La mort de Josep M. Ballarín, mossèn Ballarín, hauria d’ésser una avinentesa per a llegir-lo. I per a llegir-ne alguna cosa que no fos Mossèn Tronxo. Perquè aquest home duia dins seu un doll de vivències i un doll d’humanitat. I era un doll de paraules.
No us en diré pas gran cosa. Penso que els escriptors no s’han de comentar, s’han de llegir, que per això escriuen. Només tres apunts. Primer de tot, encara hi ha algú que diu (i aquests dies de segur que algú ho publicarà) que mossèn Tronxo era ell mateix. En Ballarín no podia ésser mossèn Tronxo, sobretot perquè ell era de ciutat i no pas «del tronxo», és a dir, del terròs, de pagès. El mossèn Tronxo de la novel·la s’inspira en Ramon Anglerill, el capellà que ja hi havia a Gósol quan ell hi arribà, provinent de Queralt (no em vull estendre sobre les causes del trasllat de Queralt a Gósol, perquè ara no toca). No em sé estar de dir-vos que conec en Ramon Anglerill i que no és estrany que en Ballarín hi connectés i el volgués literaturitzar. No és veritat, doncs, que mossèn Ballarín fos un «capellà de poble». Era, com he dit, ben ciutadà. Nascut a Barcelona en una família benestant, tot i que es va arruïnar. Fou, si de cas, un capellà «del poble».
Segonament, tenia Déu sempre al cap. El Déu cristià, el Pare i el Fill. I l’Esperit, que esmentava ara i adés. Ballarín era amic de Déu, veia Déu com un amic. I per això el feia sortir pertot arreu, parlés de què parlés. I per això també li sabia greu que molts atacs contra la jerarquia eclesiàstica (uns atacs que ell solia compartir) anessin acompanyats d’un menyspreu a la idea de Déu i, de retruc, als creients de bona fe (com molta de la gent —bona gent— amb qui ell tractava).
En tercer lloc, era un català de pedra picada. No cal estendre-s’hi. Només, això sí, s’ha de remarcar una idea que repeteix: Catalunya ha sabut sobreviure, però no sap viure. Al primer text que teniu tot seguit ho explica d’una manera magistral.
Us deixo, doncs, tres lectures triades. Si no transcric cap fragment de Mossèn Tronxo no és perquè cregui que no paga la pena de llegir la novel·la. És perquè crec que paga la pena de llegir-ne més llibres.
_____________________________
DUROS A QUATRE PESSETES
Després de voltar per aquests mons de Déu, el retorn a casa sempre és una sorpresa. I no parlo d’allò inexplicable de sentir-se a casa de bell nou.
És la sorpresa de veure aquest país, el més pobre d’Europa. La nostra terra és secanera, cal fer-hi pujar les feixes ròssec amunt, plou quan plou i gairebé mai no plou quan hauria de ploure. Al costat de la Champagne o de Suffolk, Vic i Olot semblen rabasses; en recordar la Picardia i les pollancredes del Po, els nostres pagesos fan tendresa. Han tret pa de les pedres, literalment.
Hi ha una altra sorpresa encara més sorprenent. Aquest país és l’únic d’Europa que ha salvat una llengua i una cultura normals dintre d’un estat d’altra llengua i d’altra cultura. D’Occitània en resta ben poc, Bretanya és un enyorament, Borgonya història passada, Escòcia unes faldilles, Gal·les uns versos. Potser cap d’aquests pobles no pot llegir Sòfocles traduït a la llengua pròpia, si és que els resta llengua pròpia.
Tornant de fora, aquest país emociona, et sents cofat de pertànyer-hi. Al cap de segles ha estat capaç de sobreviure. Ai. El mal és que no ha estat capaç de viure, de viure respirant a pler.
Aquest país té més virtuts que no sembla. Malgrat que el Dant parla de la nostra «avara povertà», la gent d’ací sap ser generosa quan cal. La nostra bescantada burgesia, amb tots els defectes, ha estat molt més generosa que el «señorito» andalús.
Aquest és un país de bona cultureta, amb pobles tan vius que els d’Igualada van al Kilimanjaro amb moto, els de Manresa pugen l’Himàlaia i els de Sant Feliu de Codines estudien les plataformes fluvials del Nil.
Però aquest país de belles jeies no viu.
Sobreviu i no viu. Vés a saber per què. Potser la resposta és a la plaça de Vic, la plaça que explica tantes coses nostres.
Diu que el Rusiñol i el Casas van posar parada al mercat de plaça. Hi venien duros a quatre pessetes. No en van vendre ni un. Cap dels pagesos, curials, majordones, botifarrers, capellans, menestrals, xerraires, sans i beats de la ciutat levítica no es va fiar del qui venia duros a quatre pessetes. No es van fiar d’aquell barret de rialles del Rusiñol, però tampoc no s’haurien fiat de ningú que els fes un do gratuït. El nostre pecat és la malfiança.
Sobrevivim perquè mai no ens fiem ni de la mare que ens va parracar. No vivim perquè no ens fiem ni de la dida que ens va alletar.
La vida d’un poble, el caminar d’un poble avant, és una lligada de confiances mútues. Sense confiança, l’home es torna un musclo. Sense confiança en el veí, aquest país nostre, tan bell, tan treballat, tan fidel, només serà una musclera. Només serà un poble de pobles, mai no arribarà a poble.
Òbviament, no faig política. I ara provaré de fer teologia.
Aquest país nostre és un dels més vells països cristians. Almenys a les terres velles, els moros no van tenir temps de treure-hi verol. Requi a qui requi, tenim cristià el rerefons del rerefons de l’ànima. Tenim virtuts cristianes, però ens costa de ser cristians. Mentre d’altra gent es trenca per una altra banda, la nostra fe se’ns trenca perquè, en no saber confiar en els homes, no sabem confiar en Déu, en la seva gratuïta paternitat.
Déu meu. Déu sempre ven duros a quatre pessetes, sempre. Sovint sentim dir que no podrem entendre Déu perquè és infinit. Infinit, rai. El que ens costa entendre d’Ell és que sempre, sempre, sempre ven els duros de la gràcia a quatre pessetes de desgràcia. I quan fa un capmàs, dóna els duros sense canvi.
Déu és un ésser de gratuïtat. Mai no dóna a tants per cent.
Si un poble és la resultant de totes les confiances dels uns en els altres, l’església és la comunió de totes les esperances confiades en Déu i en la bondat humana. Malgrat tot. Malgrat que morin infants innocents, malgrat que el veí ens la faci coronada. Malgrat tot.
Més val que ens pengin la llufa cent vegades per massa confiats, que mancar un sol cop a la confiança d’un amic que se la mereix.
Direu que amb aquest codi és impossible de viure econòmicament, i que ningú no podria fer bancs. No és cert. Un banc amb caixes per a ficar-hi dinerons també és una confiança. I si no que ho digui la borsa.
Sense confiança no podríem ni fer banc. Més. Sense confiança no farem un país. Sense confiança en Déu i en els homes mai de mai de jamai no serem bellament cristians.
Escolta, avara pobresa de la meva terra beneïda.
Aprèn, aprèn a comprar duros a quatre pessetes.
Vent sense paraules
(Publicacions de l’Abadia de Montserrat), 1982
____________________________
LA GALLEGA I EL «JEREZANO»
El primer record que tinc no serveix per a cap recalada. Nevava, el meu pare em va dur a veure la palmera i el cedre del jardí de ca l’avi, que eren tots florits de blanc. Hi havia estrelletes que es deixaven llepar als vidres, fresques.
Sempre més he estimat la neu, no puc dir que aquella neu em fes pensar en Catalunya. Però alguna cosa havia començat; els primers mots, amb la primera neu, ja eren en català. Per sempre més no tenia altra parla.
Entorn de l’infant es va fent un univers. De primer petit, després s’eixampla, fins que hi trobes persones com tu que es mouen. Si he de dir la veritat aquest primer univers meu no fou fet ni de cançons d’en Llongueres ni de cançons psicomotrius. Era una univers de dides. Per aquells anys havíem nascut cosins i cosins, cada cosí amb dida. La meva tenia una piga a la galta i es deia Carmen, era gallega. Les altres eren totes del mateix tirat, ufanoses, molsudes, generoses de pit i de llet, engarlandades de farbalans, puntes, randes, còfies, arracades de marqueteria de plata i pas d’oca feixuga. Dides i dides i dides, i algun cosí escanyat de llet. Ve-t’ho aquí.
Vaig creure en els Reis, i això sí que val la pena, encara hi crec. No podré deixar mai de creure que de dalt i de lluny arriben camells amb joguines. Ep. I amb carbó, perquè no se’l descuidaven mai. També he cregut sempre més en el carbó, que no tot són flors i violes. I jo menys.
L’oncle solter era l’únic que parlava de política a taula, els altres se l’escoltaven. El meu pare va morir sense deixar-me saber per on les veia. La mare i l’àvia tenien feina i massa a sargir mitjons per a perdre el temps.
L’oncle, en els monòlegs, parlava d’un tal Primo. No en sabia cap afegitó del nom, era el Primo. Ara resulta que es deia don Miguel Primo de Rivera i no sé què més. Durant anys només fou el Primo, el «jerezano».
El Primo havia enllestit la guerra d’Àfrica, a la guerra d’Àfrica hi havia hagut la batalla del Gurugú. Mai més no he sentit parlar de la batalla del Gurugú. Pel que fa al domicili nacional, el Primo feia córrer el sabre.
L’oncle, davant meu, se’n callava més d’una. A mitges i mitges vaig saber que el Primo era borratxo, fatxenda, gall de panses i que «ni catalanes, ni vascongados, ni ni castellanos». No ho vaig entendre gaire, sembla que una tal Niní Castellanos era amiga del del sabre. A mi em va semblar molt bé que el del sabre tingués alguna amiga. Amb el sabre tot sol s’hauria avorrit molt. No sabia que això d’amiga vol dir més que amiga, tant se val.
Em sap molt de greu haver-ho de confessar. Abans de saber res de Catalunya vaig ser del Barça. No puc confessar quan va ser, em temo que ja hi vaig néixer.
Una minyona que es deia Remei em deia «Catalunya està trista, vestida va de dol», per la mort del Guimerà. També cantava «Rosó, Rosó, llum de la meva vida» i se li posaven els ulls en blanc.
La Remei em deia que tots els castellans eren com el Primo. Els cosins de Vic venien a dir el mateix i es fumien de mi perquè em deien Pepe. L’oncle Lluís no anava tan lluny, només em deia que no em fiés massa dels castellans.
Un cop que, fent sonar un plat esquerdat, vaig dir que el plat parlava castellà, el meu pare em va ventar un bolet, em va recordar que tenia un avi de Madrid, que em deia Pepe i que no era cap vergonya dir-se’n.
No m’ho puc saltar.
Vaig fer la primera comunió a set anys. Set anys. Tenia un Culapi, el pare Valentí Soler, que era un geni de la pedagogia, tant que no ho semblava. No sé com s’ho va fer, només sé que tota la meva vida ha sigut una recerca d’aquell parenostre de la primera comunió. Encara el duc, marcit i polsós, encara espero que se m’avivi i se’m desempolsegui.
Quan sento parlar dels catequistes d’ara, no els entenc. Si una criatura no pot fer la primera comunió a set anys no serà pas per ruc ell, els rucs seran els catequistes. O potser els rucs són els que fan aquests catecismes.
Torno a la meva primera comunió. Solemnement: no fou el dia més feliç de la meva vida. Després dels silencis a la capella de col·legi, em vaig atabalar. No vaig ser ni feliç ni desgraciat.
El país deuria fer la seva, jo no en sabia gairebé res. Però ja començava a dur cançons de mossèn Cinto. Mossèn Cinto havia donat la primera comunió al meu pare, en guardava un vers dedicat que no va ensenyar mai i que perdérem amb la guerra.
No puc dur gaire res més sobre el país i els seus homes. Fins que va marxar el Primo i va morir al cap de poc a París. Ves com el món: em van dir que el Primo havia mort desafiat pel Duc d’Alba. Sigui com sigui, em sembla que tothom va trobar bé que marxés el Primo. Tots menys l’àvia Carmen, la Ballarín, que tenia un retrat del Primo dintre de l’«escaparate» de la marededéu del Carme voltat de flors.
Van deixar de parlar del Primo i ara parlaven del Cametes. El Cametes era el Rei, tots els volien treure menys l’àvia Carmen. Sense dir-ho, el meu pare tampoc no n’estava, del Cametes.
Més d’un dia de mil anys
(Club de Butxaca), 1989
_________________________
LA CALÀNDRIA
La Renaixença té noms amb renom.
De nom, però, només en té un. Mossèn Cinto.
És un fill del tronxo i potser la seva vida tràgica li venia d’això, mai no va ser capellà de marina, molt menys limosnero de cal Comillas, encara menys futur canonge.
Entre goigs, passió i glòria, sempre va ser ànima d’espardenyes i barretina.
Els companys capellans, gent de molt seny, li van fer vores, el bisbe, que l’havia llorejat de poeta nacional, li va treure la missa. Els menjacapellans del Diluvio se’n van aprofitar. Va morir sol i vern a Vil·la Joana.
Els savis d’avui se’l salten, no sé pas quin banastre d’institut l’entafora entre la culivada de poetes de la «restauració d’Alfons XII». Que vagin fent. Aquest país té bons poetes de rajolí, algun bell poeta de raig, només el te a ell amb la torrentada poètica dels genis.
Aquell noi de Folgueroles que, sense haver vist mai el mar, va somniar Atlàntides, se sabia el Canigó pas a pas i greny a greny.
Tan seu, el poble no n’ha oblidat pas els virolais.
Sap que és el poeta més gran que ha donat aquesta terra.
Catalunya, terra de mar menuda. Història de quatre barres i quatre barruts
(Planeta), 1998
__________________________________
Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.
