La vida té atzars ben curiosos. Si us dic que la meva afecció pels tangos va néixer dels temps de la verema al meu país, segurament que us costaria de creure que l’una cosa pugui tenir cap relació amb l’altra. Però jo us asseguro que no puc escoltar aquesta música argentina —amb la veu inconfusible de Carlos Gardel— sense que evoqui en la meva memòria tot el tràfec de les veremes, totes les feines que comportaven, tots els estris que hi fèiem servir i tots els personatges que hi interveníem.
Pels volts de la Mare de Déu de setembre ja es començava a parlar de la collida del raïm. Els més frisats ja visitaven l’amo respectiu —el senyor Torrents, el senyor Cortès, en Joan Portella o l’amo de la Tosa— per dir-li que s’hauria de començar a veremar, que el macabeu ja es podria, que si passava pedra es perdria, que el míldiu amenaçava amb les darreres pluges i el sulfat ja no l’aguantava, que els raïms ja eren prou madurs, i que valia més fer més cargues encara que el vi no fes tant de grau…
Els amos feien el ronsa i deien que.. Bé, que ja en parlarien diumenge, en sortint de missa, amb els altres propietaris i que ja avisarien quan es pogués començar. Fet i fet, amb aquest estira-i-arronsa, cap al quinze o el vint de setembre es donava permís i tothom engegava els motors per fer la collita.
«Aquest any rai, que no ha pedregat en tot el terme i la collita serà bona!» Tothom feia comptes de les cargues que es podrien collir, i els qui menaven més terres pensaven si caldria reservar una tina al celler del Triola, que en tenia per llogar, amb màquina de trepitjar i premsa bona, per a premsar la brisa en acabat.
«Amb els nostres cosins de cal Puigverd, ja havíem anat al riu a rentar i a fer revenir les portadores, havíem mullat bé les rodes del carro, havíem repassat les cordes dels caperons, havíem portat al fuster una portadora que tenia la cornalera trencada i havíem apedaçat els coves que tenien algun forat»
A casa, les veremes es feien amb l’ajuda d’alguns parents o amistats. Calia, doncs, calcular quants dies necessitàvem per a collir a cal Puigverd i afegir-hi un parell de dies per a cal Miqueló i un dia per a la petita vinya del Carboner (a l’obaga de can Cornet); aquesta vinya podia ésser la darrera, perquè els ceps, tots de sumoll, vells i pobrets d’adob, aguantaven molt i es podien esperar (no calia patir-hi: els ceps de la vinya del Carboner farien bon vi, perquè en feien poc). Comptat i debatut, a casa, si érem la colla de sempre i el temps no destorbava, hi teníem cinc dies.
El pare, previsor com era, ja havia escrit una carta als nois de la Casa Nova del Miracle que, juntament amb el fadrí de Viladecans de Riner i algun altre que s’hi afegia, cada any feien colla per baixar a veremes. El mosso del Silo, que el dissabte anava a mercat a Solsona, els havia de fer a mans la carta i tornar-ne amb la contesta.
Mentrestant, nosaltres, amb els nostres cosins de cal Puigverd, ja havíem anat al riu a rentar i a fer revenir les portadores, havíem mullat bé les rodes del carro, havíem repassat les cordes dels caperons, havíem portat al fuster una portadora que tenia la cornalera trencada i havíem apedaçat els coves que tenien algun forat.
Feia dos diumenges que el pare i jo havíem anat a fira a Martorell i n’havíem portat sis estisoretes com les de podar, però més petites. Aquell any les havíem de provar en lloc dels falçons, que no eren tan manejables. Als collidors del Solsonès —país mancat de vinya—, els havíem de proporcionar les eines.
«Ai, les olors del temps de la verema! Han passat cinquanta anys i encara les sento. L’olor afruitada i dolça, apegalosa i humida com la boira quan és nova i pura, del most novell. Després de dies de verema col·lectiva, es torna espessa i densa, agredolça, perquè es barreja amb la bravada de la suor dels homes»
Al temps de les veremes, la vida del poble canviava de dalt a baix. Encara no érem a trenc d’alba, que el tragí dels carros ja era incessant. En aquella època tothom portava els raïms a casa, on hi havia un cup, dos o tres, segons la vinya que menaven.
Les colles dels veremadors, molts forasters i joves, feien gatzara i una olor de most impregnava l’aire. Ai, les olors del temps de la verema! Han passat cinquanta anys i encara les percebo, encara les sento. L’olor afruitada i dolça, apegalosa i humida com la boira quan és nova i pura, del most novell. Després de dies de verema col·lectiva, es torna espessa i densa, agredolça, perquè es barreja amb la bravada de la suor dels homes. I després encara s’hi afegeix la flaire penetrant del començament de la fermentació de les primeres cargues de verema trepitjades a les tines. Quan les veremes s’acabin, l’olor de most donarà pas a aquesta penetrant i perillosa fortor del raïm que fermenta. Déu nos en guard, que la canalla s’acostessin a les tines! I més d’un adult imprudent hi ha perdut la vida.
Al cap de quinze dies, l’aire s’ha tornat més pur, i fins que no comencin les premsades no percebrem l’olor tan característica de la brisa. Olor de vi, impregnada de l’aspror de la rapa.
Quasi tota la brisa del meu poble passava per les meves mans i amb el carro la transportava a Manresa, a les fàbriques d’alcohol: a cal Cura, a cal Cases o a cal Pintor, segons s’esqueia. Per això la tinc ficada tan endins, aquella olor.
Però no fem digressions tan avançades i tornem a les veremes, que la resta ja vindrà.
«Eren temps en què encara el catecisme de la doctrina cristiana preguntava: “És pecat pagar els delmes i primícies amb blat de contravent i vi de mallols?” La resposta era, òbviament: “Sí, pare.”»
El vell més experimentat dels veremadors feia les cargues, és a dir, apariava els raïms dels coves a les portadores. Calia que fossin com més igualades millor, perquè, si no, el pesador ho descobria. El pesador —«l’home de la romana», com li dèiem—, encarregat pel propietari de comprovar que els parcers no fessin trampa, passava de tant en tant i pesava una o dues portadores plenes, triades per ell a l’atzar, per comprovar que si fa no fa pesaven igual que les que es portaven «de parts» a la tina de casa de l’amo. N’anotava el pes en una llibreteta i al vespre en donava compte al propietari. També comprovava els viatges per assegurar-se que per cada tres a casa del parcer se’n feia un a la propietat. Eren temps en què encara el catecisme de la doctrina cristiana preguntava: «És pecat pagar els delmes i primícies amb blat de contravent i vi de mallols?» La resposta era, òbviament: «Sí, pare.»
La colla dels veremadors, agafant cada un un reng de ceps, anava tallant els raïms amb el falçó o les estisoretes i els deixava caure al cove: «Compte que no caiguin massa fort, si són gaire madurs»; «compte que no en caigui cap a terra: no fos cas que s’esgarriessin o fessin suc, que es perdria»; «compte de no deixar-ne cap al cep»; «arreplegueu els bagots o gotims que paguin la pena»; «no feu esperar el carguer, que no hagi d’estar parat»… Aquestes eren les recomanacions que cada any ens feien a la canalla, procurant que també les sentissin els grans.
I a poc a poc les passades anaven deixant els ceps buits i les tines de casa plenes.
_____________
A catorze anys vaig deixar l’escola i, amb la il·lusió de l’adolescent que pensa que ha trobat la seva vocació i pot començar el camí que el portarà a la fita a què aspira la innocència i la força de la joventut —la seva plenitud professional i humana—, em vaig incorporar a les feines de pagès de casa meva i hom em va encarregar primordialment les feines de llaurar i traginar, és a dir, allò que en dèiem menar l’animal.
«A casa m’esperava el pare per ajudar-me a descarregar i trepitjar amb la trepitjadora. Recordo com si fos ara quan dos homes trepitjaven amb els peus nus sobre el brescat, agafats a una corda que penjava»
Aleshores teníem una mula que ja rondava els nou anys, prou assenyada per a no fer-m’hi mal, i prou tossuda per a frenar la meva natural impetuositat. Quasi es podria dir que no se sabia pas del cert si jo la menava a ella o ella em guiava a mi. Al veremar, doncs, jo feia la feina de traginar els raïms. A casa m’esperava el pare per ajudar-me a descarregar i trepitjar amb la trepitjadora. Recordo com si fos ara quan dos homes trepitjaven amb els peus nus sobre el brescat, agafats a una corda que penjava.
La trepitjadora, la fèiem anar a mitges amb els parents de cal Puigverd, amb qui sempre ens ajudàvem a veremar. Fèiem la mateixa colla. Un dels cosins bessons —en Josep o en Salvador— i jo traginàvem la seva verema a les tines que tenien als Manxons. Anàvem tots dos amb el carro, perquè nosaltres mateixos havíem de descarregar i trepitjar, i calia afanyar-se, car la vinya, jove i ben adobada, era molt ufanosa, i les panses i els moscatells feien cove de pressa. De manera que si ens retardàvem ja trobàvem la colla fent punxó a l’ombra d’una olivera o al voltant de la font del Clot de Garses, perquè tenien les portadores i els coves plens. I l’amo, el pare Puigverd, hi feia molt mala cara pel temps perdut. Això era una vergonya per als traginers, que l’amor propi esperonava a evitar. Així i tot, alguna vegada ens havia passat. No cal explicar l’alegria dels collidors, que tenien un descans extra i que ens rebien amb aplaudiments, arrepapats a l’ombra.
«Els tangos em descobriren tot un món nou, donat com era a filosofar sobre qualsevol cosa. La malenconia dels amors no correspostos, les trifulgues dels barris baixos de Buenos Aires, els perills de les passions desenfrenades…»
El cas és que, tornant al principi d’aquest relat, els meus companys traginers eren molt afeccionats al cant. Tenien tots dos molt bona veu i com que anaven molts diumenges al cinema, on aleshores projectaven moltes pel·lícules de l’inoblidable Carlos Gardel, se’n sabien més o menys bé totes les cançons. A mi, que només sabia unes quantes sardanes i les cançons d’església —no gaire apropiades per a cantar anant amb carro—, els seus coneixements em varen completar el repertori… I em descobriren tot un món nou, donat com era a filosofar sobre qualsevol cosa. La malenconia dels amors no correspostos, les trifulgues dels barris baixos de Buenos Aires, els perills de les passions desenfrenades… El fet és que les lletres dels tangos —Por una cabeza, La comparsita, Mano a mano, Silencio, El día que me quieras, Rubias de Nueva York, Caminito, Guitarra mía, Tomo y obligo, Sus ojos se cerraron…— van marcar la meva ànima d’adolescent.
Ara escolto tot sovint les lletres i la música apassionants dels tangos (amb la veu pastosa, tan agradable, de Carlos Gardel). Quan ho faig, inevitablement, em ve al pensament una edat en què la sang em bullia, com bullien de tragí les vinyes i les tines del Pla de Bages, en aquelles veremes inoblidables. I recordo les velles amistats, amb un pensament agraït i feliç.
Josep Badia i Torras
__________________
(La Carme Botifoll, que sap com li agradaven els tangos, me n’ha fet arribar un d’instrumental, preciós, amb Ástor Piazzola interpretant-se amb el bandoneó. Gràcies!)
Si teniu suggeriments, deixeu un comentari més avall o envieu-me un correu a jbadia16@xtec.cat.
