El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Clot de les Ànimes

Esbravem-nos!

0

Fotografia: Francesco Ungaro de Pexels

 

Ací teniu els brins d’aquestes setmanes, amics.

1. Esbravem-nos! 

2. Girem-nos més 

3. Em sentiu o m’escolteu 

4. Que estrany

5. Sense xics 

6. Catanyol-català 

7. Deu maneres d’obrir 

8. No ens en desdiguem 

9. No la vessem 

10. S’esquitllen 

11. Em treu de polleguera 

12. Ens en sortirem? 

13. Quan fèieu barretines 

14. Català de plàstic 

15. Esvalotats 

16. Sufix enlletgidor 

17. Zelosos 

18. Més capses, si us plau 

19. Girbal, el gran Girbal 

20. Tornem-ho a provar? 

21. Pautats completament 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Gerundi: quan és correcte i quan no ho és?

0

El gerundi és una forma verbal que podem identificar fàcilment perquè acaba en -nt. De vegades, forma part d’una perífrasi, com ara la d’aquesta frase, amb valor progressiu: Aquest matí no hi havia cap broma, però després s’ha anat tapant.

Hi ha una errada en l’ús del gerundi que és de caràcter morfològic. I la podem esmenar fàcilment si tenim present que no hi ha gerundis acabats en -guent. Per tant, no són correctes* sapiguent (sabent), ni poguent (podent), ni siguent (essent sent), etc.

Però ací hem de parlar sobretot d’errades sintàctiques, és a dir, de l’ús inapropiat de les oracions formades amb un gerundi. Per començar, cal tenir present quina relació de temps mantenen respecte de l’oració principal. Vegem-ho en aquests tres exemples:

a) Me’n vaig adonar rellegint aquell fragment.

Ací l’oració de gerundi expressa simultaneïtat respecte de la principal. Dic que me’n vaig adonar mentre rellegia aquell fragment, és a dir, en el moment de rellegir-lo. No pas abans ni després.

b) Estudiant nit i dia, vaig aprovar l’examen.

Heus ací una oració que manté una relació temporal d’anterioritat amb la principal. Dic que abans d’aprovar l’examen vaig haver d’estudiar molt.

c) Van començar la reunió a les deu del matí, *acabant-la una hora més tard.

És evident que aquesta oració de gerundi indica una acció posterior a la de la principal: van començar la reunió i una hora més tardla van acabar. El gerundi de posterioritat és incorrecte. Esmenar aquesta oració és molt fàcil: el gerundi s’ha de canviar pel verb precedit de la conjunció i, així: Van començar la reunió a les deu del matí i la van acabar una hora més tard.

Vegem encara una oració assemblada a aquesta:

d) Va lliurar la prova una setmana tard, *essent desqualificat.

Ací, a banda la relació de posterioritat, l’oració de gerundi expressa una conseqüència de l’acció principal. El gerundi de conseqüència també és incorrecte. La podem substituir igualment per la conjunció i seguida del verb, o bé per una oració encapçalada per connectors com ara i per aixòper tantper la qual cosaamb la qual cosade manera que…: Va lliurar la prova una setmana tard i per això fou desqualificat.

Abans de continuar, observem un altre fet que ens pot ajudar en casos com aquests: les oracions de gerundi de simultaneïtat i d’anterioritat tant poden anar abans de la principal com després. En canvi, les de posterioritat i de conseqüència (incorrectes) no les podrem col·locar abans de la principal.

Els gerundis que hem vist són els més freqüents i els que susciten més dubtes. Però n’hi ha més. Vegem-ne dos casos:

e) Tot ho fa posant-hi molta passió.

És l’anomenat gerundi modal, que expressa de quina manera es duu a terme l’acció.

f) He llegit un article *informant de les darreres decisions del govern.

Aquest gerundi s’anomena especificatiu i té la particularitat que l’oració de gerundi no va vinculada al verb principal (he llegit), sinó que complementa un nom (article). El gerundi especificatiu no és correcte. El podem canviar per una oració de relatiu: He llegit un articleque informavade les darreres decisions del govern.

Quan és incorrecte, doncs, el gerundi?

De tot això que hem explicat, fem-ne un resum:

Els gerundis incorrectes són:

—El gerundi de posterioritat: Van començar la reunió a les deu del matí, *acabant-la una hora més tard [cal dir:Van començar la reunió a les deu del matí i la van acabar una hora més tard].

—El gerundi de conseqüència: Va lliurar la prova una setmana tard, *essent desqualificat [cal dir, per exemple: Va lliurar la prova una setmana tard i per això foudesqualificat].

—El gerundi especificatiu: He llegit un article *informant de les darreres decisions del govern[cal dir: He llegit un articleque informavade les darreres decisions del govern].”

Els reforços

El gerundi el podem trobar precedit d’unes partícules de reforç, com ara:

totTot mirant a l’horitzó, em van venir els records d’aquells anys.

bo iJugava amb els nens bo i cantant.

enEn arribant a la universitat, he hagut de reposar.

Cal tenir present que si un gerundi és incorrecte ho continuarà essent amb qualsevol d’aquests reforços.

*Aclarim que en aquest article, quan diem que tal o tal ús és “incorrecte”, volem dir que les gramàtiques o els gramàtics el refusen, el proscriuen, el desaconsellen, el consideren inadequat, etc.


Podeu llegir tots els articles de “Ras i curt”


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Renegar i insultar: més enllà de ‘joder’ i ‘gilipollas’

0

 

No fa gaires decennis que el mot renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també deia paraula gruixuda, amb un significat semblant, i també batall, en indrets com ara Menorca (pronunciat batai). I en lloc de ‘renegar’ també es deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se la paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell, és cosa de boomers.

Els renecs també han canviat molt. Fa quaranta anys hi havia una diferència rotunda entre allò que deien els homes, per una banda, i les dones i la mainada per una altra. Un home podia dir mecàgum Déu i una dona o un nen –o un home benparlat, que també n’hi havia– havien de dir mecàsummecàsum l’oumecàsum cento, a tot estirar, mecàsum dena. Els homes deien fotre i les dones, fúmer, fótxer o fumbre. Els homes deien hòstia collons, i les dones ospa ospedrer cordons cordills collins. Els homes, carall cony i les dones, caram coi, conxo codony. Si eres malparlat deies la mare que el va parir, però segons les circumstàncies ho canviaves per qui el va matricular o qui el va parracar

Avui no semblaria pas gaire normal aquesta diferència per raons de sexe. El problema, greu, que tenim avui és l’empobriment: una bona colla d’aquests renecs han caigut en desús i el més sentit és joder, pronunciat completament en castellà (‘khoder’).

I en el capítol dels insults, ens hem trobat si fa no fa igual. El més sovintejat és gilipolles –també amb la ge castellana– que arracona el carallot, el torracollons i molts més. No és tan sols que gilipolles sigui un castellanisme, sinó que “devora” tot de mots i construccions que enriquien el registre col·loquial genuí.

Això mateix passa amb tonto, que hi ha qui demana que sigui acceptat. El cas és que ja tenim ase bajoca beneit cap de suro i una dotzena més, que hem anat arraconant…

En el català, per poc que feu memòria o per poc que escolteu els vells, hi trobareu insults de tota mena: de suaus i de forts, amb valors molt precisos. N’hi ha que tenen un significat tan exacte que no els pots definir amb un sol mot. Un gamarús, posem per cas, no és tan sols un ‘aturat’, sinó que, a més, ha de tenir ‘maneres rústiques’. I una gata maula com la definiríeu? No és fàcil, eh? El diccionari diu ‘que sap dissimular les intencions’, però dit així pot semblar una virtut i tot: s’hi ha d’afegir que té mala bava, que té malícia.

També cal tenir en compte la gradació, tant en la intensitat de l’insult com en la vulgaritat. No és igual un manta que un vagarro, encara que tots dos vulguin dir ‘gandul’. Ni és igual dir d’algú que és una mala peça (col·loquial i irònic) que dir que és un malparit (vulgar i ofensiu).

I encara podríem esmentar els insults col·lectius, de vegades fent ús d’aquest recurs fantàstic que és la sufixació: la gentussa, la bordissalla, la terregada

Deixem escrita, a tall d’inventari, una mostra d’insults genuïns, més o menys classificats segons el significat:

El capítol que n’aplega més és el de la manca d’intel·ligència, el de la gent aturada o innocent. Hi podríem encabir tots aquests i més: ase, ruc, capsigrany, suro(o cap de suro), totxo, betzol (o betzo),soca, ximple, sòmines, tros de quòniam, babau, bajoc(o bajoca), beneit (o beneit del cabàs), carallot, encantat, bleda (o bleda assolellada), curt de gambals, estaquirot, fava, figaflor, figa-seca, gamarús, orellut, talala, talòs, tòtil, pallús, tanoca, pebràs.

La ganduleria no ha deixat floretes, però alguna sí: dròpol (o dropo), gallof, manta, matapà, poltró, vagarro.

La poca condícia, la deixadesa  i la brutícia també tenen els seus insults: pòtol, carnús, esparracat, llardós, porc, truja, verro.

Per a la gent considerada poca cosa o de poca categoria, hi ha un repertori més limitat: cul d’olla, ninot, fleuma, zero a l’esquerra, merda seca.

Però passa sovint que aquesta gent té fums, és presumptuosa. La creativitat popular els ha dedicat galanteries com pet bufat, tifa, milhomes (o milhòmens),cregut, fatxenda.

I els covards més aviat susciten insults de caràcter escatològic: cagacalces, cagat, calçasses, bragasses, cagalló, caguerri, caguetes, cagarina, cagabandúrries, pixafreda.

La gent pesada i empipadora també hi té el seu raconet: borinot, paparra, plepa, llagasta, torracollons, tocacollons.

Per als poc seriosos, esbojarrats o que no hi toquen, en tenim un reguitzell: baliga-balaga, tararot, cap de pardals, cap de trons, calavera, tocacampanes, barliqui-barloqui, tocat de l’ala, tocat del bolet, xitxarel·lo.

La gent dolenta també s’enduu insults –suaus o contundents, com vulgueu–: mala peça, malànima, malxinat, malparit.

Així mateix, tenim insults col·lectius, com hem dit: gentussa, gentola, patuleia, púrria, xurma, bordissalla, purrialla, terregada.

I després encara n’hi ha d’inclassificables, com ara la gata maula o gata moixa(que sap dissimular les males intencions) i el mastegatatxes mastegueres (que sempre troba què dir, què criticar).

En fi, no voldríem pas que això semblés una apologia del renec i de l’insult, sinó un (altre) toc d’atenció perquè no se’n vagi en orris tot aquest cabal lèxic. Dit d’una altra manera: renegar i insultar és desaconsellable. Però si ho fem, que sigui en català, si us plau.


En voleu més?

El recull d’insults més exhaustiu (del món)
Un vídeo viral (amb traducció a la llengua veïna)
Una llista més completa (amb l’ajut del capità Haddock)
Un bri d’esperança


Podeu llegir tots els articles de “Ras i curt”


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ens passen la mà per la cara

1

person, people, girl, woman, flower, female, portrait, child, baby, facial expression, smile, face, eating, infant, toddler, eye, head, skin, beauty, organ, laughter, sweetness, emotion, daughter, child playing, child's face, portrait photography, hand on face, indignation

Ací teniu els brins d’aquestes setmanes, amics.

1. Ens passen la mà per la cara

2. I vinga córrer

3. Tot cofois

4. Esteranyinem la llengua

5. Farà llufa

6. Enllestim, si us plau

7. Sovint sovint

8. Català genuí a bon preu

9. Fa un sol que…

10. Esbotzats i esberlats

11. Tres quarts de què?

12. Suposicions

13. Pastissos, pastels i pasterades

14. Esparracats

15. Claus per a donar i vendre

16. Igual que sempre

 


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Verros, ensumapets i pessigavidres

0
Publicat el 13 de juny de 2021

Ací teniu els brins d’aquestes setmanes, amics.

Verros, ensumapets i pessigavidres

Tertulians, una orquestra que desafina

Que el coneixíeu?


Els meus avis no ho haurien entès


Tururut viola


Datius


Tot just són les vuit


Hipopronòmia


Cobrar vides


Retira a l’àvia

Mans plegades

On ens traslladen?


Llengua mullada


Així que es desperta


Paraules menors


Quanta transcendència


Tot d’un plegat

Fer foc nou

Amb una simple multa


Viure en un aparcament


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Paraules per a fer el tifa

0
Publicat el 23 de maig de 2021

Ací teniu els brins de la darrera quinzena, amics.

“Procrastinar” a tort i a dret per fer el tifa


La preposició de la truita


Si és directe, sense “a”


Diu que no se la posava


Potser no ho escriurem amb subjuntiu


Brindem sense toros


La pendis


Esquivem la burla


Com més va, pitjor


La música l’apassiona


N’hem vistes de pitjors


Construccions enganyoses


L’os de la musica


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

“Fes-t’ho mirar!”: deu expressions genuïnes que no són al diccionari

0
Publicat el 15 de maig de 2021

 

Benvolguts membres de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, benvolguts membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua:

Permeteu-me que us faci arribar una breu llista de locucions populars que no trobo registrades en els diccionaris normatius (Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans i Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua). M’agradaria que, si més no, sospeséssiu la possibilitat d’introduir-les-hi.

Demano disculpes per endavant si aquestes expressions ja són als diccionaris (i no les hi he sabudes veure), o bé si són calcs d’una altra llengua i m’ha passat per alt.

Cada expressió és il·lustrada amb exemples d’autors reconeguts (llevat d’un cas, en què l’exemple és d’un il·lustre ex-conseller). Els exemples literaris són extrets de diccionaris complementaris però no normatius –especialment, el Diccionari descriptiu de la llengua catalana i el Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana– i sobretot del Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (CTILC) i el Corpus informatitzat del valencià (CIVAL).

1. De pedra picada 

Als diccionaris normatius, l’expressió de pedra picada tan sols hi és definida amb significat literal (‘pedra treballada amb instruments de tall’). El diccionari d’Alcover i Moll ens n’ofereix fins i tot un refrany de consolació: “‘La pedra picada és la més estimada’: ho diuen per aconsolar-se els qui han quedat gravats de la pigota.” En canvi, no s’hi registra el significat figurat: ‘de conviccions molt fermes’.

I, tanmateix, és una expressió coneguda i corrent, de fa anys. Vegem-ne exemples de dos homenots:

“Per altra part, tots els qui la componen tenen una personalitat acusada, fortíssima, insubornable. Són de pedra picada.” Josep Pla, El quadern gris (1966).

“Aquesta gent, heroica a la seva manera –no ho discuteixo–, es dissipa com don Quixot lluitant contra molins de vent i raberes de bestiar. L’obnubilació és idèntica: un irrealisme de pedra picada.” Joan Fuster, Diccionari per a ociosos (1964).

2. Pal de paller

El president Jordi Pujol fou un dels qui més popularitzaren aquesta expressió, als anys setanta i vuitanta del segle passat. No és present als diccionaris normatius, però sí al de la Gran Enciclopèdia, tant amb el significat literal (‘pal que serveix d’eix al voltant del qual hom munta el paller’), com en el figurat (‘eix o nucli al voltant del qual es vertebra una societat, una empresa, etc.’).

Un escriptor de ponent i un sindicalista del sud ens en forneixen exemples, d’aquest ús metafòric:

“Francesc Porta, que n’havia estat el redactor en cap, el pal de paller i el director efectiu, es va mostrar tot seguit sincerament interessat en tot allò que jo feia dins el camp de l’escriptura.” Josep Vallverdú, Garbinada i ponent, 1998.

“També volem reconéixer el treball de totes les persones treballadores que han estat al capdavant per cuidar-nos i que, en la majoria dels casos, han estat invisibles, poc reconegudes i mal pagades, però que han estat el pal de paller del treball contra la COVID-19.” Vicent Maurí, “Guanyem drets, guanyem llibertats”, Levante, 9-10-2020

3. Tant li fa 

Tant li fa és una expressió viva (al costat de tant li fum i tant li fot), que no apareix al DIEC. En canvi, sí que és registrat al Diccionari Normatiu Valencià. (Curiosament, aquest manual no inclou tant hi fa, molt emprada al sud.)

N’hi ha dos usos, de tant li fa. Primerament, com a expressió fixada i impersonal. El diccionari Alcover-Moll la recull així: “Tant és, o Tant se val, Tant li fa: es diu per expressar indiferència davant dues coses que tenen el mateix valor o vénen a resultar pràcticament iguals.” El DIEC –ja és estar de pega– registra tant és i tant se val, però no tant li fa.

Vegem-ne un exemple de gairebé cent anys enrere:

“Els alemanys són mestres de l’espionatge. Tant li fa que es tracti d’una bestiola insignificant com del cap d’un Estat poderós.” Prudenci Bertrana, El meu amic Pellini (1923).

En segon lloc, té un ús variable i personal: tant me fa, tant te fa, tant li fa…

En veurem un exemple d’una parella d’escriptors del Principat del segle XIX i un altre –de més de cent anys més tard– d’una escriptora mallorquina:

“Be, be; á mí tant me fa; mentres que ab D. Lluis te casis lo que hagi estat hagi estat.” Frederic Soler i Frederic Passarell, Liceístas y cruzados (1865).

“L’església ho prohibeix i tu ets creient, mare, què et dirà el confés? Què dirà la gent? M’és igual, tant me fa, que diguin el que vulguin.” Carme Riera, Una primavera per a Domenico Guarini (1981).

Quaranta frases fetes i locucions que hem de saber

4. Fes-t’ho venir bé

Amb el significat de ‘arranjar un assumpte de manera adequada’, trobem a faltar als diccionaris normatius la locució fer-s’ho venir (o fer-s’ho venir bé). I això que es fa servir, pel cap baix, d’ençà del segle XIX.

Per exemple, Josep Yxart, en una carta a Joan Sardà del 1893, hi diu:

“¿Voldrias fer el favor d’avisar-me’n alguna cosa en dos ratllas? Fest-ho venir bé per què la carta arrivi a Lourdes, ahont seré dijous.”

I cent anys més tard (1993), Maria Barbal escriu a la novel·la Càmfora:

“Salomé va fer veure que el cridaven, per distreure els altres dos, però més tard va fer-s’ho venir bé perquè li acabés de contar la feta, a ella sola.”

5. Què se n’ha fet?

El DDLC ens diu que què se n’ha fet “serveix per a demanar per una persona o cosa que no es troba o de la qual fa temps que no es té notícia”. És una expressió que de segur que circulava ja al segle XIX, perquè en trobem exemples prou reculats.

Vegem-ne dos, un de fa cent anys i un de fa quatre dies:

“El que és jo, estic escandalitzada de la vida que porteu. Ja no sé què se n’ha fet de la nostra casa; un hom diria que aquí és Carnestoltes tot dia.” Josep Carner, El burgès gentilhome (1919).

“Sílvia es ficà en la dutxa i es rentà el fang enganxat a la pell sota l’aigua fresca.
Què se n’ha fet, dels meus texans i la samarreta?” Isabel Canet, La copa dels orígens (2011).

I no podem enllestir aquesta expressió sense esmentar la cançó de Pete Seeger “Where Have All the Flowers Gone”, traduïda i adaptada al català per Ramon Casajoana, amb el títol “Què se n’ha fet d’aquelles flors?“. Deixeu-me que us en proposi dues versions. De primer, la de Joan Lluís Comajoan:

I després la de la Marta, del Club Super 3:

6. Em fa cosa

Fer cosa, que vol dir ‘tenir un sentiment d’angúnia o d’inquietud indefinida’, no és tampoc a cap dels nostres diccionaris normatius. I això que tant la gent normal i corrent com els escriptors se’n serveixen prou.

Vegem-ne els exemples de dues escriptores:

“Ara he tornat amb els meus pares, perquè tenien tanta pena que a mi em feia cosa deixar-los.” Montserrat Roig, El temps de les cireres (1977). 

“Això que has dit és ben poc cristià, pobrets. No me n’hi aniria al llit perquè em faria cosa…” Maria-Antònia Oliver, Negroni de Ginebra (1993).

7. Fes-t’ho mirar…

Heus ací una expressió relativament moderna però molt popular. Si llegiu aquesta entrada del fòrum del Centre Virtual Cervantes, la trobareu ben curiosa. Un grup d’especialistes es demanen d’on ve això de “háztelo mirar” i arriben a la conclusió que és una catalanada. Doncs bé, encara és més curiós que siguem capaços d’exportar catalanades i no les tinguem a cap diccionari.

El cas més reculat de fer-s’ho mirar que hem trobat és de Terenci Moix, al llibre Tartan dels micos contra l’estreta de l’Ensanxe (1974): 

“És un somni vegetarià. Raves, plàtans, cogombres, albergínies, pastanagues… Potser que m’ho faci mirar.”

Uns quants anys més tard, el 1987, ja havia travessat el país de cap a cap i apareixia a Un negre amb un saxo, de Ferran Torrent:

“—Fes-t’ho mirar —m’aconsellà Butxana.”

L’expressió ha agafat un significat ampli i fins i tot despectiu, com una mena d’invitació poc amable a fer-se visitar per un psiquiatre. Aquest és el to que té en els versos següents:

Fes-t’ho mirar. Per què t’autoodies? / Per què refermes amb escarafalls / els anticatalans terrabastalls, / i el teu país falseges tots els dies?” Ramon Solsona, Botifarra de pagès (2013).

8. No n’has de fer res

L’expressió haver-ne de fer amb el significat de ‘ésser de la incumbència d’algú’ és un col·loquialisme molt escampat, però no l’hem sabut trobar a cap diccionari. I això que ja es feia servir al segle XIX.

Heus-ne ací un parell d’exemples, a més d’un segle de distància l’un de l’altre:

“Y qué n’has de fer tú? —responia éll ab no menys imperi.— Mira, ja tens orde de tocá’l dos y ben depressa… ” Narcís Oller, Notes de color (1883).

“I el marit contestava: ‘No n’has de fer res‘, o bé: ‘Tu, a callar!’ I jo callava.” Teresa Pàmies, Mascles no masclistes (1987).

Deu frases fetes que semblen catalanes però no ho són

9. Quants en tenim avui?

Una expressió ben popular –si més no al Principat–, que equival a “Quin dia és?”. L’he vista aplegada tan sols al Diccionari pràctic i complementari de la llengua catalana.

I per trobar-ne un exemple he hagut de recórrer al Diari de sessions del Parlament de Catalunya del 2 de juliol de 2009, en una intervenció del conseller Jordi Ausàs, de la Seu d’Urgell. Fa així:

“Senyores i senyors diputats…, ‘Ens hem cansat’, diu l’il·lustre diputat senyor Lluís Corominas. Quants en tenim avui, senyor Corominas, quants en tenim avui? Avui en tenim 2. 2 de juliol.”

10. Ben just si existeixo

Tot i que el DIEC i el DNV registren tot just (‘solament’), no hi trobem ben just, que significa ‘a penes, amb prou feines’. I això que ja n’hi ha testimonis escrits a començament del segle XX.

Vegem-ne dos exemples d’escriptors reconeguts:

“I jo qui sóc i què puc donar? Ben just si existeixo.” Manuel de Pedrolo, les mosques (1969).

“Esgarrifada, va provar d’escopir-li a la cara mentre el seu alè flaquejava i ben just va ser conscient de sentir la calrada que li venia al rostre quan va notar la roba esqueixada i la bravada del Malvagio ran de llavis.” Margarida Aritzeta, La maleta sarda (2010).

 

Aquest article fou editat a VilaWeb el dia 20 de març de 2021


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Sis estratègies per a dominar els pronoms febles

0
Publicat el 9 de maig de 2021

La gramàtica catalana no té pas cap dificultat especial. És clar que si no hem “mamat” el català a casa, hi pot haver aspectes que ens costin més, però no hi ha res impossible. Els pronoms febles, per exemple, tenen una fama terrible. A l’escola i a l’institut, molt sovint, s’ensenyen llistes de combinacions de pronoms llarguíssimes, però la majoria l’alumne ja les domina. I si miréssim on són els nusos del problema i penséssim maneres de desfer-los?

Nivell elemental 

Per començar, hi ha errades molt i molt bàsiques que són fruit simplement d’una interferència profunda del castellà, com ara aquestes:

1. “Vaig dir-lis que no cridessin”

El plural de li no és *lis, sinó els o los (segons la posició). Per això una frase com ara Vaig *dir-lis que no cridessin és impossible; s’ha de dir Vaig dir-los que no cridessin o Els vaig dir que no cridessin.

2. “S’ho direm”

En frases com ara S’ho va abocar a sobre o S’ho cruspirà de seguida fem servir una forma verbal reflexiva (abocar-se) o pronominal (cruspir-se). Però no és el cas de *S’ho direm. Encara que dominem poc la llengua, hem de saber veure que quan parlem d’una acció que arriba a una tercera persona, no podem fer servir el pronom reflexiu es, sinó el o li. Ací havíem de dir Li ho direm (col·loquialment, L’hi direm).

Això mateix passa amb una frase com ara*Se’l vaig dur, calc del castellà Se lo llevé, que també hem de veure que no és reflexiu. La combinació correcta és L’hi vaig dur –o, si sou del sud, Li’l vaig dur.

3. “T’emportes dos i pagues un”

Heus ací una errada massa freqüent, també fruit de la interferència del castellà. Hem d’anar amb compte de no descuidar-nos els pronoms en i hi. En aquest cas, Te n’emportes dos i en pagues un. Vegem-ne més exemples: en lloc de *Et penediràs!, Te’n penediràs! En compte de És que no *estic acostumada, És que no hi estic acostumada; en lloc de Ara *aniré, Ara hi aniré.

Nivell avançat

Amb el pas dels segles, unes certes combinacions de pronoms febles s’han anat perdent en alguna àrea del país, no pas a tot arreu. Això fa que de la teoria (la norma) a la pràctica (els diversos parlars) hi hagi una distància. Però amb una mica d’esforç la podem superar. Tan sols hem de tenir en compte uns quants consells.

4. “La pilota, no els hi donaré pas”

Observem aquestes cinc frases:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els hi donaré pas
(c) Els hi porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els hi voldrà ensenyar
(e) Enguany els hi regalaré un joc

Com podeu veure, en totes quatre frases, el destinatari és ‘ells’, representat amb el pronom els. Per comprovar si el pronom hi que hi ha després és correcte o no, en els registres formals, tornem a escriure aquestes frases, imaginant-nos que el destinatari és ‘vosaltres’:

(a) Vam caminar fins al parc i no us hi vam trobar
(b) La pilota, no us la donaré pas
(c) Us les porto, a vosaltres, les cireres?
(d) Això, no sé si us ho voldrà ensenyar
(e) Enguany us regalaré un joc

Què ha passat? Doncs que l’única frase en què s’ha mantingut el pronom hi és la (a). En les altres quatre, en lloc de hi, hi trobem la (b), les (c), ho (d) i cap pronom (e). Doncs ara ja sabem què hem d’escriure després de els en cada cas:

(a) Vam caminar fins al parc i no els hi vam trobar
(b) La pilota, no els la donaré pas
(c) Els les porto, als teus pares, les cireres?
(d) Això, no sé si els ho voldrà ensenyar
(e) Enguany els regalaré un joc

5. “Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré”

Tal com hem vist amb els hi, la combinació l’hi tampoc no serveix per a tot. I per escatir si és bona o no, podem seguir el mateix sistema que abans. Vegem-ho amb aquests dos exemples:

(f) Si ha d’anar al pavelló, ara mateix l’hi portaré
(g) Tot això és seu? Ara mateix l’hi portaré

Si ens imaginem que parlem de ‘vosaltres’ i no pas de ‘ell’ escriurem:

(f) Si heu d’anar al pavelló, ara mateix us hi portaré
(g) Tot això és vostre? Ara mateix us ho portaré

Com veiem, el pronom hi es manté a la frase (f), de manera que és correcta. En canvi, a la frase (g), el pronom no és hi sinó ho. Això vol dir que, en els registres formals, haurem de dir Ara mateix li ho portaré.

6. “De tomàquet, no n’hi donaré”

Finalment, passa una cosa semblant amb la combinació n’hi. Observem aquestes dues oracions:

(h) De tomàquet, no n’hi afegiré, a la salsa
(i) De tomàquet, no n’hi donaré, a en Joan

La primera no admet de cap manera el canvi de persona, perquè “la salsa” no és cap persona, sinó un lloc. De manera que la combinació n’hi, en aquesta frase, és correcta i insubstituïble. En canvi, en la segona frase, si canviem “en Joan” per “vosaltres”, tindrem:

(i) De tomàquet, no us en donaré, a vosaltres

Per tant, si el receptor del tomàquet és una tercera persona (‘ell’, ‘en Joan’) el pronom corresponent serà li i la combinació, en registres formals, li’n: 

(i) De tomàquet, no li’n donaré, a en Joan

No hem acabat, però avui ja no ens podem allargar més. Un altre dia hi tornarem. Mentrestant, us recomano aquestes pàgines d’exercicis perquè pugueu practicar.

 

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 6 de febrer d’enguany


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

La Txell no és la Meri

1
Publicat el 9 de maig de 2021

Ací teniu els brins de mitjan març fins avui, amics.

La Txell no és la Meri


El temps no es porta


Si no voleu dir sempre “de repent”


Cal que no es perdi


Mots que fan ois


La cantarella del mantra


S’ha esguerrat l’esguerro?


Un dia i un altre


Mots punyents


En té de molt bones


Interès a veure’t


Fer el paperina


Encara enraonem?


Embranzida, amics


Digueu-ho als fills i als néts


D’abans que nasquessis


Un llibre que és un homenatge


Cap amunt i cap avall


Per què, IEC?


Ben arrupit


Pudor de sofre


Feu cas del seu consell, amics


Com si no ho sabéssim dir bé


Els escanyats de Coromines


Clar com l’aigua


Pot ser que em vingui a voltes


Mai sense abans


Us hi feu, amb la pilota?


Gent de peu


Diguem-ho i alhora diguem-ho bé


Uns pocs i uns molts


No ens hi acluquem d’ulls


La plaga que ens cau al damunt


També n’hi haurà, també n’hi haurà


Ai, les nostres llars…


Si m’haguessis fet cas


Posem-hi fi


La cabina del majordom


Les arreserves de na Cristina Riba

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si vol


eu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Joan Badia: el vostre, el nostre

2
Publicat el 2 de maig de 2021

Nom sobre nom, albir omnipotent
que saps alliberar-nos de servatge,
en el darrer tombant del meu viatge
pren-me en la teva revolada ardent

 

El recordatori del funeral de diumenge duia aquests versos de Carner, el poeta que més ha llegit en Joan durant aquest any de malaltia. Els havia triats en Jaume, també filòleg, també tocat per la passió del germà gran.

Aquests dies, a banda la commoció per una mort temuda (anunciada, però igualment temuda), he redescobert en Joan. És un procés que va començar fa quinze dies, quan la Núria, la seva filla petita, d’acord amb ell, em va enviar dos currículums que ens van servir per a escriure’n la biografia i elaborar-ne la llista de llibres.

El Joan que he anat redescobrint és sobretot el “vostre” Joan, el que ens heu dibuixat en centenars de piulets de Twitter i també missatges de correu i de WhatsApp. I en comentaris al bloc i trucades. I papers privats i vídeos que no havia vist… Per això, ara que en sé una mica més, m’agradaria explicar com era aquest home lluitador, treballador, somrient… Un home que era molt més que aquell batlle que la Guàrdia Civil va empentar el Primer d’Octubre.

Sempre lluitant per la llibertat

El compromís polític d’en Joan devia començar de molt jove, però es va oficialitzar quan tenia vint anys i entrà al PSUC i a la Comissió Ciutadana de Solidaritat amb els empresonats de la dictadura. Era el 72. I l’any següent el van detenir. I torturar. Franco ranquejava, però el franquisme era ben viu.

“Dels tres dies de la detenció a comissaria el més fumut van ser les tortures –recordava ell mateix en una entrevista en vídeo–. A mi em van sotmetre a una tortura que es diu el ‘quiròfan’, que consisteix a estirar-te en una taula amb mig cos penjat a fora i anar-te picant als ronyons. Era dolorós. Recordo que relliscava i que picava de cap a terra i en algun moment vaig perdre la consciència i tot. […] Quan et fan tortura psicològica, et vénen ganes de matar-te. Les úniques temptacions de suïcidi de la meva vida les vaig tenir en aquell moment.”

Dos anys més tard el van voler tornar a agafar, però es va amagar. Ja havia acabat la carrera i havia començat a fer classes de català a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB (UAB), a Sant Cugat del Vallès. Als policies, tan eficaços cercant urnes com cercant persones, no se’ls acudí d’anar-lo a detenir a la feina.

(Parèntesi: a casa, la repressió i la persecució no ens deixaven viure tranquils. Un any més tard vam tornar a rebre la visita de la Guàrdia Civil, aquesta vegada per a detenir el pare, acusat d’haver dit unes paraules que no havia dit.)

I per recordar-nos que el malson no s’ha esvaït, el primer d’octubre de 2017 en Joan va rebre aquella agressió bàrbara dels qui no volien –ni volen– dialogar, ni amb ell ni amb ningú.

La llengua i el país, al capdavant

Però, de fet, la primera topada amb la policia havia estat un any abans de la detenció del 73. La culpa la va tenir la llengua, tal com explica ell mateix: “[El 1972] Vaig intentar fer-me fer el carnet d’identitat en català. Vaig anar a la comissaria i vaig omplir els papers en català. Quan el policia ho va veure es va posar fet una fera i me’n vaig anar. Però dos grisos em van agafar al carrer i em van fer entrar una altra vegada. Em van tancar en una habitació i de tant en tant venia el comissari i em deia: ‘A ver, ¿cuál es la lengua oficial del estado?’ I jo li deia que no n’hi havia cap.”

La lluita per la llengua, per l’ensenyament i pel país les duia sempre al mateix sarró. Ho recorda molt bé un piulet de la sectorial d’educació de CCOO, que el defineix així: “Un lluitador incansable per l’educació, la llengua i el país. Militant de CC OO als 70, va elaborar la primera proposta de normalització lingüística del sindicat.”

El seu pas pel PSUC va durar fins el 1987. En un document privat explica que ja havia posat una “condició” quan hi va entrar: “Que si tot anava com el PSUC preveia, en el moment en què s’oferís a Catalunya l’exercici del dret a l’autodeterminació, jo deixaria el partit, perquè no estava d’acord amb la solució federal que proposava per a Espanya; jo era –i sóc– partidari de la independència perquè (dit amb paraules clares) creia –i crec– que amb Espanya no hi ha res a fer.” Quatre anys més tard va entrar a ERC, el partit que no va deixar mai.

Aquesta lluita apassionada per la llengua i el país és la que el duu també a treballar per una educació de qualitat per a tothom. En els dos períodes de feina a l’administració va tenir encàrrecs de pes. En el primer va haver de dotar de contingut la reforma educativa del moment, que més tard acabà essent l’ESO. La seva directora general de llavors fou Carme-Laura Gil, que el defineix així: “Ha estat un dels millors professors que he conegut, incansable, estimador de la llengua, un home que ha cregut que l’educació pot canviar la societat.”

Treballador i afable

Seguir el rastre d’en Joan, saber quines activitats professionals  va exercir, té una certa dificultat. Però encara és més difícil de saber en quines tasques solidàries o socials es va arribar a comprometre. “No tenia un ‘no’ per a ningú”, diu la Maria, la seva esposa, a tall de resum. I tot això sense deixar d’escriure i llegir hores i hores, sobretot a la nit. Aquesta capacitat de treball la destaca molta gent que l’ha conegut: “incansable”, “eficient”, “treballador”, “lluitador”… són mots que es repeteixen en les dotzenes de missatges rebuts.

Hi ha moments de la seva vida que te l’has d’imaginar frenètic, desbordat, però jo no l’hi vaig veure mai. Tanmateix, aquests dies, llegint papers privats seus, he descobert que en algun moment es va haver d’aturar. Per exemple, l’estiu del 79. Casat i amb una filla, decideix de preparar-se les oposicions de catedràtic de llengua i literatura catalanes de batxillerat, les primeres que es convocaven. Mentre estudiava, envoltat de llibres i amb l’ajut d’en Jaume que li passava en net els apunts de cada tema, va néixer la segona filla, la Núria. Per acabar-ho d’adobar, en aquell moment havia d’atendre les responsabilitats absorbents del càrrec de secretari d’organització comarcal del PSUC. Va veure que no podria i va demanar que el rellevessin temporalment d’aquestes funcions. Però el partit li va dir que no: “Les raons personals s’han de supeditar a les del col·lectiu”, explicava que li havien dit. Això el va dur a dimitir el càrrec i a començar-se a allunyar del PSUC. Va aprovar les oposicions (fou el número 2 de la promoció) i va tornar a engegar la màquina, però amb un canvi de rumb: “El meu activisme polític anterior es va transformar en activisme professional”, explica.

Efectivament, ací comença la seva etapa més fructífera en l’ensenyament. Fa de professor –i després de director– del Lluís de Peguera, manté l’activitat de formador de professors (a Manresa, a Cornellà i a Badalona) i, alhora, comença a escriure, juntament amb Jordi Grifoll, els primers llibres de llengua de secundària: Jonc, Feix, Marge… Després vénen els de primària i més endavant els d’adults (en total, del 1981 al 2020 surten més de cent cinquanta llibres amb el seu nom). I la feina d’editor. I la tasca important al Departament d’Educació, amb consellers de CiU, d’ERC i del PSC…

Aquesta frenesia es va mantenir fins a la darrera etapa. Abans de caure malalt, combinava la seva activitat absorbent com a batlle de Callús amb les classes que impartia a la Universitat Central de Catalunya, l’aprenentatge d’alemany i fins i tot, encara, projectes de nous llibres.

Tota aquesta energia es combinava amb un tarannà afable, de proximitat amb la gent, somrient sempre, disposat a resoldre problemes. “Afabilitat”, “sempre amb un somriure”, “bona persona”, “senzill, enriquidor”… són mots que ens han arribat com un recordatori aquests dies. “Un home bo, mestre de vida, catedràtic de literatura, compromès, sempre amb el somriure a punt, fet d’ironia intel·ligent i bonhomia autèntica”, diu Ernest Maragall, conseller d’Educació quan en Joan era director general.

Personalment, m’ha impressionat la gratitud de la mare d’un nen autista, que recorda a Twitter com el batlle Joan Badia va rebre el seu fill:

El “nostre” Joan

Finalment, voldria deixar escrites quatre pinzellades sobre el “nostre” Joan, el de la família.

Al funeral de diumenge, en Jaume resumia el paper d’en Joan a casa nostra d’aquesta manera: “Fou el gran de nou germans, però en una família en què mai no vam poder dormir tots junts sota un mateix sostre. Ni quan érem vuit, ni quan érem set, ni quan érem sis.” I tots els germans, mentre el sentíem, pensàvem que ara ja érem cinc.

Poc abans el cunyat, en Ramon, explicava quan l’havia conegut: “Un noi rosset d’onze anys, ulleres rodones força graduades, al seminari de Vic. Uns quants galifardeus, una mica més grans que ell, ens hi vam fixar i el vam voler captar per compartir les vel·leïtats catalanistes, mig amagades, d’aquella casa.” Hi havia una llavor i a Vic va començar a germinar, amb el grup acomboiat, de prop o de lluny, per Josep Ruaix.

Jo recordo en Joan com un home ferm, convençut i persuasiu. De la meva infantesa, se’m fa present el dia que em va convèncer que signés els exàmens amb el meu nom de debò i no amb el Jorge imposat. La bufetada que vaig rebre del maestro per aquella decisió fou tota una lliçó: el franquisme entenia que el dret de decidir sobre el meu nom era un acte de rebel·lió. No va ser estèril, no, aquella cleca. I ell ho sabia.

Més tard el vaig tenir de professor de literatura a l’institut. En recordo uns exàmens de pensar, una passió encomanadissa pel Noucentisme i un viatge de tot el grup a Catalunya Nord –durant un cap de setmana, que no era qüestió de perdre hores de classe.

La resta dels germans podrien explicar cadascú “el seu Joan”. Diumenge en Jaume contava com l’havia introduït en l’estudi de la llengua i en l’amor a la literatura, o l’empenta cap a la presa de consciència política, o l’emoció compartida en les nits en blanc… L’Isidre, regidor en el seu primer mandat a l’Ajuntament de Callús, podria explicar la intensitat i la perseverança amb què coordinava l’equip de govern municipal. La Maria, si hi fos, podria evocar discussions acalorades, com ara quan ella va encapçalar la reivindicació perquè els pares fossin tractats de tu i en Joan s’hi va oposar; o quan ell va fracassar en l’intent de transmetre-li les normes de la ge i la jota. En Pep podria explicar les hores compartides a Vic, cada cap de setmana, enyorats de casa, però contents de poder-se veure. En Fèlix podria parlar-ne llargament: del seminari, de la detenció del 73 (en què ell va anar a parar a la Model), de l’acompanyament mèdic en moments de necessitat…

Deixeu-me acabar amb les paraules del record de les filles, la Txell i la Núria, que diumenge van servir per a cloure l’acte de comiat:

“El nostre pare era una persona de pensament crític, que ens va ensenyar a ser tolerants i a no jutjar els altres. A entendre que rere qualsevol comportament hi ha una raó. A anar pel món sempre amb la ment oberta. I així va aplicar-ho amb nosaltres: mai no ens va posar bastons a les rodes i sempre vam tenir el seu suport. També ens va ensenyar i demostrar què significa tenir passions. La seva gran passió era la lectura. Es passava els estius a Cambrils, sota l’olivera, llegint. Ja de petites ens llegia i feia aprendre poesies a l’hora d’anar a dormir. Més tard ens donava cent pessetes per cada llibre llegit. Potser no hem esdevingut grans lectores, però és cert que la lectura ens ha ampliat els horitzons i hem après que mai no s’inverteix prou en llibres o en educació.”

Dimecres vam enterrar les cendres d’en Joan Badia en un racó bonic, tranquil i alegre de Callús. L’Isidre i l’Anna van cantar-li el “Cant de l’enyor“, de Lluís Llach. I el germà petit va recitar-li “En el davallant”, de Carner:

Vindreu encara, alades,
oh imatges, oh tonades,
vora d’un cor transit?
Veuré mai més les fades
pel caminal guarnit
de fulles trepitjades?

Passada ma verema,
la boira veig muntar.
Tant és: fins l’hora extrema
que el mon s’esvairà,
val més cantar que témer
i témer que oblidar.

La insuportable lleugeresa del (verb) ésser

2
Publicat el 1 de maig de 2021

Amics, ací teniu els brins de mitjan febrer a mitjan març, si fa no fa:

1. Un tresor compost

2. La insuportable lleugeresa del (verb) ésser

3. Si no voleu dir ‘de pacotilla’

4. Si perdem el pèl…

5. Païm-ho bé

6. Quin poti-poti

7. Alça, Manela!

8. Salvem avorrir

9. Fer miques la llengua

10. A can Barça no hi creuen

11. Maldecaps

12. Amb pronom, si us plau

13. Què en penses?

14. Engegar, un tresor

15. Com que no li donis més voltes?

16. Ja ho parlarem?

17. La vergonya

18. “Hom”: arcaisme o mot útil?

19. Quantes llengües foranes?

20. És condicional!

21. Pronominals?

22. Abusos pronominals

23. De valent

24. Duplicacions

25. Lo sendemà

26. Qual i Pasqual

27. Pronoms hi ha pocs

28. Cosa que és pitjor

29. Relatius incorrectes

30. El necessita o en necessita

31. Ambigüitats

32. Ho traiem o ho prenem?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Joan Badia i Pujol, passió per la llengua, l’ensenyament i el país

35
Publicat el 17 d'abril de 2021

Joan Badia (@JoanBadia8) | Twitter

Avui s’ha mort el meu germà gran, en Joan, després d’un any llarg de lluitar contra un càncer.

Ara mateix n’evocaria molts records, però no tinc esme d’endreçar-los perquè en surti un text llegidor. Més endavant us explicaré petits fets que ell no recordaria i que a mi em van marcar.

Si el vau conèixer, de segur que us passa com a mi: el recordeu com un home sempre actiu, enèrgic, carregat de projectes i objectius.

Potser hi vau tenir tractes quan era professor o director al Lluís de Peguera, o a l’IES Bages, o a Castellbell, o a Navarcles… Potser vau ser companys seus al PSUC, o a ERC, o a Comissions, o a USTEC. Potser a Òmnium, o a la Fundació Independència i Progrés. Potser vau ser alumnes seus a la universitat, a la Normal, a la de Manresa, a la UOC. O potser quan estudiàveu primària i secundària o quan us preparàveu l’examen del nivell C, vau fer servir el Jonc, o el Marge, o el Xiulet… o algun dels cent cinquanta llibres que va escriure, com a autor o com a coautor. Potser el vau conèixer quan era editor, a Castellnou, a Jonc, a Angle… Potser us va fer classes de català, semiclandestines, als anys setanta. Potser sou de Callús i hi vau tenir tractes en aquests cinc anys en què va exercir de batlle. Potser vau estudiar amb ell al Seminari de Vic. O potser éreu mestres de Badalona o de Cornellà i us va fer classes de reciclatge. Potser el coneixíeu de quan fou director general d’Innovació Educativa. O potser tan sols el vau veure en un d’aquells vídeos del Primer d’Octubre, quan un guàrdia incivil el va agredir amb una empenta i el va fer caure a terra.

I si no el vau conèixer, no patiu. Sortosament, fa una setmana ell mateix ens va ajudar a aplegar en un document la seva vida, de gairebé setanta anys, i la seva obra. El deixo ací, al Clot de les Ànimes, en memòria d’aquest home infatigable, lluitador apassionat a favor de la llengua, de l’ensenyament i del país. Un veritable exemple per a tothom qui el va tenir a la vora.


Joan Badia va fer els estudis primaris a l’escola pública de Callús i al col·legi la Salle de Manresa i els estudis secundaris al Seminari Diocesà de Vic. Estudià filologia romànica (especialitat de llengua i literatura catalanes) a la Universitat de Barcelona, on fou deixeble de professors com ara Joan Solà, Antoni M. Badia i Margarit i Joan Veny. Més endavant va cursar la carrera de psicologia a la Universitat Oberta de Catalunya.

Durant el franquisme (1969-1975), ja va fer classes extraescolars de llengua catalana i literatura en centres d’EGB i de batxillerat. Així mateix féu classes de català per a adults per a Òmnium Cultural i més institucions. El 1979 guanyà les primeres oposicions de catedràtic de llengua catalana i literatura de secundària amb el número 2 de la promoció. Féu classes als instituts Lluís de Peguera de Manresa (1979-1985 i 1990-1993), IES Bages (1993-1995), SES Navarcles (2000-2003), IES Castellet de Sant Vicenç de Castellet (2011) i Bages Sud de Castellbell i el Vilar (2011-2015). En tots aquests centres exercí diversos càrrecs de gestió educativa, especialment la direcció de l’institut Lluís de Peguera de Manresa (1981-1983).

Fou professor a l’Escola Universitària de Formació del Professorat d’EGB de la Universitat Autònoma de Barcelona (1975-79); a la Universitat Central de Catalunya, en els graus, màsters i postgraus de gestió educativa, de logopèdia, d’educació infantil, de diversitat lingüística i d’innovació didàctica (1999-2015); i a la Universitat Oberta de Catalunya, en el postgrau de gestió de la diversitat lingüística (2012-2015).

També va ser professor de cursos de reciclatge per a mestres d’EGB i professors de secundària i de cursos de formació permanent. Fou formador de professorat en cursos de Formació Bàsica per a la Reforma (1990-95) i en cursos de Didàctica de la Llengua i la Literatura. Va col·laborar en cursos per al Certificat d’Aptitud Pedagògica per als Instituts de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona i Universitat Autònoma de Barcelona (1990-95). Exercí de coordinador de l’Escola d’Estiu del Bages, organitzada pel Col·lectiu de Docents del Bages, del qual va ser president (1998-2019).

Va exercir càrrecs diversos al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya. Fou coordinador del desenvolupament curricular de l’ESO en el Programa Experimental de la Reforma (1985-89) i cap del Servei de Planificació i Programació de Formació Permanent (1989-1990). També va ser sots-director general de Formació Permanent i Recursos Pedagògics (2004-2006) i director general d’Innovació (2006-2009). Així mateix, dins el Departament d’Innovació, Universitats i Empresa, fou sots-director general de Planificació Acadèmica Universitària i de l’Espai Europeu d’Educació Superior (2009-2011).

Va ser autor o col·laborador en la redacció de texts legislatius i curriculars de la reforma educativa (LOGSE) per a diversos nivells: ESO, batxillerat, adults, etc.

És autor o coautor de més de cent cinquanta llibres de text i de suport d’educació primària i secundària, de català per a adults i d’assaig.

En l’àmbit editorial, fou fundador de les editorials Jonc i Angle; i fundador i director editorial del Grup Hermes, que incloïa les editorials Castellnou, Almadraba, Colimbo i Galba (1995-2000).

Va ser un dels impulsors i primer subscriptor del diari Regió 7, on col·laborà habitualment. Fou director de la revista Escola Catalana (2010-2012) i membre de l’equip de redacció de la revista Articles (1993-1995). Va escriure articles sobre ensenyament, política educativa, didàctica general i didàctica de la llengua i la literatura a les revistes Perspectiva Escolar, Guix, Cuadernos de Pedagogía, Articles i Textos. Va ser corresponsal de premsa d’El Pensamiento Navarro, Tele/eXprés, Mundo Diario i Presència.

Membre d’Òmnium Cultural d’ençà del 1969, va presidir-ne la delegació al Bages (1993-1998) i fou vocal de la junta general (2006-2010).

En l’àmbit polític, començà militant al PSUC (1972-1987), partit en què va ser secretari comarcal del Bages i també responsable comarcal de finances i d’organització. L’any 1973 va ser detingut i torturat durant cinc dies per la policia espanyola (ho explicava ell mateix en aquest vídeo). El 1975, al final del franquisme, va ser perseguit però s’amagà i la policia no el pogué detenir.

El 1991 va entrar a Esquerra Republicana de Catalunya, partit del qual fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004).

Va ser membre de Comissions Obreres i autor de la primera proposta de normalització lingüística del sindicat. També fou membre del sindicat USTEC.

El maig del 2015 fou elegit batlle del seu municipi, Callús (Bages). Va ser-ne el primer batlle d’Esquerra Republicana de Catalunya d’ençà del 1939. A les eleccions del 2019 va tornar a encapçalar la llista d’ERC, que guanyà novament, amb un resultat encara millor que l’anterior. L’any 2020 va haver de plegar per motius de salut.

El primer d’octubre de 2017, essent batlle de Callús, va participar activament en el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Quan la Guàrdia Civil espanyola va arribar a l’escola on s’havia de fer la votació, Joan Badia va intentar de parlar-hi i els agents el van agredir. Més endavant, a més, va ser acusat per desobediència arran d’aquests fets, però la causa fou arxivada. Les denúncies contra l’actuació de la Guàrdia Civil també foren arxivades. Joan Badia també va declarar en el judici del Tribunal Suprem espanyol contra el procés independentista català, el 14 de maig de 2019, citat com a testimoni per la defensa de Jordi Cuixart.

Obres publicades

Llibres de text i material de suport d’educació primària

Xiulet: llengua catalana EGB (1, 2, 3, 4, 5). Barcanova.

Floc: llengua catalana EGB (I, II i III). Anaya.

Blauet: llengua educació primària (1, 2, 3, 4, 5 i 6). Barcanova.

Llengua: educació primària (3, 4, 5 i 6). Casals.

Llengua catalana: educació primària (1, 3, 5 i 6). Castellnou.

Llengua catalana i literatura: educació primària. Projecte Zoom (3, 4, 5, 6). Vicens Vives.

Col·lecció Graó (18 llibres). Teide.

Col·lecció Ortografia (8 llibres). Teide.

Col·lecció Quaderns de Llengua per a Primària (6 llibres). Teide.

Ortografia (18 quaderns). Casals.

Pràctiques d’escriure: propostes de treballs de llengua (1, 2 i 3) Casals.

 

Llibres de text i material de suport d’educació secundària

Jonc: llengua catalana 1 BUP. Edicions 62.

Feix 1: textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Marge: llengua i literatura 2 BUP. Edicions 62.

Feix 2: textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Feix-COU: antologia de textos i exercicis de llengua catalana. Edicions 62.

Llengua catalana COU. Jonc.

Llengua 1 BUP. Teide.

Llengua 2 BUP. Teide.

Llengua COU. Teide.

Curs de llengua catalana. Teide.

Llengua 1 BUP. Castellnou.

Llengua 2 BUP. Castellnou.

Llengua COU. Castellnou.

Llengua catalana i literatura 1 batxillerat. Castellnou.

Llengua catalana i literatura 2 batxillerat. Castellnou.

Cau: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Broc: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Aloc: llengua i literatura 1 ESO. Castellnou.

Brancal: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Cisell: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Doll: llengua catalana 4 ESO. Castellnou.

Arç: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Bruc: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Nau: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Toc: llengua catalana i literatura 4 ESO. Castellnou.

Nou Arç: llengua catalana i literatura 1 ESO. Castellnou.

Boix: llengua catalana i literatura 2 ESO. Castellnou.

Om: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Nou Om: llengua catalana i literatura 3 ESO. Castellnou.

Tell: llengua catalana i literatura 4 ESO. Castellnou.

Llen pro (4 quaderns d’ortografia i expressió escrita, versions per al Principat, País Valencià i Illes Balears). Vicens Vives.

Ortografia catalana. Jonc.

Ortografia catalana. Teide.

Esquema: gramàtica bàsica. Teide.

Praxi. Teide.

Ortografia catalana ESO. Castellnou.

Ortografia catalana ESO-BUP. Castellnou.

Poesia: llengua catalana i literatura 3 i 4 ESO. Castellnou.

Ortografia catalana ESO (8 quaderns). Castellnou.

Ortografia valenciana ESO (7 quaderns). Castellnou.

El fantasma de Canterville (notes i material de treball; versió en català, castellà i gallec). Vicens Vives.

Orto-joc (recurs electrònic). Castellnou.

Com superar amb bona nota les proves de 4t d’ESO. Llengua catalana. Eumo.

Com superar amb bona nota les proves de 4T d’ESO. Llengua castellana. Eumo.

 

Altres llibres de text

Història sagrada. Castellnou.

Historia de Jesús. Almadraba.

 

Llibres de català per a públic adult

Català per a persones adultes 1, 2 i 3. Castellnou.

Curs de llengua catalana nivell C. Castellnou.

Curs de llengua catalana nivell B. Castellnou.

Curs de català. Aula Activa.

1000 exercicis per al nivell C. Castellnou.

Curs de català per correspondència (per als cursos de reciclatge). Generalitat de Catalunya.

Lliçons de català (curs en fitxes encarregat per Idiomas Campo per al diari El Noticiero Universal)

El català és fàcil (curs en fascicles per a El Periódico). Castellnou.

Català per a tothom (curs en fitxes per a la Vanguardia). Castellnou.

Curs de llengua catalana per a majors de 25 anys. UOC.

 

Assaigs:

És possible viure en català? Angle.

L’escola suspèn. Angle.

Lideratge per a l’aprenentatge: estudis de cas a Catalunya. Els Llums.

 

Vegeu també:

Entrevista a VilaWeb, a càrrec de Clara Ardèvol, 21/8/2019

Entrevista a El diari de l’educació, a càrrec de Pau Rodríguez, 16/11/2016

La fonètica, a l’UCI

0

1. La fonètica, a l’UCI

2. Atapeïts

3. Un fotimer de maneres de dir

4. Una televisió poc autocentrada

5. La decoració del FAQS

6. Tornem-hi

7. És viva la llengua 

8. Silenci còmplice

9. Lleparàs!

10 En cinc minuts? Ai, Mare de Déu…

11. Fets una coca

12. La rifa estrangera

13. ERC: un fitxatge que es porta l’oli

14. Fuster!

15. Els colors de l’astúcia

16. Encara ara es diu

17. Més Fuster!

18. Va anar de poc

19. Perepunyetes

20. Què vol dir balear?

21. De part vostra

22. La bona feina dels professors

23. Assortiment

24. Xafarderies

25. La manca de recursos lingüístics de TV3

26. Tocat i posat

27. No ens hi fem mala sang

28. Carallotades

29. La plaga d’iniciar

30. Una llengua lluïda

31. Passar o no passar

32. A pencar

33. De pa sucat amb oli

34. Per quins set sous

35. L’última remesa de mots a preservar

36. Fredolics

37. No cal dir-ho

38. Cuina de gas

39. Amb bones maneres

40. Cops

41. Si fóssim a fer

42. És normal que s’hi encallin

43. Assassinar llengües

44. Trepitjar l’ull de poll

45. D’avui en vuit

46. Fa forrolla

47. Un bon reguitzell

48. No fem el savi

49. Padrins connectats

50. A tot estirar

51. No ens mamem el dit

52. Rosassa sobrepujada

53. Ens ha tocat el rebre

54. Si desafines faràs ploure

55. Si res no li escau

56. Al forn, per exemple

57. Pares, a l’aguait!

58. Tant com pugui ésser

59. La immersió, negada

60. La cançó de sempre

61. Tenir la mà foradada 153

62. Un sufix empipador

63. Tal com va la cosa

64. Negligir el menyspreu

65. Empitjorem, Coral

66. Miquel Desclot!

67. Autoquè?

68. Amargat Margarit

69. Fonètica tenòrica

70. Ajuntaments que “suden”

71. Diccionari millorable

72. Li falta un bull


El carro pel pedregar

0

antique wagon wheels | Old Wagon Wheel by SalsolaStock on deviantART |  Wagon wheel, Old wagons, Antique wagon

Els brins d’aquestes darreres setmanes, amics:

1. El carro pel pedregar


2. La plaga d’ells


3. Tots ells han retornat als seus domicilis


4. Jutges corcats


5. Llevat que no pugi prou


6. Escàs de paraules


7. A espaiet


8. Tenim tancat a Callús


9. Endiumenjats


10. Aplec de cabrioles


11. Me’ls prenen dels dits


12. D’aquella manera


13. Ni oblit ni per dóna


14. Quin pet bufat


15. El terrabastall m’ha deixondit


16. No t’estiguis de fer goig


17. Parlem a pler


18. Un bocamoll de pa sucat amb oli


19. No es pot dir mal que no surti l’animal


20. Gargalls i escopinades


21. Se’ls ha arronsat el melic


22. Tenir el fetge gros


23. Un esdeveniment circular del DIEC


24. De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Ictus o feridura?

1

Els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Ictus o feridura

Vergonya, Ustrell, vergonya!

Què li darem, si tot és dat i beneït

I doncs?

No fotis!

Entrada o entrada?

Un trencall enrevessat

Pots comptar

La saben llarga els repatanis

La cançó enfadosa

Rebecs

Es pensa qui sap què

Treure el fetge per la boca

Fem mans i mànigues

Com s’enfilen

Si no ho veus, fes-t’ho mirar

Com aquell qui res

Val més el farciment que el gall

Esgarrinxades

No val a badar

Vatua l’olla

Fins quan teniu obert?


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.