSlXg?feature=oembed

    Poemes de regust tradicional

    La tradició antiga, popular i anònima de les nadales és continuada pels poetes contemporanis. Als segles XX i XXI, en trobem un esplet. Són composicions variades, però totes amb missatge simple, adés amarat de nostàlgia, adés prenyat de joia i d’esperança, adés –simplement– de realçament de la pau i la serenor d’aquestes dates.

    La “Cançó de Nadal” de Francisca Alcover: el caliu de la pau

    A Mallorca, per exemple, Francisca Alcover Morell (Sóller, 1912-1954) escrigué una “Cançó de Nadal“, d’una simplicitat i una tendresa tals, que entronca perfectament amb la de les nadales:

    Nadal! Nadal!
    Devora la foganya
    que hi fa de bon estar!
    Nadal! Nadal!
    Maria, Verge i Mare,
    ens monstra un bell Infant…
    Nadal! Nadal!
    Josep va a cercar llenya
    per poder-lo escalfar.
    Nadal! Nadal!
    Pastors i Reis arriben
    per veure a Jesús nat…
    Nadal! Nadal!
    Per sobre el món en lluita,
    l’estrella de la pau!

    “Nit de Nadal”, de Carles Salvador: no hi ha plany ni dolor

    El 1943, el poeta, gramàtic i activista Carles Salvador (València, 1893-1955) va publicar el llibret Nadal, flor cordial amb composicions simples i alegres, com aquest sonet titulat “Nit de Nadal”:

    Nit de Nadal. Dolça nit, meravella.
    nit en què el cor com la flor es desclosa
    i l’esperit dins la calma reposa
    perquè l’orgull ha tancat la parpella.
    Nit de Nadal. Nit de lluna i estrella.
    De paradís s’ha tornat tota cosa.
    Ja no té punxa ni l’arç ni la rosa,
    ni amarga amor l’oblidada donzella.
    Dintre dels cors no hi ha plany no dolor
    i en els cervells pensaments no hi ha mal.
    Nit de Nadal. Clara nit, nit d’Amor…
    Ai, dolça nit! Ai, Jesús! Ai, bon Déu!
    Feu, Vós, senyor, ja que tot ho podeu,
    que siga sempre la nit de Nadal    .

    La “Rondalla del bou”, de Marià Manent: un protagonista inesperat

    Marià Manent (Barcelona, 1898-1988), sense fugir de la simplicitat, va escriure un bell poema parlant del punt de vista d’una de les figures essencials del pessebre, la “Rondalla del bou”:

    El bou pesant, veient la gent
    que tantes coses oferia,
    diu que volia fer un present
    al dolç Infant de l’Establia.
    I quan minvà una mica el fred
    –que l’Infantó ja no plorava–
    sortí amb pas lent, dins l’aire net,
    sota la nit florida i blava.
    Per donar a Déu, pobre i humil
    damunt la palla gloriosa,
    vol abastar algun flam gentil
    de l’estelada tremolosa.
    Va caminar per fondes valls
    i resseguia la carena.
    Sent el clarí de tots els galls,
    però ja du la rica ofrena.
    Saltant de goig i bruelant,
    el bou baixà de la muntanya,
    i s’oferia al dolç Infant
    amb una estrella a cada banya.

    “L’arbre de Nadal”, de Tomàs Garcés: serenor i màgia

    Pocs poemes trobaríem que transmetessin tan bé la senzillesa i la serenor de la nit de Nadal com aquest de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), “L’arbre de Nadal”.

    La Cova, pedra viva;
    desert, el camí ral.
    Sota una llum freda,
    creix l’arbre de Nadal.

    El freguen ales d’àngel,
    hi canten els ocells.
    Oh tenderol i prada!
    oh verda branca al vent!

    Les branques d’aquest arbre
    la freda Cova han clos.
    No deixen que se’n vagi
    l’alè calent del bou.

    Pengem-hi els nostres somnis,
    que així els veurà l’Infant.
    Taronges d’or es tornen
    a l’arbre de Nadal.

    “El rústec villancet” de Josep Carner: Al·leluia, catalans

    El 1914 Josep Carner (Barcelona, 1884 – Brussel·les, 1970) va publicar Auques i ventalls, que va cloure amb el poema “El rústec villancet”. És un poema simple que transmet joia: la joia de viure i la màgia d’una natura dinàmica.

    Una estrella cau al prat,
    una flor s’ha esbadellat,
    tot belant juga el ramat
    amb la rossa macaruia.

    Al·leluia, cor lassat!
    Al·leluia, món gebrat!
    Al·leluia, Déu és nat!
    Al·leluia!

    Cap herbei té tenebror,
    ni cap deu fa el ploricó;
    no hi ha fred ni tremolor,
    que un pas d’ala se n’ho duia.

    Al·leluia en tot racó!
    Al·leluia en tot dolor!
    Al·leluia al pecador!
    Al·leluia!

    A Betlem van els infants
    i els amics dant-se les mans
    i els promesos i els germans
    i la vella en sa capuia!

    Al·leluia, vianants!
    Al·leluia en nostres cants!
    Al·leluia, catalans!
    Al·leluia!                                                                                           

    Ací podeu sentir el poema recitat per Carner mateix:

    https://www.youtube.com/watch?v=ffJ_rEcvTro?feature=oembed

    I ací, cantat per l’Orfeó Català:

    https://www.youtube.com/watch?v=ezKwGzwGm8M?feature=oembed

    Poemes lligats a la natura i al paisatge

    Anant un pas més enllà que aquest “villancet” de Carner, hi ha tot de poemes de Nadal en què la natura i el paisatge tenen un paper central. Són poemes que porten la màgia al terreny dels humans, que ens fan tocar de peus a terra. Com que parlen de llocs concrets, tenen el mèrit de vincular l’esperit de pau universal, tan reivindicat per Nadal, amb el territori, com en diríem ara.

    “Nadal a l’Alguer”, de Rafael Caria: un pessebre de pau sobre les aigües

    El poeta Rafael Caria (l’Alguer, 1941-2008), dins Els asfòdels i altres versos (1992), va incloure un tríptic titulat “Dues nadales i una sardana”, encapçalat per aquesta dedicatòria: “A aquest meu petit món mariner on encara perviu el ‘Cant de la Sibil·la’ i on està morint la nostra llengua.” En pocs poemes com en “Nadal a l’Alguer” s’identifica d’una manera tan intensa la pau d’aquests dies amb la serenor del paisatge:

    Aire de neu
    al nostre golf
    i calma de blau.
    La mar reflexa
    la viva blancor
    de les estrelles
    i el lent bressolar
    de les llampares:
    és Nadal al meu poble.
    De la ciutat antiga
    s’aixeca un cant profètic
    nascut de la història:
    “Al jorn del judici
    parrà qui haurà fet servici.
    Un rei vindrà perpetual
    vestit de nostra carn mortal,
    del cel vindrà tot certament
    per far del setgle jutjament”.
    La meva terra, aquesta nit,
    és un pessebre de pau
    sobre les aigües:
    és Nadal al meu poble.

    “Aires de Nadal”, de Josep Sebastià Pons: el cor de nin reprèn sa volada

    Josep Sebastià Pons  (Illa, 1886-1962) va escriure dins el llibre El bon pedrís, publicat el 1919, el poema “Aires de Nadal”. Ens parla dels masos, del vent, de la boira i l’estelada, en un paisatge quotidià que vincula Betlem i el Rosselló.

    El cor dels ocells canta dins la nit;
    la neu ha cobert dolçament els rasos.
    Ara ve Nadal, Nadal blanc-vestit,
    que dóna alegria a la gent dels masos.

    El vent s’ha parat; jo no sé per què
    el meu cor de nin reprèn sa volada.
    La broma s’esborra; el cel és serè,
    i brilla damunt tota l’estelada.

    Cantaria els aires dels pobres pastors;
    vestit amb samarra, jo caminaria,
    per veure en la cova, entre resplendors,
    l’infant que ha parit la Verge Maria.

    Era en la Judeia; era cap-al-tard…
    Maria teixia en la tarda blava,
    teixia la llana i el seu somni clar,
    per la bona nova que l’àngel portava.

    Era cap-al-tard; la palmera d’or
    eixamplava sa rama movedissa;
    un gai rierol rajava dins l’hort;
    somreia la Verge Maria feliça.

    Oh tu, mon esposa, el meu hort tancat,
    ma font segellada, mon esposa, vine;
    el nostre Nadal s’apropa, nevat;
    les campanes canten en la nit divina.

    “Nadal 1993”, de Carmelina Sánchez-Cutillas: si sempre fos Nadal com ara

    L’escriptora Carmelina Sánchez-Cutillas (Madrid 1927 – València 2009) enviava cada any un text poètic als amics. Enguany, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha recuperat aquesta petita joia, la nadala del 1993, que ens parla del paisatge de la seva infantesa, sens dubte suggerit per Nadal.

    Als nius els ocells. I les fulles
    marcides ballant pels carrers
    –si sempre fos Nadal com ara…
    Pilotes de tela i cavalls
    de cartó; les mares que pasten
    coques amb llardons; i la lluna
    clara rient-se de tots. Ai,
    si sempre fos Nadal… com ara.

    “Nadala”, de Ramon Alabau: el poema de les as

    En aquesta línia de simplicitat, hi trobem també l’element del joc. El poeta Ramon Alabau (Ripoll, 1949), partint del fet que l’única vocal del mot “Nadala” és la a, en compon una sense cap més vocal que aquesta:

    Nadal. Alba blanca.
    Sagals amb samarra,
    rabadans amb capa,
    saltant fan gatzara.
    Ja glaça. A la quadra
    la flassada calfa,
    la palla amanyaga.
    Brama la vacada:
    bafarada calda.
    S’atansa la tarda,
    s’abranda a bastança.
    La campana canta.
    La ratxa tardana
    arrasa la plaça.
    S’apaga la brasa.
    L’almanac s’acaba.

    “Ho sap tothom i és profecia”, de J. V. Foix: la vida esclata d’Alacant a la Provença

    Josep Vicenç Foix (Barcelona, 1893-1987) engalza perfectament el joc, la ironia i el missatge de joia, en un poema dinàmic com pocs, que repassa tots els oficis i tots els indrets, ben identificats als Països Catalans: “Ho sap tothom i és profecia”.

    ‘Ho sap tothom, i és profecia’, un cant de J.V. Foix als Països Catalans per Nadal

    Us en reproduïm les estrofes inicials i les finals:

    Ho sap tothom, i és profecia.
    La meva mare ho va dir un dia
    Quan m’acotxava amb blats lleugers;
    Enllà del somni ho repetia
    L’aigua dels astres mitjancers
    I els vidres balbs d’una establia
    Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
    A cal fuster hi ha novetat.

    Els nois que ronden per les cales
    Hi cullen plomes per les ales
    I algues de sol, i amb veu d’albat,
    Criden per l’ull de les escales
    Que a cal fuster hi ha novetat.
    Els qui ballaven per les sales
    Surten i guaiten, des del moll,
    Un estel nou que passa el coll.

    […]

    Els de Banyuls i els de Portvendres
    Entren amb llanes de mars tendres
    I un raig de mots de bon copsar
    Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
    Els traginers de Perpinyà,
    Amb sang barrada en drap de cendres,
    Clamen dels dalts del pic nevat:
    A cal fuster hi ha novetat.
    Res no s’acaba i tot comença.
    Vénen mecànics de remença
    Amb olis nous de llibertat;
    Una Veu canta en recompensa:
    Que a cal fuster hi ha novetat.
    Des d’Alacant a la Provença
    Qui mor no mor, si el son és clar
    Quan neix la llum en el quintà.

    La gent s’agleva en la nit dura,
    Tots anuncien l’aventura,
    Les Illes porten el saïm,
    i els de l’Urgell, farina pura:
    Qui res no té, clarors del cim.
    La fe que bull no té captura
    I no es fa el Pa sense el Llevat:
    A cal fuster hi ha novetat.

    Escolteu-lo, si us abelleix, recitat magníficament pel rapsode (i poeta) Celdoni Fonoll:

    https://www.youtube.com/watch?v=_W-3ZjJmcfg?feature=oembed

    Poemes espirituals

    Si cerquem poemes de Nadal, en trobarem molts que aprofundeixen el missatge primigeni que contenia la commemoració del naixement de Jesús de Natzaret. Un missatge de simplicitat, de generositat i d’austeritat, tan allunyat de la febre consumista que aclapara avui aquestes dates.

    “Prec de Nadal”, de Salvador Espriu: punyent i despullat com un crit

    Salvador Espriu (Santa Coloma de Farners, 1913 – Barcelona, 1985) va escriure aquest “Prec de Nadal”, adreçat a Jesús, que és simple com unes mans buides i punyent com un crit:

    Mira com vinc per la nit
    del meu poble, del món, sense cants
    ni ja somnis, ben buides les mans:
    et porto sols el meu gran crit.
    Infant que dorms, no l’has sentit?
    Desperta amb mi, guia’m la por
    de caminant, aquest dolor
    d’uns ulls de cec dintre la nit.

    Ací el podeu sentir recitat per Espriu mateix:

    https://www.youtube.com/watch?v=dSlnjCfV5Bc?feature=oembed

    I ací, cantat per Meritxell i Judit Neddermann:

    https://www.youtube.com/watch?v=IkFyzFoBb-I?feature=oembed

    “Sorpreses”, de Joan Valls: la fam i el fred que perduren

    Joan Valls i Jordà (Alcoi, 1919-1989) va escriure en el seu llibre Paradís en blanc un poema titulat “Sorpreses”, que és una reflexió aprofundida i commovedora sobre la fragilitat i la vulnerabilitat de l’ésser humà. Us n’oferim els versos finals:

    Vénen contrasts que couen i que tenen ferides
    de fat tan inguarible, tan d’amargor i angoixa,
    que mouen a un neguit de nàusea o pregària:
    l’home que dóna almoina, l’agraïment cansat
    dels nens plens de parracs i mansuetud als ulls
    i altres coses que et calles per esglai o puresa.
    Però el plany és només la força solitària
    d’un infant que com tu és fet de fites càndides
    i de llet sense història i d’anhels nebulosos.
    Vénen els tres Reis Màgics a fer-li ofrena a un Nen
    i encara en nits de gebre la fam i el fred perduren.

    “Nadal”, de Carles Riba: el poema de la fe

    Els poemes de Carles Riba (Barcelona, 1893-1959) són, en general, d’aquells que cal llegir més d’una vegada. Aquest “Nadal” és un d’aquests cants que, sense ésser hermètics, ens demanen concentració. Si el llegiu, i el rellegiu, hi sabreu veure un poeta convençut que la fe salva els humans: “l’amor és trist només per qui l’Amor no ha vist” (atenció a la majúscula):

    Nadal glaçat – Nadal ardent
    d’un flamareig que el llop no entén;

    Nadal adust – Nadal en flor
    d’un bell Infant nat sense plor;

    Nadal cruel – Nadal que riu
    amb l’orb i el pobre i el captiu!

    Tot era clos, tothom dormia
    quan va esclafir el cant vehement;
    un dels pastors, tocat pel vent,
    va destriar la melodia
    i va fer el crit que ens reunia:
    Nadal, Nadal!

    La Verge ha dit que si al Pare,
    Déu és humà, Déu és germà;
    no serà mai que es digui en va
    Mare de Déu i nostra Mare
    a la que és Mare sense tara.
    Nadal, Nadal!

    Nadal encès! l’amor és trist
    només per qui l’Amor no ha vist;

    Nadal gemat! qui s’ofereix
    a la Naixença, refloreix;

    Nadal joiós! qui viu minvat
    no hi morirà, si ha mai cridat
    Nadal, Nadal!

    Poemes reflexius

    Molts poetes aprofiten el missatge inherent a Nadal per somoure encara més el lector, per fer una crítica de la societat. L’enveja, la hipocresia, la falta d’humanitat són palesades per la visió aguda i la paraula nua de la poesia.

    “Alguna cosa lleu”, de Miquel Martí i Pol: contra la hipocresia

    Segurament, Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003) és un dels autors més citats en les felicitacions de Nadal. Té poemes de Nadal de tota mena i avui n’hem triat un de crític, que ens demana que “la meravella” vagi més enllà de Nadal. Es titula “Alguna cosa lleu”.

    Alguna cosa lleu i poderosa
    que qualsevol paraula fa subtil
    com si fos dita amb una veu molt íntima.
    Això sol ser Nadal, i la tendresa
    que s’instal·la, tal volta agosarada,
    al lloc mateix on, dia rera dia,
    hi creixen el neguit o bé l’enveja.
    No dura tanmateix la meravella
    i el vent d’any nou s’endú de cop els somnis
    i malfereix quasi tots els propòsits.
    I jo em pregunto: ¿podem dir-nos bons
    si ho som només a toc de calendari?

    “Nit de Nadal”, de Joana Raspall: la humanitat ens demana d’obrir els ulls

    Joana Raspall (Barcelona, 1913 – Sant Feliu de Llobregat, 2013) va escriure també una gran quantitat de poemes de Nadal. En aquesta “Nit de Nadal” entoma la tradició del rabadà per interpel·lar-nos i alhora encomanar-nos l’optimisme que ella duia dins: tan sols cal obrir els ulls.

    —Pastoret d’ovelles blanques,
    no tens por, tot sol, al prat?
    —No estic pas sol!, mira els àngels
    voleiant al meu costat!
    —Jo sols veig una nit fosca.
    —Fosca? No la saps mirar!
    És tota plena d’estrelles
    en un cel brillant i clar!
    —Pastoret, potser somnies…
    —Potser tu, ets l’adormit,
    si no veus les meravelles
    que ens volten aquesta nit.
    —No em vinguis amb fantasies!,
    estic ben serè i despert.
    —Pobre! Si no veus cap àngel,
    deus tenir el cor molt desert!

    “Poema de Nadal”, de Josep Maria de Sagarra: un vermell precís i decidit

    És, ben probablement, el poema més recitat durant aquests dies. El “Poema de Nadal” de Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961) és una llarga reflexió poètica que ens parla de la joia de Nadal, del misteri d’aquella nit, dels pastors i la cova, però també ens fa mirar cap endins. En reproduïm els versos finals:

    La nostra vanitat prou s’afigura
    que està damunt del bé i del mal,
    mes no hi val ganivet ni ànima dura,
    és més forta la nit de Nadal.
    Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
    Seríem tros de carn i pensament
    que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
    pell d’home que arrossega la corrent!
    Però Nadal ens ha pintat el rostre
    amb un vermell precís i decidit
    i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
    de terra, de nissaga i d’esperit.

    I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
    per estimar un racó dintre l’espai,
    i desperta en el cor aquell blau tendre
    que hem volgut escanyar i que no mor mai.

    Procurem ser una mica criatures
    amorosint el baladreig raspós
    i diguem: “Glòria a Déu en les altures”
    amb aquell to que ho deien els pastors.
    I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
    i l’orgull de la nostra soledat,
    almenys aquesta nit, fem el possible
    per ser uns homes de bona voluntat!

    Vegeu-ne, tot seguit, un fragment recitat per l’actriu Rosa Novell:

    Rosa Novell declama Sagarra 

    I ací, tot sencer, amb les veus de Lola Lizaran i Alfred Luchetti:

    https://www.youtube.com/watch?v=986rtAaCgBg?feature=oembed

    “La xemeneia no tirava”, de Vicent Andrés Estellés: la quotidianitat i la misèria

    Ningú com Vicent Andrés Estellés (Burjassot, 1924 – València, 1993) no sap dur al terreny de la quotidianitat qualsevol fet, qualsevol data. La nit de Nadal del 1935 a ca l’Estellés hi hagué fam i fred, com a moltes cases. I ell ho explica, amb una senzillesa esborronadora, en aquest sonet:

    La xemeneia no tirava; el pare
    evocaria aquelles nits de l’horta,
    amuntegant, penosament, la llenya
    per a la nit famosa de Nadal.

    La xemeneia no tirava. El fum
    s’amuntegava per tota la casa.
    Havia fracassat el pare, com
    quan anava a caçar, i no caçava.

    La xemeneia no tirava. El pare
    havia fracassat, altra vegada,
    el 24 de desembre de

    l’any 35. Sopàrem qualque cosa,
    embolcallats amb mantes. Jo tenia
    un prunyó en una orella. Tots callàvem.

    I un poema irreverent

    En aquest recull no hi podia faltar un poema irreverent, que se servís de la tradició per a estripar-la, per a transgredir-la.

    “Cançó de Nadal”, d’Enric Casasses: quin embolic

    En aquesta “Cançó de Nadal”, Enric Casasses (Barcelona, 1951), desfà el miracle i el misteri de Nadal i ens duu a un terreny tan planer com iconoclasta.

    Mare de déu
    mare del fill de déu
    verge Maria
    tu el vas tenir
    tu verge el vas parir
    a l’establia
    i el fusteret bonic
    va dir quin embolic
    quina família
    com ha sigut
    que per déu sóc banyut
    verga florida
    jo no entenc re
    fa falta molta fe
    n’aquesta vida.

    Aquesta nadala irreverent la tenim cantada per Celdoni Fonoll, juntament amb Lloll Bertran i Isaac Fonoll, amb guitarres i arranjament de Feliu Gasull:
    https://www.youtube.com/watch?v=n3kwfd2VYT8?feature=oembed

    Article publicat a VilaWeb el dia 19-12-2020

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    Publicat dins de Llengua i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

    “Qui res no estrena, res no val”: un doll de refranys de Nadal, Cap d’Any i Reis

    0
    Publicat el 31 de desembre de 2020

    La saviesa popular ens ha deixat dotzenes de refranys relacionats amb aquestes festes: el dia de Nadal, Sant Esteve, Cap d’Any –o Ninou– i Reis. El diccionari d’Alcover i Moll, la Paremiologia catalana comparada de Sebastià Farnés i els llibres de Joan Amades en contenen un caramull. Tots i més els ha aplegats el gran paremiòleg Víctor Pàmies a la Paremiologia catalana comparada digital. Avui hem pouat en aquesta obra magna i n’hem extret una vuitantena de dites pròpies d’aquestes dates.

    Víctor Pàmies: “Hem posat deu mil refranys catalans a internet”

    El creixement del dia

    Tant en la societat d’abans, molt lligada al camp, com en la d’ara, les hores d’insolació preocupen molt la gent. Per això, durant aquests dies podem resseguir les dites i comprovar amb precisió animal com va creixent el dia. Ja hem començat, de fet, abans de Nadal, el dia 13 de desembre: Per Santa Llúcia, un pas de puça. I continuem: Per Nadal, un pas de pardal, Per Sant Esteve, un pas de llebre i Per Ninou, un pas de bou. Són refranys d’un poble observador, delerós de sortir de la fosca i amb ganes d’ajudar el dia a créixer. De refranys com aquests en tenim un gavadal, durant tot l’hivern i més enllà i tot.

    Passat Cap d’Any, al matí el dia encara no creix, però al vespre sí que es va endarrerint un xic la posta del sol. El dia de Reis, concretament, es fa fosc catorze minuts més tard que no el dia de Santa Llúcia. Sobre les hores de sol d’aquesta diada, hi ha refranys moderats i assenyats: Per Reis, un pas de vell (o un pas d’anyells, o un pas de camell). Però també n’hi ha algun d’exagerat: Pels Reis, mitja hora creix i bèstia és qui no ho coneix (amb variants en què el lloc de la bèstia l’ocupa l’ase, el ruc, el burro o el boig). El més neutre és un refrany documentat pertot: Pels Reis, el dia creix i el fred neix. Ara en parlarem, del fred.

    Per Santa Llúcia, un pas de puça: quinze refranys per a fer créixer el dia

    L’oratge i els pronòstics meteorològics

    El refranyer ens forneix dites a desdir que descriuen l’oratge d’aquestes dates. Ja hem vist que hom creu que el fred “neix” el dia de Reis, però moltes dites ja avancen aquest naixement al dia de Nadal: Pels volts de Nadal fa l’hivern natural, Per Nadal, fred cordial, Per Nadal, fred com cal. Un refrany reflecteix la prudència de la gent d’aquest país (i alhora l’habilitat d’encertar el pronòstic tant sí com no): Nadal duu l’hivern dins d’una panera; si no el duu al davant, el porta al darrere.

    Però el refranyer va més enllà i fa pronòstics de l’oratge molt més arriscats que no el Meteosat. El patró comú és: segons quina mena de dia faci avui, farà aquest temps o aquest altre d’ací a uns quants mesos. En aquest terreny, una de les constants és l’oposició entre Nadal i Pasqua (de fet, el naixement i la mort i resurrecció de Jesús). Vegem-ho: Nadal de fred, Pasqua de sol, Nadal de sol, Pasqua de fred, Calors per Nadal són frescors per Pasqua. O bé, dit d’una altra manera, A Nadal al foc, i a Pasqua al joc –és a dir, al carrer, gràcies al bon temps.

    Hi ha tot un reguitzell de refranys que relacionen l’oratge de Nadal amb la collita. Sembla que si glaça o neva per Nadal i Cap d’Any serà bona: Nadal amb gelada duu bona anyada, Quan neva per Nadal, el pagès guanya son cabal, Cap d’Any gelat, any de molt blat, Gelada de Cap d’Any, pa per a tot l’any. Tot i que –ai– algun any la previsió fa figa: El fred de Nadal tot l’any va mal.

    Quant a la pluja, sembla que n’hi ha d’haver per Nadal i per Reis, però no pas per Cap d’Any. Compareu, si no, aquestes dites: Si no plou per Nadal, tots els sembrats van mal, Els Reis mullats, l’ordi pels terrats, Nit de Reis estrellada, any d’eixut i de secada… amb aquestes: Cap d’Any serè, tot l’any va bé, Pluja per Cap d’Any duu mal averany.

    De boira, en canvi, tant és que n’hi hagi com que no, segons que ens diu un refrany ben innocu: Boires per Nadal no fan ni bé ni mal. En el capítol de les llunes, la cosa sí que és clara i indiscutible: Nadal amb lluna clara, bona sembrada, Nadal amb lluna plena el bon temps mena, Nadal amb lluna, any de fortuna.

    La Beth, els refranys i els ametllers florits

    Els averanys

    A banda els pronòstics de l’oratge i de les collites, els refranys de Nadal també ens ofereixen previsions de tota mena per a la resta de l’any, especialment sobre la sort o la dissort que tindrem. Un capítol curiós és el dels refranys que preveuen el futur de l’any segons en quin dia s’escaigui Nadal. El dilluns és un dia que porta malastrugança: Nadal en dilluns, any de difunts; …o no: Nadal en dilluns, festes a munts. El dimarts, també: Nadal en dimarts, dolent per als sembrats; …o tampoc: Nadal en dimarts, festes a grapats. El dimecres porta bona sort: Nadal en dimecres, sembra camps i feixes. El dijous pot passar de tot: Nadal en dijous, any dolent, el de traspàs i el següent, Nadal en dijous, penja l’arada i ven els bous, Nadal en dijous, any de molts ous, Nadal en dijous, sembra fins als pous… Si és divendres, el refranyer no ens aporta cap averany, sinó un motiu afegit de celebració: Nadal en divendres, festa grossa. Això es deia perquè abans cada divendres de l’any era dia de dejuni, però si s’esqueia per Nadal es feia excepció. I si s’escau en diumenge, més que un averany, el refranyer fa palesa la mala sort: Nadal en diumenge, totes les festes es menja, que vol dir que “perdem” dues festes, les dels dies de Nadal i de Cap d’Any –que també s’escaurà en diumenge.

    Parlant de Cap d’Any, si us heu de casar i teniu fe en el refranyer, trieu un altre dia que no sigui aquest: Si no vols passar un mal any no et casis per Cap d’Any. Val més que dediqueu el dia a menjar raïm: Menjar raïm per Cap d’Any porta diners per tot l’any. Aquest refrany és esmentat al Costumari català, de Joan Amades (1952), amb aquesta explicació: “Els nostres avis creien que menjar raïm el dia d’avui portava riquesa i gran ventura econòmica i que guanyarien una unça d’or per cada gra de raïm que menjaven.” Si és veritat que això de menjar raïm per Cap d’Any ja era habitual, pel cap baix, al segle XIX, potser caldria considerar-ho un precedent del costum d’engolir-ne dotze grans la nit abans –que sembla que no va néixer fins el 1909.

    Per què mengem dotze grans de raïm per Cap d’Any?

    Si, quan hem parlat del temps, hem vist que el refranyer oposava Nadal i Pasqua, en el cas dels auguris els opòsits són Nadal i Sant Joan: Bona sort per Nadal, desventura per Sant Joan, Qui riu per Nadal, plora per Sant Joan, Diner per Nadal, pobresa per Sant Joan, Riquesa per Sant Joan, misèria per Nadal…

    És festa grossa

    Hi ha uns quants refranys que parlen de la celebració de la festa de Nadal. Un dels més esmentats als refranyers de tots els Països Catalans fa així: Per Nadal, el porc en sal i la porquera al fumeral. Expliquem-ho: la data més coneguda per a la matança del porc és Sant Martí (11 de novembre), però a moltes cases no es feia fins un mes més tard. Per això per Nadal la gent el tenia en sal (per a conservar-lo) i se’l podia menjar; mentrestant, la porquera (que ara en diríem grangera) ja es podia arraulir a la vora del foc. Aquest refrany té unes quantes variants, com ara aquella tan llarga que és quasi una cançó: Per Nadal, posarem el porc en sal, la gallina a la pastera i el pollí al cap del pi. I encara, parlant de menjar, una dita ens ensenya que per Nadal els àpats són igualitaris i solidaris: Per Nadal, ric i pobre mengen gall.

    Que Nadal s’ha de celebrar, el refranyer ens ho diu clar i català. El qui no ho celebra, no és que sigui pobre, no: és pitjor que pobre: Qui no celebra Nadal és home de tant se val. I si convé fer una celebració, s’ha d’anar mudat: Per Nadal, qui res no estrena res no val. D’ací ve que hi hagi tantes dites relacionades amb la feina dels sastres i dels sabaters: Per Nadal els sastres fan tres jornals, Per les festes de Nadal, poc dormir i molt cosir, Per l’Advent de Nadal, cada sastre amb tres didals, Fes sabates, sabater, que Nadal ja ve. (Diguem-ho tot: aquests dos oficis eren molt malvists, com demostra aquella altra dita: Sastres i sabaters, a l’infern de tres en tres.)

    Nadal, doncs, és dia de celebració, segurament el dia de celebració per excel·lència. I per això es pren d’exemple de despesa extraordinària, d’aquelles que es poden fer poques vegades, però que són justificades: Un Nadal no fa mal (que ens anirà molt bé de tenir present per a evitar allò de Una vez al año no hace daño).

    Deu dites mal dites

    I encara més

    Trobem, en fi, tot de refranys referits a la quotidianitat d’aquests dies, com ara un de matemàtica simple: De Nadal a Nadal, un any va. I un altre de càlcul més sofisticat: Pel febrer maridatge, per Nadal didatge, és a dir, si et cases al febrer, per Nadal la criatura ja haurà d’anar amb la dida perquè l’alleti (tot i que entre una data i una altra no hi ha nou mesos, sinó deu…).

    Hi ha també refranys jocosos, de tan obvis com són: Qui no passa Nadal no arriba a Cap d’Any, Sant Silvestre no pot estre sinó una vegada l’any: la vigília de Cap d’Any…

    Nadal era un dia ideal per als creients poc practicants: La Missa de Nadal per tot l’any val. I també una invitació a revoltar-se i a començar de cap i de nou: Per Nadal i per Any Nou, muda d’amo i muda el sou.

    Hem deixat per al final el refrany més conegut: Per Nadal, cada ovella al seu corral, que té qui-sap-les variants: Per Nadal, cada perdiu al seu niu, Per Nadal, cadascú al seu hostal, Per Nadal, prop del nial, Per Nadal i Sant Esteve, cadascú a casa seva…

    Feu-ne cas, d’aquests darrers. Enguany sí.

    Bon Nadal!

    El refranyer, una bona eina per a recórrer el cicle de l’any

    Article publicat a VilaWeb el dia 25-12-2020

    Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    Publicat dins de Llengua, Ras i curt i etiquetada amb , , , , , | Deixa un comentari