El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Fraseologia

“Els Nadals”, el “cagatió” i deu paranys lingüístics més

0

S’acosta Nadal i arriben dubtes lingüístics que fa quatre dies no tenia ningú. La Grossa de Cap d’Any ens ha dut un anunci de gust dubtós i de fonètica feridora, però ha foragitat el gordo de la rifa, que ja convenia. Us oferim tot seguit un arreplec de mots i expressions de Nadal que encara sentim i que podem esmenar ben fàcilment.

1. El “cagatió”

Encara que algun diccionari registri cagatió, és un mot que hauríem d’evitar. Del tronc que dóna regals per Nadal, sempre n’hem dit “el tió” i de l’acció de clavar-hi cops per obtenir-ne els presents, se’n diu fer cagar el tió i no pas cagar el tió. Per entendre’ns, el que caga és el tronc, no pas els picadors. “Que el tió us cagui molts regals”, diem, per exemple. En l’article següent podeu veure alguna confusió que ha originat el tió:

L’heu cagada, parlant clar i català

2. La “Nit bona”

Abans, la vigília de Nadal la gent no tenia per costum d’anar a dormir tard, ni de fer cap gran celebració, ni cap tec, sinó a tot estirar un humil ressopó després de la missa del Gall. Potser per això no n’hem dit mai Nit bona, sinó, simplement, nit de Nadal. Temps ha, abans de la missa del Gall s’havia cantat el Cant de la Sibil·la, un costum que es va anar perdent a tot arreu, llevat de Mallorca i l’Alguer. Tanmateix, ara es va recuperant a tot el país, com explica aquest article:

Per Nadal, “El cant de la Sibil·la” ressona per tot el país.

3. “Els Nadals”

En català, “Nadal” és sempre singular, llevat, és clar, que diguem, per exemple, “tots els nadals de la meva vida”. Genèricament, doncs, no hem de fer servir el plural. Diem: “On aniràs, enguany, per Nadal?” (i no pas: “On aniràs aquests Nadals?”); “Bon Nadal” (i no pas “Bons Nadals“)…

4. “El Nadal”

Cada vegada sentim més “al Nadal” o “pel Nadal” allà on abans dèiem “per Nadal”; o bé, per exemple, “El Nadal és una època de celebració” on abans dèiem, simplement, “Nadal és una època…”. Sembla que “la Navidad” ens vulgui fer canviar innecessàriament la manera tradicional de dir-ho.

En el vídeo següent podeu veure el doctor Josep M. Argimon dient: “Al Nadal, això és multiplicat” (on podia haver dit: “Per Nadal, això es multiplica”); i “…trobar fórmules de poder fer el Nadal” (en lloc, per exemple, de “fórmules de poder fer la festa de Nadal” o “de poder fer el dinar de Nadal“).

Podeu llegir-ne més informació i més exemples en aquest article:

Us agrada “el Nadal”?

5. “Pare Noel” o “Pare Nadal”?

“És un intrús, un visitant d’un món que no és el nostre, una figura banal, un reclam comercial baratíssim, un mite dessubstanciat, un homenet que fins i tot apareix –cada any més abundant, ai dolor– pujant ridículament als balcons i finestres dels nostres carrers, una figureta sense fantasia, sense màgia i sense majestat.” Així defineix l’escriptor Joan Francesc Mira el personatge (en aquest article) i, alhora, ens fa veure que totes les llengües en tradueixen el nom. A Anglaterra el nom tradicional és Father Christmas i en aquest nom s’han basat la gran majoria de llengües del nostre voltant: francès, Père Noël; italià, Babbo Natale; romanès, Moș Crăciun. I també l’alemany, Weihnachtsmann, i el neerlandès, Kerstman… És a dir, Noel tan sols es diu en francès. I en castellà, que el copia. Vegeu-ne més informació en aquest article:

Pare Noel o Pare Nadal?

6. “Any nou”

Per influència del castellà, molta gent diu any nou, en compte de Cap d’Any, una denominació que compartim amb els italians (Capodanno), però no amb els francesos (le jour de l’an) ni amb els portuguesos i espanyols (ano-novo, año nuevo). També es manté encara en algunes contrades el nom Ninou, que ja feia servir Jaume I en la Crònica (“Aquí uenguem ans de Nadal e romanguem tro a Ninou en Oriola”) i que fins i tot ha deixat una dita, referida a l’allargament del dia: “Per Ninou, un pas de bou.”

7. “Fi d’any” i “Nit vella”

De la nit de Sant Silvestre, hi ha qui en diu la nit de fi d’any o, simplement, el fi d’any, calcant l’espanyol fin de año. Tampoc no és estrany de sentir Nit vella (còpia de Nochevieja). Doncs ni l’una cosa ni l’altra: així com hem dit que la nit de Nadal no té cap nom particular, tampoc no en té la de la vigília de Cap d’Any, que anomenem, simplement, nit de Cap d’Any.

8. El “revellon”

Fa anys, de les revetlles de les diades assenyalades, que solien anar acompanyades de ball, de xampany, de coca, etc., en dèiem verbenes. Sortosament, el mot revetlla es va difondre eficaçment i avui aquell barbarisme podem dir que ja ha estat oblidat. Tanmateix, encara hi ha gent que de la revetlla de Cap d’Any en diu revellón, copiant el castellà, que al seu torn copia el francès réveillon. Tenint revetlla, no hi ha cap necessitat d’imitar ni l’espanyol ni el francès, oi?

9. Els dotze “raïms”

Sembla que aquest costum de menjar raïm quan toquen les campanades de mitjanit va néixer al País Valencià. Sigui com sigui, recordem que raïm és el nom de la fruita, però no el de cada baia, que es diu, simplement, gra de raïm. Per tant, la gent que segueix aquest costum no menja dotze raïms, sinó dotze grans de raïm. Sobre l’origen de menjar raïm quan toquen les dotze, vegeu aquest article:

Per què mengem dotze grans de raïm per Cap d’Any?

10. “Feliç any nou”

La fórmula tradicional per a felicitar el canvi d’any és Bon any!, tot i que sentireu Bon any nou i fins i tot Feliç any nou, amb aquesta fal·lera de posar feliç a tot arreu. Si mirem les llengües del voltant, veurem que el francès sol optar per una fórmula curta, la mateixa que el català (“bonne année”), el portuguès es decanta per l’ús de “feliç” (“feliz Ano Novo”) i l’italià també (“felice anno nuovo”), tot i tenir la versió breu (“buon anno”). Tornant al català, doncs, és ben normal que en una felicitació nadalenca hi diguem Bon Nadal i bon any! o, simplement, Bones festes!, per bé que els diccionaris i manuals també registren Bon Nadal i feliç any nou. Hauríem d’evitar, això sí, aquell calc del pròsper any nou, que va estar tan en voga anys enrere.

11. “La cavalgata dels Reis Mags”

El dia 5 de gener al vespre arriben els Reis. Així és com s’anomenen aquests tres personatges bíblics, tot i que el nom sencer és Reis d’Orient Reis de l’Orient. En canvi, no n’hauríem de dir Reis Mags ni Reis Màgics. De la passejada dels Reis pels carrers, se’n diu la cavalcada (no pas cavalgata). Aprofitant l’avinentesa, procurem que no es perdi l’ús del verb passar associat a aquesta tradició, tant per a la desfilada (“A quina hora passaran els Reis?”) com també per a l’acció de dur els obsequis, com a sinònim de ‘portar’ (“Què t’han passat els Reis?”).

12. “El sorteig del Nen”

Malgrat aquest anunci publicitari de gust més que dubtós, la Grossa de Cap d’Any ha ajudat a desplaçar el castellanisme gordo per a referir-se al primer premi (el premi gros) de la loteria. Posats que hi som, també podríem mirar d’estintolar un sinònim de sorteig, que és rifa (mot documentat ja al segle XIV, molt abans que sorteig) i que ha acabat essent sinònim també de ‘loteria’. Ah, i de la rifa (espanyola) del dia de Reis, no n’hem de dir “el sorteig del Nen”, sinó, simplement, la rifa de Reis.


Article publicat a VilaWeb el dia 12-12-2020


Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

‘Com cagalló per séquia’: les comparacions més iròniques del català

0

Un dels tresors de qualsevol llengua, probablement el més valuós, és la fraseologia, allò que anomenem ‘maneres de dir’. S’hi inclouen les frases fetes, les locucions, els modismes, els refranys… Si és tan important, la fraseologia, és perquè sol contenir expressions genuïnes que fan que una llengua es diferenciï de les altres.

Avui presentem un aplec fraseològic molt concret, que consta únicament de locucions comparatives, unides amb els nexes com i més (que). I de totes les locucions d’aquesta mena, n’he triat solament les que tenen un contingut més o menys irònic.

Fent la cerca he pogut comprovar que l’àrea del domini lingüístic que ha estat més productiva en aquest àmbit és el País Valencià. Per això moltes locucions les he extretes del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), una obra que de segur que té defectes (com també en té el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans), però que té la virtut d’arreplegar moltíssimes locucions. Tanmateix, he consultat i aprofitat més eines, com ara el Diccionari de sinònims de frases fetes de Maria Teresa Espinal, la Paremiologia catalana comparada digital de Víctor Pàmies i el Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll. Tots contenen centenars de frases fetes i refranys i són essencials per a recuperar aquesta part tan bella i essencial de la nostra llengua.

Per a aquest article, hem comptat amb l’ajut de tres col·laboradors esplèndids: els periodistes de VilaWeb Josep Albinyana i Pau Benavent i el filòleg Francesc Esteve, que m’han ajudat molt a no perdre’m enmig de la immensitat. Moltes gràcies a tots tres.


Les comparacions són un bon ajut a l’hora de fer descripcions, físiques i psicològiques. Per això no és estrany que n’hi hagi de referides a parts del cos —especialment si són parts prominents—, com ara tenir un cul com una panera. Tampoc no ens ha de sobtar que n’hàgim creat per remarcar els defectes físics. Vegeu, per exemple, totes les maneres de dir sord que conté el diccionari Alcover-Moll: sord com una campana, o com una caldera, o com una pedra, o com un roc, o com una perola, o com una maça, o com una tàpia, o com un terròs, o com un suro. I el DNV encara hi afegeix sord com una rella (la rella és la peça de ferro que s’enganxa a l’arada per fer els solcs a la terra). És clar que també tenim dites dedicades a òrgans que funcionen bé. Per exemple, quan escoltem amb atenció fem orelles com pàmpols o bé ulls com taronges.

I, sense moure’ns del físic de les persones, hi ha comparacions que ens parlen de positures, habituals o esporàdiques. Potser heu sentit dir que algú camina dret (o encarcarat) com un ciri, o com un pal. Al País Valencià és viva la comparació tieso com un orgue, que el DNV esmena amb la versió normativa i rectificada: tes com un argue (un argue és un torn vertical on s’enrotlla una corda; vegeu-ne el dibuix del diccionari Alcover-Moll).

També trobem qui-sap-les referències a la gana, com ara tenir (o passar, o patir) més fam que Garró, tan viva a les terres del sud; o menjar més que una revolta de riu, que en alguns altres indrets és menjar com un bou (o com una llima). I si passem gana, pot ésser per motius econòmics, és a dir, perquè estem més pelats que el cul d’una mona.

Si fem referència als trets psicològics, un dels camps en què germinen més comparacions és la demència. Al País Valencià és molt corrent de dir que algú està com una carabassa (o, simplement, que està carabassa), igual com en alguns altres indrets diuen que està com un llum, o com un llum de ganxo, o que li falta un bull com a les guixes

També tenim comparacions per als espantats (com un ou entresuat), per als poc parladors (més eixut que l’espart) i per als no gaire fins (més bast que un forrellat de porquera); per als qui van de pressa (com el pet del dimoni) i els peresosos (més gos que un pont, més gandul que el jeure); per als garrepes (més agarrat que un xotis), per als qui causen molèsties (que donen més faena que un porc solt, o que una unça de cucs) i per als qui reclamen sempre la companyia d’algú (apegar-se com una llepassa, enganxar-se com una paparra, arrapar-se com una pitarra: trieu i remeneu). I encara, per als qui s’acaloren molt (més roig que un perdigot, o més vermell que un titot) i aquells a qui roda el cap (més marejat que un allioli). En fi, tots, en algun moment, hem actuat sense voluntat pròpia, portats per les circumstàncies o pels desigs d’altri; és quan passa això que diem que anem com cagalló per séquia.

En català tenim locucions per a situacions ben diverses. Per exemple, quan ens prenem les coses amb resignació, mirant de veure’n el costat bo, diem que val més això que una punyada a l’ull (o que una ensopegada). De vegades ens saturem i tenim dues opcions: o rebentem com una cigala o exclamem: «N’estic més fart que Mahoma de la cansalada».

Les coses ens poden anar bé: és quan tenim més sort que els que pengen; però també ens poden anar malament, tant que acaben com el ball de Torrent (o de Moixent, o de Parra) o com el rosari de l’aurora. De vegades ens escarrassem a canviar les coses i no ens en sortim. És aleshores que diem: «M’he quedat com fava, igual estic que estava.» Si no ens hi volem fer mala sang sempre podem trobar consol en aquella dita tan sàvia que ens diu que tot depèn de les circumstàncies: a voltes no és com a vegades.

En fi, avui potser ens hem distret, però segurament sense haver après res de nou, perquè tot això de les comparacions és més vell que la picor, o que anar a peu, o que cagar aponat (o ajupit), o que Matusalem


Article publicat a VilaWeb el dia 5-9-2020

Podeu llegir tots els articles de ‘Ras i curt’


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La Beth, els refranys i els ametllers florits

0

‘Espectacle a l’aire lliure i de franc. Preocupant que cada any el programin més aviat…’ Això deia (originàriament en espanyol) la cantant surienca Beth Rodergas a Instagram. El text, acompanyant una fotografia de flors d’ametller novelles, volia indicar que el canvi climàtic fa avançar la florida, cada any una mica. Qui-sap-les seguidores li donaven la raó. Alguna ho posava en dubte i la Beth li contrareplicava (ara en català): ‘No sóc pagesa però sempre m’hi he fixat i sempre florien poc abans de començar la primavera, finals de febrer-març… Enguany fa setmanes que estan floridíssims. S’avancen cada cop més…’ La conversa va continuar fins que la periodista Maite Sadurní parlà amb propietat: ‘Jo no m’hi fixava, però el meu avi que era molt de refranys sempre deia: Al febrer floreix l’ametller.’

Justa la fusta: si hem de resoldre dubtes sobre flors d’ametller, hem de recórrer o bé a gent del camp o bé al refranyer. Començo per un parent pagès que em diu que, efectivament, enguany la florida s’ha avançat. A Organyà —concreta—, dues o tres setmanes. Però això no és cada any igual, ni cada any més aviat: depèn del fred que faci, és clar. I és diferent a l’Alt Urgell i al Bages (o Menorca, o Alacant, penso…). Evidentment.

I ara consultem la segona autoritat: què en diuen els refranys sobre el canvi climàtic? No fa gaire que ens ho explicava el paremiòleg Víctor Pàmies: avui ja no se’n fabriquen, de refranys. De manera que no cal que en cerquem, que del canvi climàtic no en trobarem ni un. Ho provo, tanmateix. Entro a la Paremiologia Catalana Comparada Digital (PCCD) i hi escric ‘canvi climàtic’. Res.

Providencialment, enmig de la recerca, rebo la trucada d’una amiga i em deixa anar una dita que recorda de la infantesa i que jo no havia sentit mai: Si vols conèixer el gener, mira l’ametller. Aquest sí que el trobaré, penso. Torno al cercador d’en Pàmies i hi escric ‘gener’. La resposta em deixa esbalaït: ‘S’han trobat 338 paremiotipus per a la cerca “gener”.’ Ho provo per una altra via i escric ‘ametller’: catorze paremiotipus. Bé, això ja és una altra cosa. Els ressegueixo d’un en un i al capdavall hi trobo una dita molt semblant a la que cercava: Vols conèixer el gener? Mira l’ametller. Hi entro: ’26 recurrències en 11 variants’, una de les quals és, exactament, la que m’havia dit l’amiga. I mirant les variants veig que també es diu al País Valencià, com recull el Calendari de refranys de Manuel Sanchis Guarner, i a les Illes, com certifica Jaume Alzamora al recull Espigolant dins l’antigor. Refranys i dites de la nostra terra. I què vol dir, exactament, aquesta dita? Ens ho explica el folklorista Cels Gomis (1841-1915) al llibre Meteorologia i agricultura populars: ‘Que els borrons d’aqueix arbre estan adormits si el fred apreta, i contràriament estan inflats si el temps és de bonança.’

Ja ho tenim, doncs: els ametllers sempre han florit al gener, de cap a cap del país. Segur? Sempre? A tot arreu? No. Recordem que Maite Sadurní deia que la florida arribava al febrer. I ho constato a la llista d’en Pàmies: Pel gener floreix l’ametller és a tocar de Al febrer floreix l’ametller i de Per Sant Valentí, l’ametller a florir. El pagès no l’errava pas. Va com va: depèn del lloc i de l’any. I sense poder dir que hi ha una progressió clara (potser l’any vinent tornaran a florir tard), penso que sí que s’hi deu veure una tendència. De tota manera, el refranyer acaba fent una tria: val més que floreixi al febrer que no al març: Quan l’ametller floreix pel març, vés-hi, si t’hi fan anar; però, si floreix pel febrer, vés-hi amb un paner.

Una altra cosa de què em parla el pagès: les glaçades. Alguna dita relaciona directament el glaç i la flor: Les gelades de gener fan florir l’ametller. Sembla que si glaça al gener o al febrer, no passa res; el perill és que glaci quan es forma el fruit de l’ametlla, l’ametlló. Per això la saviesa popular recomana a l’ametller que no corri: Pel gener, ametller, no facis via, que gelarà el millor dia. La virtut de les glaçades del gener no s’acaben pas als ametllers, sinó que abasten també la terra: Llaura amb gelada si vols bona anyada.

Un altre arbre que florirà aviat, si no ho ha començat a fer, és el presseguer. Habitualment, la florida esclata durant els mesos de febrer i març, justament quan el dia s’allarga i atrapa la nit: Quan el presseguer floreix i madura, el dia i la nit són d’una mesura; En florir es presseguer i en sa fruita madurar, es dia està a la par.

Aquests mesos d’hivern —com tots els de l’any, de fet— són farcits de refranys. Del gener, per un seguit, se’n destaca que al camp no hi ha feina (En gener, gita’t en el paller) i, per tant, que la gent i el bestiar fan despesa i no produeixen (El gener buida la bóta i el graner; Gener i febrer, mengen més que un poble enter). Malgrat, tot, el refranyer ens assenyala bé quina feina s’ha de fer (Pel gener, el camp llaurar, la vinya podar i el vi trascolar). Com que fa tant de fred, és un mes de mal passar (Febres de gener, guanys de fosser; Al gener, hi perd el metge i hi guanya el fosser). Però que faci fred al gener és una cosa bona per al camp (Gelada de Cap d’Any, pa per a tot l’any). No és un mal mes, en definitiva, sobretot en comparació amb el febrer (De geners, n’hi ha hagut molts de bons; de febrers, no gaires). També la neu, al gener, és més estable, com saben els esquiadors: el sol del febrer la fon més de pressa (La neu que cau pel gener, s’asseu com un cavaller; la neu que cau pel febrer, fuig com un ca llebrer).

El refranyer no estima gaire el mes de febrer, no pas perquè no hi dediqui dites, sinó perquè en general el tracta de traïdor. El refranyer ens diu que és un mes que passa de pressa (El febrer corre com un gos llebrer), però sobretot que és un caragirat (El febrer, mes mentider; El febrer, nou cares té). Per això no en sortirem benparats (El febrer, de cap o de cua l’ha de fer; Febrer el curt, si entra dolent, pitjor en surt). També és poc fiable perquè no saps mai si farà bo o no (Pel febrer, un dia al sol i un altre al braser). Al camp, és el moment de llaurar, si no s’ha fet abans (Pel febrer, grata’m bé). I hom espera que plogui (Si no plou pel febrer, mal va el graner; Si plou pel febrer, tot va bé). El refranyer també se serveix del febrer per fer facècies (Si vols encertar-ho bé, casa’t el trenta de febrer).

Però si el febrer és traïdor, el març encara més. El folklorista Valeri Serra i Boldú (1875-1938) ho va sentenciar així: ‘És lo mes del any que fa’l temps mes variable.’ Vegeu si n’és, que el verb marcejar vol dir, justament, ‘fer temps variable’. Les nostres dites insisteixen a dir que no ens deixem engalipar per la bonança marcenca (En tot el març, no te’n llevis ni un pedaç) i que no és igual el dia que la nit (Març, marcedor, que de nit fa fred i de dia calor). El súmmum de la desconfiança és aquell refrany que tots sabem: Març, marçot, mata la vella arran del foc i la jove si pot (amb moltes variants: Març, marçot, mata l’ovella i l’ovellot i la vella arran del foc i la jove si l’hi trob; Març, marçot, tira la vella al clot i la jove si pot…). Al camp, s’ha acabat el temps de llaurar, definitivament (Pel març no em gratis pas)

Per acabar-ho d’adobar, el 2020 és any de traspàs. I el refranyer també els maleeix, els anys com aquest: Any de traspàs, no et fiïs d’ell ni del de detràs; Any de traspàs, no et casis pas, Any de traspàs, ni bóta ni sedàs. I compte: que la combinació amb el dia Nadal pot ésser nefanda: Nadal en dijous, any dolent, el de traspàs i el següent. Quina sort: enguany Nadal és divendres. Ens n’escapem, doncs? I ca!: Si Nadal cau en divendres i és any de traspàs, no te’n fiïs pas.

No hi ha manera…


En voleu saber més?

Un dels refranyers més exhaustius en la nostra llengua és l’obra magna de Sebastià Farnés, Paremiologia catalana comparada (Columna), en vuit volums, que conté explicacions de significat, equivalències en les llengües romàniques i el llatí…

Però sens dubte el paremiòleg actual de referència és Víctor Pàmies, autor de diversos llibres (com ara Dites.cat i Els cent refranys més populars) i, sobretot, d’aquest immens magatzem i cercador de dites i frases fetes que és la Paremiologia catalana comparada digital (PCCD), en línia. Vegeu també aquesta entrevista que va concedir a VilaWeb poc abans de presentar-hi la PCCD.


Aquest article es va publicar a la secció ‘Ras i curt’ de VilaWeb el dia 29-2-2020


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.