El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Com que ‘estamos en ello’?

4
Publicat el 26 de juny de 2015

Catanyol

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (3)

Cada setmana sento expressions noves.  I sabeu quantes n’hi ha que siguin catalanes? Cap. En algun cas, les sento en castellà directament. En algun altre cas, disfressades amb un vel transparent: la traducció literal. N’hi ha tantes, que escollir-ne tres exemples m’ha costat molt. M’he decantat per col·loquialismes, d’aquests que no trobem als diccionaris (encara) i que la televisió no corregeix, perquè no els fan servir els presentadors de telenotícies, sinó els convidats de les tertúlies o els qui improvisen, sense que ningú els esmeni. Som-hi?

«Si us plau, quan tingueu la temptació de dir “Estamos en ello”, mossegueu-vos la llengua»

Estamos en ello. Si us plau, quan tingueu la temptació de dir-ho, mossegueu-vos la llengua. Ep!, això sí, m’estimo més que ho engegueu així, en castellà, que no pas, com vaig sentir no fa gaire, «estem en ell».

Aquesta és una de les expressions que ja han ultrapassat els diguioiga i que s’han escampat entre tota la població catalanoparlant. Però… com ho dèiem abans? Doncs suposo que depenia del context. Per exemple, suposem que es troben dos amics i l’un li diu a l’altre: «Ja teniu el viatge a punt?» Podem sentir fàcilment com l’altre li respon: «Estamos en ello». Fa uns quants anys potser li hauria respost: «Hi anem treballant» (o, més concretament, «L’anem preparant»).

Segons el context exacte o el grau de formalitat, també podem dir: «anem fent», «ho tenim encarrilat», «anem fent camí», «anem fent via»… Si posem èmfasi en el ritme: «de mica en mica», «a poc a poc», «pas a pas». Si ens hi dediquem amb molt d’esforç i volem que es noti, «fem mans i mànigues», «hi posem el coll», «ens hi escarrassem», «ens hi matem», «suem la cansalada», «suem la gota negra», «suem tinta»

Más de lo mismo. Quan la vaig sentir per primera vegada, fa set anys o vuit, vaig pensar: «Això no paga la pena ni traduir-ho perquè durarà quatre dies.» Que n’anava, d’equivocat… La tenim tan instal·lada en la nostra parla que, si convé, la calquem i tot: diem més del mateix tan tranquils que aviat semblarà que hem dit tota la vida.

Però no, no ho hem dit tota la vida. Imaginem-nos aquesta frase: «Em pensava que seria un llibre diferent dels anteriors, però em vaig trobar que era més del mateix.» En un cas com aquest abans hauríem dit «…em vaig trobar la mateixa història de sempre» (o bé «la mateixa cançó»).

«Recuperar ‘la cançó de l’enfadós’ ens pot servir per a evitar ‘más de lo mismo’»

I encara tenim expressions més genuïnes. Vegem-les en aquests dos exemples:

«Vaig sentir el primer discurs i em va agradar, però els altres van ser més del mateix i es van fer molt pesats.» Ací segurament hi escauria: «…però la resta va ser la cançó de l’enfadós» (o «la cançó enfadosa», més pròpia de les nostres comarques).

«Han tornat a guanyar els de sempre? «Doncs sí: més del mateix La resposta hauria pogut ser «Doncs sí, sant tornem-hi.» Amb aquestes variants: «ja hi tornem a ser», «tornem-hi» o «tornem-hi, que no ha estat res»

Es lo que hay. Una altra expressió que semblava que seria efímera i ja fa més de quinze anys que ens fa companyia. Aquesta sí que la tenim traduïda i ben escarxofada entre nosaltres: És el que hi ha. Només cal fer una mica de memòria per recordar com ho havíem dit sempre. De solucions, en tenim un cabàs. Un exemple:

«Hem vingut a prendre el sol, però avui fa un dia núvol. És el que hi ha.» En un cas com aquest, la solució és fàcil: «què hi farem?» (o «què hi vols fer?»).

«’És el que hi ha’ s’ha escampat tant i ha envaït tants matisos, que hem de menester un sac de solucions per a tapar el forat»

Però ja s’ha escampat tant, i ha agafat tants significats, tants matisos, que haurem de tenir més solucions a l’abast. Esmentem-ne unes quantes: «les coses són com són», «les coses van com van», «ja se sap», «agafem-ho com vingui», «va com va», «prenguem paciència»… (Ja hem enterrat «lloat sia Déu» o «beneït sia Déu», oi?)

Recordo que cap a principi d’aquest segle a TV3 feien un programa que es deia 7 de notícies, amb en Toni Soler i tota la colla. Al final algú deia, si fa no fa, una cosa com aquesta: «Això és ho qué hi ha i així s’ho hem contat.». Era una mofa del català que parlava algú que no en sabia, amb barreja d’expressions castellanes evidents. Si us he de dir la veritat, no sé si ara riuríem tant…

«La degradació del català és un com una roca que s’ha desprès de la muntanya i va rodolant rostos avall: o deixem que ens aixafi com una coca o mirem de falcar-la»

Com he dit més d’una vegada, la degradació del català és un com una roca que s’ha desprès de la muntanya i va rodolant rostos avall. Tenim dues solucions: o deixem que ens passi pel damunt i ens aixafi com una coca o mirem d’aturar-la i falcar-la.

Hi ha un fil discursiu que pretén analitzar el problema i que diu que no ens hem de centrar en aquestes foteses perquè és tot el sistema, que perilla. En Pau Vidal, a El bilingüisme mata, sembla que se’n faci ressò. És al capítol «No era el barco»:

«Desgraciadament, al filòleg vocacional els arbres dels mots no li deixen veure el bosc del sistema lingüístic. Un idioma no són quatre mots i expressions […]. Una llengua no és pas una suma de mots sinó, sobretot, les relacions que s’estableixen entre ells. És com si diguéssim que la cuina són les pastanagues i els ous. No, això són els ingredients. Però una cosa és un ou i una altra, una truita, una cosa és una truita a la francesa i una altra, una de patates, una cosa és una truita a la francesa per esmorzar i una altra per sopar, de segon plat; una cosa és un entrepà de truita i una altra un timbal de truites. Una llengua és un sistema complex fet d’elements tangibles (les paraules, els morfemes) i d’intangibles (l’ordre de la frase, la tonalitat, la freqüència…), i no és possible modificar-ne un sense afectar els altres. Si no deixes evaporar el vi bo mentre prepares el farciment, el resultat del plat no serà només que tindrà més gust de vi; el tomàquet també en quedarà afectat, perquè s’haurà cuit menys, i la ceba serà menys melosa, i la carn eixarreïda. El problema de la interferència entre llengües no són uns quants barbarismes, és la modificació sintàctica i l’alteració fonètica. És la diferència que hi ha entre el quefa del besavi i el qué cabrón del nét» (p. 24).

Sí, deus tenir raó, Pau, és clar… O potser no ben bé. Perquè si deixem evaporar el vi bo fins al punt que toca, però resulta que el farciment era dolent, vols dir que ens l’aprovaran, el plat? Això dels arbres i el bosc està bé, però cada arbre també té importància. Que no podem perdre de vista que som en un bosc? D’acord (o entesos). Però si la processionària ataca un arbre (o dos, o tres), bé haurem d’actuar sobre cada arbre malalt, oi? I si fem una truita amb ous de can Garriga, no serà infinitament més bona que la que puguem fer amb ous del supermercat?

«Si el 2012 la malaltia es podia guarir, qui ho diu que el 2015 ja no tingui remei?»

Tu mateix ens ho demostraves a Catanyol.es. El catanyol es cura. Passaves el ganivet i la destral a interferències de tota mena: pins i pinedes, ous i truites, ingredients i sistemes de cocció… I, a més, com deia el títol, t’ho miraves amb optimisme: El catanyol es cura. Si el 2012 la malaltia es podia guarir, qui ho diu que el 2015 ja no tingui remei? Doncs l’articlet d’avui, Pau, pretén contribuir a aquesta teràpia.

I ara, si em disculpeu, me’n vaig a dinar. Tant parlar de pastanagues, truites i farciments m’ha fet venir salivera.

__________________________________________

Vegeu també:
Els ‘diguioiga’ (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 1)
La prova (lingüística) del cotó fluix (variacions sobre un tema de Pau Vidal, 2)

Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

No ho veig així, professor Mira

0
Publicat el 19 de juny de 2015

09-Mira

En Joan Francesc Mira és, sens dubte, un dels intel·lectuals més complets que té avui la cultura catalana. En un país normal (lliure, autoestimat, autocentrat), fóra el pensador de referència. Els seus articles —si més no, els articles—, els comentarien a les ràdios i a les televisions, en un intent d’elevar el nivell intel·lectual de la població.

Com potser sabeu, cada setmana publica un escrit a la darrera pàgina de la revista ‘El Temps’. Darrerament n’ha publicats dos que ha titulat ‘Llengua, poder, país’. En el primer, impregnat de l’alegria pel resultat de les eleccions, comenta que durant la campanya es va parlar poc de llengua, malgrat que es percebia que era una qüestió important per a Compromís, la formació clau del nou poder polític del País Valencià.

Cap al final, hi esbossa el problema lingüístic del País Valencià (i, de fet, dels Països Catalans): «El problema verdaderament greu és que aquesta coexistència no és pacífica. I no ho és perquè de les dos llengües, una, que disposa de tots els atributs, connotacions i poder de llengua nacional (nacional d’Espanya), continua imposant-se i desplaçant l’altra en el món de la vida econòmica, en la premsa, en el cinema, en la televisió, la literatura de consum, els espectacles i el folklore comercial, en el sistema educatiu, i en la vida institucional i política.»

«Desbrossa esplèndidament els paranys del bilingüisme, d’aquest model enganyós que empara els uns i sotmet els altres»

El segon article comença amb una exposició magistral sobre el concepte de llengua dominant i llengua dominada, llengua necessària i llengua innecessària, monolingües i bilingües forçats… Desbrossa esplèndidament els paranys del bilingüisme, d’aquest model enganyós que empara els uns i sotmet els altres. No diu res que no puguem saber, però ho diu molt ben dit, amb precisió, claredat i correcció, aquestes eines que amb tanta destresa maneja el professor Mira.

I a la part final exposa els dos possibles models que hauria de sospesar el nou govern, els dos camins de l’enforcall que tenen davant els polítics que acaben d’entrar a les institucions valencianes. El primer és no moure’s: «Significa la restricció progressiva de l’espai social —i territorial— del valencià, la reducció a l’estat de minoria dins el propi territori, després a reserva —”reserva índia”— emblemàtica i cultural, i finalment la mort per inanició.»

El segon model, que és el que ell proposa o prefereix, «implica la possibilitat d’una societat amb dues llengües efectivament —no només “teòricament”— iguals en el conjunt del país i hegemòniques en els respectius territoris històrics, i amb la preeminència del valencià, en tant que llengua pròpia i distintiva, en els usos i nivells institucionals» (les cursives i les cometes són de l’autor).

Mira no concreta més aquesta proposta. I és una pena. Així com s’ha estès a analitzar la situació i a reforçar la idea d’idioma propi, no explica què vol dir «una societat amb dues llengües efectivament», ni «llengües iguals en el conjunt del país i hegemòniques en els respectius territoris històrics». Què significa, ací, «hegemòniques»? Com es promou (o s’imposa?) l’hegemonia de cada llengua? Si es pretén de tenir «una societat amb dues llengües», com es fa perquè en un territori determinat una llengua sigui «hegemònica»?

«Aquest model proposat per Mira, per ventura és diferent del que s’ha aplicat al Principat del 1980 ençà? No és un bilingüisme social asimètric el model de Pujol?»

No arribo a entendre que la proposta de Mira vagi més enllà de la d’un bilingüisme social amb algun punt d’asimetria. I em sap greu, però crec que aquest no és un model bo per al català. Ni per al català ni per a cap llengua supeditada, és a dir, amenaçada, en perill. Aquest model proposat per Mira, per ventura és diferent del que s’ha aplicat al Principat del 1980 ençà? No és un bilingüisme social asimètric (escola en català, parlament en català, plaques dels carrers en català, etc.) el model de Pujol? I no conclouen tots els sociolingüistes que l’experiment no ha servit?

Perquè, de fet, el bilingüisme no és cap model, no pot ésser cap proposta de futur, sinó únicament una proposta de trànsit cap a la supremacia d’una de les dues llengües. Entendria aquest model de Mira com una estratègia per a frenar la reducció de l’àmbit catalanoparlant (i, no ho amaguem, la degradació del català a causa de la interferència contínua de la llengua dominant). Però, una volta falcada la roca que s’esllavissa, no s’ha de restituir progressivament l’espai que pertoca al català, maldar perquè recuperi el paper de llengua pròpia? La llengua necessària serà l’única que se salvarà. Pretendre que tant el català com l’espanyol siguin llengües necessàries és pretendre alterar el funcionament dels mecanismes evolutius de les llengües (demostradament implacables). I és, en definitiva, enganyar-se: amb aquest model, res no impedirà (ni potser alentirà) la pèrdua de terreny social de la llengua minoritària.

Però si em sorprèn que Joan Francesc Mira defensi aquesta proposta, encara em sorprèn més que menystingui amb tanta duresa la recuperació del paper del català com a llengua pròpia: «Un tercer model, que pretendria la restauració formal i real del monolingüisme originari, és una hipòtesi purament il·lusòria: un model justificat (?) només per una mena de radicalisme històric o de “restabliment de la justícia”, però impossible d’articular com a programa, impossible d’aplicar i provocador segur de reaccions i enfrontaments on sempre la part més forta –no cal dir quina– resultarà guanyadora.»

«Il·lusori, radical, impossible, provocador… Tots aquests adjectius em recorden —no ho puc evitar— el discurs antiindependentista de fa deu anys»

Il·lusori, radical, impossible, provocador… Tots aquests adjectius em recorden —no ho puc evitar— el discurs antiindependentista de fa deu anys, que empraven molts dels qui encara ho són i qui-sap-los dels qui ja no ho són. I mireu què ha passat en deu anys.

Doncs sí, professor Mira: el model deu semblar tot això, però estic convençut que és l’únic que ens permetrà de sobreviure.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

Els carlins, que els mati Déu

0
Publicat el 18 de juny de 2015

Carlins (JBadia)

[Avui que fa dos anys de la mort del meu pare, recupero un escrit d’ara fa un any.]

Aquesta expressió me la va ensenyar el meu avi matern, en Joan Pujol i Vilanova: «Els carlins, que els mati Déu. Si no, per què els criava.» L’avi havia estat de l’Esquerra Republicana d’abans de la guerra. I el seu gendre, ves per on, era carlí.

Però —muden-se els temps i també els pensaments— ve’t aquí que l’avi es va tornar un home conservador i el gendre va esdevenir un socialista autogestionari. (I —vejats miracle!— sense deixar d’ésser carlí!)

Del 1973 al 1978, el meu pare fou secretari general del Partit Carlí de Catalunya, federat amb el Partido Carlista espanyol, que en aquells anys eren una gent ben esquerranosos. El partit que havia ajudat Franco a preparar el cop d’estat del 36, quaranta anys després era clandestí (un dels darrers a ser legalitzats). Aquesta circumstància va fer que en Josep Badia formés part del Consell de Forces Polítiques i de l’Assemblea de Catalunya, dues organitzacions amb voluntat de coordinar i canalitzar les forces democràtiques, clandestines o semiclandestines.

«Aquell vespre el Congost es va omplir de gent, de fum, de crits, d’aplaudiments, d’entusiasme…»

El 10 de setembre de 1976, vigília del primer Onze de Setembre postfranquista, hi hagué a Manresa un gran acte reivindicatiu. Aquell vespre el Congost es va omplir de gent, de fum, de crits, d’aplaudiments, d’entusiasme… El discurs que va fer-hi aquell carlí ha passat a la història comarcal. Perquè retrata el moment: ja feia quasi deu mesos que Franco era mort, el sistema s’havia començat a obrir, però encara no se sabia si l’estaca tombaria o no. Aquell discurs traspuava esperança, exhortava el poble a alçar el cap, escometia amb contundència el règim (incloent-hi la monarquia juancarlista, és clar):

«Després de quaranta anys d’alienar-nos amb complicitat decidida perquè no penséssim, perquè no hi veiéssim i, sobretot, de reprimir-nos durament perquè no parléssim, la veu del poble s’aixeca avui més forta que mai per dir d’una vegada: Prou!»

Recordo com si fos ara aquell «Prou!» que va fer fimbrar el Congost, seguit d’un esclat del públic.

«El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania», digué cap al final del míting.

Cap al final va proferir una de les frases més aplaudides: «El poble de Catalunya lluitarà fins que sigui una realitat la nostra plena sobirania.»

I per cloure el discurs va demanar un minut de silenci en memòria d’un jove basc, «assassinat mentre es manifestava pacíficament». Ai, què va haver dit…

Els civils van deixar dit a ma mare que es presentés a la caserna de Manresa. I quan s’hi va presentar se’l van quedar.

Pocs dies després la guàrdia civil es va presentar a casa meva per endur-se’l a la presó. L’acusaven d’haver-los injuriat. I no era cert: no els havia esmentats. Però tant se val. Quan aquells individus van venir l’home no hi era: havia anat a plegar bolets. Els civils van deixar dit a ma mare que es presentés a la caserna de Manresa. I quan s’hi va presentar se’l van quedar. En va sortir al cap d’uns quants dies i va dir que l’havien tractat bé. Potser sí, però encara havia estat més ben tractat a fora: les pintades i els comunicats de suport devien contribuir a escurçar-li l’estada.

M’he tornat a esborronar escoltant l’àudio d’aquella intervenció que, providencialment, va enregistrar en Lluís Alsedà i Solé. A la mateixa pàgina en podreu trobar la transcripció. També hi trobareu la resta d’intervencions, com ara la lectura d’adhesions a càrrec de l’Isidre Badia, un dels meus germans presents en aquell acte. I, encara, fotografies i documents, tants com vulgueu. (La feina de Memoria.cat,  amb en Quim Aloy i el seu equip, és impagable.)

Quan passava tot això, el Jepet de cal Badia tenia cinquanta anys rodons, una edat esplèndida, en dono fe.

Avui fa un any que aquell carlí ens va deixar. Déu el tingui a la glòria.

M. C.

0
Publicat el 18 de juny de 2015

Cuba (M.C.)

En M. C. és cubà. Va venir perquè s’hi ofegava, allà. Té massa braó per a viure engabiat. És alt i fort. «És molt valent», deia sempre en Josep, quan aquell home l’alçava a plom. En M. C. en va tenir cura durant un any i mig. Un temps molt llarg, en què la salut física i mental d’en Josep es va esllavissar. Però ell sempre li donava conversa, tingués la lluna que tingués. Li explicava, per exemple, que quan vivia a l’Havana havia fet de tot. I en Josep, si trobava que en feia un gra massa, li etzibava: «Tu tens molta terra a l’Havana, M.» En M. C. de seguida va aprendre aquesta dita, que li esqueia tant.

«Amb els ulls vidriosos, amb pudor, sense gosar mirar-lo a la cara, agenollat a l’espona i agafant aquella mà freda, va murmurar: “Se nos fue el papa”»

Aquell dia de juny, de matí, en M. C. va telefonar al fill petit d’en Josep: «Baje, el papa está mal.» Quan el va veure entrar a la cambra va ser un xic més explícit, quasi sense dir res. Amb els ulls vidriosos, amb respecte i pudor, sense gosar mirar-lo a la cara, agenollat a l’espona i agafant aquella mà freda, va murmurar: «Se nos fue el papa.»

La Maria va voler agrair el gran sacrifici d’en M. C. Ell ja se’n sentia prou pagat: una feina i un contracte li asseguraven la subsistència i la nacionalitat en un estat europeu. Perquè no volia tornar a Cuba de cap manera, mentre la gent com ell no hi pogués caminar amb dignitat. La Maria va voler fer més, doncs, per aquell home que havia passat tantes nits tan dures, tantes nits sense repòs. Va voler ajudar aquell home que havia arribat allà on ella ja no podia arribar. Perquè ella ja lliscava —amb cadira de rodes— cap a la norantena. Des del primer dia de vídua, la Maria va demanar a en M. C. que hi anés una estona cada vespre, li fes escalfar el sopar, l’acompanyés al lavabo i l’allités.

«I va acabar votant, és clar que sí. I que sí. Per convenciment»

En aquests dos anys més tranquils, en M. C. ha descobert moltes coses; per exemple, que ser català no és igual que no ser-ho. Va informar-se per fer un curs a distància i, sobretot, va demanar que tothom li parlés la llengua d’ací, com feien ben sovint els fills de la Maria. I en va aprendre. I va descobrir més coses: per exemple, que els qui el convidaven a votar el 9-N li oferien, també a ell, un país millor. I aquell dia es va encarar als voluntaris de la mesa perquè l’havien confós amb un provocador. No sabien que, simplement, tenia molta terra a l’Havana. I va acabar votant, és clar que sí. I que sí. Amb convenciment.

«Per primera vegada en tres anys i mig va demanar si podia fer festa»

Abans-d’ahir, en M. C. va perdre la mare. Vivia als Estats Units i feia molts anys que no es veien. Darrerament, li havia costat de parlar-hi i tot. Per primera vegada en tres anys i mig va demanar si podia fer festa: «Estoy triste. Sólo tengo ganas de irme a casa a llorar con mi mujer.»

La prova (lingüística) del cotó fluix

3
Publicat el 14 de juny de 2015

Variacions sobre un tema de Pau Vidal (2)

Xammar

Heu provat mai de traduir un text de l’anglès o del francès a una altra llengua amb un traductor automàtic? Per exemple, amb el Google Translate? Si ho heu fet, ja deveu saber que funciona molt malament, en general. Per exemple, agafem un text periodístic d’una llengua pròxima, el francès, i el traduïm al castellà:

Si les débats d’audience des Cour d’assises sont bien connus du grand public par leur médiatisation, en revanche la mécanique intellectuelle qui conduit au verdict reste ignorée, en raison notamment du principe du secret du délibéré posé par l’article 362 du Code de procédure pénale qui interdit de façon absolue la présence d’autres personnes, pas même le greffier. L’article 353 du même code dans un souffle littéraire magnifique qui prescrit «le silence et le recueillement» d’une conscience sincère, rappelle que «la loi ne demande pas compte à chacun des juges et des jurés composant la cour d’assises des moyens sur lesquels ils se sont convaincus». [Le Monde, 5-6-2015]

Si los debates de la audiencia de lo criminal Corte son bien conocidos por el público por la cobertura de los medios, sin embargo Intelectual líder mecánica para el veredicto sigue siendo desconocida, sobre todo debido al principio de secreto deliberativo establecido en el artículo 362 del Código Procedimiento Penal que prohíbe absolutamente la presencia de otras personas , ni siquiera el secretario. Sección 353 del mismo código en un hermoso aliento literario prescribe «el silencio y la contemplación» de una conciencia sincera, recuerda que «la ley no requiere cuenta para jueces y miembros del jurado lo Penal Tribunal de componente motivos por los que están seguros».

Ja ho veieu: ens entrebanquem a cada pas. Això és il·legible, incomprensible.

Ara provem-ho amb un text periodístic català actual (ep, deixem-ho clar: escrit per un periodista català de soca-rel, de la plana de Vic).

Aquesta setmana també he pogut conèixer Charles Taylor, canadenc, 83 anys també, filòsof també, humil també, dotat de sentit de l’humor també. Ell venia a parlar dels errors de comprensió de la multiculturalitat i la convivència entre religions. M’enamoren aquests savis de més de vuitanta anys. Em va passar amb Zygmunt Bauman, Ágnes Heller o George Steiner. Per la seva lucidesa, i per la seva ambició intel·lectual. No perquè estiguin de tornada de res, tot i que podrien. Al contrari, estan connectats a la realitat, més que a l’actualitat, i demostren més comprensió del món que els de la meva edat, i una mirada més panoràmica, de context més ampli.

Esta semana también he podido conocer Charles Taylor, canadiense, 83 años también, filósofo también, humilde también, dotado de sentido del humor también. Él venía a hablar de los errores de comprensión de la multiculturalidad y la convivencia entre religiones. Me enamoran estos sabios de más de ochenta años. Me pasó con Zygmunt Bauman, Ágnes Heller o George Steiner. Por su lucidez, y por su ambición intelectual. No porque estén de vuelta de todo, aunque podrían. Por el contrario, están conectados a la realidad, más que en la actualidad, y demuestran más comprensión del mundo que los de mi edad, y una mirada más panorámica, de contexto más amplio.

Què me’n dieu, del resultat? El text traduït automàticament s’entendria de cap a cap, si no fos per dos petits entrebancs sintàctics.

Què passa, doncs? El català i l’espanyol són dues llengües tan acostades que no ofereixen cap resistència a traduir-se?

Per treure’n l’entrellat, i si agaféssim un altre text català, també periodístic, però del segle XX, i el sotmetéssim a la mateixa prova?

A l’Ametlla, sobretot a l’estiu, no hi feia de mal estar. Can Xammar, la nostra casa pairal, era una gran casassa, encara avui conservada per dins si fa no fa, però totalment desfigurada per fora des del dia que Joan Millet (cotonaire i germà de Lluís Millet, director de l’Orfeó Català), comprador que fou de la finca, en va confiar la restauració a un arquitecte modernista del Vallès que portava el cognom simbòlic de Raspall. Un cop de raspall —per dir-ho així— fou suficient per a transformar una magnífica i gegantina masia, de dos vessants, en una mena de mona de Pasqua que encara avui fa esgarrifar totes les persones sensibles.

Al Almendra, sobre todo en verano, no hacía daño estar. Can Xammar, nuestra casa solariega, era una gran casona, aún hoy conservada por dentro o menos, pero totalmente desfigurada por fuera desde el día que Juan Millet (cotonaire y hermano de Lluís Millet, director del Orfeón Catalán), comprador que fue de la finca, en confió la restauración a un arquitecto modernista del Vallés que llevaba el apellido simbólico de Cepillo. Un golpe de cepillo -por decirlo así- fue suficiente para transformar una magnífica y gigantesca masía, de dos vertientes, en una especie de mona de Pascua que aún hoy hace estremecer todas las personas sensibles.

Vejam… Més aviat diríem que el resultat no és ben bé igual, oi?

Suposo que tots heu arribat a la conclusió encertada. El primer text, a desgrat d’ésser correcte, és confegit amb unes estructures, unes construccions, unes expressions… coincidents mot a mot amb les de l’espanyol. El segon, no. Podríem dir que és més genuí, oi? Aquest segon text, el va escriure Eugeni Xammar no fa ni cinquanta anys.

Quants llençols malaguanyats en tan poques bugades…

De tot això, en vam parlar divendres a Solsona, en una conferència a dues boques, en Pere Cardús i un servidor. Es titulava «Independència i llengua, recuperant el fil d’Eugeni Xammar i Joan Sales» i la teniu resumida ací.

I tot plegat em fa pensar una vegada més en aquest llibre tan suggeridor d’en Pau Vidal, El bilingüisme mata: «La disminució del percentatge de parlants farà que […] la llengua vagi perdent presència fins a desaparèixer. […] La disminució de trets propis farà que la llengua vagi perdent identitat fins a fondre’s en l’altra. Són, senzillament, dues agonies diferents, dues formes diferents d’anar-se’n al canyet» (p. 30). Aquesta idea, la va repetir, amb més èmfasi, en una magnífica entrevista de Bel Zaballa a VilaWeb: «El català no es morirà per falta de parlants, sinó per falta de català.»

Que Déu no t’escolti, Pau.

Publicat dins de Llengua | Deixa un comentari

El Lluïset de cal Filosa

1
Publicat el 5 de juny de 2015

05-Lluïset

[Recupero el text que vaig escriure ara fa poc més d’un any, titulat «Dimecres vam enterrar el Lluïset de cal Filosa». De segur que al Lluís li hauria agradat de veure’s ací: la seva casa pairal no és pas gaire lluny del clot de les Ànimes.]

Tenia noranta-vuit anys. No feia gaire temps que me l’havia trobat que tornava de l’hort, amb la Felicitat, la seva dona. La meva mare m’explica que darrerament ell ja no hi podia anar a peu, però la seva filla, la Maria Dolors, l’hi acompanyava amb cotxe i, en acabat, pujaven tots tres.

«A final dels anys seixanta, el meu poble era un poble de pagès: els carrers eren de terra, la gent feia vida al carrer i tothom parlava català»

Del Lluís, en recordo els anys que vam ser veïns. A casa seva, davant per davant de la meva, hi havia el molí, i sempre hi veies carros que hi duien el gra a moldre. Així que sorties al carrer el senties parlar amb els veïns o amb els pagesos del terme, amb aquella veu aguda, tothora entrebancada de rialles. Eren les rialles del fill petit de la masia de cal Filosa, amb aquell posat i aquell fer d’home de la terra. Era un pagès de cap a peus, com tants n’hi havia encara, a Callús. A final dels anys seixanta, el meu poble era un poble de pagès: els carrers eren de terra, la gent feia vida al carrer i tothom parlava català. Tot això es va anar acabant al tombant de decenni.

Però aquell pagès amagava una intensa, dura i amarga història. La vaig saber més tard: la història d’en Lluís Sala i Sala és la d’un home com tants, que es va trobar amb una guerra que no havia demanat. I ell va acabar lluitant al front anomenat «de l’est»: primer a la secció de metralladores i després a la de transmissions. A la retirada, el gener del 1939, s’ajunta amb tres companys, passen la frontera i comencen a voltar pels camps de concentració de l’estat francès. És el primer de sortir del seu camp i tornar a casa, en un viatge rocambolesc, acompanyat de capellans i contrabandistes. Un cop aquí, el 1940, l’escarn dels derrotats: és cridat a files i ha de fer el servei militar a la Corunya. En tornant, finalment, es pot casar amb la Felicitat.

«El Jordi admet que va estudiar la carrera d’història per la passió amb què el seu avi li havia explicat les seves vivències»

La crua història de la guerra i l’exili, la reviu als anys vuitanta, en un viatge amb els seus companys de transmissions. I la torna a explicar al seu nét, el Jordi Algué i Sala. El Jordi admet que va estudiar la carrera d’història per la passió amb què el Lluís li havia explicat les seves vivències. I, ara fa tres anys, el nét decideix d’aplegar la vida de l’avi en un documentari (*),  que es va emetre al Canal 33 el 29 de març proppassat.

Del Lluís, me n’acompanyarà sempre aquesta vitalitat, aquesta perseverança i aquesta fidelitat. «No perdono», diu en el documentari. I qui li ho pot retreure?

 [Escrit el 17 de maig de 2014]

(*) Faig servir la forma «documentari» per aquestes raons.

Deu meravelles del «Llibre de meravelles»

2
Publicat el 5 de juny de 2015

04-Estellés

En un moment d’un dolor intens, arran de la mort de la seva filla Isabel, de tres mesos, Vicent Andrés Estellés escriu: «Després de certes coses s’ha de tornar a casa.»

Avui, quasi seixanta anys més tard, molts catalans del sud també tornen a casa, però amb un sentiment totalment oposat. Avui tots ens tornem a mirar el país, el País Valencià, amb l’alegria als llavis i la lluïssor als ulls.

Escric això sense saber quina fi faran les negociacions entre els partits d’esquerres. De fet, ho escric amb l’ai al cor. Però amb l’esplendor de l’esperança: el poble ha parlat. Les mesquineses dels polítics no podran deturar aquesta riuada, no podran tombar tantes torres.

No se m’acut res més sinó oferir-vos deu poemes del «Llibre de meravelles» de l’Estellés. Sense afegir-hi res. Perquè de llegir poemes, en sap tothom i no cal explicar-los. Es descabdellen tots sols.

És clar que no hi podien mancar ni «Els amants» ni «Ací em pariren i ací estic». Però a mi em sembla molt injust que no s’escampi més (encara més) la veu potent, adés aspra adés melosa, ferrenya, de color terrós, amb fortor de conyac i de semen, amb sang i amb plors, amb riallades i amb sexe (molt de sexe) que enclouen tots els altres versos d’aquest immens burjassoter. Per això us convido a assaborir també el «Cant de Vicent» i el «Cos mortal», dos bells cants a València, aquesta ciutat que ja comença a renéixer. I, si us plau, deixeu-vos enlluernar per sis meravelles més: «Un entre tants com no aguarden…», «Hi ha la sang, densa,…», «Creixen els fills,…», «No escric èglogues», «La collita» i «Fundacions de la ràbia».

Treballar per a l’editorial 3i4 amb el gran Ferran Carbó en l’edició d’aquests dos volums de l’obra completa de Vicent Andrés i Estellés ha estat una feina d’orfebreria, de precisió, complexa. Una feina de concentració absoluta, de mirar i remirar, de descobrir petites badades, de comptar totes les síl·labes i trobar un vers coix, d’unificar criteris, de decidir, d’equivocar-se i rectificar. I d’aprendre’n, aprendre’n, aprendre’n…

Gràcies, mestres.

                                      

Un entre tants com no aguarden i lluiten.

Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com no dormen i guaiten.

Un entre tants.

Si l’amor rebentava les venes,
si l’amor, si la por, si les penes,
ja ni lliris, ni nards, ni assutzenes.

Un entre tants.

Un entre tants com trencaven els cants.
Un entre tants entre fúries i espants.
Un entre tants entre tots els amants.

Un entre tants.

Si l’amor era gràcil com l’ala,
si la vida era bona, era mala,
si el sospir, si el sonet, si la bala.

Un entre tants.

Un entre tants com es moren d’amor.
Un entre tants com foraden la nit.
Un entre tants com carreguen els morts.

Un entre tants.

 

                                           

 

Ací em pariren i ací estic.
I com que em passen certes coses,
ací les cante, ací les dic.
Ací em pariren, ací estic.
Ací treballe i done besos.
Ací agonitze i ací em ric.
Ací defense unes collites.
Deu veritats i quatre mites.
Ací em pariren i ací estic,
pobre de béns i ric de dies,
pobre de versos, d’afanys ric.
Cante l’amor i les parelles
que viuen, beuen i se’n van.
Cante un amor de contraban.
Cante l’amor, cante els amants.
No sé tampoc si açò són cants.
Dic les coses que vénen, van,
tornen un dia, altre se’n van,
l’esperança de contraban.

 

                              

Hi ha la sang, densa, en una allau.
Hi ha el calendari, com hi ha el frau.
Hi ha l’Epístola de sant Pau.

A l’endemà serà partera,
mes sempre es troba la manera
d’encobrir-ho, si es considera.

L’amor és com una llepassa.
Puja per les cames, passa,
ompli un ventre com una casa.

Vigilant la dilatació,
creix en un got, en un racó,
una rosa de Jericó.

Ai gloriós sant Ramon Nonat!
Sols us demane que al remat
ixca tan dolç com ha entrat.

                                        

Creixen els fills, el futur de la pàtria.
Carn de canó quan la pàtria ho demane.
Bella és la vida.

Ballen els fills la tarara vernacla.
Una mesquina i amable bucòlica.
Bella és la vida.

Creixen els fills; se’ns en van de les mans.
Mengen ous durs enramats amb la sal.
Bella és la vida.

Ells lluitaran per la pàtria i la pau.
Duran les mans totes brutes de sang.
Bella és la vida.

Meditaran el passat de la pàtria.
Prepararan el futur de la pàtria.
Bella és la vida.

Inventaran l’amistat i l’amor.
Es guanyaran dignament el seu sou.
Bella és la vida.

Es trobaran sols al mig de la vida.
Com si no hagués existit res abans.
Bella és la vida.

I ploraran vanament una nit,
i no entendran res de res en la vida.
Bella és la vida.

Creixen els fills, creix l’amor, creix la vida.
No hi ha per què recelar ni patir.
Bella és la vida.

Canten l’alegre tarara vernacla.
Em trencaràs un ou dur en el front.
Bella és la vida.

                                 

NO ESCRIC ÈGLOGUES

Irats e gauzens me’n partray
s’ieu ja la vey, l’amor de lonh.
JOFRE RUDEL

No hi havia a València dos cames com les teues.
Dolçament les recorde, amb els ulls plens de llàgrimes,
amb una teranyina de llàgrimes als ulls.
On ets? On són les teues cames tan adorables?
Recórrec l’Albereda, aquells llocs familiars.
Creue les nits. Evoque les baranes del riu.
Un cadàver verdós. Un cadàver fosfòric.
L’espectre de Francisco de la Torre, potser.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Llargament escriuria sobre les teues cames.
Com si anasses per l’aigua, entre una aigua invisible,
entre una aigua claríssima, venies pel carrer.
La carn graciosa i fresca com un cànter de Serra.
I jo t’evoque dreta sobre les teues cames.
Carregaven els hòmens els ventruts camions.
Venien autobusos de Gandia i Paterna.
Eixien veus dels bars, l’olor d’oli fregit.
Tu venies solemne sobre les teues cames.
Oh la solemnitat de la teua carn tendra,
del teu cos adorable sobre les llargues cames!
Carrer avall, venies entre els solars, els crits,
els infants que jugaven en eixir de l’escola,
la dona arreplegava la roba del terrat,
l’home recomponia lentament un rellotge
mentre un amic parlava dels seus anys de presó
per coses de la guerra, tu venies solemne,
amb més solemnitat que el crepuscle, o amb una
dignitat que el crepuscle rebia de tu sola.
Tota la majestat amada del crepuscle.
No hi havia a València dos cames com les teues,
amb la viva alegria de la virginitat.
Sempre venies, mai no arribaves del tot,
i jo et volia així, i jo ho volia així:
nasquí per aguardar-te, per veure com venies.
Inútilment recórrec els crepuscles, les nits.
Hi ha els hòmens que carreguen lentament camions.
Hi ha els bars, l’oli fregit, les parelles d’amants.
Jo recorde unes cames, les teues cames nues,
les teues llargues cames plenes de dignitat.
No hi havia a València dos cames com les teues.
Un cadàver verdós, un cadàver fosfòric
va tocant les anelles, va preguntant per tu.
Es desperta Ausiàs March en el vas del carner.
Jo no sé res de tu. Han passat segles, dies.
Inútilment recórrec València. No escric Èglogues.

                                        

ELS AMANTS

La carn vol carn.
AUSIÀS MARCH

«No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l’amor com un costum amable,
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d’una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l’enyorança amarga de la terra,
d’anar a rebolcons entre besos i arraps.
Què voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l’edat, i tot això i allò.
No hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.»

                                             

COS MORTAL

Si com aquell que és jutjat a mort
AUSIÀS MARCH

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Hernán Cortés,
Trenc, Ciril Amorós, Pelayo, Campaners,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l’Albereda, Correus,
Nules, Montolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d’Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l’Àngel.
I l’Avenida del Doncel Luis Felipe García Sanchiz.

                                                 

CANT DE VICENT

…a unes tres milles de la mar, a la banda occidental del riu Guadalaviar, sobre el qual hi ha cinc ponts…

SIR JOHN TALBOT DILLON

Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València.
Temies el moment. Confessa-t’ho: temies.
Temies el moment del teu cant a València.
La volies cantar sense solemnitat,
sense Mediterrani, sense grecs ni llatins,
sense picapedrers i sense obra de moro.
La volies cantar d’una manera humil,
amb castedat diríem. Veies el cant: creixia.
Lentament el miraves créixer com un crepuscle.
Arribava la nit, no escrivies el cant.
Més avant, altre dia, potser quan m’haja mort.
Potser en el moment de la Resurrecció
de la Carn. Tot pot ser. Més avant, si de cas.
I el tema de València tornava, i se n’anava
entre les teues coses, entre les teues síl·labes,
aquells moments d’amor i aquells moments de pena,
tota la teua vida —si no tota la vida,
allò que tu saps de fonamental en ella—
anava per València, pels carrers de València.
Modestament diries el nom d’algun carrer,
Pelayo, Gil i Morte… Amb quina intensitat
els dius, els anomenes, els escrius! Un poc més,
i ja tindries tota València. Per a tu,
València és molt poc més. Tan íntima i calenta,
tan crescuda i dolguda, i estimada també!
Els carrers que creuava una lenta parella,
els llargs itineraris d’aquells dies sense un
cèntim a la butxaca, algun antic café,
aquella lleteria de Sant Vicent de fora…
La casa que estrenàreu en estrenar la vida
definitivament, l’alegre veïnat.
El metge que buscàveu una nit a deshora,
la farmàcia de guàrdia. Ah, València, València!
El naixement d’un fill, el poal ple de sang.
Aquell sol matiner, les Torres dels Serrans
amb aquell breu color inicial de geranis.
Veus, des del menjador, per la finestra oberta,
Benimaclet ací, enllà veus Alboraia,
escoltes des del llit les sirenes del port.
De bon matí arribaven els lents carros de l’horta.
Els xiquets van a escola. S’escolta la campana
veïna de l’església. El treball, el tenaç
amor a les paraules que ara escrius i has dit sempre,
des que et varen parir un dia a Burjassot:
com mamares la llet vares mamar l’idioma,
dit siga castament i amb perdó de la taula.
Ah, València, València! Podria dir ben bé:
Ah, tu, València meua! Perquè evoque la meua
València. O evoque la València de tots,
de tots els vius i els morts, de tots els valencians?
Deixa-ho anar. No et poses solemne. Deixa l’èmfasi.
L’èmfasi ens ha perdut freqüentment els indígenes.
Més avant escriuràs el teu cant a València.

 

                                

LA COLLITA

E per ço acostumaven los cavallers que quan menjaren,
que·ls legissen les històries dels grans fets d’armes que’ls passats havien fets…

PERE III, Tractat de cavalleria

Passen els dies, i pengen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i renten
la sang en les estovalles.

Passen els dies, i creixen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
silenci i pols per on passen.

Amb el silenci prosperen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Els greuges i les ofenses,
el repertori de faules.

Passen els dies, i deixen
quallat l’oli de les llànties.

La por en les cantoneres,
la sang rebentant els cànters.

Amor amunt, van i vénen
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.

Passen els dies, i deixen
caure insults i caure pactes.

Passen els dies, i pengen
les llàgrimes en els arbres.

En els arbres, en el vent,
llàgrimes, llàgrimes, llàgrimes.