El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

Joan Badia, anys setanta: la lluita incansable per la llengua

1
Publicat el 16 d'abril de 2022

Demà farà un any que el Joan ja no és aquí. I  m’agradaria parlar molt breument de quan tenia una vintena d’anys i va començar a ensenyar català. Era als primers anys setanta.

Recordo vagament unes classes de català a l’escola de Callús, algun dissabte al matí, de tant en tant. Recordo un llibre que es deia Faristol, recordo llegir en català (que no en sabíem) i aprendre cançons divertides, com “En Joan Petit quan balla”, cançons que ens havien escatimat, que ens havia negat l’escola franquista. I recordo el Joan dirigint un petit equip d’ajudants callussencs, però fa vora cinquanta anys i no sé precisar qui eren.

I vet aquí que, a l’enterrament del Joan, el meu ex-veí Pere Fons i Vilardell (poeta, narrador, filòleg, periodista, ex-director de la universitat de Manresa…: un intel·lectual d’una peça), m’explica que ell en formava part, d’aquell equip d’aprenents del Joan. I penso que algun dia me n’hauré d’informar i parlar-ne. Però passa el temps i la idea s’esvaeix.

Fins que molts dies més tard, un divendres del mes passat, al Vendrell, vaig conèixer casualment la Neus Oliveras i Samitier, filla de Manresa, i em va regalar un quadern magnífic, que teniu retratat al capdamunt. La Neus també és una lletraferida: filòloga, professora d’institut retirada, escriptora i gran estudiosa de Guimerà, de qui ha escrit articles i llibres, a més d’ésser un puntal del projecte museològic de la Casa Museu Àngel Guimerà del Vendrell.

Aquell divendres la Neus em va dir que, amb el quadern que em regalava, el Joan li havia fet classes de català, mig d’amagatotis, l’any 1972, tal com ella va anotar a la portada. No vam tenir gaire estona per a parlar. El vaig fullejar, meravellat, li ho vaig agrair, li vaig demanar l’adreça electrònica i el telèfon i ens vam acomiadar. A casa vaig revisar bé el quadern i em vaig adonar que era complet i molt ben estructurat. Tots els indicis feien pensar que l’havia confegit ell, aquell jove d’una vintena d’anys. Però de primer calia descartar que no fos de Josep Ruaix, professor seu al seminari de Vic. Li ho consulto. “Aquestes fitxes no són meves”, em respon, amb total seguretat.

Torno a la primera font, el Pere Fons, per saber què passava el 1972:

“Amb el Joan ens portàvem una mica més de quatre anys. El 1972 jo en vaig fer disset. El tinc present com la persona que em va menar (a mi i segurament a molts d’altres) a interessar-me per la llengua i a estimar-la, a obtenir una formació bàsica i a ensenyar-ne poc o molt els elements essencials. D’altra banda, tots dos havíem mamat també, molt i bé, la llengua al Seminari de Vic. Els quatre anys de diferència, la seva vàlua i la seva empenta, feien que la nostra relació fos la que s’esdevé entre un mestre i un deixeble.

Els dissabtes al matí fèiem tot un seguit d’activitats destinades als infants o joves (més joves que nosaltres mateixos). Crec que començàvem fent classe de català i després seguíem amb una caminada (com és ara fins a Santa Anna de Claret) bo i descobrint els indrets del nostre entorn.

L’ensenyament del català a Callús, amb el Joan com a cap de colla i jo com a ajudant, tenia un caràcter pràctic, amb una participació important dels nens i nenes, participació que s’estenia durant la caminada, assaborint o recuperant mots i dites del territori proper.”

Magnífic: aquestes eren les classes “clandestines” que recordo; amb caminades, i tant!

Però el Joan es movia per més llocs de la comarca. Me’n parla la Neus Oliveras, que té la delicadesa d’explicar-me com era el Joan fent classe:

“Les classes [a Manresa] es feien els dissabtes a la tarda. Crec que no arribàvem a les deu persones. El Joan tenia el do de la naturalitat: allò difícil era fàcil. Tenia empatia i un somriure amable.”

I em confirma que el quadern que em va regalar l’havia confegit ell:

“Teníem un material de fitxes que ell havia confeccionat i uns exercicis que anàvem fent. En aquells moments, la prioritat era l’ortografia. Fèiem redaccions i sempre em deia que escrivia bé. Hi havia també [en el quadern] algun apartat dedicat a enriquir la llengua, ‘maneres de dir’.”

I veig que aquestes “maneres de dir” són, justament, parelles de mots com les que el seu germà petit, cinquanta anys més tard, va fer servir per al llibre Salvem els mots. Guaiteu:

 

Bé, no ens desviem. Vull reforçar la informació sobre les classes a Manresa i m’adreço al Jordi Estrada, llicenciat en filologia catalana i italiana, professor, traductor i escriptor (fa poc que ha publicat la novel·la Lilinne i les bombolles de sabó). El Jordi ha estat i és un dels puntals d’Òmnium a la comarca —com el Joan, el Josep Camprubí, el Jaume Puig…— i feia molts anys que es coneixien:

“Les primeres classes de català d’en Joan a Manresa, segons m’explica en Josep Camprubí, company seu des de primera hora, van començar al local de Lingua Club [al carrer dels Esquilets]. Això devia ser, li sembla recordar, a inicis dels anys setanta, i abans de l’obertura de la delegació d’Òmnium Cultural a Manresa (estiu de 1973). Eren classes que s’hi feien mig d’amagatotis, amb la participació també, d’una manera o altra, del mateix Camprubí, Josep Junyent, el Pons de les Calculadores, en Lluís Calderer, en Servet…”

He d’anar acabant, no tinc més temps. Però abans em ve al cap un missatge de condol que em va escriure fa un any la Mariàngels Casanovas, de Santpedor, una altra alumna d’en Joan d’aquells temps:

“El teu germà Joan, juntament amb el Jaume Sala, venien a fer classes de català al Col·legi Llissach de Santpedor. Calculo que devia ser l’any 1972. Jo devia tenir tretze anys i ell en devia tenir vint o vint-i-un. Crec que venien una hora a la setmana i devien passar per diferents classes. Crec que anaven a altres centres escolars de la comarca. Intentaré saber si també anaven a Sant Vicenç de Castellet.”

La recerca no s’ha acabat, ja ho veieu. Caldrà continuar-la.

Recompondre l’activitat del Joan durant els primers anys setanta, abans de la mort de Franco, té un valor sentimental, però va més enllà. En aquells temps, el català es trobava amenaçat: per l’hostilitat del poder i perquè la societat havia deixat d’ésser unilingüe, per primera vegada. Avui, el retrocés social del català ha fet molts passos i l’hostilitat del poder no ha canviat pas gaire. Encomanar-nos d’aquella passió, d’aquella intel·ligència i d’aquella persuasió a l’hora de fer xarxa i deixar llegat pot ésser determinant.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Circumstàncies i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Per a això volíem una televisió catalana?

0
Publicat el 10 d'abril de 2022

Ací teniu els brins d’aquestes setmanes, amics.

Per a això volíem una televisió catalana?


Comparances que volem mantenir


Si persistim


Coses del neoautonomisme


Ho deia l’avi, ho deia l’avi: i tu què?


Com una mala cosa


Que no volem ésser expressius?


Coloraines


No cal dir “borde”


Bones no gens bones


Enquestes penoses


No ho llencem daltabaix


Ja no sabem ni anar calents?


El castellà ens afaiçona


On és el problema?


Quin any es van acabar les esgarrifances?


Coses que no hem de deixar de dir


L’animalada de la cita prèvia


La requesta


Arreplegar calipàndries o pillar costipats


Més aviat carallots


Ens veiem o no ens veiem?


A Callús encara se sent


Arqueofòbia


Mitja volta


Benvolgut conseller


Coses que passen o no passen


Un llop completament català


Desenjardinem-nos


Necessitem massa


Recules?


Marrans i verros


A força


L’anomenada


Embaucaquè


Si donem tant no tindrem re


Softcatalanistes


D’aquella feta


No refilem


Empudegats de l’algo


Si se’t dóna t’anirà gros


Esnobisme


Recomanacions de Fabra


Els fulls no volten


Sapiguem per què ho hem d’escriure així


Val més que ho sapiguem


Massa focus


Contactes efímers


Una passió de son


Massa èxit


Cansats de tant recorregut


Tot i que


A més, a més, a més…


Gràcies, Miquel Martín


Caires punxeguts


Arravatats


El problema de traduir


D’ací d’allà


Massa resultars


Atenció


Ben nets


Riure’s del veí


Préssec pla

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.

Publicat dins de Brins i etiquetada amb , | Deixa un comentari