El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Arxiu de la categoria: Clot de les Ànimes

Una puça veloç i tenaç

0
Publicat el 9 de març de 2024

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

La ce trencada és una puça veloç i tenaç

Un iber poliglot

Calla, ara que ho dius

Que no se’ns esguerri res

Filem prim

A tota brida

Ha anat de poc

El magnetòfon de n’Espàrtac

A la babalà

Etiquetes amb errades

Ho teniu coll avall

Turmentats i ben moblats

Un oasi de purpurina

Coses que fan joc

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Hi feu vida?

0
Publicat el 24 de febrer de 2024
Fotografia: Julian Jagtenberg (Pexels).

Els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Hi feu vida?


Cada gota val per mil!


L’enteneu, el “nord-català”?


Com si fos la fi del món


Renillar, mugir i bramular


Ens feu costat?


Jutges? D’on no n’hi ha no en raja


Baliga-balaga i falinfaina


Posar cara?


Et dic què?


Els pagesos, caram!


Menja com una llima


Massa poc!


Que no arribin a les mans!


Els sants ja hi són, al cel


Panxacontents


No necessàriament


La vaca i la baca


Abans no arribi


Sant tornem-hi


Compte amb el “com”


Anyals, annals i anals


La precisió als dits


Massa aviat que ho has dit


Català de plàstic o català de sempre?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins, Llengua i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

La gallina escataina i el pinsà piteja

1
Publicat el 28 de gener de 2024
Fotografia: Samer Daboul.

 

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

La gallina escataina i el pinsà piteja


Esparracats i esterrecats


Anorèctics amb cabells blancs


Ens en sortirem


La farem grossa


Els pronoms són fàcils


Ho hem dit prou vegades


Tal dit, tal fet


El menjar se li ha assentat bé


Possessius per les orelles

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Malparits!

0
Publicat el 3 de desembre de 2023

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Malparits!

Ara estaré per vosaltres

La regla del DUC

Un cacauet exuberant

Mala peça al teler

Dijous o el dijous?

Compte amb el “com”

Doncs així no

He dit als amics que no vinguin

Estiguem a l’aguait

Castellanades del DIEC

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Ja pots comptar!

0
Publicat el 18 de novembre de 2023

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Ja pots comptar! 


La saviesa de Carme Junyent, en una frase 


Quan l’enterren el pronom “en”? 


De la Xina i del Perú 


Gota a gota 


Amorosívol 


Molta terra a l’Havana 


Poder volent


A què treu cap, cap de trons? 

Espenyats!

Encara dieu “i pico”? 


No ho fem!

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Perdius marejades

0
Publicat el 4 de novembre de 2023

Fotografia: Patrice Schoefolt (Pexels)

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Perdius marejades

Danses d’estrangers estranys


No “apretem”!


Anar pitof


Quina ceba tan rabiüda!


Un geni de fotims


Nou de trinca


Agrumollats i aterrossats


Quant de temps


A fer la mà!


Estiregassats

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui.

I si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Sense por de perdre

0
Publicat el 21 d'octubre de 2023

Fotografia: Andrea Piacquadio (Pexels).

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Sense por de perdre


Badallaires i trinxeraires


No pixem fora de test


Prou de marginar el “prou”!


Agulletes que no cusen


La llengua ja no fa servei?


Les parets també ploren


Revelem-ho sense desvetllar-nos


Abrilejar


Infixos per a cantussejar


Compte amb els CD


A la primeria ho dèiem així


Bon vent i barca nova, hispanitat!


Aprofitem l’avinentesa


De tant esbatussar-nos ens esbalçarem


Quin sentit?


I si ens esforçàvem a fer-ho bé?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Volem fets, no pas ‘events’

0
Publicat el 30 de setembre de 2023

 

Ací teniu els brins d’aquestes darreres setmanes, amics.

Volem fets, no pas events

Quin greu que em sap

Tocar el crostó amb el capciró dels dits

No hi és tot

Voleu res més?

Verbs que fan veure la padrina

Cap zero

Sufixall

I no en tenim

El sufix de la boscúria

Cantem?

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Deu anys sense el cabaler de cal Badia

0
Publicat el 18 de juny de 2023

Avui fa deu anys que es va morir el meu pare, Josep Badia i Torras, a qui d’ençà del 18 de juny de 2013 he dedicat uns quants escrits del Clot de les Ànimes. No hi ha ni un dia que no pensi en els meus pares i en els meus germans absents —la Maria i en Joan—, amb placidesa, sovint amb un somriure.

El Jepet de cal Badia era un pagès addicte a la política, un carlí que es va fer del PSC (no us podeu imaginar les discussions dels dinars familiars…), un lector eclèctic que va heretar la combinació de seny i llibertat, un home de comarques que sabia tancar portes i riure amb una força encomanadissa.

L’any 2002, l’historiador Lluís Duran i Solà va venir a Callús uns quants dissabtes per entrevistar-lo. Aquells enregistraments són, segurament, la biografia (autobiografia) més completa de mon pare, i al doctor Duran li van servir per a fer-ne una glossa magnífica.

Per commemorar aquests deu anys, us deixo uns quants fragments —escrits i orals— d’aquella entrevista, les cabòries d’un cabaler. I, al capdavall, una rialla que potser us encomanarà la seva passió vital.

Home de molts oficis, pobre segur

La diversitat de feines encara potser no te l’he explicada tota. He fet de pagès fins a vint-i-quatre anys; he fet de carnisser; he fet de peixater: set anys que vam viure amb els sogres i després ens vam independitzar, ens vam quedar a la carnisseria només aquí. Després, com que en bestiar hi entenia molt, vaig treballar deu anys al servei tècnic veterinari d’una casa de pinsos, i després ja em vaig començar a dedicar a la política… Home de molts oficis, pobre segur. Això és el que diuen.

 

El llegat del pare: llibertat acompanyada de seny

[Al pare] El crispava enormement el desordre. I no diria pas que tingués por de la llibertat, però volia que la llibertat sempre avancés acompanyada del seny suficient. A nosaltres ens va anar donant tota la llibertat a mesura que anàvem agafant seny. Ens va fer pujar molt rectes de petits, però va anar cedint, cedint, cedint, i a catorze anys et deixava fer, perquè a catorze anys ja érem adults.

 

Saber tancar portes

Jo tinc un temperament que quan tanco un capítol de la meva vida, una porta… No vaig festejar sinó amb una dona, perquè, si no, si hagués festejat amb quatre, les altres tres les hauria oblidades completament. Cada vegada que tanco la porta, si no és necessari, no la torno a obrir. Per la meva tranquil·litat, no per altra cosa.

 

Viure a la ciutat? No, gràcies

El fet de viure a comarques imprimeix un caràcter molt especial, en tot. Recordo que, quan van venir els temps de l’Assemblea de Catalunya i sobretot del Consell de Forces Polítiques, polítics com el Guti, el Solé Barberà, fins i tot el Roca Junyent i el Reventós, tots plegats, em deien: “No podeu fer política vivint a comarques, s’ha de viure a Barcelona.” Perquè es coïa tot a Barcelona, això és cert, sobretot mentre la política era més voluntarisme que no pas altra cosa. Durant dos anys o tres vaig haver de pujar i baixar cada dia de Barcelona. Ara, jo me n’anava a dormir a casa, no hi havia maneres que fes vida de ciutat, perquè no…

 

L’oportunitat (perduda) de dedicar-se a la política

Vaig cometre un error, possiblement. A mi em van oferir d’anar a la llista de l’Entesa dels Catalans, la llista dels senadors; encara no havien legalitzat el Partit Carlí. Em vaig passar d’ètic, sobretot perquè no ho podia consultar, perquè era urgent. Em va telefonar el Reventós el dia abans i va dir: “Comptem amb tu per anar a la llista.” I jo vaig dir: “Ho agraeixo molt, però ni ho he pogut consultar, ni ho podria consultar.” Em va telefonar al vespre per tenir-ne una resposta, perquè l’endemà havia de presentar la llista. “I no han legalitzat el nostre partit, i em sembla que això seria…” Em vaig equivocar, francament, em vaig equivocar. Són coses d’aquelles de la vida, cruïlles d’aquelles en les quals es decideix a vegades l’esdevenidor d’una persona; no tant d’un partit, perquè el partit no sé si n’hauria tret gran cosa que jo hagués anat —sense figurar-hi com a representant del Partit Carlí— amb l’Entesa dels Catalans. Al final podria haver acabat com el Xirinacs, hauria anat una legislatura al senat i després hauria dit: “Fillets, jo he de mantenir la família i aquí no n’hi ha prou.”

 

L’addicció a la política

M’he afiliat al PSC perquè no he pogut suportar l’absència de la militància política. Així de clar. Perquè ho porto tan a dintre que no l’he pogut suportar. I tinc setanta-sis anys i encara no l’he pogut suportar. I encara sóc a l’ajuntament.

 

El moment de l’autodeterminació

Després de la fèrria dictadura i de la sagnant dictadura dels quaranta anys —no de la guerra, jo no parlo de la guerra—, era l’hora de fer un pas endavant, o de poder-lo fer. Diuen que va anar tan bé la transició i jo… també ho crec i… alabat sigui Déu. Però la realitat era que tots demanàvem, a l’Assemblea de Catalunya, llibertat, amnistia i autonomia, “per arribar al ple exercici del dret a l’autodeterminació”. Però és que el dret a l’autodeterminació no hi ha hagut mai cap moment en la història d’Espanya tan necessari, tan oportú i tan útil com hauria estat a la transició. Perquè a la transició no crec que ningú s’hagués volgut separar, però tothom hauria posat les condicions per romandre units.

 

Els límits de la democràcia

Evidentment, “un home, un vot”, quant a la dignitat que té un home per si mateix, és correctíssim, i és el que ha de ser. I el respecte, com que a la cultura no tenim aparells de mesurar, l’hem de pressuposar. [Toquen les onze al rellotge de paret.] Desgraciadament, veiem en la realitat com és molt manipulable, i encara ho hem vist més modernament, en unes dimensions que no ens podíem imaginar. Perquè hi ha hagut més mitjans d’influir sobre el pensament de les persones, i més mitjans d’atordir el coneixement de les persones, i més mitjans de donar una cultura que no fos formativa, de donar una extensió de coneixement o d’informació —que se’n diu ara—, que no és coneixement, sinó que és només simple informació,
que quan és exagerada, i quan no va acompanyada de reflexió, és més que nul·la: és perjudicial.

 

Les Memòries d’un cabaler

Un llibre que he llegit dotzenes de vegades, que me’l sé gairebé de memòria, i que després n’he fotocopiat els dibuixos i tot —que eren del Junceda— i els he acolorit i n’he fet quadres, i hi he fet totes les mil filigranes, és aquest d’en Jaume Raventós [Memòries d’un cabaler], que és un fill de Can Codorniu, el germà del Manel Raventós, del fundador del xampany. Explica la vida senzilla de pagès de Can Codorniu en la seva infància. Hi vaig trobar tantes similituds —excepte en la riquesa i en la magnitud, però d’això tampoc en parla gaire—, hi vaig trobar tantes similituds amb la meva vida de família, que el vaig comprar, a setze anys. El vaig haver d’anar a comprar als llibres vells, perquè era acabada la guerra i ja no es va editar mai més. I el vaig trobar, per casualitat, on em va recomanar un amic del meu pare, que em va veure tan entusiasmat amb les coses de pagès, amb les tradicions i tot plegat, que em va dir: “Hauríeu de mirar si trobeu aquest llibre.” I vaig anar a Barcelona, als encants, i el vaig trobar.

 

Gabriel y Galán

Hi ha un poeta que és fill de Salamanca, em sembla, però que va viure molts anys a Extremadura: Gabriel y Galán. De Gabriel y Galán en sabia una pila de poesies. Des de “El ama”, que gairebé me l’havia arribat a saber tota, fins a “Ana María”. I que, a més a més, era el model de la noia que volia. Vull dir:

Sencilla para pensar,
prudente para sentir,
recatada para amar,
discreta para callar,
y honesta para decir;

robusta como una encina
casera cual golondrina
que en casa canta la paz,
algo arisca y montesina
como paloma torcaz.

Hermosa sin los amaños
de enfermizas vanidades,
tiene unos ojos castaños
con un mirar sin engaños
que infunde tranquilidades.

Això era el meu ideal.

 

I una rialla de comiat

 

 

i etiquetada amb , | Deixa un comentari

El ramat de les ovelles

4
Publicat el 24 de juny de 2022

Dissabte, dia 18 de juny, va fer nou anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. M’ha semblat adient de recordar-lo amb un escrit seu, tendre i precís, escrit amb un vocabulari esponerós (i envejable). Espero que us agradi.

El ramat de les ovelles

Com a totes les cases de pagès, a la meva casa pairal teníem bestiar de tota mena: conills, gallines, coloms, ànecs, oques, porcs… Aquest era el “bestiar menut”, per al consum de la casa i per fer, les dones, algun dineret extra que podien administrar més directament.

A casa també hi va haver sempre, durant la meva infància i joventut, un ramat d’ovelles. El ramat era tota una altra cosa i requeria l’atenció administrativa del pare a l’hora de reduir-lo, ampliar-lo, renovar-lo amb marrans de sang nova, arrendar els termes justos per tenir prou pastura, vendre els xais a l’hora oportuna, deixar borregues de reposició… i una llarga llista de prevencions que el bon ordre del pare tenia en compte, i que eren reclamades pel pastor si hi havia cap demora.

Jo me’n sentia tot orgullós i mai no em feia pregar si s’havia d’anar a ajudar el pastor, per exemple a canviar de terme i passar de cal Ferrer a Comelles, o al Cortés, o tancar al Raval, al corral de la casa, que el teníem en un cobert del poble.

Tancar al corral de casa volia dir pasturar als plans del voltant del poble, a les vores del riu Cardener, seguir els rostolls de casa, i d’altres, si era a l’estiu, i les pampolades de les vinyes dels entorns a la tardor.

El vell Socarrats –Josep, per a nosaltres– era un bon pastor, patidor per les ovelles, que sempre tenia por que no anessin prou tipes. Per això volia aprofitar els racons d’herba més tendra i menava el ramat per corriols i passos molt ajustats. Tot i que tenia un gosset ensinistrat i força disciplinat reclamava ajuda extra perquè cap ovella ni cap cabra no s’escabotés i es fiqués en algun hort o sembrat. També calia ajudar-lo al temps de néixer els xais. Si xaiaven dues o tres ovelles en poques hores, calia portar a coll els nounats, un cop la mare els havia llepats, perquè encara no caminaven prou segurs i endarrerien la marxa de la resta del ramat. També li calia ajuda, al pastor, si s’havia de travessar o seguir un tros de carretera pel perill dels cotxes, per bé que aleshores no en passessin gaires.

Quan anava a ajudar el pastor portava sempre un grapat de favons o guixes a la butxaca per donar a l’esqueller; o demanava que em posessin al sarró un parell de taronges, només pel goig de repartir les peles entre les ovelles mansoies que acudien a l’olor tan bon punt començaves a treure’n la pell.

El ramat, amb la cura que exigia i les feines que comportava, m’omplí moltes hores de la meva joventut. Calia portar al corral de cada terme arrendat alfals i gra per a l’hivern; calia escurar el corral del poble i fer-hi jaç de palla els dies que hi feia estada. Els dies de l’esquilada o de tondre, entre Sant Isidre i Corpus, s’havia d’anar a ajudar els esquiladors, recollir els vellons de llana en saques i, els dies següents, portar-la a la riera, on les dones de casa la rentaven per treure’n la suarda o greix i deixar-la llesta perquè el seller del poble refés els matalassos de la casa i en fes algun de nou, si esqueia. També en veníem a algun veí o al matalasser mateix. Pels molts favors que ens havien fet durant la guerra, l’any 39 la vàrem donar a ca la Tia Antònia perquè en fessin matalassos nous; prou que s’ho mereixien.

A vegades separàvem les ovelles bacives de les que tenien xai i fèiem dos ramats més petits. Si s’esqueia, a l’hivern deixàvem les que alletaven al corral i les alimentàvem amb alfals i gra, sense sortir al bosc (l’únic lloc per anar), on poc aliment haurien pogut trobar esbrostant romanins o rebrots d’alzina. No valia la pena de fer-les caminar.

Els dies plujosos també calia guardar-les al corral, amb palla de civada i alfals, o veces collides a mig gra. Encara sembla que sento el soroll rítmic del fregament de les ovelles entre si, arrenglerades al rastell, i que les veig canviant-se de lloc en cerca de menjar més apetitós o de més comoditat.

Quan desmamàvem els xais, munyíem les ovelles durant uns quants dies i la padrina feia formatge. Eren uns formatges petitons (encara a casa hi deu haver les formatgeres). Recordo com si fos ara la padrina a la vora del foc fonyant amb les dues mans el formatge tapat amb un drap blanc de cotó rústec dintre la formatgera per escórrer el xerigot per petits forats.

Després els formatges es posaven a assecar al sol sobre un garbell, a l’eixida del pis de dalt. Mai més no he menjat formatge tan bo com aquell. O almenys m’ho sembla.

El moment més gloriós del pastor és, sens dubte, la vesprada, quan arriba amb el ramat al corral on els xais esperen les mares i les mares estan desficioses de buidar els braguers plens de llet calentona i retrobar-se cada una amb el seu fill.

Tan bon punt el pastor veia que les ovelles, ara l’una ara l’altra, ja començaven a aixecar el cap i belaven com volent-li indicar que ja estaven tipes i frisaven per anar al corral, cridava el gos perquè les arreplegués. Amb uns quants xiulets les alertava i, posant-se a davant com un guia expert, emprenia el camí de retorn cap a la pleta. A mi em feia avançar a pas lleuger, perquè obrís el portal del cobert i la cleda del corral, per deixar sortir els xais a rebre les mares, quan aquestes arribaven a la punta del carrer, perquè l’encontre es produís just davant del corral.

Fillets de Déu! Quan els xais sentien obrir la portella amb aquella clau tan grossa i el forrellat del portal, quin xivarri s’armava aleshores. Les ovelles emprenien la carrera cap a l’encontre dels seus xaiets i aquest sortien esperitats. Hi havia cinc minuts de tempteigs i corredisses, les mares cercant els fills i els xais cercant les mares. Al cap de pocs minuts el desfici s’apaivagava totalment i s’esdevenia el “miracle”: més d’un centenar de mares i fills s’havien acoblat. I, cosa més notable: si alguna ovella o algun xai anaven desorientats i per excés de frisança no es trobaven, hauríeu vist el pastor agafar el xai i portar-lo a la mare. Sens dubte, les coneixia totes.

Després venia un silenci remorós que només deixava sentir el fregadís dels morrets als braguers brillants, que s’anaven buidant mentre s’anava inflant la panxa dels xais. Dos o tres xais més goluts que els altres –o fills d’una ovella sense prou llet– acabaven abans i, descaradots, provaven de prendre la llet als més ressaguers que encara xumaven. La mare els apartava amb una tossada i se n’anava un xic enllà; ells hi insistien i llavors el pastor, atent, entrava en la disputa i restablia la justícia. També calia fer mamar algun bessó o algun xai que se li hagués mort la mare, amb alguna cabra que els fes de dida. Al ramat, com entre els humans, es produeixen totes les situacions, i la justícia i la caritat s’han de donar un cop de mà.

Quan finalment l’operació s’havia acabat s’obria la portalada gran del cobert de bat a bat i la cleda del corral interior també, perquè mares i fills entressin a descansar a la palla flonja.

Això sí, després de tips, els xais no se separaven de les mares i les emprenien corrent i saltant com esperitats, carrer amunt i carrer avall, enjogassats com allò que eren: jovenalla sense seny, però amb una energia prodigiosa que havien d’esbravar. Aleshores calia que jo corregués a posar-me a l’un cap de carrer a fer petar la tralla; i el gos s’havia de posar a l’altre cap, per aturar-los. Fins que el pastor, que s’ho mirava enriolat, xiulava fort i es plantava davant el portal obert amb la gaiata a la mà. Les ovelles i els xais entraven tots mansois i calmats al corral. L’operació d’establar el ramat era acabada.

Calia, encara, separar les bessoneres en una corralina a part, preparada amb un xic de gra a la menjadora, guarir-ne alguna d’escalabrada, munyir dues o tres cabres per tenir llet per a casa i per a les sopes del gosset, posar aigua a la pica perquè beguessin les ovelles a la nit… Fet i fet, una bona estona per a completar la jornada de pastura i de cura del ramat.

Diàriament restava admirat del misteri de la vida que bullia al meu entorn i que feia que més de cent ovelles coneguessin sense error els propis fills enmig de ramats d’altri… I el pastor també.

Jo, pobre de mi, no vaig passar mai de la categoria d’ajudant, però, sense poder presumir de res, vaig ésser molt feliç amb el ramat durant la meva joventut. I ara també ho sóc recordant-ho.

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Què vol dir ‘cinema català’?

0
Publicat el 11 d'octubre de 2021

Ací teniu els brins del primer de setembre ençà.

Què vol dir “cinema català”?

Ministres i ministres

El català, a Andorra, una mica necessari

No siguem sapastres

Comparances conegudes i no tant

Defensem el pronom ‘en’

Cavalls, terçons i haques

Arcaismes universitaris

Els records del pare

La vila o la vil·la?

Desentendre’s

Un gec d’hòsties

Bon Onsa da Satembra

L’apassiona i l’atreu

Hem de fer els ulls grossos?

Propostes per a no desaparèixer

Seguir la veta

Estripar o ‘rakhar’?

Pleonasmes evitables

Rec o reg?

Endrecem la casa

No ens cridem ni ens enganyem

No agafem tant

La drecera: ooooh!

Fa goig

Abastem-ho

Junts o separats

Subtilitats

Alaba’t ruc, que a fira et duc

No traguem tant

Modelatges i rentades

Els colors de l’alegria

S’escau

Gràcies, president

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Esbravem-nos!

0
Publicat el 31 de juliol de 2021

Fotografia: Francesco Ungaro de Pexels

 

Ací teniu els brins d’aquestes setmanes, amics.

1. Esbravem-nos! 

2. Girem-nos més 

3. Em sentiu o m’escolteu 

4. Que estrany

5. Sense xics 

6. Catanyol-català 

7. Deu maneres d’obrir 

8. No ens en desdiguem 

9. No la vessem 

10. S’esquitllen 

11. Em treu de polleguera 

12. Ens en sortirem? 

13. Quan fèieu barretines 

14. Català de plàstic 

15. Esvalotats 

16. Sufix enlletgidor 

17. Zelosos 

18. Més capses, si us plau 

19. Girbal, el gran Girbal 

20. Tornem-ho a provar? 

21. Pautats completament 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Gerundi: quan és correcte i quan no ho és?

0
Publicat el 31 de juliol de 2021

El gerundi és una forma verbal que podem identificar fàcilment perquè acaba en -nt. De vegades, forma part d’una perífrasi, com ara la d’aquesta frase, amb valor progressiu: Aquest matí no hi havia cap broma, però després s’ha anat tapant.

Hi ha una errada en l’ús del gerundi que és de caràcter morfològic. I la podem esmenar fàcilment si tenim present que no hi ha gerundis acabats en -guent. Per tant, no són correctes* sapiguent (sabent), ni poguent (podent), ni siguent (essent o sent), etc.

Però ací hem de parlar sobretot d’errades sintàctiques, és a dir, de l’ús inapropiat de les oracions formades amb un gerundi. Per començar, cal tenir present quina relació de temps mantenen respecte de l’oració principal. Vegem-ho en aquests tres exemples:

a) Me’n vaig adonar rellegint aquell fragment.

Ací l’oració de gerundi expressa simultaneïtat respecte de la principal. Dic que me’n vaig adonar mentre rellegia aquell fragment, és a dir, en el moment de rellegir-lo. No pas abans ni després.

b) Estudiant nit i dia, vaig aprovar l’examen.

Heus ací una oració que manté una relació temporal d’anterioritat amb la principal. Dic que abans d’aprovar l’examen vaig haver d’estudiar molt.

c) Van començar la reunió a les deu del matí, *acabant-la una hora més tard.

És evident que aquesta oració de gerundi indica una acció posterior a la de la principal: van començar la reunió i una hora més tardla van acabar. El gerundi de posterioritat és incorrecte. Esmenar aquesta oració és molt fàcil: el gerundi s’ha de canviar pel verb precedit de la conjunció i, així: Van començar la reunió a les deu del matí i la van acabar una hora més tard.

Vegem encara una oració assemblada a aquesta:

d) Va lliurar la prova una setmana tard, *essent desqualificat.

Ací, a banda la relació de posterioritat, l’oració de gerundi expressa una conseqüència de l’acció principal. El gerundi de conseqüència també és incorrecte. La podem substituir igualment per la conjunció i seguida del verb, o bé per una oració encapçalada per connectors com ara i per això, per tant, per la qual cosa, amb la qual cosa, de manera que…: Va lliurar la prova una setmana tard i per això fou desqualificat.

Abans de continuar, observem un altre fet que ens pot ajudar en casos com aquests: les oracions de gerundi de simultaneïtat i d’anterioritat tant poden anar abans de la principal com després. En canvi, les de posterioritat i de conseqüència (incorrectes) no les podrem col·locar abans de la principal.

Els gerundis que hem vist són els més freqüents i els que susciten més dubtes. Però n’hi ha més. Vegem-ne dos casos:

e) Tot ho fa posant-hi molta passió.

És l’anomenat gerundi modal, que expressa de quina manera es duu a terme l’acció.

f) He llegit un article *informant de les darreres decisions del govern.

Aquest gerundi s’anomena especificatiu i té la particularitat que l’oració de gerundi no va vinculada al verb principal (he llegit), sinó que complementa un nom (article). El gerundi especificatiu no és correcte. El podem canviar per una oració de relatiu: He llegit un articleque informavade les darreres decisions del govern.

Quan és incorrecte, doncs, el gerundi?

De tot això que hem explicat, fem-ne un resum:

“Els gerundis incorrectes són:

—El gerundi de posterioritat: Van començar la reunió a les deu del matí, *acabant-la una hora més tard [cal dir:Van començar la reunió a les deu del matí i la van acabar una hora més tard].

—El gerundi de conseqüència: Va lliurar la prova una setmana tard, *essent desqualificat [cal dir, per exemple: Va lliurar la prova una setmana tard i per això foudesqualificat].

—El gerundi especificatiu: He llegit un article *informant de les darreres decisions del govern[cal dir: He llegit un articleque informavade les darreres decisions del govern].”

Els reforços

El gerundi el podem trobar precedit d’unes partícules de reforç, com ara:

—tot: Tot mirant a l’horitzó, em van venir els records d’aquells anys.

—bo i: Jugava amb els nens bo i cantant.

—en: En arribant a la universitat, he hagut de reposar.

Cal tenir present que si un gerundi és incorrecte ho continuarà essent amb qualsevol d’aquests reforços.

*Aclarim que en aquest article, quan diem que tal o tal ús és “incorrecte”, volem dir que les gramàtiques o els gramàtics el refusen, el proscriuen, el desaconsellen, el consideren inadequat, etc.

Podeu llegir tots els articles de “Ras i curt”

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Renegar i insultar: més enllà de ‘joder’ i ‘gilipollas’

0
Publicat el 31 de juliol de 2021

 

No fa gaires decennis que el mot renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també deia paraula gruixuda, amb un significat semblant, i també batall, en indrets com ara Menorca (pronunciat batai). I en lloc de ‘renegar’ també es deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se la paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell, és cosa de boomers.

Els renecs també han canviat molt. Fa quaranta anys hi havia una diferència rotunda entre allò que deien els homes, per una banda, i les dones i la mainada per una altra. Un home podia dir mecàgum Déu i una dona o un nen –o un home benparlat, que també n’hi havia– havien de dir mecàsum, mecàsum l’ou, mecàsum cento, a tot estirar, mecàsum dena. Els homes deien fotre i les dones, fúmer, fótxer o fumbre. Els homes deien hòstia i collons, i les dones ospa o ospedrer i cordons o cordills o collins. Els homes, carall i cony i les dones, caram i coi, conxo o codony. Si eres malparlat deies la mare que el va parir, però segons les circumstàncies ho canviaves per qui el va matricular o qui el va parracar…

Avui no semblaria pas gaire normal aquesta diferència per raons de sexe. El problema, greu, que tenim avui és l’empobriment: una bona colla d’aquests renecs han caigut en desús i el més sentit és joder, pronunciat completament en castellà (‘khoder’).

I en el capítol dels insults, ens hem trobat si fa no fa igual. El més sovintejat és gilipolles –també amb la ge castellana– que arracona el carallot, el torracollons i molts més. No és tan sols que gilipolles sigui un castellanisme, sinó que “devora” tot de mots i construccions que enriquien el registre col·loquial genuí.

Això mateix passa amb tonto, que hi ha qui demana que sigui acceptat. El cas és que ja tenim ase i bajoca i beneit i cap de suro i una dotzena més, que hem anat arraconant…

En el català, per poc que feu memòria o per poc que escolteu els vells, hi trobareu insults de tota mena: de suaus i de forts, amb valors molt precisos. N’hi ha que tenen un significat tan exacte que no els pots definir amb un sol mot. Un gamarús, posem per cas, no és tan sols un ‘aturat’, sinó que, a més, ha de tenir ‘maneres rústiques’. I una gata maula com la definiríeu? No és fàcil, eh? El diccionari diu ‘que sap dissimular les intencions’, però dit així pot semblar una virtut i tot: s’hi ha d’afegir que té mala bava, que té malícia.

També cal tenir en compte la gradació, tant en la intensitat de l’insult com en la vulgaritat. No és igual un manta que un vagarro, encara que tots dos vulguin dir ‘gandul’. Ni és igual dir d’algú que és una mala peça (col·loquial i irònic) que dir que és un malparit (vulgar i ofensiu).

I encara podríem esmentar els insults col·lectius, de vegades fent ús d’aquest recurs fantàstic que és la sufixació: la gentussa, la bordissalla, la terregada…

Deixem escrita, a tall d’inventari, una mostra d’insults genuïns, més o menys classificats segons el significat:

El capítol que n’aplega més és el de la manca d’intel·ligència, el de la gent aturada o innocent. Hi podríem encabir tots aquests i més: ase, ruc, capsigrany, suro(o cap de suro), totxo, betzol (o betzo),soca, ximple, sòmines, tros de quòniam, babau, bajoc(o bajoca), beneit (o beneit del cabàs), carallot, encantat, bleda (o bleda assolellada), curt de gambals, estaquirot, fava, figaflor, figa-seca, gamarús, orellut, talala, talòs, tòtil, pallús, tanoca, pebràs.

La ganduleria no ha deixat floretes, però alguna sí: dròpol (o dropo), gallof, manta, matapà, poltró, vagarro.

La poca condícia, la deixadesa  i la brutícia també tenen els seus insults: pòtol, carnús, esparracat, llardós, porc, truja, verro.

Per a la gent considerada poca cosa o de poca categoria, hi ha un repertori més limitat: cul d’olla, ninot, fleuma, zero a l’esquerra, merda seca.

Però passa sovint que aquesta gent té fums, és presumptuosa. La creativitat popular els ha dedicat galanteries com pet bufat, tifa, milhomes (o milhòmens),cregut, fatxenda.

I els covards més aviat susciten insults de caràcter escatològic: cagacalces, cagat, calçasses, bragasses, cagalló, caguerri, caguetes, cagarina, cagabandúrries, pixafreda.

La gent pesada i empipadora també hi té el seu raconet: borinot, paparra, plepa, llagasta, torracollons, tocacollons.

Per als poc seriosos, esbojarrats o que no hi toquen, en tenim un reguitzell: baliga-balaga, tararot, cap de pardals, cap de trons, calavera, tocacampanes, barliqui-barloqui, tocat de l’ala, tocat del bolet, xitxarel·lo.

La gent dolenta també s’enduu insults –suaus o contundents, com vulgueu–: mala peça, malànima, malxinat, malparit.

Així mateix, tenim insults col·lectius, com hem dit: gentussa, gentola, patuleia, púrria, xurma, bordissalla, purrialla, terregada.

I després encara n’hi ha d’inclassificables, com ara la gata maula o gata moixa(que sap dissimular les males intencions) i el mastegatatxes o mastegueres (que sempre troba què dir, què criticar).

En fi, no voldríem pas que això semblés una apologia del renec i de l’insult, sinó un (altre) toc d’atenció perquè no se’n vagi en orris tot aquest cabal lèxic. Dit d’una altra manera: renegar i insultar és desaconsellable. Però si ho fem, que sigui en català, si us plau.

En voleu més?

—El recull d’insults més exhaustiu (del món)
—Un vídeo viral (amb traducció a la llengua veïna)
—Una llista més completa (amb l’ajut del capità Haddock)
—Un bri d’esperança

Podeu llegir tots els articles de “Ras i curt”

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Ens passen la mà per la cara

1
Publicat el 4 de juliol de 2021

person, people, girl, woman, flower, female, portrait, child, baby, facial expression, smile, face, eating, infant, toddler, eye, head, skin, beauty, organ, laughter, sweetness, emotion, daughter, child playing, child's face, portrait photography, hand on face, indignation

Ací teniu els brins d’aquestes setmanes, amics.

1. Ens passen la mà per la cara

2. I vinga córrer

3. Tot cofois

4. Esteranyinem la llengua

5. Farà llufa

6. Enllestim, si us plau

7. Sovint sovint

8. Català genuí a bon preu

9. Fa un sol que…

10. Esbotzats i esberlats

11. Tres quarts de què?

12. Suposicions

13. Pastissos, pastels i pasterades

14. Esparracats

15. Claus per a donar i vendre

16. Igual que sempre

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari