El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

  • Llengua
  • Brins
  • Circumstàncies
  • Llegides i triades
  • Memorial Josep Badia i Torras
  • Què és i qui sóc
  • @jbadia16

    • Arxiu de la categoria: Llengua

    Què vol dir ‘cinema català’?

    0
    Publicat el 11 d'octubre de 2021

    Ací teniu els brins del primer de setembre ençà.

    Què vol dir “cinema català”?

    Ministres i ministres

    El català, a Andorra, una mica necessari

    No siguem sapastres

    Comparances conegudes i no tant

    Defensem el pronom ‘en’

    Cavalls, terçons i haques

    Arcaismes universitaris

    Els records del pare

    La vila o la vil·la?

    Desentendre’s

    Un gec d’hòsties

    Bon Onsa da Satembra

    L’apassiona i l’atreu

    Hem de fer els ulls grossos?

    Propostes per a no desaparèixer

    Seguir la veta

    Estripar o ‘rakhar’?

    Pleonasmes evitables

    Rec o reg?

    Endrecem la casa

    No ens cridem ni ens enganyem

    No agafem tant

    La drecera: ooooh!

    Fa goig

    Abastem-ho

    Junts o separats

    Subtilitats

    Alaba’t ruc, que a fira et duc

    No traguem tant

    Modelatges i rentades

    Els colors de l’alegria

    S’escau

    Gràcies, president

     

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

    “Que no ens aixequin la camisa: si no hi fem res, anem cap a l’extinció”

    0
    Publicat el 11 d'octubre de 2021

     

    Jordi Badia i Pujol (Callús, 1963), cap d’estil de VilaWeb, acaba de publicar Salvem els mots (Rosa dels Vents), que és molt més que un crit d’alerta sobre la delicada situació del català. El llibre recull dues-centes parelles de mots que mostren com s’ha anat substituint el català genuí per una mena de succedani que procura d’assemblar-se tant com pot al castellà. Badia, de caràcter afable, tenaç, insubmís i amb una enorme capacitat per a ensenyar, s’arromanga per demostrar-nos que la llengua es pot salvar mot a mot. Converteix l’observació en un estímul per a sortir de la passivitat. Llegir aquest llibre és prendre consciència de quantes paraules hem enterrat sense adonar-nos-en.

    Salvem els mots és una sorpresa constant. Alhora, ens ajuda a veure que renunciar a aquestes paraules no és un fet anecdòtic, sinó una ferida greu a la llengua i que gairebé tots hi caiem. O no heu demanat cita prèvia tot i que abans demanàveu hora? Com és què s’ha liquidat demanar hora i s’ha suplantat per un esguerro tan redundant?, diu. Com podem lluitar contra aquesta inèrcia? La resposta, la trobareu al llibre. I, si no en teniu prou, podeu consultar el seu bloc El clot de les ànimes. A més, recordeu que cada dia publica un bri de llengua a Twitter i cada quinzena, un article a la secció “Ras i curt” de VilaWeb.

    —Dieu que heu fet un llibre optimista. Hi som a temps de salvar el català?
    —Hi som a temps, tot i que ens trobem en una situació més que preocupant, d’emergència lingüística, tant per la pèrdua d’ús com per la pèrdua de trets essencials. La fita principal, ara mateix, és que tothom prengui consciència d’aquest perill. Però el llibre és optimista perquè ens recorda que som vius, que encara tenim molts parlants i molta llengua, que hi ha molts mots i expressions que, tot i haver perdut força, no han desaparegut pas i es poden revifar. S’ha d’actuar per canviar l’actitud dels indiferents, dels qui no s’adonen de la gravetat de la situació, i recuperar l’autoestima lingüística.

    —Quan us comença a interessar la llengua i per què?
    —Hi ha factors ambientals de pes: de set germans, tres vam estudiar filologia; això vol dir alguna cosa. Sóc el petit i vaig rebre influència dels més grans. De primer, vaig aprendre a llegir en castellà, per imposició de la dictadura, però de seguida em van donar novel·les de Folch i Torres. Eren lectures recomanades pels meus pares i pel meu germà gran, en Joan, que sempre va vetllar perquè els altres seguíssim “el camí recte”. També hi devia haver factors innats. Recordo que de petit observava curiositats. Anàvem a veure una senyora de Barcelona, amiga de la família, i sentia que deia “prestatge” i “test”, en lloc de “postada” i “torreta”, com dèiem al Bages. De més gran, vaig anar a treballar uns quants estius a Tuixén, on viu un germà meu, i encara hi vaig poder sentir el xipella, un parlar de transició. La mare de la meva cunyada, la Tressita, gastava un llenguatge riquíssim, popular i espontani, que em va estimular l’interès per la diversitat de la llengua.

    —Dediqueu el llibre a la mare i al germà gran? Com us van influir?
    —Dedico el llibre a la mare i a en Joan, que s’han mort enguany, amb dos mesos i mig de diferència. La influència de la mare és inconscient. Ella parlava i jo escoltava, m’anava amarant dels seus mots, dels seus girs, la imitava… No en vaig ser conscient fins que no vaig començar a fer correccions i vaig ensopegar amb construccions que no veia clares. Aleshores, provava de recordar com ho deia ella i, si no me’n sortia, li telefonava. Aquesta influència es va mantenir sempre. Fa pocs anys, vaig llegir un estudi que qüestionava l’origen català de la preposició “des de” i vaig observar que ella no ho deia gairebé mai. En vaig fer un piulet d’homenatge i tot. El pare també em va influir molt, de més gran, sobretot en l’expressió escrita. Sabia descriure molt encertadament els records. Passar-li els escrits en net va ser un gran aprenentatge per a mi.

    —I vostre germà era en Joan Badia…
    —En Joan era incansable, era un soldat de moltes causes, però la llengua era la principal. Sempre tenia el cap actiu, era molt organitzat, llegia moltíssim i sobretot era un docent de pedra picada. Era dotze anys més gran que no pas jo i els primers records que en tinc són de quan ell ja havia passat pel seminari de Vic i estudiava a la universitat. Recordo que un dia em va convèncer perquè signés els exàmens de l’escola amb el meu nom i no amb el nom imposat (“Jorge”).

    —I què va passar?
    —Ho vaig fer i vaig rebre una solemne bufetada del mestre franquista. Es veu que fer servir el meu nom mereixia un càstig. Aquella bufetada em va fer entendre que la llengua era fonamental: l’enemic m’ho deixava clar. Anys més tard, en Joan, quan ja era catedràtic, em va fer classes de literatura catalana a l’institut Lluís de Peguera de Manresa. Sempre va insistir que estudiés filologia catalana. Tot i unes vacil·lacions inicials, finalment ho vaig fer.

    —Teniu més referents?
    —I tant. El veritable responsable que acabés estudiant filologia catalana i que em dediqués a la correcció lingüística és Jem Cabanes, el meu mestre en aquest ofici. En Jem és un pou de saviesa, domina moltes llengües, és un home d’una formidable coherència metodològica i té una idea ferma de com ha d’ésser el català d’un mitjà de comunicació. Al seu costat, aprens llengua constantment. El vaig conèixer fa prop de quaranta anys, el 1983, a TVE-Catalunya. Vam treballar plegats set anys o vuit i, de llavors ençà, hem mantingut una amistat ferma com una roca. Parlar amb ell és un regal. El model lingüístic de VilaWeb, que comparteixo plenament, el va forjar ell.

    —Es pot salvar una llengua mot a mot?
    —Mot a mot, es pot avançar, es pot “falcar” el deteriorament i prendre’n consciència. Ara, la llengua se salvarà amb un canvi d’actitud de la població, fomentat pels governs. El problema no és que desaparegui un mot o cent, sinó que som enmig d’un procés de substitució, tant del punt de vista quantitatiu com del punt de vista qualitatiu. Tenim llengua, però el retrocés és accelerat i requereix una actuació urgent per aconseguir un canvi en l’àmbit individual i també en l’institucional. La precarietat de la llengua demana a crits un pla de xoc.

    —En què ha de consistir aquest pla de xoc?
    —S’ha de treballar perquè el català sigui una llengua necessària i alhora s’han de millorar molt els models. Per això proposo un pla que contingui, si més no, cinc mesures. La primera és un acord nacional perquè el català sigui la llengua d’ús general i habitual a l’administració pública (això inclou, tinguem-ho clar, docents i personal sanitari). La segona, un pla transversal per a augmentar l’oferta de lleure audiovisual infantil i juvenil en català. La tercera, establir filtres a les facultats d’educació, al postgrau d’ensenyament i als tribunals d’oposicions per a garantir una qualitat lingüística acceptable als centres d’ensenyament. La quarta, un filtre semblant als mitjans de comunicació. I, finalment, quan tot això rutlli, caldrà fer campanyes de sensibilització. Però aquestes campanyes no es poden fer abans, és a dir, no es pot demanar a un ciutadà corrent que mantingui sempre les converses en català si resulta que quan va al CAP l’atén un metge, pagat per l’administració, que li parla en castellà. Ni li podem demanar que faci servir un català net d’interferències si tants periodistes i mestres, que cobren un sou públic, parlen malament. Hem de fer passos valents i calculats, coherents i eficaços. S’ha de suposar que amb un estat propi tot això seria fàcil d’obtenir i podríem anar molt més enllà. Però, mentrestant, no ens podem encantar.

    —Heu fet un llibre contra la substitució. Això què vol dir? Totes les llengües s’hi troben, amb aquest problema?
    —La substitució lingüística és la malaltia de les llengües petites sense estat. Per frenar aquest procés, cal recuperar l’autoestima. Si pensem que la nostra llengua no és vàlida per a tot, que és una llengua de segona i que en podem parlar una de més potent, de què ens serveix la pròpia? Per què ens hem d’escarrassar a millorar-la? Per què ens ha de preocupar que perdi trets i es vagi assemblant a la dominant? I, encara més: per què l’hem de transmetre? Amb aquesta mentalitat, als fills els inculcarem, potser inconscientment, que hi ha una llengua d’estar per casa i una altra d’important, per a comunicar-se amb tothom. La important, l’hem de parlar bé, sense màcula. La de casa, tant se val. Parlant castellà, no puc dir “quefe” o “dosse”, com deien els avis, perquè faria riure. Ara, parlant català, puc dir “poiastre” o confondre “els ous” i “els sous”, i no passarà res. I això mateix en les construccions sintàctiques, la fraseologia, el lèxic… La substitució és deixar de parlar la llengua, però també és tot això. Abandonament i deixadesa, tot va lligat.

    —Parleu d’un procés psicològic, doncs.
    —Exactament. La interferència té també aquest efecte psicològic, que acaba essent molt més nociu, perquè ens deixa paralitzats: fa que deixem d’inventar, que cerquem una correspondència exacta entre la nostra llengua i la dominant i tot allò que no s’hi adapti ho arraconem… No és un canvi de paraules i prou: és un procés mental. És contra tot això que pretén lluitar aquest llibre.

    —Dieu que de tant copiar el castellà se’ns ha rovellat la “màquina de fabricar paraules”. Això és un símptoma de malaltia greu?
    —És un altre símptoma de la mateixa malaltia. El català, evidentment, és tan ric com qualsevol altre idioma. No té mancances, es pot expressar en tots els àmbits. Si neixen conceptes nous, té capacitat d’inventar mots nous. Si cal adoptar-ne de forans, té mecanismes d’adaptació propis. Quan el parlant no n’és conscient, d’això, es comporta amb apocament, acomplexadament, i es limita a copiar. El dia que la majoria ho entengui, la llengua tornarà a créixer. Sempre n’havíem inventat, de mots. Pensem, per exemple, que paraules que semblen molt antigues, probablement es van inventar al segle XIX, com ara empescar-se o embranzida, o bé expressions com si fa no fa, tenir coll avall, pagar la pena… I encara més: alguns encara recordem quan vam sentir per primera vegada cap de setmana, cimera o entrepà. Per què van arrelar? Perquè els pocs mitjans de comunicació que hi havia els van voler difondre i la societat hi va respondre. Tinguem-ho en compte: això no hauria estat possible sense mitjans de propagació, és a dir, mitjans de comunicació, però també escriptors, polítics, gent influent en general. El cas és que ara aquesta màquina d’inventar mots i expressions s’ha estroncat i quan arriba un concepte nou no sabem fer res més que copiar el terme emprat pel castellà.

    —Heu encunyat l’expressió “català de plàstic”. Què vol dir?
    —És un català artificiós, allunyat de la parla popular, per bé que acaba encomanant-se a tots els registres. Afecta el lèxic –realitzar, iniciar, finalitzar, produir-se, tema, proper–, però sobretot la construcció de les frases. La diferència entre el català de plàstic i el català natural és el que hi ha entre “Avui sabrem el motiu pel qual va presentar la dimissió” i “Avui sabrem per què va dimitir”; o entre “Es desconeix l’autor de l’acció” i “No se sap qui ho ha fet”, per exemple.

    —Considereu que els mitjans de comunicació han afeblit la llengua, sobretot en el registre col·loquial?
    —Sí. De tots els registres, el col·loquial és el que més ha rebut. No tan sols ha estat víctima d’un empobriment, com a totes les llengües, sinó sobretot de la influència del castellà. El registre col·loquial, el castellà el rosega com un corc. Es veu en els renecs, en els insults, en les frases fetes relacionades amb el sexe… Pensem en un vulgarisme com anar calent, cada dia més arraconat per anar catxondo. I ho veiem també en mots més familiars, com ara pillar, que bandeja com més va més atrapar, enxampar, caçar, etc. El vocabulari de la pandèmia és un aparador d’aquesta barreja de català de plàstic i pèrdua de col·loquialitat. Per què diem contagiar si sempre havíem dit encomanar (o apegar, en català occidental)? Com és què hem liquidat demanar hora i l’hem suplantat per un esguerro tan redundant com demanar cita prèvia?

    —Si la llengua evoluciona constantment, per què és tan important la genuïnitat i no perdre paraules?
    —Penso que a hores d’ara ningú no pot sostenir que aquest procés sigui una evolució. Hi ha gent que abomina el mot degradació, però certament defineix amb precisió el procés actual. El català té dos problemes grossos: que la gent l’abandona en favor d’una llengua dominant (castellà o francès) i que com més va més interferència hi ha d’aquesta altra llengua: en els mots, en la fonètica, en les estructures… Puc entendre que hi hagi gent que s’hi vulgui resignar, que pensi que no hi ha res a fer. D’acord: que s’estiguin a casa escarxofats al sofà i que ens deixin arromangar als qui creiem que paga la pena. Simplement demano que no ens vulguin aixecar la camisa: si no hi fem res, aquesta suposada “evolució” ens duu cap a l’extinció.

    —Hi ha centralisme lingüístic? Quins perjudicis causa?
    —El centralisme barceloní empobreix la llengua. Molts termes –enguany, eixir, cercar i molts més– no se senten als mitjans de masses perquè a Barcelona no es diuen. I si els mitjans de comunicació suposadament nacionals els exclouen, les variants no barcelonines no s’hi troben reconegudes. Aquesta pràctica va fragmentant la llengua i afeblint-la encara més. Aquest camí no ens convé. Ens convé enriquir-nos, no pas empobrir-nos. Ens convé afermar, no pas dividir.

    —En el llibre parleu de llengua i acabeu fent una reflexió filosòfica: la vida d’ara, dieu, es fonamenta en la comoditat i en el mínim esforç. La mandra ens matarà la llengua?
    —La mandra i el cofoisme són letals per a la llengua i per a qualsevol lluita: amb mandra no salvarem el català, ni serem independents, ni frenarem el canvi climàtic. Alguns ens volen conformats i resignats. Però, per sort, hi ha gent que veu el perill i està disposada a reaccionar i a escampar aquest crit d’alerta. No hi ha res perdut: fa vint-i-cinc anys també semblava que l’alliberament nacional era impossible i ara –toquem ferro!– el veiem a prop. Parlant d’això, estic convençut que tot va enllaçat. És a dir, sense llengua no hi ha nació. I si volem una nació independent, ens cal una llengua independent. Tan simple com això.

    —I els joves? La mantindran, aquesta lluita?
    —Si els adults som exigents, ells seguiran. Si claudiquem, som nosaltres que els deixem a l’estacada. No els podem fer culpables de les nostres febleses. Amb el procés cap a la independència, hem pogut veure més dignitat en molts joves que han sortit al carrer que no pas en alguns polítics. I en la llengua pot passar igual: la gent jove és la qui ha de capgirar-ho tot.

    —Acabeu el pròleg amb una pregunta: “Si perdíem la llengua, què tindríem?” Com la responeu?
    —Com diu Jem Cabanes, som la llengua que parlem. Si perdem la llengua no som res com a poble. I això l’espanyolisme ho sap perfectament, més bé que molts de nosaltres.

    —No repassarem els dos-cents mots, però sí que m’agradaria posar-ne algun exemple. Com a lectora, el llibre m’ha fet prendre consciència de les paraules que havia deixat de fer servir. Moltes! Per exemple, rovellar. No me n’havia adonat, que jo també dic oxidar.
    —És un procés silenciós, però implacable: quan tenim dos sinònims i un s’assembla al castellà, aquest és el que reïx i l’altre l’arraconem; vegeu què ha passat amb travessar un carrer o passar un riu, que ara és en tots dos casos creuar (influït pel castellà cruzar). Ve’t aquí la pretesa “evolució” del català. De vegades, el desplaçament és més subtil. Per què diem apropar si sempre havíem dit acostar? Doncs perquè el binomi castellà és cerca-acercar i això s’imposa al binomi català de sempre, a prop – acostar. De vegades, és la precisió que rep. Per exemple, triem astut i bandegem murri, però resulta que murri és més precís, perquè és una barreja d’astut (‘hàbil a aconseguir coses enganyant’) i sagaç (‘subtil a l’hora de descobrir coses’). Un altre cas, exposat en un article a VW, és el de les mil maneres de dir ‘prim’: esquifit, escanyolit, secall, sac d’ossos, esprimatxat, desnerit, escarransit, neulit…, cadascuna amb un matís. El llibre explica coses com aquestes.

    —Ara hi ha una tendència a dir que demanar massa correcció espanta els nous parlants?
    —Hem de pensar en els nous parlants i també en els vells. Als vells, els demanem que no abandonin el català i als nous que s’hi incorporin. Als vells els demanem que no deixatin la llengua, que la mantinguin vigorosa, com qualsevol llengua romànica diferenciada de les altres, i no una còpia del castellà o del francès. I als nous els demanem que parlin català, simplement: parlaran el model que es trobin, més ric o més pobre, més genuí o més interferit. Hi ha qui pensa que un idioma acastellanat facilitarà la incorporació de nous parlants? És absurd. I als amazics i als àrabs, als romanesos i als ucraïnesos, per què no els en fem una versió adaptada, també? A qui li passaria pel cap de demanar als anglesos o als nord-americans que fessin servir un anglès “rebaixat” perquè als estrangers o als immigrants els fos més fàcil? Per una altra banda, si corregir espanta o no, no ho sé. Personalment, a Twitter no em surt de fer-ho, però hi ha qui ho fa. I, entre els corregits, hi ha qui ho agraeix i hi ha qui –amb tot el dret del món– diu que no l’atabalin. Ara, això és un problema menor, al costat dels dos problemes fonamentals que té la llengua.

    —El “depèn de tu”, el subscriviu?
    —El llibre de Carme Junyent El futur del català depèn de tu, el subscric gairebé de cap a cap. El llibre va molt més enllà que el títol, és clar. Quan ella diu “depèn de tu”, no vol dir de cap manera que l’administració s’hagi d’estar plegada de braços. Després d’una anàlisi rigorosa i completa de la situació actual, contrastada amb els processos de desaparició de llengües que ella coneix tan bé, diu que cal una reacció de la població, començant per una presa de consciència. Tot i que no sóc expert en extinció de llengües, em fa l’efecte que té tota la raó. Llegint el seu llibre veus claríssimament que aquest perill hi és. I a mi m’ha fet pensar que, aplicant-ho a la pèrdua de trets lingüístics, també cal una reacció perquè també hi ha un perill.

    —En què discrepeu del IEC? Què creieu que hauria de canviar?
    —Penso que a la Secció Filològica hi hauria d’haver més coherència, més rigor, més esperit científic. Hi ha hagut una preocupació per la imatge, però no sempre una línia veritablement rigorosa. Per això algunes actuacions han estat difícils d’entendre. No parlo tan sols de l’eliminació dels diacrítics, que considero innecessària i contraproduent. Parlo, per exemple, d’una nova gramàtica que té moltes mancances, solucions injustificades, renúncies clares, amb l’excusa de la diversitat de registres. Però sobretot no entenc que l’Institut no actuï en el desgavell lingüístic que hi ha als mitjans de comunicació públics. Un seguiment de la qualitat lingüística d’aquests mitjans no seria més útil que no pas esmerçar tants esforços en una gramàtica en tres formats?

    —Abans éreu professor d’institut? El problema del català comença a l’escola?
    —El problema acostuma a començar a casa, però a l’escola es pot agreujar. Hi ha docents que estimen molt la llengua. Alguns, que ara ja es van jubilant, van haver d’estudiar en castellà perquè la dictadura no permetia l’educació en la llengua del país, i van aprendre el català amb un gran esforç, pel seu compte o fent cursos fora d’hores. Però avui també hi ha docents que no tenen competència per a ensenyar en català. I molts ni en són conscients: han aprovat la carrera i ningú no els ho ha dit. A les facultats d’educació s’ha d’apujar el llistó de la competència lingüística, urgentment.

    —Us agradava ser professor d’institut. Quins consells donaríeu?
    —M’agradava ensenyar. I em vaig adonar que cada any repetíem les mateixes lliçons de llengua, els mateixos continguts, i que, malgrat això, els alumnes continuaven fent moltes errades. Per això em va interessar tant la metodologia de la pràctica reflexiva, que em va servir per a guanyar eficàcia. A cada alumne calia donar-li una recepta concreta i, sobretot, calia simplificar les explicacions, esporgar-les, per anar al gra. Per damunt de tot, els aconsellaria de tenir present que l’alumne ha de sortir de l’institut amb les quatre habilitats bàsiques: entendre, parlar, llegir i escriure. Potser als instituts hi sobra teoria i hi falten hores de lectura silenciosa i d’expressió oral.

    —Corregir periodistes és un calvari?
    —No! Corregir periodistes és un privilegi, sobretot després de deu anys de treballar en un institut [riu]. Seriosament, aquesta feina seria dura si l’empresa no cregués en la llengua. Però VilaWeb hi creu, vosaltres hi creieu, i n’és una prova fefaent el llibre d’estil. Més enllà d’això, em sembla que quan el corrector convenç el periodista que vol ajudar-lo i no pas censurar-lo, la comunicació és fructífera. Quan vaig començar a aprendre l’ofici, amb en Jem, vaig entendre que era inevitable de discutir-te amb els redactors, si volies que la teva feina fes llevada. És normal, si els uns i els altres treballen amb interès i passió. Personalment, aquesta passió i aquest diàleg amb la gent de VilaWeb em serveixen per a créixer professionalment, de dia en dia.

    —Per què a la universitat no s’ensenya prou la llengua?
    —Probablement és un efecte dòmino: s’exigeix poc a l’escola, s’exigeix poc als instituts –recordem que el títol d’ESO equival automàticament al nivell C1 de català– i això fa que el punt de partida a la universitat sigui molt baix. Tot plegat acaba degradant el conjunt del sistema. Això s’ha de canviar. Cal més exigència lingüística a les facultats, si més no a les de filologia, educació i ciències de la comunicació.

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

    Maneres de no empobrir el català

    0
    Publicat el 11 d'octubre de 2021

    Ens fixem molt en la interferència directa de les altres llengües i no parem esment en un problema que, en bona part, ens hem creat nosaltres mateixos: com arribem a empobrir el català a còpia de fer servir paraules farcides de significats diferents. És una altra cara del català de plàstic, de què ja hem parlat en uns quants articles.

    Potser per la pressa, o per la passivitat a l’hora de comunicar-nos, o per manca de referents… el nostre llenguatge és com més va més esquifit, més esquemàtic. Tanmateix, si en prenem consciència i ens hi esforcem, podrem anar recuperant tots els matisos perduts.

    Avui veurem el cas de tres verbs “devoradors” de significats. Són tan sols tres exemples per a començar a obrir els ulls i emprendre la lluita contra l’empobriment lingüístic.

    Apostar

    El diccionari Alcover-Moll diu, rotundament, que apostar és un castellanisme. Joan Coromines no li dóna la raó: ens explica que en tenim el primer testimoniatge escrit el 1653 i que prové del llatí apponere, que volia dir ‘posar a prop’, ‘posar a taula’ o ‘afegir’. Sigui com sigui, la definició principal d’apostar és ‘posar a l’aguait’ (Hi ha tres homes apostats a la torre del castell). I la segona és ‘jugar-se diners o un altre bé’ (S’hi ha apostat tres mil euros). Però el DIEC va afegir-n’hi una altra: ‘dipositar la confiança en algú o en alguna cosa encara que hi hagi un cert risc de sortir-hi perdent’ (Ha apostat per mi per al càrrec de supervisor i no el voldria decebre).

    A partir d’aquesta tercera definició, el verb apostar ha anat acaparant significats diversos i ara ocupa el terreny d’una colla verbs més precisos. Vegem-ne uns quants exemples:

    —Les penyes aposten pel candidat X: Les penyes es decanten pel candidat X.

    —El govern aposta per un referèndum: El govern és partidari d’un referèndum.

    —Aposten per una ciutat sense fum: Defensen decididament una ciutat sense fum.

    —Ha apostat per dedicar-se a la pagesia: Ha pres l’opció de dedicar-se a la pagesia.

    —Aposta per la candidata alternativa: Pren partit per la candidata alternativa.

    —Hem d’apostar per l’ús de les noves tecnologies: Hem de promoure l’ús de les noves tecnologies.

    —El conseller ha apostat per reduir l’endeutament: El conseller s’ha compromès a reduir l’endeutament

    I afegim-hi encara: optar per, propugnar, pronunciar-se a favor de, anar a favor de, impulsar, estar decidit a, voler…

    I, en compte de “aposta”, tenim, per exemple: opció, compromís, proposta, envit, tria, decisió, voluntat, impuls…, segons què vulguem dir.

    Generar

    El significat de generar és molt delimitat. Vol dir ‘procrear’, ‘engendrar’, és a dir, ‘produir un ésser’. S’aplica també en el terreny matemàtic i físic i en el de la lingüística. El cas és que, no sé què ha passat, però si abans tot ho “produíem”, ara tot ho “generem”.

    “Generar”, un verb empobridor (bloc de llengua de VilaWeb)

    En primer lloc, es fa servir precedint un nom en compte del verb corresponent. Dos exemples:

    —Les seves paraules han generat irritació entre els companys: Les seves paraules han irritat els companys.

    —L’enquesta genera preocupació en el partit: L’enquesta preocupa el partit.

    Això mateix passa en perífrasis com ara aquestes: generar un disgust (disgustar), generar dubtes (fer dubtar), generar angoixa (angoixar), generar neguit (neguitejar), generar decepció (decebre), generar tranquil·litat (tranquil·litzar), generar il·lusió (il·lusionar), generar ràbia (fer enrabiar), generar felicitat (fer feliç)…

    I en acabat generar també arracona tot de verbs vívids i amb un significat ben clar i distint. En podríem fer una llista llarguíssima. Heus-ne ací una mostra:

    —Ha generat un gran dèficit: Ha originat un gran dèficit.

    —Els Països Catalans generen confiança en les empreses estrangeres: Els Països Catalans desperten confiança en les empreses estrangeres.

    —Les aventures del monarca van generar una gran polèmica: Les aventures del monarca van aixecar una gran polèmica.

    —És un llibre que ha generat crítiques: És un llibre que ha suscitat crítiques.

    —El nou telèfon generarà molta expectació: El nou telèfon desvetllarà molta expectació.

    —Cal generar més possibilitats de negoci al país: Cal promoure més possibilitats de negoci al país.

    Suposar

    Per influència del castellà, el verb suposar ha anat adquirint un significat cada vegada més dilatat i, a la fi, ho vol dir tot. Pròpiament, suposar significa ‘admetre com a certa una cosa que imaginem que ho és’. Exemples: Suposo que ja deu haver arribat. Si no dieu res, he de suposar que ho heu entès.

    Però un bon dia la normativa va acceptar un significat que circulava en castellà: ‘implicar’. I d’aquesta manera el verb suposar va començar a “devorar” tot de verbs i locucions amb significats o matisos diversos. Per exemple:

    —Què suposen les noves mesures?: Què impliquen les noves mesures?

    —Allò suposava que havien de començar a cercar casa: Allò volia dir que havien de començar a cercar casa.

    —Va suposar el començament d’una època esplendorosa: Va significar el començament d’una època esplendorosa.

    —Sabia que denunciar-lo suposava el trencament de la relació: Sabia que denunciar-lo equivalia al trencament de la relació.

    —El sector de la confecció suposa el 80% de les exportacions: El sector de la confecció acapara el 80% de les exportacions.

    —Aquella reacció suposava que no l’estimava: Aquella reacció indicava que no l’estimava.

    Com ja hem explicat sovint, el plàstic atreu més plàstic, de manera que de vegades, tot canviant el verb suposar, ens adonarem que la frase es pot simplificar encara més, fer-la més planera. Vegem-ne dos exemples:

    —Hi va haver una inundació, cosa que va suposar que haguéssim d’aparcar lluny: Hi va haver una inundació, cosa que ens va obligar a aparcar lluny.

    —Li parla dels avantatges que suposa tenir calefacció. Li parla dels avantatges de tenir calefacció.

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

    ‘Tardor’ o ‘primavera de l’hivern’?

    0
    Publicat el 11 d'octubre de 2021

     

    Pràcticament cap llengua romànica no fa servir tardor ni un mot semblant. Llevat del català, totes les altres empren un mot que prové de la forma llatina autumnu. El portuguès, outono; el castellà, otoño; el francès, automne; l’italià, autunno; el romanès, toamnă. En occità conviuen auton, davalada, semicalada i tardor, sembla que per influència catalana. Amb tot, en català medieval la forma corrent era autumne (o autumpne).

    El mot tardor, si féssim cabal de l’etimologia, s’hauria d’escriure tardó, perquè prové del llatí tardatio (‘tardança, trigança’). Els etimòlegs ho diuen ben clar: de tardatio no en pot sortir un mot acabat amb -r, sinó que ha d’acabar amb -ó, com de ratio en surt raó i de satio, saó. I aquesta anomalia no és pas exclusiva de tardor. Al diccionari etimològic de Joan Coromines hi ha un fragment en què palesa un cert disgust per aquestes formes. És al volum VIII, quan parla de tremolor, i insisteix que originàriament era tremolaó i que durant molt temps els diccionaris escrivien tremoló, tal com tocaria. “I és que modernament –afegeix– el mot ha estat assimilat als abstractes en -or, color, dolor etc. […] tal com s’ha esdevingut amb tardó(r), picó(r), coïssó(r), llauró(r), amb una -r anorgànica, antietimològica.”

    Però potser la curiositat més sorprenent és amb quina rapidesa es va difondre tardor per tot el país. Quan Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll van elaborar el gran Diccionari català-valencià-balear, van documentar el mot tardor, com a forma viva de la parla de la gent, en molt pocs indrets, tots del nord (a banda i banda del Pirineu). Després d’esmentar aquell grapat de topònims, diuen: “Aquestes són les localitats i comarques on hem recollit el mot tardor com a vocable viu i popular. Literàriament s’usa a totes les comarques, fins i tot al País Valencià i a les Balears, on el nom popular d’aquesta estació de l’any és primavera d’hivern (val.) o primavera de s’hivern (bal.).” És, doncs, un cas curiós, d’un nom que en menys d’un segle, empès per la literatura, es va difondre i consolidar a tot el domini lingüístic i en tots els registres.

    La locució primavera d’hivern (o similars), la trobem, efectivament, en texts de començament del segle XX. Com ara en aquest fragment de Francesc Pujols, parlant dels fonaments clàssics de l’art:

    “[…] s’han anat quedant arreconades i omplint de molsa i de rovell, com si ja no tinguessin de tornar a servir mai més i com si els hagués arribat la tardor que és la primavera de l’hivern, i no tinguessin de tornar a brotar més […]”.

    O en aquell vers tan conegut de la segona estrofa del poema “Res no és mesquí” de Joan Salvat-Papasseit:

    “Res no és mesquí,
    i tot ric com el vi i la galta colrada.
    I l’onada del mar sempre riu,
    Primavera d’hivern – Primavera d’istiu.
    I tot és Primavera,
    i tota fulla verda eternament.”

    En una entrevista que VilaWeb va fer a l’eminent filòleg Germà Colón (Castelló de la Plana, 1928 – Barcelona, 2020), ens confessava que quan havia arribat a Barcelona s’havia enamorat del mot tardor, un mot que al País Valencià no feia servir ningú. Però el cas és que, estudiant-lo, va descobrir que a Barcelona mateix la gent normal i corrent no l’havia començat a emprar fins pocs decennis abans que ell hi arribés. Ens ho explicava així: “Al País Valencià, a la meva joventut, es parlava de ‘les dues primaveres’, que són la primavera i la primavera de l’hivern. Ah!, i molta gent no sap una cosa: aquí també es deia. Recordo que quan vaig fer l’estudi de ‘tardor’ vaig escriure al meteoròleg Eduard Fontserè, perquè ell havia escrit sobre les formes ‘darrevera’, ‘tardavera’… Quan li vaig dir que a València dèiem ‘primavera de l’hivern’, em va respondre: ‘Quan jo era jove a Barcelona ningú no deia ‘tardor’; tothom deia ‘primavera de l’hivern’… De fet, ‘tardor’ és un mot que ve del nord. I ha fet com la sardana: ha anat baixant des del Rosselló cap al sud.’”

    Un fenomen com aquest, d’un mot que avui es diu en quatre viles i demà passat s’ha escampat per tot el país, ens ha de fer pensar que la recuperació del nostre lèxic, si ens ho proposem, no és pas impossible, oimés amb els mitjans de comunicació que tenim avui dia.

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , , , , | Deixa un comentari

    “Olor a flors” o “olor de flors”?: quinze errades freqüents de preposicions

    0
    Publicat el 11 d'octubre de 2021

     

    Cada llengua fa un ús particular de les preposicions, tot i que hi sol haver qui-sap-les coincidències, sobretot en llengües afins, com ara les romàniques. Entre el català i el castellà, per exemple, hi ha moltes afinitats, però també hi ha diferències, que ens fan cometre errades per la interferència de l’una llengua en l’altra. Avui en veurem quinze.

    Som-hi.

    1. Quan parlem de percepcions sensorials, amb mots com ara “olor”, “pudor”, “gust”, “sabor”…, fem servir la preposició de i no pas a: olor de romaní, pudor de benzina, gust de cogombre, sabor de mar…

    2. En parlant de les característiques de les peces de vestir, també emprem de: camisa de quadres (i no pas camisa a quadres), jersei de rombes, pantalons de ratlles…

    3. Quan indiquem el sistema de funcionament d’un vehicle fem servir igualment la preposició de: bicicleta de motor, ràdio de piles, bomba de vapor, iot de vela, olla de pressió, motor de reacció…

    4. Si parlem de les parts del dia, hem de fer servir a i no per: al matí (i no pas pel matí), a l’horabaixa, a la vesprada, al vespre, a la nit…

    5. També s’escriu de després del mot por: tenir por de l’altura, por de la mort, por de perdre la llibertat, por de la soledat… I, igualment, és preferible de després de l’adjectiu diferent. Aquesta peça és diferent de l’altra (millor que no pas diferent a l’altra), Ha estat força diferent de com jo m’ho havia imaginat…

    6. Entre res i un infinitiu hi va a (i no pas que). No tenim res a comentar. Teniu res a afegir-hi? T’asseguro que no hi té res a veure. Si tenien res a explicar, endavant.

    7. És incorrecte l’ús de als o a les en construccions per a indicar distància temporal; cal usar al cap de o estructures equivalents. Hi va haver un accident i al cap de vint minuts ja havia arribat l’ambulància (i no pas Hi va haver un accident i als vint minuts…). Va arribar a final de setembre i al cap de dues setmanes el van expulsar. Al minut tretze de la segona part va fer un gol (i no pas Als tretze minuts de la segona part…). Alhora, no podem fer servir en quan equival a d’ací a: Espereu-me, que arribaré d’ací a mitja hora (i no pas …que arribaré en mitja hora). Ho sabrem d’aquí a cinc minuts (i no Ho sabrem en cinc minuts).

    8. En les determinacions de lloc canviem a per en davant mots com ara un (Viu en un pis), algun (El trobareu en alguna d’aquestes cases), aquest, aquell (Són en aquella torre).

    9. Hi ha verbs que no duen preposició. Vegem-ne uns quants exemples: donar beure, donar menjar, donar mamar (no pas donar de beure, donar de menjar, donar de menjar); estirar els fils, estirar les orelles (no estirar dels fils, estirar de les orelles), necessita la vostra comprensió (no pas necessita de la vostra comprensió), etc.

    10. Unes certes locucions tenen preposicions diferents en català i en castellà: Per què t’ho prens de broma? (no pas a broma), La xiqueta es mou de quatre grapes (no a quatre grapes), Passeu-ho en net (i no a net); Ho ha posat en relleu (i no pas Ho ha posat de relleu).

    11. Quan dubtem entre per i per a, tinguem en compte que amb la preposició per a expressem la idea de finalitat i amb per, la resta: Un llibre escrit per a nens (els nens en són la finalitat, els destinataris) és diferent de Un llibre escrit per nens (en són els autors).

    ‘Per’ i ‘per a’: què podem fer per (a) no confondre’ns?

    12. Hem de fer servir la preposició de amb valor partitiu en tres casos. En primer lloc, entre un quantitatiu i un adjectiu: Ha agafat cinc pedres; tres de petites i dues de grosses (i no pas tres petites i dues grosses). En segon lloc, quan fa referència a un nom representat pel pronom en: De boira, no n’he trobat, no. I, finalment, en una negació parcial, amb no pas: Hi ha malalts de tota mena, però no pas de greus.

    Deu errades gramaticals que podem corregir als fills i als néts

    13. Canvi de preposicions: en i amb es canvien per a i de quan van seguides d’un infinitiu: No dubta en aquesta qüestió, però No dubta a culpar-lo; El va amenaçar amb una sanció, però El va amenaçar de sancionar-lo.

    14. Caiguda de preposicions: davant la conjunció que no hi pot anar mai cap preposició: Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari; Des de la teva arribada no has callat, però Des que has arribat que no has callat, fill!

    Canvi i caiguda de preposicions: “Confio en superar-ho” o “Confio a superar-ho”?

    15. El complement directe no sol dur preposició. Per exemple, hem de dir He saludat la venedora (i no pas He saludat a la venedora). Per saber si un complement és directe o indirecte, simplement l’hem de substituir per un pronom feble singular. Si el resultat és li, el complement és indirecte i ha d’anar amb la preposició a: He respost a la teva amiga = Li he respost (com que el pronom resultant és li, el complement és indirecte i ha d’anar encapçalat per la preposició a). En canvi, Vam convidar el nostre veí = El vam convidar (el pronom substitut no és li i això vol dir que el complement és directe i ha d’anar sense preposició).

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

    Deu Kahoots per a aprendre llengua

    0
    Publicat el 11 d'octubre de 2021

    Voleu aprendre llengua tot jugant? Si sou estudiants, segur que ja sabeu que Kahoot és una plataforma d’aprenentatge que, d’ençà que es va crear, el 2013, ha esdevingut una de les maneres més lúdiques d’adquirir coneixements. Té format de concurs, amb un funcionament molt fàcil. És pensat per a jugar-hi en una classe, amb el professor coordinant el joc, però avui explicarem què cal fer per jugar-hi a casa i aprendre llengua alhora.

    Si hi voleu jugar tot sol —amb ordinador, tauleta o mòbil— us recomanem que seguiu aquests passos:

    1) Entreu a Kahoot.com.
    2) Cliqueu el botó “Sign up” (a dalt, a la dreta).
    3) Trieu “Ús personal”.
    4) Identifiqueu-vos amb el vostre correu i ompliu la data de naixement (que no cal que sigui la de debò).
    5) Cerqueu un joc que us interessi (en aquest article us en proposem deu) i cliqueu “Play”.
    6) Trieu l’opció “Start a single-player game with virtual players” i comenceu a jugar.

    (En aquesta guia hi trobareu els primers passos que us hem descrit.)

    Si hi voleu jugar en grup, un de vosaltres haurà de fer de coordinador i seguir els passos anteriors (de l’1 al 5) fins a entrar dins el joc. Haurà de fer-ho en un ordinador o una pantalla gran, que és on apareixeran les preguntes que veuran tots els jugadors. Tot seguit:

    6)  El coordinador haurà de triar l’opció “Host” i després “Classic”. Aleshores, el Kahoot generarà un codi.
    7) Els jugadors, simplement —amb un mòbil, tauleta o ordinador cadascú—, hauran d’anar a Kahoot.it i entrar aquest codi. I comença el joc.

    Deu jocs de Kahoot per a aprendre llengua

    Tot seguit us proposem deu jocs de llengua, de nivells diversos, perquè pugueu aprendre’n d’una manera divertida. Quan us hàgiu inscrit a Kahoot (si jugueu tot sol o feu de coordinador d’un grup), simplement heu de clicar en cada uns dels enllaços que us donem i ja podeu començar a jugar. Vejam quantes n’encerteu!

    1. Verbs irregulars

    Per a treballar algunes de les irregularitats verbals amb què ensopeguem quan escrivim o parlem.

    Qüestions: 10
    Autora: Marta Aznar
    Dificultat: mitjana

    2. Pronoms febles

    El gran maldecap de la nostra sintaxi: les combinacions de pronoms febles. Si no us surt, repetiu-lo. És una bona manera de fixar un coneixement lingüístic.

    Qüestions: 20
    Autora: GemmaGB
    Dificultat: mitjana-alta

    3. Pronoms febles i sintaxi

    Un altre joc per a repassar l’ús de pronoms febles, en què s’insisteix tant en combinacions com en simples substitucions. Fet al País Valencià.

    Qüestions: 30
    Autora: Gisela257
    Dificultat: mitjana-alta

    4. Frases fetes i refranys

    Introducció didàctica a les frases fetes més usuals, aquelles que hem de saber tant sí com no.

    Qüestions: 10
    Autora: Ivonne
    Dificultat: mitjana-baixa

    5. Accentuació

    Qüestionari complet i variat, teòric i pràctic, per a entendre i aplicar les normes d’accentuació.

    Qüestions: 40
    Autora: Neuspmiralles
    Dificultat: mitjana

    6. Dièresi

    Breu introducció a la dièresi, amb qüestions teòriques i pràctiques.

    Qüestions: 6
    Autor: Joan Ferrer
    Dificultat: baixa

    7. Passaparaula

    Imitació d’un joc de televisió, amb l’opció de veure i sentir les preguntes en un vídeo.

    Qüestions: 6
    Autora: Maite_P.M.
    Dificultat: baixa

    8. Pompeu Fabra

    Per a adquirir els coneixements que tots hauríem de tenir de Mestre Fabra, el seny ordenador de la llengua catalana.

    Qüestions: 40
    Autor: Direcció General de Política Lingüística
    Dificultat: alta

    9. Literatura medieval

    Què en sabeu de la nostra literatura clàssica (d’abans del segle XV)? En teniu els coneixements imprescindibles? Poseu-vos a prova.

    Qüestions: 20
    Autor: Rosa CL
    Dificultat: mitjana-alta

    10. Repassada final

    Una sessió curiosa i interessant en què sereu interrogats sobre qüestions variades de llengua i literatura.

    Qüestions: 30
    Autor: bertitasr_
    Dificultat: mitjana

    Vull donar les gràcies al filòleg i lingüista Marc Gandarillas, que ha revisat els texts dels enunciats.

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

    “Un carro carregat de rocs”: embarbussaments per a donar i per a vendre

    0
    Publicat el 11 d'octubre de 2021

    Els embarbussaments són jocs de llengua en què repetim sons semblants, moltes vegades difícils de pronunciar. De fet, no és el so, exactament, que costa de pronunciar, sinó la combinació de sons, oimés si volem anar de pressa.

    De segur que si us en demanessin un, diríeu el de “Setze jutges d’un jutjat…” Però n’hi ha molts més. N’hi ha tants que, per a fer aquesta tria, les hem passades negres.

    Avui us presentem, doncs, vint-i-dos embarbussaments, amb una classificació potser poc ortodoxa, perquè n’hi ha que podrien anar en més d’un lloc.

    Amb música

    Sembla mentida, però, ajuntant noms de notes musicals, es poden formar frases que volen dir alguna cosa.

    1) Si la Sila fa midó, a mi sí que re m’hi fa

    O bé aquest altre, en què apareix un tal Milà, que diuen que fou un pilot valencià del segle passat.

    2) Si fa sol Milà redola

    El català, mare de totes les llegües

    Hi ha tota una colla d’embarbussaments que se suposa que recorden llengües foranes. Per exemple, l’italià:

    3) Passi, passi, xitxarel·lo, faci moixoni i camini

    L’alemany:

    4) Elàstics blaus de fang fan fàstic i es taquen si es mullen

    L’anglès:

    5) En un pot mai no pot haver-hi hagut vi del fort sense un embut

    O el xinès:

    6) Tinc tanta sang que a les cinc tinc son

    Dificultat mitjana-baixa

    Hi ha embarbussaments que són relativament fàcils d’articular. Per exemple, aquest, en què el mot cap es fa servir amb tres significats.

    7) En cap cap cap el que cap en aquest cap

    O aquests dos, amb consonants combinades:

    8) Plou poc, però pel poc que plou, plou prou

    9) Un plat pla blanc, ple de pebre negre n’era. Un plat blanc pla, ple de pebre negre està

    Dificultat alta

    En canvi, l’articulació de moltes erres seguides ja costa més:

    10) Un carro carregat de rocs corria per la carretera de Roses, i el carreter enrabiat renegava al darrere

    Tots els colors de les vocals

    La combinació d’una consonant amb totes les vocals ha deixat també uns quants embarbussaments. N’hi ha de fàcils:

    11) Visc al bosc i busco vesc i visc del vesc que busco al bosc

    12) Duc pa sec al sac, m’assec on sóc i el suco amb suc

    I alguns de més envitricollat:

    13) Al Marroc un marrec tira un roc i cau al rec.
    Un ric li diu: “Roc, no siguis ruc que jo no ric”

    Un maldecap per als qui no parlen bé

    Tots tenim veïns que no saben pronunciar aquest so o aquell altre: que si la ela palatal, que si la xeix, que si les vocals obertes, que si la essa sonora… Heus ací quatre embarbussaments per a aprenents de català.

    14) Una llum llunyana llueix lliure lliscant enllà

    15) —Què t’ha dit, què t’ha dat, què t’ha dut, el didot? —Set ceps secs i set xicres xiques

    16) Els avis indicats són savis sindicats. Els savis indicats són avis sindicats

    17) Les oques s’esmolen els becs a les soques.

    A la vora del renec

    Per a encarar la recta final, un de força conegut, pensat perquè ens equivoquem i diguem un renec:

    18) Codonys collia, la tia Maria, de genollons. Collia codonys de genollons.

    Els clàssics

    Per acabar, hi ha tres embarbussaments que no han de menester presentació. I, de propina, una variant del darrer, amb canvi de personatges.

    19) En Pinxo va dir a n’en Panxo: “Vols que et punxi amb un punxó?”
    I en Panxo va dir a n’en Pinxo: “Punxa’m, però a la panxa no”

    20) Setze jutges d’un jutjat
    mengen fetge d’un penjat.
    Si el penjat es despengés,
    es menjaria els setze fetges
    dels setze jutges
    que l’han jutjat

    21) Una polla xica, pica, pellarica, camatorta i becarica
    va tenir sis polls xics, pics, pellarics, camacurts i becarics.
    Si la polla no hagués sigut xica, pica, pellarica, camatorta i becarica,
    els sis polls no haurien sigut xics, pics, pellarics, camacurts i becarics.

    22) Una ovella serella, merella, llanuda, llanada, capicoronada
    tenia sis corderets serells, merells, llanuts, llanats, capicoronats.
    Si l’ovella no haguera sigut serella, merella, llanuda, llanada, capicoronada,
    els seus corderets no haurien sigut serells, merells, llanuts, llanats, capicoronats

     

    Article publicat a VilaWeb el 5-8-2021

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

    “Fa un sol que torra el cul a les llebres”: expressions populars del sol i de la calor

    1
    Publicat el 3 de juliol de 2021

    L’estiu és un bon moment per a recuperar les expressions relacionades amb el bon oratge: les que comencen per “Fa un sol que…” i per “Fa una calor que…”.

    Curiosament, els diccionaris en tenen ben poques, d’expressions d’aquesta mena. L’Alcover-Moll, dins l’entrada sol, diu: “Fer un sol de justícia, o un sol que bofega, o un sol que estavella o esquerda les pedres, o un sol que crema (o que torra) es cul a ses llebres“. El Diccionari Normatiu Valencià registra un sol que bada les pedres (o les penyes). I el Diccionari de sinònims de frases fetes hi afegeix: “un sol que rosteix les pedres“. I para de comptar.

    Els nostres escriptors ens en regalen alguna més, com ara “un sol que bleïa” (Mercè Rodoreda), “un sol que bada les penyes” (Rodolf Sirera), “un sol que feia grinyolar els cans” (Pau Faner) i “un sol que enamora” (Joan Oliver) –referit generalment a un sol suau i agradable, no pas excessiu. I, parlant de la calor, “una calor que es fonien les pedres” (Isabel-Clara Simó), “una calor que matava” (Joan-Daniel Bezsonoff).

    El fet curiós és que l’escassetat dels diccionaris contrasta amb una gran exuberància en la parla viva. La setmana passada, a Twitter, vaig demanar això: “Com acabaríeu aquestes frases?: ‘Fa un sol que…’, ‘Fa una calor que…’” Hi hagué unes set-centes respostes de tot el domini lingüístic, cosa que indica que són expressions ben vives encara avui dia.

    Una de les més esteses és Fa un sol que bada les pedres. La trobem sobretot en els dominis del català occidental, de les Garrigues fins a Alacant, però per algun altre testimoni sembla que es devia estendre fins més amunt. Hi ha expressions semblants, com ara Fa un sol que bada les penyes. El nom penya, que vol dir ‘gran massa de pedra’, era molt corrent no fa pas gaires anys. Igual com el verb badar, amb el significat de ‘obrir’, ‘descloure’, que va restar fixat també en una expressió molt corrent a Eivissa: Fa un sol que bada pinyetes.

    A la resta del domini lingüístic, hi predominen locucions semblants, amb verbs sinònims de badar (estavellar, espetegar, esquerdar, estellar, esberlar, asclar, batre, esbatanar, esclatar, petar, esbardellar, trencar) i amb noms de significats afins a pedres (rocs, rajols, teules).

    El català fila prim

    En moltes expressions, trobem el verb tot sol, sense pedres ni penyes: Fa un sol que espetega és la més freqüent. I qui diu espetega, diu estavella, peta, esquerda, esberla, estella, espatarra. Després hi ha les centrades en l’acció abrusadora del sol: Fa un sol que torra, que crema, que rosteix, que bleeix (bleir vol dir ‘cremar’), que desfà les pedres. O bé en l’efecte general: Fa un sol que estaborneix, que tomba (o que tomba de cul), que enlluerna.

    Moltes expressions es refereixen al cap de l’home: Fa un sol que esquerda el cap, o que estavella la closca, que estova el cervell; i també al de les bèsties: Fa un sol que esquerda el cap dels ases, que esquerda el cap dels gossos.

    D’expressions que parlen d’animals, n’hi ha més: Fa un sol que torra el cul a les llebres (la més habitual a Mallorca), que fa grinyolar els cans (conegudíssima a Menorca), que fa caure la cua als moixons (al Solsonès i l’Alt Urgell), que cauen els moixons rostits, que torra pardals, que espanta les mosques, que s’hi couen les sargantanes.

    Encara trobem moltes més maneres de dir que fa molt de sol, com ara cau foc, plou foc, cauen atxes enceses, cau una bona teia…

    Un piulaire recorda, en fi, que en italià la manera més popular de dir que fa molt sol és igual que en català: “C’è un sole che spacca le pietre.”

    “Fa una calor que atalba”

    Passem ara a la segona expressió: “Fa una calor que…” Ací hi ha dos verbs predominants. A la major part del Principat es diu Fa una calor que empesta (o empudega, en alguns indrets).

    A les terres de Ponent, a les de l’Ebre i al País Valencià, Fa una calor que atalba. Atalbar vol dir ‘deixar sense ànim, atordir, per l’excés de calor, per la violència dels cops, etc.’ És un mot definit a l’Alcover-Moll i al Diccionari Normatiu Valencià, però, incomprensiblement, no apareix al DIEC.

    A part aquestes dues fórmules, n’hi ha moltes més. La major part tenen una semblança semàntica amb atalbar, però amb un grau d’intensitat variable: Fa una calor que aclapara, que atueix, que no s’aguanta, que no és sofridora, que et desfà, que tomba, que et deixa esternellat (‘estès, ajagut’, un mot absent del DIEC, també), que ofega, que mata.

    Així mateix, hi trobem expressions que parlen de por: una calor que espanta, que esparvera, que estarrufa (‘eriça el pèl’); o amb elements religiosos, que hi solen donar un caràcter irreverent: una calor de mil dimonis, una calor de cal Déu, una calor de Déu, una calor que sua el sagrari.

    L’experiment també ha deixat unes quantes frases iròniques. La més divulgada és Fa una calor que em suen les dents. Després n’hi ha de no tan repetides; no sé si són d’ús familiar o local, però paga la pena de ressenyar-les: Fa una calor que escaliva pebrots, que hi pots fer ous ferrats, que sua la regatera…

    Els piulaires recorden que hi ha diverses maneres de dir calor. La més comuna, quan parlem d’una calor intensa, és calda. I quan és sufocant, rep noms diversos, segons el lloc: basca, xafogor, calitja (que en aquest cas no vol dir ‘boira’), brusentor (o brasentor), bavor…

    No ens hi podem entretenir més, però aquesta profusió d’expressions tan vívides ens hauria de fer reflexionar. Per més que de vegades sembli que el català s’empobreix, que s’esllangueix, encara és ben ric i ple. I tenim l’oportunitat –i potser la responsabilitat– de preservar i difondre aquesta riquesa. Mantenir tot aquest tresor en els temps actuals no és pas fàcil, però tampoc no és impossible.

    Una llengua que no te l’acabes

    Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 26 de juny de 2021

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

    Verros, ensumapets i pessigavidres

    0
    Publicat el 13 de juny de 2021

    Ací teniu els brins d’aquestes setmanes, amics.

    Verros, ensumapets i pessigavidres

    Tertulians, una orquestra que desafina

    Que el coneixíeu?


    Els meus avis no ho haurien entès


    Tururut viola


    Datius


    Tot just són les vuit


    Hipopronòmia


    Cobrar vides


    Retira a l’àvia

    Mans plegades

    On ens traslladen?


    Llengua mullada


    Així que es desperta


    Paraules menors


    Quanta transcendència


    Tot d’un plegat

    Fer foc nou

    Amb una simple multa


    Viure en un aparcament

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

    “Més fam que Garró”: Eugeni S. Reig recull 3.500 comparances valencianes

    0
    Publicat el 13 de juny de 2021

    Eugeni S. Reig (Alcoi, 1942), autor de llibres com ara Valencià en perill d’extinció i El valencià de sempre, és el responsable de Les nostres comparances, un recull inèdit de 3.500 modismes comparatius d’intensitat en format digital. L’obra, fruit de la col·laboració de Softvalencià i Rodamots, ha estat desenvolupada per Pere Orga. Reig ha aplegat tot el material durant catorze anys, en un període que fixa amb una precisió total: “El present treball l’he fet entre el 2 de maig del 2005 i el 6 de maig del 2019.”

    Un cercador útil, una lectura plaent

    El cercador és molt intuïtiu i fàcil de fer servir. Al quadre de diàleg hi escrivim el mot que vulguem cercar i podem decidir si la comparança ha de començar per aquell mot, hi ha d’acabar o l’ha de contenir. També podem navegar de lletra en lletra per tot el recull. La informació que aporta cada entrada és variable, però no hi manquen mai els significats que té i, en general, els reculls i diccionaris que en parlen. Ara i adés, també ens ofereix citacions literàries on podem llegir el modisme en qüestió. Tot plegat fa que aquest cercador no tan sols sigui una eina de consulta, sinó que també ens faciliti una lectura plaent i enriquidora.

    ‘Com cagalló per séquia’: les comparacions més iròniques del català

    VilaWeb ha parlat amb Reig per comentar Les nostres comparances. Li demanem d’on provenen, geogràficament: “Em consta que els 3.500 modismes comparatius recollits en l’obra es diuen o s’han dit en terres valencianes. Alguns, fins i tot, són exclusivament valencians. I alguns són localismes que es diuen només en una zona molt petita i, a voltes, només en una localitat determinada.” En aquest punt, no es pot estar d’enumerar uns quants modismes d’Alcoi, la seva localitat nadiua. N’hi ha que fan referència a la tradició tèxtil de la ciutat: “anar i tornar com una llançadora”, “menejar-se més que un viatjant de torçudes”, “més alcoià que un teler a mà”. I també n’hi ha que, de tan locals, tan sols els poden entendre els alcoians: “més cabut que Mossén Seré”, “més collons que Carbonell”, “més diners que Ferrandis Belda”, “més lladre que Pixum”, “més perdut que Caparrota”…

    El valencià de sempre (article de Josep Miquel Bausset, 12.07.2015) 

    Per quina raó aquest cercador no conté comparances no valencianes? Ho explica a la introducció de l’obra: “No he arreplegat en el present treball els modismes comparatius que es diuen en altres zones de la nostra àrea idiomàtica, fora de les terres valencianes, i a osades que en són un bon grapat i ben interessants. Jo, per desgràcia, no tinc els mitjans adequats per a recollir les comparances de tot el nostre àmbit lingüístic.” Darrere aquest treball hi ha el rigor que caracteritza l’autor: “Totes les comparances que he arreplegat o bé les he sentides jo de viva veu en converses entre valencianoparlants o bé me les han comunicades persones que em mereixen tota la confiança o bé les he trobades en documents escrits.”

    Eugeni S. Reig té la intenció d’anar afegint modismes comparatius a mesura que en vagi aplegant. “Les publicacions en internet són dinàmiques i l’autor pot afegir, eliminar i canviar entrades de manera contínua si vol fer-ho”, diu.

    Una tria (improvisada) de l’autor

    Hem demanat a Eugeni S. Reig que comenti unes quantes comparances del seu recull. Heus ací una tria improvisada de l’autor:

    “Considere important la comparança més sort que un gos que s’ofega, perquè significa ‘tindre molt bona sort’ i el Diccionari Català Valencià Balear (DCVB) diu que vol dir ‘tindre molt mala sort’, és a dir, el contrari. Com que els que fan els diccionaris es copien els uns dels altres sense molestar-se a preguntar als parlants que saben les coses, en el Diccionari Normatiu Valencià (DNV) i els altres diccionaris apareix el significat que dóna el DCVB, que és fals. Vaig advertir que l’edició en línia del DNV arreplegava el modisme incorrectament. Quan en juliol del 2016 es va publicar el diccionari en paper vaig comprovar que no s’havia esmenat eixa definició errònia.

    Tinc un afecte especial a les comparances agre com un ferro (o com el ferro) i més agre que un ferro (o que el ferro). En sentit real, signifiquen ‘molt agre’ i, en sentit figurat, ‘de molt mal caràcter’; com també a les comparances amarg com l’asséver i més amarg que l’asséver, que signifiquen ‘molt amarg’, tant en sentit recte com en sentit figurat. Quan vaig presentar la primera versió del llibre al registre de la propietat intel·lectual, el 29 d’octubre de 2012, el vaig titular Agre com un ferro i més amarg que l’asséver, però finalment el vaig canviar per Les nostres comparances perquè és més curt i més fàcil d’entendre i de recordar.

    També em resulten especialment interessants les comparances més fam que Garró, que s’aplica a qui passa fam, i més burro que Tacó, que s’aplica a qui és molt ignorant, poc intel·ligent o poc tractable. Potser m’enganye, però em fa l’efecte que aquests modismes comparatius no es diuen fora de les terres valencianes.

    Em semblen especialment interessants les comparances que contenen la locució comparativa com a mort —que expressa la idea que una persona està com si fóra morta encara que això no siga veritat—, com ara les següents: caure com a mort, deixar com a mort, donar com a mort i estar com a mort.

    També m’agraden molt les següents:

    –Anar-se’n com a merda de lladre. Referit a alguna cosa vol dir ‘acabar-se molt de pressa, molt ràpidament’; o bé ‘deteriorar-se, esgarrar-se, esqueixar-se o fer-se malbé molt prompte, en un temps molt curt’. I referit a una persona significa  ‘tindre ganes de defecar i no poder aguantar-se, fer-se de ventre damunt’. I, encara, referit a un home, significa ‘ejacular precoçment’.

    –Més perdut que Caparrota que té dos significats, segons quin verb l’encapçale. Estar més perdut que Caparrota vol dir ‘no poder fer res per a eixir-se’n d’una situació problemàtica, complicada, compromesa, angoixosa. No tindre escapatòria.’ En canvi, ser més perdut que Caparrota és ‘ser un perdulari, un bala perduda, un desvergonyit, un calavera, un cràpula, una persona de vida dissoluta. I, també, una mala persona’.

    –Tindre’ls com el Matxo d’Ifac. Tant pot significar ‘tindre coratge, valentia, bravura, espenta, capacitat de resistència’, com ‘tindre molta barra’.

    –I per acabar mirar com a roba de genovesos, que vol dir ‘mirar despectivament, amb menyspreu, algú’.”

    Article publicat a VilaWeb el dia 4-6-2021

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

    Paraules per a fer el tifa

    0
    Publicat el 23 de maig de 2021

    Ací teniu els brins de la darrera quinzena, amics.

    “Procrastinar” a tort i a dret per fer el tifa


    La preposició de la truita


    Si és directe, sense “a”


    Diu que no se la posava


    Potser no ho escriurem amb subjuntiu


    Brindem sense toros


    La pendis


    Esquivem la burla


    Com més va, pitjor


    La música l’apassiona


    N’hem vistes de pitjors


    Construccions enganyoses


    L’os de la musica

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

    Cinc lliçons de llengua d’Enric Valor

    0
    Publicat el 23 de maig de 2021

    Enric Valor (Castalla 1911- València 2000) és conegut sobretot com a aplegador i recreador de les Rondalles valencianes. Els seus texts literaris –i també les novel·les– et traslladen als paisatges que coneixia tan bé, gràcies a un ús magistral de la llengua, amb un estil viu, plàstic, dringadís. Perquè Enric Valor era escriptor, però també un gran lingüista.

    Les rondalles d’Enric Valor | sèrie publicada l’estiu del 2011

    D’ençà dels anys trenta fins a la seva mort, fou un lluitador incansable, sempre amb la bandera de la unitat de la llengua. Al costat de Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, va treballar per la difusió del català normatiu al País Valencià. Col·laborà també amb Francesc de Borja Moll en el Diccionari català-valencià-balear. Activista indefallent, fou empresonat del 1966 al 1968 i, mort Franco, arribà el moment del seu reconeixement i de la reedició i difusió de la seva obra.

    Reivindiquem Enric Valor llegint-lo | Editorial de Vicent Partal

    En els escrits sobre llengua, pren una actitud constructiva en favor d’un estàndard genuí. Vol ajudar a eradicar castellanismes estesos al País Valencià, però alhora denuncia fonamentadament i amb rigor els barbarismes i vulgarismes que circulaven pel Principat –sense que els parlants ni els mitjans en tinguessin consciència– i hi proposa alternatives.

    Enric Streisand Valor | article de Núria Cadenes

    Dels seus llibres de llengua, en destaquem quatre, que han esdevingut referència per a filòlegs i no filòlegs: el Curs mitjà de gramàtica catalana, La flexió verbal, Millorem el llenguatge i Temes de correcció lingüística. D’aquests dos darrers, n’hem extret cinc lliçons de llengua.

    El valor d’Enric Valor | Vídeo d’una conversa del 1996

    ‘Petó’, un nom groller

    Per al nom que expressa ‘l’acte de besar’, Valor recomana besada i bes, formes habituals al País Valencià i a les Illes, i ho justifica amb raons etimològiques i exemples literaris antics. I ho rebla així: “L’altre sinònim –petó–, que tanta vitalitat té al Principat, no ha penetrat mai en la llengua parlada del País Valencià. Petó no és un barbarisme; és senzillament un mot groller i dialectal derivat de pet, i aquest té com a principal accepció la de ‘ventositat expel·lida per l’anus amb soroll’. Un general sentiment de delicadesa lingüística inclina tot el nostre poble valencià a refusar aquest sinònim, precisament aplicat a una acció plena de tendresa i elevada afectivitat i de la qual, sovint, se n’ha de fer esment en expressions poètiques.” (*)

    ‘Amoïnar’, un verb castellaníssim

    Valor diu de bon començament que amoïnar és un mot desconegut en el català del País Valencià, tot i que el fa servir algun escriptor, per imitació de la literatura barcelonina –”que en altres moltes ocasions ens ajuda força a recobrar molts trets sintàctics i mots autènticament nostres”, diu. Tot seguit explica l’origen del mot: “Amoïnar és un castellanisme relacionat amb els substantius castellaníssims mohín i mohina i el seu derivat amohinar, que, com veiem, no té més diferència amb amoïnar que la seua transcripció ortogràfica.” I més avall rebla els arguments i proposa solucions: “Els clàssics no sembla que hagen usat mai aquest verb. Els sinònims preferibles, és a dir, els mots netament nostres que poden usar-se per expressar els conceptes de amoïnar són: contorbar, atabalar, desassossegar o neguitejar, enquimerar i altres semblants.”

    ‘Pesebre’ s’escriu amb una essa

    Ni Joan Coromines ni Francesc de Borja Moll no dubten que la grafia pessebre, amb dues esses, és fruit de la contaminació del castellà. Valor ens recorda que pesebre, amb una essa, és un mot viu al País Valencià, però no amb el significat que té al Principat, sinó amb l’original: ‘menjadora per als animals’, el mateix que tenia praesepe en llatí. El mot fou usat en la literatura medieval i s’ha mantingut viu –precisa– a la Franja, a les terres de l’Ebre i al País Valencià. En canvi, d’allò que al Principat se’n diu pessebre, a molts indrets del país se’n diu betlem. Tot això, Valor ho explica citant l’Alcover-Moll i exemples medievals. I acaba l’explicació tornant a la pronunciació, amb un parèntesi que és tota una lliçó: “(Fóra molt de desitjar que a Barcelona procedissen a modificar la grafia errònia pessebre, de la qual se n’ha fet un ús fora mida, fins a ser el títol i tot d’una obra valuosa que té música d’un dels més famosos compositors del nostre segle.)”

    ‘Cop’, un dialectalisme vulgar i deformat

    Valor dedica dos articles de Millorem el llenguatge al mot cop. En el primer se centra a demostrar que vegada és el terme més antic i genuí i que té com a única accepció “cadascun dels casos en què es realitza una acció”. En el segon demostra que cop és “indubtablement, una pronúncia defectuosa, descurada i molt moderna” de colp, la forma tradicional. Al final del primer article és on resumeix el problema: “Trobem excessiu l’ús que fan al Principat, tant en la premsa, com en la literatura, com en obres de caràcter científic, del vulgar i deformat cop, de tal manera que pràcticament estan eliminant els nobles i clàssics vegada i volta. En el País Valencià és inexistent aquest mal ús, i hi ha a part la incomoditat que representaria per als valencians la reducció, ací desconeguda, del correcte colp al dialectal cop.”

    ‘Ésser’ i ‘estar’: fora dubtes

    Valor dedica un article de Temes de correcció lingüística a les errades freqüents de l’ús del verb estar. Si us interesseu per aquesta qüestió, poques vegades llegireu una explicació tan succinta i alhora tan clara –tan eficaç, diria– com aquesta. Ho resumeix en set “regles”:

    –”Trobar-se en un lloc sense determinació quantitativa de temps s’expressarà amb el verb ser“: “La teua cosina ahir era al mercat“.

    –”Trobar-se en un lloc amb determinació quantitativa de temps exigeix el verb estar“: “La teua cosina estarà hora i mitja al mercat”

    –”Estar s’usa també en la localització d’un subjecte, amb determinació quantitativa de temps o sense, quan és equivalent a viure o habitar (en un lloc)”: “El meu germà està a París (= viu ja a París).”

    –”Arribar a un lloc pot expressar-se correctament amb el verb ser“: “No respirarem tranquils fins que no serem a casa.”

    –”L’adjectiu qualificatiu referit a coses es lliga amb el verb ser“: “L’aigua de la font és freda.”

    –”S’usa correctament el verb ser quan cal expressar que una cosa escau, resulta, d’una certa manera (aplicant un qualificatiu)”: “Aquesta jaqueta m’és ampla (o em ve ampla).”

    –”L’estat civil d’una persona (fadrí, casat o viudo), bé amb determinació temporal o bé sense, considerat com a no transitori, s’expressa sempre amb el verb ser“: “La meua filla ja fa tres anys que és casada.”

    Com podeu veure, Enric Valor és tot un mestre, que defensa un català genuí amb dignitat, rotunditat i rigor, per demanar que l’estàndard tingui en compte tots els parlars i no caigui en el parany del “centralisme” de Barcelona o del Principat.

    Cal llegir-lo.

    (*) Aquesta és l’etimologia que el diccionari Alcover-Moll atribueix a petó. Tanmateix, l’etimòleg Joan Coromines assegura que prové de potó, un mot que ja existia en català antic, com també pot (‘llavi’). Potó i pot són registrats al diccionari Alcover-Moll com a mots encara vius, localitzats en parlars pirinencs.

    i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

    “Confio en superar-ho” o “Confio a superar-ho”?

    0
    Publicat el 23 de maig de 2021

    M’he concentrat en resoldre el problema, No insistiu en demanar-nos-ho, T’ha amenaçat amb acomiadar-te?, No ha pensat en agrair-vos-ho…

    Què me’n dieu, d’aquestes frases? La gramàtica del IEC i la de l’AVL diuen que en registres formals és preferible de no fer servir ni en ni amb davant un infinitiu. En totes aquestes frases les preposicions adients són a o de: M’he concentrat a resoldre el problema, No insistiu a demanar-nos-ho, T’ha amenaçat d’acomiadar-te?, No ha pensat a agrair-vos-ho. 

    És molt simple, doncs. Encara que diguem M’he concentrat en aquest examen, quan canviem un examen per una acció com ara resoldre el problema (encapçalada, com veieu, amb un verb en infinitiu), és preferible de canviar la preposició. Vegem-ne més exemples:

    —Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord a apujar-li el salari.
    —Confio en vosaltres, però Confio a superar la malaltia.
    —Demostres interès en la literatura, però Demostres interès a estudiar la literatura.
    —N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou d’explicar-ho amb quatre mots.

    En frases com la darrera, alguna gramàtica accepta que es mantingui la preposició amb, fins i tot en texts formals, però aconsellem de canviar-la, seguint la tendència general.

    Anem amb compte, per això: hi ha un cas en què sí que és correcta la preposició en seguida d’un infinitiu. És quan introdueix oracions temporals com ara aquestes: En entrar ell va començar la festa, En arribar a la platja ens vam estirar. Si ho observeu, són ben diferents de les oracions anteriors, perquè en aquestes darreres la preposició en es podria substituir per “en el moment de” (En el moment d’entrar…) o “quan + verb” (Quan va arribar a la platja…).

    Ho resumim?

    Davant un infinitiu, es recomana d’emprar tan sols les preposicions ‘a’ i ‘de’. Tanmateix, ‘en’ és correcte si equival a ‘quan’ o ‘en el moment de’

    Ara parlem d’allò que hom anomena “caiguda de les preposicions”. Si hem dit que davant un infinitiu és preferible de canviar les preposicions en i amb, davant la conjunció ‘que’ no en podem fer servir cap. Vegem-ho:

    —No insistiu en la petició, però No insistiu que els ho demanem.
    —T’ha amenaçat amb l’acomiadament, però T’ha amenaçat que t’acomiadaria.
    —No ha pensat en vosaltres, però No ha pensat que us ho havia d’agrair.
    —Estic d’acord amb tu, però Estic d’acord que li apugem el salari.
    —Confio en vosaltres, però Confio que superareu la malaltia.
    —N’hi ha prou amb quatre mots, però N’hi ha prou que ho expliqueu amb quatre mots.

    També tinguem en compte que la preposició des de es converteix en des en aquest context: Des que has arribat que no has callat, fill!

    De vegades eliminar la preposició pot semblar massa “abrupte”. Vegem unes quantes maneres de suavitzar-ho:

    —En lloc de Tothom ha contribuït *a que l’escola sigui excel·lent, podem dir Tothom ha contribuït que l’escola sigui excel·lent, o bé Tothom ha contribuït a fer que l’escola sigui excel·lent.
    —En lloc de Es basa *en que hi havia un defecte de forma, podem dir Es basa que hi havia un defecte de forma, o bé Es basa en el fet que hi havia un defecte de forma.
    —En lloc de Ens vam comprometre *a que l’energia fos neta, podem dir Ens vam comprometre que l’energia fos neta, o bé Ens vam comprometre a aconseguir que l’energia fos neta.
    —I en lloc de Ho ha dit com un estímul *a que la gent s’hi impliqui, podem dir Ho ha dit com un estímul que la gent s’hi impliqui, o bé Ho ha dit com un estímul perquè la gent s’hi impliqui.

    Compte: en tots aquests casos el mot que no admet una preposició avantposada és la conjunció ‘que’. Cal no confondre-la amb el pronom ‘què’, que sí que admet una preposició abans, com en aquestes dues oracions:

    —La feina en què pensava era aquesta.
    —No sé amb què el podem ajudar.

    En el primer cas, el pronom és relatiu i equival a ‘la qual’ (La feina en la qual pensava era aquesta), i en el segon és interrogatiu i equival a ‘quina cosa’ (No sé amb quina cosa el podem ajudar).

    Ho resumim?

    Davant la conjunció ‘que’ no hi pot anar cap preposició. No confonguem la conjunció ‘que’ amb el pronom ‘què’, que equival a ‘el qual, la qual…’ o bé a ‘quina cosa’

    Pràctica i aprofundiment:

    —Itineraris d’aprenentatge (explicació i exercicis).

    —Vídeo amb una classe detallada de la Universitat Politècnica de València.

    —Vídeo amb exercicis de la Universitat Politècnica de València.

    —Llista dels principals verbs que duen preposició de Llengua Catalana en Línia.

    —Explicació a la Gramàtica essencial de l’Institut d’Estudis Catalans (canvi i caiguda).

    —Explicació a la Gramàtica Valenciana Bàsica de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (canvi i caiguda).

     

    Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 1r de maig de 2021

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

    Dèries i murris arreu: mots intraduïbles (segona part)

    0
    Publicat el 23 de maig de 2021

     

    Aquest país és ple de gent apassionada per la llengua, i cadascú ho és per una raó específica. Alguns, per exemple, volem que hi llueixin els trets que la distingeixen de les altres. Creiem que en un moment com l’actual, amb la pressió de l’anglès i, sobretot, del castellà, és bo de saber quins recursos genuïns tenim i difondre’ls tant com puguem.

    Fa més d’un any que en aquesta secció vam publicar l’article “Deu mots catalans intraduïbles” i de seguida molts lectors van fer-nos arribar missatges per a engruixir aquella primera llista. Avui, doncs, presentem, una petita part del recull suggerit per molts de vosaltres.

    Deu mots catalans intraduïbles

    Recordem, succintament, que aquests mots no tenen una traducció directa al castellà, adés perquè en català tenen un significat més precís, adés perquè passa a la inversa: el mot català té molts significats i equival, doncs, a uns quants mots castellans. Justament, aquesta manca de correspondència directa fa que, en un temps de traduccions simultànies, calgui preservar-los com un tresor.

    Som-hi?

    badar

    D’entrada, badar vol dir ‘estar més o menys obert’. Per això diem que les sabates baden quan s’obren de la punta; o bé, a l’hivern, fem tancar la porta que bada un pam. Potser encara hi ha algun paleta que diu al manobre: Bada el sac que l’ompliré de runa. Però badar també significa ‘encantar-se, distreure’s’: Em vaig passar tot el matí badant per la Rambla; No badis, porter, que ens faran un gol! Els qui no diferenciem els sons de la b i la v tenim aquell joc de paraules que fa: El cavall si bada no menjarà (perquè pronunciem si bada igual que civada). Badar és un mot que dóna peu a expressions molt genuïnes, com ara no badar boca (‘no dir res’) i badar un pam de boca (‘restar aturat d’admiració’). I també no val a badar, que havia d’haver inspirat en Laporta quan va engegar aquell famós ¡al loro! (Us ho imagineu?: No val a badar: que no us ensarronin!) De badar se’n deriva badoc, que és ‘el qui bada’, i també badall i badallar i bocabadat…

    dèria

    Idea fixa? Mania? Obsessió? Agafeu-ho tot plegat, sacsegeu-ho bé i sabreu aproximadament què és una dèria. Efectivament, és una ‘idea fixa que mena o incita persistentment a fer alguna cosa’, però sembla que dir-ne obsessió és un xic exagerat; i dir-ne mania –que significa tantes coses–, poc precís. Si filem prim, pot ésser la ‘fixació de voler fer una cosa’: Tens aquesta dèria d’acabar de pressa; o bé una ‘idea persistent sobre un fet’: Sempre l’ha perseguit la dèria que s’arruïnaria; o una ‘afecció per una cosa determinada’: Aquesta dèria que tens d’anar a escalar no l’entenc; o bé, encara, el ‘motiu d’aquesta afecció’: La seva dèria era l’escalada. De sinònims de dèria en tenim uns quants: brusca, taleia, curolla i verera (aquests dos darrers, sobretot a Mallorca). Encomanar una dèria és enderiar i agafar-ne una, enderiar-se. Ah!, i quan la dèria és excessiva, ja ho sabeu: és una ceba.

    prou

    Heus ací un mot que forma part del nostre cabal més genuí. Sobretot vol dir ‘en quantitat suficient’: Va, tornem a casa, que ja ens hem divertit prou; No ho veig amb prou claredat. Lamentablement, de vegades és substituït per és suficient, cosa que fins fa poc no deia ningú: N’hi ha prou que t’hi esforcis una mica (i no pas És suficient que…), Amb això no n’hi ha prou (en compte de Això no és suficient). També hi ha la interjecció Prou!, que per la pressió del castellà de vegades sentim reforçada indegudament amb l’adverbi ja: S’ha acabat! Prou! (i no pas: Ja prou!). I, així mateix, recula la construcció i prou situada al final de la frase: Han vingut els pares i prou (que equival a Només han vingut els pares). Sovint el trobem reforçat amb bé: Bé prou que ho sé; Bé ho vaig veure prou. En alguns parlars té encara usos específics. Per exemple, amb el significat de ‘en una quantitat entre regular i elevada’, equivalent a força: Tardarem una estona, perquè viu prou lluny d’ací. Esmentem, finalment, un ús molt vivaç, amb el significat de ‘certament’, de vegades com a resposta absoluta d’assentiment: —En vols més? —Prou.

    adés

    L’adverbi adés encara es manté ben viu en alguns parlars, sobretot occidentals. Vol dir ‘en un temps molt pròxim a aquell en què es parla o de què es parla’. Com que té un significat tan precís, l’entendrem més bé amb exemples: Adés ha vingut, però ja se n’ha anat (‘fa poca estona’), Aquella imatge ja no es veia tan nítida com adés (‘abans d’aquell moment’). Tenim també locucions com ara adés adés, que vol dir ‘molt sovint, a cada moment’: Adés adés m’interrompia, neguitós; o bé adés… adés…, per a introduir una alternança d’accions o fets: Adés plora, adés riu; amb aquest mateix significat es fa servir també ara… adés…: Ens comuniquem prou: ara per correu, adés per telèfon. I tenim també la locució adés i ara (o ara i adés o adesiara), que vol dir ‘de tant en tant’: Em visita adés i ara. En moltes comarques del català oriental, en lloc d’adés es diu suara: En Marçal ha telefonat suara i ha demanat per tu. Així, doncs, cada vegada que diguem “fa poc” o “fa un moment”, hauríem de pensar si no hi escau adés o suara.

    enguany

    El català i l’occità són les dues soles llengües romàniques que conserven viu un mot per a dir ‘aquest any’: en català, enguany i en occità, ongan (enguan, a la Vall d’Aran). Antigament, també s’havia fet servir en italià (uguanno) i en lleonès (aguañu). I en castellà, de fet, encara consta als diccionaris hogaño (o ogaño), però en aquella llengua és realment un mot antiquat. Quant al català, el tenim documentat d’ençà del segle XIII i a la major part del domini lingüístic encara és viu, però en un territori considerable del català central va caure en desús ja abans del segle XX. A Barcelona, per exemple, es diu aquest any. Què hem de fer en un cas com aquest? El gran etimòleg Joan Coromines ens marca el camí, quan diu que és un mot “acceptable en la llengua literària i de la gent educada pertot” (recordem que ‘llengua literària’ és la manera com s’anomenava abans la llengua estàndard).

    cagadubtes

    Una de les fonts de creació de mots que té la nostra llengua és la composició, tal com vam explicar en un altre article d’aquesta secció. Ací en tenim un exemple: cagadubtes. No és que el castellà no sàpiga com traduir-lo, sinó que la traducció no té la mateixa força expressiva. Segons el diccionari de la Gran Enciclopèdia Catalana, en castellà cagadubtes es diu indeciso. Potser sí que són la mateixa cosa, però el DIEC, si més no, diferencia indecís (‘que no sap decidir-se) de cagadubtes (‘persona que difícilment sap deseixir-se de dubtes en haver de resoldre alguna cosa’). Afegim-hi encara que indecís és adjectiu i no pas substantiu, de manera que si renunciéssim a cagadubtes ho hauríem de suplir per persona indecisa… No em digueu que no seria una pèrdua de les grosses!

    Quan el català sabia fabricar paraules

    murri

    L’adjectiu murri barreja els significats de dos mots: sagaç –és a dir, ‘subtil a l’hora de descobrir les coses’– i astut –’hàbil a aconseguir coses enganyant’. Doncs allò que caracteritza un murri és aquesta barreja de subtilitat i habilitat en l’engany. Això el converteix en un terme molt precís i, alhora, fa que sigui de mal traduir. De fet, el diccionari bilingüe, per no enganxar-s’hi els dits, ens dóna totes aquestes traduccions: sagaz, astuto, pícaro, pillo, listo i vivo. Joan Coromines diu que murri té un doble matís: indica “malícia, però perdonable o vista irònicament, sovint implicant que diverteix”. És, doncs, un mot per a filar prim, que no podem deixar perdre. Com tampoc els derivats: murrieria, ‘qualitat de murri’; murriada, ‘acte propi d’un murri’; murriejar, ‘comportar-se com un murri’; i murriesc, ‘propi d’un murri’. Ah, també tenim emmurriar-se, ‘enutjar-se ostensiblement’, però això són figues d’un altre paner. A les terres de l’Ebre i al País Valencià en compte de murri es diu guilopo.

    arreu

    El mot arreu té més d’un significat. El primer és ‘l’un darrere l’altre, sense interrupció’: Ha plogut quatre dies arreu. Per a dir això el castellà té arreo, però no s’hi val, perquè és una paraula manllevada al català. Arreu ho fem servir, sobretot, com a sinònim de pertot, és a dir, ‘en tot lloc, per totes bandes’: No et podies moure, hi havia militars arreu. En aquest cas, el castellà no té cap més remei que recórrer a una perífrasi com ara por todos lados o por todas partes. En canvi, hi ha llengües de l’entorn que sí que tenen un mot específic: l’occità (arreu, pertot), el francès (partout), l’italià (dovunque, dappertutto)… Sortosament, arreu és un mot viu, però si badem anirà guanyant terreny per totes bandes, una construcció ben ortopèdica que ja es comença a sentir.

    esbocinar

    Hi ha qui pensa que desmenuzar és un verb que fa el fet, per traduir esbocinar, però no ho podem donar per bo. En primer lloc, perquè desmenuzar vol dir ‘desfer en trossos petits’, però no pas ‘trencar, trossejar’ i, en canvi, esbocinar serveix per a totes dues accions. I en segon lloc perquè en català tenim dos verbs que poden correspondre al castellà desmenuzar, amb significats precisos: esbocinar i esmicolar, que no són ben bé iguals. El primer és ‘fer bocins’ i un bocí és, en general, un ‘tros petit’; i el segon és ‘fer miques’ i una mica és una ‘partícula, un fragment molt reduït’. Si mirem l’etimologia d’aquests mots ho veurem més clar: bocí ve del llatí vulgar buccinum, que volia dir ‘mossada, porció de menjar que masteguem de cop’; en canvi, mica ja volia dir en llatí clàssic ‘partícula, engruna’. L’Alcover-Moll ens ho aclareix encara més en la definició d’esmicolar: “desfer en miques, en bocinets menudíssims”.

    mudat

    El mot castellà que s’aproxima més a mudat és arreglado, que el diccionari de la Reial Acadèmia de la Llengua Espanyola defineix així: ‘ordenat i moderat’; o bé, en llenguatge més formal, acicalado, ‘extremadament pulcre’. Això, com veieu, és ben lluny de la definició de mudat: ‘ben vestit, amb la roba que no és la de feina o dels dies feiners’. Al País Valencià, quan algú va molt ben vestit es diu que va mudat com un margalló, en referència a les fulles d’aquesta planta, tan vistents i en forma de ventall. I encara hauríem d’esmentar més mots o expressions que tenen un significat semblant, però més precís: empolainar-se o empolistrar-se (‘dur vestits elegants, que facin goig’) i endiumenjar-se (‘anar vestit amb la roba de les festes’). És evident, doncs, que no hi ha cap necessitat de recórrer a anar arreglat –ni encara menys a posar-se guapo– tenint com tenim opcions per a dar i vendre.

    El català fila prim

     

    Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 17 d’abril de 2021

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , , , | Deixa un comentari

    Del Bujot als ‘currutacos’: més de vint curiositats lingüístiques de Pasqua

    0
    Publicat el 23 de maig de 2021

    Demà, diumenge de Pasqua, s’acaba la Quaresma i és dia de celebració. O, més ben dit, de renaixement. De molts sengles ençà, la festa de Pasqua és el comiat simbòlic del fred i les penúries de l’hivern i la benvinguda del bon temps i l’alegria. I per això ho celebrem amb cantades, ballades i àpats. I també per això l’ou, símbol de nova vida, és present a tot arreu.

    Avui farem quatre pinzellades lingüístiques del vocabulari de Pasqua tot repassant-ne tradicions, generals o locals, que mantenen el tremp o malden per sobreviure als Països Catalans.

    Pasqua al carrer

    La pesah –mot hebreu que volia dir ‘pas, trànsit– era la festa principal jueva. De l’hebreu va passar al llatí clàssic, pascha, i al grec, páskha. Però el mot pasqua també fou influït pel llatí pascuum, ‘lloc de pasturatge, aliment del bestiar’, per l’àpat ritual d’aquest dia. L’alegria d’aquesta celebració, amb què es commemora la resurrecció de Jesús, va donar la frase feta estar content com unes pasqües. Per com que una setmana abans és el diumenge de Rams, algú se’n va empescar una altra, de frase feta: fer Pasqua abans de Rams, per a referir-se a la parella que es casava amb la núvia embarassada.

    Més de vint dites i refranys sobre Pasqua

    Una festa tan important havia de tenir reverberació. Per això abans se celebraven les pasqüetes, la festa de la capvuitada de Pasqua, és a dir, el diumenge següent.

    Pasqua és el final de la Quaresma, un període que comença el Dimecres de Cendra, és a dir, quaranta dies abans. En la religió cristiana, aquests quaranta dies eren dedicats a la reflexió i la penitència, com una preparació per a la celebració de la resurrecció de Jesús. Quaresma ve del llatí quadragesima, és a dir, ‘el (dia) que fa quaranta’. (Si voleu saber més coses de la Quaresma i del nombre quaranta, llegiu aquest article.)

    Pasqua és un dia d’alegria, per la resurrecció de Jesús i alhora per l’esclat de la natura, és a dir, el naixement del cicle anual. Per això és una jornada de cants i de balls. En una part de Catalunya i en algunes parròquies d’Andorra, s’hi  canten caramelles. Avui els caramellaires recullen diners, però abans solien arreplegar ous –l’ou, el símbol per excel·lència d’aquest dia–, que empraven a fer una truitada el diumenge de Pasqüetes, un costum que encara es manté a Guardiola de Berguedà. Les caramelles agafen el nom de la caramella, que és un instrument rústic de vent. Agafa el nom del llatí vulgar calamĕlla, format sobre calamĕllus, que és un diminutiu de calămus, és a dir, ‘canya’.

    Entre les cançons de Pasqua que es canten i ballen al País Valencià, es destaca la tarara. N’hi ha unes quantes versions, com ara la que va popularitzar per als xiquets el cantant Paco Muñoz i que comença així: “El dia de Pasqua / Pepito plorava / perquè el catxirulo / no se li empinava. / La tarara sí, / la tarara no. / La tarara mare / que la balle jo…” La melodia de la tarara no és exclusiva del País Valencià, sinó que és coneguda a la Mediterrània oriental i forma part del repertori folclòric de països com ara el Marroc. Quant al nom, sembla que té origen onomatopeic.

    Per Pasqua, a Ciutadella hi ha el costum de matar el Bujot. El diccionari Alcover-Moll ens explica que un bujot era originàriament un espantall, però va acabar esdevenint una “figurota d’home o dona, feta de palla i revestida de roba, que el dissabte de Pasqua és penjada enmig d’una plaça i li tiren trets d’escopeta fins que li peguen foc”. Com explica el professor Jaume Mascaró, aquest costum es va traslladar al diumenge de Pasqua i d’alguna manera simbolitza la voluntat de cremar o matar tot allò que sigui vell o negatiu per obrir la porta a un nou cicle. El mot bujot sembla que prové de Bugia. Hom creia que d’aquesta ciutat algeriana se n’importaven els simis i la cera. Per això, per una banda, antigament bugiot era el nom que rebia qualsevol simi mascle; i, per una altra, bugia designava l’espelma i, més modernament, aquella peça dels motors, imprescindible per a encendre la gasolina.


    Fa més de cent anys que a Alfarrasí, a la Vall d’Albaida, es pot veure cada diumenge de Pasqua al matí l’Angelet de la Corda. En què consisteix? Una xiqueta vestida d’àngel i penjada d’una corda passa d’un balcó a un altre d’una plaça i, a mig camí, lleva el vel d’una marededeu. Amb aquest acte se simbolitza la resurrecció de Crist. El costum fou importat el 1912 de la ciutat navarresa de Tudela i es manté en algunes ciutats gallegues i espanyoles. Aprofitem l’avinentesa per a explicar que àngel ve del llatí angelus, que al seu torn és manllevat del grec ággelos, que volia dir ‘missatger’.

    Per acabar de repassar els actes socials d’aquests dies, hem de fer esment dels aplecs del dilluns de Pasqua, que encara es mantenen a molts indrets dels Països Catalans. Un de ben curiós és el pancaritat, a Mallorca i a Menorca, on antigament es feia una benedicció de pa que després s’anava a repartir a les cases dels pobres. Antoni M. Alcover ho explica així: “Ets antics Jurats de Mallorca […] repartien un pa a totes ses famílies pobres, i aquella bona gent a’s capvespre el s’anaven a menjar per devora Sa Riera; i an aqueixa modesta bauxa li deien pan-caritat perque se menjaven aquell pa que per caritat havien rebut, i aqueix nom després se va estendre a totes ses bauxes que es feien sa setmana de Pasco a fora-porta i per fora-vila.”

    Per què fem festa el dilluns de Pasqua

    Pasqua a taula

    Si hem de parlar d’una menja típica de Pasqua, hem de parlar de la mona, pastís típic a Catalunya i al País Valencià. Sembla que el mot mona prové del llatí mŭnda, plural de mŭndum, que significava panera adornada i plena d’objectes (sobretot pastissos) ofrenada a Ceres –deessa de l’agricultura– el mes d’abril, tal com ens diu Joan Coromines. L’Alcover-Moll atribueix un altre significat a munda: diu que “ve del llatí (annona) mŭnda ‘(vianda) neta, bonica”. Hi ha algú que creu que el nom té a veure amb l’animal, però aquesta opinió és refusada pels filòlegs més prestigiosos.

    Totes les formes de la mona de Pasqua

    La tonya és una coca molt semblant a la mona tradicional, que es menja per Pasqua en alguns indrets del sud del País Valencià. Coromines creu que el nom és una variant de tona, provinent del llatí vulgar tunna i, aquest, del cèltic tunna, que vol dir ‘pell, cotna’. Sembla que va agafar aquest nom perquè la tonya té crosta. Val a dir que tunna també volia dir ‘bot’ o ‘barril’. Per això una tona era una bóta molt grossa que, més endavant, va donar nom a la unitat de pes.

    Tenim també el panou, un pa dolç molt semblant a la tonya, i propi de molts indrets del País Valencià. Se’n menja per Pasqua, però se’n pot trobar tot l’any. El nom és la forma aglutinada de pa en ou, normativament ‘pa amb ou’. Segons algunes explicacions, pot rebre també el nom de coca d’aire perquè té la molla molt blana i lleugera, o bé pa socarrat, perquè la corfa agafa un color fosc. El verb socarrar, diguem-ho tot, significa ‘cremar superficialment’ i prové del basc sukar(ra), que vol dir ‘flama’, ‘incendi’ o ‘febre’.

    Deixant de banda la mona, aquests dies mengem tota mena de pastes i pastissos. Els crespells, per exemple, són pastes dolces fetes amb ingredients diferents. En fan a diversos indrets del Principat, de Mallorca i de Menorca. El mot crespell, documentat al segle XIV, és un derivat de cresp, que vol dir ‘arrissat, formant ondes petites’, el mateix significat que tenia l’ètim llatí crispus. El nom fa referència a la forma ondulada que tenien els crespells originals.

    La cosa curiosa –i que de segur que té explicació històrica– és que una setmana abans de Pasqua, el diumenge de Rams, a molts llocs de Catalunya és costum de menjar unes galetes semblants als crespells. De primer es pengen a palmes, palmons i rams de llorer i després de la benedicció es despengen i la quitxalla se les menja. Reben molts noms. Segurament, el més escampat és currutaco, un mot manllevat del castellà que en la llengua original vol dir ‘molt afectat en l’ús rigorós de les modes’. El pas del significat del castellà al català no el sabem explicar. A més, aquest nom no apareix als diccionaris normatius catalans, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tot i que amb un canvi gràfic: currotaco, potser perquè el mot castellà prové de curro (que vol dir ‘bonic’, ‘eixerit’ i ‘ànec’). Fa sis anys, VilaWeb va fer un crit d’alerta per a salvar els currotacos, i ho va aprofitar per a repassar-ne els noms, a partir d’informació de Joan Amades i Ramon Violant: currutacos és el nom que reben a Barcelona, a Gelida i a Vilanova i la Geltrú, si més no. A Cervera i a Caldes de Montbui, ninots. A Palafrugell, ninos. Al Rosselló, monjos o monges. Al Bages i al Moianès, garlandes. Al Camp de Tarragona, sisenyors. A Prats de Lluçanès, papus. Al Vallès, figuretes. I al Maresme, senyores i senyors.

    Garlandes del Bages.

    Al Llibre de Sent Soví (1324) ja s’esmentaven les panades, és a dir, les pastes cuites de farina farcides, que avui dia es conserven a Mallorca i Menorca. Se’n mengen tot l’any, però sobretot per Setmana Santa i Pasqua. Les panades mallorquines a Menorca es diuen formatjades. L’Alcover-Moll ho explica així: “Les panades de carn de Mallorca, o similars, a Menorca s’anomenen formatjades, i el que els menorquins anomenen panades són peces de pasta molt més grosses que les formatjades i de forma diferent, més aviat semicircular.” Fa anys –ens recorda també el diccionari– en alguns municipis de Mallorca els joves anaven de casa en casa cantant cançons per a “captar ses panades”. No cal explicar que panada és un derivat de pa i formatjada, de formatge.

    Formatjades menorquines, farcides de carn (fotografies: Esperança Camps Barber).

    També són propis de Pasqua –per bé que ara se’n troben tot l’any– els flaons, pastissos de formes diverses, molt sovint de mitja lluna, farcits de brossat o formatge. El costum de menjar flaons es conserva molt bé a Morella (els Ports), Eivissa, Formentera, Menorca i Mallorca. El mot flaó prové del germànic flado, que vol dir ‘coca’. Va donar també l’occità flauzó, el castellà flaón i els francesos flaon i flan. Aquest darrer mot, flan, és alhora l’origen del català flam.

    I per acabar, els rubiols, peces de pasta pròpies de Mallorca i Menorca, fetes de farina fina, pastades amb oli, saïm i ou i doblegades en forma semicircular. A Mallorca, són dolços, farcits de brossat, flam, confitura… A Menorca, salats: de sofregit, de peix, de carn… El mot rubiol és d’origen incert. Hi ha qui creu que deriva de rovellol, que és un bolet, i hi ha qui creu que prové del llatí rŭbĕŏlu, ‘vermellet’. Hi ha qui creu que pot tenir relació amb l’italià raviolo, però segons l’Alcover-Moll no és segur.

     

    PS. Agraeixo a Esperança Camps Barber i a Josep Albinyana l’ajut que m’han prestat per confegir aquest article.

    Aportacions dels lectors:

    Com era previsible, molts lectors han fet aportacions a aquest article, cosa que demostra que la tradició de Pasqua és molt viva al nostre país.

    Un dels nostres subscriptors, Secundí Mollà, ens assabenta que a la Valldigna els menjars tradicionals d’aquestes dates són l’arnadí (de moniato o carabassa), l’arròs de vigília, les mandonguilles d’abadejo, els panets farcits (tonyina, pebre morró i ou dur), la mona i la llonganissa de Pasqua.

    Joan Puig, també subscriptor de VilaWeb, ens diu que Víctor Català ja fa ús del mot currutaco. Hem comprovat que hi ha tot d’escriptors que se’n serveixen, però no pas en l’accepció culinària, sinó en el sentit que tenia originàriament en castellà (‘molt afectat en l’ús de les modes’), però substantivat. Vegem-ne un exemple de Maria Aurèlia Campmany (1967): “Admira embadalit el grup de currotacos que expliquen com han travessat la ciutat amb el sarment de vinya ben visible a les mans.”

    Felip Dorandeu, d’Eus (Conflent), ens envia un missatge que diu: “Com que avui, amb la família, farem les tradicionals bunyetes (suposi que per vós son els crespells) li voldria dir que les caramelles se fan encara a Cerdanya i que al Conflent i al Rosselló encara que molt folkloritzada, la tradició del goig dels ous és ben viva. No son pas pus els joves dels pobles que passen per les cases a demanar ous, botifarres i cansalada com ho diu la cançó, però fora de període covid a cada poble hi deu haver un grup de veïns que canta el goig.”

    Ramon Ruipérez ens parla dels “currotacos d’Agullent” (Vall d’Albaida), que apareixen en la cançó “Les Folies”, recuperada per Pep Gimeno: “Mas que s’empenyen / tots els currutacos d’Agullent, / no ballareu més les danses / si no pagueu al corrent.”

    Lluís Tamarit i Pérez, de Riola (Ribera Baixa) ens parla de la tradició de la salpassa, que encara es conserva en alguns indrets del País Valencià. “El rector amb dos escolanets eixia per tot el poble carregat amb un cistell mentre un escolanet portava l’hisop amb aigua beneïda i l’altre la creu”, diu. I afegeix que a Riola el costum tenia una singularitat: “De sobte apareixien una colla de xicons armats amb branques o maces de fusta cridant ben fort a les botigues del carrer ‘un caixonet i prou’. Si no mirava ningú, el botiguer els treia un basquet de verdures buit i la colla donant les gràcies començava a cridar ben fort rodant el basquet: ‘ous a la pallissa, ous al ponedor, bastonades al rector’, i començaven a desfer el caixonet a brancades.”

    Un lector de Figueres, FMP, ens assabenta que en aquella ciutat la “flaona” (no pas “flaó”) és sempre farcida de crema i no de brossat.

    Maria Mercadal, de Ciutadella, ens esmena una informació que havíem extret de l’Alcover-Moll: “A Menorca, a banda de rubiols salats, també es fan dolços, et gos a dir que més sovint que els salats. Els solen farcir de crema o de figat (melmelada de figa feta a casa). Els de crema els solem fregir amb molt oli, els de figat es couen al forn).”

    Bel Zaballa i Oriol Perelló, de Vilafranca del Penedès, ens informen que la garlanda també és el nom d’una coca d’aquelles contrades, com es pot llegir en aquesta entrada tan completa del Parlar penedesenc, una pàgina web molt interessant de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

    Finament, Ignasi Serra Nicolau ens fa saber que els crespells de Manacor s’anomenen senyorets.

    Moltes mercès a tothom.

    Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 2 d’abril de 2021

    Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

    i etiquetada amb , , | Deixa un comentari