El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Esbravem-nos!

0
Publicat el 31 de juliol de 2021

Fotografia: Francesco Ungaro de Pexels

 

Ací teniu els brins d’aquestes setmanes, amics.

1. Esbravem-nos! 

2. Girem-nos més 

3. Em sentiu o m’escolteu 

4. Que estrany

5. Sense xics 

6. Catanyol-català 

7. Deu maneres d’obrir 

8. No ens en desdiguem 

9. No la vessem 

10. S’esquitllen 

11. Em treu de polleguera 

12. Ens en sortirem? 

13. Quan fèieu barretines 

14. Català de plàstic 

15. Esvalotats 

16. Sufix enlletgidor 

17. Zelosos 

18. Més capses, si us plau 

19. Girbal, el gran Girbal 

20. Tornem-ho a provar? 

21. Pautats completament 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Gerundi: quan és correcte i quan no ho és?

0
Publicat el 31 de juliol de 2021

El gerundi és una forma verbal que podem identificar fàcilment perquè acaba en -nt. De vegades, forma part d’una perífrasi, com ara la d’aquesta frase, amb valor progressiu: Aquest matí no hi havia cap broma, però després s’ha anat tapant.

Hi ha una errada en l’ús del gerundi que és de caràcter morfològic. I la podem esmenar fàcilment si tenim present que no hi ha gerundis acabats en -guent. Per tant, no són correctes* sapiguent (sabent), ni poguent (podent), ni siguent (essent o sent), etc.

Però ací hem de parlar sobretot d’errades sintàctiques, és a dir, de l’ús inapropiat de les oracions formades amb un gerundi. Per començar, cal tenir present quina relació de temps mantenen respecte de l’oració principal. Vegem-ho en aquests tres exemples:

a) Me’n vaig adonar rellegint aquell fragment.

Ací l’oració de gerundi expressa simultaneïtat respecte de la principal. Dic que me’n vaig adonar mentre rellegia aquell fragment, és a dir, en el moment de rellegir-lo. No pas abans ni després.

b) Estudiant nit i dia, vaig aprovar l’examen.

Heus ací una oració que manté una relació temporal d’anterioritat amb la principal. Dic que abans d’aprovar l’examen vaig haver d’estudiar molt.

c) Van començar la reunió a les deu del matí, *acabant-la una hora més tard.

És evident que aquesta oració de gerundi indica una acció posterior a la de la principal: van començar la reunió i una hora més tardla van acabar. El gerundi de posterioritat és incorrecte. Esmenar aquesta oració és molt fàcil: el gerundi s’ha de canviar pel verb precedit de la conjunció i, així: Van començar la reunió a les deu del matí i la van acabar una hora més tard.

Vegem encara una oració assemblada a aquesta:

d) Va lliurar la prova una setmana tard, *essent desqualificat.

Ací, a banda la relació de posterioritat, l’oració de gerundi expressa una conseqüència de l’acció principal. El gerundi de conseqüència també és incorrecte. La podem substituir igualment per la conjunció i seguida del verb, o bé per una oració encapçalada per connectors com ara i per això, per tant, per la qual cosa, amb la qual cosa, de manera que…: Va lliurar la prova una setmana tard i per això fou desqualificat.

Abans de continuar, observem un altre fet que ens pot ajudar en casos com aquests: les oracions de gerundi de simultaneïtat i d’anterioritat tant poden anar abans de la principal com després. En canvi, les de posterioritat i de conseqüència (incorrectes) no les podrem col·locar abans de la principal.

Els gerundis que hem vist són els més freqüents i els que susciten més dubtes. Però n’hi ha més. Vegem-ne dos casos:

e) Tot ho fa posant-hi molta passió.

És l’anomenat gerundi modal, que expressa de quina manera es duu a terme l’acció.

f) He llegit un article *informant de les darreres decisions del govern.

Aquest gerundi s’anomena especificatiu i té la particularitat que l’oració de gerundi no va vinculada al verb principal (he llegit), sinó que complementa un nom (article). El gerundi especificatiu no és correcte. El podem canviar per una oració de relatiu: He llegit un articleque informavade les darreres decisions del govern.

Quan és incorrecte, doncs, el gerundi?

De tot això que hem explicat, fem-ne un resum:

“Els gerundis incorrectes són:

—El gerundi de posterioritat: Van començar la reunió a les deu del matí, *acabant-la una hora més tard [cal dir:Van començar la reunió a les deu del matí i la van acabar una hora més tard].

—El gerundi de conseqüència: Va lliurar la prova una setmana tard, *essent desqualificat [cal dir, per exemple: Va lliurar la prova una setmana tard i per això foudesqualificat].

—El gerundi especificatiu: He llegit un article *informant de les darreres decisions del govern[cal dir: He llegit un articleque informavade les darreres decisions del govern].”

Els reforços

El gerundi el podem trobar precedit d’unes partícules de reforç, com ara:

—tot: Tot mirant a l’horitzó, em van venir els records d’aquells anys.

—bo i: Jugava amb els nens bo i cantant.

—en: En arribant a la universitat, he hagut de reposar.

Cal tenir present que si un gerundi és incorrecte ho continuarà essent amb qualsevol d’aquests reforços.

*Aclarim que en aquest article, quan diem que tal o tal ús és “incorrecte”, volem dir que les gramàtiques o els gramàtics el refusen, el proscriuen, el desaconsellen, el consideren inadequat, etc.

Podeu llegir tots els articles de “Ras i curt”

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Renegar i insultar: més enllà de ‘joder’ i ‘gilipollas’

0
Publicat el 31 de juliol de 2021

 

No fa gaires decennis que el mot renegar formava part de la nostra parla habitual. Els menuts, per imitació dels grans, renegaven. I els pares els renyaven: “No reneguis!”, “No es renega!”, “No diguis renecs!”, “Renecs, no!”… Algú també deia paraula gruixuda, amb un significat semblant, i també batall, en indrets com ara Menorca (pronunciat batai). I en lloc de ‘renegar’ també es deia dir pecats. Ara, tot va ésser escampar-se la paraulota, assemblada a la forma castellana, i acabar-se els renecs. I ara dir renec fa vell, és cosa de boomers.

Els renecs també han canviat molt. Fa quaranta anys hi havia una diferència rotunda entre allò que deien els homes, per una banda, i les dones i la mainada per una altra. Un home podia dir mecàgum Déu i una dona o un nen –o un home benparlat, que també n’hi havia– havien de dir mecàsum, mecàsum l’ou, mecàsum cento, a tot estirar, mecàsum dena. Els homes deien fotre i les dones, fúmer, fótxer o fumbre. Els homes deien hòstia i collons, i les dones ospa o ospedrer i cordons o cordills o collins. Els homes, carall i cony i les dones, caram i coi, conxo o codony. Si eres malparlat deies la mare que el va parir, però segons les circumstàncies ho canviaves per qui el va matricular o qui el va parracar…

Avui no semblaria pas gaire normal aquesta diferència per raons de sexe. El problema, greu, que tenim avui és l’empobriment: una bona colla d’aquests renecs han caigut en desús i el més sentit és joder, pronunciat completament en castellà (‘khoder’).

I en el capítol dels insults, ens hem trobat si fa no fa igual. El més sovintejat és gilipolles –també amb la ge castellana– que arracona el carallot, el torracollons i molts més. No és tan sols que gilipolles sigui un castellanisme, sinó que “devora” tot de mots i construccions que enriquien el registre col·loquial genuí.

Això mateix passa amb tonto, que hi ha qui demana que sigui acceptat. El cas és que ja tenim ase i bajoca i beneit i cap de suro i una dotzena més, que hem anat arraconant…

En el català, per poc que feu memòria o per poc que escolteu els vells, hi trobareu insults de tota mena: de suaus i de forts, amb valors molt precisos. N’hi ha que tenen un significat tan exacte que no els pots definir amb un sol mot. Un gamarús, posem per cas, no és tan sols un ‘aturat’, sinó que, a més, ha de tenir ‘maneres rústiques’. I una gata maula com la definiríeu? No és fàcil, eh? El diccionari diu ‘que sap dissimular les intencions’, però dit així pot semblar una virtut i tot: s’hi ha d’afegir que té mala bava, que té malícia.

També cal tenir en compte la gradació, tant en la intensitat de l’insult com en la vulgaritat. No és igual un manta que un vagarro, encara que tots dos vulguin dir ‘gandul’. Ni és igual dir d’algú que és una mala peça (col·loquial i irònic) que dir que és un malparit (vulgar i ofensiu).

I encara podríem esmentar els insults col·lectius, de vegades fent ús d’aquest recurs fantàstic que és la sufixació: la gentussa, la bordissalla, la terregada…

Deixem escrita, a tall d’inventari, una mostra d’insults genuïns, més o menys classificats segons el significat:

El capítol que n’aplega més és el de la manca d’intel·ligència, el de la gent aturada o innocent. Hi podríem encabir tots aquests i més: ase, ruc, capsigrany, suro(o cap de suro), totxo, betzol (o betzo),soca, ximple, sòmines, tros de quòniam, babau, bajoc(o bajoca), beneit (o beneit del cabàs), carallot, encantat, bleda (o bleda assolellada), curt de gambals, estaquirot, fava, figaflor, figa-seca, gamarús, orellut, talala, talòs, tòtil, pallús, tanoca, pebràs.

La ganduleria no ha deixat floretes, però alguna sí: dròpol (o dropo), gallof, manta, matapà, poltró, vagarro.

La poca condícia, la deixadesa  i la brutícia també tenen els seus insults: pòtol, carnús, esparracat, llardós, porc, truja, verro.

Per a la gent considerada poca cosa o de poca categoria, hi ha un repertori més limitat: cul d’olla, ninot, fleuma, zero a l’esquerra, merda seca.

Però passa sovint que aquesta gent té fums, és presumptuosa. La creativitat popular els ha dedicat galanteries com pet bufat, tifa, milhomes (o milhòmens),cregut, fatxenda.

I els covards més aviat susciten insults de caràcter escatològic: cagacalces, cagat, calçasses, bragasses, cagalló, caguerri, caguetes, cagarina, cagabandúrries, pixafreda.

La gent pesada i empipadora també hi té el seu raconet: borinot, paparra, plepa, llagasta, torracollons, tocacollons.

Per als poc seriosos, esbojarrats o que no hi toquen, en tenim un reguitzell: baliga-balaga, tararot, cap de pardals, cap de trons, calavera, tocacampanes, barliqui-barloqui, tocat de l’ala, tocat del bolet, xitxarel·lo.

La gent dolenta també s’enduu insults –suaus o contundents, com vulgueu–: mala peça, malànima, malxinat, malparit.

Així mateix, tenim insults col·lectius, com hem dit: gentussa, gentola, patuleia, púrria, xurma, bordissalla, purrialla, terregada.

I després encara n’hi ha d’inclassificables, com ara la gata maula o gata moixa(que sap dissimular les males intencions) i el mastegatatxes o mastegueres (que sempre troba què dir, què criticar).

En fi, no voldríem pas que això semblés una apologia del renec i de l’insult, sinó un (altre) toc d’atenció perquè no se’n vagi en orris tot aquest cabal lèxic. Dit d’una altra manera: renegar i insultar és desaconsellable. Però si ho fem, que sigui en català, si us plau.

En voleu més?

—El recull d’insults més exhaustiu (del món)
—Un vídeo viral (amb traducció a la llengua veïna)
—Una llista més completa (amb l’ajut del capità Haddock)
—Un bri d’esperança

Podeu llegir tots els articles de “Ras i curt”

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

Ens passen la mà per la cara

1
Publicat el 4 de juliol de 2021

person, people, girl, woman, flower, female, portrait, child, baby, facial expression, smile, face, eating, infant, toddler, eye, head, skin, beauty, organ, laughter, sweetness, emotion, daughter, child playing, child's face, portrait photography, hand on face, indignation

Ací teniu els brins d’aquestes setmanes, amics.

1. Ens passen la mà per la cara

2. I vinga córrer

3. Tot cofois

4. Esteranyinem la llengua

5. Farà llufa

6. Enllestim, si us plau

7. Sovint sovint

8. Català genuí a bon preu

9. Fa un sol que…

10. Esbotzats i esberlats

11. Tres quarts de què?

12. Suposicions

13. Pastissos, pastels i pasterades

14. Esparracats

15. Claus per a donar i vendre

16. Igual que sempre

 

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari

“Fa un sol que torra el cul a les llebres”: expressions populars del sol i de la calor

1
Publicat el 3 de juliol de 2021

L’estiu és un bon moment per a recuperar les expressions relacionades amb el bon oratge: les que comencen per “Fa un sol que…” i per “Fa una calor que…”.

Curiosament, els diccionaris en tenen ben poques, d’expressions d’aquesta mena. L’Alcover-Moll, dins l’entrada sol, diu: “Fer un sol de justícia, o un sol que bofega, o un sol que estavella o esquerda les pedres, o un sol que crema (o que torra) es cul a ses llebres“. El Diccionari Normatiu Valencià registra un sol que bada les pedres (o les penyes). I el Diccionari de sinònims de frases fetes hi afegeix: “un sol que rosteix les pedres“. I para de comptar.

Els nostres escriptors ens en regalen alguna més, com ara “un sol que bleïa” (Mercè Rodoreda), “un sol que bada les penyes” (Rodolf Sirera), “un sol que feia grinyolar els cans” (Pau Faner) i “un sol que enamora” (Joan Oliver) –referit generalment a un sol suau i agradable, no pas excessiu. I, parlant de la calor, “una calor que es fonien les pedres” (Isabel-Clara Simó), “una calor que matava” (Joan-Daniel Bezsonoff).

El fet curiós és que l’escassetat dels diccionaris contrasta amb una gran exuberància en la parla viva. La setmana passada, a Twitter, vaig demanar això: “Com acabaríeu aquestes frases?: ‘Fa un sol que…’, ‘Fa una calor que…’” Hi hagué unes set-centes respostes de tot el domini lingüístic, cosa que indica que són expressions ben vives encara avui dia.

Una de les més esteses és Fa un sol que bada les pedres. La trobem sobretot en els dominis del català occidental, de les Garrigues fins a Alacant, però per algun altre testimoni sembla que es devia estendre fins més amunt. Hi ha expressions semblants, com ara Fa un sol que bada les penyes. El nom penya, que vol dir ‘gran massa de pedra’, era molt corrent no fa pas gaires anys. Igual com el verb badar, amb el significat de ‘obrir’, ‘descloure’, que va restar fixat també en una expressió molt corrent a Eivissa: Fa un sol que bada pinyetes.

A la resta del domini lingüístic, hi predominen locucions semblants, amb verbs sinònims de badar (estavellar, espetegar, esquerdar, estellar, esberlar, asclar, batre, esbatanar, esclatar, petar, esbardellar, trencar) i amb noms de significats afins a pedres (rocs, rajols, teules).

El català fila prim

En moltes expressions, trobem el verb tot sol, sense pedres ni penyes: Fa un sol que espetega és la més freqüent. I qui diu espetega, diu estavella, peta, esquerda, esberla, estella, espatarra. Després hi ha les centrades en l’acció abrusadora del sol: Fa un sol que torra, que crema, que rosteix, que bleeix (bleir vol dir ‘cremar’), que desfà les pedres. O bé en l’efecte general: Fa un sol que estaborneix, que tomba (o que tomba de cul), que enlluerna.

Moltes expressions es refereixen al cap de l’home: Fa un sol que esquerda el cap, o que estavella la closca, que estova el cervell; i també al de les bèsties: Fa un sol que esquerda el cap dels ases, que esquerda el cap dels gossos.

D’expressions que parlen d’animals, n’hi ha més: Fa un sol que torra el cul a les llebres (la més habitual a Mallorca), que fa grinyolar els cans (conegudíssima a Menorca), que fa caure la cua als moixons (al Solsonès i l’Alt Urgell), que cauen els moixons rostits, que torra pardals, que espanta les mosques, que s’hi couen les sargantanes.

Encara trobem moltes més maneres de dir que fa molt de sol, com ara cau foc, plou foc, cauen atxes enceses, cau una bona teia…

Un piulaire recorda, en fi, que en italià la manera més popular de dir que fa molt sol és igual que en català: “C’è un sole che spacca le pietre.”

“Fa una calor que atalba”

Passem ara a la segona expressió: “Fa una calor que…” Ací hi ha dos verbs predominants. A la major part del Principat es diu Fa una calor que empesta (o empudega, en alguns indrets).

A les terres de Ponent, a les de l’Ebre i al País Valencià, Fa una calor que atalba. Atalbar vol dir ‘deixar sense ànim, atordir, per l’excés de calor, per la violència dels cops, etc.’ És un mot definit a l’Alcover-Moll i al Diccionari Normatiu Valencià, però, incomprensiblement, no apareix al DIEC.

A part aquestes dues fórmules, n’hi ha moltes més. La major part tenen una semblança semàntica amb atalbar, però amb un grau d’intensitat variable: Fa una calor que aclapara, que atueix, que no s’aguanta, que no és sofridora, que et desfà, que tomba, que et deixa esternellat (‘estès, ajagut’, un mot absent del DIEC, també), que ofega, que mata.

Així mateix, hi trobem expressions que parlen de por: una calor que espanta, que esparvera, que estarrufa (‘eriça el pèl’); o amb elements religiosos, que hi solen donar un caràcter irreverent: una calor de mil dimonis, una calor de cal Déu, una calor de Déu, una calor que sua el sagrari.

L’experiment també ha deixat unes quantes frases iròniques. La més divulgada és Fa una calor que em suen les dents. Després n’hi ha de no tan repetides; no sé si són d’ús familiar o local, però paga la pena de ressenyar-les: Fa una calor que escaliva pebrots, que hi pots fer ous ferrats, que sua la regatera…

Els piulaires recorden que hi ha diverses maneres de dir calor. La més comuna, quan parlem d’una calor intensa, és calda. I quan és sufocant, rep noms diversos, segons el lloc: basca, xafogor, calitja (que en aquest cas no vol dir ‘boira’), brusentor (o brasentor), bavor…

No ens hi podem entretenir més, però aquesta profusió d’expressions tan vívides ens hauria de fer reflexionar. Per més que de vegades sembli que el català s’empobreix, que s’esllangueix, encara és ben ric i ple. I tenim l’oportunitat –i potser la responsabilitat– de preservar i difondre aquesta riquesa. Mantenir tot aquest tresor en els temps actuals no és pas fàcil, però tampoc no és impossible.

Una llengua que no te l’acabes

Aquest article fou publicat a VilaWeb el dia 26 de juny de 2021

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Llengua, Ras i curt i etiquetada amb , , , | Deixa un comentari